Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

A Berlín, Adolf Hitler es va reunir amb Erich Raeder i va estar d’acord amb que el front de la invasió a la Gran Bretanya hauria de ser estret, tal i com deia la Kriegsmarine, però situat en una zona més occidental, al voltant de Worthing. Això suposava que la invasió seria duta a terme pel Grup d’Exèrcits A. Tot i això, Hitler li va dir que la seva decisió final la prendria l’endemà després de reunir-se amb Walter von Brauchitsch.

Al mateix temps, Alfred Jodl va revisar l’Operació i va posar cinc condicions per dur-la a terme amb èxit. Primerament, la Kriegsmarine havia de ser eliminada de la costa sud; en segons lloc, la RAF havia de ser eliminada del cel britànic. Les altres condicions feien referència al desembarcament de tropes, que tenia que ser fet amb rapidesa. Si aquestes condicions no es complien, Jodl considerava que el desembarcament seria com un acte desesperat que podria realitzar-se en una situació desesperada i que, per tant, no s’hauria d’intentar.

---

A Berlín, a les dues de la matinada, la RAF va fer acte de presència i en seguit varen sonar les sirenes antiaèries. Hi va haver un fort tiroteig, però no hi va haver cap atac. El contra avis no es va donar fins les tres de matinada.

A França:

A la tarda, agents de la Gestapo, acompanyats per algun policia espanyol, es varen presentar a la casa del president de la Generalitat a l’exili, Lluís Companys, que havia sortit amb la seva esposa Carme Ballester a caminar. Companys, tot i ser avisat de que l’esperaven, va dirigir-se a casa per rebre els seus futurs carcellers. Els alemanys varen regirar la casa i varen trobar-hi 70.000 francs, però, no satisfets amb la troballa, li varen demanar a l’esposa del President on era l’or que s’havia endut el President. Companys havia marxat a l’exili pràcticament sense res. El President va ser traslladat en un camió a la Komandatur per ser detingut i interrogat. 

En la Batalla d’Anglaterra:

Després de l’ajornament del dia anterior, aquell dia havia de començar el Dia de l’Àguila, la gran operació alemanya en la Batalla d’Anglaterra que va portar al cel britànic a ser testimoni durant les següents quatre setmanes d’enfrontaments aeris. Els bolletins meteorològics alemanys del Canal de la Mànega varen senyalar núvols i boires matineres i es va decidir consultar a Hermann Göering per si tirar o no endavant amb l’Operació. Dubitatiu, finalment el ministre va decidir aplaçar l’atac fins la tarda. Quan aquesta ordre va arribar al caporal Blanc, Nez, el comandant Johannes Fink no era el seu lloc per rebre-la, ja que es trobava a l’aire a bord d’un Dornier 17 barrejat amb els bombarders que havien d’atacar Eastchurch i Scheerness. A més, des de les sis del matí, uns 60 aparells alemanys estaven concentrats sobre Amiens, entre ells el Messerschmitt 110 de Joachim Huth.

Els britànics varen replicar a l’instant l’atac alemany. Des de l’est varen ser enviats dos esquadrons del Grup 11, vinguts de Croydon i de Hornchurch, encarregats de patrullar al voltant dels aeròdroms atacs de Hawkings i de Mantson. Amb ells s’hi va afegir una secció de Northolt que va defensar Canterburg. Un esquadró de Nort Weald va protegir un comboi a la desembocadura del Tàmesi. A més a més, el Grup 11 va ser reforçat en el sector per un esquadró de Tangmere i tres secció de Kenley, que varen rastrejar tot l’estuari. Més a l’oest, tres seccions de Tengmer varen vigilar la regió Arudel-Petwort. El Grup 10 va enviar prop de la costa, a Warmwell, un esquadró del Middle Wallop. Les Estacions del Cos d’Observacions varen detectar ràpidament als alemanys.

Quan els alemanys tornaven varen sortir els Spitfire i els Hurricane. Aquesta vegada els bombarders no estaven protegits pels Messerschmitt 109 i 110. Els primers Me 110 en enlairar-se varen els 23 del capità Liensberger, que varen sortir de prop de Caen direcció a Portland per entaular combat amb els aparells de la RAF. Ràpidament els britànics varen veure la maniobra alemanys i varen enviar a Portland i a St Albans Head tres esquadrons estacionats a Exeter, Warmwell i Tangmere. A Manston, on només hi estacionava de forma permanent l’Esquadró 600, l’anomenat City of London, de Blenheim, va tornar a ser durament castigat per les bombes alemanyes.

En total, la Luftwaffe va bombardejar amb 1.485 avions les bases aèries, les pistes d’aterratge i les instal·lacions aeronàutiques britàniques de la RAF, que es va defensar amb més de 700 sortides. 46 avions alemanys van ser abatuts per 13 de la RAF. Pràcticament tots els membres de les tripulacions alemanyes abatudes varen morir o varen ser capturats i, en canvi, els britànics només varen perdre set pilots. Però, tot i la duresa de l’atac, la capacitat britànica de construir nous caces no es va veure afectada per la falta d’organització de la Luftwaffe alhora d’atacar, ja que molts aeròdroms atacats tenien poca importància i, a més, per culpa del mal temps el comandament de la Luftwaffe va cancel·lar alguns dels atacs del matí.

A la nit, els alemanys varen llençar en els midland d’Anglaterra i els lowlands d’Escòcia una gran quantitat de panòplies guerreres. La NBBS, una nova estació radiofònica, va emetre aquella mateixa nit una dura i surrealista (falsa) advertència:

La present crida es dirigeix als meus compatriotes britànics. Poseu-vos en guàrdia. Aquesta nit han sigut llençats paracaigudistes alemanys vestits de paisà amb uniforme anglès, a les proximitats de Birmingham, Manchester i Glasgow. Són portadors de pastilles de boira que els permet escapar a les mirades. Alguns d’ells disposen d’un raig electromagnètic que és un verdader raig de la mort…

A França: 

El govern de Vichy va aprovar una llei que excloïa de les funcions públiques als francmaçons, que varen ser posats a partir de llavors sota vigilància com a enemics de la pàtria.

A Itàlia: 

Galeazzo Ciano va convocar, sense consultar-ho a les autoritats militars, al general Visconti Prasca, que comandava les tropes destacades a Albània, per ordenar-li que es posés d’immediat a preparar una ofensiva contra Grècia. Al mateix temps, Ciano va mobilitzar a la premsa italiana per preparar la invasió a Grècia.

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

La Gestapo va detenir al director d’un conjunt d’hospitals psiquiàtrics a Württemberg, Paul Gerhard Braune, per haver-se queixat i haver demanat que s’aturés el programa Aktion T4.

En la Batalla d’Anglaterra:

Hermann Göering va donar l’ordre de llançar una gran atac aeri sobre Gran Bretanya. Aquell mateix dia es varen iniciar durs atacs contra el sud d’Anglaterra amb 30 Dorniers escortats per prop de 100 Messerschmitt 109, en que es va atacar els aeròdroms dels caces i sis estacions de radar d’alerta prèvia de la costa meridional britànica, cinc de les quals varen ser tocades i danyades i una va quedar completament destruïda, la de Ventnor, a l’illa de Wight. La de Rye, tot i que va ser greument danyada, al cap de tres hores ja tornava a estar en funcionament. El sotstinent Martin Lutz va llençar en una d’elles bombes de 500 quilograms. Cinc minuts més tard, el sotstinent Rössinger va atacar l’estació de Rye, a prop de Hastings, amb bombes de 250 i 500 quilograms. Els danys varen ser considerables. Per la seva part, el sotstinent Hintze va atacar els pals de Dover, dos dels quals varen ser tocats, tot i que varen resistir els projectils alemanys. Totes les estacions, menys la de Ventnor, varen tornar a la seva activitat a la tarda.

Portsmoth, per la seva part, va ser violentament bombardejada per 15 Stukes escortats per una esquadrilla de Messerschmitt 53 estacionada a Guernesey, al comandament del tinent Erich Bodendiek. Entre els atacs hi havia Adolf Galland amb el seu esquadró 27. La RAF es va veure obligada a dur a terme 758 sortides, xifra rècord en la Batalla d’Anglaterra, i la Luftwaffe 440, una xifra també record. Dos combois varen ser tocats a l’estuari del Tàmesi i nombrosos pobles varen ser bombardejats.

Els alemanys comptaven amb 2.669 avions i els britànics només disposaven de 1.054 avions en aquelles dates. A la nit, la Ràdio alemanya va anunciar que 71 aparells britànics havien sigut destruïts, entre ells tot l’Esquadró 65 de Manston.

Diumenge:

En la Batalla d’Anglaterra:

Els alemanys varen començar els atacs a gran escala contra els ports britànics i les estacions de radar. A les set del matí, amb el temps clar, els bombarders alemanys dirigits per Johannes Fink es varen dirigir als seus objectius. L’esquadró número 74 de Hornchruch era el que operava en la zona d’atac alemany. A les 7:49, alertats pel control de terra, 12 Spitfire, amb el capità Malan al capdavant, es varen enlairar. Un d’ells va ser tocat de bon inici, tot i que el pilot va poder saltar en paracaigudes. Dues hores més tard, els alemanys ja eren a Dover, tot i que el seu verdader objectiu era Portland, i per això només donaven voltes per la ciutat britànica tal i com els hi havia ordenat Beppo Schmid en la seva circular, esperant que s’agrupessin les demés patrulles i que la ciutat de Portland es quedés sense defenses. Però l’estació de radar de Ventor, a l’illa de Wight, va avisar de que la formació alemanya es dirigia cap a Weymouth. Des de Bentley Priory es varen cridar a més bombarders. D’aquesta manera, a l’illa de Portland hi havien els esquadrons 145, 238, 152, 601, 213, 609 i 287 preparats per enfrontar-se als 150 bombarders alemanys escortats per Messerschmitt 109 i 110. Però els bombarders alemanys varen aconseguir bombardejar els magatzems de mercaderies, els dipòsits de gasolina, els quarters i els gasòmetres. En el mateix moment, el comboi Booty va ser atacat durament a les aigües de Norfolk, perdent dues embarcacions.

A les 13:56, l’Esquadró 74 va tornar a ser cridat per enfrontar-se als alemanys a la regió de Margate. En total, 38 aparells alemanys varen ser destruïts contra 32 britànics.

En el Reich:

A Alemanya:

Els bisbes catòlics alemanys es varen reunir en una conferència a Fulda i varen dirigir una petició col·lectiva a Hans-Heinrich Lammers, el cap de la Cancelleria del Reich, per demanar-li que no es continués eliminant als malalts mentals. Les supliques de moment no varen ser escoltades. A més, els bisbes varen encarregar-li a Heinrich Wienken, de Càrites, que protestés formalment en persona.

---

A Könisberg, al matí, Walther Funk va elogiar a l’aviador nord-americà Charles Lindbergh en un discurs per haver afirmat que “si els rics s’enriquien massa i els pobres es tornaven massa pobres, s’havia de fer alguna cosa”. Funk va afirmar que era precisament el que ell havia dit des de feia temps.

---

El Govern va suprimir i prohibir el telèfon a tots els jueus.

---

A Berlín, davant la possibilitat de noves desfilades militars, les autoritats varen engalonar la Pariserplatz. Aquell dia, els treballadors varen pintar la plaça i varen instal·lar dues enormes àguiles daurades. A cada extrem hi varen col·locar dues gegantesques rèpliques de la Creu de Ferro.

A la Unió Soviètica:

Viatxeslav Mólotov va ordenar en el govern alemany que liquidés en el termini de 15 dies les seves delegacions de Kaunas, Riga i Tallin, i tanqués tots els seus consolats bàltics abans de l’1 de setembre.

Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

Segons un informe del règim nazi, la majoria de la població opinava que la Gran Bretanya havia de ser destruïda com fos. Però l‘Operació Lleó Marí cada vegada tenia més dificultats per dur-se a terme. Aquell dia, Walter von Brauchitsch va informar en el OKW de que no podia acceptar un desembarcament entre Folkestone i Eastbourne. A més, tot i que no hi estava d’acord, va consentir en abandonar el desembarcament a Lyme Bay, amb l’objectiu de retallar el front. 

---

El Ministeri d’Afers Exteriors va anunciar que els mariners francesos lleials a Charles de Gaulle serien tractats com pirates i no tindrien clemència si eren capturats.

En la Batalla d’Anglaterra:

3.358 avions, 2.250 d’ells en perfecte estat, estaven a punt per sortir per atacar diferents punts de Gran Bretanya. Johannes Fink va ser convocat immediatament en el quarter general d‘Albert Kesselring per ser informat sobre l’atac. Però el mal temps va obligar a Hermann Göering a aplaçar l’operació, coneguda com l’Adlertag.

A Romania:

El govern romanès va introduir mesures antisemites.

A Lituània:

A Kovno, el cònsol japonès, Chiune Sugihara, no fent cas a les instruccions del Ministeri d’Afers Exteriors de Tòquio, va començar a emetre visats de trànsit japonès a tots els jueus que arribaven al seu consolat. Pràcticament cap d’ells tenia permís d’entrada a cap país i, molts d’ells, no tenien n’hi passaport vàlid. Tot i que el seu Ministeri el va criticar per haver donat tants visats, ell va continuar emetent visats als jueus perquè fugissin de l’òrbita alemanya. En total va emetre més de 10.000 visats. En les seves memòries, Sugihara va afirmar que havia actuat de tal manera per pur amor a la humanitat. 

Dijous:

La Batalla d’Anglaterra:

A les nou del matí va començar la segona fase de la Batalla d’Anglaterra amb una sèrie d’intensos atacs contra objectius britànics. Els caces alemanys, que des del 24 de juliol volaven permanentment el Canal de la Mànega per dirigir-se al sud-est d’Anglaterra, varen deixar de volar per deixar pas als bombarders. Centenars de bombarders alemanys varen travessar aquell dia el Canal de la Mànega i varen atacar les instal·lacions militars britàniques, però quan varen tornar a les seves bases varen veure que molts no havien tocat el seu objectiu i, a més, un de cada tres avions no havien tornat. Adolf Hitler va jurar que la Gran Bretanya seria destruïda i preveia que en cinc setmanes la RAF i la Royal Navy serien destruïdes. 

Per la seva part, en una ordre del dia llegida a tot el personal de la RAF es va anunciar que la Batalla d’Anglaterra començaria. En l’ordre es deia textualment:

Membres de la RAF, sigueu conscients de que el destí de diverses generacions es troba a les vostres mans. 

---

Al Canal de la Manega, a primera hora del matí, les llanxes ràpides alemanyes varen atacar el comboi CW9, que des del dia anterior fugia de la zona. Les 31 embarcacions es varen veure obligades a separar-se i, en la confusió, dues d’elles varen xocar entre si i tres es varen enfonsar. Per tal de no desaprofitar l’ocasió es varen cridar als bombarders alemanys que ràpidament varen aparèixer. L’Esquadra 27 dirigida per Adolf Galland escortada per Stukas va fer acte de presència. Del bàndol britànic, els Hurricane de Westhampneet, els de l’Esquadró 145, varen entrar en combat i ràpidament es varen trobar amb els Stukas. Al final, quatre embarcacions varen ser enfonsades i sis més varen resultar danyades. A l’aire, 19 aparells britànics i 31 alemanys varen ser destruïts. A la nit, en les dues parts es varen exagerar les xifres de pèrdues de l’enemic. La RAF va afirmar haver destruir 24 bombarders i 36 caces alemanys. La Luftwaffe va anunciar haver destruïts 49 aparells britànics. El que era clar era que els britànics s’estaven defensant molt més bé del que pensaven els alemanys. Winston Churchill en persona va felicitar als pilots de la RAF. 

En el Reich:

A Alemanya:

Hitler va nomenar al coronel Walter Warlimont perquè preparés les zones de desplegament a Prússia Oriental i a la Polònia ocupada per un futur atac contra la Unió Soviètica. 

---

Les autoritats alemanyes varen declarar que declinaven tota responsabilitat per qualsevol escassetat d’aliments que pogués donar-se en els territoris ocupats per l’exèrcit alemany.

A Espanya:

Francisco Franco va convocar l’ambaixador d’Alemanya Eberhard von Stohrer per explicar-li les condicions d’Espanya per entrar a la guerra al costat d’Alemanya. El dictador espanyol li va demanar tenir la seguretat de que Espanya obtindria Gibraltar, el Marroc francès i la part oranesa d’Algèria. A més, va reclamar assistència militar i suport econòmic, bàsicament desitjava gasolina i blat. Després de la trobada, l’ambaixador va escriure un memoràndum classificat com a màxim secret sobre les condicions del govern espanyol, que varen ser enviades a Berlín i que, més tard, varen caure en mans nord-americanes.

A la Gran Bretanya:

En el 10 de Downing Street es va celebrar una reunió del Gabinet de Guerra presidida per Churchill on es va debatre la situació estratègica a Àsia.

Al Sudan

Les forces que el govern de Sud-Àfrica havien enviat per ajudar els britànics, els Gloster Gladiator de l’Esquadró nª1, varen arribar al Sudan.

A Somilandia:

Els italians varen conquerir Hargueisa.

A Japó:

Els japonesos varen botar el cuirassat Yamato.

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

Franz Halder es va reunir amb l’almirall Schniewind, cap de l’Estat Major de la Kriegsmarine, per discutir sobre la futura Operació Lleó Marí. Halder va rebutjar enèrgicament la proposta de la Kriegsmarine d’aplaçar l’Operació, però Schniewind li va replicar que seria un suïcidi intentar transportar tropes en un front tan ampli com que el que l’Exèrcit demanava donada la supremacia dels britànics en el mar.

Al mateix temps, Beppo Schmid va enviar a les tres bases aèries que lluitaven contra els britànics una circular relativa que parlava del sistema de teledirecció de la RAF i demanava dur a terme atacs massius i breus sobre punts precisos.

---

Josef Bürckel va ser nomenat gauleiter de la Westmark, la Marca Occidental, que anava del Sarre al Palatinat, després de que Alsàcia i Lorena haguessin sigut annexionades al Reich.

A la Gran Bretanya:

Charles de Gaulle va firmar un acord amb el govern britànic sobre l’organització de les Forces Franceses Lliures.

---

En la Ràdio Alemanya, el general Erwin Sander va anunciar imminents atacs contra Gran Bretanya.

---

A la nit, un comboi britànic, el CW9, va creuar el Canal de la Mànega per tal de fugir dels bombarders alemanys.

A Suïssa:

Segona una carta secreta del consolat de Ginebra a Berna, diplomàtics alemanys establerts a Suïssa havien acordat concedir 3.000 francs suïssos al diari d’extrema dreta L’Action Nationale.

A Somilàndia:

Els italians varen ocupar Odweina.

Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va fer saber en un edicte secret les raons que el portaven a considerar necessària l’Arma SS. Per Hitler, la dilatació del Reich requeria el manteniment d’una policia militaritzada governativa amb suficient capacitat per representar i aplicar l’autoritat del Reich en qualsevol situació interna.

A Àustria:

En el camp de concentració de Mauthausen hi va arribar el primer comboi amb 392 republicans espanyols.

En la Batalla d’Anglaterra:

1.485 avions de combat alemanys varen atacar les fàbriques aeronàutiques britàniques i les seves instal·lacions vitals per la guerra. Quan varen veure l’atac, la RAF no va tardar en respondre i es va produir una batalla aèria amb el resultat de 45 avions alemanys destruïts per 13 de britànics.

A la Gran Bretanya:

Winston Churchill encara estava molt emprenyat amb el president Franklin Delano Roosevelt per haver-li demanat que enviés les embarcacions de la Royal Navy a Nord-Amèrica o alguna part de l’Imperi britànic perquè era una clara senyal de derrotisme. Després de donar-hi voltes, el primer ministre va enviar un telegrama al seu ambaixador a Washington, lord Lothian, en el qual li va demanar que deixés clar que no abandonarien la llibertat d’acció britànica i que no toleraria una idea derrotista.

A la tarda, el malhumor li va augmentar encara més després de que el despertessin d’una migdiada per comunicar-li que els alemanys estaven atacant amb els seus avions de guerra contra les fàbriques aeronàutiques i altres instal·lacions.

---

Aquell dia va arribar al país un contingent de pilots i tripulants de Rhodèsia del Sud.

A la Unió Soviètica:

Estònia es va convertir en una nova república soviètica després del fals referèndum del 14 de juliol.

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va ordenar intensificar els atacs aeris contra la Gran Bretanya, però el mal temps va avortar l’atac previst. A partir d’aquell dia, la Luftwaffe va dedicar tots els seus esforços, segons la promesa de Hermann Göering, per aniquilar la RAF i la flota britànica.

Però Hitler tenia un altre pla a part d’eliminar als britànics. Els seus generals li varen anar presentant diferents plans per envair la Unió Soviètica. El general de divisió Erich Marcks va presentar un esborrany al general Franz Halder i calculava que si es llançava un atac amb 147 divisions alemanyes la victòria estaria assegurada amb només nou i disset setmanes. Marcks plantejava avançar cap al nord dels pantans de Pripet direcció Moscou per després avançar cap a la línia Arkàngel-Gorkie-Rostov per eliminar l’amenaça aèria. Estava convençut que les batalles decisives s’efectuarien en les primeres setmanes i que les forces blindades serien els actors principals. El Pla preveia l’ocupació del centres principals de l’economia soviètica a Ucraïna i la conca del Donets i les indústries armamentistes de Moscou i de Leningrad. Marcks va apuntar que els soviètics no atacarien i que havien d’esperar que el seu Exèrcit es mantingués a la defensiva. Per la seva part, Halder va proposar una ofensiva en dues puntes, dirigida especialment contra Moscou, a més d’un atac secundari sobre Kiev.

---

El cardenal Adolf Bertram li va dir a August von Galen que l’evidència dels assassinats contra persones amb problemes físics i psíquics no era suficient per una protesta. El cardenal tenia por de que l’Església fos perseguida. 

A la Gran Bretanya:

Després de passar el cap de setmana a la residència de camp de Chequers, Winston Churchill va revisar el missatge del seu ambaixador a Washington, lord Lothian, en que li explicava que el president Franklin Delano Roosevelt l’hi hauria ofert traslladar les embarcacions de la Royal Navy a Nord-Amèrica o algun port de l’Imperi britànic si anaven a maldades. Aquell oferiment no li va fer gens de gràcia al primer ministre, que no havia deixat de sol·licitar ajuda material. A la nit encara no l’hi havia passat la seva emprenyada i no va deixar de renegar que no consideraria concedir ni a Canadà ni a Estats Units el dret a embarcar les seves embarcacions de guerra si Gran Bretanya era envaïda, ja que considerava que tal proposta era una senyal de derrotisme.

A la Unió Soviètica:

Després del fals referèndum del 14 de juliol, Letònia es va convertir en una república soviètica. 

Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

Hermann Göering va publicar un article en el Völkischer Beobachter sota el pseudònim d’Arminius, equivalent al nom de Hermann en llatí. En ell, va explicar que la primera feina d’una força aèria era aconseguir una completa superioritat a l’aire destruint els avions, aeròdroms, hangars, dipòsits de combustible i nous d’artilleria antiaèria de l’enemic. Un cop complert aquest objectiu, Göering va afegir que començava la segona fase en la qua podien consagrar gran part de les seves energies a donar suport a les tropes de terra. Aquesta tàctica és la que va fer servir la Luftwaffe a Polònia i al front occidental.

A França:

Philippe Pétain, François Darlan i el ministre d’Afers Exteriors, Paul Baudoin, es varen reunir secretament per pactar que si en cas de que l’exèrcit alemany ocupés la zona lliure, ocupant Vichy i desposseint a Pétain del seu càrrec de president, Darlan intentaria guanyar a l’Àfrica del nord per exercir l’autoritat governamental.

A la Gran Bretanya:

Aquell dia varen arribar més tropes australianes a Gran Bretanya.

A Somàlia:

Les tropes italianes varen envair la Somàlia britànica.

En els Estats Units:

Charles Lindbergh va insistir en un discurs perquè Estats Units apostés per una sincera col·laboració amb Alemanya per la pau i per preservar la cultura occidental. Hores més tard, el general Pershing va llegir una declaració per la ràdio en el que va avisar del perill que correria Estats Units si Gran Bretanya era derrotada.

Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

Joachim von Ribbentrop va enviar una carta a l’ambaixador a França, Otto Abetz, per determinar-li les seves funcions a França. Abetz havia d’orientar la policia secreta militar i la policia secreta estatal perquè vigilés la policia interior francesa, la premsa, la ràdio i la propaganda. Precisament, aquell mateix dia Adolf Hitler li va dir a Abetz que es proposava evacuar a tots els jueus d’Europa després de la guerra. 

---

En una memòria de l’empresa I.G. Farben es deia que a través de la creació d’una gran esfera econòmica organitzada per ser auto-suficient i planificada en relació amb les demés esferes econòmiques del món es podria satisfer les necessitats industrials.

A la Unió Soviètica:

Lituània es va convertir en una república soviètica després del fals referèndum del 14 de juliol.

A l’Àfrica:

Benito Mussolini va ordenar llançar les seves tropes contra les colònies britàniques. D’immediat, sense pensar en les provisions, a l’Àfrica Oriental els italians, amb 17 batallons d’infanteria i amb àscaris al comandament del general Nasi, amb el suport dels carros M-11739 i l’aviació, varen envair Somlilandia, defensada per cinc batallons britànics i indis, a més del Camel Corps somali al comandament del general Goodwin-Austen. El comandant Amadeu de Savoia Aosta va atacar des d’Etiòpia, en un assalt executat en tres eixos d’avanç sobre Berbera.

En la Batalla d’Anglaterra:

Els alemanys varen llençar bombes al sud d’Anglaterra. Una d’elles va inutilitzar un lloc del Cos d’Observació i, a Essex, una bomba va tocar una fàbrica de blat que es va incendiar. 

A la Gran Bretanya:

Aquell dia va arribar-hi un contingent nombrós de tropes canadenques. Entre ells hi havia diversos ciutadans nord-americans que s’havien presentat com a voluntaris.

A Irlanda:

Un submarí alemany es va apropar de forma clandestina a les costes d’Irlanda. A bord hi anaven dos caps de l’IRA, Jean Russel i Frank Ryan, que dirigien l’Exèrcit republicà irlandès en rebel·lia contra Gran Bretanya. La seva missió era agafar contactes, escampar odi contra els britànics, garantir la independència d’Irlanda pel final de la guerra i esperar. Però l’operació va anar malament des de l’inici, ja que Ryan va morir durant la travessia per culpa d’una crisis cardíaca i el submarí es va veure obligat a donar mitja volta.