Diumenge:

Hitler a París:

A les tres de la matinada, després d’un lleuger esmorzar, Adolf Hitler i el seu grup es varen dirigir amb un comboi de vehicles militars des del seu quarter general de França cap a un aeròdrom per agafar un avió que els portaria a París. L’avió amb el qual viatjarien era un Focke-Wulf 200, el famós Condor, que el pilotaria el capità Hans Baur, l’habitual pilot de Hitler. A dos quarts de sis del matí varen aterrar a l’aeroport de Le Bourget, a París. Hitler anava acompanyat pels arquitectes Albert Speer i Hermann Giesler i l’escultor Arno Breker, que anaven vestits amb un uniforme negre per semblar militars. Quan varen sortir de l’avió els estaven esperant tres cotxes de la marca alemanya Mercedes, i Hitler va pujar en un dels cotxes i es va asseure al costat del conductor. Speer, Giesler i Breker es varen asseure als seients de darrere. En els altres vehicles hi viatjaven el secretari Martin Bormann, Wilhelm Keitel, Heinrich Hoffmann i el metge de Hitler, Karl Brandt, formant una comitiva de 10 vehicles. 

Hi va haver cert endarreriment a l’aeroport mentre els funcionaris del servei de seguretat atenien als detalls d’última hora. Fotògrafs de l’Exèrcit s’havien col·locat en punts estratègics per deixar constància de l’entrada de Hitler a París, però els automòbils anaven a tal velocitat que no varen poder fer una fotografia decent. 

En entrar a la capital, per la Porte de la Villete, varen ser rebuts pel governador militar Otto von Stülpnagel, i immediatament va començar el recorregut. Uns policies varen veure el cotxe del dictador i varen avisar immediatament al Prefecte de la Policia, Roger Langeron, que va ordenar que seguissin al líder alemany.

La primera visita del recorregut va ser en el Gran Teatre de l’Òpera de Charles Garnier d’estil neobarroc. Hitler havia estudiat quan era més jove l’Òpera de Garnier i la coneixia des del més mínim detall. Per ordre seva l’Òpera estava il·luminada com per una funció de gala. El coronel Hans Speidel els esperava als esgraons de l’entrada per saludar al dictador en nom del govern d’ocupació. Quan va ser-hi dins, va pujar la gran escalinata ornamental i en va quedar fascinat de tot l’edifici que va elogiar la bellesa d’aquell edifici i va descriure les funcions arquitectòniques de les escalinates. En entrar en el lloc de l’orquestra, Hitler va exclamar que aquell era el teatre més bonic del món. Un guàrdia uniformat en veure a Hitler i el seu entorn es va allunyar ràpidament. Un guia va ensenyar-li tots els detalls i Hitler, demostrant que coneixia perfectament aquella obra, va recordar-li en el guia l’absència d’una sala petita. Sorprès, el guia va recordar que efectivament feia anys hi havia existit una petita habitació, però que havia sigut eliminada després d’unes reformes. Hitler en va quedar tan content de l’explicació del guia que va voler que li donessin una propina de 50 Reichsmarks, però aquest no la va voler acceptar perquè ja es va sentir recompensat explicant-li a Hitler aquella obra. Sorprès per aquell gest poc habitual en el seu entorn, Hitler va dirigir-se a la resta del grup, que estava tan sorprès com ell, per dir-los que simplement complia amb el seu deure.

Després de l’Òpera es varen dirigir pel Boulevard des Capucine cap als Camps Elisis, passant per davant de la Madeleine, que el seu estil va impressionar a Hitler. El dictador va explicar que el temple s’havia erigit a la glòria de l’Exèrcit de Napoleó. La comitiva va avançar cap a la Place de la Concorde i en arribar als Camps Elisis, Hitler va demanar anar més a poc a poc. En passar per l’Arc de Triomf, on una enorme bandera nazi onejava sobre el monument del Soldat Desconegut i amb les estàtues de la base cobertes per sacs d’arena, Breker li va recordar a Hitler que l’arc que volia fer a Berlín seria tan gran que el de París hi cabria a dins. En arribar a la Place du Trocadéro, a tocar de la Torre Eiffel, el dictador va ordenar parar-se pel voltant un moment per contemplar l’estructura de ferro. Hitler, al capdavant de l’expedició, es va deixar fotografiar a la Place du Trocadéro amb la Torre de fons.

Un cop varen tornar als cotxes es varen dirigir a la capella de Les Invalides, dissenyada per Hardouin Mansart. Allí, amb el seu uniforme blanc, Hitler es va passar una llarga estona davant de la tomba de l’emperador Napoleó Bonaparte amb la gorra al pit inclinant el cap en silenci. En aquell moment, Heinrich Hoffmann va fer una fotografia de la tomba com a record. En sortir de l’edifici, Hitler li va explicar en el seu fotògraf que aquell havia sigut el moment més gran i més bonic de la seva vida perquè sentia gran admiració per Napoleó, tot i que va dir que Frederic el Gran va demostrar ser superior a l’emperador francès.

Quan varen sortir de Les Invalides varen passar per davant del Ministeri d’Afers Exteriors i la Cambra de Diputats i varen seguir pel Boulevard Saing Germain, on hi havia el Ministeri de Guerra. A continuació varen girar per la Rue Bonaparte fins la Place Saint-Sulpice i varen arribar al Palau del Luxemburg, la Rue Soufflot i el Panteó del Barri Llatí. Allí, Hitler va quedar de nou impressionat i va elogiar les dimensions de l’edifici, tot i que més tard va dir que l’edifici l’havia decebut, sobretot de la seva pesada cúpula i les estàtues dels herois francesos.

La policia esperava a Hitler davant del Panteó per ordres del comissari Ferdinand Dupuy. Uns soldats alemanys varen tenir que despertar al guàrdia del Panteó perquè tingués obert el mausoleu. Un cop varen acabar de veure l’edifici, Hitler li va dir a Breker que podien anar a veure Montparnasse passant per davant del Cafè Closerie des Lilas. Es diu, tot i que no hi ha cap prova, de que Hitler i Breker varen anar a l’antic estudi que havia tingut l’escultor anys enrere, però que quan varen trucar i va obrir la portera, aquesta en veure la cara de Hitler va cridar i va tancar la porta bruscament.

A continuació varen dirigir al nord fins arribar al Boulevard Saint-Michel. Quan varen passar pel Louvre, la Place des Vosges, el Palau de la Justícia i la Sainte Chapelle, les meravelles medievals de París, Hitler no hi va mostrar cap tipus d’interès per aquells edificis. El dictador, durant el seu passeig, va ordenar la destrucció de dos monuments de la Primera Guerra Mundial: l’estàtua del general Mangin, un dels vencedors de 1918, i el monument a Edith Cavell, la infermera britànica afusellada a Brussel·les per un esquadró d’afusellament alemany el 1915. Després de veure el Panteó, Hitler semblava desanimat i avorrit, i no es va tornar a animar fins que va arribar a les cases de la Rue de Rivoli i a Notre Dame, on Hitler en va elogiar el seu estil gòtic. Després del Boulevard St. Michel es varen aturar un moment davant el Palau de Justícia. En passar per les Halles, un venedor de diaris va quedar mut en veure al dictador. Una dona va senyalar a Hitler en veure’l.

La comitiva va tornar a passar per davant del Palau de l’Òpera i va avançar cap a la Place Clichy. Al final del recorregut era a Montmartre, a l’església vuitcentista de la pietat catòlica del Sacré-Coeur, on s’hi va quedar una bona estona rodejat pels seus escortes contemplant la ciutat.

A un quart de nou, Hitler es va acomiadar del coronel Speidel. Després es varen dirigir cap a l’aeroport per tornar al seu quarter general de Bruly le Peche, a prop de Sedan. A les nou del matí ja eren a dalt de l’avió, que l’estava esperant amb els motors en marxa, i Hitler va demanar en el seu pilot que volés baix per sobre la ciutat abans de dirigir-se al nord. Quan varen volar cap al quarter, Hitler no parava d’explicar-li a Speer que havia complert el seu somni de visitar Paris.

Un informe policial va assegurar que ningú de la ciutat havia reconegut a Hitler, tot i que sí que va ser reconegut per un venedor de diaris en la Rue Rivoli i per un grup de dones a la Rue des Halles; tots ells varen fugir espantats. En total, Hitler va estar tres hores a la capital francesa, i va considerar la possibilitat de celebrar a París una desfilada de la Victòria, però al cap d’una estona d’haver-ho reflexionat i de que Hermann Göering li desaconsellés perquè hi havia el perill de ser atacats pels avions britànics va treure’s del cap aquella idea. Llavors, Hitler va estar tota l’estona preparant una sessió triomfal del Reichstag, on hi assistirien tots els comandants de grups d’exèrcits i dels cossos d’exèrcits, a més d’alguns almiralls i alguns herois escollits per l’ocasió. Quan varen arribar al quarter general varen rebre la notícia de que la Unió Soviètica havia annexionat la província romanesa de Bucovina. Hitler no havia arribat a cap acord amb el dictador Iosif Stalin perquè annexionés aquella zona, però va pensar que era millor no actuar i conservar la pau amb els soviètics.

---

A la nit, Hitler estava capficat i va rebre a Speer en la casa de camp del quarter per xerrar de la seva passió, l’arquitectura. Hitler li va ordenar que preparés un decret per la reconstrucció de les obres de Berlín. Tenia enveja de París, la va veure més bonica que Berlín i no ho podia acceptar. Li va confessar que havia pensat fer destruir Paris, però que estava convençut de que si feien una nova Berlín més bonica ja no caldria destruir-la. Speer va quedar impressionat per les paraules del dictador; no es podia creure que en poques hores hagués passat de dir meravellés de París; que si era tan bella, que si tan enamorat n’estava, que si tan la coneixia… i que en qüestió d’unes hores pensés en destruir-la. A continuació, Hitler va ordenar que es comencessin a construir les obres de Berlín el més ràpid possible.

Després de parlar amb Speer, Hitler va sortir a fora de la seva caseta del poblet amb els generals Wilhelm Keitel i Alfred Jodl per parlar de la rapidesa amb què havia caigut França. Hitler va explicar-li a Keitel que estava convençut de que si feien una campanya militar contra la Unió Soviètica seria un joc de nens per ells. Enmig de la conversa s’hi va afegir Speer, que era el primer cop que es trobava amb Keitel cara a cara, per explicar-los que se’n tornava a Berlín per treballar en les obres de la ciutat que havien acordat. Hitler estava de molt bon humor amb Speer, ja que li havia deixat la responsabilitat de construir els seus somnis, de construir la ciutat més bella del món. Quan s’encaixaven les mans per acomiadar-se, Hitler li va assegurar que aviat parlarien de nous projectes i de noves maquetes.

En el Reich:

A Alemanya:

L’ambaixador alemany a Madrid, Eberhard von Stohrer, va enviar un telegrama al seu govern per informar-los de que el ministre d’Afers Exteriors espanyol demanava consell sobre com havia d’actuar davant al duc i la duquessa de Windsor, que havien d’arribar a Madrid a través de Lisboa. L’ambaixador els va explicar que el ministre espanyol creia que podrien tindre interès en retenir al duc i entrar en contacte amb ell.

A França:

A París, a la catedral de Notre-Dame, on s’havien retirat els sacs de sorra en previsió a la visita de Hitler, el cardenal Suhard va oferir missa i va recomanar als seus fidels tranquil·litat, treball i fe.

En la batalla:

Tot i l’armistici del dia 22, les tropes alemanyes continuaven amb la seva ocupació i la infanteria alemanya va ocupar Poitiers i el cos blindat del general Hermann Hoth va ocupar la ciutat de Rochefort.

Els bombardejos sobre la Gran Bretanya:

La Luftwaffe va bombardejar l’illa de Jersey, en el Canal de la Mànega.

A la Gran Bretanya:

El govern britànic va reconèixer el coronel Charles de Gaulle com a líder dels francesos lliures.

A la Unió Soviètica:

A Moscou, Viatxeslav Mólotov es va reunir amb l’ambaixador alemany Werner von der Schulenburg per comunicar-li que s’havia d’arreglar la qüestió de Bessaràbia i li va dir que en el cas de que Romania es negués a un acord pacífic, el govern soviètic estava decidit a utilitzar la força.

A Egipte:

El rei Faruk davant les pressions britàniques va substituir el primer ministre Alí Maher per Hassan Saby Pacha, un polític més pro-britànic

Dissabte:

La rendició de França:

En el bosc de Compiègne, a 80 quilòmetres al nord est de París, on els alemanys s’havien rendit el novembre de 1918 en la Primera Guerra Mundial, les negociacions entre les delegacions alemanyes i franceses continuaven. Alfred Jodl, assegut al lloc on s’havia assentat Adolf Hitler el dia anterior, el mateix que havia ocupat Ferdinand Foch el 1918, i un oficial de l’Estat Major de l’oficina d’operacions militars va seure a l’altra costat de Wilhelm Keitel amb el traductor Paul Schmidt a l’altra banda. Llavors els francesos varen demanar una hora per estudiar els termes de l’armistici i es varen retirar a una tenda propera. Estaven en contacte telefònic amb l’Alt Comandament francès. Una de les condicions que més desagradaven als francesos era l’entrega de tots els alemanys anti-nazis exiliats a França i en les possessions franceses. Maxime Weygand va qualificar aquesta condició com deshonrosa, donava la tradició francesa del dret d’asil. Keitel aquest punt no el va voler ni discutir i va afirmar que “aquella gent” eren “els pitjors mercenaris que havien traït el seu propi país”.

En retornar les conversacions, els francesos varen intentar moderar les demandes alemanyes i varen demanar més temps per saber de la decisió final de Philippe Pétain. Els francesos, a la vegada, varen presentar noves propostes. En contrapunt, Keitel li va donar a les cinc de la tarda al traductor Schmidt un ultimàtum a la delegació francesa, que es va tornar a retirar de nou per fer més consultes. En el curt text, el general alemany demanava que li comuniquessin la resposta en una hora  si no volien veure finalitzades les conversacions. Charles Huntziger va trucar al govern de Bordeus per demanar què havien de fer. Des de Bordeus els varen demanar que firmessin. Pocs minuts després de les sis de la tarda, Huntziger li va anunciar a Keitel que estava disposat a firmar. Tots els demés participants a les reunions varen abandonar el vagó excepte Keitel i Huntziger. 

A soles, Keitel li va dir que entenia que la seva posició era complicada i li va transmetre les seves simpaties i la seva estima oficial. Després d’encaixar-se la mà, a dos quarts de set de la tarda, després de dies de conflicte, França i Alemanya varen firmar l’armistici. A les 18:35, Huntziger i Keitel varen firmar l’armistici. Després de la firma, Keitel li va anunciar que el document només tindria efecte quan l’armistici hagués sigut firmat també pels italians, però li va deixar clar que qui havia conquerit França eren els alemanys i no els italians. Immediatament, Ràdio París, controlat pels alemanys, es va encarregar de transmetre a la població francesa que el país estava vençut i dividit. Quan abandonaven el vagó de l’armistici va començar a caure una lleugera pluja. Segons va declarar Huntziger més tard, Keitel es trobava tan emocionat durant la cerimònia final, que no va poder evitar llagrimejar. 

Quan la delegació francesa va marxar aquella nit cap a Bordeus, un destacament de sapadors alemanys va arribar a la zona de Compiègne i va començar a desmantellar el vagó de ferrocarril i emportar-se el monument commemoratiu de la victòria aliada en la Primera Guerra Mundial. 

A partir del moment en què es va produir la firma del armistici, Hitler es va fer amb el control de tres cinquenes parts de França i va ordenar reduir l’exèrcit francès a 100.000 homes, condemnar a mort a tots els lluitadors de la França Lliure, el retorn a Alemanya dels pilots capturats de la Luftwaffe, desmilitaritzar la Marina (igual que el Tractat de Versalles va imposar a Alemanya), que paguessin els francesos les despeses de l’ocupació, que va ser d’uns 400 milions de francs diaris, deixar l’imperi colonial francès sota el control del que seria el nou Govern de Vichy i els presoners de guerra havien de quedar en mans alemanyes. Tot i les dures condicions, Hitler va voler que França continués tenint sobirania pròpia, tot i que amb un govern controlat per ell. L’article tercer del conveni deia que en les regions ocupades de França, el Reich exerciria tots els drets de potència ocupant i el govern francès hauria de facilitar tots els mitjans de reglamentació relatives a l’exercici d’aquests drets i a la seva execució. També se li demanava al govern francès que invités d’immediat a totes les autoritats i a tots els serveis administratius francesos del territori ocupat a acatar les reglamentacions de les autoritats militars alemanyes.

Com a curiositat, quan França es va rendir les seves fortificacions de la Línia Maginot, que havien d’evitar la invasió dels alemanys, estava totalment intacte i demostrava com havia dit Charles de Gaulle el 1934 que no servia per res.

---

Des del quarter de Bruly le Peche, a prop de Sedan, Hitler va ordenar que vingués al poble el seu arquitecte Albert Speer per volar l’endemà cap a París, juntament amb l’escultor Arno Breker, que el varen anar a buscar a la seva casa de Grunewald a les set del matí membres de les SS sense que li comuniquessin, i l’arquitecte Hermann Giesler. Hitler tenia el desig de veure la ciutat que tan coneixia a través de llibres i volia entrar-hi no com un militar que l’havia ocupat sinó com un turista i, per això, hi volia entrar amb tres artistes al capdavant. Breker va pujar a un Ju-52, que portava caixes de verdures i botelles de suc de fuita, i va aterrar al quarter de Bruly. Hitler el va rebre vestit amb un senzill uniforme i li va explicar el seu propòsit de visitar la ciutat com artista perquè, segons li va dir, sempre l’hi havia fascinat. El dictador li va reconèixer que hagués pogut entrar a París al capdavant de les tropes, però que no volia fer-ho per respecte als francesos. Hermann Göering va ser qui li va treure aquesta idea del cap pel perill d’un atac aeri britànic.

A la nit, quan Speer ja havia arribat al poble, Hitler i el seu entorn varen celebrar una reunió militar on es va convidar a l’arquitecte per planejar els detalls del viatge a Paris. Hitler va deixar molt clar a tothom que la visita no havia de ser una visita oficial, sinó una expedició artística i, per tant, no volia celebracions i tenia que passar desapercebut. Pel dictador aquell viatge significava molt perquè sempre li havia encantat París, era un dels seus somnis posar els peus en aquella ciutat que es coneixia des del més mínim detall sense que mai hi hagués estat. Hitler havia estudiat des de tots els seus carrers fins a les seves obres més notables. Després d’escoltar l’himne Nun danket alle Gott!, Keitel li va dirigir a Hitler unes lloadores paraules cap a la seva persona. Hitler es va limitar a encaixar-li la mà. 

En el Reich:

A França:

Per tal de reduir els preus dels aliments, les autoritats alemanyes varen aprovar un decret en el qual reduïen els preus màxims dels aliments essencials als nivells existents a principis de mes.

En la Batalla per França:

Tot i l’armistici, les ocupacions alemanyes continuaven i diferents divisions del cos blindat de Hermann Hoth varen ocupar les ciutats de Saint-Nazaire, Niort i La Rochelle.

Per la seva part, els italians, que avançaven al llarg de la Costa Blava, varen ocupar Menton. Al mateix temps, els ex ministres francesos que no volien firmar l’armistici varen sortir aquell dia cap a Casablanca.

A la Gran Bretanya:

Winston Churchill va declarar aquella nit sobre l’armistici, que el govern britànic seria capaç de conduir la guerra on fos, per mar, aire i terra, a una conclusió satisfactòria.

Divendres:

La rendició de França:

Una delegació francesa va dirigir-se a la localitat francesa de Compiègne, el gran massís de Picardia pròxim a la frontera belga, aa Rehondes, Oise, per informar-se de les condicions de la victòria alemanya que volia posar Adolf Hitler. El dictador hauria d’haver arribar a Compiègne en avió, però una densa boira que va afectar la zona des de la nit no va poder fer enlairar cap aparell. D’aquesta manera, Hitler va arribar en el seu Mercedes-Benz blindat a la zona a les tres de la tarda acompanyat entre altres per Hermann Göering, amb el seu bastó de mariscal de camp, Wilhelm Keitel, Erich Raeder, vestit amb el seu uniforme blau marí, Walther von Brauchitsch, Joachim von Ribbentrop, amb l’uniforme fosc del cos diplomàtic, i Rudolf Hess, amb l’uniforme gris del partit nazi. Keitel i Jodl s’havien dirigit a la zona aquell matí. Hess en un primer moment va rebutjar assistir a l’acte, ja que, segons la seva esposa Ilse Hess, el lloctinent de Hitler va demanar-li en el dictador no posar unes condicions que ofenguessin a l’enemic derrotat per tal de millorar les relacions entre les dues nacions. Fins que no va tenir totes les garanties, Hess no va viatjar a Compiègne.

Tot junts varen contemplar el bloc de granit que representava una àguila alemanya caiguda, travessada per una espasa francesa, amb les paraules:

Aquí va morir l’onze de novembre de 1918 l’orgull criminal de l’Imperi Alemany; derrotat pels pobles lliures que volia esclavitzar.

Les càmeres registraven tots els moments de l’escena mentre Hitler, amb la seva gorra militar i l’uniforme creuat gris, s’ho mirava amb menyspreu. El monument va ser amagat amb banderes adornades amb la creu gamada. El líder alemany es va posar davant de l’escultura i va llegir juntament amb Göering la inscripció gravada en francès amb grans majúscules. A les 15:18 es va hissar la bandera amb l’esvàstica en un petit màstil en el centre de l’esplanada.

A les 15:23 tota la delegació alemanya va pujar al vagó, però Hitler es va quedar uns instants al Sol parlant amb el seu acompanyant. A continuació, Hitler va pujar al vagó del mariscal Folch per esperar en silenci als francesos. El vagó estava situat en el mateix lloc on havia estat estacionat el 1918, sobre uns rails que encara es conservaven en el centre de l’estació. Tot i la importància històrica d’aquell vagó, no era res més que un menjador comú de la Societat Internacional de Cotxes-Llit. Els francesos ja havien sigut advertits prèviament de que rebrien les condicions en el mateix lloc que de les negociacions de 1918 i es varen quedar molt sorpresos per aquest fet i no els va fer gens de gràcia.

A dos quarts de quatre varen arribar en automòbil des de Bordeus el general Charles Huntziger, amb un uniforme caqui descolorit, el general d’aviació Jean-Marie Joseph Bergeret, el vicealmirall Le Luc, aquests dos últims amb uniformes blau fosc, l’ambaixador de França a Polònia Léon Noël i el general Parisot de l’exèrcit de terra acompanyats pel general alemany Von Tippelskirsch. La delegació francesa estava exhausta després de fer el viatge durant la nit en cotxe. Els alemanys ràpidament varen seure al seu lloc i Otto Günsche es va posar al costat de la porta de vidre que separava els dos vagons tal hi com Hitler l’hi havia ordenat el dia anterior. A la seva dreta hi tenia el traductor Paul Schmidt dempeus. Hitler seia en la mateixa butaca que havia ocupat Foch el 1918. En baixar del vehicle, la guàrdia alemanya no els va presentar armes. Quan la delegació francesa va entrar al vagó, Hitler i els seus acompanyants es varen aixecar de cop per rebre’ls, però els francesos es varen endur un ensurt i es varen aturar en sec. Amb un gest de la mà, el dictador els va demanar que s’assentessin amb ells davant la senzilla i llarga taula. Tots els alemanys anaven d’uniforme, excepte Von Ribbentrop, que portava un vestit de cerimònia del Ministeri d’Afers Exteriors. Per la part francesa, Bergeret i Le Luc portaven uniformes blau marí, Huntziger anava de caqui i Nöel anava vestit de paisà.

Un cop asseguts, Hitler els va informar de tot el què passaria a continuació. Keitel es va posar de peu quan tots varen seure i va llegir la lectura del preàmbul de l’armistici traduït pel traductor Schmidt. Hitler va escoltar sense dir res. Els alemanys demanaven el retorn d’Alsàcia i Lorena a Alemanya, però s’afirmava que es respectaria parcialment el territori de la República. Tot el nord i la costa atlàntica s’establirien com a zona d’ocupació, sota control alemany. La resta, 40 departaments del centre i sud de França, les colònies i la flota, quedarien sota l’obediència del govern francès, que col·laboraria amb l’alemany i que fixaria la seva residència a Vichy. També se’ls permetia l’existència d’un exèrcit de 100.000 homes a la metròpoli i 125.000 a les colònies. Per últim, s’obligava en els francesos a entregar a tots els refugiats polítics alemanys que es trobaven en territori francès i la totalitat de 1.538.000 presoners de guerra francesos quedarien sota control alemany. Després de que llegissin les condicions, Keitel va entregar el text i un mapa de França on s’havien dibuixat les línies de demarcació entre la zona ocupada i la no ocupada del territori francès. A les 15:42, Hitler i el seu entorn es varen aixecar sense mirar als delegats francesos, imitant el gest de Foch 22 anys abans, i varen tornar al seu quarter general, menys Keitel i Jodl, a més d’alguns col·laboradors i el traductor Schmidt.

Un cop fora del vagó, Hitler i els seus col·laboradors es varen dirigir al monument dedicat a Alsàcia i Lorena, on els esperaven els seus cotxes, i en passar davant la guàrdia d’honor, la banda va entonar els himnes Deutschland über alles i Horst Wessel. Hitler va ordenar la destrucció del monument. Just abans de pujar al vehicle, Alfred Jodl li va dir tot content que els britànics havien perdut la guerra, però que aquests encara no ho sabien.

En tornar a reprendre les negociacions, Huntziger li va demanar a Keitel si podia comunicar-se per telèfon amb el govern francès a Bordeus. En un principi Keitel va llançar evasives, però el general francès li va fer veure que era important establir connexió amb el seu govern i li va recordar que el 1918 a la delegació alemanya se li va concedir l’autorització per consultar amb el seu govern. Keitel va acceptar-ho. Ràpidament es va connectar un telèfon de campanya amb el fil telegràfic molt proper, operació que va dur a terme un soldat alemany del cos de senyals, establint-se d’aquesta manera comunicació amb la central telefònica de Bordeus. Huntziger va instal·lar el seu telèfon a la cuina del vagó restaurant i va entrar en contacte amb el general Maxime Weygand. El general va parlar sense reserves, però els alemanys varen interceptar la línia i el traductor Schmidt, amb els auriculars posats i molt a prop del francès, va prendre nota taquigràfica de la conversa. Weygand es va fer informar sobre les condicions que havien proposat els alemanys i quan Huntziger li va relatar la duresa de tals condicions, el general li va prometre que li donaria una resposta clara després de parlar-ne amb Philippe Pétain. En tornar davant de Keitel, Huntziger li va preguntar per les condicions que proposaria Itàlia. El general alemany li va contestar amb evasives i li va confessar que no sabia de les demandes italianes. Huntziger es va limitar llavors a contestar-li que ells no necessitaven aturar les accions bèl·liques contra els italians. Però en aquells moments va arribar l’agregat militar italià a Berlín. Només arribar, l’agregat italià es va informar a través d’un oficial alemany sobre què havia passat en el vagó.

A última hora de la tarda, Keitel, després d’intentar-ho en més d’una ocasió, va aconseguir parlar amb Hitler sobre què podia pactar i què no amb els francesos. El dictador també va ordenar que l’històric vagó, la placa commemorativa i el monument que celebrava la victòria francesa fossin portats a Berlín, que el pedestal del vagó i els rails i pedres que senyalaven el lloc fossin destruïts, excepte l’estàtua del mariscal Foch. En l’actualitat, l’estàtua continua el mateix lloc, però el vagó de ferrocarril i el monument han desaparegut.

Cap a les dotze, les converses es varen interrompre i els delegats francesos, tot i que se’ls havia proporcionat un lloc per dormir, varen ser conduïts pels alemanys a París per passar-hi la nit.

En la Batalla per França:

Itàlia va atacar França, però els francesos varen aturar l’ofensiva italiana a Menton, que no tardaria en caure a mans dels italians. En el centre de França, les tropes blindades del cos de Paul Ewald von Kleist varen ocupar la ciutat de Clermont-Ferrant. A l’oest, en diferents unitats, les tropes blindades de Hermann Hoth varen ocupar les ciutats de Morlaix i Lorient.

---

Veient que la derrota era imminent, en el camp de les Milles es va suïcidar l’escriptor Walter Hasenclever, que era considerat pels nazis com un dels exiliats més perillosos.

---

Al mateix temps, diversos membres de l’anterior govern francès, entre ells Georges Mandel, es varen dirigir per mar a Casablanca.

En el Reich:

A Alemanya:

Els britànics varen bombardejar la ciutat de Potsdam. Per culpa d’aquell atac varen sonar les sirenes antiaèries a Berlín.

---

La Kriegsmarine va ser informada de que l’Estat Major de l’Exèrcit ni havia pres part en “l’assumpte de Gran Bretanya” i considerava impossible executar un desembarcament a les illes britàniques i ignorava com havia de ser portada l’operació a partir de la zona sud. En conseqüència, l’Estat Major rebutjava l’operació.

A Polònia:

A Varsòvia, Hans Frank va declarar que el Govern General no formava part integrant del Reich, però sí constituïa un territori accessori del Reich, molt semblant al caràcter de les colònies d’explotació.

A la Gran Bretanya:

En el 10 de Downing Street es va celebrar una conferència secreta entre Winston Churchill i els millors especialistes britànics. Uns agents britànics d’informació que treballaven a Europa varen fer arribar a Londres uns informes que deien que els alemanys havien aconseguit posar a punt un procediment de radionavegació molt més eficaç que el dels radio-fars que havien utilitzat en les primeres setmanes de la guerra, però que les antenes espies havien aconseguit inutilitzar. Els agents secrets van donar inclús el nom clau del nou sistema: Knickebeub. Les estacions principals estaven situades en dos punts de la costa francesa, a prop de Dieppe i de Cherbourg. Les fotografies fetes en els reconeixements aeris demostraven l’existència de les altes torres de radionavegació. Després d’examinar la situació varen començar a debatre com funcionava el nou dispositiu, i els experts britànics varen quedar horroritzats en veure l’eficàcia del mètode alemany. Churchill va confiar en els experts dels laboratoris per crear nous sistemes de defensa i atac.

---

Aquell dia va arribar a Londres André Dewavrin, àlies el coronel Passy, que va fundar allí un dels organismes més eficaços de la França Lliure, el Bureau Central de Reinseignenments et d’Action, el BCRA, destinat a animar i coordinar els diversos moviments de la Resistència.

A Southampton va arribar-hi procedents de França el president i els ministres del govern polonès a l’exili, que s’havien establert a París. Per donar-los suport, el rei Jordi VI es va dirigir a l’estació de Paddington, a Londres, per donar-los la benvinguda.

A Itàlia:

Tot i la victòria assegurada, el comte Galeazzo Ciano va escriure que Benito Mussolini es sentia humiliat perquè les seves tropes no havien avançat ni un pas i estaven aturades davant la primera fortificació francesa.

Dijous:

En el Reich:

A França:

En el quarter general de Bruly-de-Peche, Adolf Hitler, després de consultar-ho amb l’almirall Erich Raeder, va ordenar a la Kriegsmarine que desenvolupés la idea de l’antic secretari d’Estat, Gottfried Feder, de construir unes llanxes de formigó que farien 27 metres de longitud per 6 d’ampla i 3,5 d’altura. Cada una d’elles tindria capacitat per transportar 200 homes. També podria transportar fins a 140 tones de material, ja fossin carros de combat o peces d’artilleria. Les barques estarien dotades d’hèlix submarines i erugues, que entrarien en acció en tocar terra. Feder va denominar la seva invenció Kriegskrokodil. Els responsables de la Kriegsmarine varen observar amb mals ulls aquell ambiciós pla, però com que era una ordre del dictador varen acceptar-ho, tot i que discretament varen demanar ignorar l’ordre i que no es perdés temps amb el projecte. Hitler també li va dir a Raeder que una de les avantatges de la derrota de França seria que Alemanya podria enviar a tots els jueus que tenia i a tots els jueus de Polònia a l’illa francesa de Madagascar. Durant aquell dia es va acabar de redactar l’armistici que proposarien als francesos. Hitler en persona va dictar el preàmbul del document.

A continuació, Hitler es va reunir amb Fritz Todt i li va dir que el curs de la guerra posava de manifest que havien anat massa lluny en els esforços per fer realitat l’autarquia.

Al vespre, Hitler li va ordenar a Otto Günsche que estigués present en les negociacions en el bosc de Compiègne i d’encarregar-se de la seva seguretat personal. Günsche hauria d’estar dempeus al costat de la porta de vidre que dividia els dos vagons. A més, Günsche va rebre l’ordre de disparar contra qualsevol membre de la delegació francesa que ofengués a Hitler. Hitler es va passar la resta de la nit redactant i tornant a redactar els termes de l’armistici i enviant a Wilhelm Keitel a l’església del poble, on hi treballaven els seus secretaris sota la llum de les espelmes, amb les seves correccions i addicions. Hitler va escriure que el govern francès havia d’acabar amb totes les seves hostilitats contra Alemanya a França, les seves colònies i en el mar. Les clàusules restants exigia que França es dividís en dos, una que seria governada directament pels alemanys i una altra pels francesos. També exigia que el govern francès es comprometés a entregar a tots els alemanys que vivien a França nomenats pel govern alemany. Els membres de les Forces Armades franceses que estiguessin presoners dels alemanys continuarien en captiveri fins la firma de la pau. Satisfet, Hitler va anar a dormir a altes hores de la nit.

---

A París, el comandant Oscar Reile es va allotjar a l’Hotel Lutetia per treballar en el contraespionatge militar a la capital francesa.

---

El periodista nord-americà William Shirer va dinar amb l’ambaixador nord-americà William Bullit a la seva residència. Tambñe hi havia l’alcalde de Versalles, Henry-Haye. Bullit encara estava atònic per la ràpida conquesta alemanya, tot i que va reconèixer que les autoritats alemanyes havien sigut considerades amb ell. Els alemanys havien fet que els tres representants nord-americans de les tres associacions de premsa nord-americanes es comprometessin a no reunir-se amb Bullit ni que establissin contacte amb l’Ambaixada nord-americana. Tant Bullit com Haye varen mostrar el seu ressentiment cap als britànics.

A Alemanya:

Segons un informe, l’entusiasme entre la gent donava cada cop més la impressió de que ja no es podia aconseguir res més gran, però, tot hi això, la població manifestava la seva alegria d’una manera encara més intensa.

En la Batalla per França:

Després de que el govern alemany acceptés el dia anterior la petició francesa de firmar l’armistici, una delegació francesa, composta per un diplomàtic, un general de l’Exèrcit, un general de la Força Aèria i un almirall, es va posar en camí per trobar-se amb una delegació alemanya a Rethondes, en el bosc de Compiegne.

---

A l’est, les tropes blindades del general Paul Ewald von Kleist varen acabar d’ocupar la ciutat de Vichy i Lió mentre els soldats francesos es retiraven a Estrasburg. Pel centre, la infanteria alemanya va ocupar amb diferents unitats les ciutats de Montluçon i Tours. Per l’oest, les tropes blindades del general Hermann Hoth varen ocupar definitivament la ciutat de Brest. Per altra banda, la Luftwaffe va bombardejar Poitiers i Bordeus.

Al mateix temps, els italians varen llençar-se a l’atac contra els francesos amb 22 divisions italianes, recolzades per una reserva de 14, contra 6 divisions franceses que ja estaven a les últimes. Els francesos, però, varen resistir l’assalt italià.

A la Gran Bretanya:

A Londres, el primer ministre Winston Churchill va fer un discurs per ràdio on va dir que tots aquells que confiaven en donar de menjar suficient al cocodril serien els últims en ser menjats per aquest. Churchill es referia als països neutrals. Al mateix temps, Charles de Gaulle va demanar en els francesos que encara portessin armes que continuessin resistint. Però, des de Bordeus, Philippe Pétain, en un nou missatge per al poble francès, li va demanar en el coronel De Gaulle que aprengués la lliçó de la derrota.

---

El Govern va ordenar la creació de la ruta de Takoradi, a la Costa de l’Or, l’actual Ghana, per volar fins a Egipte després de veure perillós passar per França. L’únic punt delicat en aquesta nova ruta era passar pel Txad.

---

Els britànics varen fer el primer vol del Delfiant Mk II. En total es varen construir 210 exemplars d’aquest aparell, que molts d’ells es convertirien més tard en el Delfiant TT.MkI,

En els Estats Units:

A Washington, el president Franklin Delano Roosevelt va incloure a dos republicans anti-aïllacionistes en el seu gabinet. Henry Stimson es va convertir en ministre de Guerra i Frank Knox va ser nomenat ministre de Marina.

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

Al migdia, Adolf Hitler va arribar amb el seu tren a Frankfurt del Meno després d’haver-se reunit el dia anterior amb Benito Mussolini. Des d’aquesta ciutat va volar al seu quarter general a Bruly-de-Pesche. Un cop al quarter, Hitler i Wilhelm Keitel varen donar l’ordre de preparar el lloc de l’armistici, en el bosc de Compiègne, per les negociacions amb França.

---

Els serveis secrets alemanys varen ordenar en els dirigents nazis que fessin una ullada als diaris alemanys en l’apartat de les esqueles dels soldats caiguts perquè en aquestes no es mencionava la figura de Hitler. Pels serveis secrets, el fet de que no es mencionés a Hitler mostrava el malestar d’una part de la població cap a la guerra i la seva desaprovació.

---

Després d’observar amb certa indignació la pressió de les empreses alemanyes per posar les mans sobre les riqueses dels països ocupats, Hermann Göering va aprovar un decret que deia que els esforços de la indústria alemanya per fer-se amb les empreses dels països ocupats havien de ser rebutjades de la forma més contundent.

---

El coronel general Eduard Dietl va ser el primer alemany en ser condecorat amb la Creu de Cavaller de la Creu de Ferro amb Fulles de Roure i Espases.

A França:

Un jove oficial alemany va entrar al despatx de l’alcalde de Versalles, Henry-Haye, i li va ordenar que enviés una persona perquè reparés immediatament el seu cotxe. Si en una hora no el tenia reparat el faria arrestar. Haye li va recordar que ell era alcalde i senador i que donaria de seguida de la seva conducta als seus superiors militar de París. Tot i que tenia poc combustible, Haye es va dirigir a París per complir amb la seva paraula.

En la Batalla de França: 

A l’oest, les tropes blindades del cos blindat de Hermann Hoth varen arribar amb diferents divisions a la ciutat de Saumur, tot i l’heroica resistència dels cadets de Saumur. Al mateix temps, el 15º Cos Panzer va ocupar Brest i el 2º Exèrcit del general Otto von Stülpnangel van arribar a Nàntes. A més, els alemanys s’aproximaven a Saint-Nazaire, on un oficial de l’Armada francesa, el capità Ronarch, va aconseguir treure el cuirassat Jean Bart i portar-lo a Casablanca.

A l’est, el cos blindat de Heinz Guderian va ocupar en diferents unitats les ciutats de Nancy, Roanne i Lió. Durant aquell dia, 30 soldats del Marroc francès, que combatien entre Dijó i Lió, estaven disposats a rendir-se davant les SS en veure’s superats, però els paramilitars de negre no els varen voler capturar i els varen assassinar.

Al centre, el cos blindat de Paul Ewald von Kleist va ocupar la ciutat de Vichy. L’avanç alemany era imparable i varen travessar el riu Loire. A més, bombardejarien la ciutat de Bordeus, on hi havia el govern francès. Davant la imminent victòria militar, els alemanys varen acceptar la petició francesa d’armistici sense donar a conèixer les seves condicions.

---

Els britànics varen començar a evacuar les illes Anglonormandes, tant pròximes a França que era evident que caurien en mans alemanyes. En total es varen evacuar a 22.656 ciutadans britànics en cinc dies.

A la vegada, l’equip que desxifrava els missatges de la màquina Enigma i que estava fugint dels alemanys varen arribar a Agen, on a Gran Séminaire de Bon-Encontre varen organitzar un nou lloc de comandament,

---

L’exèrcit italià va atacar els Alps francesos.

A Espanya:

Des de Madrid , el govern franquista va enviar a Alemanya la seva oferta d’entrar a la guerra al seu costat. L’ambaixador espanyol a Berlín, el marquès de Magaz, va entregar a Ernst von Weizsäcker un memoràndum en que s’afirmava que, un cop vençuda França, i en el cas de que Gran Bretanya continués en la lluita, Espanya estaria disposada a entrar a la guerra després d’un període curt de preparació de l’opinió. El marquès, però, va demanar, a canvi de la intervenció espanyola en el conflicte, una sèrie de peticions com Orà, el control espanyol d’un Marroc unificat, l’ampliació dels territoris saharians i en el golf de Guinea, material bèl·lic per ocupar Gibraltar, ajuda per defensar les illes Canàries i aliments.

A la Gran Bretanya:

A Londres, després de la crida del dia anterior de Charles de Gaulle en els micròfons de la BBC, en el seu pis de solter de Seamore Place varen començar a arribar-hi voluntaris i aquell va ser el començament de la França Lliure. Davant d’aquell èxit varen buscar un nou despatx més còmode i més convenient que el de Seamore Place, i De Gaulle va utilitzar per segon cop els micròfons de la BBC per parlar ja com a cap polític i home d’Estat. De Gaulle va dir que parlava en nom de França i va titllar d’indigne el govern francès.

A Suècia:

El govern suec va cedir a la pressió del govern alemany i va acceptar permetre el transport pels ferrocarrils suecs de tropes alemanyes i de material de guerra a Noruega, a condició de que el número de tropes que es desplacés en cada direcció s’equilibrés de forma que les guarnicions alemanyes a Noruega no fossin reforçades per aquest sistema.

Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

Amb França al sac, Adolf Hitler va arribar aquell matí amb el tren Erika a Munic per reunir-se amb el dictador Benito Mussolini. Joachim von Ribbentrop, que viatjava amb el dictador, el va informar dels últims moviments. Després, en presència d’Alfred Jodl, Hitler li va explicar a Von Ribbentrop les condicions de pau que estava disposat a concedir a la Gran Bretanya: la reconeixença per part d’Alemanya de l’Imperi Britànic, però, al mateix temps, volia que els britànics reconeguessin que Alemanya era la potència continental més important, el retorn de les colònies alemanyes i una aliança permanent i continua amb la Gran Bretanya. Després d’arribar a la capital bavaresa, Hitler i el seu entorn es varen dirigir a la Führerbau, on a la Königsplatz s’hi havia concentrat centenars de persones per aplaudir al dictador. 

Poc després va arribar Mussolini a l’Estació Central, on va ser rebut pel mateix Hitler. Junts varen fer una desfilada pels carrers de Munic davant d’una multitud de ciutadans que els animaven eufòrics per les victòries alemanyes al front. El dictador alemany no estava gens content de trobar-se amb el dictador italià en aquells moments perquè l’havia decebut entrant en guerra el dia 10 de juny enlloc de fer-ho abans. 

Després de dinar, Hitler i Mussolini es varen reunir en el despatx del dictador alemany. En la primera part de l’entrevista també hi havia a més dels dictadors, Wilhelm Keitel, Von Ribbentrop i Galeazzo Ciano. Els dictadors varen parlar sobre les condicions de pau que havien de sotmetre al nou govern francès. Hitler tenia clar que els havien de tractar els francesos amb suavitat, tot i que tenia pensat firmar l’armistici de pau en el bosc de Compiègne i en el vagó tren que varen utilitzar els francesos per firmar la rendició d’Alemanya l’11 de novembre de 1918 en la Primera Guerra Mundial. Per aquest fet va rebutjar de forma enèrgica la petició de Mussolini d’ocupar la vall del Roine, Marsella, i el desarmament de Còrsega, Tunísia i Yibuti. Segons les notes alemanyes, Ciano va dir el nom d’aquesta última ciutat en veu baixa. Hitler també li va posar molts inconvenients en destruir l’Imperi Britànic, ja que el considerava un factor important per l’equilibri mundial. En un altre punt, el líder alemany també li va dir que es podria crear un Estat jueu a Madagascar. En la segona part de l’entrevista es varen reunir els dictadors a soles. Von Ribbentrop i Ciano també es varen reunir a una altra habitació. El ministre alemany li va dir que Londres s’havia posat en contacte amb Berlín a través de Suècia. Ciano, que en cap cas volia que la guerra continués, li va preguntar si Alemanya volia la guerra o la pau. Von Ribbentrop li va respondre que la pau.  

Un cop acabada la reunió, Hitler va acompanyar a Mussolini a l’estació de Munic. Un cop el dictador italià va marxar, Hitler va agafar un tren i va tornar al seu quarter general de França. En el tren, després de sopar, Hitler va informar en els seus col·laboradors de la seva entrevista amb Mussolini i va confessar-los que trobava que els italians demanaven massa. Segons Hitler, els italians demanaven que França li cedís Saboia, el territori del voltant de Niça, Còrsega i Tunísia, però els va assegurar que havia aconseguit calmar el desig de Mussolini. . 

---

Hermann Göering va convocar una reunió per debatre la idea de dur a terme una sèrie de llançaments coordinats massius de paracaigudistes per ocupar les instal·lacions de la RAF a la Gran Bretanya. Després de la reunió, Göering va parlar amb Hitler, que li va explicar que la guerra havia acabat i li va confirmar que arribaria a un acord amb la Gran Bretanya. Convençut de les paraules del líder alemany, Göering, que mai havia desitjat la guerra i menys amb el poble britànic, va exclamar en els seus col·laboradors que al final hi hauria pau. Tot i que es creia que no faria falta un atac massiu contra la Gran Bretanya, aquell dia la Luftwaffe va bombardejar en represàlia els aeròdroms de Yorkshire, Lincolnshire i Norfolk, al sud de la Gran Bretanya.

---

Bombarders britànics varen atacar objectius militars a Hamburg i Bremen. 

---

La RSHA va ordenar que cap asocial ni delinqüent habitual fos posat en llibertat si estava empresonat. 

A França:

A París, els alemanys varen imposar un toc de queda a les nou de la nit, una hora abans de que es fes de nit. El general austríac Glaise von Horstenau va convocar a la premsa per explicar-los que havien agafar als Aliats en un moment estrany de la història militar en el qual les armes ofensives havien sigut superior a les defensives. El general va afirmar que aquestes condicions només es podien donar aquell any i que si hagués passat l’any següent els Aliats haurien tingut unes armes defensives capaces d’imposar-se a les seves armes ofensives i hauria passat igual que la Primera Guerra Mundial en el qual cap bàndol es va mostrar superior a l’altre.

En la Batalla per França:

Les tropes blindades alemanyes varen arribar a Rennes i les tropes de terra alemanyes varen ocupar Colmar, Cherbourg (conquerida per la 7º Divisió Panzer d‘Erwin Rommel), que cauria al vespre, Briare, Vannes, Caen, Le Mans i Nevers, i el cos blindat del comandant Paul Ewald Kleist va arribar a Moulins. Abans de que els alemanys arribessin al port de Cherbourg, totes les embarcacions franceses de guerra que varen poder varen salpar cap a les seves bases africanes. Per tots els camins de França hi havien civils i militars francesos barrejats que fugien cap al sud en un complet desordre. A més, la 2º Força Expedicionària Britànica, sota el comandament de sir Alan Brooke, va tornar a la Gran Bretanya. Brooke va embarcar en el pesquer Cambridgeshire a Saint-Nazaire i va tenir que reduir per la força al fogoner del vaixell que estava patint una crisi mental.

---

Tal i com tenia previst Hitler, a Bordeus el nou govern del primer ministre Philippe Pétain es va reunir per decidir posar fi a la guerra amb Alemanya i firmar la pau amb els alemanys. El president Albert Lebrun, juntament amb els presidents del Senat i de la Cambra de Representants, estaven a favor de continuar la guerra des del nord de l’Àfrica. Pétain els va recordar que el seu deure era la seguretat del poble francès

Al mateix temps, el ministre d’Afers Exteriors, Paul Baudouin, com el ministre de la Marina, François Darlan, varen assegurar a l’ambaixador britànic que la flota francesa es portaria en un lloc segur o s’enfonsaria, abans de que caigués en mans alemanyes. 

A la Unió Soviètica:

Iosif Stalin estava molt preocupat per les victòries alemanyes. Tot i tenir un pacte de no agressió amb Alemanya, va començar a preocupar-se de que Hitler pensés en atacar la Unió Soviètica un cop hagués acabat la guerra amb França. Atemorit, el dictador va ordenar a les seves tropes que ocupessin els Estats bàltics i Bessaràbia, una província al nord de Romania que havia de ser de jurisdicció alemanya. Tot i això, Viatxeslav Mólotov va felicitar a l’ambaixador alemany per les victòries de la Wehrmacht.

A la Gran Bretanya:

El govern britànic va dictaminar en les Conclusions del Gabinet de Guerra, que després de la guerra discutirien qualsevol matèria d’interès per Espanya i pels britànics, però es va decidir que en aquesta oferta no es mencionaria sobre el tema de Gibraltar.

---

A Londres, en commemoració del 125è aniversari de la Batalla de Waterloo, tot i que no es varen cap acte, aquella tarda Winston Churchill va pronunciar un emocionant discurs a la Cambra dels Comuns, on va explicar que una victòria alemanya deixaria una nova era de terror i va reafirmar la seva inflexible resolució de continuar la guerra. Agafant un to més personal, el primer ministre els va confessar que des de la seva infància mai havia acceptat idees simplement perquè eren ortodoxes i que per aquest fet molt sovint s’havia oposat a punts de vista generalment admesos. Tot i això, els va assegurar que si mirava enrere creia que no havia sigut un error aquest plantejament. En acabar el seu discurs, Churchill va dir que si tothom complia amb el seu deure i si l’Imperi Britànic i la Commonwealth sobrevivien mil anys més, la gent d’aquella època podria dir que aquella hauria sigut l’hora més gloriosa. Quatre hores més tard la ràdio va retransmetre el discurs del primer ministre.

En acabar la jornada després de rebre l’últim telegrama, Churchill estava tan nerviós que va vessar el whisky amb soda per damunt dels seus papers.

---

Per intentar animar els francesos a continuar lluitant, a les sis de la tarda, des de Londres, el coronel Charles de Gaulle va enviar un missatge radiofònic a través de Ràdio Londres, en un estudi de la BBC, als francesos. El coronel els va recordar que França no estava sola i que es podien unir amb la Gran Bretanya per lluitar contra els alemanys. També va prometre que França podria recórrer als enormes recursos industrials d’Estats Units i va demanar a tots els oficials i soldats francesos que estaven en territori britànic o ho estarien en un futur, com també els enginyers i els treballadors especialitzats francesos, que es posessin en contacte amb ell perquè l’anomenada Resistència francesa no s’apagués. Era el primer cop que s’utilitzava el nom de resistència francesa. Aquell missatge el varen escoltar molts pocs francesos perquè la gent estava cansada i no volien saber res més de la guerra. Avui en dia aquestes paraules estan inscrites en una placa a la paret de l’edifici en el qual De Gaulle va pronunciar el discurs. 

El Ministeri de l’Aire va fundar una organització encarregada de descobrir unes senyals d’ona que enviaven els alemanys en els seus bombarders en les operacions nocturnes.

---

A Falmouth va arribar-hi el comte Suffolk, la seva secretària, Morden, i el seu xofer, Fred Harns, amb els científics Hans von Halban i Lew Kowarski, les 26 llaunes d’aigua pesada i els dos milions i mig de lliures esterlines després de naufragar el dia 14 quan fugien de França. 

Diumenge:

En el Reich:

A França:

Al migdia, el general espanyol Juan Vigón es va entrevistar amb el ministre Joachim von Ribbentrop i Adolf Hitler en el Castell d’Acoz. Abans de reunir-se amb el dictador, Vigón va parlar en privat amb Von Ribbentrop per demanar-li la cessió a Espanya del Marroc francès en forma de Protectorat. Al cap d’una hora, Vigón va parlar amb Hitler en presència de Von Ribbentrop i li va entregar una carta del dictador Francisco Franco del 3 de juny en la que el dictador espanyol li deixava entreveure de que si li demanava estava disposat a entrar en guerra. Després de llegir-la, Hitler li va dir que estava molt satisfet per l’ocupació espanyola a Tànger del 14 de juny, i li va explicar que Franco no li tenia que agrair res per l’ajuda alemanya durant la Guerra Civil espanyola perquè sabia que els enemics de Franco eren els enemics d’Alemanya. Seguidament, el líder alemany li va dir que la solució ideal per Alemanya seria la restitució de Gibraltar a Espanya, i el general Vigón li va exposar el desig espanyol de recuperar Gibraltar i d’ocupar tot Marroc en forma de Protectorat. Però Hitler li va comentar que l’actitud d’Alemanya respecte Marroc era molt clara perquè només hi tenien un interès econòmic. Per la seva part, Von Ribbentrop li va dir que si Espanya entrava a la guerra tot seria possible, però que era necessari que hi entrés per demanar territoris i que si volia trobar una solució per Marroc havia de satisfer tant a Alemanya com a Itàlia. Després del suggeriment de Von Ribbentrop, Vigón va canviar de tema criticant l’actitud del Vaticà en el conflicte. Parlant de l’Església, Hitler li va comentar que comprenia la critica espanyola cap a l’Església perquè, segons ell, si no fos pel nacionalsocialisme, el feixisme i la Falange l’Església no hagués pogut aguantar. Al final de la conversa, Vigón es va interessar per com es desenvolupava la guerra a França, i Hitler li va respondre que França s’estava enfonsant per culpa de vint anys del Front Popular i de la democràcia. El dictador va considerar els soldats francesos i britànics molt pitjors que els que varen lluitar durant la Primera Guerra Mundial. L’entrevista entre Vigón i Hitler va durar 45 minuts.

A Polònia:

Els alemanys varen crear el gueto de Kutno en un solar d’una vella empresa sucrera anomenada Konstancja. La superfície del gueto, uns tres quilòmetres quadrat, podia ubicar fins a 7.000 persones.  

En la Batalla per França:

A França:

Els alemanyes es trobaven a prop de Bordeus, la nova seu del govern francès, després de que un grup alemany travessés el Rin a Colmar, i les divisions franceses s’estaven retirant a la vall del Loira i varen seguir defensant com podien les ciutats d’Orléans i de Giens, però ja no podien evitar que els alemanys avancessin cap al sud. Aquell dia, una unitat del cos blindat de Heinz Guderian va arribar a Dijon, i una altra unitat del mateix cos va ocupar la ciutat de Besançon. Pel centre del país, el cos blindat de Paul Ewald von Kleist va ocupar la ciutat de Clamency.

A Bordeus, Maxime Weygand va informar al Govern de la desesperada situació militar i va demanar un armistici. Paul Reynaud els va confessar que el president Franklin Delano Roosevelt només oferiria ajuda material. Davant les propostes britàniques de continuar lluitant, Philippe Pétain insistia en la necessitat de l’armistici i va amenaçar en dimitir si no es seguia aquesta política. Els reunits varen acordar que Reynaud volés a Nantes, al sud de Bretanya, per trobar-se amb Winston Churchill. Però el primer ministre va enviar un missatge en el qual els va informar que no faria aquell viatge i va informar a Reynaud que esperava que mantinguessin el seu acord de no firmar la pau per separat. Només si enviaven la seva flota a ports britànics, estarien disposats a acceptar que parlessin amb els alemanys. 

A les vuit del vespre, davant una ferotge oposició dels partidaris de l’armistici, Reynaud, que encara no volia firmar la rendició amb els alemanys, va dimitir negant-se a seguir una política contrària a l’interès i l’honor de França. Llavors, el president de la República, Albert Lebrun, va encarregar formar un nou gabinet a Pétain. A les onze de la nit, Reynaud va cedir el seu càrrec de primer ministre a Pétain, que seria l’últim president del Consell de la III República. Com a nou primer ministre, Pétain va dir que feia de França la seva persona per atenuar la seva des-aventura. Com a primer acte com a nou primer ministre a París, Pétain va buscar negociar la pau amb Alemanya a través d’Espanya com a mediadora i, a mitjanit, va demanar a l’ambaixador d’Espanya que servís d’intermediari amb Hitler.

A la Gran Bretanya:

A Londres, el primer ministre Churchill va acceptar el reembarcament de les seves tropes que encara lluitaven a Europa en l’Operació Ariel. Aquest cop es va fer l’evacuació en el golf de Vizcaia. Uns 214.000 soldats varen ser rescatats. Entre els soldats que van poder fugir hi havia Charles de Gaulle acompanyat pel general Edward Louis Spears, que varen arribar a la capital britànica a les sis del matí. Era el segon cop que De Gaulle viatjava a Londres per reunir-se amb el govern britànic.

Després d’arribar a Londres, els oficials del 4º Bureau d’Estat Major es varen posar en contacte amb els agregats militars de l’ambaixada francesa i varen estudiar amb ells el trasllat de les tropes franceses. Churchill volia proposar als francesos un pla per fusionar França i la Gran Bretanya en una única entitat política, però Pétain, que va saber més tard la proposta de Churchill, no li va agradar gens la idea i va dir que França no es fusionaria amb un cadàver. Abans d’anar a dinar, Churchill va enviar a Reynaud un missatge on li deia que una pau unilateral implicava l’honor de França, però que esperava que abans de que es rendissin enviessin la flota francesa als ports britànics. Churchill li va dir que entenia que intentessin buscar un bon armistici per França. Els francesos no li varen fer cas i cap vaixell francès va salpar cap a la Gran Bretanya.

En aquesta primera trobada entre les dues administracions no hi va ser present De Gaulle, però el coronel francès estava d’acord en unir els dos països a través d’un sol gabinet de guerra i un sol Parlament. Quan va donar la seva conformitat des del despatx de Jean Monnet, el coronel francès va trucar a Reynaud per comunicar-li els principals acords a que havien arribat. Però la idea va ser considerada un insult per Reynaud, i el seu gabinet va negar a acceptar-la. El encara primer ministre francès estava tan indignat que inclús va arribar a dir-li a un dels seus col·laboradors que abans preferia ser una província alemanya. Veient que eren rebutjats, els britànics, després de saber que De Gaulle estava disposat a acceptar la seva proposta d’unir els dos països, varen convocar per ordres de Churchill el seu gabinet per aprovar el projecte després de dues hores de discussió. Un cop firmat el projecte, De Gaulle va tornar a trucar a Reynaud per posar-lo al corrent.

A Itàlia:

A Roma, les negociacions per firmar un armistici amb França entre els governs alemany i italià i varen continuar a Munic el 18 de juny entre Hitler i Benito Mussolini. 

A la Unió Soviètica:

Tal i com havien fet amb Lituània el 14 de juny, les tropes soviètiques varen entrar a Letònia i a Estònia.

Dissabte:

En la Batalla per França:

En el bàndol alemany:

A París, al matí, la Geheime Feld Polizei, la GFP, es va posar a treballar tot i que havia arribat a la capital francesa la tarda anterior. Un dels seus membres es va presentar a la Prefectura de la Policia i va reclamar els expedients dels emigrants alemanys, dels jueus i, en especial, de certes personalitats polítiques contràries al règim nazi.

A França:

Després de la caiguda de Verdun, el Grup de Panzer del comandant Heinz Guderian i el 7º Exèrcit del comandant Friedrich Dollmann van rodejar a prop de la frontera suïssa a 400.000 soldats francesos dels exèrcits 3º, 5º i 8º, que es van rendir sense posar resistència. A més, els blindats de Guderian varen ocupar Lamps.

---

A l’oest de França, els soldats canadencs varen començar els preparatius per entrar en acció contra els alemanys, que per llavors es trobaven a menys de 30 quilòmetres de les seves posicions. Però, aquell matí, varen rebre ordres d’agafar un tren a Saint-Melo, a la costa, on a les cinc de la tarda havien de pujar a bord d’un vaixell a vapor britànic, el Biarritz, rumb a Southampton. Els canadencs només havien patit sis baixes durant el trajecte d’anada i tornada a Laval. 

---

A Bordeus, Paul Reynaud va proposar-li a Maxime Weygand que acceptés, en qualitat de generalíssim, donar l’ordre d’alto el foc, però aquest s’hi va negar. A la tarda, en el Consell de Ministres, li varen tornar a demanar però novament s’hi va oposar. La idea de l’armistici, que al principi no va agradar i bàsicament era defensada per Reynaud i Philippe Pétain, va començar a obrir pas entre els indecisos. Tota resistència ja era inútil i evident, per exemple aquell dia els últims avions restants de la Advanced Air Striking Force varen ser evacuats a la Gran Bretanya. En sis setmanes, prop de 200 Fairey Batlle havien sigut destruïts, 99 d’ells entre el 10 i el 16 de maig de 1940. A més dels 261 caces britànics que s’havien enviat a França en els últims dies, 75 havien sigut abatuts o destruïts pels bombarders alemanys. 120 estaven aturats, sense poder-se moure, de manera que els varen cremar en els aeròdroms francesos per evitar que caiguessin en mans alemanyes. Només 65 varen poder tornar a la Gran Bretanya. 

Desesperat, Reynaud li va dir a l’ambaixador britànic que si els Estats Units no acceptaven entrar en guerra molt aviat, França seria incapaç de seguir combatent, ni tant sols des de l’Àfrica Septentrional francesa. Reynaud va rebre aquell dia la resposta del president Franklin Delano Roosevelt en la qual li deia que admirava i donava suport als francesos i que els continuarien donant material per l’esforç de guerra francès.

Precisament, al vespre es va rebre en el quarter d’Adolf Hitler la notícia de part de l’ambaixador alemany a Madrid, Von Stohrer, de que s’esperava que el govern francès fes una proposta d’armistici. Tots varen felicitar a Hitler.

En el Reich:

A França:

Preparant-se per la següent ofensiva, a Gran Bretanya, Hitler va informar en els seus generals que volia que l’Exèrcit fos parcialment desmobilitzat per tal de que les 160 divisions quedessin en 120. Franz Halder va anotar aquell mateix dia en el seu Diari que aquesta decisió permetia suposar que l’Exèrcit havia complert la seva missió i que ara la Luftwaffe i la Kriegsmarine tindrien la missió de seguir la guerra soles contra Gran Bretanya.  

Al mateix temps, varen començar a enviar soldats alemanys que havien lluitat a París cap als Estats Bàltics. El trasllat acabaria el dia 17.

A Itàlia:

La RAF va bombardejar Gènova.

A Lituània:

Els soldats soviètics varen ocupar Kaunas i Vilna.

A la Gran Bretanya:

A tres quarts d’onze de la nit, des de Londres, el primer ministre Winston Churchill, volen posar la por al cos els nord-americans per tal de que l’ajudessin, va escriure una carta al president Roosevelt dient-li que si s’enfonsaven podia tenir uns Estats Units d’Europa sota domini nazi molt més nombrós, molt més fort i millor armat que el Nou Món.

A Espanya:

Juan Vigón va condecorar a Joachim von Ribbentrop amb el Gran Collar de l’Ordre Imperail del Yugo i les Fletxes. El militar espanyol va aprofitar l’acte per insistir en les aspiracions imperials d’Espanya.   

Als Estats Units:

La revista Physical Review va treure un article firmat per Edwin McMillan i Philip Abelson en el que es completava l’entrellat de la fissió. Aquests dos físics de Berkley varen explicar com a través d’un ciclotró havien descobert un isòtop amb un número atòmic de 94 (el plutoni) que era extraordinàriament estable i tenia una vida mitjana de l’ordre d’un milió d’anys o més. Era un nou pas per construir la bomba atòmica.

Divendres:

La conquesta de París:

Tal i com havien demanat els alemanys al comandant militar de París, Henri Dentz, el comandant André Devouges va arribar a les cinc de la matinada a Sarcelles, al nord de la capital, per negociar un alto al foc. Quan els alemanys es varen presentar, varen demanar-li a Devouges i el seu alferes que els seguissin fins a Ecouen, un poble situat a uns  20 quilòmetres al nord de París. En aquells moments l’Estat Major del 17º Cos d’Exèrcit de la Wehrmacht de Georg von Küchler distribuint les ordres per l’ofensiva contra París. En un gran saló, els alemanys varen llegir-li a Devouges les condicions per rendir-se. Exigien que no hi hagués resistència ni destrucció, que la policia municipal continués fent la seva feina per protegir als parisencs dels criminals comuns, que la població es quedés a casa durant 48 hores i que el governador general es posés en contacte amb l’Alt Comandament francès per assegurar que l’exèrcit francès no actuaria. Devouges, després d’escoltar les condicions a través del seu intèrpret, els va recordar que ell només podia negociar per París, no per tota la regió dels voltants. Els alemanys li varen replicar llavors de que ja no tenia sentit l’entrevista. En ser amenaçat de que es bombardejaria París, Devouges va protestar i els va dir que no podia tenir una resposta tan ràpid com volien. Els va prometre de que no es trobarien cap resistència a la capital, però també els va dir que seria contraproduent confinar els parisencs durant 48 hores a casa degut al gran número de refugiats sense llar que hi havia a la capital. Els alemanys no varen escoltar les súpliques del comandant francès.

El negociador alemany va sortir llavors per fer una trucada al quarter general de Von Küchler, però abans va amenaçar al francès de que si en una hora no havia tornat podia donar per fracassada la conversa i que es bombardejaria París. Els francesos no varen dir res. El negociador alemany va tornar quan pràcticament feia una hora que havia marxat i els va anunciar que no bombardejarien París. Devouges llavors va firmar la rendició de la capital. Després de la firma del comandant francès, els alemanys varen sortir ràpidament del saló per comunicar als seus homes que París s’havia rendit i que podien dur a terme la seva esperada marxa triomfal.

A dos quarts de sis del matí, les tropes de Von Küchler varen entrar pel nord de Paris, per la porta de la Villette, a l’avinguda principal que conduïa a la Gare du Nord. El general Bogislav von Studnitz, que mai havia estat a París, va encapçalar la 87º Divisió d’Infanteria en el seu recorregut pel carrers desèrtics de la capital francesa mentre sonaven les bandes de música traslladades al capdavant de la divisió. La secció 187 de destructors de tancs va ser la primera unitat militar en ocupar els primers edificis d’oficines. Els alemanys no es varen trobar resistència pel camí, tal i com s’havia pactat, i, de seguida, es varen fer amb el control de tota la ciutat. Von Küchler va entrar a la ciutat acompanyat del seu superior, el general Fedor von Bock, que aquest va publicar un ban per al poble parisenc que deia:

A dos quarts de set, el 18º Exèrcit va desfilar per Notre Dame, l’Arc de Triomf, varen baixar els Champs-Elysées, on només hi havia una cafeteria oberta, i varen acabar a la Plaça de la Concòrdia, davant de l’Hotel Crillon, on l’Alt Comandament de la Wehrmacht situaria el seu quarter general. Per la seva part, la guarnició francesa de París es va retirar direcció al Loira.

A primeres hores del matí, sis esquadres es varen dirigir per separat a la Torre Eiffel i a l’Arc de Triomf per hissar la bandera amb la creu gamada. També es va hissar una esvàstica a la seu del Ministeri d’Afers Exteriors, en el Quai d’Orsay. A tres quarts de deu del matí, els soldats del 4º Exèrcit de Günther von Kluge varen desfilar pels Camps Elisis. A la Tomba del Soldat Desconegut, uns oficials alemanys hi varen col·locar corones i l’Arc va quedar envoltat de centineles alemanys.

Quan els soldats varen entrar a l’Ajuntament varen penjar la bandera nazi en el pal de l’edifici, on ja s’hi havien amuntegat uns quants parisencs. Però aquells soldats havien de complir una missió ben curiosa, tenien que recuperar les banderes alemanyes capturades pels francesos durant la Primera Guerra Mundial i els papers del Tractat de Versalles, que havien de ser enviats a Adolf Hitler.

Els alemanys també varen entrar a Els Invàlids i varen exigir-li en el governador militar de París, Henri Dentz, l’entrega de les banderes alemanyes capturades en la Primera Guerra Mundial. El general francès els va replicar de que no sabia on eren aquestes banderes. La resposta no va ser del gust dels alemanys, que varen ocupar l’edifici. En arribar el comandant alemany, el general von Studnitz, aquest li va ordenar a Dentz que el visités a l’Hotel Crillon, el seu nou lloc de comandament, per parlar de com seria l’ocupació de París.

A les onze del matí, els alemanys varen cridar als prefectes de la Policia de París, Roger Langeron i Achille Villey perquè es presentessin davant de Von Studnitz, a l’Hotel Crillon. Amb Von Studnitz hi havia també el coronel Hans Speidel. El general els va preguntar si podien garantir l’ordre. Langeron li va respondre que sí, sempre hi quan el deixessin treballar en pau. Von Studnitz li va prometre, després de fer una pausa, que no tindria notícies seves si mantenia l’ordre. A continuació, li varen ordenar a Langeron que entregués les fitxes policials de totes les persones que tenien activitat política. El comandant es va posar furiós quan Langeron li va explicar que les fitxes no es trobaven a la capital. Per acabar, els alemanys els varen anunciar que anul·larien el toc de queda de 48 hores, però que haurien de posar un toc de quedar nocturn a partir de les nou.

En un principi, els alemanys varen prohibir a la policia dur armes de foc i varen tenir que patrullar aquell dia desarmats. Però a la nit hi va haver una contraordre i els varen tornar les pistoles i les carabines sota condició de no fer-les servir contra els alemanys. També els civils varen entregar les armes, que varen ser requisades pels alemanys i enviades a destins desconeguts.

Dos milions de parisencs havien fugit de la ciutat i els 700.000 que es varen quedar es varen despertar amb els altaveus alemanys, que anunciaven que aquella nit hi hauria toc de queda, a partir de les vuit. Quan varen veure els soldats alemanys pels carrers es varen tancar a les seves cases, però quan varen observar que no feien res varen tornar a sortir al carrer i alguns es varen relacionar amb els alemanys. Alguns (molts dels quals residents italians) inclús els varen animar. D’altres, com el novel·lista Ernst Weiss o Thierry de Martel, es varen suïcidar. Tot i que alguns varen sortir al carrer, els alemanys varen anunciar des de diferents altaveus que imposaven un toc de queda de 48 hores. També varen afirmar que si firmaven un acord de pau amb Alemanya, els alemanys s’ocuparien de Gran Bretanya en quinze dies.

Al migdia va tenir lloc una desfilada de la 9º Divisió d’Infanteria a la Place de la Concorde davant el general Von Küchler. A l’Hotel Crillon ja hi onejava en el màstil la bandera amb l’esvàstica. Durant tot el dia i la nit varen desfilar tropes amb música militar de l’Arc de Triomf a la Place de la Concorde. Aquesta desfilada va ser degudament fotografiada i filmada per servir a la propaganda alemanya. La revista Signal va dedicar un reportatge que seria venut en tots els quioscs de París.

Des de l’Ambaixada nord-americana, molt a prop de l’Hotel Crillon, l’ambaixador William Bullit va demanar en els seus principals col·laboradors que es reunissin amb Von Studnitz per saber dels propòsits dels alemanys. El comandant alemany va tractar amb gran hospitalitat als alemanys, entre ells Robert Murphy, servint-los xampany. En tornar amb l’ambaixador, els col·laboradors d’aquests li varen explicar que Von Studnitz el visitaria en breu. A dos quarts de dues es varen reunir a l’Ambaixada nord-americana i el comandant alemany li va prometre que les propietats nord-americanes serien respectades i que l’administració militar alemanya prestaria la seva col·laboració. En tornar a l’Hotel, Von Studnitz va convidar a la delegació nord-americana a presenciar la desfilada militar de la seva antiga divisió, la 185º, que marxava per la Place de la Concorde a dos quarts de quatre, al seu costat. Murphy, en substitució de Bullit, va ser l’encarregat de posar-se al costat del comandant alemany. La marxa va començar amb música militar i en seguit les tropes varen marxar des de la Rue Royale mentre les càmeres alemanyes començaven a gravar l’escena pels seus noticiaris.

Durant aquella tarda, el prefecte Langeron va saber que el seu col·laborador Jacques-Simon havia sigut arrestat perquè no havia entregat els arxius relatius a activitats polítiques. Bullit va enviar a Murphy novament a l’Hotel Crillon perquè alliberessin el policia francès, que va ser alliberat al cap de poc.

A la tarda, el comando Geheime Feld Polizei, GFP, encapçalat pel seu director Helmut Knochen, es va instal·lar a l’hotel del Louvre per començar l’endemà a treballar en les seves operacions clandestines. A aquelles hores, soldats alemanys varen ocupar les terrasses dels cèlebres cafès de Montparnasse com el Dome o el Coupole acompanyats de franceses que s’havien posat braçalets amb l’esvàstica.

A les dotze de la nit, el general Von Studnitz va enviar un automòbil als Invàlids per recollir a Dentz i el coronel Groussard. Dentz li va admetre que s’havia quedat a la capital contra la seva voluntat i que només comptava amb uns quants efectius. També li va confessar que no tenien cap objectiu i que havien de mantenir l’ordre i proporcionar aliments als parisencs. Però el comandant alemany no estava satisfet i el va acusar de la destrucció dels dipòsits de combustible i els va amenaçar de jutjar-los. Dentz li va recordar que ho havia ordenat el dia anterior, quan encara tenia dret a fer-ho i Groussard li va dir que no tenia cap tipus de dret en arrestar-los i que si ho feia protestaria davant les nacions neutrals. Von Studnitz va intentar calmar els ànims en dir-los que l’Alt Comandament seria qui decidiria el destí dels oficials francesos.

El OKW va publicar un comunicat que deia que com a conseqüència de l’enfonsament total del front francès entre La Mànega i la Línia Maginot, a prop de Monmedy, l’Alt Comandament francès havia renunciat a intentar defensar la capital francesa i que les tropes alemanyes havien entrat victorioses a París. Hitler estava eufòric amb aquella conquesta, havia conquerit la ciutat dels seus somnis, i va ordenar que es toquessin les campanes de les esglésies per commemorar la victòria. A més, el líder alemany va ordenar celebrar tres dies festius. A Berlín, la gent va sortir al carrer per celebrar-ho i, a l’Òpera Estatal, es va fer una representació especial d’una de les obres favorites de Hitler, Els mestres cantors. El diari nazi Völkischer Beobachter va explicar que la pèrdua de la capacitat industrial de París havia debilitat el potencial econòmic i militar francès.

---

El general Von Bock va enviar a la capital francesa al coronel Hans Speidel perquè establís el nou govern militar. Speidel va creure en arribar a la capital francesa que els parisencs s’havien tret un pes de sobre amb l’arribada dels alemanys, ja que significava que la ciutat no seria destruïda en combats. Hitler, aconsellat per Joachim von Ribbentrop, va designar a Otto Abetz, un dels millors experts alemanys sobre França, ambaixador alemany a París per representar al Ministeri d’Afers Exteriors en els seus tractes amb les autoritats militars d’ocupació. Una de les primeres missions que tenia Abetz era la de vigilar les obres d’art de França, sobretot les col·leccions d’art jueu.

En la Batalla per França:

En el bàndol alemany:

En el quarter general de Hitler, en la frontera entre França i Bèlgica, el dictador no volia que les tropes franceses es poguessin retirar pel sud i fugissin pel mar, i va ordenar a la Luftwaffe de Hermann Göering que destruís tots els ponts i els vaixells francesos.

Però, tot i l’eufòria, durant aquell dia es va suïcidar el xofer de Heinrich Himmler, el tinent coronel de les SS Hans Bastian, que d’aquesta manera es va convertir en la primera persona que va morir en un quarter general de Hitler. També es diu que la seva mort va ser un accident quan estava manipulant una metralladora.

---

Joseph Goebbels va continuar enviant missatges radiofònics destinats als francesos. Les ràdios controlades pels alemanys explicaven que era insensat morir per França i que era més important viure per França. La Völkischer Beobachter va publicar aquell matí un article sobre la conquesta de París en el qual va definir la capital francesa com a frívola i corrupte de democràcia i capitalisme, en la qual els jueus havien tingut accés a la judicatura i els negres als salons. L’article va assegurar que París mai més tornaria aixecar el cap.

A França:

El 1º Exèrcit alemany va trencar les línies de defensa franceses al sud de Saarbrücken i varen penetrar la Línia Maginot. Però, a primera hora d’aquell matí, soldats canadencs varen desembarcar a Brest i varen passar ràpidament la ciutat de Rens per dirigir-se a Laval.

---

Al matí, a Tours, Paul Reynaud va redactar un nou missatge per al president Franklin Delano Roosevelt que va ser entregat a l’ambaixador Biddle. El primer ministre li va afegir un document confidencial, que podria ser, sempre hi quan el President ho considerés oportú, divulgat al Congres i el Senat nord-americà. En el missatge, Reynaud li va reconèixer que ara només podien elegir entre més sacrifici o l’armistici. L’única opció per continuar combatent era amb més suport nord-americà i el va avisar de que si no ho feien el destí del món podria ser molt diferent. Biddle hi va afegir que Reynaud es trobava en un estat profund de depressió i ansietat.

Maxime Weygand, veient que era impossible resistir, va comunicar a Reynaud que continuaria la resistència si li ordenava el govern, però li va assegurar que havien perdut la guerra.

A Bordeus, Charles de Gaulle es va reunir amb Reynaud. En aquesta reunió, el coronel francès va poder copsar que una part del seu govern era favorable a un armistici. De Gaulle li va proposar a Reynaud fugir cap a Londres per poder continuar lluitant a la regió de Bretanya amb el suport dels britànics. Allí concentraria les restes de l’Exèrcit per resistir fins l’últim home, mentre arribava l’ajuda de les colònies, inclús pensava que la flota podria traslladar al nord de l’Àfrica totes les institucions i els seus dirigents. Però el projecte va ser qualificat de fantasiós. Després de la reunió, De Gaulle va marxar per carretera i va sopar corrents a l’hotel Splendid amb el seu ajudant Geoffroy de Courcel. En el mateix menjador hi havia Philippe Pétain. De Gaulle, abans de marxar, el va anar a saludar i el mariscal li va encaixar la mà sense dir-li res. Mai més es tornarien a veure.

---

En aquell moment tan crític pels Aliats, un oficial britànic, el comte Suffolk, juntament amb la seva secretària, Morden, i el seu xofer, Fred Hard, tenien la missió especial del govern britànic de trobar i portar a la Gran Bretanya dos milions i mig de lliures esterlines en diamants industrials francesos, imprescindibles per fabricar màquines-eina, algunes molt poc comunes, essencials per la fabricació d’armament. A més, els hi havien demanat que portessin l’aigua pesada que havia fabricat a França un grup de científics i, també, que oferissin un lloc segur a les illes britàniques en aquests científics. En aquell moments, dos científics, Hans von Halban i Lew Kowarski, que ja s’havien traslladat cap al sud des de Clermont Ferrand, es trobaven a Bordeus amb 26 llaunes d’aigua pesada. L’oficial, la secretària, el xofer, els científics, els diamants i les llaunes varen pujar a bord d’una embarcació carbonera, el Broompark, que els estava esperant a Bordeus. Quan es dirigien a la Gran Bretanya, una mina magnètica els va fer naufragar. Quatre dies després varen arribar a Falmouth.

Degut a la caiguda de la capital, l’equip de científics que desxifraven els missatges alemanys d’Enigma a la Ferté-Saint-Aubin, en el Loira, va cessar tota activitat i l’endemà varen marxar.

A Itàlia:

Amb la idea de no ser ocupats també per Itàlia, l’armada francesa va bombardejar les zones industrials, els dipòsits de petroli i les refineries de Gènova, Vado i Savona. Tot i l’èxit de l’operació, François Darlan va prohibir un altre atac com aquest tipus.

A la Gran Bretanya:

Winston Churchill va passar la nit a Chequers, la casa de camp dels primers ministres, situada en els turons de Chiltern, a 50 quilòmetres de Londres. Després de sopar, Churchill va passejar pels jardins de roses amb el seu gendre, Duncan Sandys, mentre Colville estava en constant contacte amb la capital i informava al primer ministre sobre les últimes notícies. Després de comunicar-li que l’actitud francesa anava cada cop a pitjor, Churchill li va demanar que comuniqués en el govern francès que si els prestaven la seva Armada mai ho oblidarien, però que si es rendien sense consultar-los mai els hi perdonarien.

---

En un dinar en el Carlton Club, on hi varen ser convidats entre altres lord Halifax, l’ambaixador francès, Corbin, i Robert Vansittart, va aflorar la idea d’unir els Estats britànic i francès.

---

A primera hora va arribar un missatge del president Roosevelt, on ara demanava que el seu missatge del dia anterior prometent tota l’ajuda possible no volia que es fes públic. Aquell missatge havia animat a lord Halifax, que havia telegrafia al seu ambaixador a França per dir-li que era el pas definitiu d’una declaració de guerra nord-americana. El President també li va recordar que no podia comprometre en la intervenció nord-americana en la guerra i que només el Congrés podia autoritzar-la. Això sí, li va dir que ell personalment havia demanat al Congrés i al Senat que destinessin 50 milions de dòlars a aliments i roba per als refugiats civils a França. Roosevelt li va afegir que espera que França mantindria la seva flota al marge de les condicions de l’armistici.

En el Reich:

A Polònia:

El primer comboi, amb 728 presoners polítics polonesos provinents de Tarnow, a Galítzia, va arribar al camp de concentració d’Auschwitz. La gran majoria d’ells eren dirigents, sindicalistes, professors, sacerdots, militars i professionals de carrera. Tres d’aquests deportats eren jueus: dos advocats i el director d’una escola hebrea. Primer els varen imposar un període de quarantena i després els varen enviar a altres camps. Només 134 varen sobreviure. La majoria d’ells els varen utilitzar com esclaus per la construcció i varen ser tractats durament.

En els Estats Bàltics:

L’exèrcit soviètic va ocupar Lituània després d’enviar un ultimàtum de nou hores al govern lituà en que exigien la seva dissolució, l’arrest d’alguns dels seus oficials i el dret d’enviar tantes tropes de l’exèrcit soviètic com es considerés necessari. Dos dies més tard ocuparien Estònia i Letònia.

A la Unió Soviètica:

Konstantin Petrzhak i Gueorgui Fliórov del Institut d’Investigació del Ràdio de l’Acadèmia de Ciències, varen publicar un article que parlava de la divisió i escissió espontània de l’urani.

A Marroc:

Les tropes espanyoles de l’Alta Comissària de Tetuan varen ocupar la ciutat de Tànger per, segons van dir, mantenir el seu estatus de ciutat lliure.

En els Estats Units:

El American Journal de Nova York va publicar l’entrevista del dia anterior de Hitler amb el corresponsal de Hearst, Karl von Wiegand.

Dijous:

En el Reich:

A França:

Adolf Hitler va concedir una entrevista exclusiva en el corresponsal del Hearst Press, Karl von Wiegand, davant la qual va destacar la total falta d’interessos territorials d’Alemanya en Amèrica del Nord o del Sud i va manifestar les seves esperances perquè la Gran Bretanya acceptés les seves condicions de pau. L’entrevista seria publicada l’endemà en el Amercian Journal.

A Holanda:

Hans Posse es va traslladar a Holanda sota l’autorització de Hitler per confiscar tots els objectes de valor que poguessin ser d’interès per traslladar-los en el futur Museu de Linz.

A Alemanya:

Des de Washington, Hans Thomsen, l’encarregat de negocis alemany a Estats Units, va enviar un telegrama al seu govern per dir-los que la seva idea del dia anterior (pagar a un congressista republicà perquè influís al Partit Republicà i a l’opinió pública nord-americana a favor de l’aïllacionisme) estava en vies de negociació a través d’un agent literari nord-americà per aconseguir que cinc coneguts escriptors nord-americans escrivissin llibres dels que “s’esperaven grans resultats”. Per aquest projecte necessitava ara 20.000 dòlars, xifra que va pagar Joachim von Ribbentrop dies més tard.

---

Davant la imminent derrota francesa a París, Joseph Goebbels va anotar en el seu Diari que París estava perdut, que allí hi regnava al caos i va lloar el treball d‘Ernst Torgler perquè la ciutat fos un caos a punt perquè esclatés una revolta. 

En la Batalla per França:

A França:

Les tropes alemanyes sabien que París quedaria ben aviat sota el seu control (els homes de Gerd von Rundstedt es trobaven a les portes de la capital), i varen decidir concentrar-se en conquerir tot França. Cap a les sis de la tarda, unitats d’avantguarda alemanyes, tancs i tropes de reconeixement es trobaven a la riba nord del canal Ourcq, a prop de Sevran, a uns minuts de la capital francesa. Els alemanys varen assegurar ràpidament el pont de ferrocarril del centre del poble, que estava defensat per fusellers. Dues hores més tard, amb l’ajuda dels tancs de la 9º Divisió d’Infanteria, varen controlar el pont del canal. 

Les tropes de Von Rundstedt es trobaven a només 20 quilòmetres al nord-oest de París, i pels pobles per on passaven cometien molt crims, com el poble de Vert Galant, on varen afusellar a 15 civils. La divisió de Panzer del general Heinz Guderian va avançar cap a l’est, a la zona del Marne, per tallar la retirada de les unitats franceses que fugien, i el grup blindat del general Paul Ewald von Kleist es va dirigir cap al sud, cap a Auxerre. Mentrestant, el 18º Exèrcit alemany del general Georg von Küchler es va ocupar de destruir les defenses de París. Tot i això, els alemanys varen trobar resistència en el poble de Louvres, encara que aviat varen arribar a un acord amb els francesos. La 19º Divisió Panzer es va dedicar a netejar el bosc de Compiègne de les restes de la resistència militar francesa. 

Amb tot decidit, des de primera hora 2.222 soldats britànics varen ser rescatats del port de Le Havre per ser repatriats a la Gran Bretanya. 8.837 soldats més varen ser portats per la costa de França fins a Cherbourg, on es preparaven per tornar a entrar en acció, juntament amb les tropes franceses del Loira. Però, en aquells moments, en les embussades carreteres, els civils fugien de les seves llars davant l’avanç alemany i paralitzaven completament els possibles moviments de les tropes franceses.

---

A Tours, en el castell de Cangé, a les dues del migdia Winston Churchill va tornar d’emergència a França per reunir-se amb Paul Reynaud en una reunió del Consell Suprem. El primer ministre britànic anava acompanyat de lord Halifax, el general Ismay i lord William Beaverbrook en un vol que varen tenir que ser escortats per una escorta de caces Hurricane. Com que ningú els va anar a rebre, els britànics varen entrar a un establiment tancat per prendre un cafè, tot i que Churchill volia dinar.

En reunir-se finament amb Reynaud, aquest li va dir en el seu homòleg que la situació era molt greu, però Churchill li va comunicar que es negava a alliberar França de la seva promesa de no firmar una pau per separat amb Alemanya. Reynaud li va insistir de que era massa tard per organitzar un reducte a la Bretanya i li va dir que no podia continuar lluitant sense l’esperança d’aconseguir la victòria. De seguida els dos primers ministres es varen discutir sobre la flota francesa i sobre la hipòtesis de que el govern francès es replegués al nord de l’Àfrica. Churchill el va animar a que demanés ajut al president Franklin Delano Roosevelt per demanar-li la seva participació directe. Reynaud va acceptar el suggeriment i va enviar un missatge al president nord-americà, on li demanava que salvés França i l’instava que declarés la guerra i que els hi enviés l’ajuda de manera que fos. Churchill també havia enviat abans de reunir-se amb els francesos un missatge al President en el qual l’hi va confessar la greu situació en que es trobava França i li va dir que qualsevol cosa que ell pogués fer seria d’enorme importància.

Quan el govern va arribar a Bordeus es va rebre la resposta del president Roosevelt del dia 10, que deia que el govern nord-americà estava fent tots els possibles per posar a disposició dels governs Aliats el material que sol·licitaven i els va prometre que redoblarien els seus esforços per fer encara més. El president nord-americà també li va confessar que el poble nord-americà estava impressionat per la resistència aliada. Roosevelt va voler en un principi que aquest missatge es fes públic, a disgust del Secretari d’Estat Cordell Hull. Era anys d’eleccions presidencials i Hull va convèncer el President perquè no acceptés que es fes públic; creia que el President s’havia de presentar com un president que no enviaria als seus ciutadans a la guerra. Per això, quan l’ambaixador Biddle va entregar-li el missatge del President a Reynaud anava acompanyat d’una nota del Secretari d’Estat en la qual li prohibia publicar-lo. Churchill, a última hora i després de llegir el missatge, va telegrafiar a Reynaud per dir-li que una declaració de guerra nord-americana era inevitable i, amb ella, una oportunitat excel·lent d’aconseguir una coalició oceànica i econòmica mundial que havia d’acabar amb els interessos alemanys. Churchill va quedar tant satisfet amb el missatge del President que li va enviar un telegrama perquè la seva resposta als francesos fos publicada el dia 14 per demostrar que es podia canviar el rumb de la història i li va prometre que faria que els francesos no es veiessin temptats a negociar amb Hitler. Però les esperances de Churchill es varen veure frustrades quan va rebre la trucada de l’ambaixador Joseph Kennedy, que li va comunicar que el President no volia que el missatge fos publicat i li va recordar que només el Congrés podia dur la nació a la guerra. Kennedy va enviar un missatge a Roosevelt per advertir-lo de que la nota a Reynaud faria creure a Churchill que Estats Units estava completament compromès amb els Aliats i que entrarien en la guerra. Roosevelt el va contestar de seguida per comunicar-li que no volia que el seu missatge a Reynaud fos publicat, ja que no volia portar el país a comprometre’s en cap activitat militar en suport dels Aliats.

Reynaud després de la reunió es va reunir en el castell de Cangé amb el seu gabinet i amb el president Albert Lebrun. Maxime Weygand va anunciar que havia declarat París ciutat oberta, va reiterar la seva crida a un armistici i va demanar en el govern que marxés cap a Bordeus. No tots els ministres varen pensar en marxar, ja que alguns, liderats per George Mandel, volien traslladar el govern a l’Àfrica Septentrional francesa i continuar la lluita des d’allí. El primer ministre els va informar de que havia dit en els britànics que no acceptaven la recomanació de Weygand d’arribar a un acord de pau amb els alemanys. Philippe Pétain, que estava present a la reunió, estava ferm en rendir-se i així ho va expressar. Weygand es va reafirmar amb la seva idea i va dir-los que encara eren a temps d’enviar la flota francesa al nord de l’Àfrica. Per tal d’empènyer-los a decidir-se cap a la seva idea, el comandant en cap els va anunciar que els alemanys ja havien arribat al districte obrer del no-oest de París, Pantin, i que els comunistes estaven donant un cop d’Estat i que Maurice Thorez, el cap del Partit Comunista, s’havia fet amb el poder. Mandel va trobar estrany que ningú l’hagués informat d’un alçament comunista a la capital i va sortir de la reunió per trucar al prefecte Roger Langeron per preguntar-li si en tenia cap notícia. El Prefecte li va dir que no hi havia hagut cap incident a París i li va prometre que no hi havia hagut cap cop d’Estat comunista.

Un cop finalitzada la reunió, Reynaud es va dirigir en cotxe a Turs i a les deu de la nit va pronunciar un discurs radiat per la nació. El primer ministre va lloar l’exèrcit francès i va afirmar que per la seva valentia demostrada en el combat estava en el seu dret de reclamar ajuda. Dirigint-se directament al president Roosevelt, Reynaud li va demanar que portés més ajuda i no continués dubtant en declarar la guerra a Alemanya. A continuació va explicar que havien abandonat París perquè Hitler no eliminés el govern legítim de França.

---

Henri Dentz, com a governador general de París, va publicar un missatge als parisencs en el qual els va ordenar que s’abstinguessin d’actes hostils i els va demanar que “mantinguessin la compostura i la dignitat que requerien les circumstàncies”. Però dins l’entorn del governador es començava a perdre la paciència. El coronel Georges Gorussard li va demanar que l’exonerés del seu càrrec. Dentz li va recordar que segons la llei internacional els alemanys els alliberarien un cop ells entreguessin la ciutat. Durant aquella nit, quatre sergents de Policia i deu agents varen marxar. Un altre es va suïcidar a casa seva.

El migdia, després de recórrer els carrers de la capital, Dentz es va reunir amb els prefectes de la Policia Langeron i Villey per coordinar diverses accions per tal d’evitar futurs saquejos.

A les cinc de la tarda, Dentz va rebre un missatge radiofònic no codificat del quarter general de George von Küchler en el qual li proposava enviar un equip negociador en l’encreuament de les carreteres 1 i 16, les de París-Dunkerque i Paris-Calais, al nord del barri de Saint Denis, a les sis de la tarda. L’equip alemany que va sortir a la zona acordada estava liderat per l’oficial de l’Estat Major Wilhelm von Schramm, que portava una bandera blanca per si es trobava les defenses franceses. En apropar-se a l’encreuament, l’equip alemany va ser rebut per l’artilleria francesa i es varen tenir que retirar. Dentz va fer cas omís al missatge perquè no estava obligat a posar-se en contacte amb els alemanys.

Tot i això, Dentz va informar al general Alphonse Georges de l’oferta alemanya. El general li va comunicar que estava d’acord amb ell de no negociar amb els alemanys. A les set, Dentz va rebre la trucada de Weygand que li va preguntar si els alemanys ja havien entrat a París. El governador militar li va respondre que era qüestió d’hores que ho fessin i li va explicar que l’hi havien demanat que enviés un equip negociador per establir una treva i que ell no havia respost. Weygand també li va dir que havia fet bé de no contestar i li va preguntar si la ciutat estava en calma. Dentz li va respondre que es vivia en una tranquil·litat sinistre.

Aquella nit, mentre les faroles dels carrers no es varen encendre i els restaurants no obrien, Dentz va saber per un missatge radiofònic que l’equip negociador alemany havia sigut atacat i que ara exigien que un negociador francès es presentés a Sarcelles, més al nord d’on s’havia de produir la primera reunió, a les cinc de la matinada. Si ningú es presentava atacarien contra París. Per un error d’interpretació, els francesos varen creure que havien matat a l’equip negociador quan en realitat n’havien sortit il·lesos. Dentz va acceptar aquesta vegada i li va ordenar al comandant André Devouges, l’únic membre del seu Estat Major que s’havia quedat, que anés al punt establert amb un alferes com intèrpret.

---

Aquell matí, William Bullit va informar a l’Ambaixada nord-americana de Berna que París havia sigut declarada ciutat oberta i que no pensaven resistir als atacs alemanys. Aquest missatge va arribar a les mans del ministre Joachim von Ribbentrop a un quart de tres de la tarda. A les onze de la nit, Bullit va informar al Departament d’Estat de que acabava de destruir els dos últims codis secrets que encara tenia.

L’Hospital Americà va deixar de prestar servei als soldats francesos a partir d’aquell dia, però a partir de l’endemà l’equip mèdic va tornar per continuar amb les seves feines.

---

A la vegada, el diari clandestí comunista L’Humanité va publicar un article que afirmava que el poble estava fart de la guerra i que París s’havia de defensar contra la fam i les epidèmies. El diari va acusar als líders francesos d’haver abandonat la ciutat.

---

Avions italians varen bombardejar Malta i Toló.

En els Estats Units: 

Roosevelt va assignar 13.000 milions de dòlars a augmentar els efectius navals. També varen sortir del país enviaments d’armament en resposta a la petició de Churchill.

A Espanya: 

A la tarda, Francisco Franco, veient la imminent victòria alemanya i que els alemanys havien arribat a la frontera espanyola de Baiona, va canviar l’estatus de neutralitat d’Espanya pel de no bel·ligerància, el que implicava un suport diplomàtic i material a les potències de l’Eix.

A Kènia:

La Regia Aeronàutica italiana va atacar els caces rodesians a la base de Fort Wajir en el moment que s’enlairaven.