Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

A Berlín, Joseph Goebbels va preguntar a l’Alt Comandament militar si preferien que la població civil de París estigués evacuada o pel contrari volien trobar-se els civils a la ciutat quan hi entressin. Goebbels volia saber-ho perquè depenen dels desitjos dels militars planejaria les futures emissions radiofòniques que anirien destinades als francesos. Segons sembla, pels militars aquest tema no era massa important, i el ministre va ordenar criticar per la ràdio a totes les persones que volguessin resistir a la conquesta de la ciutat per part dels alemanys. Els francesos havien decidit declarar Paris ciutat oberta perquè no es produïssin atacs a la ciutat.

Des de Washington, Hans Thomsen, l’encarregat de negocis alemanys a Estats Units, va enviar un missatge al seu govern per explicar-los que un congressista republicà molt conegut, que treballava estretament amb l’Ambaixada alemanya, havia ofert, a canvi de 3.000 dòlars, convidar a 50 congressistes republicans aïllacionistes a la convenció republicana, de forma que poguessin actuar sobre els delegats en favor d’una política exterior aïllacionista. Thomsen també va comunicar que aquest congressista demanava 30.000 dòlars per pagar articles en primer pàgina en els diaris nord-americans, sota el títol: Deixeu a Amèrica al marge de la guerra!. 

En la Batalla per França:

A França: 

Els soldats alemanys varen creuar el Marne, consolidant el seu cap de pont al sud del Sena, i varen ocupar Reims i varen avançar cap a París. A més, uns 10.000 soldats britànics i francesos, a les ordres del general Ihler, varen ser capturats per les tropes d‘Erwin Rommel a Saint Valéry, juntament amb 1.000 soldats més en el riu Somme i el Saar. L’artilleria alemanya, disparant directament cap a les platges, va impedir l’evacuació per mar. Per altra banda, els blindats de Heinz Guderian varen arribar a Chálons-sur-Marne.

---

Aquell dia va arribar a França el general Alan Brooke per agafar el comandament de les tropes britàniques i es va reunir per ordres del seu govern amb els generals Maxime Weygand i Alphonse Joseph Georges per preparar amb ells la defensa de la península bretona. Després de saber que els alemanys havien creuat el Sena a Vernon, Weygand va ordenar al general Georges que executés la retirada de l’Exèrcit de París. Al mateix temps, un centenar de bombarders britànics, procedents de bases britàniques, atacaven les línies alemanyes de comunicació. 

A Briar, en el quarter general de Weygand, es va celebrar aquell matí una reunió del Consell suprem. Philippe Pétain va convidar en aquesta reunió, on hi havia Winston Churchill que havia arribat en avió, el seu Flamingo, des de la Gran Bretanya el dia anterior, a François Darlan. Pétain li va explicar a l’almirall que estava molt trist per la incapacitat del govern francès, i li va dir que necessitarien construir una espècie de Consolat i que si li preguntaven la seva elecció com a primer cònsol ell el triaria. Darlan, tot i sentir-se afalagat, va declinar-ho, però Pétain va insistir-hi de nou. L’endemà es va celebrar una reunió del Consell de Ministres a Cangé, a prop de Tours, on el general Weygand va declarar la necessitat de demanar un armistici. Churchill, per la seva part, va informar a Paul Reynaud que els reforços que havia promès (les tropes que tornaven de Narvik) ja s’estaven movent al voltant de Le Mans. El primer ministre va preguntar per què París i els seus voltants no es podia convertir en una línia defensiva per dividir les línies alemanyes com ja havia passat el 1914. Un cop més, Reynaud li va demanar més suport aeri i Churchill li va prometre que ho consultaria en el seu Gabinet de Guerra en quan tornés a Londres, tot i que ja li va deixar clar que no pensava deixar Anglaterra sense la seva vital força defensiva. Reynaud llavors li va dir que depenien del potencial enorme dels Estats Units per obtenir més avions i Churchill li va prometre que li transmetria al president Franklin Delano Roosevelt aquesta opinió.

Durant el dinar, Weygand va tornar a parlar d’arribar a un acord amb els alemanys i li va augurar a Reynaud de que el poble francès no el perdonaria si , per mantenir-se fidel als britànics, rebutjava una oportunitat d’arribar a la pau. Excepte Pétain, que li va donar suport, tots els demés varen rebutjar negociar amb els alemanys, tot i que es va donar l’ordre a l’exèrcit francès d’una retirada general.

A la tarda, Churchill va tornar a la Gran Bretanya en el seu avió escortats per dotze Hurricanes, però com que el cel estava molt ennuvolat els Hurricanes no varen poder seguir el Flamingo del primer ministre, que va volar pràcticament sense escorta. Quan estaven sobrevolant el Canal, el pilot va descendir l’aparell en picat fins a quedar a només 350 metres del mar i va arribar a la costa anglesa pràcticament tocant l’aigua. Churchill no va saber fins més tard que havien passat dos caces alemanys a prop que atacaven a unes embarcacions de pesca.

En el seu Gabinet de Guerra els va dir que els ministres francesos s’havien esforçat per mostrar-se cortesos i dignes, però que era evident que França s’apropava al seu final de la resistència organitzada i els va anunciar que veia en Charles de Gaulle el pròxim home fort de França. El primer ministre, tal i com havia promès, va preguntar si era viable traslladar la força ofensiva aèria a França. No hi va haver sort pels francesos. També va enviar un missatge al president Roosevelt per demanar-li que donés suport a Reynaud en la seva idea de seguir lluitant.

A dos quarts de set de la tarda, en el castell de Cangé, Albert Lebrun li va demanar a Weygand que li expliqués com estava la situació. El comandant en cap li va recordar tots els memoràndums que havia redactat, en el qual ja havia advertit de la possibilitat de fracassar. Si la Batalla continuava com anava, Weygand recomanava demanar la pau. Es va definir com un general vençut i deshonorat i li va confessar que només volia morir.

---

A París, Henri Dentz no estava gens d’acord amb la decisió de ser el nou governador militar de París i va demanar-li a Weygand per carta que considerés la situació degut a la lamentable estat en que es trobaven. No volia haver de ser ell qui es rendís als alemanys. En llegir la carta, Weygand va decidir trucar-lo per comunicar-li que es quedava a París, ja que estava el general Pierre Héring, a qui Dentz substituïa, havia de seguir els moviments del seu grup d’Exèrcit. A les sis de la tarda, Héring es va acomiadar de Dentz a Els Invàlids.

El Prefecte de la Policia, Roger Langeron, va redactar un missatge, que seria enganxat en els carrers de la ciutat, en el qual va prometre que la Policia continuaria preservant la seguretat i l’ordre, i va demanar col·laboració. Sabent que molts dels seus homes estaven abandonant la ciutat, Langeron va enviar una circular als seus homes en el qual els va instar a no abandonar els seus llocs. Aquella mateixa nit, el Prefecte va convocar una reunió dels seus oficials per explicar-los la posició del Govern d’esperar l’arribada dels alemanys sense posar resistència. Langeron els va recordar que la seva feina era protegir als parisencs. La reunió va acabar amb visques a França.

A la nit, amb el primer ministre britànic fora, Weygand, conscient de la situació desesperada, va trucar al general Héring, i li va ordenar que declarés París ciutat oberta. Tampoc volia defenses a les afores, no volia que es destruís els ponts i durant la retirada de l’Exèrcit no volia que aquest creués la capital. En cas de que no es pogués mantenir la línia defensiva al llarg del riu Nonette, els soldats francesos s’havien de retirar per sota de París. El general va acceptar totes les ordres del comandant en cap. El quarter general de Georg von Küchler va interceptar una emissió de la ràdio oficial parisenca en que es deixava entreveure que París era una ciutat oberta, tot i que els informes del front encara indicaven que hi havia una activa resistència francesa al voltant de la capital.

---

Durant aquella jornada es va estudiar la possibilitat de destruir la Torre Eiffel perquè no volien que els alemanys s’apoderessin del transmissor de ràdio de la Torre. El final es va decidir tallar les antenes de la Torre perquè deixés d’operar. També es va arribar a pensar en exhumar al Soldat Desconegut de l’Arc de Triomf, però aquí el problema que tenien era que no disposaven de l’equip apropiat per aixecar la llosa de marbre hermèticament tancada. A més, es va considerar que els alemanys no s’atrevirien a tocar un símbol com aquell.

---

Després de llegir el missatge del dia anterior del president Roosevelt en el qual li deia que decidís ell si es volia quedar o no a París, William Bullit li va reiterar la seva decisió de quedar-se i li va comunicar que l’Ambaixada nord-americana era de les poques organitzacions oficials que encara funcionaven. A la tarda, Bullit es va reunir amb el Prefecte de la Policia, Langeron, per saber com estaven els últims moviments.

---

A la nit, els alemanys varen bombardejar l’aeroport de Tours. Els italians, per la seva part, varen bombardejar les bases navals franceses de Toló i Lió.

A Itàlia:

Els francesos varen bombardejar Torí i Gènova, i la base italiana de Tobruk, a Líbia.

A Noruega:

Després de conquerir la ciutat de Narvik feia quatre dies, Eduard Dietl va acceptar la rendició del coronel Ruge i de les seves tropes. 

A Egipte:

El primer ministre Ali Maher Pachá va afirmar que Egipte no declararia la guerra excepte que fos atacada. Aquesta declaració no va agradar gens als britànics. 

Dimarts:

En la Batalla per França:

A França:

Els soldats alemanys varen atacar les defenses franceses situades al nord-oest de París, al costat del riu Sena, i no paraven d’avançar. Els Panzer avançaven tant per l’est com per l’oest de França, i aquell dia varen creuar el Sena a Rouen, Elbeuf, Les Andelys i Louveirs, i varen ocupar la ciutat de Reims. Mentrestant, Hermann Hoth va creuar el Marne per Chateau Thievy en direcció al Massís Central i Borgonya, i Erwin Rommel, que va recórrer 240 quilòmetres en un dia, va seguir a tota velocitat. Entre tots deixaven aïllades 17 divisions franceses, 10 d’elles estacionades a la Línia Maginot. Per la seva part, els soldats francesos no estaven en condicions de lluitar i no podien fer res més que retirar-se de forma més o menys ordenada. Aquell dia es varen retirar darrere del Marne. El govern francès es va retirar a prop de Tours.

---

A primera hora del matí, Maxime Weygand va arribar al seu seu nou quarter general de Briare des del castell de Muguet, al sud-est d’Orlenas, on hi va passar la nit. Allí va descobrir que els alemanys avançaven amb força i va ordenar una retirada ordenada.

Winston Churchill, conscient de la debilitat del govern francès i sabent que la seva imatge estava sent qüestionada pels francesos, va decidir reunir-se amb el govern francès. Aquell dia va sortir en un avió Flamingo protegit per desenes de caces Hurricane. Abans, va enviar un missatge al president Franklin Delano Roosevelt per explicar-li la greu situació en què es trobaven i li va dir que també estaven preocupats per Irlanda i li va suggerir que un esquadró nord-americà a Berehaven els hi aniria bé.

A les sis de la tarda, a Chateau du Muguet va tenir lloc l’esperada reunió del Supreme War Council, on hi varen ser presents Winston Churchill, Paul Reynaud, Philippe Pétain, Maxime Weygand, Anthony Eden, Charles de Gaulle, John Dill, Ismay i el representant de Churchill davant Reynaud, el general de divisió Louis Edward Spears, a més d’altres membres de menor rang de l’Estat Major. Els francesos estaven avergonyits pel seu paper en el conflicte i tota l’estona miraven a la taula per no mirar els ulls dels britànics.

El general Alphonse Joseph Georges va informar al primer ministre britànic de l’enorme quantitat de pèrdues des de que els alemanys havien reprès la seva ofensiva el 5 de juny. De les 103 divisions aliades que hi havia en línia, 35 s’havien perdut en la seva totalitat. Churchill els va que prometre que ells continuarien combatent i per això enviaria una segona BEF, la Força Expedicionària britànica, que lluitaria a Normandia i seria reforçada per les tropes que arribaven de Narvik, Noruega, amb l’esperança de que França pogués sobreviure fins la primavera de 1941, que seria quan calculava que l’exèrcit britànic tindria 25 divisions més. Els va instar a defensar París, a combatre en tots els carrers, amb obstinació i els va recordar la promesa de Georges Clemenceau de lluitar per París, frase que no va ser del gust dels seus homòlegs francesos. Pétain li va respondre que convertir París en una ciutat en ruïnes no afectaria a la qüestió. El general Weygand opinava que la situació era desesperada i, després de defensar la proposta de Churchill de defensar uns dies més la línia de defensa, va obrir les portes a negociar un armistici. Reynaud li va contestar que aquest tema era competència exclusiva dels polítics i no dels militars. Llavors, el comandant en cap francès va demanar suport aeri, però Churchill li va reiterar que no era possible. Li va dir que enviar més esquadrons a França podria acabar amb l’última esperança que ells tenien. Els britànics opinaven i confiaven que si els alemanys atacaven la Gran Bretanya segurament aquell fet provocaria l’entrada dels Estats Units a la guerra. Churchill els va dir textualment en els seus companys francesos:

És possible que els nazis dominin Europa, però serà una Europa revoltada i, al final, segur que un règim que les seves victòries es deuen en gran part a les seves màquines s’enfonsarà algun dia. Les màquines derroten a les màquines.  

Abans de tornar al seu país, Churchill va aprovar un programa de municions, en virtut del qual entre 500 i 600 carros de combat pesats estarien a punt d’entrar en acció a finals de març de 1941. 

Però, els francesos, lluny d’escoltar les paraules de Churchill, només pensaven en com rendir-se. A la nit, Pétain va informar a Reynaud que seria necessari buscar un armistici. 

Weygand es va reunir aquell migdia amb l’emissari del comandant militar a París, Pierre Héring, el general Emile Barazer de Lannurien, a qui li va anunciar que per necessitats militars el general Henri Dentz passava a ser governador militar i es quedaria als Invàlids, encara que els alemanys entressin a la ciutat. També li va confessar que estava decidit a declarar París com a ciutat oberta, ja que no existia possibilitat de ser defensada després de que els alemanys havien creuat el Sena. Aquesta decisió la va comunicar a Reynaud i a Pétain, quan se’ls va trobar passejant pel jardí del castell. Cap dels dos va reaccionar.

A dos quarts d’onze de la nit, Lannurien va tornar als Invàlids i li va comunicar a Héring que Weygand estava disposat a declarar París ciutat oberta i que Dentz seria el nou governador militar.

---

Amb el govern francès fora, Leon Blum, que també havia marxat de París, va decidir tornar a la capital juntament amb el seu amic Marx Dormoy perquè s’havia sentit incòmode amb la seva marxa. Camí dels Invàlids, es varen aturar a l’Ambaixada nord-americana per reunir-se amb William Bullit, que aquest li va reiterar que es quedava. Després d’acomiadar-se de l’ambaixador, Bullit i el seu antic ministre es varen reunir amb el general Pierre Héring, que els va explicar que abandonava París per posar-se al capdavant de l’exèrcit que defensava la ciutat en el nord-oest, un exèrcit que estava sent atacat en el Sena, a prop de Vernon. En preguntar-li per la defensa de París, Héring li va respondre que de moment ningú havia donat cap ordre per evacuar l’Exèrcit, tot i que va admetre que la comunicació amb el quarter general en el Loira era complicada. Blum li va intentar vendre esperança i li va prometre que París podia ser defensada igual que el 1914.

Bullit, per la seva part, a les deu del matí va enviar un missatge secret per al president Roosevelt en el qual li va demanar que amb la imminent ocupació alemanya de París i la possible destrucció del receptor de ràdio oficial fessin servir les emissores de ràdio comercials amb missatges xifrats. Tot i que mai es va arribar a utilitzar aquest sistema, el Departament d’Estat es va posar en contacte amb la Comissió Federal de Comunicacions per estudiar el tema. Al migdia, l’ambaixador va enviar un nou missatge a Washington en el qual els va informar que el governador provisional de París l’hi havia ofert, en el moment donat i per salvaguardar la seguretat pública, que ell prengués el control de la ciutat mentre arribava l’exèrcit alemany. Bullit els va informar de que ell no havia acceptat aquesta sorprenent proposta, a no sé que pogués salvar vides humanes. En acabar el seu missatge, va demanar que enviés ajuda per als refugiats belgues i francesos, i va qualificar l’ajuda de la Creu Roja nord-americana com a criminal i als seus funcionaris com ineptes.

Després de reflexionar-hi durant una llarga estona sobre la decisió del seu amic Bullit de quedar-se a la capital francesa, el President li va aconsellar que seguís als demés ambaixadors a la capital temporal de França, tot i que li va deixar que es basés en la seva intuïció alhora de prendre la decisió tenint en compte “els interessos nord-americans i de la humanitat”. El que no li va permetre, i en això va coincidir amb l’ambaixador, és que actués com a representant del govern francès o d’un govern local.

---

L’edició francesa del New York Herald Tribune de Laurence Hills va redactar el seu últim número abans de cancel·lar-se. Aquesta edició consta d’una sola fulla i només hi havia notícies relacionades amb la batalla.

En el bàndol alemany:

En la seva reunió del matí amb els seus funcionaris, Joseph Goebbels va ordenar a les seves emissores de ràdio que fes estendre el pànic per qualsevol mitjà entre la població parisenca.

A Suïssa:

Aquella nit va ser bombardejada Ginebra i, tal i com va informar la BBC l’endemà a la tarda, hi havia diversos morts i ferits en un barri residencial. Una de les bombes va tocar a un hotel.

En el Mediterrani:

Els italians varen dur a terme vuit atacs aeris diferents a l’illa de Malta, que varen provocar pocs danys en el port de La Valetta. Tot i això, molts ciutadans es varen espantar i varen abandonar la ciutat per dirigir-se al camp.

A Itàlia:

Per l’entrada d’Itàlia el dia anterior a la guerra, a la nit els Aliats varen bombardejar Hannover i les zones industrials de Torí i Milà. A més, Austràlia, Nova Zelanda i Sud-Àfrica li varen declarar la guerra. 

Però la premsa italiana va viure amb alegria l’entrada del seu país al conflicte i va lloar la figura de Benito Mussolini.

A Noruega:

L’exèrcit noruec, sol i abandonat, finalment es va desmobilitzar i, després de ser desarmats, els soldats varen tornar a les seves cases. Alguns varen sortir del país en les últimes embarcacions de guerra britàniques. 

En el Vaticà:

El cardenal francès Eugène Tisserant va enviar una missiva al seu company de París, el cardenal Emmanuel Suhard en el que li anunciava que els seus governs es negaven a comprendre la naturalesa del conflicte i seguien imaginant que era una guerra com les passades, ja que per ell la ideologia feixista i nacionalsocialista estaria disposada a cometre qualsevol crim que fos ordenat pel seu líder. Tisserant li va anunciar que des de principis de novembre havia sol·licitat a la Santa Seu que emetés una encíclica sobre els deure dels individus a obeir els dictats de la seva consciència, però que no havia obtingut resposta i tenia por que la història tingués motius per criticar en un futur a la Santa Seu. 

A la Gran Bretanya:

James Chadwick va escriure-li a John Cockcroft per dir-li que havia sentit d’Otto Maas, un físic-químic canadenc, que els alemanys havien comprat grans quantitats d’urani a Canadà just abans d’esclatar la guerra.

A l’Àfrica Oriental:

Els avions italians varen atacar Port Sudan i Aden. Al mateix temps, els britànics varen bombardejar les instal·lacions militars italianes a Eritrea.

En els Estats Units:

A la nit, els primers subministraments militars nord-americans amb destí a Gran Bretanya i França es carregaven a bord d’una embarcació en els molls de l’Exèrcit a Raritan, Nova Jersey. 600 vagons de càrrega havien transportat aquell material, que incloïen 900 canons de campanya, 800.000 metralladores, 500.000 fusells fabricats el 1917 i 1918 i conservats en grassa, i 250 cartutxos per cada un. 

Dilluns:

Itàlia entra en la guerra:

A la tarda, el comte Galeazzo Ciano va entregar en els ambaixadors François Poncet i Lord Perth les declaracions de guerra. A Itàlia, Benito Mussolini va declarar en un missatge de ràdio la guerra a França i a Gran Bretanya. A les sis de la tarda va pronunciar un discurs des del balcó a la Piazza Venècia de Roma, on s’hi havia concentrat una gran multitud de civils, soldats i de Camises Negres. El dictador, vestit amb l’uniforme de primer mariscal de l’imperi i carregat de condecoracions, va reiterar, amb un to serè, la seva declaració de guerra i va insistir que el país tenia la consciència tranquil·la perquè havien fet “els impossibles per evitar la guerra“. El dictador italià va dir que havia arribar l’hora del destí per combatre en una guerra contra “les democràcies plutocràtiques i els reaccionaris occidentals” que s’interposaven en el camí de la prosperitat d’Itàlia.

Mussolini va entrar a la guerra perquè estava convençut de que el conflicte seria breu, ja que no es pot pensar d’altra manera perquè Itàlia en aquells moments només disposava de 19 divisions amb munició per durar només dos mesos de combat. Abans de declarar la guerra li va dir a Pietro Badoglio que només necessitava uns quants milers de morts per poder asseure’s en la conferència de pau com un home que havia lluitat. Per aquella declaració de guerra, Canadà va declarar la guerra a Itàlia. 

Per aquella declaració, els jueus de tot el país varen començar a ser arrestats per, segons el govern italià, com una mesura de seguretat.

A la nit, els avions italians varen bombardejar la base naval britànica de Malta i, a la frontera italiana, les tropes italianes varen intentar assaltar França, però varen ser rebutjades per tres divisions franceses situades en els Alps. L’entrada d’Itàlia al conflicte hauria d’haver sigut una alegria pel règim nazi, però per Adolf Hitler arribava massa tard ja que li hagués agradat que ho hagués fet abans d’atacar França. El dictador va comentar sobre l’entrada d’Itàlia a la guerra:

Primer, eren massa covards per intervenir i ara tenen pressa per poder participar en el repartiment del botí. 

---

A Berlín, el Ministeri d’Afers Exteriors va convocar aquell migdia a la premsa per les set de la tarda. Abans, el Ministeri de Propaganda els va emetre un film britànic titulat El lleó té ales. A les sis de la tarda, en la roda de premsa, els varen projectar el noticiari setmanal en el qual es veien ciutats en runes, morts i destrucció. A les set de la tarda va començar la roda de premsa del Ministeri d’Afers Exteriors. Tot i la calor que feia, les finestres de la sala estaven completament tancades. Els focus Klieg encara feien apujar més la temperatura de la sala. En una banda, la ràdio va emetre el discurs de Mussolini.

Després del discurs de Mussolini, entre 2.000 i 3.000 italians residents a la capital alemanya varen sortir pel centre de la ciutat fins arribar a l’Ambaixada italiana. Allí, els alemanys hi havien muntat altaveus perquè la multitud pogués escoltar el discurs de Mussolini. Poc després varen sortir al balcó Joachim von Ribbentrop i Dino Alfieri per rebre aquella gentada i dedicar-los unes paraules.

En la batalla per França:

A França: 

Els alemanys varen poder incorporar tropes noves i fresques que els donava encara més poder. Mentrestant, l’armament blindat alemany avançava cap al nord de París i varen creuar el riu Aisne i el Sena. Les tropes d’Erwin Rommel varen arribar a Les Petites Dalles, sobre la costa del Canal de la Mànega. Per la seva part, l’exèrcit francès intentava com podia aguantar i utilitzaven el riu Sena i el riu Marne com a línia de defensa, però des del Aisne fins al Somme l’exèrcit francès es retirava en desordre i confusió cap al Loire.

---

Uns 11.000 soldats britànics, juntament amb altres tropes franceses, varen començar a sortir des de St. Valery i Le Havre cap a la Gran Bretanya. Soldats francesos, aïllats per complet de l’Exèrcit francès, s’havien replegat a Saint-Valéry-en-Caux, on la 51º Divisió britànica, a les ordres del general Fortune, lliurava un combat desesperat contra forces alemanyes molt més nombroses. Els francesos, liderats pel general Ihler, es volien rendir, però Fortune si va negar. Els francesos finalment es varen rendir i els homes de la 51º varen ser rescatats pel destructor britànic Broke, capitanejat pel capità de corbeta Peter Scott, fill de l’explorador de l’Àrtic Robert Falcon Scott (que havia mort en intentar arribar al Pol Sud el 1912). Tot i que només tenia tres quarts d’hora per l’operació de rescat, Scott va aconseguir reunir a 120 soldats, 95 dels quals estaven ferits, i embarcar-los de retorn al seu país.  

---

A París, de bon matí, els diaris francesos varen publicar l’ordre firmada pel general en cap Maxime Weygand: Hem arribar a l’últim quart d’hora, en la qual es feia una crida per una última batalla decisiva. També es va publicar la petició del Ministeri d’Antics Combatents en la qual sol·licitava voluntaris d’antics combatents de la Primera Guerra Mundial per incorporar-se a una guàrdia territorial i es va demanar a gent que estava a l’atur que participés amb la defensa de París. A la vegada, es va advertir als empresaris que cap fàbrica dedicada a la defensa seria evacuada sense ordres escrites. El Ministeri d’Obres Públiques va demanar que es reduís el consum elèctric, tant comercial com domèstic. La premsa també va informar de nous judicis contra els comunistes francesos, entre ells el del redactor en cap del diari comunista clandestí L’Humanité, Robert Blanche. A partir d’aquell dia, alguns diaris varen deixar de publicar com el Paris-Soir i altres, com Le Populaire, l’òrgan del Partit Socialista, varen tancar. A un quart de dues del migdia es va aturar la Borsa de París i es va dir en els seus agents que se’ls avisaria quan es pogués tornar a fer intercanvis.

Com cada matí va tenir lloc la conferència de guerra. Paul Reynaud va suggerir que tenia que haver-hi una última resistència a Bretanya amb el suport del coronel Charles de Gaulle, present a la reunió, tot i que el primer ministre només pensava en com rendir-se als alemanys. De Gaulle, per la seva part, va informar de la seva trobada el dia anterior a Londres i els va prometre que Winston Churchill faria tots els possibles per ajudar-los, tot i que entenia que no podia privar Gran Bretanya de la RAF. Actuarien a França i tornarien al mateix dia a les bases britàniques. Reynaud, però, li va recordar que els britànics l’hi havien perdut tot el seu respecte quan els alemanys havien creuat el Mosa. A continuació, Weygand va informar de la situació militar i els va avisar de que havien arribat al límit de la seva resistència. L’Exèrcit estava fatigat, exhaust, i la superioritat de la Luftwaffe era més que evident. Un cop va acabar el seu pessimista discurs, Weygand li va entregar a Reynaud el memoràndum que havia redactat la nit anterior. Però De Gaulle no va estar d’acord amb el comandant en cap francès i el va acusar d’inacció juntament amb el govern. Abans d’anar a dinar, Reynaud va donar instruccions perquè tot estigués a punt per abandonar París en qualsevol moment.

Més tard, Reynaud es va reunir amb l’ambaixador nord-americà William Bullit i li va preguntar si podia trucar al president Franklin Delano Roosevelt. L’ambaixador li va dir que no podria ser perquè el President es trobava de camí a Charlotesville, Virgínia, per pronunciar-hi un discurs. Llavors, Reynaud li va preguntar si li podia entregar un missatge personal. En ell, el primer ministre li va agrair al President el suport donat en aviació i armament, però que la situació es trobava tan crítica que ja tenien els alemanys a les portes de París. Reynaud li va prometre que lluitarien i que si es veien obligats a retirar-se al nord del l’Àfrica continuarien amb la batalla. Per acabar, li va demanar un suport més gran per part dels Estats Units. Roosevelt va respondre entregant a la premsa la crida de Reynaud. En tornar a parlar amb Bullit, Reynaud va rebre la trucada del seu ambaixador a Roma, François-Poncet, en que li anunciava que havia sigut convocat pel comte Ciano i que no tenia cap dubtes de que era per entregar-li la declaració de guerra. Reynaud es va indignar amb els italians i els va acusar de traïdors i va demana-li al seu secretari que fes els preparatius necessaris per dirigir-se a la nació per ràdio aquella mateixa nit. En tornar amb Bullit, li va reconèixer que tot el món volia que marxés de París, però que ell volia resistir. Bullit també es quedaria. Aquell mateix dia va nomenar un equip perquè seguís al govern francès quan aquest marxés. El dirigiria el nou ambaixador, Anthony Drexel Biddle, ajudat per Freeman Matthews. Robert Murphy es quedaria a París amb Bullit juntament amb diversos membres del cos diplomàtic i els agregats militar i naval.

A falta de cinc minuts per les cinc de la tarda, Reynaud va rebre una nova trucada de l’ambaixador François-Poncet en la qual li confirmava que Itàlia els acabava de declarar la guerra. El primer ministre va donar ordres perquè la Força Aèria i l’Armada es mantinguessin en alerta. A les sis, Reynaud amb els seus col·laboradors més estrets varen escoltar per ràdio el discurs de Mussolini. El general de la Força Aèria, Joseph Vuillemin, va vetar el pla de bombardejar la zona septentrional d’Itàlia per por a possibles represàlies, però sí que va autoritzar el bombardeig de Gènova. Mentrestant, a l’Ambaixada italiana, a la Rue de Varenne, varen agrupar-s’hi parisencs per protestar per l’entrada d’Itàlia a la guerra. La policia francesa va rodejar l’edifici perquè ningú hi pogués entrar. Diversos parisencs també varen atacar botigues i restaurants italians.

En tornar a l’Ambaixada nord-americana, Bullit es va reunir amb el ministre d’Armament, Raoul Dautry, que aquest acabava d’ordenar-los en els propietaris i directius de les fàbriques que continuessin amb la seva producció de carros de combat. Després d’agrair-li tots els esforços fets per ell, li va entregar els plànols del millor tanc francès, el B-1 bis, així com la d’una arma anticarro, la 47, després d’advertir-lo que tard o d’hora també haurien de participar ells en la guerra. En reunir-se amb Reynaud, aquest va aprovar la decisió del seu ministre.

A les set de la tarda, Reynaud es va reunir amb Maurice Dejean, que aquest el va informar que els alemanys estaven dins de Dreux, amb unitats motoritzades dirigint-se a Houdon, a 50 quilòmetres al sud-oest de París. A continuació, el primer ministre va pronunciar un discurs, precedit per les notes inicials de La Marsellesa, en la qual els va afirmar que estaven en “el sisè dia de la batalla més gran de la història” i va senyalar que el terreny guanyat per l’enemic estava ple de tancs i avions destruïts. Després de prometre resistir, va retreure a Mussolini que els declarés la guerra i va assegurar que el món els jutjarà.

Georges Mandel, que s’havia reunit amb el prefecte de la Policia, Roger Langeron, va parlar amb Reynaud per telèfon per comunicar-li que necessitava dues hores d’antelació per netejar les carreteres pel viatge del primer ministre cap al sud, fina al Loira. De Gaulle també el va trucar per dir-li que necessitava saber l’hora en que pensava marxar de París. Reynaud els va prometre que tot estaria a punt per marxar a les deu de la nit. A dos quarts d’onze de nit, el govern francès, amb Reynaud i De Gaulle al capdavant, va abandonar París en dotze vehicles escortats de soldats en motocicletes i es va traslladar a Tours. El comboi va arribar aquella nit a Orleans i Reynaud es va instal·lar en la Prefectura. Aprofitant que no hi havia el Govern, Weygand va declarar París ciutat oberta i així en va informar a Reynaud.

Aquell dia, un comboi (un autobús municipal, un camió i una dotzena d’automòbils) d’agents secrets francesos va sortir de París cap a Vincennes, al sud de França, per transportar una reproducció de l’aparell descodificador de missatges de codis alemanys anomenat Enigma. El comboi va fer la primera parada a La Ferté-Saint-Aubin, en el Loira. També va sortir aquell dia de París l’escriptora feminista Simone de Beauvoir i l’escriptor André Maurois.

A la Gran Bretanya:

Per l’entrada d’Itàlia a la guerra, a Londres es varen fer batudes i es varen arrestar a tots els italians d’entre 16 i 70 anys que portessin menys de 20 anys vivint a la Gran Bretanya. En total varen detenir a 4.100 italians, entre ells molts directors, caps de cuina i cambrers dels principals hotels i restaurants de la capital britànica. 

A Noruega:

La resistència armada noruega es va rendir als alemanys després de que els alemanys haguessin envaït el seu país el 9 d’abril i els Aliats haguessin fugit d’ell.

En els Estats Units:

A la Universitat de Charlottesville, Virgínia, el president Roosevelt va pronunciar un discurs radiofònic i davant dels alumnes de la Universitat, on va criticar i va definir com a vergonyosa la decisió d’Itàlia d’entrar en guerra. El President va dir que els italians havien apunyalat per l’esquena al seu veí ferit i va confirmar que els Estats Units ajudarien a la Gran Bretanya.

Diumenge:

En la Batalla per França:

A França:

Les tropes alemanyes es trobaven a l’Ilse-Adam, a menys de 40 quilòmetres el nord de París, i havien ampliat el front que controlaven després de destruir l’última línia de defensa en el Somme del general Maxime Weygand el 6 de juny. L’ala dreta de la Wehrmacht es va apoderar de Rouen i l’exèrcit francès es va començar a enfonsar. De seguida els alemanys varen avançar cap a l’oest del Sena i l’est de la regió de Champagne. A més, tal i com estava previst, Gerd von Rundstedt va atacar amb el seu Grup d’Exèrcit B a l’Argonne i va destruir unes sòlides defenses franceses amb èxit. A través de les bretxes realitzades per la infanteria de Wilhelm List a l’esquerre del 4º Exèrcit francès, els blindats de Heinz Guderian es varen dirigir cap a Chálons-sur-Marne. La BBC va confirmar a les sis de la tarda que les forces alemanyes es dirigien al curs inferior del Sena, fet pel qual suposava un avanç enorme respecte al seu punt de partida en el Somme, on s’havia iniciat l’ofensiva feia quatre dies.

Derrotats, més d’11.000 soldats britànics i francesos es varen reunir en el port de El Havre, sobre el Canal de la Mànega, per ser evacuats a la Gran Bretanya. 

---

Weygand va saber aquell mateix matí de l’avenç dels alemanys i per aquest matí va redactar la consigna per aquell dia en la qual demanava a cada soldat que lluités sense pensar en la retirada. A continuació va fer una crida en la qual va demanar persistència, iniciativa i esperit de lluita, i va assegurar que els alemanys havien patit moltes pèrdues i que aviat arribarien al seu límit.

A continuació, el comandant en cap es va dirigir al Ministeri de Guerra, a la Rue Saint-Dominique, per comunicar-li a Paul Reynaud de que l’exèrcit francès ja havia arribat al seu límit.

A dos quarts d’onze del matí es va celebrar una nova conferència de guerra. Veient que no resistirien gaires dies més, Reynaud va decidir evacuar tot el seu govern de París, tot i l’oposició de Philippe Pétain, que volia que es quedessin a la capital per negociar amb els alemanys. Tot i que el vell mariscal volia que es quedessin, a la nit va ser el primer en abandonar París escortat per policies en motocicleta i va passar la nit a l’estació de Gien. Però no només el govern havia de ser evacuat. Pétain també va mostrar la seva preocupació per la falta de mobilitat de l’exèrcit francès. Parlant de la possibilitat de negociar un armistici, Reynaud els va dir que no podien esperar una condicions honorables per part dels alemanys perquè estaven decidits a aniquilar-los i seria un error trencar les relacions amb els seus aliats. Pétain li va respondre que havien de pensar primer en França i que Gran Bretanya era el responsable de la situació actual. En aquell moment de la picabaralla va entrar Weygand a la sala per llegir-los la seva última ordre del dia i per mostrar-los l’esborrany d’un memoràndum en el que senyalava que entraven en l’última batalla defensiva. Si fracassaven, els alemanys vencerien. Reynaud va preguntar si podien enviar algunes divisions a Bretanya per trobar-se amb els reforços britànics, però Weygand li va contestar que no estaven en condicions per fer aquest enviament. Reynaud, visiblement afectat, va demanar la substitució del comandant militar de París, Pierre Héring, però Weygand li va replicar de que no era el moment adequat. Llavors varen començar a parlar de la defensa de París. El primer ministre va posar sobre la taula evacuar a la vall del Loire al president Albert Lebrun i els departament ministerials. El comandant en cap de les forces franceses va aprovar la idea. El ministre d’Armament, Raoul Dautry, va plantejar la possibilitat d’enviar fora de la capital prop de 100.000 treballadors de les fàbriques de la regió de París. La seva proposta també va ser acceptada.

En acabar la desoladora conferència, Reynaud es va tancar al seu despatx per redactar una carta als presidents de les dues cambres del Parlament per informar-los que havia pres la decisió d’evacuar els poders públics de París. Aquella decisió de moment era un secret a veus. Quan varen preguntar en el portaveu del govern en la conferència de premsa convocada al Quai d’Orsay sobre aquest tema, aquest va respondre que no sabia res.

A la tarda, quan es va saber que els alemanys estaven avançant amb més força i que ja es trobaven a l’Ilse-Adam, a quaranta quilòmetres de París, Paul Baudouin va demanar l’evacuació total. El diari Le Jour va recordar que els nens havien d’abandonar París. El diari calculava que encara hi romanien a la ciutat més de 200.000 nens. A més, per la regió de París circulava un pla per destruir tots els dipòsits de combustible de la ciutat i el seu extraradi.

A les nou de la nit es va celebrar una reunió del Gabinet que estava prevista que es fes l’endemà. Weygand va ser qui va parlar de la situació i Pétain es va negar a donar la seva opinió. Després d’escoltar els argument del comandant en cap, els ministres varen aprovar que el Gabinet abandonés París i es dirigissin en uns castells i finques assignats al llarg del Loira. Qui també va abandonar la capital aquell dia va ser l’antic primer ministre Leon Blum, que tot i les resistències que havia posat, que es va deixar convèncer després de rebre una trucada del ministre Georges Monnet.

En acabar la reunió, Reynaud va ser informat de que no hi havien hagut novetats en el camp de batalla. A continuació es va reunir amb l’ambaixador nord-americà William Bullit, a qui li va prometre que es quedaria a París fins l’últim moment juntament amb els ministre de Marina, Aire i Armament. L’ambaixador li va recordar que mai cap ambaixador nord-americà a la història havia abandonat París i que ell tampoc ho faria mentre cregués que era útil, però li va dir que arribat al cas de que caigués la capital ell hauria d’abandonar el càrrec i seria substituït per Anthony Drexel Biddle, que el seguiria fins a Tours. A continuació varen parlar dels últims informes que arribaven del front i Reynaud li va demanar poder trucar al president Franklin Delano Roosevelt per comunicar-li la seva decepció per la falta de suport britànic, sobretot en l’entrega d’avions. Bullit va informar al President sobre aquesta demanda i va deixar a la seva voluntat de si acceptar o no aquesta trucada. També va anunciar en el Departament d’Estat, en un telegrama emès a les set de la tarda, de que els alemanys es trobaven a tant sols 40 quilòmetres de París. Roosevelt va contestar més tard per comunicar-li a l’ambaixador de que si els diplomàtics francesos es dirigien a Tours volia que l’Ambaixada també si afegís. El President, però (podria ser que no redactés ell mateix el missatge), va decidir que el telegrama no fos enviat.

Weygand, per la seva part, va redactar un últim memoràndum per al govern abans de posar-se al llit. En ell, volia recordar que la batalla decisiva havia començat el 5 de juny, quan els alemanys estaven patint moltes baixes i va culpar de la imminent derrota a la falta d’homes. Tot i que va prometre resistència, va admetre que els alemanys arribarien a la regió de París creuant el Sena o obrint-se pas per la Campagne.

---

També veient el resultat que els esperava, el coronel Charles de Gaulle va viatjar a Londres per entrevistar-se per primer cop amb el primer ministre britànic Winston Churchill. Com que era membre del govern es va allotjar a l’Ambaixada francesa i va ser rebut per l’ambaixador Corbin. De Gaulle no va voler amagar la realitat a l’Ambaixada i va explicar la gravetat de la situació. Després es va reunir amb Churchill amb l’objectiu de que les esquadrilles britàniques fossin traslladades a França, al sud de Loira, per ajudar a la resistència francesa. Però el primer ministre ja no confiava en la victòria i estava tan ocupat en la defensa de la Gran Bretanya que s’hi va negar i va decidir enviar com a reforç les dues úniques divisions que disposava. De Gaulle li va prometre que el govern francès estava decidit a continuar la guerra, encara que s’hagués de traslladar a les seves colònies.

---

Molt abans de la seva reunió amb Reynaud, Bullit va assistir a un acte al poble de Domrémy-la-Pucelle, el lloc de naixement de Joana d’Arc, per oferir-hi una estàtua de Joana obra de Maxime Real del Sarte. En el seu discurs, Bullit els va dir que tot home civilitzat resava per la victòria de França i va lloar la valentia dels soldats francesos, comparant-los amb Joana d’Arc. A continuació va deixar en nom del president Roosevelt una rosa als peus de la santa. L’endemà el poble va caure a mans dels alemanys.

---

Aquell matí, el paquebot SS Washington va salpar de Bordeus rumb a Estats Units amb 1.500 nord-americans, residents temporals o permanents a França.

A Noruega:

Les últimes tropes aliades varen abandonar el país davant la impossibilitat de continuar lluitant contra els alemanys.

A l’Atlàntic:

Per primer cop el Focke Wulf 200 Condor va destruir una embarcació mercantil.

Dissabte:

En la Batalla per França:

En el bàndol alemany:

Alarmat per la dura resistència que oferien els francesos al nord de París, Adolf Hitler va publicar la Directriu Número 14, que frenava l’avanç en el triangle Chateau-Thierry-Metz-Belfort i traslladava al front de París les tropes que havia pensat utilitzar per envair l’est de França.

A França:

La Luftwaffe, al mateix temps, va atacar a les defenses franceses per facilitar l’ofensiva terrestre cap a París.

---

Els diaris del matí varen anunciar una gran ofensiva alemanya entre Aumale i l’Aisne, mentre un grup de tancs atacava Forges-les-Eaux. A la capital i l’extraradi es varen tancar totes les escoles de primària en acabar la jornada davant la imminent arribada dels alemanys. Tot i això, la premsa només informava de que només serien evacuats els nens menors de 14 anys i les dones embarassades. A un quart de dotze, un locutor de ràdio va advertir que els alemanys estaven utilitzant un transmissor de ràdio capturat a Brussel·les en el qual es feien passar per francesos per enviar proclames falses. 

Durant la conferència de guerra d’aquell matí en el Ministeri de Guerra, Maxime Weygand va tenir que justificar la desfeta a Forges-les-Eaux i els va admetre que el poder de la Luftwaffe era aterrador. Totes les comunicacions estaven tallades i ja no podien rebre ni transmetre missatges. Novament es va tornar a debatre sobre la conveniència d’evacuar el govern de París. El ministre d’Armament, Raoul Dautry, si va oposar i va demanar que s’anunciés de que es quedaven a a capital i que les fàbriques d’armament continuarien funcionant. Weygand, en canvi, era dels partidaris de que el govern marxés. 

Alarmat per la greu situació, Paul Reynaud va enviar un missatge a Winston Churchill en el que li va descriure una nova posició defensiva al voltant de París i una vegada més li va demanar que li enviés avions. El primer ministre li va prometre que estaven preparant tot el suport possible, però que també pensava en no malmetre les defenses a la pròpia Gran Bretanya.  Els britànics varen enviar dues esquadrilles més de caces a França, a més de 24 equips complets de globus barrera, juntament amb les seves tripulacions, per la defensa de París. 

Abans de viatjar a Gran Bretanya, Charles de Gaulle es va reunir amb Reynaud i Weygand, que aquest ja va admetre que ara només esperava negociar amb els alemanys. Quan el coronel li va suggerir continuar amb la guerra en una altra banda, a les colònies, Reynaud el va desautoritzar i li va augurar que quan perdessin els britànics no tardarien ni una setmana a negociar amb els alemanys.

A les cinc de la tarda, Reynaud va convocar de nou al seu gabinet per anunciar-los com pensava enfrontar-se a l’avanç alemany cap a París. El primer ministre va admetre ara que el Govern no podia ser atrapat de cap de les maneres i per això existien plans per traslladar-los a Tours. Ell, juntament amb els ministeri de l’Interior, Aire i Marina, serien els últims en marxar.

La informació de que el Govern es podia retirar amb l’aprovació del primer ministre es va començar a filtrar. A dos quarts de deu de la nit, l’ambaixador italià en va informar al comte Galeazzo Ciano, tot i que també el va advertir de la predisposició del govern francès de continuar combatent.

---

L’ambaixador nord-americà William Bullit també patia pel seu destí i aquell nit va enviar un missatge al president Franklin Delano Roosevelt en el qual li va demanar que li enviés 12 metralladores Thomson amb munició que pagaria de la seva butxaca. L’ambaixador li va confessar que tenia por de que si el govern francès abandonava París la ciutat fos ocupada pels comunistes. El Secretari d’Estat Cordell Hull li va respondre amb una nota confidencial per comunicar-li que un buc de guerra nord-americà amarrat a Lisboa li facilitaria el material que desitjava. Només havia d’enviar una persona de confiança a la capital portuguesa per rebre l’armament que necessitava.

En el Reich:

A Alemanya:

Les autoritats alemanyes varen enviar un comentarista de ràdio a Roma perquè retransmetés la declaració de guerra del govern italià del 10 de juny.

A Noruega: 

A primera hora, els noruecs, els britànics i els francesos es varen veure obligats a abandonar definitivament Narvik després del desastre de la Batalla de França. Mentre marxaven, a les deu del matí, els avions de la Luftwaffe varen donar la notícia de que els britànics marxaven. Al mateix temps, el govern noruec va donar l’ordre de desmobilitzar les seves tropes. Immediatament, Eduard Dietl va donar l’ordre d’atacar el port de Narvik i, poc després, una patrulla de paracaigudistes de l’ajudant major Scheuring va entrar a Narvik sense disparar cap tret. A la nit, la bandera del Reich onejava de nou a la ciutat. D’aquesta manera els alemanys varen restablir la ruta del ferro, tallada des del 13 d’abril, que anava de Narvik fins a Skagerrak, Dinamarca. Tot i això, els Aliats varen aconseguir evacuar satisfactòriament els últims 25.000 homes que estaven en territori noruec.

En el Mar del Nord:

Les embarcacions de guerra alemanyes Scharnorst i Gneisenau varen enfonsar tres embarcacions buides, mentre anaven a caçar combois procedents de Noruega. Després van interceptar el portaavions britànic Glorious, que transportava dos esquadrons d’avions, inclosos Hurricanes, i anava acompanyat per dos destructors d’escorta, l’Acasta i l’Ardent. Al cap d’uns moments, els dos vaixells alemanys van destruir les tres embarcacions britàniques, però abans de que aquestes s’enfonsessin el destructor Acasta va aconseguir llançar un torpede que va tocar de ple el Scharnorst. 1.515 homes, entre oficials i no oficials, varen morir ofegats, i només 43 varen sobreviure. 40 dels Glorious, 2 de l’Ardent i de la tripulació de l’Acaster només en va sobreviure una persona, el caporal C. G. Nick Carter, que va estar durant tres dies en aigües del Mar del Nord. Carter va recordar més tard que quan el destructor s’enfonsava el seu comandant, C. E. Glasfurd, es va quedar immòbil i es va encendre una cigarreta i els va saludar a tots els seus companys mentre els deia:

Adéu i bona sort.

A la Gran Bretanya: 

Charles de Gaulle va enviar un missatge radiofònic des dels micròfons de la BBC al poble francès perquè aquest resistís a l’ofensiva alemanya. Aquest missatge no era de fet el que volia enviar, ja que desitjava criticar i acusar de traïdor a Philippe Pétain per les intencions d’aquest d’intentar arribar a un acord amb els alemanys. Però quan el govern britànic, i el mateix Churchill, varen veure el contingut del missatge que volia enviar li varen censurar perquè per molts britànics Pétain encara era un heroi de la Primera Guerra Mundial que havia lluitat al seu costat i, a més, alguns d’ells tenien amistat amb el vell mariscal. Quan De Gaulle va veure que li censuraven part del seu missatge i li corregien el que havia de dir es va enfadar molt, ja que es va sentir defraudat i menyspreat. Al final va haver de llegir el missatge corregit pels britànic. La desconfiança cap a ell era tal que el propi Churchill estava en els estudis de la BBC per controlar que no digués res que no toqués.

---

A la tarda es va reunir el Gabinet de Guerra i en aquell moment es va saber que dos d’aquestes cinc esquadrilles que havien de ser enviades a França, que havien entrat en combat aquell mateix dia, havien perdut 10 dels seus 18 avions. Llavors, Churchill va intentar sospesar la sol·licitud de Reynaud. El primer ministre era conscient de que si enviaven tot el material a França i es perdia la batalla llavors ells, els britànics, s’haurien de rendir. Del contrari, si no enviaven tot aquell material, va informar de que si França es veia obligada a rendir-se ells podrien continuar amb la lluita i aconseguir la victòria. Churchill va voler deixar-los clar que si Gran Bretanya era derrotada s’hauria perdut la guerra, tant per França com per ells, mentre que si es feien forts podrien guanyar la guerra i, en fer-ho, aconseguir que França recuperés el seu lloc. El Gabinet de Guerra va acceptar per unanimitat l’argument de Churchill i no varen enviar més caces a França.

Divendres:

En la Batalla per França:

A França:

A la nit, dues divisions blindades alemanyes van trencar la línia de defensa francesa del front d’Aisne, i els blindats dels generals Hermann Hoth i Erwin Rommel, que duien el pes de les operacions, es varen limitar a passar a tota velocitat en grups de 200 o 300 fins arribar a Forges-les-Eaus, a la boca del vall del Sena, a 45 quilòmetres de Rouen, i a 113 quilòmetres del nord de París. La 7º Divisió blindada del general Rommel, que es dirigia direcció a Cherbourg, va avançar més de 240 quilòmetres en aquella jornada. A més, aquell dia els alemanys varen ocupar les ciutats d’Amiens, Montdidier i Noyon.

---

Abans de començar la conferència diària en el Ministeri de Guerra, Philippe Pétain, que va ser dels primers en arribar, li va demanar a Paul Baudouin que convencés a Paul Reynaud de que no admetés més a Charles de Gaulle en la conferència perquè el considerava ingrat i ressentit. En una reunió privada abans de la conferència, Reynaud va parlar d’una defensa desesperada a la península de Bretanya, pla que va aprovar De Gaulle, ja que creia que facilitaria els contactes amb Gran Bretanya i Estats Units. El coronel Paul de Villelume es va oposar al pla.

L’anunciada conferència va començar a dos quarts d’onze sense De Gaulle i amb un Maxime Weygand satisfet per com transcorria la batalla. Els únics que no actuaven com calia, segons el comandant en cap francès, eren els britànics. Però la realitat no era la que deia el comandant francès. En finalitzar el dia el varen trucar per informar-lo de problemes en el front. Dues divisions alemanyes havien trencat la línia defensiva i ja estaven a Forges-les-Eaux, a 113 quilòmetres al nord de París.

---

William Bullit va enviar-li un missatge al president Franklin Delano Roosevelt en el qual li va afirmar que Anthony Drexel Biddel, els fins llavors ambaixador a Polònia, estava ansiós per ocupar el seu càrrec d’ambaixador i que ell tenia ganes de tornar als Estats Units per preparar el país per la guerra gràcies als coneixements que havia adquirit.

En el Reich:

A Alemanya:

Per respondre l’atac alemany del 4 de juny, els francesos varen enviar el quadrimotor Jules Verne per bombardejar per primer cop Berlín. L’aparell va donar una volta per Dinamarca i el Mar Bàltic per despistar, tot i que les defenses alemanyes no s’ho varen prendre seriosament perquè com que es tractava d’un únic avió es varen pensar que es limitaria a llançar octavetes. D’aquesta manera, el Jules Verne va deixar caure el seu modest carregament de bombes sense oposició. Els danys causats varen ser de poca consideració, però l’objectiu era avisar als alemanys. Un cop complerta la missió, l’aparell va tornar cap a França aprofitant la foscor de la nit i va arribar a París a les cinc de la matinada. Allí els tripulants varen ser rebuts com autèntics herois.

A Noruega: 

A Narvik, les forces aliades van acabar la seva retirada de la zona i van deixar el país sota el control dels alemanys, que ocuparien l’endemà el port i la ciutat. A Tromso, el rei Haakon VII i el seu govern varen pujar a bord del creuer britànic Devonshire destí a Londres. Abans de marxar a l’exili, el rei es va dirigir per ràdio al seu poble per informar-los de que les operacions militars havien finalitzat: la 6º Divisió s’havia vist obligada a capitular i el cap de la defensa, el general Otto Ruge, havia sigut capturat.

Dijous:

En la Batalla per França:

A Bèlgica:

Adolf Hitler, en el seu quarter general a Bruly-le Pèche, un poble belga de les Ardenes, va rebre la visita de Joseph Goebbels, que venia de Berlín. El dictador li va parlar d’una visita als camps de batalla en els que havia lluitat durant la Primera Guerra Mundial i es va emocionar en recordar les seves vivències en el front. Goebbels va quedar profundament impactat per aquells relats. Després d’acomiadar-se, Goebbels va marxar novament ple d’energia cap al proper aeroport castrense, des d’on un bombarder Heinkel el va portar de retorn a Berlín. Goebbels va escriure eufòric en el seu Diari aquell dia:

Després de la guerra, ens encarregarem ràpidament dels jueus.

Hitler, per la seva part, va anunciar que s’havia iniciat una nova ofensiva al front occidental.

A França:

Les tropes franceses, que lluitaven per defensar l’avanç alemany cap a París, no varen aguantar la seva línia de defensa en el Somme després de l’ofensiva alemanya del dia anterior, i varen anar cedint terreny per la plana de Picarida. Les tropes alemanyes, aprofitant la seva brutal superioritat en bombarders, tancs i en tropes motoritzades, varen trencar la línia de defensa francesa i varen tallar els camins cap a Rouen per fer la tàctica del moviment en pinça. Però el moviment encarregat a les forces de Paul Ewald von Kleist, que des d’Amiens i Peronne havia de trobar-se en el curs baix de l’Oise, a prop de Creil, es va topar amb fortes defenses franceses a Compiégne, que el varen obligar a dirigir-se a l’est amb l’objectiu d’aprofundir la bretxa que havia aconseguit obrir a Champagne.

---

Aquell matí varen informar al general Maxime Weygand de que les defenses franceses encara resistien. Després de visitar al general Alphonse Georges es va dirigir a dos quarts d’onze a París per celebrar la conferència de guerra. 

El general Edward Spears va presentar la resposta del seu govern a la sol·licitud francesa de més suport. Tot i que havia promès l’arribada de més homes, els britànic es centraven en l’evacuació de Dunkerque i com a màxim podrien enviar dues esquadrilles de caça. Paul Reynaud es va queixar amargament. Weygand li va demanar llavors a Spears que li comuniqués a Winston Churchill de que si veiés l’actual estat de les tropes franceses no dubtaria en enviar les seves esquadrilles de caces. Després de que marxés l’enviat del primer ministre britànic, Weygand va informar a Reynaud sobre la situació militar, que en la seva opinió era satisfactòria, tot i que li va admetre que els britànics un cop més l’estaven decebent. Un cop més es va parlar de què haurien de fer quan es trenqués la línia defensiva en els rius Somme i Aisne. Weygand volia saber si continuarien combatent si queia París, on es concentrava el 70% de la producció bèl·lica francesa. Reynaud li va assegurar que podrien aconseguir armes de Gran Bretanya i d‘Estats Units, però el comandant en cap de les forces franceses no hi va estar d’acord. Reynaud li va ser clar; si els alemanys no els oferien un tractat de pau respectable continuarien la guerra en el nord de l’Àfrica. Weygand tampoc hi va estar d’acord i va tenir el suport de Philippe Pétain, que només pensava en negociar. 

---

La capital francesa ja es preparava per al pitjor. L’hospital de Saint-Denis, en el barri obrer al nord de París, va quedar inclòs en la zona de guerra, fet pels qual ara podrien rebre soldats ferits. Al matí, Reynaud va reorganitzar el seu govern amb el coronel Charles de Gaulle com a sotssecretari d’Estat per la Guerra. Aquell mateix dia, el nou equip de govern va celebrar el seu primer consell. Però la situació estava al límit. El coronel Paul de Villelume va suggerir-li de nou a Reynaud que comencessin a pensar en evacuar el govern de París, però el primer ministre va continuar tossut en no abandonar la capital, tot i que li va autoritzar a Villelume negociar el trasllat dels servei del primer ministre i el Ministeri de Defensa al palau de Chaillot, un lloc més segur si es produïen més atacs aeris.

El Ministeri de Defensa Nacional i de la Guerra va publicar aquell matí diverses mesures relatives al trànsit de París i d’altres zones. A la vegada, els autobusos municipals varen començar a evacuar nens. Tement una possible revolta comunista aprofitant el caos, es varen detenir a 101 activistes comunistes que varen ser confinats en centres d’internament.

---

Els ambaixadors William Bullit (nord-americà) i Ronald Campbell (britànic) varen dinar junts. El britànic li va confessar que si Churchill no enviava avions era perquè sabia que en uns dies no en quedaria cap. Bullit el va avisar que els francesos es podrien sentir traïts i que podrien pactar amb els alemanys. Després de l’àpat, Bullit es va reunir amb Reynaud per dir-li que havia sentit dir que Weygand era pessimista amb la situació. El primer ministre francès va negar aquesta afirmació i li va assegurar que estaven resistint de forma extraordinària i que a l’únic lloc on els alemanys havien pogut penetrar era precisament el sector defensat pels britànics. Reynaud li va repetir que estava escandalitzat per la negativa britànica d’enviar més avions.

A tres quarts de vuit, Reynaud es va dirigir per ràdio a la nació per donar esperança al poble francès. Els va recordar que els exèrcits del nord no havien sigut aniquilats, sinó que havien sigut evacuats a Dunkerque, i que després de l’atac del 3 de juny la moral del poble parisenc no havia caigut. És més, segons el primer ministre ara els britànics bombardejaven les fàbriques alemanyes del Ruhr, Frankfurt, Colònia, Düsseldorf i Essen, i els va prometre més atacs d’aquests. També els va assegurar que estaven combatent en una batalla decisiva que decidiria el destí dels següents 100 anys.

Bullit va enviar, per la seva part, un missatge al president Franklin Delano Roosevelt per anunciar-li que les tropes franceses estaven resistint als atacs alemanys i que tot el món estava ple d’un esperit de lluita i esperança. Però l’ambaixador també el va informar que Reynaud estava dominat per la seva amant, la comtessa Hélène de Portes i la va considerar responsable dels canvis en el gabinet francès. Per aquest motiu li va demanar que no parlés per telèfon amb Reynaud, ja que sabia que la comtessa estaria escoltant la conversa i la repetiria per tota la ciutat.

---

Per mitigar encara més la moral francesa, l’emissora de ràdio alemanya que pretenia passar per francesa, Reveil de la France (Despertar de França), va emetre una proclama des de Brussel·les en la qual va qualificar el govern francès d’incompetent i va demanar una revolta nacional. A part del govern, l’emissora va demanar actuar contra els jueus, a qui feien responsables de la guerra.

En el Reich:

A Alemanya:

Les autoritats alemanyes varen ordre repicar les campanes de les esglésies i es va desplegar a Berlín totes les banderers per celebrar la victòria a Flandes. La majoria de vianants no varen mostrar públicament gran entusiasme.

A la Gran Bretanya:

Per ordres de Churchill, la 52º Divisió britànica va començar a travessar el Canal de la Mànega perquè estava convençut de que els alemanys, centrats en París, deixarien al descobert la zona atlàntica. El primer ministre va presidir aquell dia una reunió amb el doctor r. V. Jones, físic encarregat d’estudiar el material bèl·lic alemany. Jones li va dir que estava convençut de que els alemanys disposaven d’uns rajos que podrien guiar per nit als bombarders alemanys als seus objectius. Després d’aquesta reunió, el Servei d’Intel·ligència britànic es va posar a treballar per intentar desactivar aquests rajos.

---

Els alemanys varen enviar al voltant d’un centenar de bombarders perquè sobrevolessin la Gran Bretanya.

Dimecres.

En el Reich:

A França:

El dia després de la conquesta de Dunkerque, Erhard Milch es va reunir amb el ministre Hermann Göering en el seu tren, que estava a prop de la costa del Canal de la Mànega, i li va proposar dur a terme una sèrie de llançaments coordinats massius de paracaigudistes per ocupar les instal·lacions de la RAF a la Gran Bretanya. Agradant-li la idea, Göering va accedir a dur la proposta davant d’Adolf Hitler.

---

Hitler, en el seu entorn més íntim, els va declarar que Winston Churchill estava “mig boig” per voler continuar lluitant, i va assegurar que acabaria amb Gran Bretanya.

A Alemanya:

Els alemanys ja celebraven la victòria sobre França. A Suàbia es va instar a la població a hissar les banderes del règim en honor a Hitler. La majoria de la gent va treure entusiasmada les seves banderes per celebrar les victòries alemanyes i a les esglésies repicaven les campanes per pregar per Hitler i l’Exèrcit.

En la Batalla per França:

En el bàndol alemany:

Adolf Hitler va traslladar el seu quarter general de Felsennest a un poblet a prop de la frontera entre Bèlgica i França, a Bruly de Pesche, al nord de Rocroy i prop de la frontera belga-francesa, tot i que ja s’havia començat a fer el trasllat la nit anterior. Per indicació de Hitler, aquests quarter es va anomenar Desfilader del Llop, Wolfsschlucht. El quarter es trobava enmig d’un petit bosc i s’havia edificat ràpidament. Hitler es va instal·lar en una barraca de fusta aïllada, on també hi varen ser instal·lats Wilhelm Brückner, Rudolf Schmundt i Heinz Linge. Al costat de la barraca de Hitler hi havia un refugi de formigó d’un sol compartiment. El menjador es trobava a uns 100 metres de la barraca de Hitler. Alfred Jodl i Martin Bormann, així com la resta de l’Estat Major, es varen instal·lar a l’escola i en les vivendes prèviament evacuades del poble francès. Les reunions d’anàlisis militar es varen celebrar a l’escola. Allí també hi tenien els seus quarters d’Estat Major Göering i Walther von Brauchitsch. Des del seu nou quarter, Hitler va ordenar que les tropes de la Wehrmacht es dirigissin cap a la ciutat de París i va proclamar que aquell dia començava la segona gran ofensiva. Aquella marxa es va anomenar el Fall Rot.

A França:

Les tropes alemanyes varen tenir dures batalles contra les tropes franceses. A les cinc de la matinada, el Grup d’Exèrcits A va reagrupar 125 divisions per atacar en un front de 16 quilòmetres, l’última línia de defensa francesa en el Somme i l’Aisne, composta per 49 divisions sota les ordres del general Maxime Weygand. Una hora abans, els alemanys havien bombardejat amb la seva artilleria pesada i l’aviació a tot el sector entre el Canal de la Mànega i la confluència dels rius Ailette i Aisne per tal de poder controlar tots els ports i els aeròdroms de la costa atlàntica. A continuació, la infanteria alemanya va atacar la línia d’Ailette i els panzer varen avançar des dels caps de pont de Peronne i Amiens, a través dels ponts que es trobaven encara dempeus a l’oest d’Amiens, entre Picquigny i Longrpe. Després, les tropes alemanyes, a marxes forçades, varen avançar cap al sud. Les deu divisions panzer disponibles, agrupades en tres grans unitats, varen constituir tres atacs principals contra la línia francesa. La primera, el panzerkorps del general Hermann Hoth del 4º Exèrcit va dirigir-se a l’oest d’Amiens. La segona, el panzergruppe del general Paul Ewald von Kleist va atacar al Somme, més a l’est, des de Peronne i la pròpia Amiens; i la tercera, el panzergruppe del general Heinz Guderian, del 12º Exèrcit, varen assaltar el Aisne des de Rethel. A més, la 7º Divisió Panzer d’Erwin Rommel va continuar el seu avanç direcció a Cherbourg.

En veure que ara serien atacats durament, Weygand va dir en l’ordre del dia que la Batalla per França havia començat i va ordenar defensar les posicions sense pensar en retrocedir. Però de seguida la línia defensiva de Weygand es va enfonsar i els francesos no varen poder evitar que els alemanys anessin guanyant terreny. Els britànics estaven defensant la línia del flanc dret, entre Abbeville i el mar, però també es varen veure obligats a retrocedir terreny com a conseqüència del creixent número de baixes, la disminució de la munició i la superioritat alemanya. Al final, els alemanys varen creuar el riu Somme causant moltes baixes en el mal organitzat exèrcit francès. Un cop varen creuar el riu, les tropes de Guderian varen arribar a la vall del riu Oise i a la zona baixa del Sena, on posarien les bases per l’ofensiva contra París.

L’altre exèrcit alemany, el Grup d’Exèrcits B, va atacar aquell dia, però les forces del general Fedor von Bock varen trobar una dura resistència.

---

A les set del matí, Weygand va trucar a Paul Reynaud per comunicar-li que els alemanys havien començat la gran ofensiva que esperaven. Per reforçar la defensa francesa, Reynaud va nomenar al coronel Charles de Gaulle sotssecretari d’Estat per la Defensa. Sabent de al necessitat de més homes, Weygand es va dirigir al quarter general de La Ferté-sous-Jouarre del general Alphonse Georges.

Després, el cap de les forces franceses es va dirigir a la Rue Saint-Dominique de París per assistir a la reunió diària amb Reynaud. Weygand els va avisar de que els alemanys atacarien en el Somme per dirigir-se a Le Havre i Rouen per, després, atacar frontalment a París i rodejar la ciutat per l’est i l’oest, avançant cap a un pont de trobada a Orleans. Reynaud els va advertir de que s’havien de preparar pel pitjor i que el govern havia d’estar a punt per abandonar la capital per no caure en mans alemanyes. Philippe Pétain va advertir de que si els britànics no enviaven avions i tropes de reforços suficients, haurien de parlar de les condicions de pau amb Alemanya, al marge del que passés a Gran Bretanya. Weygand també va parlar de negociar un armistici. Reynaud no hi va estar d’acord, ja que estava segur de que els alemanys no oferirien una pau acceptable. En aquest sentit i dirigint-se a Weygand, li va explicar que estava decidit en canviar el seu Gabinet i que prescindiria de Edouard Daladier per canviar-lo per Pétain. Però l’antic heroi de Verdun no va acceptar el nou càrrec. Pétain va tenir el suport de Weygand, amb qui no es podien veure, ja que considerava que els seus homes no comprendrien per què Pétain era apartat de la guerra.

Després de la reunió, Reynaud es va reunir amb l’ambaixador britànic, Ronald Hugh Campbell, per comunicar-li que tot i que Pétain estava predisposat a negociar la pau amb els alemanys, ell no ho acceptava. Campbell va informar al seu govern d’aquesta conversa.

A un quart de dotze, Reynaud va presidir una reunió amb els seus ministres. Abans va voler parlar a soles amb Daladier, que aquest li va demanar que permetés en el Govern marxar amb honors. Durant la reunió amb els ministres, Reynaud va lloar el seu patriotisme i la seva activitat ministerial durant els quatre anys que va ocupar la cartera de Guerra. A continuació, Reynaud va trucar al president Franklin Delano Roosevelt per prometre-li que lluitarien fins l’últim home i li va augurar que en aquella batalla es decidia la llibertat i la democràcia de tot el món. Un cop més li va demanar avions i destructors, però el President només es va poder comprometre a enviar-li canons i municions. També li va assegurar que estaven lluitant bé, afirmació que va ser confirmada per l’ambaixador William Bullit a Roosevelt aquella mateixa nit. L’ambaixador li va comunicar que si Itàlia entrava en el conflicte, els francesos estarien desesperats de més avions i no va descartar la possibilitat de que els britànics, que es negaven a enviar més avions als francesos, pogués negociar la pau amb els alemanys i instal·lar un govern feixista en el seu territori.

Aquell mateix dia, Winston Churchill va decidir posar a disposició de Reynaud dos esquadrons de caces i quatre de bombarders, i també va accedir a la sol·licitud dels francesos d’enviar més tropes britàniques a França. Churchill estava convençut de que si els alemanys se centraven en París deixarien al llarg de la costa del Canal de la Mànega, entre el Somme i Dunkerque, més desprotegit i podrien atacar.

Però Reynaud necessitava més i li va enviar una nota per protestar per la retirada de la RAF en territori francès. Churchill li va respondre que les bases aèries britàniques havien d’estar a Gran Bretanya perquè considerava imprudent que estiguessin en aeròdrom francesos.

---

El governador militar de París, Pierre Héring, va emetre una comunicat que va ser penjat en els murs de la capital, que deia:

El governador militar de París fa una crida a la vigilància de la població per notificar sense tardança a les autoritats militars, la gendarmeria i la policia l’aparició de paracaigudistes o avions enemics que aterrin en el camp, així com la presència de persones sospitoses a prop d’instal·lacions militars, fàbriques, ponts i túnels.

En aquell ambient pessimista, el comandant Henri Dentz va admetre que s’estava esperant el pitjor, igual que el coronel Georges Groussard, que aquell dia va descobrir que fortificacions que feia temps que s’haurien d’haver construït tot just s’estaven aixecant en aquell moment. El Govern va aprovar un nou decret publicat a Le Matin en el qual prohibia treure del territori francès or, platí, plata, plata daurada i joies acabades.

---

A les cinc de la tarda, l’as de l’aviació alemanya Werner Mölders, amb 25 victòries fins llavors, va enlairar-se amb un grup de pilots del JG-53 As de Piques amb el propòsit de travar combat contra avions Aliats. Com que era el més experimentat, Mölders va ajudar als seus companys per radiotelèfon. Però quan estava donant instruccions a un seu company sobre la línia del front nord de Chantilly, va notar que el seu ME-109A s’estremia pels impactes de canó i metralladores. Un caça Dewoitine D-520 el va sorprendre. Després de veure que no podia controlar l’avió, Mölders va saltar amb paracaigudes, sent capturat pels francesos. La seva detenció no va durar gaire, tres setmanes, després de que França sol·licités l’armistici a Alemanya. Respecte l’autor que va tocar a l’avió de Mölders, era un francès anomenat René Pomier-Layaragues del GC II/7, que tot i la seva important victòria aquell dia moriria en un altre combat aeri.

A la Gran Bretanya:

La Luftwaffe va atacar la base aèria de Mildenhall, des d’on sortien els avions que bombardejaven Alemanya.

---

Des de Londres, un desesperat Churchill va enviar un telegrama al primer ministre canadenc, Mackenzie King, per dir-li que encara que Roosevelt era el seu millor amic, no havia arribat cap ajuda pràctica dels Estats Units i li va demanar que pressionés al President perquè col·laborés en aquest sentit.

A Noruega:

Les forces aliades combinades, després d’intentar els últims dies expulsar els alemanys des de Narvik cap a la frontera sueca, havien perdut les forces poloneses, i la 3º Companyia del 139º Regiment, sota el comandament del sots-tinent Raabe, va arribar a temps per reforçar el flanc dret, per on semblava que havia de seguir l’atac principal. Però aquelles forces combinades no sabien que els britànics, els francesos i els polonesos havien començat a evacuar Narvik, deixant sols els noruecs.

Dimarts:

En la Batalla per França:

En el bàndol alemany:

A la nit, després de traslladar el seu quarter general a un poble en territori belga anomenat Bruly-de-Pesche, prop de la frontera amb França, Adolf Hitler va ordenar l’avanç de 143 divisions alemanyes al llarg d’un front de 225 quilòmetres. A davant d’ells hi havia 65 divisions franceses. Aquella mateixa nit, els alemanys varen anunciar les xifres de baixes alemanyes en la Batalla de França. Segons elles hi havia 10.252 morts, 8.467 desapareguts i 42.253 ferits. El número d’avions destruïts s’enfilava a 432. El comunicat també parlava de les baixes aliades: 1.200.000 presoners, inclosos els belgues i els holandesos, i tota una esquadra destruïda, que incloïa cinc creuers i set destructors, més altres deu creuers i vint-i-quatre destructors danyats. Es va afirmar en el comunicat que la Kriegsmarine no havia perdut ni una sola nau.

A França:

A dos quarts de quatre de la matinada va concloure definitivament l’Operació Dinamo, l’evacuació per mar de les tropes franceses i del Cos Expedicionari Britànic de Dunkerque cap a la Gran Bretanya. Abans de que l’últim soldat marxés, els Aliats van cremar els vaixells i les seves instal·lacions que havien quedat al port perquè no les poguessin utilitzar els alemanys. Des del diumenge 26 de maig havien sigut rescatats 338.226 soldats Aliats, dels quals 118.000 eren francesos, belgues i holandesos, tot i que més de 40.000 soldats britànics varen ser capturats durant aquests dies. Per la seva part, en el transcurs de l’Operació, els avions alemanys varen destruir mitja dotzena de destructors britànics i dos de francesos. De dia, la ciutat de Dunkerque, que estava deserta, va caure a mans del general Günther von Kluge i els seus homes. Els soldats alemanys es van trobar amb tot el que havien deixat els soldats Aliats; cotxes militars, armes, munició… un enorme botí.

---

Philippe Pétain va ser convidat a dinar per l’ambaixador nord-americà William Bullit en la seva residència oficial de la Place d’Iéna. Pétain li va preguntar si el govern francès havia informat en alguna ocasió al president Franklin Delano Roosevelt de la greu situació en que vivien. Bullit li va replicar que creia que Paul Reynaud i Edouard Daladier sempre parlaven amb franquesa. Pétain llavors li va demanar que volia que li comuniqués que els alemanys estaven a punt d’atacar la línia defensiva en el riu Somme i que ells ja no tenien res per contrarestar. Tampoc tenien res per defensar-se dels italians quan aquests intervinguessin en la batalla i, a més, els britànic els estaven abandonant. Bullit va informar de tot això a Roosevelt i li va afegir que Pétain considerava que després d’una breu resistència els britànics es rendirien, fet que podria implicar un govern britànic sota l’autoritat d’un dirigent feixista britànic.

En el Reich:

A Alemanya: 

En represàlia pel bombardeig a París del dia anterior, l’aviació francesa va bombardejar sense èxit les ciutats de Munic i Frankfurt. La BBC va anunciar que els parisencs estaven demanant venjança per aquell atac.

---

En el camp de concentració de Neuengamme, que depenia de Sachsenhausen, es va convertir en un camp autònom i va rebre els primers presoners de guerra.

A la Gran Bretanya:

A Londres, el primer ministre Winston Churchill va enviar un missatge al seu poble, on va assegurar que no es rendirien i els va demanar que defensessin la Gran Bretanya com fos. A la tarda, amb una Cambra dels Comuns plena de gom a gom, Churchill va dir que tenia la confiança de que si tots complien amb el seu deure, si res es deixava a l’atzar i si es prenien les millors disposicions, serien capaços de defensar la seva illa i sobreviure l’amenaça de la tirania i, si era necessari, va afirmar que lluitarien sols durant anys. Va assegurar que lluitarien fins el final, a França, en els mars i oceans, a l’aire i defensarien les illes britàniques costés el que costés. A més, va afegir que si les illes arribaven a caure, l’Imperi continuaria més enllà dels mars, armat i protegit per la flota britànica, per tornar en el seu poble la llibertat. Parlant de l’Operació Dinamo, va advertir que les guerres no es guanyaven amb evacuacions, però va exclamar que ara tenien més força que en qualsevol altre moment de la Història. Churchill va assegurar que el salvament de Dunkerque havia sigut possible gràcies a la RAF.

---

Els britànics varen avaluar la seva capacitat en el cas de que França caigués i Alemanya decidís concentrar les seves forces a l’altra banda del Canal de la Mànega. Només hi havia 500 canons pesats en territori britànic, alguns dels quals eren peces de museu. El Gabinet de Guerra va saber també aquell dia que, entre el 19 de maig i l‘1 de juny, s’havien fabricat 453 avions de diversos tipus i que, en el mateix període, s’havien perdut 75

A Noruega: 

Després d’uns quants dies en que les forces aliades combinades intentaven expulsar els alemanys cap a la frontera sueca des de Narvik, els noruecs no varen atacar aquell dia.

En els Estats Units:

Durant una conferència de premsa no oficial, un periodista li va preguntar en el president Roosevelt sobre l’atac de París del dia anterior. El President li va respondre que no tenia res a comentar excepte de que estava content de que “El Senyor hagi protegir a Bill Bullit”. 

Dilluns:

En la batalla per França:

En el bàndol alemany:

L’Ambaixada alemanya a Madrid va enviar a través del ministre espanyol Juan Beigbeder Atienza (conegut amb el sobrenom Wilhelm pels alemanys) un missatge a Berlín de l’ambaixador espanyol a París, José Félix Lequerica, que havia parlat recentment amb Philippe Pétain de la situació a França. El missatge deia que, després d’una llarga conversa, Pétain creia que necessitava un cop d’Estat perquè ell pogués agafar el control de França i pogués negociar la pau amb Alemanya. Pétain, segons sembla, considerava que la situació de França era desesperada i creia que el president de la República, Paul Reynaud, era un ninot en mans dels partits polítics.

---

Els alemanys varen anunciar de manera oficial les baixes que havien tingut fins el moment en el front occidental: 10.000 morts i 8.000 desapareguts.

A França: 

A dos quarts de dues de la tarda, els avions de la Luftwaffe varen bombardejar la ciutat de París, concretament les fàbriques Renault i Citroën que es dedicaven a la producció bèl·lica. L’atac va durar una hora i es varen llançar més de mil bombes que varen caure en els districtes 15º i 16º de París (el sector oest i sud-oest de la ciutat), i en els pobles del costat de Billancourt i Maisons-Laffitte. La factoria Citroën, que construïa tancs, va patir greus desperfectes, sobretot en la cadena de muntatge que produïa projectils per canons de 75 mil·límetres. El servei de mero es va tenir que interrompre per l’atac, ja que havia quedat danyat un túnel entre les estacions Chardon-Lagache i Mirabeau.

El Ministeri de l’Aire francès, en el Boulevard Victor, també va patir greus desperfectes i l’edifici va quedar molt malmès. Dins de l’edifici hi havia en aquells moments l’ambaixador nord-americà a França, William Bullit, que estava en un dinar en honor a la delegació nord-americana arribada a la ciutat per parlar de l’ajuda de la indústria aeronàutica francesa. En sonar les sirenes quan estaven prenent un xerès, ningú es va creure que anaven a ser atacats i varen sortir al balcó. En caure dues bombes varen refugiar-se al refugi subterrani mentre continuaven queien bombes. L’ambaixador en va sortir il·lès, només va perdre el barret i els guants, tot i que una bomba li va caure en els peus, però per la seva sort no va arribar a esclatar. La premsa nord-americana es va fer ressò de la salvació del seu ambaixador i es varen fer ressò de la conversa telefònica de Bullit amb el president Franklin Delano Roosevelt de després de l’atac, en el qual el President es va enfurismar amb els alemanys. A les cinc, va enviar un altre missatge al President en el qual li deia que estava convençut, segons el ministre de l’Aire, de que l’atac aeri només havia sigut el començament d’un intent sistemàtic de destruir París i que aquella nit patirien un atac molt pitjor. L’ambaixador també va informar al seu govern de que la precisió extrema del bombardeig, sobretot l’atac en el Ministeri de l’Aire, indicava que els alemanys havien obtingut el sistema de punteria secret creat als Estats Units per la seva aviació. Un altre dels objectius dels alemanys era l’hospital de Saint-Denis.

Com que la visibilitat era dolenta aquell dia i els avions alemanys volaven a gran altura quan varen ser descoberts per les defenses franceses ja es llençaven les bombes. Les defenses antiaèries varen ser pràcticament inexistents. El general Edward Spears va mostrar-se preocupat davant d’aquest fet i va informar-ne a Londres. Com que l’atac es va produir a les a fores del centre, la gran majoria de parisencs no varen deixar-se endur pel pànic. Reynaud va enviar un missatge a Winston Churchill per informar-lo de l’atac i li va “suggerir” un tracte semblant a la regió de Berlín.

El comunicat oficial de l’Alt Comandament francès de les sis de la tarda va informar que els alemanys havien atacat objectius militars i de la mort de 200 civils (20 dels quals eren nens), tot i que unes altres informacions apunten a 254 morts: 195 civils i els demés, miliars. Dels civils morts, molts eren nens que s’havien refugiat a un camió que va rebre un impacte directe. El comunicat oficial alemany informava que havien destruït 104 avions de combat francesos i 300 o 400 avions que estaven als aeròdroms. El reportatge sobre l’atac en Le Figaro de l’endemà hi havia dos blocs d’espai en blanc, fet que indica que els censors militars no varen deixar-ho publicar.

El ministre d’Armament, Raoul Dautry, es va dirigir a la fàbrica Citroën, en el Quai de Javel, igual que Pétain, vestit d’uniforme. La destrucció més important de la fàbrica va ser a la cadena de muntatge que produïa projectils de canons de 75 mil·límetres. Dautry va ordenar que es tornés a la feina immediatament.

Georges Mandel, ministre de l’Interior, va aconseguir impedir que els funcionaris públics fugissin de la capital després de l’atac. Maxime Weygand, per la seva part, va informar al general Pierre Héring de que si els exèrcits del nord es retiraven cap al perímetre de la ciutat, les forces defensives sota el seu comandament haurien d’intervenir a la lluita. Aquell mateix dia, Héring va informar que el Ministeri de Treball li proporcionaria 10.000 obrers per tallar els arbres que serien utilitzats com a barrera i per altres treballs de construcció.

---

Els alemanys varen rellevar enmig de la batalla al general Johann Blaskowitz per haver-se oposat als assassinats perpetrats per l’exèrcit alemany a la població civil durant la campanya polonesa.

---

A Dunkerque, en l’Operació Dinamo, va ser l’últim dia en que els Aliats varen repatriar els seus soldats. L’endemà el port cauria en mans alemanyes.

Aquell matí, Churchill va enviar un missatge a Reynaud en el qual li prometia que salparien més embarcacions per recollir soldats francesos a Dunkerque, però li va demanar que aquesta operació es fes amb més agilitat, ja que les embarcacions britàniques cada corrien més el risc de ser capturades. El missatge el va entregar a l’almirall Maurice Le Luc perquè l’entregués al seu govern.

Charles de Gaulle també va enviar un missatge per a Reynaud en el que li reconeixia que estaven a punt d’enfonsar-se i li va recriminar que no havien seguit la tàctica militar que ell havia senyalat i que estaven comandats per homes “d’altres èpoques”, fent referència a Pétain i a Weygand.

---

Al final del dia, Alfred Duff Cooper va ser l’invitat d’honor en una recepció a l’Hotel Meurice, en la Rue de Rivoli. El periodista Alexander Werth li va preguntar si existia alguna cosa semblant a l’anomenada cinquena columna a Gran Bretanya, pregunta que el ministre d’Informació va respondre que Anglaterra també tenia els seus nazis, però que creia que la moral del poble britànic era més saludable que la que veia a París.

En el Reich:

A Alemanya:

Franz Rademacher, el recent nomenat cap del negoci jueu del Ministeri d’Afers Exteriors, va elaborar un memoràndum intern en el que proposava, com objectiu de guerra, tres opcions: expulsar tots els jueus d’Europa, deportar els jueus d’Europa Occidental a zones fora d’Europa, per exemple a Madagascar, i retenir els jueus de l’est en el districte de Lublin per utilitzar-los com a ostatges amb l’objectiu d’evitar que els Estats Units combatessin contra Alemanya o crear una llar nacional jueva a Palestina, una solució que no li feia cap tipus de gràcia.

---

A Berlín, l’almirall Fricke, cap del Departament d’Operació de la Kriegsmarine, va fer circular un memoràndum sobre l’estratègia de postguerra: havia que fer que tots els habitants dels països ocupats per Alemanya a l’oest fossin totalment dependents d’ells, política, econòmicament i militarment. En quan a França, es deixava clar que havia que destruir-la militarment i econòmicament i reduir a la seva població fins a tal punt, que mai més tornés a aixecar-se per animar als Estats més petits. 

---

Continuant a la capital, les autoritats alemanyes varen cridar aquell migdia a l’encarregat de negocis nord-americans, Donald Heath, per entregar-li una còpia de premsa en la qual el govern alemany assegurava tenir informació, de fonts confidencials, de que el servei secret britànic planejava enfonsar tres embarcacions nord-americanes: el President Roosevelt, i el Manhattan, en aquells moment en ruta cap a Nova York amb ciutadans nord-americans, i el Washington, que es dirigia a Bordeus per retornar a Estats Units amb refugiats nord-americans. Els alemanys varen informar també a través d’una nota de premsa de que havien cursat ordres estrictes a tots els comandants navals alemanys de no molestar a cap d’aquestes tres embarcacions nord-americanes. Una declaració oficial de posterior adjunta al comunicat demanava en el govern nord-americà que prengués totes les mesures necessàries pre frustrar l’acció dels britànics.

A Espanya:

Francisco Franco va escriure una carta per Adolf Hitler, enviada pel general Juan Vigón el 16 de juny, en que lloava la seva figura i deixava entreveure que si Alemanya ho necessitava estava disposat a entrar en la guerra. Concretament, el dictador espanyol va dir:

En el moment en que els exèrcits alemanys sota el seu lideratge estan lliurant victoriosament la batalla més gran de la història (…) no necessito expressar-li com és de gran el meu desig de no quedar al marge de les seves necessitats i quanta seria la meva satisfacció si pogués prestar-li (…) els serveis que vostè consideri més valuosos.

A Noruega:

A les proximitats de Narvik, les forces aliades combinades continuaven intentant expulsar els alemanys de Sidvik cap a la frontera sueca. Però, a la nit, els primers 4.500 soldats Aliats varen ser evacuats de Narvik tal i com s’havia previst amb anterioritat. 

A la Gran Bretanya:

Es va informar al Gabinet de Guerra que el rei de Noruega, Haakon VII, tot i estar disposat a abandonar el país per exiliar-se a la Gran Bretanya, creia que els Aliats guanyarien. 

---

Preveient una més que possible declaració de guerra d’Itàlia, el govern britànic, juntament amb el francès, varen fer plans per bombardejar objectius militars a Itàlia en quan esclatés la guerra entre ells.