17 de novembre de 1938

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va assistir al funeral d’Ernst von Rath a Düsseldorf.


Walther Funk va pronunciar un discurs on va dir que l’Estat i l’economia constituïen una unitat i que havien de ser dirigits segons els mateixos principis. Funk va explicar que la millor demostració es trobava en l’evolució del problema jueu, ja que no podien eliminar als jueus de la vida de l’Estat, però sí permetre’ls que continuessin vivint i treballant en l’economia.


El diari de les SS Das Schwarze Korps afirmava en un seu article d’aquell dia:

Els jueus sabran el que és bo com sigui, encara que sigui tant sols un d’ells, o els còmplices als que paguen o inflen d’odi, quan arribin a aixecar la seva mà assassina contra un alemany. No es farà responsable d’un alemany mort o ferit a un d’ells, sinó a tots ells. Això és el que han de saber els que no han atemptat a la nostra primera advertència moderada… Només regeix un dret, el nostre, la nostra defensa pròpia, i només nosaltres tenim que decidir en quina hora i de quina forma s’aplicarà.


El rector de la Universitat de Friburg, Friedrich Metz, va escriure en el director de la biblioteca de la universitat que l’havien informat de que a la biblioteca i a la sala de lectura encara hi havien jueus que utilitzaven les instal·lacions i que havia donat instruccions als antics membres de la facultat que s’abstinguessin de fer ús de qualsevol servei de la Universitat Albert-Ludwig i l’autoritzava perquè pogués expulsar els jueus de la biblioteca de la universitat o de la sala de lectura. 


Després de tornar de Varsòvia, l’ambaixador polonès Josef Lipski es va tornar a reunir amb Joachim von Ribbentrop. Lipski li va explicar que havia informat al ministre Josef Beck del contingut de la reunió del dia 24 d’octubre i llavors li va llegir les instruccions que havia rebut del seu ministre. Beck l’informava com n’havia sigut de positiu el pacte germànic-polonès i opinava que la política polonesa havia afavorit a Alemanya. Von Ribbentrop li va comentar a Lipski que estava d’acord en que el pacte havia sigut positiu, però li va recordar que gràcies a l’ocupació dels Sudets els polonesos s’havien pogut fer amb el control d’Olsa. Anant pel tema que interessava a Von Ribbentrop, Lipski li va explicar que estava d’acord en que Danzig fos considerada una ciutat lliure, sota influència polonesa però que el ministre Beck no volia que la ciutat bàltica fos incorporada al Reich. Beck li proposava, segons Lipski, un pacte germànic-polonès en el que es determinaria la solució a totes les qüestions referides a Danzig i havia pensat reconèixer-la com a ciutat alemanya, però reservant per Polònia els drets comercials i econòmics. Von Ribbentrop li va contestar a l’ambaixador que no hi estava d’acord i llavors li va preguntar què li semblava a Beck la possibilitat de construir una doble autopista i una doble línia ferroviària en el Corredor. Lipski no li va saber contestar. 

A Itàlia:

El govern va aplicar les lleis racials aprovades el 6 d’octubre pel Gran Consell Feixista en la qual quedava totalment prohibir el matrimoni d’un ciutadà italià de raça ària amb una persona que pertanyés a una altra raça.

16 de novembre de 1938

Dimecres:

A la Gran Bretanya:

Els britànics varen ratificar l’acord que tenien amb els italians després de que Benito Mussolini els amenacés de que firmaria una aliança militar amb Alemanya si no entrava en vigor l’acord.

En la Guerra Civil espanyola:

A Catalunya, aquell dia va finalitzar la gegantesca Batalla de l’Ebre que va enfrontar a l’Exèrcit Republicà de 100.000 efectius en la seva última maniobra ofensiva, contra l’Exèrcit Nacional de 98.000 efectius, al llarg de tot el riu Ebre. Aquesta va ser una de les batalles més sagnants de la Guerra Civil.

15 de novembre de 1938

Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

El govern alemany va aprovar prohibir en els nens jueus assistir a les escoles alemanyes. El secretari d’Estat, Zschintsch, va explicar a totes les institucions estatals i del NSDAP que després del “crim” perpetrat a París (l’assassinat d’Ernst von Rath) no es podia exigir a cap professor alemany que seguís ensenyant a nens jueus, al mateix temps que trobava insuportable que els nens alemanys s’assentessin al costat dels nens jueus. El secretari només permetia en els nens jueus assistir a escoles jueves ni que els escolars jueus que encara estiguessin a escoles alemanyes serien expulsats.


Joachim von Ribbentrop es va reunir amb l’ambaixador nord-americà Hugh Wison i li va preguntar si el representant del Comitè Intergovernamental, George Rublee, que portava el tema de l’emigració jueva alemanya, era jueu. Wilson li va respondre que Rublee era d’origen huganot francès i que no era jueu.


El nunci de Berlín, Cesare Orsenigo, va enviar-li un informe al cardenal Eugenio Pacelli sobre els fets ocorreguts la Nit dels Vidres Trencats i li va dir que no confiava gens amb l’afirmació del ministre Joseph Goebbels de que el que havia passat aquella nit hauria sigut una reacció espontània del poble alemany a l’assassinat d’Ernst von Rath. Creia que havia sigut un atac ordenat des de molt amunt. Pacelli no va dir res de l’assumpte.

A Txecoslovàquia: 

El govern txecoslovac va promulgar mesures antisemites per complaure el govern alemany.

En la Guerra Civil espanyola:

A la nit, les restes de l’Exèrcit republicà varen creuar la riba dreta de l’Ebre a Flix davant l’avanç imparable de les tropes nacionals. En la seva retirada varen deixar enrere un gran nombre de morts i de material.

En els Estats Units:

En una conferència de premsa, Franklin Delano Roosevelt va denunciar els fets de la Nit dels Vidres Trencats i va informar de que havia retirat a l’ambaixador Wilson.

14 de novembre de 1938

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

El comissari de Danzig de la Societat de Nacions, Carl J. Burckhardt, es va presentar al Ministeri de Propaganda per reunir-se amb el ministre Joseph Goebbels, tal hi com estava previst des de feia dies. Però en el Ministeri el varen informar de que no es podria reunir amb el ministre fins d’aquí uns dies. L’emissari suïs va saber que el gabinet alemany no estava content amb Goebbels per la seva implicació en la Nit dels Vidres Trencats

A les onze del matí, Adolf Hitler, per tal de solucionar aquell afer, es va dirigir a la casa del ministre de Propaganda per donar-li tot el seu suport i, a la tarda, varen anar junts al teatre per veure una representació de Schiller per tal de que tothom veiés que no hi havia cap crisis cap a la figura de Goebbels. 

Mentrestant, Burckhardt va tornar a Danzig, però un cop va ser allí va rebre una trucada de Heinrich Himmler, que li demanava que tornés a Berlín i va criticar-li durament a Goebbels dient que havia perjudicat la política exterior alemanya. Però quan Burckhardt va arribar a la Prinz Albrechtstrasse no es va poder reunir amb Himmler perquè aquest, segons li va dir Karl Wolff, havia caigut malalt i no estava disponible. Wolff també es va queixar de la conducte del ministre i li va augurar que seria necessari obrar perquè la situació era insostenible. 


Ernst von Weizsäcker li va afirmar en un diplomàtic suïs establert a París, que s’havia de deportar a on fos els últims jueus d’Alemanya i que si cap país els acceptava no hi havia cap dubte de que, tard o d’hora, els esperaria l’aniquilació completa. 

A Àustria:

Des de Viena, el sector SD Danubi va comunicar a la Direcció general del SD de Berlín que durant la Nit dels Vidres Trencats comandos d’assalt de la reserva estratègica havien desfilat ràpidament davant les sinagogues llançant granades de mà i preparant l’inventari per la seva incineració. 

A la Gran Bretanya:

Lord Halifax va comunicar en el Comitè de Política Exterior que no s’aconseguiria res positiu reprenent ara les conversacions amb els alemanys. 

En els Estats Units:

El president Franklin Delano Roosevelt va cridar a l’ambaixador nord-americà a Berlín, Hugh Wilson, per reunir-se amb ell. Després d’aquesta entrevista va ser acomiadat. L’ambaixador alemany a Washington, Hans Dieckhoff, va escriure en el seu Govern fent referència a aquest acomiadament i relacionant-la amb la Nit dels Vidres Trencats:

La tempesta fa estralls aquí.

L’ambaixador alemany va afirmar que l’opinió pública nord-americana estava en general indignada amb Alemanya i que es mostrava molt hostil. Dieckhoff es va sorprendre de que excepte algunes excepcions, fins i tot els cercles més patriòtics, que eren radicalment anticomunistes i antisemites en general, els comencessin a donar l’esquena. 


La revista nord-americana Time va publicar una conversació amb el catedràtic numerari a l’hospital berlinès de la Charité, Carl Otto von Eicken, que havia assistit a un congrés mèdic a Filadèlfia. El metge va explicar que quan a Hitler se li va extirpar un pòlip a les cordes vocals el 23 de maig de 1935 en una senzilla operació, el dictador havia estat tant preocupat que havia dormit 14 hores seguides després de l’administració de l’anestèsia.

12 de novembre de 1938

Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va demanar el dia anterior al ministre Hermann Göering que s’ocupés de treure els jueus de l’economia alemanya, i el ministre va celebrar una reunió en la gran sala del Ministeri del Aire per fer realitat els desitjos del dictador. En la reunió estaven presents, a més de Göering: Joseph GoebbelsReinhard HeydrichWilhelm Frick, Hans Fischbock, Kurt Daluege, Walther FunkSchwerin von Krosigk i el delegat de les companyies d’assegurances, Hilgard, per discutir mesures antisemites. Göering va obrir la reunió explicant-ne la seva importància primordial i que acabava de rebre una carta de Martin Bormann en que li comunicava que Hitler volia que la qüestió jueva es tractés ara d’una forma centralitzada i resolta d’una manera o altre. El ministre també els va comunicar la trucada que havia rebut el dia anterior del dictador en que li donava instruccions sobre els passos que haurien de seguir. A continuació va dir que els fets de la Nit del 9 de novembre de 1938 no danyaven als jueus sinó a ell perquè estava intentant unificar la indústria. A més, va dir que quan es destrossava un comerç jueu ho pagaven les companyies d’assegurances i els béns de consums. Göering va confessar-los que hagués preferit que haguessin matat a 200 jueus enlloc de destruir propietats tan valuoses, però Heydrich li va recordar que 35 persones havien mort a aquella Nit. Llavors, Göering va manifestar que l’objectiu era expulsar els jueus de l’economia i que els seus béns havien de ser cedits a l’Estat i que se’ls pagaria a canvi una indemnització. Goebbels va dir que pràcticament a totes les ciutats alemanyes s’havien cremat les sinagogues i que podien destinar aquells solars per altres fins. EL ministre va dir que s’havia d’obligar en els jueus a escombrar i a anivellar les ruïnes de les sinagogues. També va comentar que els jueus havien de ser expulsats de la vida pública prohibint-los entrar en els teatres, cinemes, circs alemanys i les vies públiques. Göering li va contestar que no volia anar tan lluny, però Goebbels va insistir en vetar-los l’entrada a tot arreu i, inclús, va exclamar que no volia que entressin ni als banys ni als balnearis alemanys, i desitjava que no compartissin vagons de trens amb els “alemanys”. En aquest moment va sorgir un debat entre Goebbels i Göering, ja que el ministre de Propaganda volia crear una llei que prohibís en els jueus reclamar un seient encara que fos en un compartiment jueu sempre que un “alemanys” el requerís. Göering li va contestar que si el tren anés ple no necessitarien cap llei perquè farien fora al jueu i l’enviarien a seure en el retret tot el camí. Goebbels va insistir en la llei, però no se’n va sortir. També volia que els jueus no poguessin assistir als llocs de vacances “alemanys” i va preguntar per vetar l’entrada dels jueus als boscos.

Avui en dia, molts jueus corren per Grunewald; és una provocació constant, tenim incidents sense parar. El que fan els jueus és tan molest i provocador que hi ha picabaralles constantment. 

Göering li va dir que algunes zones del bosc haurien d’estar obertes als jueus i, en to irònic, va dir que es cuidarien de:

que certs animals que tenen un aspecte molt jueu s’aclimatessin a la mateixa zona. 

Però Goebbels va insistir en les seves prohibicions i va demanar que no poguessin entrar en els parcs, ja que, segons ell, les dones jueves s’asseien al costat de les dones alemanyes i va demanar bancs separats per jueus amb un cartell que posés: Només per jueus. Va arribar a dir que hi havien jueus que no semblaven molt jueus i que podien enganyar als alemanys. Tampoc volia que els nens jueus anessin als col·legis públics, afirmant que no volia que el seu fill s’assegués al costat d’un jueu en una escola alemanya i que al jueu se li donés una lliçó d’història alemanya. Göering va deixar clar que les decisions que prenguessin serien sustentades per una sèrie de mesures policials, de propaganda i culturals que aprovarien aquella setmana i va assegurar que els hi donarien unes “bones” bufetades als jueus, una darrere l’altre.

A continuació varen fer entrar a la reunió el delegat de la companyia d’assegurances, Hilgard. Göering li va dir que la majoria dels jueus que tenien les seves propietats destrossades les tenien assegurades i que a ell li seria molt fàcil firmar un decret que digués que els jueus no podrien cobrar-les. Hilgard, seguint la línia antisemita, els va explicar que els més perjudicats per la Nit del 9 de novembre havien sigut els aris perquè la majoria dels immobles eren de propietat d’un ari i el jueu tenia llogada la botiga. Goebbels va exclamar que ho tenien que pagar els jueus, però Göering va afirmar que aquell afer era una bestiesa. Hilgard va comentar que els vidres trencats eren fabricats per la indústria belga i que els danys tenien un valor de sis milions de marcs. Va exposar el que havia passat a la joieria Margfraf, a l’Unter den Linden, que va rebre uns danys de pràcticament dos milions de marcs perquè la botiga havia sigut saquejada. Göering, que era un amant de les joies, es va preocupar per les joies i li va ordenar a Heydrich que detinguessin a tothom que oferís joies i volia que els jueus paguessin per aquells danys. Göering li va proposar a Hilgard que els jueus fossin pagats per les companyies d’assegurances, però que es confisquessin després les sumes. Segons ell, les companyies es veurien beneficiades, ja que no tindrien que abonar íntegrament els danys. Però el delegat no va compartir l’opinió i li va dir que ell (Göering) anomenava beneficis al fet de que no tinguessin que pagar completament les destrosses. Sorprès, el ministre li va posar l’exemple de que si tenia que pagar cinc milions i de cop un àngel, que el va definir una mica corpulent, li deia que es podia quedar un milió creia que allò era un clar benefici i que ja li agradaria a ell participar en el seu “fifty-fifty”. Hilgard va insistir i li va assegurar que totes les companyies perdrien diners i que ningú podia pretendre una altra cosa. En to irònic i burleta, Göering li va preguntar:

Llavors, per què no vigilen vostès perquè la gent trenqui menys vidres?  

Llavors es va mencionar la possibilitat d’establir una agència central d’emigració a Berlín seguint el model vienès, però segons Heydrich tardarien de 8 a 10 anys a solucionar el problema. Heydrich va dir-li a Göering que s’haurien d’aïllar i fer-los portar un distintiu, però el ministre, que això de portar un distintiu no el va acabar de convèncer, li va afirmar que al final els jueus haurien de viure en guetos i que aviat no quedaria cap més remei que crear-los en les grans ciutats. Ara va ser Heydrich qui es va mostrar més escèptic i li va respondre que no es podien crear barris aïllats, ja que es convertirien en amagatalls per criminals. Göering li va preguntar si podien ser confinats en ciutats senceres, possibilitat que Heydrich va veure més factible. En aquells moments, Funk va declarar que havien de sacrificar als jueus. A continuació, Heydrich, imitant a Goebbels, va proposar retirar en els jueus els carnets de xofer i tenir cotxe, perquè els considerava un perill, i va demanar que no poguessin accedir a les zones d’especial significat nacional ni a les institucions culturals, ni als balnearis i volia prohibir-los entrar als hospitals.

Un jueu no pot està en un hospital juntament amb Volksgenossen aris.

Goebbels va saltar per dir:

Ara mateix els jueus són petits i lletjos, i es quedaran a la seva casa. 

No m’agradaria ser jueu a Alemanya! – va intervenir Göering abans de tancar la sessió a dos quarts de tres de la tarda.

Göering va mencionar que el 9 de novembre Hitler li havia explicat la seva intenció de dirigir-se a les democràcies que parlaven del tema jueu i desafiar-les a que s’emportessin els jueus. També va sortir la possibilitat d’enviar-los a Madagascar i algun lloc de Nord-Amèrica, on els jueus rics establerts allí podrien ajudar-los. El ministre de l’Aire va afirmar que si Alemanya es veia immersa en un conflicte internacional es passaria comptes amb els jueus i que en el primer que pensarien seria en provocar un gran enfrontament amb els jueus.

Tot seguit, Göering els va proposar redactar un informe dient que se’ls faria pagar als jueus una multa de 1.000 milions. Aquell mateix dia es varen publicar les mesures debatudes per l’exclusió dels jueus de la vida econòmica en el butlletí oficial del Reich. Els jueus se’ls va obligar a pagar una multa de 1.000 milions de RM (Reichsmarks) per reparar les destrosses de la Nit dels Vidres Trencats. Per arribar a aquesta suma els jueus es van haver de vendre les seves cases, les seves accions, els negocis i els bons de l’Estat. Tot i que el representant del Banc de Reich, Karl Blessing, es va oposar a aquella mesura perquè creia que seria una mesura contraproduent per l’economia, la mesura va tirar endavant i el Reich va ingressar de cop més d’un 6% que va servir per fer front al greu dèficit que patia. Els grans bancs alemanys varen ajudar a que la penitència dels jueus tirés endavant i es varen encarregar de cobrar els diners. Von Krosigk, el ministre de Finances, que fins llavors havia posat en pràctica algunes mesures perquè l’Estat no s’endeutés més, va veure a mitjans de novembre que el govern no podria pagar els pròxims pagaments del govern, i els diners que van pagar els jueus per la multa van solucionar els problemes financers. També Göering va firmar en aquella reunió una disposició segons la qual prohibia en els jueus posseir negocis propis i dedicar-se a una professió a partir de l’1 de gener. A més, va obligar en els propietaris jueus de les botigues a netejar els carrers i els desperfectes, i es va aprovar a través d’un decret la prohibició de l’assistència de nens jueus a les escoles públiques. Les mesures que havia ordenat Goebbels també es varen aprovar i els jueus varen tenir prohibit assistir a qualsevol acte cultural, prohibició que havia sigut aprovada en anterioritat. A més, el ministre de Propaganda va prohibir la premsa jueva a Alemanya. 

Goebbels va escriure un article en la Völkischer Beobachter que va sortir editat aquell matí on es resumien els fets de la Nit dels Vidres Trencats. El ministre deia que Herschel Grynspan era representant de tots els jueus i el funcionari Ernst von Rath era el representant de tot el poble alemany i, per tant, el que havia passat a París era que el judaisme havia disparat contra el poble alemany i que el govern alemany havia respost d’una forma legal, però contundent. El ministre estava emprenyat amb la premsa estrangera, la qual va qualificar de dolenta, sobretot la nord-americana, tal hi com va escriure aquell mateix dia en el seu Diari. El Nationaltidende danès va escriure un article molt crític aquell mateix dia.

Aprofitant el clima antisemita que vivia el país, es va inaugurar l’exposició L’etern jueu, la mateixa exposició que la que havia tingut lloc a Munic del 8 de novembre de 1937 al 31 de gener de 1938 amb la diferència de la sala Jueus a Berlín.  

Al mateix temps, el director dels arxius estatals de Frankfurt va enviar una petita fracció dels arxius jueus de la sinagoga de la Fahrgasse als arxius estatals perquè els examinés la Gestapo.

A França:

El recent nomenat ministre de Finances Paul Reynaud va declarar, per deixar clar que el nou govern no tenia res a veure amb el del Front Popular, que vivien en un sistema capitalista en què s’havien d’obeir les seves lleis. Per Reynaud les lleis eren les del benefici, el risc individual, el mercat lliure i l’incentiu de la competència.


Arrel dels refugiats espanyols que fugien de la Guerra Civil espanyola, el govern francès va aprovar un decret que preveia l’internament dels estrangers considerats “indesitjables”.

11 de novembre de 1938

Divendres:

El dia després de la Nit dels Vidres Trencats:

Hermann Göering va rebre una trucada d’Adolf Hitler on l’informava dels passos decisius que tenien que sincronitzar de forma centralitzada en la reunió de l’endemà en el Ministeri de l’Aire per decidir quines mesures havien de prendre contra els jueus després de la Nit dels Vidres Trencats. Bàsicament, les mesures varen ser econòmiques fent-los pagar els desperfectes a través d’una forta multa. Joseph Goebbels va trucar al ministre Walther Funk per fer-li saber que Hitler havia donat a Göering una ordre conforme a la qual s’havia d’excloure completament als jueus de l’economia. Goebbels, que el preocupava el que diria l’opinió internacional, va criticar l’hostilitat a Alemanya de la premsa estrangera, de la qual va dir que majoritàriament era jueva, en la Völkischer Beobachter. El Ministeri de Propaganda va escriure un article en el Göttinger Tageblatt en que afirmava que el cop que els havia donat la jueria internacional era massa fort com perquè la reacció només fos verbal i va explicar que la fúria contra els jueus, reprimida durant generacions, segons el Ministeri, s’havia desencadenat. Per acabar, a l’article es deia que, tot i això, els jueus havien sigut tractats bastant bé durant els fets.


Pels carrers de les ciutats alemanyes encara cuejava la Nit del Vidres Trencats. Reinhard Heydrich va rebre els informes de les Oficines de la Policia de l’Estat que deien que a la nit del 9 de novembre de 1938 s’havien produït saquejos a les botigues i als negocis jueus en nombroses ciutats alemanyes. Les xifres que figuraven en els informes eren les següents: 815 negocis destruïts, 29 magatzems cremats o destruïts, 171 vivendes cremades o destruïdes, 191 sinagogues cremades i 76 més que varen quedar destruïdes. En els informes també es deia que si no s’haguessin pres mesures dràstiques per evitar més saquejos encara s’haguessin pogut produir més destrosses. A més, també es podia llegir en els informes que es varen destruir 11 centres comunitaris, es varen atacar als cementiris i els llocs de reunió dels jueus, que uns 30.000 jueus varen ser detinguts, que 36 varen morir i 36 més varen ser ferits de gravetat. Els números reals eren molt més elevats. A part, la secció d’Oppeln de les SS explicava en un altre informe en els seus superior de Breslau com els seus membres havien atacat als jueus de l’Alta Silèsia, cremant sinagogues a Oppeln, Karlsrühe, Landsberg, Rosenberg, Strehlitz, Tost, Peikretscham, Gleiwitz, Hindenburg, Beuthen, Langendorf, Ratibor, Troppau, Jagerndorf, Leobschutz, Neustadt, Zulz i Cosel. Per acabar, en l’informe s’afegia que tots els agents i els comandaments varen gaudir molt de l’acció i proposaven fer-ne més sovint. Després de llegir els informes, Heydrich va enviar un primer informe confidencial a Göering per resumir-li les conseqüències d’aquella Nit.


A Stuttgart, dues dones, Helene Kohn i Magarethe Fischer, varen denunciar en un agent de la policia a un home, Leopold Funk, per haver fet un comentari a favor dels jueus davant d’una botiga destrossada jueva. La Gestapo el va detenir a l’acte i el va interrogar. Funk va declarar que no sabia que aquella botiga en qüestió era de propietat jueva i va afirmar que estava totalment a favor de la reacció del Govern en aquella Nit. Després de complir sis dies de presó, Funk va ser alliberat sense càrrecs. 

A Suïssa:

El diari suïs Bund informava sobre els fets de la Nit dels Vidres Trencats:

En el Kurfürstendamm i en els carrers confrontants grups de quatre o cinc joves devastaven amb martells i sables els negocis jueus (…) Davant dels ultramarins jueus els joves repartien formatge i altres aliments que havien sostret dels aparadors. La multitud observa en silenci el que passa.  

En el Reich:

A Alemanya:

El govern alemany va aprovar un decret que deia que el SD seria el servei d’informació pel Partit i l’Estat. La seva principal feina era la d’assistir a la policia de seguretat, la Gestapo i la Kripo.


Göering es va tornar a reunir amb Ferdinand Durcansky, el líder eslovac, i li va dir que estava a favor de la creació d’un estat independent eslovac i d’una Ucraïna autònoma orientada cap a aquesta Eslovàquia independent.

10 de novembre de 1938

Dijous:

La Nit dels Vidres Trencats:

Tal i com s’havia ordenat la nit anterior es començaria la coneguda Nit dels Vidres Trencats, la Reichskristallnacht. A la una de la matinada, després de reunir-se amb Adolf Hitler en el seu pis de la Prinzregentrenstrasse, Heinrich Himmler va arribar a l’Hotel Vier Jahreszeitn, on hi havia Reinhard Heydrich, i va distribuir les ordres que acabava de rebre entre Heydrich i els caps de sector de les SS ordinàries. A la 1:20 de la matinada, Heydrich va enviar un telegrama a les oficines centrals i a les estacions locals de la Policia Estatal per demanar atacar amb duresa a la comunitat jueva, juntament amb ordres de detenir el màxim de jueus adults, preferiblement els més rics, i va demanar que no s’impedís la destrucció de les sinagogues. El telegrama deia:

Comerços i vivendes jueves només poden ser destruïdes, no saquejades. La Policia té ordres de supervisar el compliment d’aquestes disposicions i de detenir als saquejadors.

Equips de les SS, les SA i les Joventuts Hitlerianes varen actuar per AlemanyaÀustria, sobretot a les ciutats, per destruir les cases i els negocis dels jueus. Molts membres d’aquests equips portaven roba civil per no ser reconeguts com a membres del govern nazi. Els militants del NSDAP varen ser convocat ràpidament pels seus caps locals per demanar-los que cremessin sinagogues o destruïssin les propietats jueves. Es va instruir a la policia i els bombers de que no intervinguessin a menys de que la vida o béns dels alemanys correguessin perill, que va tenir com a conseqüència que les sinagogues separades d’altres edificis, com la ubicada a la Fasanenstrasse de Berlín, fos cremada, mentre que les que estaven rodejades per blocs de pisos, com la de la Rykestrasse, no fos cremada.

Quan el pogrom estava en el seu punt més calent, a les 2:56 de la matinada Rudolf Hess va enviar un tèlex on insistia en el punt de que s’havia de detenir al màxim de jueus, però va afegir que s’havia ordenat des del més alt nivell de no incendiar botigues jueves a causa del potencial perill pels locals alemanys del voltant. Cap a quarts de sis de la matinada, els homes de les SA es varen dirigir cap a les cases i els pisos dels barris jueus. A Munic, molts d’aquests militants estaven celebrant l’aniversari del putsch i sortien de les cerveseries completament beguts.


Les destrosses que varen provocar varen causar la destrucció de 267 sinagogues per Alemanya, Àustria i els Sudets, tot i que alguns informes apunten a 1.000 sinagogues, la mort de 91 jueus, el suïcidi de més de 300 jueus desesperats, i es varen arrestar a més de 30.000 jueus que varen ser deportats en els camps de concentració de Buchenwald, Dachau i Sachsenhausen. També es varen destruir i saquejar més de 7.500 comerços jueus, i es varen robar diners, càmeres  fotogràfiques, joies… i alguns cementiris jueus varen ser profanats. A Esslingen, SA vestits de paisà i armats amb destrals i malls varen irrompre l’orfenat jueu entre mitjanit i la una de la matinada i varen destruir tot el que varen trobar. Llibres i símbols religiosos varen ser cremats al patí. Els nens que no sortien ràpidament de les seves habitacions eren amenaçats de llançar-los a la foguera.

En alguns llocs es va humiliar públicament als jueus obligant-los a trepitjar els seus xals d’oració, a llegir en veu altra el Mein Kampf o a cantar l’himne del Horst Wessel. A Beuthen, a l’Alta Silèsia, es va obligar a un grup de jueus a romandre dempeus moltes hores mentre veien com la seva sinagoga es cremava davant d’ells. A Saarbrücken els jueus varen ser obligats a ballar i a agenollar-se davant la sinagoga i a cantar càntics religiosos; la majoria d’ells anaven vestits amb pijama i varen ser ruixats amb una manega fins que varen quedar xops. A Essen varen cremar les barbes dels jueus. A Meppen els jueus varen tenir que besar el terra davant de les quarter general de les SA mentre les SA els donaven puntades de peu. A molts llocs varen ser obligats a dur cartells al coll amb el lema que eren els assassins de Von Rath. A Frankfurt am Main, els detinguts varen ser acomiadats a l’estació de tren per una multitud que els cridava, insultava i colpejava amb porres i pals. En alguns llocs es varen treure els nens jueus de les aules per escopir-los. A Düsseldorf es varen despertar els jueus a cops de porta per part de la Gestapo a primeres hores de la matinada i varen saquejar les vivendes. Els jueus que es varen atrevir a sortir als carrers d’Alemanya després del pogrom els varen seguir a vegades colles de nens que els escopien i els colpejaven a les cames amb pals. A més, alguns delinqüents comuns varen aprofitar aquells fets per robar sense trobar l’oposició de la policia i alguns joves violents varen aprofitar-ho per perseguir i colpejar a persones d’avançada edat, incloses algunes dones, mentre apuntaven els nens amb armes de foc.

Tant a Berlín com a Viena és a on els nazis varen fer més mal. A la capital, 10 de les 30 sinagogues varen quedar totalment destruïdes i 13 més varen ser danyades. Les SA varen destruir com a mínim 60 cases d’oració jueva privades, varen destrossar més de 1.000 negocis i varen matar a diverses dotzenes de jueus. A més, 12.000 jueus berlinesos varen ser enviats als camps de concentració. Després del pogrom, més de 30.000 jueus berlinesos, pràcticament tots els que varen tenir l’oportunitat i els recursos per fer-ho, varen emigrar a l’estranger. Un treballador de la comunitat jueva de Berlín va descriure les escenes en la Kurfürstendamm com una zona de guerra. Els cotxes varen tenir que recórrer rutes alternatives per no destrossar els pneumàtics pels trossos de vidre que hi havia al terra. Els vianants anaven pel centre dels carrers per evitar les nombroses destrosses i les runes que hi havia a les voreres. Albert Speer va passar per davant de la sinagoga de la Fasanenstrasse, enderrocada i encara fumejant, quan es dirigia en cotxe cap a la seva oficina i va descriure, anys més tard en les seves “Memòries”, que aquell record va ser un dels més trists de la seva vida. A Berlín-oest, els SA varen trencar els vidres d’un petit comerç que era propietari d’un cec, a qui varen treure del llit i el varen obligar a córrer en camisa de dormir per sobre els bocins de vidre.

Una agències de notícies nord-americana va informar de que a Berlín una multitud de nens portaven bosses de caramels de l’aparador destrossat d’una confiteria jueva, mentre un grup d’adults, entre ells alguns SA, se’ls miraven. Un avi, en veure’ls, es va apropar als pares de les criatures i els va criticar de que no fent res els ensenyaven a robar. Els pares, senyalats, varen treure els caramels de les mans dels seus fills.

A Viena, on es varen cremar 42 sinagogues i la majoria de botigues jueves, un destacament d’homes de les SS va destrossar el quarter general de la comunitat jueva i les oficines sionistes.

A la Baixa Francònia, on encara hi havia molts jueus vivint a les zones rurals, es varen produir diverses accions locals dutes a terme en petites ciutats i municipis rurals. La població d’aquesta zona va presenciar els atacs contra els jueus i molts varen ser testimonis directes del destí dels jueus. A Suàbia, la Baixa Baviera, a Augsburg, a Regensburg i l’Alt Palatinat es varen produir terribles escenes i es varen produir aldarulls a petites ciutats com Memmingen, Altenstadt, Amberg, Straubing i Neumarkt in der Oberpfalz. A Kassel, llits, documents i mobles jueus varen ser tirats pels nazis al carrer. El pogrom va ser especialment brutal a la Francònia Central, zona dominada pel gauleiter Julius Streicher, i a Nuremberg va ser on va tenir lloc els més terribles successos d’Alemanya. A Treuchtlingen, les SA varen cremar la sinagoga de la ciutat i quan la brigada de bombers va arribar varen ruixar amb aigua les cases veïnes propietats dels aris. La població local va anar a veure l’escena i, encoratjats per les consignes antisemites de les SA, es varen dirigir amb ells cap als comerços jueus per destruir-los i saquejar-los. En l’informe telefònic de la Bigrada de les SA a Saarbrücken es va informar que la sinagoga de la ciutat havia sigut incendiada i que les sinagogues de Dillingen, Saarlautern, Merzig, Saarwilingen i Broddorf havien sigut destruïdes. Els jueus havien quedat sota custòdia i els bombes estaven enfeinat extingint els incendis. En la zona de la Brigada 174 varen ser destruïdes totes les sinagogues. A Hüttenbach, a les cinc del matí el líder del NSDAP del districte, Waltz, i l’alcalde, Herzog, el líder de propaganda del districte, Büttner,i el Sturmführer Brand varen cremar la sinagoga amb l’ajuda de membres del partit nazi. Quan es va escriure que els membres del partit nazi havien participat en la destrucció del temple jueu es va canviar ràpidament pel poble. A Frankfurt, l’alcalde li va ordenar en el director dels arxius estatals que es fes càrrec de tots els arxius comunitaris jueus. Quan va arribar a la sinagoga de la Fahrgasse la va trobar amb les finestres trencades, les portes penjant de les frontisses, quadres fets miques, vitrines destrossades, arxius i llibres tirats pel terra… tot i així va poder recollir una petita fracció dels arxius. A Dresden, els nazis varen saquejar els magatzems jueus Etam.

La situació va ser tan greu que inclús les pròpies autoritats varen intentar frenar aquell caos, com per exemple a Garmisch-Partenkirche, on el NSDAP i els exaltats de les SA havien exigit accions enèrgiques contra els jueus. El final varen tenir que ser els funcionaris locals del NSDAP qui varen tenir que refredar la situació perquè se’ls hi escapava de les mans. Més tard, la quarantena de jueus del municipi varen ser convocats pel cap del districte i els varen obligar a firmar una declaració pel que se’ls garantia la seva immediata marxa de la zona.

En contrast, a Munic, l’Alta Baviera hi va haver poca destrucció, però es varen arrestar a molts jueus, uns 1.000. Les SA varen saquejar, destruir i incendiar els magatzems Uhlfelder, i al seu propietari, Max Ulhlfeder, i al seu fill els varen enviar al camp de concentració de Dachau. La policia no va fer acte de presència fins aquell matí per vigilar que els locals saquejats no patissin més robatoris. Les SA també varen devastar els decorats interiors de la Sinagoga Reichenbach i hi varen calar foc. Com a molts altres ciutats, els bombers només varen limitar-se a que les flames no s’escampessin als edificis veïns. El temple va quedar dempeus, però inservible. A Stuttgart, per exemple, els policies varen ordenar en els bombers que salvessin els arxius i qualsevol altre escrit que contingués informació d’estadístiques vitals de la població jueva.

Tot i que part de la població va acceptar o no va dir res d’aquells atacs, altres sí que varen denunciar aquells fets. El sacerdot de la catedral de Sant Hedwig Berlín Bernhard Lichtenberg va afirmar que la sinagoga incendiada aquella nit també era una casa del Senyor. A la Nova Sinagoga de Berlín, l’oficial de policia Wilhelm Krützfeld va evitar, pistola en mà, que les SA acabessin de cremar el temple jueu de la Oranienburger Strasse (actualment el Centre Judaic) i va trucar als bombers, que varen apagar el foc de la sinagoga. Com a càstig per la seva acció el varen obligar a jubilar-se abans de temps. També un altre policia del qual no es coneix el nom juntament amb un subordinat sotsoficial de l’Exèrcit va protegir a la Weinsmeisterstrasse a Mitte a dues dones jueves i als seus fills dels atacs nazis.

A mitjanit, en la Feldherrnhalle de Munic, on el 1923 havia acabat la temptativa del putsch, Joseph Goebbels va veure com les SS juraven lleialtat a Hitler. El ministre es disposava a tornar al seu hotel quan va veure de lluny la il·luminació de l’incendi de la sinagoga a Herzog-Rudolf-Strasse i va tornar a la seu del Gau. Es varen donar instruccions als bombers perquè apaguessin només el que fos necessari per protegir els edificis del voltant, però tenien que deixar que la sinagoga cremés. Llavors, el ministre va rebre la notícia de que estaven cremant 75 sinagogues en tot el Reich, 15 d’elles a Berlín, i a les dues de la matinada va rebre la notícia de la mort del primer jueu, un polonès, i li varen demanar aturar el procés perquè podia resultar perillós. Goebbels es va limitar a replicar que no s’havien de preocupar per un jueu mort i que en els següents dies en serien milers. Aquella resposta va servir pel Tribunal Suprem del NSDAP per no perseguir els assassinats que es varen produir aquella nit. A continuació, Goebbels se’n va anar amb el guardaespatlles Julius Schaub, que aquella nit dirigia la Stosstrup, el batalló d’assalt, al Club d’Artistes a esperar més notícies.


Himmler, que es trobava en aquells moment en el bar de l’Hotel Vier Jahreszeiten de Munic, culpava a Goebbels de tot el què estava passant. Segons el ministre prussià d’Hisenda Johannes Popitz, Himmler havia manifestat davant Hitler que ell no podria complies les ordres. El líder SS Günther Schmitt va dir-li a l’ex ambaixador Ulrich von Hassell que el Reichsführer havia desaprovat aquells fets. Però és més que evident que les SS de Himmler estaven també al corrent del què estava passant i, a més, hi varen col·laborar fermament. A les tres de la matinada, Himmler va ordenar que es presentés davant d’ell el Untersturmführer Luitpold Schallermeier, investigador al servei de Karl Wolff, i li va dictar a les tres de matinada una nota que deia que aquella acció l’havia començat Goebbels pel seu afany de poder que des de feia temps ell havia advertit. Altres SS també es varen mostrar contraris a l’acció, com Otto Ohlendorf o el propi Wolff, que li va confessar en el polític indi Hafiz Khan que Alemanya havia perdut una batalla moral, o el director de la Policia Von Eberstein, que va prohibir tota participació de les seves unitats de les SS i que va descriure aquells atacs com indecents.

Però les SS no varen ser innocents de res i varen actuar aquella nit. A mitjanit, les SS varen celebrar una cerimònia de jurament a l’Adolf-Hitler Platz d’Innsbruck. A més, els veterans de les SS sota les ordres del Oberführer de les SS Hanns von Feil varen rebre ordres de vestir-se de civils i esperar a que el plenipotenciari per l’arianització local subministrés llistes de jueus. Alguns d’ells eren membres del cèlebre Grup T, que s’havia especialitzat abans de l’Anschluss en l’assassinat d’adversaris polítics. Al cap d’uns minuts, un comandant especial de les SS va dividir en tres grups i els va dirigir al número 4-5 de la Gänsbacher Strasse, on vivien algunes de les famílies jueves més provinents de la ciutat. A la primera de les víctimes que varen assassinar, l’enginyer Richard Graubart, la varen apunyalar tres cops en el cap i el varen colpejar amb una pala de carbó. A la segona, Karl Bauer, el varen apunyalar per l’esquena amb una daga de les SS i el varen colpejar amb les culates de la pistola. Va morir de camí a l’hospital. A la tercera, Richard Berger, el president de la comunitat jueva d’Innsbruck, el varen treure en pijama i el varen fer pujar en un cotxe de les SS per dur-lo al quarter general de la Gestapo. Però a mig camí, en una corba del riu Inn, el varen treure del cotxe, el varen colpejar a cops de culata i amb pedres i després el varen llançar al riu. Aquests crims es varen cometre en les pròpies llars de la víctimes, davant de les seves esposes i els seus fills. Un altre batalló de les SS va treure a la seva víctima de la seva casa de Kranebitten i el varen matar a cops de roc, tirant després el cadàver al riu Inn. A Wiesbaden, tres membres de les SS es varen posar roba de civil aquella matinada i varen destruir les sinagogues locals. Després, les SS varen estar involucrades en el pogromo en el sentit de que varen empresonar per breus períodes en els seus camps de concentració a 30.000 jueus. En els camps, els jueus varen ser insultats, colpejats a cops de peu i de fusell. Després de passar una nit esperant de peu en el patí d’armes, els hi varen treure la roba i totes les seves pertinences, els varen tallar el cabell al zero i els hi varen posar uniformes a ratlles blaves i blanques.


Tot i que Hermann Göering en va voler treure’n profit de l’ocasió, no va donar suport a tots aquells actes. Durant aquella nit dels Vidres Trencats, el ministre de l’Aire estava viatjant en tren des de Munic a Berlín i es va enfadar molt quan va saber què estava passant. Quan va arribar a la capital li va suplicar a Hitler que suspengués transitòriament l’acció. Göering estava inquiet per les pèrdues materials. Tot i això va aprofitar-ho per atacar encara més a la comunitat jueva fent-los responsables de tots aquells actes i els volia fer pagar les despeses d’aquelles destrosses provocades per ells mateixos amb una multa de 1.000 milions de Reichsmarks, cosa que va aconseguir el 12 de novembre de 1938. Com que molts jueus no podien pagar aquelles multes se’ls va obligar a vendre’s les seves propietats i els seus negocis.


Al matí, amb la situació calmada, la ciutat de Berlín es va despertar amb les destrosses dels comerços i amb les sinagogues en ruïnes, encara algunes fumejant. A la Fasanenstrasse encara hi havia molt desordre pel carrer, ja que hi havia bigues carbonitzades, trossos de façanes per terra, parets calcinades… A molts alemanys els van desagradar aquells actes violents i els danys ocasionats a la comunitat jueva. Fora de les ciutats hi havia menys signes de destrucció, tot i que les notícies varen córrer ràpidament. Els jueus es varen veure obligats a abandonar les seves llars immediatament o en qüestió d’hores.


Al migdia, Hitler es va reunir amb Goebbels en el restaurant Ostaria Bavaria de Munic per analitzar la situació i allí el ministre va veure que els punts de vista de Hitler eren molt radicals i agressius. El dictador va indicar el seu desig d’establir mesures dures contra els jueus en l’esfera econòmica. Sabent que no es podia repetir aquells fets davant de represàlies estrangeres, Hitler va trucar a Göering i li va dir que aquells fets no es podien tornar a repetir perquè donaven una molt mala imatge, però li va demanar que fes els possibles perquè els jueus paguessin els desperfectes d’aquella nit. Göering acusava també a Goebbels d’haver provocat aquella situació. Després d’una breu discussió varen acordar que la multa cap als jueus fos de 1.000 Reichsmarks. Aquell mateix dia, Göering va convocar la reunió pel 12 de novembre de 1938. A part, varen acordar prohibir l’entrada en els jueus a teatres, cinemes, concerts, conferències, circs, espectacles de dansa, cabarets, exposicions i qualsevol tipus d’altre acte cultural.

Hitler va aprofitar el desconcert d’aquell dia, on la població alemanya estava atemorida, per pronunciar un discurs, que no es va publicar, als redactors en cap de la premsa alemanya perquè es preparessin per una propaganda bèl·lica. Bromejant recordant el passat, Hitler els va confessar que havia estat preocupat pensant que el poble alemany mai es creuria les seves constants protestes de pau. Els va explicar que s’havia vist obligat a parlar de pau en els últims anys i va afirmar que ara estava dubtant de si tenia que continuar amb aquella propaganda pacífica perquè tenia que proporcionar al poble alemany les armes que siguessin necessàries pel següent pas. Hitler sabia que la gran massa del poble es deixaria emportar per una campanya bèl·lica si tenia el suport dels mitjans de comunicació i tenia clar que havia de convèncer al poble de que si una cosa no es podia aconseguir per les bones s’havia de fer per les males. Després, tal i com volia Hitler, Goebbels va donar instruccions a la ràdio i a la premsa de què i com havien d’informar. Les notícies no havien d’aparèixer en titulars massa grans i s’havia de mostrar una indignació molt gran per la mort del conseller de l’Ambaixada a París. A la tarda es varen donar ordres a la premsa alemanya per preparar aquesta propaganda bèl·lica. Hitler volia deixar clar a través de la premsa que no es podia seguir tal i com estaven, i que Alemanya tenia uns desitjos i unes necessitats, i que ell faria tot el possible, inclús la guerra, per complir aquells objectius. Aquella època la majoria del poble alemany estava totalment encontra d’una guerra. Quan el dictador va tornar a Berlín li va assegurar en el seu arquitecte Albert Speer que aquells fets d’aquella nit no li agradaven i que sentia vergonya pel què havia passat. Goebbels va insinuar més tard que ell, Hitler, havia planejat la Nit dels Vidres Trencats.

Quan Goebbels va tornar també a la capital alemanya va exigir en els corresponsals estrangers acreditats a Berlín que es dirigissin al Ministeri de Propaganda perquè allí faria una declaració explicant tot el que havia passat. Els periodistes van ser conduits en el Saló del Tron, un ampli saló de cerimònies del Palau Leopold. Els presents van tenir que està drets perquè no se’ls va posar cadires per tal de que poguessin seure. Quan Goebbels va entrar a la sala ho va fer avançant a passos ràpids i se’l veia nerviós. De seguida va convidar als presents a continuar drets formant un semicercle al seu voltant perquè pogués començar la seva declaració. Quan els periodistes es van col·locar al seu voltant, Goebbels va afirmar que tots els relats que els hi havien arribat sobre la destrucció de les propietats jueves eren mentida i va afirmar que no s’havia tocat a cap jueu. Sabent que mentia, els periodistes es van mirar amb cara de desconcert. Hi havien nombroses proves de que s’havia actuat encontra els jueus, només a tres minuts a peu de la Wilhelmplatz, on es trobava al Ministeri de Propaganda, un dels famosos carrers comercials de la ciutat, la Leipziger Strasse, a l’entrada dels magatzems de Wertheim s’hi podien veure les nombroses destrosses que havien provocat. Al cap d’uns minuts, els periodistes volien fer preguntes al ministre, però Goebbels va decidir marxar i no respondre-les. Els corresponsals del New York Times i del Daily Telegraph no es varen deixar intimidar i varen informar extensament sobre els pogroms a la capital alemanya. Sobre les reaccions de la població varen escriure que cridaven:

Avall amb els jueus!

Els corresponsals també varen afirmar que estaven saquejant els negocis després de que les SA acabessin la seva obra de destrucció.Però no només la població civil va mostrar el seu desacord amb aquells fets. El ministre Walther Funk va veure amb molt de desconcert les destrosses i va decidir dirigir-se al seu Ministeri per informar-se’n. Funk va trucar a Göering, Goebbels i a Himmler, però cap d’ells el va respondre. Finalment va poder parlar amb el ministre de Propaganda, que li va dir que aquella acció era un atac contra ell perquè s’havien destruït béns molt importants i que les relacions a l’estranger quedarien tocades. Funk li va contestar que sentia vergonya per aquells fets i li va afirmar que havien perdut tot el prestigi. A més li va dir que si no posaven fi a aquells actes ell se’n desentendria.

A l’exterior, a Nova York es varen produir manifestacions encontra del què havia passat aquell dia, però també es varen produir contra-manifestacions de la Federació Germana-Americana dels nacionalsocialistes amb la protecció de la policia.


Aprofitant aquella onada d’antisemitisme violent, Paul Schmitthenner, rector de la Universitat de Heidelberg, va escriure en el ministre d’Educació de Baden a Karlsruhe de que trobava intolerable que els noms de jueus fossin inscrits en plaques commemoratives dels caiguts en combat. Schmitthenner li va explicar que els estudiants exigien la retirada de la placa del soldat jueu Benjamin en el monument a la ciutat de Loge, a Frisia de l’Est, però que no es podia fer per respecte als morts alemanys i demanava trobar una solució immediata al problema en coordinació amb el líder dels estudiants del Reich. El rector concloïa que era necessària l’eliminació dels noms dels jueus i que s’havia de fer de forma ordenada i digne. La carta va arribar a les mans del ministre d’Educació Bernhard Rust, que li va contestar el 14 de febrer de 1939 que Hitler estava d’acord en treure els noms jueus dels monuments.

També aprofitant el moment, l’Associació Nacionalsocialista de Professors va decidir no només expulsar a tots els alumnes jueus que quedaven a les escoles alemanyes, sinó també deixar de proporcionar una educació religiosa sota el pretext de que ja no es podia tolerar més a les escoles alemanyes “la glorificació de la nació assassina dels jueus”.

A Turquia:

Aquell dia va morir el president de la República de Turquia, Mustafa Kemal, Ataturk, considerat el pare dels turcs, fundador de la Primera República i el gran reformador del país. En saber la notícia, Hitler, que era un admirador confés del president turc, va enviar uns quants diplomàtics a Turquia per donar el condol en nom d’Alemanya. Atatutk no sentia la mateixa admiració.

9 de novembre de 1938

Dimecres:

En la Nit dels Vidres Trencats:

El jove diplomàtic alemany Ernst von Rath, que havia patit un atemptat pel jueu Herschel Grynszpan el 7 de novembre de 1938, va morir a dos quarts de sis de la tarda per les ferides de bala. De seguida alguns nazis varen relacionar l’atemptat a qüestions de gelosia entre homosexuals. Per la seva part, Adolf Hitler es trobava a Munic per celebrar l’aniversari del putsch de Munic. Havia sigut informat dels aldarulls antisemites que s’havien comès a altres ciutats com a les zones de Hesse i dels disturbis que hi havia hagut a Munic, però va preferir que la policia de moments es quedés al marge. Un informe del SD descrivia els fets produïts en els districtes de Kassel i Rotenburg/Fulda la nit del 7. Durant la tarda va pronunciar un discurs a la cerveseria Bürgerbräukeller, on hi havia entre els assistents Georg Elser, que tenia la intenció d’estudiar el terreny per actuar més endavant.

Al voltant de les set de la tarda la notícia va entrar en les redaccions a través de l’Agència Alemanya de Notícies. En aquells moments, els dirigents nazis estaven en el Alten Rathausssaal, el vell Ajuntament de Munic, per sopar i parlar sobre assumptes militars. Mentre els jerarques entraven en el saló principal es va presentar un missatger i li va dir a cau d’orella del dictador que el diplomàtic alemany havia mort, circumstància que va enfadar molt a Hitler. El missatge provenia del metge personal de Hitler, Karl Brandt, que havia sigut enviat a París per atendre al funcionari. Segons el director de la Policia muniquesa, el Obergruppenführer SS baró Karl Friedrich von Eberstein, Hitler es va impressionar tan que no va voler parlar com tenia costum.

Hitler, després d’una estona, es va inclinar cap al ministre Joseph Goebbels, que estava assegut al seu costat, i varen començar a parlar del què havia de passar. Segons sembla va donar l’ordre de començar un pogrom general contra els jueus i va dir que tindrien que sentir la ira dels alemanys i va ordenar la detenció de vint a trenta mil jueus com a represàlia. Seguidament, Hitler, que estava nerviós, va abandonar el banquet sense fer el seu habitual discurs i el seu lloc va ser ocupat per Goebbels, que va fer un discurs al final de la cerimònia, al voltant de les deu de la nit, expressant el seu odi cap als jueus. En acabar el discurs als membres del Partit, el ministre va fer emetre un seu discurs per ràdio indicant que ja hi havia hagut actes de represàlia contra els jueus a Kurhessen i a Magdeburg-Anhalt, i va acabar amb una proclama de venjança contra els jueus. Segons el magistrat del NSDAP, Walter Buch, el missatge era clar i va redactar un informe secret per dur a terme els atacs antisemites que es produirien. De seguida els dirigents de les SA i del NSDAP es varen reunir en assembles i varen fer crides telefòniques des de l’hotel Rheinischer Hof a altres regions per començar a efectuar actes de venjança. El gauleiter Franz Hofer va tornar corrents del sopar en el Vell Ajuntament a Innsbruck, a la regió del Tirol i va ordenar atacar als jueus.

En aquells moments, Hermann Göering, que pel seu càrrec s’hauria d’haver ocupat del problema jueu, marxava en un tren nocturn cap a Berlín per tal de veure què passava i quines conseqüències tindria.


A les 23:20, Reinhard Heydrich estava a l’hotel Vier Jahreszeiten quan el varen informar de l’oficina de la Gestapo de Munic de que s’estaven provocant aquells aldarulls i que les SS havien d’actuar. Les ordres d’atacar del ministre Goebbels, tot i això, varen ser tota una sorpresa per al cap de la Sipo, que acompanyava en aquells moments a Heydrich a l’Hotel. Heydrich li va demanar en el Reichführung SS Karl Wolff, que es trobava a Munic, que transmetés a Heinrich Himmler les ordres que acabava de rebre. A falta de cinc minuts per les dotze de la nit, Heinrich Müller va enviar una circular en la que informava de les accions violentes que s’estaven duent a terme contra ells jueus i va ordenar en els seus homes de la Gestapo que aturessin el saqueig, però que no impedissin que es cremessin les sinagogues o els actes violents contra les botigues jueves.


Quan Goebbels tornava cap al seu hotel després de fer el seu discurs, les SA varen començar a sortir al carrer per fer els actes que ell havia instigat i la Strosstrupp Hitler, una brigada d’assalt, va sortir a provocar aldarulls en els carrers de Munic. De seguida es varen anar produint disturbis antisemites per tot Alemanya, i militants nazis forasters varen aparèixer juntament amb nazis locals per pronunciar discursos antisemites. Hitler, segurament en veure que la revolta podria ser popular, va decidir que la policia es quedés al marge. D’aquesta manera el govern va instigar a que hi haguessin atacs contra la comunitat jueva a les principals ciutats d’Alemanya i d’Àustria en l’anomenada Nit dels Vidres Trencats, la Reichskristallnacht, que va ser seguit per una forta multa per als jueus per tal de que paguessin les destrosses provocades pels nazis. A mitjanit, les SA varen sortir als carrers per destrossar els comerços jueus, per cremar les sinagogues i varen colpejar i assassinar alguns jueus en represàlia per la mort del diplomàtic alemany. El resultat d’aquella venjança va ser la mort de 91 jueus, la crema de 1.000 sinagogues i es varen destruir 7.000 comerços. Segons alguns historiadors, Hitler en persona va donar llibertat per destrossar les botigues, assaltar les cases jueves, cremar les sinagogues i detenir a jueus innocents. El nom de Vidres Trencats prové dels vidres dels aparadors de les botigues jueves que varen quedar al terra després de ser trencats.


A Berlín, ràpidament varen començar a arribar fileres de furgons miltiars dels que varen baixar soldats que cridaven:

Jude verrecke, juden raus! (Mort als jueus, fora els jueus).

Es varen cremar botigues, cases i sinagogues jueves, i es varen deportar a 12.000 jueus. A la capital també es varen produir linxaments de jueus: dos d’ells a l’est i dos més a l’oest. Les dones varen sortir en massa a les rebentades portes de les botigues de moda del Kurfürstendamm per fer-se amb tota classe de mitges i roba interior que poguessin. A Munic hi va haver un espontani aixecament popular contra els jueus, i es va saquejar i cremar els segons grans magatzems, els Uhlfelder, i es va destruir la vella sinagoga Herzog-Rudolf-Strasse. També es varen detenir a centenars de jueus, entre ells Ludwig Feuchtwanger, el germà de Lion Feuchtwanger, que varen ser tancats la gran majoria al camp de concentració de Dachau. A Viena es varen cremar 42 sinagogues, la majoria de botigues jueves que quedaven varen ser destruïdes i al voltant de 2.000 famílies jueves varen ser expulsades sumàriament de les seves cases i pisos. A Dresden varen cremar la sinagoga construïda el 1839 per Gottfried Semper. A les localitats petites, a més, molts ciutadans varen saludar als homes de les SA i varen colpejar als jueus acusats.


Veient que es complien els seus plans, Goebbels va ordenar la destrucció de la sinagoga berlinesa de Fasenenstrasse, al costat de la Kurfürstendamm. Una multitud de joves varen destruir tot el mobiliari de la sinagoga i es varen endur el mantell de l’altar, el qual varen cremar a la Wittenbergplatz, en presència d’una gran multitud. Alguns corresponsals de premsa estrangera varen enviar a les seves oficines dels seus diaris amplis relats de la crema de sinagogues, l’assalt a les botigues jueves, el maltractament als jueus i de la sortida dels nazis al carrer cridant:

Juda Verrecke!.

Segons sembla i segons alguns testimonis, a l’última hora d’aquella nit Hitler estava horroritzat i furiós per les notícies que l’hi arribaven sobre el què estava passant. Himmler, que va criticar la gestió del ministre Goebbels i que es va reunir amb el dictador aquella mitjanit pel tradicional jurament dels reclutes de les SS, li va semblar que Hitler es sorprenia quan el seu ajudant, Karl Wolff, el va informar, tal i com li havia demanat Heydrich, de la crema de la sinagoga de Munic a dos quarts de dotze d’aquella nit. Nicolaus von Below va creure que Hitler no estava fingint estar enfadat. Tot i això, Hitler va ordenar que les SS es mantinguessin al marge de l’acció i Wolff va traslladar-li a Heydrich les ordres del dictador. A més, pocs minuts després, Heinrich Müller va transmetre als comandants de la policia de tot el país l’ordre personal de Hitler de detenir entre 20.000 i 30.000 jueus alemanys.

A Marburg, a la nit, a la sala pública del Refugi dels Caçadors, a la cantonada de la Frankfurterplatz i el Mauerweg, s’estava celebrant una conferència amb diversos discursos, entre els del poeta del partit nazi, Siegfried Ruppel, quan quatre esquadrons de les SA varen entrar a la sala i varen instigar a una part del poble perquè cremés la sinagoga de la ciutat. El coronel de les SA Stolberg va anar a la taverna que freqüentaven els seus homes perquè fessin “la feina”. Entre 15 i 20 homes es varen posar roba de paisà en seguit. En un tres i no res es varen presentar davant del temple jueu i varen fer una escala i varen entrar a l’edifici a través d’una finestra trencada. A les poques hores la sinagoga cremava. L’endemà les restes varen ser dinamitades. Abans de dinamitar-la, un membre de la brigada de Bombers Voluntaris va rescatar documents i objectes de l’incendi, que anys més tard varen acabar en la col·lecció del United States Holocaust Memorial Museum.

En el Reich:

A Alemanya:

Abans de que comencessin els aldarulls, a Munic, Himmler va pronunciar el discurs que dirigia tots els anys als SS-Gruppenführern en una al·locució plena de divagacions, on va dir que volia que les SS siguessin a totes parts un model de meticulositat i cortesia i consideració humana per tots els altres camarades nacionals. A més, el líder de les SS va dir que Txecoslovàquia, els Balcans i Palestina s’estaven fent antisemites i va demanar incendiar i aniquilar el que anomenava el país d’origen de l’antisemitisme.

8 de novembre de 1938

Dimarts:

Preparant la Nit dels Vidres Trencats:

A Munic, Adolf Hitler es va reunir amb Joseph Goebbels durant tota la tarda. A la nit, el líder alemany va pronunciar un discurs davant la vella guàrdia per commemorar el putsch de 1923. El dictador no va parlar durant el discurs de l’atemptat contra el conseller de l’Ambaixada alemanya a París, Ernst von Rath, del dia anterior, que acabaria provocant l’endemà els fets de la Reichskristallnacht. En canvi, Hitler va dir que mentre la gent normal de mentalitat sana intentava formar una comunitat del poble, els intel·lectuals seguien el seu propi camí com gallines en un galliner, i va explicar que amb ells era impossible fer història perquè no es podien utilitzar com elements de suport d’una comunitat. 

Tot i que Hitler no en volia parlar, el rebuig a l’atemptat del jove funcionari Von Rath era palpable a casa zona del país; a les zones de Hesse es varen cremar sinagogues i a Magdeburg-Anhalt es varen produir manifestacions antisemites. Per incentiva més a la gent a actuar, la premsa alemanya va atacar a la comunitat jueva i es va incentivar la violència. La Völkischer Beobachter va sortir editat aquell dia amb un article que deia:

Sense cap dubte, el poble alemany sabrà extreure les conseqüències naturals d’aquest nou abús. 

A la tarda, alguns dirigents locals del NSDAP varen instigar a cremar sinagogues, a destruir les propietats jueves, a saquejar els seus béns i a atacar als jueus de totes les zones del país. Per exemple, a Marburg, a la nit, diverses persones varen trencar amb pedres els vidres de la sinagoga del Mauerweg i algú va intentar, sense èxit, cremar l’edifici.

Heinrich Himmler va fer un discurs davant dels líder de més rang de les SS de la Leibstandarte-SS Deutschland. El líder de les SS va parlar de l’organització de les SS i les seves missions, però, tot i que no va parlar de l’atac a l’ambaixada de París, va advertir de que en 10 anys el Reich patiria enfrontaments sense precedents de naturalesa crítica. Himmler va afirmar que els jueus alemanys no serien capaços de mantenir-se i que només era qüestió d’anys d’acabar amb els jueus. Llavors va descriure com s’intensificava l’antisemitisme a la majoria de països europeus com a resultat de l’arribada de refugiats jueus i els esforços de la propaganda alemanya. A continuació, Himmler els va advertir de que els jueus per mantenir-se atacarien a Alemanya i va dir que en cas de victòria jueva en el país l’esperava fam i massacre. 

En el Reich:

A Alemanya:

A les set de la tarda, Georg Elser va arribar a l’estació central de ferrocarrils de Munic carregat amb una maleta de fusta que s’havia fabricat ell mateix. La seva intenció era estudiar el Putsch per l’any següent actuar contra Hitler per eliminar-lo. Una hora més tard va arribar a l’habitació que havia llogat i va preguntar-li en el llogater per la direcció de la cerveseria Bürgerbräukeller. Poc després va arribar a la cerveseria a peu i va travessar a la multitud per entrar a la sala.