20 de març de 1938

Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va ser present a la inauguració d’un vaixell acompanyat per Robert Ley i la seva esposa, Inga Ley, i el va batejar amb el nom de Ley en honor al seu Reichsleiter, assegurant que havia fet molt per als treballadors i que era un bon company d’armes.


Després de l’Anschluss es vivia un ambient d’eufòria i de divinització cap al dictador i semblava que aquella atmosfera no tenia fi. Viktor Klemperer, que estava molt amoïnat en respirar aquell ambient, va escriure desesperat de que no veurien el final del Tercer Reich.

A la Gran Bretanya:

Parlant de Txecoslovàquia, Neville Chamberlain li va confiar a lord Halifax de que creia que no era bo per ells anar a una guerra només “per obligar a 3,25 milions d’alemanys dels Sudets a seguir sent súbdits d’un Estat eslau”.

18 de març de 1938

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

El Reichstag es va convocar a corre-cuita per escoltar a Adolf Hitler com explicava els fets que l’havien portat a ocupar Àustria. El dictador va dir, entre altres coses, que milions de camarades de raça alemanya de tot Europa patien brutal violacions dels seus drets. També va anunciar que els alemanys tindrien un plebiscit, juntament amb noves eleccions al Reichstag. Hitler també va explicar que Kurt von Schuschnigg havia trencat la seva paraula amb el seu projecte d’eleccions i va afirmar que només un boig cec podria haver portat les coses de tal manera.

Un cop acabat el discurs es va dissoldre el Reichstag i es varen convocar eleccions per al 10 d’abril de 1938. Els nazis en aquells moments anaven agafant el control del nou territori i aquell mateix dia Wilhelm Frick va autoritzar a Heinrich Himmler perquè prengués les mesures de seguretat que ell cregués a Àustria. En una de les ordenances del Govern es varen definir les competències de la Policia a Àustria i es deixava clar que Himmler i Frick estaven habilitats per prendre les mesures necessàries per permetre el manteniment de la seguretat i la preservació de l’ordre, inclús fora dels límits establerts per la llei. Els austríacs, per la seva part, es varen adaptar ràpidament als nous amos i l’episcopat austríac, sota les ordres del cardenal Theodor Innitzer, va publicar una declaració on deia que els bisbes donaven ple suport a l’Àustria alemanya, “reconeixent” que el nacionalsocialisme havia realitzat grans aportacions en el camp de la reconstrucció ètnica, Völkisch, i econòmica. A peu de pàgina varen afegir un personal Heil Hitler!.


Aquell dia va acabar el judici, que es feia bàsicament per la insistència del ministre de Justícia, Franz Gürtner, contra el general Werner von Fritsch, acusat d’homosexualitat. L’antic comandant suprem va ser absolt per falta de proves després de que el seu principal acusador, Otto Schmidt, confesses el dia anterior que havia mentit. El veredicte que es va llegir deia:

El Tribunal del comandant suprem de la Wehrmacht resol en la causa seguida contra el capità general retirat baró Von Fritsch… i dictamina conforme a dret: Aquest judici oral ha evidenciat la inculpabilitat del capità general retirat baró Von Fritsch, en tots els punts.

La premsa no va mencionar ni la investigació ni el veredicte, i Von Fritsch va continuar destituït, tot i que més tard es va reincorporar a l’Exèrcit, però amb un rang molt més baix.


L’Oficina Central per la Ciència d‘Alfred Rosenberg, la Amt Wissenschaft, va autoritzar a Otto Winter, propietari de l’Editorial Universitària Karl Winter a Heidelberg, publicar l’obra de Baruch Spinoza.

A la Gran Bretanya:

El Comitè d’Afers Exteriors del Gabinet es va reunir per discutir un informe de lord Halifax titulat: Possibles mesures per evitar una acció alemanya a Txecoslovàquia. En ell hi havia tres possibles línies a seguir en cas de que els alemanys envaïssin Txecoslovàquia. La primera era una aliança amb França i construir un bloc defensiu format per diversos estats. La segona línia era un nou compromís amb els francesos, en el qual els britànics es comprometrien a ajudar França en cas de que Alemanya prengués represàlies contra ella per complir les seves obligacions amb Txecoslovàquia. La tercera i última era la de no assumir cap nou compromís i aconsellar als txecoslovacs perquè negociessin amb els alemanys. Halifax estava a favor de l’última línia. Oliver Stanley, el president de la Junta de Comerç, i Samuel Hoare, ministre de l’Interior, apostaven per la segona línia fins que el ministre d’Afers Exteriors els va senyalar que ni França ni Gran Bretanya podrien defensar Txecoslovàquia en cas d’una agressió alemanya. Thomas Inskip, ministre per la Coordinació de la Defensa, va defensar al seu company i va avisar que Alemanya podria envair Txecoslovàquia en menys d’una setmana. Stanley, convençut ja de que no hi hauria res a fer, ara va dir que cap britànic donaria suport a ajudar als txecoslovacs. El secretari d’Estat per les Colònies, Malcom MacDonald, els va advertir del risc d’una guerra a causa de Txecoslovàquia. Lord Halifax, per la seva part, els va assegurar que no veia a Hitler posseït per una “voracitat conqueridora de proporcions napoleòniques. Després de parlar de la debilitat de França i de la postura aïllacionista d’Estats Units, la reunió va acabar amb un acord per seguir la tercera línia en cas de que Alemanya volgués agredir Txecoslovàquia.


A la tarda, a Londres, Joseph Kennedy va pronunciar un discurs a l’hotel Claridge, on hi havia, entre altres, lord Halifax i el duc de Kent. L’ambaixador va deixar clar que ell personalment no creia que les ambicions alemanyes a Europa afectessin a Estats Units i va afirmar, per acontentar als aïllacionistes britànics, tant durament criticats pel govern nord-americà, que no corria el perill de tornar-se britànic a la capital britànica. Kennedy també va assegurar que era un error suposar que Estats Units no combatria sota cap circumstància excepte per una invasió real i va posar èmfasis en l’oposició de la majoria dels nord-americans a la política d’aliances i va declarar que el seu país estava decidit a romandre al marge de les desavinences europees. El Departament d’Estat, consultat prèviament de les paraules que dirigiria el seu ambaixador, va intentar sense èxit modificar el text.

En la Guerra Civil espanyola:

Per tercer dia consecutiu, els bombarders italians varen bombardejar Barcelona. En total varen morir unes 1.000 persones durant els tres atacs.

A Mèxic:

Lázaro Cárdenas va nacionalitzar el petroli per al seu país.

17 de març de 1938

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

El tribunal militar es va tornar a reunir per jutjar al general Werner von Fritsch, acusat de rebre xantatge i d’homosexual. El ministre de Justícia, Frantz Gürtner, va ser el gran instigador perquè es fes aquell judici. Aquest cop en el judici hi havia membres del NSDAP i personal de les SS interessats en que es declarés culpable a l’ex cap de l’Alt Comandament de l’Exèrcit. Hermann Göering, com a president del tribunal, va obrir la sessió i va tornar a fer comparèixer a Otto Schmidt, el principal testimoni de l’acusació, que continuava dient que Von Fritsch pagava diners a canvi de que no xerressin que era homosexual. Göering volia ajudar al general Von Fritsch i per això va obligar a Schmidt a declarar en el judici. Però després de diversos errors del fiscal, d’una mala declaració de Schmidt i d’una gran actuació de la defensa, el procés era clarament a favor del general Von Fritsch perquè s’havia demostrat que Schmidt mentia. Al final, Schmidt va declara que havia mentit i que mai havia vist al general, i va explicar que havia enganyat perquè la Gestapo l’havia amenaçat en matar-lo sinó testificava contra Von Fritsch. Llavors, el funcionari de la Gestapo, Josef Meisinger, principal acusador de Von Fritsch, li va fer el moviment que es feia a l’Antiga Roma quan l’emperador ordenava matar al gladiador ferit. Schmidt va preguntar què significava aquell moviment. Li varen respondre que aniria al cel. Poc després, Schmidt va ser assassinat, tot i que Göering li havia promès que no li passaria res. Per acabar, el cap de la defensa, el comte Von der Goltz, va dirigir unes paraules contra els funcionaris de la Gestapo, Göering i el mateix Adolf Hitler per haver actuat amb mala fe contra el seu client.

A partir de llavors, tres alts oficials i dos presidents del Senat varen continuar el judici amb el cap inclinat per la vergonya que sentien. El veredicte del tribunal va ser la llibertat del general Von Fritsch per falta de proves i es va donar per acabat el judici. El tribunal es va limitar a dir que Von Fritsch havia sigut víctima d’una lamentable sèrie de malentesos.

Com a curiositat, Heinrich Himmler, que volia que fos declarat culpable, va reunir a dotze oficials de les SS en una habitació propera al judici per fer-los assentar en cercle per concentrar les seves ments per exercir control telepàtic sobre el procés.

A Àustria:

Reinhard Heydrich, conscient de que a Àustria molts nazis s’estaven anant de la ratlla amb els seus atacs contra els jueus, va proposar a Josef Bürckel de la Gestapo que detingués a aquells nazis que feien tots aquells actes. Els jueus austríacs eren obligats a esborrar pintades dels carrers que els propis nazis feien mentre eren insultats i colpejats. Molts jueus eren assaltats pels carrers i els robaven carteres i abrics de pell abans d’estomacar-los. A la Habsburgergasse, cada matí s’obligava a uns quants jueus a netejar les tasses dels lavabos dels quarters de les SS amb les mans. La situació pels jueus no va canviar massa.

A França:

El govern francès va obrir la frontera amb Espanya, que continuava en Guerra Civil, després de tancar-la el gener.

En la Guerra Civil espanyola:

Com el dia anterior, bombarders italians varen bombardejar la ciutat de Barcelona.

A la Unió Soviètica:

El govern soviètic va proposar una conferència de potències, dins o fora de la Societat de Nacions, per examinar les mesures per obtenir que no hi hagués cap més agressió alemanya després de l’Anschluss. En un discurs a Moscou davant la premsa, on hi havia uns quants periodistes estrangers, el ministre Maxim Litvinov va afirmar que els nazis eren una amenaça i va assegurar que el seu Ministeri dialogaria amb qualsevol nació disposada a aturar els atacs i eradicar d’aquesta manera el perill d’una massacre mundial. Per aquest fet demanava actuar ja.

En els Estats Units:

El secretari d’Estat, Cordell Hull, amb el vistiplau del president Franklin Delano Roosevelt, va pronunciar un discurs en que va declarar que l’aïllacionisme no era sinònim de seguretat, sinó d’una font d’inseguretat inesgotable. Aquest discurs anava dirigit al primer ministre Neville Chamberlain.

16 de març de 1938

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

Des de Munic, Adolf Hitler va tornar a Berlín després del seu viatge a Àustria. Hitler va ser rebut com un heroi nacional i a la Belle-Alliance-Strasse (Actualment la Mehringdamm), Hitler va passejar damunt d’un descapotable mentre era saludat per 10.000 persones. El dictador va anunciar que havia creat la Gran Alemanya amb la unió d’Àustria al Reich.


Per la seva part, Wilhelm Keitel només aterrar a la capital va ser rebut pel cap de l’Oficina Central, el major Kleikamp, amb la notícia de que el general Von Viebahn, el cap de l’Estat Major d’Operacions Militars, s’havia tancat a una petita habitació habilitada per Keitel a l’apartament de l’ex ministre Werner von Blomberg i que estava amenaçant amb una pistola a tot aquell que intentés parlar o veure’l. Keitel, que mai l’hi havia agradat aquell personatge, va trucar a Alfred Jodl, més proper a ell, perquè intentés raonar amb Von Viebahn. Tot i demanar-li que es tranquil·litzés, el cap de l’Estat Major es va negar a parlar amb Jodl i va llançar un tinter contra la porta. Ja en el passat havia patit més d’una crisi psicòtica. Keitel finalment va entrar a l’habitació i li va aconsellar que descansés per recuperar-se. Però Von Viebahn s’hi va negar fermament al·legant que es trobava perfectament bé de salut i es va queixar a Jodl de que Keitel havia mentit sobre ell. El cap del OKW, enfurismat, el va treure de l’habitació sense contemplacions. Dies més tard, Von Viebahn va denunciar a Keitel per haver-lo acusat de ser malalt mental.

A Àustria:

Adolf Eichmann va arribar a Viena per formar part d’una unitat especial equipada amb una llista de jueus destacats que havia de detenir. Quan la Gestapo va anar per arrestar al dramaturg i historiador de la cultura jueva Egon Friedell, aquest va saltar per la finestra del seu apartament i es va matar.

En la Guerra Civil espanyola:

Bombarders italians varen bombardejar la ciutat de Barcelona.

15 de març de 1938

Dimarts:

En l’Anschluss:

A Viena, en un dia serè i primaveral, es feien desfilades militars dels exèrcits alemanys i austríacs per celebrar l’annexió dels dos països. Les forces de seguretat austríaques ja portaven l’àguila alemanya en els seus uniformes. Adolf Hitler va celebrar la victòria pels carrers de la ciutat al damunt d’un Mercedes gris descapotable. Dempeus, anava saludant a la gent que s’apropava per saludar-lo. Al punt final d’aquella celebració va ser en la plaça dels Herois de Viena o la Heldenplatz, on davant de 250.000 persones Hitler va proclamar la incorporació del seu país natal al Reich alemany i va anunciar en el Hofburg de Viena que havia complert la missió més important de la seva vida. Entre els presents en la llotja d’honor del Palau hi havia Unity Mitford. Perquè la desfilada fos un èxit d’assistència es va ordenar el tancament de tots els centres de treball, a més que moltes fàbriques i oficines varen enviar els seus treballadors a sentir el seu nou líder. Els col·legis portaven tancats des del dissabte, es varen llogar autobusos per transportar a la capital als membres de les Joventuts Hitlerianes i a les noies de la Bund Deutscher Mädel des de tot Àustria. Però Hitler també estava enutjat pel titular que havia aparegut aquest dia en el The Times que afirmava que Alemanya havia violat la sobirania d’Àustria. Quan baixava les escales del Hofburg es va dirigir al corresponsal Ward Price i li va preguntar si allò era una violació mentre senyalava amb les seves mans les masses. El corresponsal del Daily Mail va afirmar més tard que si l’Anschluss havia sigut una violació, ell no havia vist mai una víctima tan prediscposada.

A primera hora de la nit, mentre Arthur Seyss-Inquart era nomenat governador general d’Àustria, Reichstatthalter, Hitler va deixar Viena i va volar cap a Munic. Mentre volaven terres austríaques, Hitler es va apropar a Wilhelm Keitel i li va dir emocionat:

Tot això… tot això és alemany de nou.

En el Reich:

A Alemanya:

El Wilhelm Gustloff va entrar en servei per primer cop després d’haver sigut botat el 5 de maig de 1937.

A la Gran Bretanya:

El parlamentari Winston Churchill va trucar al periodista William Shirer, que estava a Viena, perquè li expliqués les seves impressions de l’Anschluss.


El govern britànic va proposar la creació d’un Estat palestí en deu anys. Tant sionistes com àrabs ho varen rebutjar.

A França:

En una sessió en el Comitè d’Afers Exteriors de la Cambra, Joseph Paul-Boncour, ministre d’Afers Exteriors, va demanar en el govern britànic que fes una declaració pública en la que deixés clar el seu compromís d’intervenir en ajuda de França si aquesta es veia obligada a ajudar als txecoslovacs. Els britànics varen rebutjar fer tal declaració.

A la Unió Soviètica:

Després de ser sentenciat a mort, Nikolai Bujarin, antic rival de Iosif Stalin pel poder, va ser ajusticiat sota l’acusació de ser un espia i haver intentat assassinar al mateix Stalin, Vladimir Lenin, Gorki, entre altres.

 

14 de març de 1938

Dilluns:

L’Anschluss:

A mig matí, Adolf Hitler, acompanyat per Wilhelm Keitel, va sortir amb el seu Mercedes Benz G4 gris i de sis rodes de Linz per arribar a Viena. Al migdia es varen aturar a Saint Pölten després de travessar Melk. En les dues poblacions, una multitud cridava el nom de Hitler i agitava banderes amb l’esvàstica. A dos quarts de sis varen arribar a Viena. Multituds de gent estaven en aquells moments concentrada pels carrers de la capital austríaca mentre les campanes de les esglésies no paraven de repica. Tretze cotxes de la policia escortaven el Mercedes de Hitler, que obria pas entre la multitud. La Leibstandarte-SS Adolf Hitler era l’encarregada de garantir la seguretat de la ciutat. Totes les cases i els temples estaven adornats amb banderes nazis. Després de passejar-se en cotxe en una marxa triomfal pels carrers de la ciutat, Hitler i els seus acompanyants es varen allotjar a l’Hotel Imperial. Abans, en algun moment del dia, va visitar la tomba de Geli Raubal per deixar-hi unes flors.

Ràpidament va circular la notícia del lloc on s’allotjava el dictador provocant que molts vienesos es concentressin a l’entrada de l’Hotel. El balcó de l’habitació de Hitler estava adornat amb la bandera vermella i la creu gamada, i la multitud es va posar a cantar càntics marcials i patriòtics, i varen demanar veure a Hitler, que va aparèixer només uns instants. Al vespre, un automòbil es va aturar a l’entrada de l’Hotel i les SS varen tenir que apartar als curiosos que volien veure de qui es tractava. Al cap d’uns minuts, quan la situació va ser controlada, va baixar de l’automòbil el cardenal Theodor Innitzer, que volia donar la benvinguda al dictador. Franz von Papen va sortir de l’Hotel per rebre’l i es varen reunir amb Hitler. Von Papen va buscar aquella reunió perquè volia mostrar que el règim nazi era amic del catolicisme.

A la Gran Bretanya:

Neville Chamberlain es va dirigir a la Cambra dels Comuns per comunicar-los que Hitler havia unit Àustria amb Alemanya i els va dir que l’ambaixador alemany a Londres havia enviat a Berlín una sèrie de telegrames urgents durant els fets. El primer ministre els va dir que Hitler no havia tingut res a témer, ja que no podien haver fet res per haver evitat l’Anschluss, excepte si Àustria o altres països haguessin fet servir la força. El primer ministre els va deixar clar que l’Anschluss no canviaria la política britànica, tot i que els va prometre que el Govern no es desentendria mai d’Europa de l’Est.   

França:

En veure quina seria la següent víctima d’Alemanya, el govern francès va reafirmar la seva decisió d’ajudar a Txecoslovàquia si aquesta era atacada sense provocació prèvia.

13 de març de 1938

Diumenge:

L’Anschluss:

La Wehrmacht ja havia conquerit pacíficament tot Àustria. De fet, els únics trets que es varen sentir varen ser els d’alguns jueus que es varen suïcidar quan van veure els soldats alemanys. Per la seva part, la majoria d’austríacs va rebre de forma eufòrica les tropes alemanyes, i Adolf Hitler, des de l’hotel Weinzinger de Linz, va firmar la llei d’unió dels dos estats i va proclamar l’Anschluss. Hitler va triar aquell dia per proclamar l’Anschluss perquè era l’aniversari de l’emperador Josep II, un emperador reformador del Segle de les Llums molt popular per ser liberal i pangermanista, i també perquè era el 90è aniversari de l’aixecament dels vienesos que enarboraven contra Metternich la bandera negra- vermella-daurada del pangermanisme.

Mentre dinava a l’Hotel, Otto Dietrich li va entregar la redacció de la premsa estrangera i es va posar eufòric en veure que la premsa consumava l’annexió. Després, Hitler va visitar la població de Leonding, a quatre quilòmetres de Linz, a on hi havien enterrats els seus pares, Klara i Alois, i la casa de camp a peu de carretera on hi havia viscut de petit. El líder alemany va deixar una corona de flors sobre la tomba dels seus pares. Sense aturar-se, varen agafar un camí que conduïa al cementi per visitar les tombes dels seus pares. A mig camí es va trobar amb uns quants coneguts que feia més de 30 anys que no veia.

Quan tornava cap a Linz, Hitler va fer cridar al gauleiter de l’Alta Àustria, August Eigruber, per dir-li que a Linz existien uns documents militars que l’afectaven i li va ordenar que els busqués i els hi entregués. Eigruber va pensar que no ho havia entès bé, però Hitler li va aclarir tot quan li va dir que en aquells documents hi havia el seu expedient militar i una carta seva de desnaturalització de l’any 1925. El gauleiter de seguida va anar a buscar els documents, però no va tenir èxit perquè havien siguts retirats prèviament per un desconegut. Hitler es va enfadar molt quan va saber que no els trobaven i va ordenar a la Gestapo que els busqués. Els papers que Hitler tan temia varen sortir a la llum el 1952 gràcies a la policia nord-americana que els va trobar.

Hitler va rebre a l’Hotel al seu vell amic August Kubizek, que ara treballava a l’Ajuntament d’Efferding, i varen passar una hora junts recordant el passat. Hitler li va prometre que remodelaria Linz, que construiria un pont sobre el Danubi que anomenaria el Pont dels Nibelungs i que construiria un nou edifici de l’òpera, un nou teatre i una nova sala de concerts per fer de la ciutat austríaca una de les grans ciutats que rivalitzaria amb Viena.

Durant la tarda, Hitler va presenciar una breu desfilada de les tropes austríaques i alemanyes davant de l’Hotel Weinzinger. L’exèrcit austríac va jurar lleialtat a Hitler aquell mateix dia, tot i que hi va haver més d’un centenar de soldats que s’hi varen negar. Des d’una finestra de la Landstrasse, el doctor Eduard Bloch, qui havia assistit a Klara Hitler en els moments finals de la seva malaltia, veia aquells uniformats.


Wilhelm Stuckart, que havia arribat a la nit anterior a Linz i que tenia ordres de Hitler per redactar una llei fixant un Anschluss total, es va passar el dia redactant l’esborrany de la Llei sobre la re-unificació d’Àustria amb el Reich alemany i parlant amb Wilhelm Keppler a Viena. Al voltant de les cinc de la tarda, el consell de ministres austríac va acceptar per unanimitat l’esborrany de Stuckart després d’introduir una o dues petites modificacions. La reunió només va durar cinc minuts i va finalitzar amb els membres del consell dempeus i fent la salutació romana. Edmund von Glaise Horstenau es va convertir en ministre de Guerra d’Àustria i Wilhelm Miklas va renunciar a la presidència després de negar-se a firmar la llei de re-unificació i d’entregar poders a Arthur Seyss-Inquart. A la nit, Seyss-Inquart i Keppler varen viatjar a Linz per confirmar-li a Hitler que la llei havia sigut acceptada. Abans d’anar-se’n a dormir, Hitler va firmar la llei que convertia Àustria en una província alemanya. L’anomenada Llei Anschluss va ser firmada per Hitler, Hermann Göering, Joachim von Ribbentrop, Wilhelm Frick i Rudolf Hess.


Abans de viatjar cap a Viena, Hermann Göering, des de Berlín, va trucar al ministre Joachim von Ribbentrop, que encara es trobava a Londres, i li va dir que havien quedat molt sorpresos de la bona reacció dels austríacs i de la poca oposició que havien tingut. Göering també li va explicar que els txecs estaven molt preocupats per una possible ocupació alemanya i li va assegurar que deixarien Txecoslovàquia. Per frenar aquell temor, Göering li va dir que havien de deixar clar en el món que Txecoslovàquia no era un objectiu per Alemanya. En acabar la conversa, Göering li va comentar que Hitler estava molt emocionat per l’ocupació i que a Linz havia pronunciat el seu millor discurs. Després de penjar el telèfon, Göering va marxar cap a Viena. Von Ribbentrop també va viatjar a Viena.

Hores després, a Viena va arribar-hi Göering per coordinar amb Arthur Seyss-Inquart, el nou canceller d’Àustria, l’Anschluss, juntament amb l’ambaixador Franz von Papen. El diplomàtic alemany va aterrar a l’aeròdrom d’Aspern i es va dirigir a la seva residència de l’Ambaixada alemanya, situada a la Metternichstrasse, que estava ocupada per treballadors de la Gestapo. Von Papen va saber que el seu secretari Wilhelm von Ketteler havia desaparegut i que se l’havia vist per últim cop amb tres homes que l’acompanyaven cap a un automòbil. Von Papen va començar a témer que no li tornés a passar com el 30 de juny de 1934 i va reclamar informació sobre on era el seu secretari. Primer va trucar a l’oficina del quarter general de la Gestapo a l’Hotel Metropol, on va parlar amb Reinhard Heydrich, que li va prometre en to de burla que faria tots els possibles per trobar-lo. Sis setmanes després, el cadàver de Von Ketteler va ser trobat per uns pescador en el riu Danubi. La Gestapo li va dir a Von Papen que el cadàver no presentava signes de violència. Von Ketteler s’havia trobat dies abans de morir amb un periodista per informar-lo d’uns documents secrets de Von Papen que es trobaven a Suïssa i també li va parlar d’un atemptat contra Hitler. Aquest periodista a qui Von Ketteler va confiar-li els seus secrets treballava en realitat per la Gestapo.


A la nit, la Gestapo va començar a robar obres d’art de domicilis jueus. Per exemple, la col·lecció d’art dels Rothschild va quedar repartida entre Hitler, Göering i el museu de Linz.


Neville Henderson, l’ambaixador britànic a Berlín, va obtenir el permís del ministre Göering perquè Neville Chamberlain fes referència a la Cambra dels Comuns les garanties donades per ell mateix de que les tropes alemanyes es retirarien d’Àustria tant aviat com s’hagués estabilitzat la situació i s’haguessin celebrat eleccions lliures. L’ambaixador es va dirigir aquell dia de la invasió amb la seva limusina oficial amb una gran bandera anglesa en el capó al representant diplomàtic d’Àustria a Berlín per saber la seva opinió dels fets. Henderson se’l va trobar atrafegat, pensant només en sortir per assistir a una cerimònia oficial nazi, on es va unir amb els demés manifestants fent la salutació romana i cridant Heil Hitler amb tots els demés.

12 de març de 1938

Dissabte:

La invasió d’Àustria:

A les dues de la matinada, Adolf Hitler va envair Àustria amb el 8º Exèrcit de la Wehrmacht sense trobar cap tipus de resistència i amb mostres d’alegria per part de la població austríaca. Els tancs lleugers alemanys varen arribar a Àustria passant per la localitat de Dicthalling i varen posar les primeres pedres per l’Anschluss, la incorporació d’Àustria com una província del Reich alemany. Els funcionaris de les duanes varen retirar les barreres i moltes varen ser destruïdes pels habitants austríacs. Dones i nens varen donar rams de flors als soldats alemanys, que havien creuat la frontera per Bregenz, Innsburck, Braunau i Salzburg. Avions de la Luftwaffe varen enlairar-se dels aeròdrom bavaresos carregats d’oficials i octavetes. En aquell moment, el president austríac Wilhelm Miklas es va veure obligat a la mitjanit del dia anterior a acceptar designar a Arthur Seyss-Inquart com a Canceller en veure que les tropes de la Wehrmacht ja havien creuat la frontera del seu país. El nou Canceller va integrar el doctor Ernst Kaltenbrunner com a ministre de Seguretat, i el doctor Hüber com a ministre de Justícia. El càrrec de Seyss-Inquart es va desdoblar en dues funcions i es varen posar com a titulars d’aquestes funcions l’encarregat de negocis Wilhelm Keppler i el comissari del Reich Josef Bürckel. Deu minuts més tard de que Hitler donés l’ordre per envair Àustria, el general Muff va trucar a Berlín i va declarar que d’acord amb les instruccions del nou canceller, sol·licitava que les tropes en situació d’alerta estiguessin així, però que no creuessin la frontera. Keppler es va posar també al telèfon per recolzar la petició. 

Per justificar la invasió, els alemanys varen emetre en els seus mitjans de comunicació que a Viena havia esclatat una rebel·lió comunista i que el govern del canceller  Kurt von Schuschnigg no la podia dominar. La Völkischer Beobachter va sortir amb el titular:

Àustria alemanya salvada del caos.

En el diari, Joseph Goebbels hi va escriure un article on es descrivien desordres, combats, trets, saquejos… en els principals carrers de Viena per culpa dels comunistes. A més, es va exposar el telegrama, expedit per la DNB, l’agència oficial de notícies alemanya, que deia que tot havia sigut orquestrat per Seyss-Inquart a Hitler la nit anterior. Segons la DNB, Seyss-Inquart l’hi hauria demanat a Hitler que enviés tropes per protegir Àustria dels atacs de socialistes i comunistes armats. En les primeres hores de la matinada, el cap de districte del NSDAP austríac, el comandant Klausner, va dir davant la Ràdio vienesa que Àustria era lliure i nacionalsocialista gràcies a Hitler.

A Viena, a la Balhausplatz, on hi havia la Cancelleria i els edificis governamentals, es va llevar vigilada per membres del Front Patriòtic. Tot i la vigilància, un home va desfilar amb una bandera amb una gran esvàstica i va escalar amb ella fins el balcó del Parlament. Un cop va estendre la bandera, la gent de la plaça el va aplaudir efusivament. En tots els districtes de la ciutat es cremaven els papers escrits per comunistes, els fullets del referèndum que s’havia de celebrar i els llibres que condemnaven al nazisme. Però també a les estacions ferroviàries estaven plenes de gent que intentaven abandonar el país abans de que vinguessin les tropes alemanyes. Molts altres varen marxar en automòbil i els taxistes exigien molts diners per portar a la gent fora de la frontera. Altres varen aprofitar que ara els alemanys amb el seu antisemitisme manarien per complaure als nous amos. Grups de joves varen llençar objectes contra les botigues jueves a Viena.

Al voltant de les deu del matí varen aterrar a l’aeròdrom d’Aspern, Viena, les primeres esquadres de la Luftwaffe. En un dels avions i viatjava el cap de les SS Heinrich Himmler en companyia deRudolf Hess i les Waffen-SS. Himmler va ser rebut per les SS d’Àustria i per Kaltenbrunner, Friedrich Rainer i Odilo Globocznik, entre altres. Kaltenbrunner li va presentar un informe detallat que explicava com havien obtingut la victòria i va col·locar sota la seva autoritat suprema les SS austríaques. Himmler va comunicar que tenia la intenció de posar les peces d’art confiscades en primer lloc a disposició de les petites ciutats a Àustria. Al mateix temps, les unitats de les SS varen ocupar els carrers de Viena i varen preparar l’entrada triomfal de les unitats de la Wehrmacht com les de l’exèrcit austríac. Per altra banda, Walter Schellenberg es va apoderar dels codis de senyals i dels arxius del cap del servei secret austríac abans de que se’ls poguessin quedar els membres de l’Abwehr.

Al migdia, el president Miklas va ser arrestat per agents de la Gestapo infiltrats a Viena, i les SA i les SS varen assassinar al general Zehner. L’ex ministre de Seguretat, el major Fey, es va suïcidar després de matar a la seva esposa i al seu fill. A part, la Gestapo va arrestar al conseller de l’ambaixada, el baró Von Ketteler, conseller íntim deFranz von Papen. El cap de tres setmanes va ser assassinat i el seu cadàver va ser llançat al riu Danubi. Durant aquella nit i la matinada del dia següent, la Gestapo va detenir a 21.000 persones considerades una amenaça. Molts d’ells varen ser enviats al camp de concentració de Dachau, que va tenir que obrir noves instal·lacions per albergar a tota aquella gent. Molts d’ells varen ser alliberats al cap de poc i a finals d’any només en quedaven 1.500. Així, Seyss-Inquart va donar la benvinguda a les tropes alemanyes sense cap tipus d’obstacle i va obligar al Parlament a votar una llei de revocació de la sobirania austríaca que proclamava que el país passava a ser una província del Reich alemany. Seyss-Inquart, acompanyat entre altres per Edmund von Glaise-Horstenau, va sortir al balcó de la Balhausplatz, il·luminat per una sèrie de focus, per llegir la llista del seu gabinet presidit per ell mateix com a Canceller. A la tarda, les ràdios austríaques varen informar de la dimissió de Von Schuschnigg com a canceller davant la pressió alemanya. Immediatament, la Ràdio alemanya va desmentir la notícia.


A les les sis del matí, Hitler, acompanyat pel general Wilhelm Keitel, va sortir de Berlín per volar cap a Munic escortat per avions de caça. Després d’aterrar a l’aeròdrom d’Oberwiesenfel, el dictador es va dirigir en cotxe al lloc de comandament del 8º Exèrcit del general Fedor von Bock, a Mühldorf amb Inn, després travessar Altötting. Hitler va ser aclamat per la seva intervenció al país veí i la seva antiga pàtria. Von Bock els va informar del recorregut de les tropes i de les rutes d’entrada. El dictador, però, es va enrabiar en saber que la meitat dels vehicles implicats en l’operació s’havien avariat. Hitler va enviar llavors un telegrama d’agraïment al dictador Benito Mussolini per haver-li donat suport el dia anterior i li va prometre que mai ho oblidaria el seu gest. Mussolini el va trucar per confirmar-li que havia rebut el telegrama i el va felicitar. El dictador alemany li va dir:

Duce, mai l’oblidaré per això.

Pocs minuts després va agafar un automòbil Mercedes-Benz G4 de color gris i de sis rodes i va ordenar en el seu xofer que es dirigís a Braunau am Inn, on Hitler va néixer. Pels carrers de la capital bavaresa estaven plens de soldats alineats i, entre els curiosos, hi havia Unity Mitford, que acompanyaria a Hitler a Viena.

Poc abans de les tres de la tarda, la caravana d’automòbils Mercedes amb les capotes obertes, tot i les gèlides temperatures, va travessar la frontera austríaca. A dos quarts de quatre, després de passar per una carretera plena de cotxes i camions, varen arribar a la localitat de Braunau, on Hitler va ser rebut amb una calorosa benvinguda, tot i que no es varen aturar. La multitud va abraonar-se al cotxe de Hitler, que portava en el radiador l’emblema del Führer, i l’automòbil no va poder ni avançar perquè tothom volia tocar el vehicle. Les mares alçaven els seus nens per damunt de les seves espatlles perquè poguessin contemplar a Hitler, les campanes de les esglésies repicaven i desenes de persones varen sortir de casa. Hitler els va ensenyar en els seus acompanyants la seva escola i la casa dels seus pares.

Llavors es varen dirigir a Lambach, on de petit Hitler havia format part de la coral del convent i hi havia estudiat, per la carretera per Altheim i Ried. Quan varen baixar a l’entrada del convent, Hitler els va senyalar en els seus convidats la casa a on havia viscut amb la seva família.

Durant aquella tarda, Hitler li va ordenar en el doctor Wilhelm Stuckart que redactés una llei per fixar un Anschluss total.

A la nit, Hitler i els seus acompanyants es varen dirigir a la ciutat de Linz escortats per una unitat avançada de la Leibstandarte SS-Adolf Hitler i, a les deu de la nit, varen arribar-hi. Aquí es va ordenar que totes les finestres del Mercedes de Hitler estiguessin tancades i il·luminades durant el recorregut. En seguit, el nou canceller austríac, Seyss-Inquart, que s’havia trobat amb Hitler i el seu entorn a les afores de la ciutat, es va dirigir al saló de sessions de l’Ajuntament i, davant dels micròfons, va donar la benvinguda a Hitler mentre repicaven les campanes i la gent cridava Heil. La gent de la ciutat de Linz va començar a concentrar-se davant de l’Ajuntament i, instants després, va aparèixer Hitler en el balcó i els va dirigir unes paraules que eren constantment interrompudes pels aplaudiments. Hitler i els seus acompanyants es varen instal·lar a l’Hotel Weinsinger, el més gran de la ciutat, tot i que no hi havia suficients habitacions ni suficient menjar per tots ells. Hitler va demanar la suite amb vistes al Postlingberg, la petita muntanya que tants cops havia pujat de petit. A més, l’establiment només disposava d’un telèfon i varen tardar nou hores en posar-se en contacte amb Berlín. El dictador sí que va aconseguir enviar un telegrama a l’ambaixador Von Papen perquè es dirigís d’immediat a Viena i es va establir connexió amb el corresponsal George Ward Price, que s’havien que simpatitzava amb ells, perquè s’entrevistés aviat amb Hitler.

Durant la nit, els nacionalsocialistes locals varen cantar Deutschland über Alles, l’himne alemany, a sota l’Hotel de Hitler fins que va arribar un missatge de l’establiment en que es demanava que aturessin els càntics. Fins les quatre de la matinada encara hi havia gent esperant a l’Hotel.


William Shirer era l’únic radiofonista a la capital austríaca, però les autoritats alemanyes no el varen deixar parlar perquè varen tenir tota la nit les emissions bloquejades. Inclús varen agafar al periodista de la CBS i el varen amenaçar en veure que no parava de queixar-se.


A BerlínWilhelm Frick es va quedar a la capital per redactar l’esborrany d’una sèrie de lleis per justificar legalment la invasió alemanya a Àustria. Encara no s’havia contemplat l’Anschluss total i s’havia pensat en convocar eleccions per al 10 d’abril de 1938 amb una Àustria sota la protecció d’Alemanya. Hitler seria el president federal. Al migdia, Joseph Goebbels va llegir la seva proclama a les ràdios alemanyes i austríaques declarant que se celebraria un verdader plebiscit sobre el futur i el destí d’Àustria en breu.


Constantin von Neurath es va reunir amb l’ambaixador Neville Henderson, que el dia anterior havia rebut ordres del primer ministre Neville Chamberlain perquè comuniqués que hi hauria conseqüència si era cert que existia un ultimàtum d’Alemanya cap a Àustria. Von Neurath li va respondre que les relacions austríaques i alemanyes eren d’exclusiva incumbència del poble alemany i no del govern britànic i li va assegurar que no existia tal ultimàtum com afirmava i que les tropes alemanyes havien sigut enviades únicament com a resposta a urgents trucades del recent format govern austríac. Von Neurath li va dir a Henderson que tingués en compte que el telegrama en el qual el canceller Seyss-Inquart demanava ajuda al govern alemany ja s’havia publicat a la premsa alemanya. 

El baró Ernst von Weizsäcker va fer enviar un telegrama circular als ambaixadors alemanys a l’estranger perquè diguessin el mateix que l’antic ministre: el tema austríac era un afer alemany, no existia cap ultimàtum alemany cap a Àustria i les tropes alemanyes només eren al país veí com a resposta a urgents trucades del govern austríac. 

11 de març de 1938

Divendres:

La invasió d’Àustria:

A les dues de la matinada, el govern alemany va ordenar a les seves tropes que comencessin a entrar a Àustria en l’Operació Otto. A quarts de quatre va arribar a Viena un telegrama del govern alemany. Els funcionaris del Ministeri d’Afers Exteriors no varen entendre el contingut i varen informar al cap del Departament alemany, Max Hoffinger, perquè els hi expliqués. Hoffinger va veure de seguida que els alemanys estaven mobilitzant les tropes cap a Àustria i va informar al ministre d’Afers Exteriors, el doctor Guido Schmidt, que aquest va informar al canceller Kurt von Schuschnigg. El canceller ja estava informat de que a la frontera alemanya, a Salzburg concretament, estava tancada i que els trens que es dirigien cap a Alemanya estaven interromputs.

Von Schuschnigg havia sigut despertat a dos quarts de sis de la matinada quan el timbre del telèfon que hi havia al costat del llit havia començat a sonar. A l’altra banda hi havia el doctor Skubi, que el va informar que els alemanys havien tancat la frontera a Salzburg i que la circulació dels ferrocarrils de les dues nacions havia sigut tallada. També el va informar de que les tropes alemanyes estaven concentrades a la frontera. A les sis de la matinada, Von Schuschnigg, mentre es dirigia al seu despatx a la Ballhausplatz, va decidir aturar-se un moment a la catedral de Sant Esteve per sentir missa. En ser al seu despatx, el canceller va trucar al quarter general de seguretat i va ordenar a la policia i als batallons de la guàrdia que vigilessin el centre de la ciutat i els accessos a la Ballhausplatz. Després va trucar als seus companys de gabinet per reunir-se amb ell. Només Arthur Seyss-Inquart no va comparèixer, ja que el canceller no el va poder trobar enlloc. En aquell moment estava a l’aeroport de Viena, ja que havia acompanyat a Franz von Papen a l’aeroport, que s’havia de dirigir Berlín. Llavors, Schmidt i Hoffinger varen intentar alertar a Roma i a Londres del què els passava, però no varen tenir resposta. Només lord Halifax va contestar més tard en un telegrama en què declarava que no podien garantir la protecció d’Àustria.

Mentre les tropes alemanyes es mobilitzaven a la frontera entre Alemanya i Àustria i començaven a penetrar el país, a la Cancelleria del Reich es vivia un ambient de tranquil·litat. A les deu del matí, Adolf Hitler, decidit a unir Àustria al Reich, va enviar un telegrama al govern austríac perquè abandonés la idea de celebrar el referèndum per demanar als austríacs si volien continuar sent independents. Hitler va dir que volia que es posposés quinze dies i es formulés una pregunta semblant a la del plebiscit del Sarre. A continuació va parlar amb l’ambaixador Franz von Papen, que ja era fora de Viena, per dir-li que la situació a Àustria s’havia tornat insostenible. Després, el dictador va acceptar les exigències del ministre Hermann Göering de passar a l’atac. Hitler, que mostrava una gran inseguretat en aquella Operació, va exigir a Von Schuschnigg la seva dimissió com a canceller i ser substituït per Seyss- Inquart.

Mentrestant, a Viena, el ministre austríac Edmund von Glaise-Horstenau, que el dia anterior havia estat a casa del ministre Göering, va informar a Seyss-Inquart i al govern austríac de que Hitler estava molt enfadat i que estava disposat a destruir Àustria. Després, el notari de Salzburg i germà polític de Göering, Hubert, va entregar-los una carta de Hitler on demanava que no es celebrés el plebiscit que volia convocar el canceller austríac perquè sinó ordenaria l’entrada de les tropes alemanyes a Àustria per “restablir l’ordre i la calma”. Seguidament varen informar al canceller Von Schuschnigg del contingut de la carta de Hitler i li varen demanar un altre cop que no celebrés el referèndum.

A les dotze del migdia, Von Schuschnigg es va entrevistar amb el president Wilhelm Miklas i els seus companys de gabinet, a més del doctor Skubl per parlar de l’assumpte. Finalment, Von Schuschnigg va decidir no celebrar el plebiscit després de que el cap de la policia li hagués dit que el govern no podria comptar amb la policia. Quan varen tornar als seus despatxos, a dos quarts de tres del migdia, el canceller va trucar a Seyss-Inquart i al ministre Glaise-Horstenau. A tres quarts de tres, el canceller els va demanar que informessin a Göering de que havia acceptat les seves exigències i que anul·lava el plebiscit i l’aplaçava indefinidament. Amb l’objectiu complert, Seyss-Inquart va trucar a la Cancelleria per informar de la decisió del canceller i va parlar amb Göering, que aquest li va dir que no veia les coses clares i que exigien la dimissió de Von Schuschnigg perquè no havia complert els acords del 12 de febrer de 1938. Després, el canceller es va tornar a reunir amb el President. Mentre anava de camí al despatx del President, la gent li cridava que mobilitzés l’Exèrcit i que resistissin.

En aquells moments, a Berlín, Hitler va ordenar a Wilhelm Keppler, un home de la seva confiança, que tornés amb avió cap a Viena i li va dir que volia que Seyss-Inquart es convertís en el canceller d’Àustria aquell mateix dia. Poc després, Seyss-Inquart va tornar a trucar a la Cancelleria i va comunicar a Göering que el canceller s’havia reunit amb el president Miklas per parlar de la dimissió de tot el govern, però Göering no li importava ara aquell tema i li va preguntar si ell ja era el canceller, pregunta que Inquart li va respondre que no i, seguidament, el varen informar de que Keppler es dirigia a Viena amb l’ordre de Hitler de que ell fos el nou canceller i formés un nou govern nacionalsocialista.

En aquell moment, Von Schuschnigg a la desesperada va intentar trucar a Benito Mussolini, però el dictador italià no estava localitzable i el canceller va tenir que cancel·lar la trucada. Sense cap tipus de suport, el canceller es va dirigir al palau presidencial per presentar-li a Miklas la seva dimissió. En el moment que canceller i president estaven reunits, va entrar un missatge del Ministeri d’Afers Exteriors amb un missatge del govern italià que declarava que no podien donar cap consell en vista de les circumstàncies.

A dos quarts de quatre de la tarda, Von Schuschnigg dimitia del seu càrrec de canceller, però el president Miklas es resistia a nomenar a Seyss-Inquart canceller. Al mateix temps, Keppler, que havia acabat d’aterrar a Viena, va informar a la Cancelleria de la situació que es vivia a Viena en aquells moments. A la ciutat, milers de persones varen sortir al carrer cridant a favor d’Alemanya cantant el Deutschland, Deutschland uber alles…, la policia es va posar el braçal amb la creu gamada i un noi va pujar al balcó de la Cancelleria austríaca i va hissar la bandera amb l’esvàstica. En trobar-se amb Seyss-Inquart, Keppler li va entregar el text d’un telegrama que havia d’enviar a Hitler. En ell es sol·licitava l’enviament de les tropes alemanyes a Àustria per sufocar els desordres. Un quart d’hora després, Göering va tornar a parlar amb Seyss-Inquart i li va ordenar que quan fos el canceller apliqués la llei marcial, però el president Miklas encara es resistia a nomenar-lo.

A les cinc de la tarda, Göering va trucar des de Berlín al cap de les SS austríaques Odilo Globocznik a Viena, que el va informar per error de que el President havia cedit hi havia nomenat a Seyss Inquart canceller. Al cap de vint minuts, Göering va tornar a trucar a Seyss-Inquart, que li va repetir i confirmar que encara no era canceller. Enfadat i decebut, el ministre de l’Aire li va ordenar que el president Miklas havia d’entregar-li el poder d’immediat. Després, Seyss-Inquart va fer parlar Göering amb el professor d’Història Mühlnmann, que el va informar que el President encara resistia i es negava a obeir les ordres nazis i que no els volia rebre. Irritat, Göering va fer tornar a posar al telèfon a Seyss-Inquart i li va exigir que visités al tinent general Muff i li digués en el President que si no acceptava les ordres l’endemà tindria les tropes i Àustria deixaria d’existir. Un cop ell fos acceptat com a nou canceller, Göering li ordenava que convoqués a tots els nacionalsocialistes del país.

Al dos quarts de set de la tarda, Göering va tornar a parlar amb Keppler per ordenar-li que després de la dimissió de Von Schuschnigg no es podia restablir l’ordre i la tranquil·litat a Àustria, i que evitessin qualsevol acció armada. Per la seva part, Keppler el va informar que les formacions de les SA i les SS estaven ja al carrer i que tot semblava més tranquil. Un contingent de les SS ocupava en aquells moments el quarter general del govern provisional del Tirol. A més, el líder regional de l’Alta Àustria havia anunciat davant de 20.000 persones concentrades a la plaça principal de Linz, que Von Schuschnigg havia dimitit. Però Göering li va ordenar que volia la destitució del president Miklas i una mobilització nacionalsocialista. Després d’aquelles instruccions, el general Muff i Keppler es varen presentar davant del President amb un segon ultimàtum militar i el varen amenaçar de que si a dos quarts de vuit del vespre no havia cedit les tropes alemanyes penetrarien el país. Miklas els va anunciar que rebutjava l’ultimàtum i que únicament Àustria podria nomenar al cap del govern.

Minuts després, Göering va tornar a trucar a Seyss-Inquart, que ara ja s’havia reunit amb el President, i el va informar de que Miklas continuava resistint en el seu càrrec. Göering li va ordenar que l’amenacés. A les vuit del vespre, Seyss-Inquart va tornar a informar a Göering de que el govern havia sigut destituït per ells mateixos i que el general Echilihavsy tenia el comandament sobre les tropes austríaques amb ordres de retirar-les per esperar l’arribada dels soldats alemanys. Però Göering insistia en el seu tema i li va preguntar s’hi havia sigut nomenat canceller, però Seyss-Inquart de nou li va respondre que no. Llavors, el ministre li va dir que envairien el país i que mentrestant ell intentés ser nomenat canceller.

A dos quarts de vuit de la tarda, en el saló vermell de la Cancelleria de la Confederació, a la Ballhausplatz, Von Schuschnigg, acompanyat pel President, va dirigir unes paraules per ràdio al poble austríac, on els va informar de la situació i els va anunciar que havien renunciat a lluitar i que havien ordenat a l’Exèrcit que es retirés sense oferir resistència. Per acabar el discurs, es va acomiadar d’ells de forma solemne. En aquells moments els nazis estaven sembrant el caos a les ciutats austríaques ocupant les seus dels governs provincials.

A dos quarts de nou del vespre, Göering va trucar al tinent general Muff, que va rebre ordres de comunicar-li a Seyss-Inquart que envairien el país i que qualsevol que oferís resistència patiria les conseqüències. Muff li va explicar que Seyss-Inquart estava dirigint l’ordre, però Göering li va dir que volia la dimissió del President. A tres quarts de nou, Göering i Keppler varen tornar a parlar per telèfon. Keppler li va dir que el President es continuava negant a dimitir, però que el seu govern ja no tenia autoritat. Göering li va tornar a insistir una vegada més que això ja no importava i li va ordenar que li digués a Seyss-Inquart que enviés un telegrama a Alemanya demanant ajuda militar per evitar la guerra. Fent cas a les exigències, Seyss-Inquart va enviar un telegrama al govern alemany sol·licitant l’enviament de tropes per ajudar-lo.

Al mateix moment, Hitler va ordenar l’ocupació d’Àustria, però va esperar a tenir notícies de Mussolini abans de donar l’ordre d’avançar. L’ordre d’ocupació va ser firmada per Alfred Jodl. Walther von Brauchitsch, que el dia anterior havia sigut fora per un viatge oficial a El Caire, va sortir de la Cancelleria amb l’ordre executiva per envair Àustria. A última hora del dia es va saber que el dictador italià no reaccionaria si Alemanya ocupava Àustria, decisió que va satisfer a Hitler. Al cap de dos dies es va proclamar l’Anschluss en el Reich. Mentre els soldats alemanys entraven per les ciutats austríaques, es varen topar amb un autèntic entusiasme popular. Per la seva part, la premsa alemanya va rebre l’ordre de no fer servir la paraula guerra durant aquells dies.


Després de dirigir la invasió a Àustria, Göering es va dirigir al ball dels aviadors a la Casa dels Pilots, una festa militar d’altra graduació i de diplomàtics que feia temps que estava preparant i on varen ser convidats un miler de persones, entre ells l’ambaixador britànic Neville Henderson, que esperava explicacions de Göering davant la invasió a Àustria. L’orquestra, els cantants i els balladors eren de l’Òpera de l’Estat.

Quan Henderson es va dirigir a la Casa dels pilots, el seu conseller de l’ambaixada, Ivone Kirkpatrick, li va entregar un telegrama amb instruccions perquè es posés en contacte amb Constantin von Neurath i va intentar abandonar la festa. Els generals, en veure com l’ambaixador volia marxar corrents, varen patir per si sabia que Hitler tenia pensat envair Àustria aquella nit i, en aquell moment, va aparèixer Göering amb el seu vestit de gala i es va dirigir cap a l’ambaixador per conduir-lo fins al centre de la sala perquè no marxés. Després de veure el ballet del Teatre de l’Obra prussiana, Henderson li va demanar a Göering que tractessin amb benevolència a Von Schuschnigg i els seus col·laboradors.

També a la festa hi havia l’ambaixador txec, el doctor Mastny, que va ser apartat de la festa només arribar per reunir-se amb Göering. El ministre li va assegurar que Txecoslovàquia no tenia res que témer d’Alemanya, que l’entrada de tropes alemanyes a Àustria no era res més que un assumpte familiar i que Hitler volia millorar les relacions amb Praga. A canvi, Göering va demanar-li que prometés que no es mobilitzarien. Mastny va abandonar la festa per trucar al seu ministre d’Afers Exteriors a Praga i quan va tornar li va assegurar a l’amfitrió de la festa, que Txecoslovàquia no tenia cap intenció d’intentar interferir en l’assumpte austríac.


El príncep Felip de Hesse va entregar aquella tarda a Mussolini la carta de Hitler del dia anterior. Quan el dictador italià va llegir la carta es va preocupar molt i no va entendre algunes coses, i va demanar al príncep que es dirigís a l’ambaixada alemanya, a la Villa Wolkonsky, per sol·licitar comunicació telefònica amb la Cancelleria. A dos quarts d’onze de la nit, el príncep Felip de Hesse va parlar per telèfon amb Hitler des de Roma i li va donar la seva paraula de que Itàlia no intervindria si Alemanya ocupava Àustria. El príncep li va explicar que tornava del Palazzo Venezia i li va confessar que Von Schuschnigg havia trucat a Mussolini per demanar-li ajuda, però que el dictador italià l’havia rebutjat dient-li que ja no l’importava el tema d’Àustria. Segons els diaris de Clara Petacci, aquella nit ella i el dictador italià s’haurien discutit després de que Petacci descobrís una nova aventura amorosa de Mussolini amb una altra dona. Segons l’amant de Mussolini, aquella nit varen tenir relacions sexuals i Mussolini hauria acabat tant rendit que s’hauria adormit. Satisfet en saber que Mussolini es posava del seu costat, Hitler li va insistir que mai oblidaria el gest del seu homòleg, passés el que passés, i li va prometre que tant aviat com l’afer austríac estigués arreglat es reuniria amb Mussolini. Després de tornar agrair el gest de Mussolini, Hitler li va tornar a assegurar que si mai el dictador italià necessitava ajuda o estigués en qualsevol perill, podia estar segur de que ell l’ajudaria. Aquesta conversa va ser registrada pels tècnics de Göering.

Després de rebre les primeres felicitacions, Hitler va rebre al ministre Joseph Goebbels, que anava vestit de frac, i a Göering, que tornava del ball vestit amb un uniforme de gala, i es varen reunir a la planta superior de la Cancelleria, en el despatx de Hitler, on varen escoltar amb llàgrimes d’emoció la cançó de Horst Wessel retransmesa per primer cop per la ràdio vienesa. Llavors se li va comunicar a Hitler que tenia una trucada des de Viena i el dictador va ordenar passar la trucada al saló de música, que tenia millor aïllament. Al telèfon hi havia Seyss-Inquart, però la comunicació es va interrompre abans de que Hitler pogués pronunciar paraula. No hi va haver maneres de restablir la trucada fins que Hitler va poder parlar amb un mecànic de la companya telefònica. Irritat, Hitler va fer trucar a Göering i es va asseure al sofà. El ministre finalment va poder parlar amb Seyss-Inquart i varen parlar durant 30 segons. Varen acordar actuar ja a Àustria. Hitler cridava des del sofà que actués.

Per la seva part, Wilhelm Keitel va tornar a casa seva a les vuit de la tarda, on l’esperaven l’ambaixador austríac Tauschitz i el seu agregat militar, el major general Pohl, juntament amb els seus col·laboradors per una festa que havia organitzat feia tres setmanes. Keitel, tot i que va dissimular tant com va poder els plans militars, es va tenir que està tota l’estona excusant-se per anar al telèfon per parlar amb el seu Estat Major i amb Von Brauchitsch. Alguns li varen demanar que dissuadís a Hitler i cancel·lés l’Operació, però Keitel no volia desobeir les ordres de Hitler. Els deia que en parlaria amb Hitler i unes hores més tard els trucava dient-los que el dictador no havia acceptat la seva proposta. Tot era comèdia.

A mitjanit, Von Schuschnigg es va tornar a reunir amb el president Miklas a la sala de sessions i varen discutir tots els motius que aconsellaven el nomenament de Seyss-Inquart com a canceller. Al final, el president Miklas va cedir i va firmar el nomenament de Seyss-Inquart com a canceller a un quart de dotze de la nit. La primera decisió que va prendre el nou canceller va ser la de nomenar aquell mateix dia a Ernst Kaltenbrunner com a secretari d’Estat pels serveis de Seguretat. Per la seva part, la població vienesa ja es va fer a la idea de que serien annexionats a Alemanya i varen sortir a cantar pels carrers. Però no tot era eufòria, en el Leopoldstadt de Viena, el barri dels jueus, milers d’ells es varen posar a plorar i preparaven la seva fugida del país. El periodista nord-americà William L. Shirer, que per casualitat es trobava a la capital austríaca, va ser arrestat per uns nazis histèrics que cridaven pel carrer. Mentre el resta d’Àustria escoltava per ràdio les últimes notícies, Von Schuschnigg va ser internat.


Aquella mateixa tarda, l’Ambaixada alemanya a París va comunicar que moltes personalitats franceses estaven contentes perquè França no estava compromesa amb Àustria en un tractat d’ajuda militar com estava amb Txecoslovàquia. Per la seva part, la Legació iugoslava va anunciar oficialment al Ministeri d’Afers Exteriors de la Wilhelmstrasse, que el seu govern no intervindria en la qüestió austríaca ja que pensaven que era un problema intern alemany i que Iugoslàvia concedia especial valor a l’amistat amb Alemanya.


A Londres, Joachim Von Ribbentrop i la seva esposa, Annelise von Ribbentrop, varen ser convidat a dinar amb el primer ministre Neville Chamberlain i els seus companys de govern a Downing Street. Entre els presents hi havia els Londonderry, amics de l’antic ambaixador. El primer ministre es volia acomiadar de l’antic ambaixador a Londres i li va manifestar el seu desig de que la Gran Bretanya i Alemanya tornessin a tenir bones relacions, tot i que a les 6:10 de la matinada havia arribat al Ministeri d’Afers Exteriors un telegrama de l’ambaixador britànic a Viena en que informava de que la frontera d’Àustria amb Alemanya s’havia tancat i hi havia moviments de tropes pel bàndol alemany. A les 10:20, el cònsol general britànic a Munic va informar de que s’estava produint una mobilització general a Baviera i que les tropes es dirigien en massa cap a la frontera austríaca. Von Ribbentrop li va contestar que estaria molt satisfet de notificar aquest desig a Hitler. Però durant l’àpat va entrar el sotssecretari Alexander Cadogan per entregar-li a Chamberlain un telegrama del cònsol britànic a Viena en que li comunicava que el govern alemany havia presentat un ultimàtum al govern austríac. Poc després va arribar un altre telegrama en el que es notificaven certs moviments de tropes alemanyes. Chamberlain i Lord Halifax li varen demanar a Von Ribbentrop que els acompanyés al seu despatx per comentar les notícies. L’esposa del ministre alemany va ser convidada a marxar. Segons Winston Churchill, Von Ribbentrop i la seva esposa varen allargar l’àpat tant com varen poder per així impedir que el primer ministre s’informés del què estava passant a Àustria fins que finalment Chamberlain va tenir que interrompre el dinar per dirigir-se al seu despatx.

En el despatx, Chamberlain li va llegir els dos telegrames que havia rebut de la delegació britànica a la capital austríaca. Lord Halifax va declarar que els fets eren insuportables, però Chamberlain va agafar una actitud més conciliadora i li va preguntar en el ministre alemany si tenia notícies d’Àustria. Von Ribbentrop li va respondre que no tenia cap notícia i després va expressar els seus dubtes de la veracitat de les informacions. Finalment, el ministre alemany els va dir que no podia continuar la reunió fins que no hagués pogut parlar amb el seu govern. El ministre li va demanar a lord Halifax que l’anés a visitar aquella tarda, però com que Von Ribbentrop no va poder posar-se en contacte amb Hitler i no tenia més informes directes de la qüestió no li va poder donar cap novetat. L’únic que li va poder assegurar era que els fets havien agafat un curs imprevist i molt diferent als que havien planejat a l’entrevista a Obersalzberg. Von Ribbentrop el va convidar a viatjar a Alemanya i el ministre britànic va acceptar l’oferiment.

Després de que Von Ribbentrop deixés el seu despatx, Chamberlain va donar instruccions a l’ambaixador Henderson perquè entregués una nota a l’antic ministre d’Afers Exteriors, Constantin von Neurath per comunicar-li que si l’informe sobre l’ultimàtum alemany a Àustria era correcte, el govern britànic es veuria obligat a presentar una protesta en els termes més enèrgics. Henderson, quan havia sabut de que tropes alemanyes es dirigien a la frontera austríaca, havia ordenat a l’agregat militar, el coronel Noel Mason-MacFarlane, perquè visités el nou quarter general de la Wehrmacht perquè esbrinés què estava passant. Allí li varen assegurar a l’agregat que les tropes s’estiguessin mobilitzant, tot i que per llavors Henderson ja havia rebut informes de Nuremberg i de Dresden que apuntaven a aquestes mobilitzacions. Disposat a saber-ho de primera, Mason-MacFarlane va agafar el seu cotxe hi es va dirigir al sud de Berlín, però quan havia deixat enrere la capital es va topar amb milers de policies armats i membres de les SS que es dirigien cap a Àustria tot tipus de vehicles.

Per la seva part, lord Halifax va tornar al Ministeri d’Afers Exteriors i allí va saber que si Von Schuschnigg no dimitia del seu càrrec de Canceller a les sis de la tarda l’exèrcit alemany envairia el país. Ràpidament va enviar un telegrama a Viena per comunicar-li a Von Schuschnigg que el govern britànic no sabia què aconsellar-li. En acabar d’enviar el telegrama, el ministre va marxar a prendre un te d’acomiadament amb Von Ribbentrop a l’Ambaixada alemanya. Allí va saber que el seu homòleg alemany havia parlat per telèfon amb Berlín i que continuava negant que hi hagués cap ultimàtum. Però en aquell moment va entre el conseller alemany, Ernst Woermann, que va anunciar que Von Schuschnigg acabava de dimitir i que Seyss-Inquart acabava de ser nomenat Canceller. Consternat, Von Ribbentrop va justificar els fet dient que era el millor per als dos països, però Halifax va negar tal observació i li va dir que el que acabaven de veure era l’exhibició de la força bruta i li va augurar que l’opinió pública europea es preguntaria què impediria ara en el govern alemany fer el mateix amb Txecoslovàquia o en qualsevol altre part del món. El ministre britànic tampoc va acceptar la comparació que havia fet Von Ribbentrop amb l’annexió de Gran Bretanya a Irlanda.

En els Estats Units:

Franklin Delano Roosevelt es va reunir amb l’ambaixador francès i va descriure-li a Chamberlain com un home de la City que havia decidit deixar a França de banda amb l’esperança de tancar un tracte comercial amb els dictadors.

10 de març de 1938

Dijous:

El problema d’Àustria:

El govern austríac havia fixat el dia anterior el 13 de març de 1938 per celebrar a tot el país un plebiscit sota la consigna per una Àustria lliure i alemanya, independent i social, cristiana i unida. A les sis del matí, el secretari d’Estat austríac, Wilhelm Keppler, va sortir de Viena per dirigir-se a la Cancelleria del Reich, on va arribar-hi sobre les deu del matí. En aquells moments, Adolf Hitler estava reunit amb alguns generals i comandaments de les regions militars del sud que havien arribat aquell dia amb avió. En entrar a la sala, Keppler li va dir a Hitler si podia fer alguna cosa per ell i si podia intervenir en la reunió, però el dictador li va contestar que esperés uns minuts fora de l’habitació. Al cap de poc va entrar a la reunió Wilhelm Keitel acompanyat del general Max von Viebach i Keppler ho va aprofitar per entrar. Keitel va informar a Hitler de que el canceller austríac, Kurt von Schuschnigg, havia trencat el conveni del 12 de febrer de 1938 fixant la celebració d’un plebiscit. Sense temps per rumiar-s’ho, Hitler va manifestar que no li quedava més remei que restablir “l’ordre” a Àustria. Llavors, Keitel el va informar de que en el Ministeri de Guerra hi havia un pla elaborat per l’Estat Major titulat Operació Otto i es va ordenar en el coronel Alfred Jodl que es dirigís al Ministeri per portar la carpeta de l’Operació Otto. Després de llegir el document, Hitler va ordenar posar en marxa l’Operació Otto, la invasió a Àustria.

Però de seguida varen tenir el problema que el comandant en cap de l’Exèrcit, Walther von Brauchitsch no hi era, ja que estava de viatge oficial a El Caire. Keitel es va dirigir al quarter general del OKW, a la Bendlerstrasse, per reunir-se amb Ludwig Beck. Quan li va preguntar pels detalls de l’Operació Otto, Beck li va contestar que no s’havia preparat res. En aquells moments, Beck va ser citat a la Cancelleria.

Keitel va tornar llavors a la Cancelleria acompanyat per Beck. Amb ells també hi aniria Erich von Manstein, que havia de sortir de Berlín per fer-se càrrec d’un comandament de divisió. Desesperat, Beck va explicar que no hi havia res preparat, però Hitler li va rebutjar les seves opinions i li va ordenar que preparés l’Exèrcit per l’endemà. Beck no va tenir més remei que obeir i informar a les tropes de que s’havien de preparar per entrar a Àustria. Tot seguit, a Baviera es varen mobilitzar dos Exèrcits per col·locar-se a la frontera entre Alemanya i Àustria. A més, Hitler va ordenar que les tropes txecoslovaques que fossin trobades en territori austríac fossin considerades i tractades com a forces enemigues. Von Manstein va tornar a la Bendlerstrasse i va aplicar les ordres de Hitler. A dos quarts de set de la tarda, les ordres de posar en marxa l’Operació Otto ja estaven en marxa i es varen comunicar en els tres cossos d’Exèrcit i a la Luftwaffe. Unes hores més tard, Jodl va donar ordres suplementàries en nom del cap del comandament de la Forces Armades. En elles, el coronel demanava considerar com a hostils les tropes o milícies txecoslovaques que es trobessin a Àustria i considerar els italians com amics, especialment des de que Benito Mussolini havia declarat que no estava interessat en Àustria. Al mateix moment, Hitler va enviar un avió especial al príncep Felip de Hesse per informar a Mussolini de la seva acció en una carta data l’11 de març. En ella, el dictador li deia que Àustria i Txecoslovàquia estaven planejant restaurar els Habsburg i es disposava llançar el pes d’una massa de com a mínim 20 milions d’homes contra Alemanya. A continuació, li descrivia les seves demandes a Von Schuschnigg, les quals va definir com a moderades, i li va explicar que com que el canceller no les havia pogut dur a terme ara parlava d’un plebiscit que va descriure com a farsa. Per aquest motiu, Hitler li va dir que es veia obligat a actuar per restaurar la llei i l’ordre a la seva antiga pàtria. Per tal de que el deixés actuar, el dictador alemany li va assegurar que si mai Itàlia es trobés en el mateix lloc que Alemanya, ell actuaria al seu favor i li demostraria la ferma simpatia que sentia cap a ell.

Aquella mateixa tarda, el ministre austríac Edmund von Glaise-Horstenau, un dels nazis en el govern del canceller Von Schuschnigg, estava en el domicili del ministre Hermann Göering i li varen ordenar que l’endemà al matí es dirigís a Viena per ajudar a que Arthur Seyss-Inquart fos nomenat canceller i dimitís tot el govern de Von Schuschnigg. Precisament, aquella tarda, Seyss-Inquart li va assegurar a Von Schuschnigg de que donaria suport al plebiscit i que inclús pronunciaria un discurs per ràdio al seu favor.

Al voltant de mitjanit, Joseph Goebbels va rebre de nou l’ordre de presentar-se davant de Hitler per examinar la situació. Hitler li va confessar que havia decidit que aniria a Àustria i que ell i Göering es quedarien a Berlín. Llavors varen estudiar els preparatius propagandístics i després el ministre va tornar al seu Ministeri per treballar sobre ells fins les quatre de la matinada.

En el Reich:

El tribunal militar es va reunir a l’antiga mansió prussiana de la Leipzigerstrasse, la Preussenhaus, per jutjar a l’antic comandant suprem Werner von Fritsch, a qui se l’acusava d’haver pagat xantatges per amagar que era homosexual, tot i que s’havia demostrat que no era cert. En el judici només hi varen participar els testimonis i els professionals, i va ser prohibida l’entrada als periodistes. Com a membres del jurat hi havia membres de la Gestapo, de la policia i alguns alts funcionaris del Ministeri de Justícia, liderats pel ministre Frantz Gürtner. El general acusat anava vestit amb l’uniforme de gala. El president del tribunal va ser el mateix Göering, acompanyat per Erich Raeder i dos membres del tribunal militar permanent, els doctors Sellmer i Lehmann. El doctor Biron va actuar com a fiscal. El protocol va ser dut pel doctor Karl Sack. El doctor Sellmer va ser qui va dur a terme l’interrogatori i li va preguntar en el generaloberst si es considerava culpable dels càrrecs dels quals se l’imputava, acusació que va respondre amb un rotund no. Immediatament va ser cridat com a testimoni Otto Schmidt, que va explicar amb molts detalls com havia fet xantatge a Von Fritsch a canvi d’amagar-li la seva homosexualitat. Un cop va acabar la seva declaració, un ajudant de camp va portar una ordre de Hitler en que convocava a Göering i Raeder per reunir-se amb ell a la Cancelleria. Göering es va aixecar de la cadira i va dir que els interessos del Reich, fent referència a la mobilització de tropes cap a Àustria, exigien que s’aplacés el judici.


Després de visitar el camp de concentració de Dachau, Heinrich Himmler va visitar el camp de Sachsenhausen en companyia de Goebbels.

A la Gran Bretanya:

A Londres, Joachim von Ribbentrop es va entrevistar a les onze en punt amb Lord Halifax per parlar d’Àustria. Quan Von Ribbentrop va sortir del seu cotxe davant del Ministeri d’Afers Exteriors, una multitud que l’esperava des de feia estona el va començar a escridassar. En començar la reunió, el ministre alemany li va dir que el tema austríac s’havia de resoldre i que creia que un arranjament amistós seria també un inconvenient per les relacions angleses-alemanyes. Lord Halifax es va limitar a contestar-li que n’hauria de parlar amb el primer ministre Neville Chamberlain i el va avisar de que si volien la pau havien d’expressar el seu punt de vista respecte a Àustria i Txecoslovàquia perquè, ells tot i no desitjar una guerra, estarien disposats a anar-hi.

Després de la reunió, on el ministre es va tenir que sentir càntics contra la seva persona, com el de: Ribbentrop, marxa d’aquí! Von Ribbentrop es va dirigir a l’Ambaixada i va parlar amb Hitler per explicar-li els ànims que hi havia en el govern britànic. El ministre li va deixar entreveure que els britànics no farien res respecte a Àustria si es resolia pacíficament.

A la tarda, Von Ribbentrop va organitzar una festa d’acomiadament a l’Ambaixada, on hi varen ser presents la majoria de coneguts i amics britànics del ara ministre i gran part del Govern i del cos diplomàtic. Entre ells hi havia el director general de la Britisch Broadcasting Corporation, John Reith, que li va assegurar a Von Ribbentop que la BBC no era anti-nazi i li va prometre que faria onejar l’esvàstica en la Broadcasting House.

A França:

El primer ministre Camiller Chautemps i el seu gabinet varen dimitir.