19 de juliol de 1944

Dimecres:

Preparant el putsch del 20 de juliol:

En el quarter general de Rastenburg, a la tarda, Adolf Hitler va convocar al coronel Claus von Stauffenberg perquè fos present a la reunió del dia següent a la una de la tarda per tal que mostrés el seu informe sobre els progressos fets en la constitució de les divisions de Volksgrenadieren, que l’exèrcit de reserva entrenava ràpidament per llençar-se al front oriental. Curiosament, Hitler estava molt nerviós i inquiet aquell dia. La seva secretària Christia Schroeder li va preguntar el per què estava tan preocupat, i el dictador li va respondre:

Espero que no em passi res.

Després d’un llarg silenci li va afegir:

Seria un desastre que ara ocorregués alguna desgràcia. Jo no puc permetre’m caure malalt, perquè no tinc ningú que em reemplaci en la difícil situació que travessa Alemanya


A la tarda, Von Stauffenberg es va reunir a la Bendlerstrasse amb el diplomàtic Adam von Trott zu Solz per discutir sobre les orientacions de la política exterior del futur govern i després va treballar en l’informe que havia de presentar a Hitler. En retornar cap a la seva casa de Wannsee a les vuit del vespre, el coronel li va demanar en el seu xofer, Schweizer, que aturés el cotxe davant la Rosenkranzkirche, una església de Dahlem, en la que es celebrava missa. Von Stauffenberg hi va entrar durant una bona estona. Quan va tornar a casa va rebre la visita del seu germà Bertholf, que va estar amb ell fins l’endemà el matí. Helmuth Stieff, que viatjaria l’endemà amb ell a Rastenburg, es va dirigir a casa de Stauffenberg per entregar-li la bomba que havia de matar a Hitler. 

Mentrestant, en aquella nit, els oficials que ocupaven els càrrecs més importants en la guarnició de Berlín i del seu voltant (Doeberitz, Juueterbog, Krampnitz i Wuensdorf) que pensaven conspirar contra la vida de Hitler varen rebre l’avís de que el 20 de juliol seria Der Tag, el gran dia, i varen ser discretament convocats a Berlín. Entre ells hi havia el mariscal Erwin von Witzleben, el tinent general Erich Hoepner, el general de brigada Paul von Hase, el tinent general Ludwig Beck i el comte Wolf Heinrich von Helldorf


El Sturmbannführer SS Plaas va ser detingut i ajusticiat per haver actuat contra el règim.

En el Reich:

A Alemanya:

La Policia de Seguretat i del SD varen enviar una carta al districte de Radom dient que Heinrich Himmler havia ordenat, d’acord amb el governador general Hans Frank, que en tots aquells casos en que es cometessin atemptats o intents d’atemptats contra alemanys, sabotatges o intents de sabotatges contra instal·lacions vitals, no només havien de ser afusellats els culpables sinó que també s’havien d’ajusticiar a tots els homes de la seva família. Les dones de més de setze anys havien ser enviades a un camp de concentració.


Les primeres 179 dones varen arribar en el petit camp de concentració de Helmbrechts.


Benito Mussolini es va dirigir a Alemanya per entregar a les seves tropes les banderes de combat. La bandera era la tricolor amb un àguila negre al centre amb les ales desplegades sobre un fascio republicà. Mussolini va parlar amb les divisions Monterosa i Littorio, que estaven a punt de tornar a Itàlia per tornar seguidament al front. Entre altres coses, el dictador italià els va dir que no havien de tenir por per tornar a Itàlia perquè només es trobarien a la línia de foc enemic a uns quants europeus juntament amb gent d’Àfrica, d’Amèrica i amb mercenaris sense ideals.

A Hongria:

Tot i la prohibició de Miklos Horthy del 7 de juliol, Adolf Eichmann va aconseguir deportar del camp de Kistarcsa jueus hongaresos a Auschwitz.

A Itàlia:

A la Toscana, la 34º Divisió nord-americana va ocupar el vital port de Livorno.

En el front occidental:

A França:

En l’Operació Goodwood, les tropes britàniques varen eliminar les resistències alemanyes i es varen fer amb el control de la xarxa de carreteres de la zona. Però l’Operació havia costat més baixes del previst, tot i que els britànics ho varen amagar i el principal titular del diari londinenc Times era que el 2º Exèrcit avançava i el Daily Mail deia en el seu titular que els blindats arrasaven. A les quatre de la tarda va començar una tempesta tropical.

Les forces del general Omar Bradley varen iniciar el seu atac principal a través de la carretera Periers, Saint-Lo per dirigir-se cap Coutances per després atacar a través d’Avranches.


Després de diversos dies de treball, el port de Cherbourg va quedar novament en situació de ser utilitzat i immediatament va començar a descarregar material.


La 1º Divisió de Guardes Gal·leses va entrar en acció a prop de Cagny.

A la Gran Bretanya:

Veient que lOperació Goodwood s’estava desinflant, Omar Bradley va visitar el quarter general del comandant Trafford Leigh-Mallory a Stanmore, Middlesex, per parlar d’utilitzar petites bombes amb detonadors instantanis que impedirien que s’obrissin al terra els grans cràters que havien obstaculitzat l’avanç de les tropes a Cassino i a Caen després d’haver bombardejat la zona.

A la Xina:

El 20º Comandament de Bombardeig de la USAAF va enviar per primer cop 96 bombarders B-29 per atacar objectius a Anshan, Manxúria.

En els Estats Units:

A Chicago es va reunir la Comissió del Partit Demòcrata per elegir a la persona qui acompanyaria al president Franklin Delano Roosevelt en les eleccions presidencials del novembre. El President va tenir que acceptar la imposició de la direcció del Partit, i no va opinar massa en el tema perquè ja estava malalt i no tenia suficient energia. Tant Henry Wallace, com Harry S. Truman, com James F. Byrnes, que havia deixat el Tribunal Suprem i s’havia convertit en responsable de la mobilització de la guerra, creien que podrien ser elegits. Wallace, que era l’actual vicepresident, tenia en contra que havia sigut objecte d’atacs de l’ala més conservadora del Partit per demanar una revolució popular en tot el món en la qual els Estats Units i la Unió Soviètica cooperarien per sumar-se a la causa dels sindicats, les dones, els afroamericans i les víctimes del colonialisme. Entre els seus enemics hi havia banquers de Wall Street i empreses contràries als interessos dels treballadors, segregacionistes i defensors del colonialisme francès i britànic. Truman inicialment va rebutjar la vicepresidència, però després va canviar d’opinió quan Roosevelt li va dir que si no ho acceptava ell seria el responsable de trencar el Partit Demòcrata en plena guerra. En la primera votació va guanyar Wallace; en la segona, els dirigents de l’aparell del Partit en les ciutats i els demòcrates del sud varen imposar a Truman, que va gaudir del suport de la central sindical CIO.

18 de juliol de 1944

Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

El ministre Joseph Goebbels va acabar d’escriure totes les seves idees en un escrit dirigit a Adolf Hitler per tal de que li donés permís per tenir plens poders en el programa de la Guerra Total, que ell mateix havia elaborat i que creia que encara no s’havia posat en pràctica.


En l’editorial del Dresdner Zeitung titulat Jueus a Normandia, l’articulista d’aquell editorial va dir que mentre es combatia havien aparegut els jueus per treure’n rèdit i perquè era la seva guerra, la guerra del judaisme internacional, va sentenciar.


Karl Goerdeler va avisar al grup opositor a través dels seus amics del quarter general de la policia, entre ells Arthur Nebe, de que Heinrich Himmler havia ordenat detenir-lo.


El capità Alfred Kranzfelder, un dels pocs oficials de la Kriegsmarine que pertanyien a l’oposició, va informar a Claus von Stauffenberg de que circulaven rumors per Berlín segons els quals el quarter general de Rastenburg seria destruït en els següents dies per la proximitat dels soviètics. Von Stauffenberg va ser informat al llarg d’aquest dia de que havia d’assistir a una reunió amb Hitler el 20 de juliol. El coronel va tenir clar que aquest seria el dia que s’hauria d’actuar. 

Però no només Von Stauffenberg es va començar a moure. Fritz von der Schulenburg va decidir abandonar Berlín per celebrar l’aniversari de la seva esposa Charlotte. Després de la festa, Von der Schulenburg va compartir amb els seus amics i familiars les expectatives que tenien dipositades en el cop d’Estat. Henning von Tresckow li va dir a la seva amiga Margarethe von Oven, que volia que estigués a Berlín quan hi hagués el cop d’Estat perquè “l’assassinat és un treball per home”. Von Tresckow li va prometre que si la necessitava li enviaria un avió.

En el front oriental:

En el sector central:

L’avanç del 3º Front Bielorús, sota el comandament d’Ivan Cherniajovski, i el 1º Front Bielorús, sota el comandament de Konstantin Rokossovski, va ser frenat pel Grup d’Exèrcits Centre del general Walther Model, que va evitar que els soldats soviètics penetressin per Prússia Oriental. Per altra banda, les tropes d’Ivan Koniev tenien rodejat al 13º Cos a l’est de Lvov, que encara estava defensada pel 1º Exèrcit blindat.

En el front occidental:

A França:

En un dia radiant, a les cinc del matí els Aliats varen bombardejar els pobles que es trobaven en la ruta del seu avanç i en les primeres línies alemanyes al llarg de l’Orne amb 930 bombarders pesats britànics Lancaster i 632 B-24 nord-americans de les Forces Aèries 8º i 9º. Era l’Operació Goodwood, una operació en que es varen llançar 6.800 tones de bombes en només 45 minuts per tal de donar suport les operacions terrestres. Els britànics varen atacar la zona sud del riu Orne i els nord-americans les concentracions alemanyes de la rereguarda i dels flanc. L’atac va anar conjuntament amb un fort bombardeig naval. Durant els bombardejos, els Aliats varen deixar caure 7.000 tones d’explosius sobre el casc urbà de Caen. L’església de Saint Gilles, construïda durant tres segles, va quedar reduïa a runes, igual que l’edifici barroc de l’ajuntament. Uns 300 civils francesos varen morir a conseqüència d’aquest atac.

A tres quarts de vuit del matí, formacions blindades de les divisions 7º i 11º i la dels Guàrdies del 8º Cos britànic, sota el comandament d’O’Cooner, concentrades al llarg de l’Orne varen avançar juntament amb la infanteria del 1º i el 2º Cos canadenc cap al sud. Les puntes de llança havien d’obrir pas en direcció Falaise, a uns 30 quilòmetres de Caen, provocant desconcert i pànic dins les files alemanyes de la 21º Divisió Panzer i la 16º GAF. Però el comandant Bernard Law Montgomery anava massa confiat i, al cap de poc, els tancs Aliats es varen trobar combatent amb els canons antitancs alemany. La 11º Divisió blindada anava al capdavant seguida per dues divisions blindada, la de la Guàrdia i la 7º. Les tres varen començar a creuar l’Orne quan de cop varen ser atacats pels alemanys camuflats en aquells terrenys propicis pel camuflatge en els turons, com el de Bourguébus, on hi arribaria la 11º Divisió a la tarda. La Divisió de les Guàrdies va arribar a Vimont i la 7º Divisió va avançar més enllà de Demouville. Uns 760 canons d’artilleria britànica varen entrar en acció per defensar-se i de seguida va començar el combat.

Durant aquella batalla les divisions blindades britàniques varen perdre més de 200 tancs i no varen aconseguir penetrar les posicions alemanyes al llarg de l’Orne i, a més, a última hora de la tarda els alemanys varen rebre reforços a la zona de batalla i varen haver més combats. Els alemanys varen atacar al sud i al sud-est de Bourguébus amb més de 50 tancs i varen aconseguir aturar l’avanç Aliat a la línia Emieville-Cagny-Soliers. A part, els alemanys varen utilitzar per primer cop en combat el King Tiger, que va deixar fora de combat a nombrosos tancs britànics entre les localitats de Troarn i Demouville. Montgomery, que no volia admetre que el seu pla no havia funcionat com pensava, va emetre un comunicat oficial que va arribar a temps per ser transmès per la BBC en el seu butlletí de les nou de la nit que deia que el 2º Exèrcit havia atacat i obert camí i que el general Montgomery estava plenament satisfet.


A Saint Lo, les defenses alemanyes s’estaven defensant dels continus atacs nord-americans de la 29º Divisió i de les Divisions d’Infanteria 9º i 30º, però a les sis de la tarda des del nord-est una força operacional aliada va entrar a la ciutat. L’artilleria alemanya continuava disparant des dels turons del sud, però els soldats nord-americans de seguida varen anar guanyant terreny. En entrar a la ciutat es varen trobar amb un panorama desolador. L’escriptor irlandès Samuel Beckett, en qualitat de voluntari de la Creu Roja, va calcular que 2.000 dels 2.600 edificis havien sigut destruïts. A més, els cadàvers dels soldats alemanys eren molts cops trampes, ja que tenien una granada preparada per esclatar en quan se li tirés algun objecte.

A Japó:

A Tòquio, la pèrdua de les Illes Marianes i una conspiració contra seva, a més de la pèrdua de prestigi, va provocar la dimissió de Hideki Tojo i del seu govern en bloc després de que aquest quedés convençut de que la guerra estava perduda. Però alguns militars no compartien la mateixa opinió i Tojo va ser substituït pel general Kuniaki Koiso en el govern de Japó, un general que volia continuar amb el conflicte.

A Birmània:

Les tropes japoneses varen aturar l’ofensiva britànica, però varen suspendre l’Operació U-Go.

17 de juliol de 1944

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

El general Friedrich Fromm va demanar-li en el ministre d’Armament, Albert Speer, per desig del cap de l’Estat Major Claus von Stauffenberg, que el 20 de juliol anés a dinar amb el coronel Von Stauffenberg a Bendlerstrasse, Berlín. Speer no va acceptar l’oferiment del general Fromm perquè li va dir que aquell dia tenia que fer un discurs amb els representants del Govern. Fromm va insistir-hi molt en que era absolutament necessari que anés a veure al coronel Stauffenberg aquell dia, però Speer novament va rebutjar-ho. El 20 de juliol es faria l’atemptat contra la vida d’Adolf Hitler.


En el Feldkommando, Heinrich Himmler va tornar a rebre tractament del doctor Felix Kersten i li va dir que estava molt content per haver-li confessat el dia anterior que Hitler tenia avantpassats jueus perquè així podia entendre la seva pena. Kersten li va tornar a prometre que no en parlaria amb ningú d’aquell tema. Llavors, Himmler li va tornar a assegurar que ell no era el responsable del genocidi jueu. Quan el doctor va acabar el tractament, Kersten li va entregar de nou una petita llista amb els noms de dos holandesos, tres francesos, dos noruecs i cinc alemanys que havien sigut condemnats a mort per sabotatge. Himmler va acceptar perdonar-los. Un cop més, Himmler el va convidar aquella nit a sopar a Hegewaldheim amb Rudolf Brandt. Després de sopar i quan Brandt va marxar, Himmler li va demanar en el doctor que es quedés amb ell perquè rebria en breu una trucada del dictador. Llavors, el ministre li va confessar que Hitler estava molt decebut per la dèbil resistència del poble alemany i li va assegurar que si perdien la guerra seria per culpa del poble. Quan el doctor li va dir que no era molt noble el que havien fet amb els jueus, Himmler li va dir que ho sabia i es va intentar justificar dient que només complia ordres. Llavors, el ministre li va preguntar com era possible que el 1942 no s’haguessin entregat els jueus finlandesos i Himmler li va deixar entreveure que sospitava d’ell. Kersten, segons la seva versió, li va confessar que hi havia intercedit com a ciutadà finlandès. Himmler li va assegurar que no li tindria en compte i li va tornar a afirmar que si s’hagués aprovat el seu pla de Madagascar s’haguessin estalviat molts problemes. Quan va acabar la frase va arribar un missatge de Rastenburg.


Tot i que la derrota semblava imminent i que poca gent ja hi creia a part del propi Hitler, els diaris continuaven venent que hi hauria una victòria alemanya. La Dresdner Zeitung d’aquell dia deia d’aquesta manera:

Avui la nostra fe en la indestructible seguretat en la victòria s’ha vist confirmada. Ara ja no podrà treure’ns cap poder d’aquest món, cap diable de l’infern més profund, perquè ens hem convertit en una generació de ferro. Només una generació de ferro podrà sortir vencedora en la tempesta del nostre temps. S’haurà de tenir entranyes de ferro i un cor d’acer.


Joachim von Ribbentrop va demanar-li a Veesenmayer que informés a Miklos Horthy en nom de Hitler de que esperava que ara les mesures contra els jueus de Budapest es prenguessin sense demora i, tot i les excepcions de no deportar els jueus estrangers, no s’havia de produir cap endarreriment en la posada en pràctica de les “mesures” jueves perquè sinó Hitler retiraria l’acceptació de repatriar aquests jueus estrangers.


Una ordre judicial demanava detenir a l’ex alcalde de Leipzig Carl Goerdeler per oposar-se al règim. Advertit del perill que corria, Goerdeler va fugir de Berlín.

A França:

Després de tornar-se a reunir amb el general Heinrich Eberbach, que comandava el Grup Blindat de l’Oest, per parlar del futur atemptat del 20 de juliol, el mariscal de camp Erwin Rommel va dirigir-se en el front occidental per fer una inspecció tècnica a dues divisions a Falaise i després va visitar dos llocs de comandament de la seva unitat. Durant una conferència a Saint-Pierre, on hi havia el general Sepp Dietrich, Rommel va avisar de que es podia produir un atac a gran escala aquella mateixa nit. A la vall del Orne s’havia vist i sentit una gran concentració de blindats i equips britànics, i el mariscal va suggerir que les defenses antitanc ataquessin. Dietrich li va admetre que ell també creia que l’atac seria imminent. Rommel entenia en aquells moments que la situació era insostenible i que no es podia seguir amb la guerra sense ni subministraments ni sense aviació.

A les quatre de la tarda, Rommel va tornar a pujar en el seu cotxe Horch, ja que les males notícies que arribaven de Saint-Lo l’obligaven a tornar al seu quarter a La Roche-Guyon. A tota velocitat el seu automòbil va agafar la carretera D-4 direcció a l’est. A les a fores de Livarot, el conductor va agafar una drecera per després, a uns cinc quilòmetres al nord de Vimoutier, a tocar de Caen, reincorporar-se a la carretera principal. De cop, del nord, varen aparèixer sis avions Aliats. El sergent que anava en el seient de darrere va cridar espantat que dos Spitfire els perseguien. El conductor ràpidament va prémer a fons l’accelerador i Rommel li va ordenar que busqués un lloc adequat per amagar-se. Però ja era massa tard. Els avions britànics varen atacar el cotxe. Les bales varen foradar el costat esquerre del Horsch, ferint de mort al conductor, que va ser tocat a l’espatlla i en el braç. Perdent el control del vehicle, el Horsch es va precipitar per un turó avall i va acabar impactant contra un tronc d’un arbre abans d’aturar-se en una tanca. Rommel, ferit pels cascs de granada, va sortir disparat del cotxe pel parabrises i va patir una doble fractura de crani. Malferit, el mariscal es va arrossegar per la carretera, quedant estès a uns 20 metres del vehicle. En un principi ningú es va pensar que pogués sobreviure; sagnava per les orelles degut a una fractura a la base del crani, a més de que s’havia trencat un pòmul i tenia l’ull esquerre danyat i rascades a la cara i al voltant del cap. Després de ser traslladat a una caseta d’un guàrdia va ser conduït fins a Livarot després de que tardessin tres quarts d’hora per trobar un altre vehicle. El farmacèutic de la localitat va curar les ferides del mariscal i li va posar una injecció de càmfora i èter per sedar-lo. Encara conscient, Rommel va ser traslladat en un altre automòbil de l’Estat Major a l’hospital de la Luftwaffe a Bernay, situat a 40 quilòmetres de distància. Hitler va ser informat a l’acte de l’accident.

Ningú pensava que se’n en sortís, però el mariscal es va recuperar a l’habitació número 9 de l’hospital. Tot i recuperar-se, per culpa de les ferides va tenir que estar en repòs a casa seva a Herrlingen fins que es va veure obligat a suïcidar-se per ordres de Hitler el 14 d’octubre per està al corrent de l’atemptat del 20 de juliol. Rommel va ser substituït com a comandant del Grup d’Exèrcits B en el front occidental pel general Günther von Kluge, que ja havia substituït al mariscal Gerd von Rundstedt el 3 de juliol, perquè aquest, igual que Rommel, havia demanat a Hitler negociar la pau amb els britànics.

A Polònia:

A Auschwitz va arribar l’últim comboi de jueus grecs.

En el front occidental:

A França:

A l’alba, el comandant de la 29º Divisió d’infanteria nord-americana, Charles Hunter Gerhardt Jr., va ordenar que els seus nous batallons de fusellers ataquessin a la localitat de Saint-Lo. El 3º Batalló del 116º d’Infanteria va entrar a la localitat de La Madeleine, situada a l’est de Saint-Lo, sota una espessa boira. Just després de les vuit del matí, els alemanys varen respondre atacant amb els seus morters i en l’atac varen matar al nou comandant, Thomas D. Howle. El Batalló va poder sobreviure gràcies al bombardeig en picat dels Thunderbolt P-47.

En el front oriental:

A Polònia:

Elements del 1º Exèrcit blindat de la Guàrdia soviètica varen aconseguir arribar al riu Bug i varen penetrar en territori polonès.

A Bielorússia:

Els alemanys es varen veure obligats a evacuar la ciutat de Grodno, a 60 quilòmetres de la frontera alemanya.

A la Unió Soviètica:

A Moscou ja es començava a veure la victòria i els presoners alemanys del 4º Exèrcit capturats a Minsk varen ser obligats a desfilar pels carrers centrals de la capital perquè la població els pogués escridassar i maltractar. 19 generals alemanys vestits d’uniforme i amb les seves medalles varen ser els primers en desfilar. Darrere seu hi anaven un grup de més de mil oficials i, seguidament, varen desfilar els soldats. En total varen desfilar més de 57.000 soldats i la majoria anaven sense afaitar, bruts i alguns fins i tot no portaven sabates. Quan va acabar la desfilada varen netejar amb canons d’aigua els carrers per on havien passat per simbolitzar que estaven desinfectant els carrers del feixisme.

A la Gran Bretanya:

A Londres, l’Estat Major de la Resistència va deixar de dependre de l’Estat Major suprem interaliat. Sota les ordres del general Pierre Koenig varen consolidar la seva total independència.

16 de juliol de 1944

Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

A Berlín, el coronel Claus von Stauffenberg es va dirigir  la seva vivenda de Wannsee, a la Treistanstrasse 8, després d’avortar el dia anterior el seu últim intent d’assassinar a Adolf Hitler en el quarter general de Rastenburg. A la vivenda hi residia el germà del coronel, Berthold von Stauffenberg, i allí a la tarda es va celebrar l’última reunió dels diferents cercles de l’oposició al règim nazi per acabar de planificar el complot contra la vida de Hitler durant una sessió informativa programada a Rastenburg per al dia 20 de juliol de 1944. Entre els presents hi havia Caesar von Hofacker, que aquest acabava de tornar del front occidental on s’havia reunit amb diferents generals, Friedrich von der Schulenburg i Adam von Trott zu Solz. Von Stauffenberg va deixar clar que aquest seria el seu últim intent d’eliminar al dictador. Von Hofacker els va informar de que era imminent l’enfonsament en el front occidental i que Erwin Rommel els donaria suport si atemptaven contra Hitler sense preocupar-se del que digués Günther von Kluge. Von Trott zu Solz els va informar de que tenia informacions que el feien pensar que els Aliats obririen negociacions amb un Govern anti-nazi. A casa dels Berdow es varen aixecar rumors de que aquella setmana s’atemptaria contra el quarter general la següent setmana.

El complot ja estava en marxa i en el quarter general Rommel, el general Heinrich Eberbach, el comandant d’un Grup Blindat de l’Oest, es va reunir amb el mariscal Rommel per, segons Eberbach, parlar del complot del 20 de juliol. Eberbach li va dir que per ajudar Alemanya s’havia de matar a Hitler. Rommel li va contestar que estava d’acord en tots els plans dels conspiradors, però insistia en que la revolució contra Hitler tenia que sortir des de dins.


En el Feldkommando, quan el doctor Felix Kersten es va dirigir a l’habitació de Heinrich Himmler per tractar-lo es va trobar amb un ministre cansat i desanimat. Tenia de nou dolors d’estomac i havia dormit malament. Himmler li va explicar que estava molt preocupat per la mala salut de Hitler i li va confessar que totes les injeccions del doctor Theodor Morell ja no feien efecte. A més, li va explicar que les últimes decisions del dictador ja no eren clares i precises com abans. Himmler li va narrar que li havia dit a Hitler que busqués una segona opinió mèdica, però que el dictador s’havia enfadat amb ell i l’havia acusat de la debilitat de les Waffen-SS. El doctor es va atrevir a aconsellar-li que internessin a Hitler en una clínica mèdica o un hospital mental, però Himmler li va replicar de que no podia fer-ho i que no tenia tan poder cap al dictador i que a més havia de ser fidel a ell. Quan acabava la sessió, un cop més Kersten li va entregar una llista de persones que volia que fossin alliberades. Eren tres estonians, dos luxemburguesos, dotze belgues, catorze francesos i un holandès que havien sigut acusats de sabotatge. Himmler, després de renegar, va acceptar alliberar-los. Kersten també va aconseguir que tres aviadors nord-americans no fossin executats.

Quan el doctor marxava de l’habitació, Himmler li va demanar que anés a sopar amb ell i el secretari Rudolf Brandt a Hegewaldheim. Un cop a la població, el ministre i el doctor varen donar una volta per la riba del llac i  després els tres varen anar a sopar. Després de sopar i quan Brandt va marxar a treballar, Himmler li va afirmar en el doctor que Hitler volia exterminar a tots els jueus i que era impossible fer-lo canviar d’idea. Llavors, segons la versió del doctor, quan li va preguntar per què Hitler sentia tan odi cap als jueus, Himmler li va confessar perquè tenia sang jueva, ja que tant la seva àvia paterna, Anna Maria Schickelgruber, com el seu pare, Alois Hitler, eren mig jueus. Himmler, segons la versió del doctor Kersten, li va relatar la vida dels pares del dictador i li va dir que l’hi havia sigut molt difícil modificar i reorganitzar tots els llibres oficials per amagar la seva procedència i li va augurar que en un futur ningú coneixeria la procedència real del dictador. Quan el doctor li va preguntar des de quan ho sabia, Himmler li va contestar que des del 1930 i li va explicar que la mare del dictador, Klara Hitler, era ària i que aquesta sang era més forta que la del pare i que així havia mantingut l’ànima ària. Quan li va preguntar qui més sabia aquell secret, Himmler li va contestar que només Brandt, ja que tots els demés estaven morts. Seguint el relat del doctor, el ministre es va quedar callat i es va prendre tres copes de vi abans de dir-li que tot allò era un secret. Després d’aquesta conversació varen tornar al Feldkommando.


Eva Braun estava a la terrassa en el Berghof amb la seva cosina quan va sonar el telèfon. Eva va córrer cap dins perquè ja sabia qui trucava. Eva va parlar amb Hitler.


En el camp de concentració de Buchenwald, el cirurgià Erwin Ding va rebre una carta de Helmuth Poppendick, el segon d’Ernst-Robert Grawitz, en la que l’informava que en breu arribaria al camp un metge danès, un SS -Sturmbannführer anomenat Carl Varnet (en realitat es deia Carl Peter Jensen) i que havia de posar a la seva disposició a diversos presoners etiquetats amb el triangle rosa per provar uns experiments per “curar l’homosexualitat“.

A Hongria:

El cardenal Justinian Seredi va redactar una breu nota pastoral on va afirmar que una part dels jueus havien tingut una influència culpable i subversiva en la vida econòmica, social i moral d’Hongria, mentre que altres no s’havien alçat contra els seus coreligionaris en aquesta qüestió.

En el front occidental:

A França:

El 2º Exèrcit Aliat va atacar a Evrecy a través del cap de pont de l’Odon, obligant en els alemanys a dur precipitadament al combat els seus blindats.

En el front oriental:

A Bielorússia:

El 3º Front de Bielorússia, sota el comandament del general Ivan Cherniajovski, i el 1º Front de Bielorússia, sota el comandament del general Konstantin Rokossovski, varen conquerir la ciutat bielorussa de Grodno des dels dos costats del riu Niemen.

A Lituània:

Els soviètics varen reconquerir Vílnius.

A la Gran Bretanya:

Radio Londres va denunciar la responsabilitat del govern de Vichy en les deportacions de jueus.


Reg Jones va admetre que els alemanys havien desenvolupat un míssil amb unes característiques tècniques impressionants fins el punt de que creien que podia dur a terme com a mínim un bombardeig sistemàtic a Londres. Jones afegia que, en la seva opinió, era poc probable que el cap del míssil pesés més d’una tona, cosa que era certa.

A la Unió Soviètica:

El St. Petersburg Times va sortir amb un titular que es preguntava ¿Pot escapar Hitler?. Segons el diari, els oficials del govern creien que Hitler intentaria escapar d’Alemanya.

15 de juliol de 1944

Dissabte:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg, a la tarda, Adolf Hitler es va reunir en tres sessions amb el mariscal de camp Wilhelm Keitel i amb el coronel Claus von Stauffenberg, que aquest estava decidit a eliminar-lo aquell mateix dia i que anava acompanyat pel seu superior, el tinent general Friedrich Fromm. Von Stauffenberg no va actuar perquè Hitler es va retirar abans que la bomba, amagada en el maletí, pogués ser col·locada. En la segona sessió va trucar a Berlín per consultar si havia de seguir amb el pla en cas de que no hi hagués Heinrich Himmler. Ell volia actuar encara que no hi fos, tal hi com havien acordat l’11 de juliol. A Berlín, el general Friedrich Olbricht, que pensava que Von Stauffenberg eliminaria a Hitler, va posar en marxa l’Operació Valquíria entre les set i les vuit del matí i va mobilitzar les seves tropes. Els tancs de l’escola de Krampnitz varen rebre l’ordre de dirigir-se a Berlín i les tropes es dirigien cap al centre de la capital amb l’objectiu d’ocupar la Wilhelmstrasse. Poc després, Olbricht va rebre una trucada de Von Stauffenberg, que el informar de que Hitler estaria present a la següent reunió i que estava decidit a posar en marxa el pla per assassinar-lo. Però en aquesta tercera reunió, Von Stauffenberg va participar directament en la presentació, fet pel qual li va impedir accionar la bomba. Desesperat, el coronel en acabar la seva conferència va trucar immediatament a Olbricht i li va transmetre la notícia. El general va anul·lar ràpidament l’Operació i les tropes varen tornar als seus quarters. Olbricht va fer passar tota l’operació per un exercici.


Hitler es va reunir amb Himmler durant aquell dia per discutir l’anomenat problema jueu a Hongria i va ratificar l’aprovació de tornar a deportar jueus des de Budapest.


Himmler va rebre aquell dia tractament del doctor Felix Kersten, que aquest havia sigut informat per Rudolf Brandt de que el ministre s’havia reunit amb un dels seus homes de confiança del camp de concentració d’Auschwitz a les afores de Cracòvia. Durant la sessió, el doctor li va preguntar de què havien parlat en la reunió. Himmler li va explicar que era un jueu i li va afirmar que els jueus de l’est odiaven als de l’oest perquè eren més rics i tenien més educació. A continuació, el ministre va acusar a tots els jueus de ser avariciosa per naturalesa i de ser anti-nacionals. Tot i això, ara que s’acostava el final, Himmler opinava que hauria sigut millor haver-los deportat a tots a un país.


Aquell dia es va deixar d’enviar deportats des del gueto de Lódz al camp d’extermini de Chelmno. En total, des del 23 de juny, es varen enviar deu transports amb unes 7.000 persones. A l’agost, quan es va reprendre les deportacions de Lódz, els jueus varen ser enviats a Auschwitz.

A França:

Erwin Rommel va exposar en un informe de tres pàgines per Hitler i l’Alt Comandament la situació en el front occidental. El mariscal de camp li va explicar que la situació en el front de Normandia empitjorava dia a dia produint una greu crisi. El seu escrit acabava dient que els soldats lluitaven heroicament en tots els fronts, però que la desigualtat en la batalla feia que el final fos més a prop i li va demanar treure’n les conclusions com més aviat millor. Abans d’enviar l’informe, va tatxar la paraula “polítiques” recordant que Hitler considerava la política com assumpte exclusivament de la seva incumbència. El mariscal de camp Günther von Kluge va donar el vistiplau a l’informe en una nota adjunta enviada a Berlín. L’escrit mai va arribar a mans de Hitler, ja que Rommel patiria un greu accident el 17 de juliol en un atac aeri.

A la nit, Rommel es va reunir amb el Obergruppenführer Wilhelm Bittrich i  aquest li va confessar que coneixia perfectament què passava a Normandia i que sabia com havia empitjorat les coses en el front oriental. Bittrich li va dir que el que es feia a l’Est era una bogeria i es va exaltar quan li va explicar que des de dalt es menyspreava el perill perquè no es tenia cap criteri ni es sabia veure amb cordura la situació. El Obergruppenführer li va comunicar que s’havia proposat desobeir a partir d’ara aquestes ordres sense sentit i obrar segons el que demanés la situació. Rommel va aprofitar una pausa per agafar la paraula i va informar al cap de les SS sobre els seus plans. Li va confessar que ja s’havia parlat amb els Aliats i que esperava evacuar ordenadament la França ocupada fins la Muralla occidental. Bittrich es va adherir a l’oposició contra Hitler i li va dir que posava a les seves ordres el 2º Cos Blindats de les SS perquè els seus comandants pensaven el mateix.


El general Alexander von Falkenhausen, un dels dirigents del complot a l’Oest, va ser destituït bruscament del seu càrrec de governador militar de Bèlgica i del nord de França. Segons sembla va ser denunciat per la seva oposició a Hitler.

A Alemanya:

Benito Mussolini es va dirigir cap a Görlitz, per després entrevistar-se amb Hitler a Rastenburg.


En el Berghof, Eva Braun es va reunir amb la seva cosina per no estar sola durant un temps. Aquell dia va anar a nedar al llac Königssee i després amb la cosina va anar a donar una vola fins la casa de te de Mooslahner Kopf.

A Lituània:

Els alemanys varen desmantellar el gueto de Kaunas. Entre aquest i el dia anterior varen assassinar a uns 2.000 jueus i entre 7.000 i 8.000 varen ser deportats als camps d’Alemanya.

A Turquia:

A Istanbul, els Aliats occidentals no varen acceptar l’oferta dels dos emissaris alemanys, Joel Brand del Comitè de Rescat Sionista hongarès, i l’agent de la Gestapo Brandi Grosz, àlies Andre Gyorgy, que volien canejar les vides de 700.000 jueus hongaresos per 10.000 camions, 2 milions de pastilles de sabó, 800 tones de cafè, 200 tones de cacau i 800 tones de te. Aquestes 700.000 persones varen acabar a Auschwitz.

En el bàndol Aliat:

El US War Refugee Board es va reunir per últim cop per estudiar la possibilitat de llançar armes des de l’aire als interns d’Auschwitz o llançar-hi paracaigudistes per començar un alçament. Al final, els informes no van ser enviats als militars i, per tant, no es va dur a terme cap operació per alliberar el camp.

En el front occidental:

A França:

A última hora de la tarda, atacant des del nord i l’est, les puntes de llança de la 29º Divisió es varen col·locar a només tres quilòmetres de Saint-Lo i va començar el combat amb els alemanys.


A la població de Saint-Nizier du Moucherotte, després de que els alemanys haguessin sigut rebutjats pels maquis el 13 de juliol, varen entrar al poble amb dos batallons per lluitar contra els maquis. El cap dels maquis, Huet, es va veure obligat a replegar-se, ja que li faltaven metralladores pesades i, sobretot, morters.

A Finlàndia:

La batalla a l’istme de Carèlia va finalitzar amb una victòria defensiva finlandesa. Tres exèrcits soviètics varen aconseguir progressar en un principi, però varen ser incapaços d’aconseguir els seus objectius.

A Itàlia:

En el sud del país varen arribar les primeres infermeres brasileres.

14 de juliol de 1944

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

Al matí, Adolf Hitler va abandonar el Berghof per volar cap al seu quarter general de Rastenburg. Sabia que molt probablement no tornaria a la seva casa alpina. En baixar la gran escala, el dictador es va aturar i va tornar a pujar les pronunciades escales fins l’entrada. Allí hi havia Eva Braun contemplant-lo. Hitler va passar davant d’ella sense dir-li res i va entrar en el saló per tornar a contemplar les vistes des del seu finestral. Després va donar mitja volta i es va dirigir cap a la nana de Feuerbach.

Qui sap s’hi tornaré -. va dir.

En aquells moments va aparèixer Nicolaus von Below i Hitler li va demanar marxar ràpidament. Von Below va fer una petita inclinació de cap. Eva es va sentir molt ofesa i va decidir convidar a la seva cosina a passar una temporada amb ella a la casa per no sentir-se sola.

Hitler però tenia la grip i conjuntivitis en els dos ulls i va tenir que viatjar amb l’avió amb les cortines tancades durant tot el vol. Allí va rebre uns informes sobre l’avanç dels Aliats a França, l’aproximació de l’exèrcit soviètic a les fronteres del Reich i els últims atacs aeris contra les ciutats alemanyes. Hitler es va tenir que posar les ulleres per llegir aquells informes.

A última hora del matí ja era en el quarter i a la una del migdia estava presidint una conferència militar. El líder alemany estava ja molt desgastat, caminava més encorbat, però encara confiava amb les seves reserves militars. A més, per culpa dels nervis tenia flatulències i va necessitar una dosis d’Eukodal del doctor Theodor Morell per calmar-se.

Heinrich Himmler, seguint les passes de Hitler, també es va dirigir al seu quarter general de Prússia Oriental, el de Hochwald, amb el doctor Felix Kersten.


Claus von Stauffenberg va rebre l’ordre de fer per al dia següent un informe sobre la situació de l’Exèrcit de reserva, ja que es necessitaven tots els reclutes disponibles en el front oriental. Decidit a actuar contra Hitler, el coronel va escriure-li en el seu germà Berthold que “el més terrible era saber que no podien triomfar i que tot i així tenien que fer-ho pel país i pels seus fills”.

A Lituània:

Els alemanys varen començar a desmantellar el gueto de Kaunas. Entre aquest i el següent dia varen assassinar a unes 2.000 persones i de 7.000 a 8.000 varen ser deportades als camps d’Alemanya.

En el front oriental:

En el sector central:

En lOperació Bagration, després de deixar el Grup d’Exèrcits Centre mig destrossat, l’exèrcit soviètic es va llançar en un atac al sud en les maresmes de Pripet contra el Grup d’Exèrcits del Sud, anomenat Ucraïna Nord, que ja estaven en alerta d’un possible atac des de feia dies.

En el front occidental:

A França:

36 avions Aliats varen llançar armes i munició a la localitat de Sussac perquè els resistents francesos les agafessin i lluitessin contra els alemanys. Per altra banda, a prop de Limoges, després de durs combats amb les tropes de Johann Blaskowitz, 8.000 homes de Guingouin varen envoltar la ciutat, on el Partit Comunista va proclamar la vaga general per ajudar als soldats Aliats. El Comitè d’Acció Militar del CNR, el Consell Nacional de la Resistència, va ordenar a Guingouin que assaltés Limoges, que estava defensada per només 1.400 homes i alguns milicians pro nazis. Guingouin no va obeir les ordres perquè volia evitar un bany de sang a la ciutat i va preferir esperar. Durant aquells combats, a Saint-James va morir per l’impacte d’una bala el kommandeur fallschirmjäger del 13º Regiment Wolf-Werner von der Schulenburg. A títol pòstum va ser ascendit a tinent coronel.


A París, davant d’una imminent arribada de les tropes aliades, es varen celebrar desfilades en molts districtes de la ciutat amb l’ensenya tricolor.

13 de juliol de 1944

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

En el Berghof, Adolf Hitler va publicar dos decrets sobre operacions militars en el Reich:

  1. El comandant Militar en Cap, Wilhelm Keitel, tindria la màxima autoritat en cada sector de l’Exèrcit, però les peticions en matèria civil quedarien condicionades a les del Comissari del Reich per la Defensa, el gestor dels assumptes d’administració civil i econòmic.
  2. Tant les autoritats civils estatals com les locals mantindrien les seves obligacions en l’àrea d’operacions, però podrien ser requerides i utilitzades pels comandaments militars.

A la nit, sabent que segurament seria l’última nit al Berghof (l’endemà al matí volaria cap al quarter general de Rastenburg), Hitler es va quedar una llarga estona reflexionant davant els seus enormes quadres que penjaven en el gran saló. Abans d’anar a dormir, el líder alemany va fer un petó a la mà de l’esposa de Nicolaus von Below i a l’esposa de Karl Brandt, Anni Brandt.


Joseph Goebbels va rebre una carta cordial d’Augustín Muñoz Grandes, on aquest donava tot el seu suport al Reich alemany.


A la nit, es va produir una fuga d’una presonera que treballava en una fàbrica d’armament aprofitant un intens bombardeig a Hamburg. Els guàrdies varen obligar a les presoneres, tant les del torn de nit com les de dia, a formar fins que la trobessin. En no trobar-la i com a càstig, els guàrdies les varen obligar a netejar i aplanar completament els terrenys que envoltaven el camí on s’havia produït la fuga.

A França:

Preparant l’Operació Valquíria, a París, Carl Heinrich von Stülpnangel va trucar al comandant del gran París, el baró Hans von Boineburg-Lengsfeld. Els dos homes es coneixien de feia temps, fins i tot eren amics, i coincidien amb la idea d’eliminar a Hitler. Von Stülpnangel li va ordenar que els seus homes sabessin la direcció exacte d’on es trobaven les zones exteriors de serveis de les SS i de la SD, i on estaven els pisos que ocupaven els seus líders.

En el front oriental:

A Lituània:

El 3º Front de Bielorússia, sota el comandament d’Ivan Cherniajovski, va ocupar la ciutat de Vilnius.

A Polònia:

En l’Operació Bagration, l’exèrcit soviètic va llançar la seva quarta gran campanya estiuenca direcció a la ciutat polonesa de Leópolis (Lvov).

En el front occidental:

A França:

A Vercors, davant dels moviments maquis, els alemanys varen llançar un grup de reconeixement cap a la població de Saint-Nizier du Moucherotte, però varen ser rebutjats pels maquis. Tot i la resistència, la repressió alemanya va durar fins el 21 de juliol.


Els Aliats varen prendre la decisió d’abandonar permanentment la platja com a zona de desembarcament. Precisament, aquell dia va desembarcar a la platja de Utah de Normandia la 4º Divisió Blindada del 3º Exèrcit nord-americà de George Patton.

A Birmània:

Els soldats del comandant Tanaka varen començar a fugir direcció a Tiddim davant l’avanç Aliat.

A Japó:

Després d’una dura reunió amb Kido, Hideki Tojo es va veure obligat a deixar el seu càrrec de cap de l’Estat Major de l’Exèrcit i a destituir a Shimada dels seus càrrecs de ministre de la Marina i cap de l’Estat Major Naval. A més, va tenir que acceptar ampliar el seu govern per incloure a notable ex primers ministres, coneguts per voler negociar la pau. Aquests antics primers ministres es varen negar a treballar sota les ordres de Tojo. Cinc dies més tard, Tojo dimitirà com a primer ministre.

12 de juliol de 1944

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va ordenar coordinar les actuacions de l’Armada i les de l’Exèrcit, i va definir els poders que havien de tenir el comandant en cap del Exèrcit, el comissari del Reich per la Navegació i les del cap del OKW.

Però Hitler començava a veure que podria perdre la guerra i estava molt desanimat. El veure’l enfonsat, el ministre d’Armament, Albert Speer, el va voler animar explicant-li que no tot estava perdut i li va posar l’exemple de que tot hi els bombardejos que havien patit havien demostrat que “era possible continuar vivint entre les ruïnes, sense hotels, sense restaurants, sense vivendes i sense les necessitats diàries”. Speer també li va voler demostrar que el comerç i les operacions bancàries continuaven encara que havien disminuït i que les agències fiscals continuaven tenint ingressos encara que els expedients del Ministeri d’Hisenda estaven destruïts.

A Bèlgica:

El governador militar, el general Alexander von Falkenhausen, va ser rellevat inesperadament del càrrec. Aquesta destitució va ser un cop dur pels opositors perquè n’era un dels col·laboradors.

En el front oriental:

A Bielorússia:

La 77º Divisió d’Infanteria de la resistència polonesa del AK va participar en la lluita per apoderar-se de la ciutat de Lida.

A Palestina:

El secretari en cap de l’oficina del govern de Palestina va escriure una carta en el cap del l’Agència Jueva a Jerusalem, Ben Guiron, on li explicava el què sabia del genocidi :

Rebuts informes recents d’Hongria en els que s’afirma que prop de la meitat dels 800.000 jueus d’Hongria ja han sigut deportats a un ritme d’entre 10.000 i 12.000 per dia. La majoria d’aquests combois són enviats als camps de la mort de Birkenau, a prop d’Oswicim, a l’Alta Silèsia, on en el curs de l’últim any han sigut assassinats prop d’1.500.000 jueus de tot Europa: disposem també d’informes detallats sobre els números i els mètodes utilitzats…

A aquests fets, que han sigut confirmats per diverses cartes i informes de fonts fiables, s’hauria de donar-li la més àmplia publicitat, i l’actual govern hongarès hauria de ser avisat de la responsabilitat que aquesta contribueix, ja que els seus propis policies ajuden als alemanys a arrestar, deportar i, en conseqüència, assassinar als jueus.

11 de juliol de 1944

Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

En una reunió presidida pel cap de la Cancelleria del Reich, Hans Heinrich Lammers, es va parlar dels perills de la invasió dels Aliats a França i dels problemes que portaria en la producció d’armament que subministrava el país gal. El cap de les Forces Armades, Wilhelm Keitel, va explicar que havia donat ordres al comandant en cap de França per prendre mesures violentes per detenir als obrers francesos que donessin suport a les tropes aliades. El ministre d’Armament, Albert Speer, va demanar mantenir la producció francesa com fos, tot i els problemes que generava la invasió aliada, i només va contemplar la possibilitat d’evacuar a Alemanya la maquinària important i no els obrers.


A dos quarts de dues de la matinada va sonar l’alarma antiaèria a la ciutat de Dresden i al cap de poc va sonar l’alarma gran. Minuts més tard va cessar l’alarma i novament la ciutat no va ser atacada.

Preparant el putsch del 20 de juliol:

El coronel Claus von Stauffenberg estava decidit un altre cop a dur a terme un atemptat contra la vida d’Adolf Hitler quan des d’Obersalzberg el varen cridar de nou juntament amb el seu superior, el tinent general Friedrich Fromm. El coronel de nou va tornar avortar el pla perquè volia eliminar al mateix temps el màxim de jerarques nazis, entre ells el cap de les SS Heinrich Himmler i el mariscal Hermann Göering, que aquest sí que estaria present en la conferència de l’Estat Major. Els dos ministres disposaven d’importants contingents de tropes sota les seves ordres. A la nit, Stauffenberg va tornar a Berlín i es va reunir amb Ludwig Beck i amb Friedrich Olbricht i els va prometre que el pròxim cop mataria a Hitler sense preocupar-se de si Göering i Himmler hi eren presents. Beck i Olbricht varen estar d’acord amb el coronel. 

En el front oriental:

A Bielorússia:

El 1º Front de Rússia blanca i el 3º Front varen rodejar a més de 100.000 alemanys a l’est de Minsk. Els alemanys varen perdre a uns 70.000 soldats i 35.000 varen caure presoners. El 4º Exèrcit alemany va deixar d’existir.

A Polònia:

La resistència polonesa del AK va rebre l’ordre de donar començament oficialment a la seva campanya contra els alemanys, fet que equivalia a sortir de la seva clandestinitat i adoptar l’estructura d’una formació militar reconeguda, tot i que feia temps que ja no actuaven a l’ombra.

En el front occidental:

A França:

El comandant Omar Bradley, donat per fet que els alemanys estaven acabats, va ordenar llançar un últim atac decisiu al llarg de 16 quilòmetres en direcció a Saint-Lo. El 1º Exèrcit nord-americà va obrir un nou camí a l’est del Vire per dirigir-se a Saint-Lo. La 29º Divisió d’infanteria, que havia lluitat a Omaha, va posar rumb cap a la ciutat francesa sota les ordres del general Charles Hunter Gerhardt Jr.

Al mateix temps, el contraatac de la Panzer Lehr va ser anul·lat per les divisions d’infanteria 9º i 30º.

A la Gran Bretanya:

Els serveis d’intel·ligència britànics varen confirmar en un informe secret l’existència dels V-2, uns míssils de llarg abast que els alemanys llançarien contra la Gran Bretanya a partir del 8 de setembre. Alguns analistes tenien por de que la càrrega explosiva fos de sis tones, que portés gas o gèrmens bacteriològics i que fos capaç de destruir tots els edificis en un radi de dos quilòmetres.


Winston Churchill, sent més conscient del que representava el genocidi nazi, va escriure:

No hi ha dubte de que aquest és, probablement, el més gran i més horrible dels crims comesos mai en tota la història del món i s’ha fet amb maquinària científica, per part d’homes que es fan anomenar civilitzats, en el nom d’un gran Estat i una de les races principals d’Europa… S’han de fer declaracions públiques al respecte perquè totes les persones relacionades amb això siguin perseguides i condemnades a mort.

Al mateix temps, Churchill en una carta a Anthony Eden li va dir que la proposta alemanya efectuada a Istanbul pels dos emissaris Joel Brand del Comitè de Rescat Sionista hongarès i l’agent de la Gestapo Brandi Grosz, àlies Andre Gyorgy, que volien canejar les vides de 700.000 jueus hongaresos per 10.000 camions, 2 milions de pastilles de sabó, 800 tones de cafè, 200 tones de cacau i 800 tones de te, no era seriosa, ja que dubtava del canal en que s’enviava tal oferta. Aquestes 700.000 persones varen acabar a Auschwitz.

En els Estats Units:

El líder francès Charles de Gaulle, després d’estar al país des del 6 de juliol, va tornar a Europa després de reunir-se amb el president Franklin Delano Roosevelt. Les reunions entre el coronel francès i el President per primer cop varen anar tolerablement bé. Després de la trobada amb el líder francès, el president nord-americà va anunciar que es presentaria a un quart mandat sense precedents a la Casa Blanca.

10 de juliol de 1944

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

En una llarga conversa amb el ministre Joseph Goebbels, el ministre d’Armament, Albert Speer, que es va mostrar orgullós dels seus èxits en la indústria bèl·lica, va sostenir de que Adolf Hitler estava més obert a l’aplicació de la Guerra Total després de les derrotes que havien patit. Llavors, Goebbels es va decidir a redactar un memoràndum destinat a Hitler per demanar-li engegar la seva proposta de Guerra Total. Speer també tenia la intenció d’elaborar un document per Hitler en el que li proposaria donar-li a Goebbels els problemes de l’aplicació de la Guerra Total enlloc de la comissió tripartit, que la considerava inepte.


Joachim von Ribbentrop va informar a Veesenmayer de que Hitler havia accedit a les exigències dirigides a Miklos Horthy per Estats Units, Suècia i Suïssa de repatriar els seus ciutadans jueus des de Budapest als seus països d’origen. El ministre, però, li va afegir que podien accedit a que es realitzés només amb la condició de que la deportació de jueus al Reich, aturada temporalment pel regent, tornés a activar-se d’immediat.


Ulrich von Hassell, després de reunir-se amb un amic destinat a Dinamarca, va definir al plenipotenciari Karl Werner Best com una home molt sensat. 

En el front oriental:

En el sector nord:

Adolf Hitler va rebutjar ajudar al Grup d’Exèrcits Nord del general Walter Model perquè mantinguessin els soviètics lluny del Bàltic. Però, aquell dia, el 2º Front bàltic del general Andrei Yeremenko va iniciar una ofensiva per la conquesta dels Estats Bàltics. Les tropes soviètiques varen ocupar la ciutat de Vilnius.

En el sector central:

La desfeta alemanya en el front oriental ja era un fet i més després de l’Operació Bagration. 25 de les 33 divisions del Grup d’Exèrcits Centre van quedar atrapades per les forces soviètiques i només un petit grup va poder escapar.

En el front occidental:

A França:

A Caen, que havia sigut alliberada el dia anterior tot i que alguns alemanys continuaven resistint en els suburbis del sud, els britànics varen atacar als alemanys amb 8.000 projectils d’artilleria. Com a resposta, els alemanys varen llançar-los 4.500 bombes; totes les que disposaven en aquell moment. Amb Caen ocupada, els britànics varen ampliar el cap de pont de l’Odon i varen aconseguir capturar Maltot, amenaçant als alemanys en tancar-los en un triangle entre l’Orne i l’Odon. 

En els Estats Units:

La US War Refugee Board va començar una reunió setmanal per estudiar la possibilitat de llançar armes des de l’aire als interns d’Auschwitz o llançar-hi paracaigudistes per provocar un alçament. Però la inactivitat per ajudar als presoners va fer enfadar al president de l’executiu de l’Agència Jueva, David Ben Guiron, que aquell dia va declarar:

Si enlloc de jueus, milers de dones, nens i gent gran anglesos, nord-americans o russos haguessin sigut torturats dia darrere dia, cremats vius, asfixiats a les cambres de gas, haurien actuat vostès de la mateixa manera?


El cap del OSS a Berna, Allen Dulles, va informar a Washington per ràdio de que no es preveia una revolució a Alemanya, ja que el poble estava massa apàtic i la vigilància policial era molt estricte. Dulles assegurava que la caiguda del govern alemany només es produiria amb l’arribada de les tropes aliades i deixava clar que els moviments de l’oposició no estaven en condicions de donar passos semblants per tal de que es desenvolupés un Pietro Badoglio.

A les Filipines:

Davant de la imminent desfeta japonesa, el tinent general Yoshitsugu Saito es va fer el harakiri mentre els caps militars intentaven convèncer als seus homes perquè seguissin el mateix camí, ja que els varen assegurar que si queien a mans nord-americanes aquests els torturarien fins la mort.