24 de març de 1933

Divendres:

En el Reich:

El govern alemany va promulgar la Llei de Capacitació del dia anterior, i es va donar més poder a la figura del canceller. Per aprovar aquella Llei, Adolf Hitler va ordenar detenir a cert números de diputats i va intimidar a la resta. Dels 647 diputats només varen assistir aquella sessió del Reichstag 535, i 441 diputats varen votar a favor de la nova Llei. A partir d’aquesta promulgació, Hitler podia dictar decrets d’emergència sense el consentiment del president del govern, Paul von Hindenburg.

El govern es va reunir aquell dia per fer un balanç de la resolució parlamentària i tots els ministres estaven impressionats amb Hitler. El canceller es va limitar a pronunciar unes emocionades paraules d’agraïment. Durant aquella reunió es va parlar de la campanya anti-nazi dels Estats Units i varen estudiar la futura Llei del Funcionariat que Wilhelm Frick va presentar aquell dia. Aquesta Llei prohibiria en els jueus exercir un càrrec públic.


Joseph Goebbels va presentar un projecte de llei que ell havia proposat feia un temps i en que convertia l’1 de maig en festa nacional del poble alemany, fent així realitat el vell somni de la classe obrera alemanya.


La Centralverein, l’Associació Central de Ciutadans Alemany de Fe Jueva, va emetre un comunicat de premsa que posava de manifest el seu delicat estat. Per una banda, qualificaven de pura invenció les notícies de la premsa estrangera que afirmava que s’havien trobat cadàvers jueus abandonats a l’exterior d’un cementiri jueu de Berlín, i que s’havia organitzat una batuda contra joves jueves. Per l’altra banda, reconeixen que alguns jueus havien sigut víctimes d’actes de violència i venjança política.


El cardenal Michael von Faulhaber va manifestar davant de l’episcopat bavarès que el papa Pius XI, tal i com havia dit el 13 de març, considerava el nou govern alemany un aliat davant del bolxevisme.


Gerhard Wagner va ser nomenat líder de l’Associació Mèdica Alemanya, la Hartmannbund i del Col·legi de Metges del Reich.

A la Gran Bretanya:

El diari britànic Daily Express va sortir editat amb un titular que deia:

Judea declares war on Germany. Judea declara la guerra a Alemanya. Jueus de tot el món uneixen els seus esforços.

23 de març de 1933

Dijous:

El Parlament aprova la llei de Captació:

En la Kroll Opera House, en el Tiergarten, que substituïa al Reichstag, es va reunir el Parlament. L’amfiteatre va ser transformat per l’ocasió en una immensa sala en la que es celebraria la sessió inaugural del nou Parlament. El partit nazi, amb 288 diputats, juntament amb el Partit Catòlic de Centre, amb 74 diputats, varen aprovar la Llei de Capacitació, la Ermächtigungsgesetz, després de que es cremés el Reichstag el 27 de febrer de 1933. El Vaticà mateix va animar als representants del Zentrum a votar a favor d’aquesta Llei.

Amb aquesta Llei, el nou govern podia aprovar lleis i normes durant quatre anys sense passar abans pel Parlament i, per tant, els altres partits polítics no tindrien ni dret ni vot per opinar i no es necessitaria l’aprovació del president Paul von Hindenburg. D’aquesta manera s’acabava la República de Weimar i es va facilitar l’escalada de terror que viuria Alemanya durant els següents anys. Els cinc primers paràgrafs de la nova Llei retiraven el poder de legislar, incloent el control dels pressupostos, l’aprovació d’aprovar tractats amb països estrangers i la iniciació d’esmenes constitucionals al Parlament i les passaven al gabinet. A més, s’estipulava que les lleis promulgades pel gabinet serien redactades pel canceller i podrien desviar-se de la Constitució. Tot i això, s’afirmava que cap llei podria afectar la posició del Reichstag i els poders del President, que quedarien inalterables. 

Quan els diputats varen arribar a l’edifici varen tenir que passar per davant d’una ferma i provocativa fila d’homes de les SS vestits amb camises negres i, un cop dins, es varen trobar amb un exigent control de seguretat de tropes de les SA, vestits amb les camises brunes, que rodejaven l’edifici amb un triple cordó de seguretat. Armats fins les dents, les SA es movien pel vestíbul i pels passadissos i varen ocupar les naus laterals de l’edifici. A baix, en el saló d’actes, la meitat parlamentària bruna anava vestida de bru. Quan els diputats varen entrar a la Cambra varen observar que darrere de la tribuna ocupada pel Gabinet i pel president del Reichstag hi havia una gran bandera amb l’esvàstica que ocupava tot el mur flanquejada per altres dues de més modestes. Quan tothom es va asseure al seu lloc, el president del Reichstag, Hermann Göering, va inaugurar la sessió. Eren les dues del migdia i el president va saludar als presents amb el crit de camarades, cosa que no va agradar als diputats, i va recordar la figura del poeta nacionalsocialista Dietrich Eckart, un dels fundadors del NSDAP que havia mort el desembre de 1923. A continuació, els diputats nacionalsocialistes es varen aixecar de la cadira i Göering va recitar el poema d’Eckart: Desperta Alemanya. Acabat de llegir el poema, Göering va cedir la paraula al nacionalsocialista Stoher, que va dir que seria inútil privar de protecció als ciutadans que no eren considerats afins al règim perquè ja la tenien amb la seva detenció. Les paraules de Stoher varen portar enrenou a la sala i Göering es va aixecar de la cadira i va cridar que Adolf Hitler tenia ara la paraula. Seguidament, un delegat va començar a cridar: Sieg Heil, Sieg Heil!, i tots els que es trobaven a la tribuna es varen aixecar. Hitler, que era la primera vegada que parlava davant dels parlamentaris, es va dirigir des del seu escó cap a la tribuna.

En el seu discurs, que va durar dues hores, va defensar el seu projecte de la Llei de Captació acusant als diputats socialistes i la República de Weimar de traïdors, i va assegurar que ni l’existència del Reichstag ni la del Reichsrat corrien perill. La posició i els drets del President es mantindrien intactes, va assegurar, i no s’abolirien els Länders i va mencionar el caràcter inamovible dels jutges. Llavors, com que s’havia aliat temporalment amb el Partit de Centre, va prometre que donaria suport a les institucions catòliques de l’Estat i va declarar que el govern nacional veia en les dues confessions cristianes els factors essencials de la nacionalitat alemanya i va subratllar la seva voluntat de mantenir bones relacions amb el Vaticà. El discurs va ser tallat amb freqüència pels aplaudiments. En acabar el discurs, els membres del partit nazi no paraven de cridar: Heil! Heil! Heil!, i es va suspendre la sessió per un descans i per anar a dinar.

Mentre sortia de la sala, Heinrich Brüning va ser informat pel diputat nacionalista, el doctor Oberfohren, que el seu partit no donaria suport a la seva proposta d’abolir la llei del 28 de febrer de 1933 per restablir les llibertats dels ciutadans. L’ex-canceller, enfadat amb el partit nacionalista perquè creia que havien arribat a un altre acord amb els nazis, es va reunir amb els diputats del seu partit i varen acordar sol·licitar a Hitler l’abolició d’aquella Llei per escrit. Llavors, el cap del Partit de Centre, el monsenyor Ludwig Kass, es va reunir amb Hitler en el seu despatx de la Cancelleria. El Canceller li va prometre que en la tercera sessió del Reichstag els deixaria votar amb la consciència tranquil·la. Brüning va descriure aquell projecte Llei que anaven a aprovar i en el qual donaria suport, com “la monstruositat més gran que mai havia existit en un Parlament”.

A les sis de la tarda es va reprendre la sessió i ara va ser el torn del líder socialdemòcrata Otto Wels, que mentre avançava cap a la tribuna per parlar es varen poder sentir crits des de l’exterior demanant que volien l’aprovació del projecte o sinó tot seria sang i foc. Wels va pronunciar un discurs moderat (del qual Hitler en tenia una còpia), va atacar el Tractat de Versalles i va defensar els principis d’humanitat, justícia, llibertat i socialisme, i va acusar als nazis de violar la llibertat i la legalitat amb la seva política repressiva. Wels va subratllar el paper positiu del SPD en el passat per garantir la democràcia alemanya i va afegir que cap revolució nacionalsocialista podia ignorar-ho i va sentenciar que la persecució dels socialdemòcrates no acabaria amb els seus objectius. En acabar el seu discurs, el líder socialdemòcrata va dir que estava indefens (la majoria dels seus companys havien sigut enviats a la presó, dels seus 120 diputats només se’n varen presentar 94, ja que els 26 restants havien fugit o estaven arrestats), però va declarar que votaria encontra del projecte de Hitler. Un cop va acabar el seu parlament, els diputats d’esquerre el varen aplaudir i els nacionalsocialistes el varen escridassar. Enfadat per aquelles paraules i els aplaudiments continus, Hitler, que havia estat prenent notes mentre parlava el líder del SPD, es va aixecar per sortir a parlar a la tribuna. En veure-li les intencions, Franz von Papen el va intentar aturar perquè no pugés, però es va quedar sol davant dels aplaudiments dels diputats del NSDAP i Hitler va pujar a la tribuna. El líder nazi va escridassar des de la tribuna al líder socialdemòcrata dient-li que no necessitava els seus vots i li va deixar clar que Alemanya seria lliure, però no amb ells que estaven a punt de desaparèixer, va admetre, i el va amenaçar declarant que les campanes doblaven a mort per ells. Després li va tocar el torn al líder del Partit de Centre, el monsenyor Ludwig Kass, que bàsicament va dir que votaria a favor pel projecte. A continuació es va procedir a votar i a la sala va augmentar el nerviosisme. Quinze minuts després, el president Göering va declarar els resultats: a favor del projecte 441 i 94 encontra, els del SPD. En seguit, els nazis es varen aixecar de les seves cadires i varen saludar amb la salutació feixista cantant l’himne Horst Wessel. Von Papen es va dirigir de dret cap a Hitler per felicitar-lo. Tot i la victòria, Göering va fer trampes en el moment de comptar els vots perquè va descomptar els vots dels diputats comunistes.

A fora l’edifici, a la plaça, una multitud de gent cridava a favor del projecte nazi. Seguidament es va redactar la nova Llei que va ser firmada pel president Von Hindenburg, el canceller Hitler i els ministres Wilhelm FrickConstantin von NeurathLutz Schwerin von Krosigk. En aquella sessió també es va aprovar una amnistia per tots els condemnats per crims i delictes comesos amb una intenció patriòtica. La majoria que varen poder gaudir d’aquella amnistia eren nazis que havien combatut durant l’època que intentaven pujar al poder.


En una reunió general d’empresaris de la RDI, l’empresari Fritz Thyssen va criticar durament als dirigents de l’organització que s’havien mostrat contraris al nazisme i va exigir explicacions per fets com els esforços per bloquejar el nomenament de Hitler abans del 30 de gener, o per episodis de caràcter simbòlic com l’ordre d’arriar una bandera amb l’esvàstica que s’havia hissat en l’edifici de la corporació. La reunió va acabar amb un acord on la majoria admetia i aprovava el nou règim.


Karl Ernst va arrestar al seu amic Erich Hanussen i amb una de les limusines que tenia a la seva disposició se’l va endur a la comissaria de Tempelhof. Dos dies més tard el varen dur a les afores de Berlín, direcció a Zossen, però a mig camí varen aturar el vehicle i li varen disparar trets trets que li varen provocar la mort. Es diu que va ser assassinat quan Ernst i Wolf Heinrich Graf von Helldorf varen saber de l’origen jueu. També es va comentar que havia sigut assassinat per les deutes que tenia.

22 de març de 1933

Dimecres:

En el Reich:

Adolf Hitler es va reunir amb els dirigents de la Lliga de Metges d’Alemanya, la Verband der Ärtze Deutschland. Aquests li varen exposar la seva voluntat de treballar a favor de la recuperació nacional proclamada pel govern. Gràcies a la seva col·laboració, el cap de la NSAB, Gerhard Wagner, va ser nomenat en el mes d’abril comissari especial per les organitzacions de la professió mèdica, Komissar der ärtzlichen Spitzeverbande.


El Ministeri de l’Interior va constituir un departament dedicat a qüestions “d’higiene racial” i, justament aquell dia, els nazis van obrir el camp de concentració de Dachau en una antiga fàbrica de pólvora, a uns 20 quilòmetres de Munic, per empresonar als polítics, sobretot els comunistes, els periodistes i els activistes contraris al règim. Quatre camions de la policia de color negre varen traslladar a uns 200 presoners de les presons de l’Estat de Stadelheim i Landsberg al nou camp rodejat per un mur de pedra. Els ciutadans de Dachau es varen congregar en els carrers i al costat de les portes de la fàbrica per veure’ls passar. El Ministeri de l’Interior va reconèixer oficialment la condició de presó per als presos polítics a Dachau.


Joseph Goebbels es va poder instal·lar a la seva residència oficial com a ministre de Propaganda en el Palau de Leopold (Leopold-Palais), situat a la Wilhelmplatz 8/9, que havia sigut construït el 1737 i reformat 100 anys després per l’arquitecte de l’Estat prussià Karl Friedrich Schinkel. Un cop instal·lat, Goebbels va acordar amb el ministre de Comunicacions, el baró Peter Paul von Eltz Rübenach, que ja havia delegat en el Ministeri de Propaganda la part de comunicacions referent a la societat radiofònica del Reich i que la supervisió de la ràdio exercida fins llavors per ell quedaria exclusivament a les mans del Ministeri de Propaganda.


La Boersen Zeitung va dir en un dels seus articles que la revolució espanyola era una vergonya per la cultura i va demanar l’acomiadament de l’ambaixador espanyol a Berlín, el senyor Araquistain. La Völkischer Beobachter també va atacar a la República espanyola però amb una mica de més moderació.


El nunci de Berlín, Cesare Orsenigo, va informar al secretari d’Estat del Vaticà, Eugenio Pacelli, de les celebracions del dia anterior a Potsdam i li va dir que esperava que les diferències entre els catòlics i els nacionalsocialistes es podrien solucionar, ja que considerava que ara gran part del poble catòlic es mirava amb entusiasme al nou règim i havia oblidat les protestes dels bisbes.

21 de març de 1933

Dimarts:

El dia de Potsdam:

A Potsdam era un dia festiu perquè es celebrava que el 21 de març de 1871 el canceller Otto von Bismarck havia aprovat la Constitució del primer Parlament de l’Alemanya unificada. Joseph Goebbels va aprofitar aquella festivitat per celebrar la cerimònia d’obertura del 8è Reichstag després de la victòria del partit nazi en les eleccions parlamentàries del 5 de març de 1933. La cerimònia tindria lloc a l’església de la Guarnició de la ciutat, la Garinsonkirche, fundada a principis del segle XVIII per la dinastia Hohenzollern de Prússia, que simbolitzava els llaços entre la monarquia militar prussiana, el poder de l’Estat i la religió protestant.

Des de Berlín en un dia assolellat va sortir una comitiva direcció a l’antiga capital prussiana. Les cases de Potsdam lluïen des de primera hora grans banderes amb l’esvàstica juntament amb les banderes tricolors de l’Imperi. Abans de la visita del govern, les SA havien amenaçat als veïns i els propietaris de les cases perquè pengessin al balcó l’emblema de la creu gamada. Prèviament, a l’església on s’hi havia de celebrar l’acte s’hi va fer una cerimònia catòlica i evangèlica. Abans d’arribar a la ciutat, Adolf Hitler i Goebbels es varen dirigir al cementiri de Luiswnstadt, situat a les afores de la ciutat, per deixar enormes corones a les tombes dels homes de les SS caiguts en la lluita durant la pujada al poder. La intenció era honrar a tots els màrtirs del moviment enterrats allí. El canceller va avançar entre les files d’homes de les SA i va deixar una corona amb l’esvàstica amb una cinta a cada tomba i estrenyia la mà als familiars dels caiguts, que es quedaven en silenci. Aprofitant la festivitat del dia i aquell acte, els nazis varen atorgar un perdó general pels delictes comesos durant el temps de la presa del poder, perdó que va anul·lar més de 7.000 processos. Un cop acabat aquest acte, tot l’entorn de Hitler va tornar als automòbils i varen baixar per la Reichsstrasse 1 cap a Potsdam. En arribar a la ciutat símbol de la monarquia prussiana, multituds de gent no deixaven de cridar-los contents per veure’ls. Tot i que s’havien organitzat més actes, Goebbels no volia que Hitler assistís a les altres cerimònies del govern perquè no eren del seu gust.

Mentre Hitler arribava a Potsdam, a dos quarts d’onze del matí els membres del nou govern es varen reunir a l’església de Sant Nicolau, on hi havia el president Paul von Hindenburg, el ministre d’Agricultura, Alfred Hugenberg, i els diputats catòlics, a més del líder de les SS Heinrich Himmler per assistir a una missa. Un cop la caravana de Hitler va arribar a la ciutat, les campanes varen començar a repicar i els diputats varen abandonar el temple i es varen dirigir a peu cap a la Garinsonkirche, on es celebraria l’acte oficial. L’església estava ocupada en aquells moments pels mariscals, els generals i els almiralls del règim imperial, i tots anaven vestits amb els seus uniformes de gala i anaven encapçalats pel mariscal de camp August von Mackensen, que lluïa l’uniforme dels Húsars de la Mort. La cadira reservada per al kàiser estava buida, però darrere d’ella i va seure l’antic príncep de la Corona, que portava un gran uniforme. El Kàiser, des del seu exili de Doorn, escoltava una emissió de ràdio sobre el que passava a Potsdam. El cor de l’església s’hi varen acomodar els diputats nazis, vestits amb camises brunes, els nacionalistes i els membres del Partit del Centre. No hi havia present cap diputat socialdemòcrata ni comunista. A fora l’església, a la plaça, estava plena de gent que no parava de cridar:

Visca!

Quan tots els convidats ja estaven dins l’església, Von Hindenburg va arribar a la plaça i Hitler es va apropar a ell per saludar-lo juntament amb el capellà castrense de l’església. Les camises brunes, vestides totalment de color negre, es varen col·locar en segona fila, darrere del President i els generals, mentre desfilaven les tropes. Quan es va obrir la porta de l’església, els membres del nou govern varen entrar cap dins. Les mirades de tots es varen concentrar cap a Hitler, que vestia d’etiqueta amb un vestit negre acompanyat per un barret de copa i una capa, una vestimenta molt poc usual en ell, i cap a Von Hindenburg, que avançava lentament per la nau lateral amb el seu bastó de Mariscal a una mà i en l’altra un casc punxegut i que lluïa un uniforme que li anava estret de color bru de campanya, amb el gran cordó de l’Àguila Negra. Quan varen arribar al centre de l’església, Von Hindenburg va saludar solemnement amb el seu bastó al tro buit del Kàiser i al príncep de la Corona, i es va asseure a l’esquerre de Hitler. Llavors, quan tots estaven assentats i va acabar de sonar l’himne de Leuthen, el Nun danket alle Gott, associat a la victòria de Frederic el Gran a Leuthen el 1757, el President es va incorporar, es va posar les ulleres i va llegir un breu discurs amb serietat, on va dir que el nou govern, amb una clara majoria, tenia molta feina per fer. També va parlar d’una Alemanya altiva i lliure, unida en si mateixa, i va demanar en el nou Govern que recordés les velles virtuts prussianes de fortalesa i magnanimitat.

Un cop va acabar el discurs, el President va doblar el paper que havia llegit i es va tornar a asseure. A continuació, Hitler va fer un discurs on va homenatjar al President i va aprofitar el motiu de la celebració per dir que el nou règim nazi era continuador del gloriós passat Imperi alemany. Hitler va recordar i glorificar el territori de Prússia, el land de Von Hindenburg, que tal hi com havien planejat el va commoure. De fet, el que varen buscar els nazis amb aquella celebració era l’acceptació del President. Hitler, que també havia de tranquil·litzar als catòlics, que fins que no va arribar al poder s’havien oposat al seu partit, el NSDAP, va prometre respectar els tractats de la Santa Seu amb Baviera de 1924, de Prússia de 1929 i de la regió de Baden de 1932. També va expressar el seu desig d’establir relacions diplomàtiques amb el Vaticà. Quan va acabar el seu discurs, el canceller va baixar els esgraons i va fer una profunda reverència a Von Hindenburg i li va encaixar la mà. En aquells moment, les màquines fotogràfiques i cinematogràfiques i els micròfons que Goebbels havia repartit estratègicament per tot el temple varen fer la seva feina. Després, un cop finalitzat l’acte i mentre el cor entonava un himne de goig, el President va abaixar en silenci, tot sòl i agafat a la barana, a la cripta per visitar la tomba del monarca Frederic el Gran. Dos oficials amb sendes garlandes el varen seguir a certa distància.

Un cop acabat l’acte, tots els presents varen sortir fora l’església. En obrir-se les portes, els canons varen ser disparats a l’aire i, enmig de les trompetes i tambors, l’exèrcit alemany, les SA i els Cascs d’Acer varen desfilar davant del President, el Canceller i el príncep de la Corona, presents tots junts des d’un podi proper a l’església. Entre els soldats que varen desfilar hi havien els soldats i els oficials del 9º Regiment d’Infanteria, i entre ells hi havia l’oficial d’escorta Henning von Tresckow, que va passar per davant de la tribuna d’autoritats amb el 1º Batalló. Però, mentre els soldats desfilaven, Hugenberg va aprofitar el soroll que feien per demanar-li a l’antic canceller Heinrich Brüning que es reunís aquella tarda amb ell per intentar evitar la projectada llei de plens poders que tenia planejat aprovar Hitler.

A la nit, continuant amb la celebració, 10.000 homes de les SA varen desfilar amb torxes a la Porta de Brandenburg davant les aclamacions d’una gran multitud mentre, a la Gran Òpera, el mestre Wilhelm Furtwängler va dirigir l’obra dels Mestres Cantors del compositor Richard Wagner. La majoria del públic eren càrrecs públics nazis. El dia de Potsdam, amb l’encaixada de mans entre Hitler i Von Hindenburg, es va difondre en milions de postals i cartells.


Aquella mateixa nit, tal hi com havien parlat aquell matí, Brüning es va dirigir d’incògnit a la casa del ministre Hugenberg, situada a la Viktoriastrasse, molt a prop del Parc Zoològic. Un cop reunits, Hugenberg li va dir que la nova llei que volia aprovar Hitler el 24 de març de 1933 li donaria més poder que el que havia tingut mai el Kàiser, i li va explicar que probablement eliminaria a tots els partits polítics com havia fet amb el Partit Comunista. Brüning li va comentar que el NSDAP estava en minoria, i que si volia aprovar la llei de plens poders l’obligarien a abolir la llei del 28 de febrer de 1933 i li farien restablir els drets dels ciutadans.

Neixen els primers camps de concentració:

Les SA varen construir els primers camps de concentració per als presos polítics a Oranienburg i a Dachau. El d’Oranienburg es va posar en servei aquell mateix dia, i el Ministeri de l’Interior va reconèixer oficialment la condició de presó per als presoners polítics del camp de concentració d’Oranienburg. La premsa nazi va informar aquell dia que el camp de Dachau estava previst per l’empresonament de tots els funcionaris comunistes i, en cas necessari, de la Reichsbanner i socialdemòcrates. La Völkischer Beobachter informava aquell dia:

El dimecres s’erigirà a prop de Dachau el primer camp de concentració amb una capacitat per 5.000 persones. Allí seran internats tots els comunistes, i si fos precís, també els Reichsbanner i els funcionaris socialdemòcrates que posin en perill la seguretat de l’Estat, degut a que la seva permanència continuada a les presons ha resultat ser una càrrega excessiva.

Aquell dia, quatre camions de la policia varen traslladar des de la presó de Stadelheim i la fortalesa de Landsberg els primers 200 presoners polítics a Dachau.

Tanmateix, aquell dimarts es va publicar un decret on es declarava il·legal qualsevol comentari malintencionat contra el nou govern. Els nazis varen obligar a tots els ciutadans a informar a la policia de qualsevol ofensa al govern del Reich o de qualsevol degradació de revolució nacional. Aquella invitació de denunciar a altres ciutadans va ser acceptada per la població i va generar una onada de denúncies de ciutadans que denunciaven als seus veïns o als seus companys de treball. També els nazis varen aprovar una norma que deia que per jutjar els delictes polítics es constituirien tribunals especials en el que l’acusat perdria gran part del dret a la defensa habitual en tribunals de justícia ordinaris.

En el Reich:

L’onada de denuncies contra els comunistes va fer entrar en vigor la Llei de Pràctiques Doloses, que condemnava a mort a tot aquell que fos trobat culpable d’amenaçar o destruir la propietat privada amb la intenció de causar terror. La policia va criticar la nova Llei perquè estaven desbordats de tanta feina detenint comunistes i no tenien espai per empresonar a més persones. Per aquest motiu varen néixer els camps de concentració i es varen crear a través d’una ordenança es Sondergerichte, un tribunal especial per jutjar tal delictes.


Aquell dia va tenir lloc una reunió entre els líders de la NSDÄB i els de les dues principals associacions de metges del país, l’Associació Mèdica Alemanya i la Hartmannbund. El doctor Alfons Stauder, en nom d’elles, li va enviar un telegrama on li confirmava el suport incondicional de la professió mèdica al nou règim.


Un diari de Leipzig va vaticinar que una bala tocaria al canceller Hitler, que tots els jueus d’Alemanya acabarien davant de la paret i que el resultat seria el bany de sang més gran que hagi vist mai el món.


Reinhard Heydrich va ser ascendit a Oberführer.

20 de març de 1933

Dilluns:

En el Reich:

A Berlín, Adolf Hitler va informar en el seu Gabinet que després de diverses conversacions el Zentrum havia acceptat aprovar la Llei de plens poders i va explicar que l’acceptació d’aquesta Llei enfortiria el prestigi del govern davant dels països estrangers. Llavors, Wilhelm Frick va presentar l’esborrany de la Llei, que el gabinet va acabar acceptant, i va proposar una manipulació dels procediments del Reichstag per assegurar la majoria de dos terços. Es contaria com a presents els diputats que no hi fossin i no haguessin presentat excusa i es va excloure l’absentisme com a forma d’abstenció de protesta.


Heinrich Himmler va anunciar en una conferència de premsa que s’obriria un camp de concentració a Dachau per presoners polítics en una fàbrica de municions abandonada a Dachau. Estava previst que ingressessin a Dachau 5.000 presoners, ja que la presó de la Prefectura Superior de la Policia de Munic situada en la Ettstrasse va veure superada la seva capacitat. Himmler mateix va anunciar qui si concentrarien tots els comunistes i, si fos necessari, els oficials Reichsbanner i marxistes que “amenacessin” a la seguretat de l’Estat perquè, segons va dir, no es podia mantenir als oficials comunistes en presó individualment sense sobrecarregar la maquinària de l’Estat i, per altra banda, no es podia posar a aquests oficials en llibertat. Al mateix temps, s’obriria el camp d’Oranienburg

19 de març de 1933

Diumenge:

En el Reich:

Davant els aldarulls que patia el país per culpa de les SA, que atacaven als considerats enemics del nou govern, Franz von Papen va trucar a Adolf Hitler per queixar-se per la destrucció de l’ordre legal. Hitler es va defensar dient-li que estava decidit a acabar amb el marxisme.

Paul von Hindenburg es va reunir amb el segon cap de l’organització paramilitar dels Cascs d’Acer i el seu amic, el tinent coronel Theodor Duesterberg, per parlar de la situació política. El President, de 86 anys, li va explicar que no es trobava gaire be de salut i que volia ser enterrat al mausoleu de Neudeck, a la seva població natal de Prússia i on hi havia enterrada la seva esposa. Seguidament, Von Hindenburg li va confessar que no li agradava gens ni mica que Hitler utilitzés l’església de Potsdam el 21 de març de 1933 per un escenari polític, i va assegurar-li que si pogués ho impediria.

A Espanya:

El diari de Madrid, el Socialista, es preguntava en un article s’hi Ernst Thaelmann havia sigut assassinat i s’afirmava que segurament 200 socialistes i comunistes havien sigut assassinats pels nazis.

17 de març de 1933

Divendres:

En el Reich:

Joseph Goebbels li va proposar a l’actriu Leni Riefensthal rodar una pel·lícula sobre Adolf Hitler. Des del començament l’actriu i directora es va mostrar entusiasmada amb la idea.


Hitler va recompensar a l’economista Hjalmar Schacht amb el càrrec de ministre de Finances. El dia anterior, Schacht havia sigut nomenat president del Reichsbank, el banc central alemany.


Aquell dia es va crear amb 120 homes de l’antiga guàrdia personal de Hitler a Munic, la unitat Leibstandarte-SS, una unitat d’elit que tenia la missió de protegir la vida de Hitler i que estava només sota les ordres del Canceller i sota la direcció de Josef Dietrich. Aquests homes varen ser fincats en els quarters Alexander, prop de l’estació de Freidrichstrasse.


Encara amb l’incendi del Reichstag a la memòria, aquell dia va cremar un graner de fenc a prop de Sonthofen, un fet molt poc habitual. La gran majoria va començar a veure-hi un atemptat i es va culpar als comunistes. El OGF, el diari local, va afirmar que la investigació no deixava cap dubte de que es tractava d’un incendi provocat per motius polítics. Poc després es va enviar a la zona una força policia d’emergència formada per homes de les SS, les SA i els Casc d’Acer.

En el Vaticà:

Tal hi com l’hi havia proposat l’ambaixador italià el 14 de març, el secretari d’Estat Eugenio Pacelli li va preguntar al papa Pius XI si fora possible que Hitler visités el Vaticà. El Papa li va respondre que no tenia cap problema a rebre el canceller Hitler en una audiència provada. Un cop acabada la reunió, Pacelli li va transmetre a l’ambaixador italià, el comte Vecchi di Val Cismon, la resposta de Pius XI i li va afegir que ell personalment trobaria que seria un error que Hitler no visités al Sant Pare en el seu pas per Roma.

Però aquest apropament de la Santa Seu amb el nou govern alemany també va portar crítiques. Aquell mateix dia, l’ambaixador belga al Vaticà va criticar les declaracions de Pius XI, en les quals veia al govern alemany un aliat contra el bolxevisme. Pacelli li va respondre que Itàlia no volia cap guerra i li va deixar clar que la Santa Seu es mostraria neutral en els conflictes polítics internacionals , mentre no es veiés afectada “la bona cura de les ànimes dels catòlics“.

16 de març de 1933

Dijous:

En el Reich:

Per evitar que l’ala socialista del NSDAP de Baviera es revolucionés contra Berlín després que les SA volguessin fer la revolució social, el govern va demanar en el general Franz Xaver Ritter von Epp, antic heroi de les forces paramilitars, que formés un nou govern, nazi, a Baviera. Una de les primeres mesures que va prendre Von Epp va ser la de col·locar a Heinrich Himmler com a cap de la policia bavaresa.


Joseph Goebbels va fer el seu primer discurs com a ministre de Propaganda en una conferència de premsa del govern i va mencionar que el poble havia de començar a pensar unit i que s’havia de posar a disposició del govern amb total simpatia.


Hjalmar Schacht va ser nomenat president del Reichsbank.


El director principal de l’orquestra del Gewandhaus de Leipzig, Bruno Walter, es va trobar amb les portes tancades de la seva sala per una ordre del comissari del Reich de Saxònia, basada en que no es podia garantir la seguretat dels músics. Walter va sol·licitar protecció policial, però li va ser negada per ordres del ministre Goebbels. Walter, que era jueu, es va veure obligat a dimitir del càrrec i va emigrar a Àustria.

A Suïssa:

El primer ministre Ramsay MacDonald va presentar davant la Conferència de Desarmament el Projecte de Convenció, que va ser conegut com el Pla MacDonald, en que proposava limitacions específiques d’armament i mencionava per primer cop xifres precises sobre reduccions.

A Espanya:

El general Francisco Franco va arribar a Palma de Mallorca com a nou comandant de les Illes Balears per ordre del president Manuel Azaña. La seva funció era millorar les defenses de les illes.

15 de març de 1933

Dimecres:

En el Reich:

En la seva primera aparició davant la premsa com a nou ministre de Propaganda, Joseph Goebbels va anunciar les línies generals que havien inspirat la creació del seu Ministeri. El ministre va explicar en els periodistes que no només havien de saber el que estava passant, sinó també el punt de vista del govern i com havien de transmetre les notícies amb més eficàcia. Després de senyalar que la revolució nacional s’havia dut a terme en poques setmanes quan en altres episodis de la història havien precisat anys, el nou ministre va indicar que la creació d’una cartera com la seva indicava la voluntat de crear un vincle estable entre el poble i la seva expressió política, que era el nou govern. Goebbels va afegir que la revolució no es podia sostenir a través de les baionetes i va afirmar que havia de tenir el suport actiu de la majoria de la població. Recordant les eleccions del 5 de març, va declarar que el govern no es donaria per satisfet sabent que tenia un suport del 52% mentre terroritzava a l’altra 48% sinó que consideraria que la seva pròxima missió era guanyar-se a aquest 48%.

Precisament, aquell dia es va celebrar un Consell de Ministres per trobar la fórmula per obtenir una majoria en el Reichstag. Hermann Göering apostava per negar l’admissió al Parlament dels socialdemòcrates. Adolf Hitler, per la seva part, es va mostrar confiat i segur de que trobarien la solució. Alfred Hugenberg, que esperava que Hitler no pogués governar tot sol, va sol·licitar que el president Paul von Hindenburg fos autoritzat per participar en la redacció de les lleis decretades pel gabinet a l’empara de la llei especial del 28 de febrer. Otto Meissner va replicar que la col·laboració del President no era necessària.


Göering va unificar tots els clubs d’aviació alemanys en un únic, el Deutscher Luftsportverband que, amb el suport dels fons estatals, es convertiria en la cantera de pilots de la futura Luftwaffe.


En aquella data ja havien sigut detinguts 10.000 comunistes.


A les sis del matí, a Straubing, un camió que portava membres de les SA es va aturar davant de la casa del comerciant jueu Otto Selz. Aquells homes varen irrompre la casa i varen treure el comerciant encara vestit amb el pijama i se’l varen endur en un camí. Cap a dos quarts de deu del matí se’l va trobar en un bosc proper a Wang, en el districte de Landshut, mort a trets.

14 de març de 1933

Dimarts:

En el Reich:

Wilhelm Frick va declarar que quan es tornés a reunir el Reichstag els comunistes els seria impossible assistir-hi a la reunió perquè estarien ocupats en els camps de concentració reeducant-se, i que “els sers inferiors que no poguessin ser educats serien inutilitzats per sempre”.


L’Agència Telegràfica Wolff va notificar que Paul von Hindenburg havia pres jurament a Joseph Goebbels com a ministre del Reich per l’Educació Popular i la Propaganda.


La bandera amb l’esvàstica va ser declarada cooficial.

En el Vaticà:

L’ambaixador italià al Vaticà, el comte Vecchi di Val Cismon, per encàrrec explícit de Benito Mussolini, li va preguntar en el secretari d’Estat Eugenio Pacelli què hi havia de cert sobre les informacions que deien que el Vaticà havia donat indicacions al Partit de Centre perquè donés suport a l’actual govern alemany. Pacelli li va respondre que aquestes informacions eren falses. Al final d’aquesta reunió, l’ambaixador li va parlar sobre la possible visita d’Adolf Hitler a Roma per visitar a Mussolini i li va preguntar si fora possible que el Canceller visités el Vaticà. Pacelli li va contestar que no hi veia cap inconvenient, però que aquesta decisió l’hauria de prendre el papa Pius XI.