29 de gener de 1943

Divendres:

En el Reich:

A Polònia:

Heinrich Himmler va ordenar deportar a Auschwitz als sintis i romanis. Es va incloure una sèrie d’excepcions concretes: per exemple, els considerats “de raça pura”, o els gitanos casats amb alemanys, entre altres casos. Precisament, aquell dia Max Bischoff, el cap de l’Auschwitz Zentrale Bauleitung (Oficina Central d’Edificació), va informar a Kammler que tot i les dificultats i l’intens fred havien acabat de construir el crematori II i que els forns crematoris de l’empresa Topf i Fills estaven funcionant de manera satisfactòria.

En el front oriental:

A Stalingrad:

La situació era desesperada pel 6º Exèrcit. A la tarda, el coronel Wilhelm Adam va rebre més proves de que el comandant Arthur Schmidt no tenia intencions de combatre fins l’última bala com demanava Adolf Hitler. Una de les proves era una maleta amb roba pel seu captiveri. Al final del dia, una de les dues parts del 6º Exèrcit, la sud, va hissar la bandera blanca. Tot i que desobeïen les ordres de Hitler, Friedrich Paulus va enviar un telegrama de felicitació al dictador pel desè aniversari de la pujada al poder que tindria lloc l’endemà.

A Líbia:

El 8º Exèrcit del comandant Bernard Law Montgomery va arribar a la frontera tunisiana.

A Nova Guinea:

Les tropes aliades varen obligar en els japonesos a retrocedir des de Wan al principi de Bulldog Track, la segona ruta utilitzada pels japonesos en la seva ofensiva contra Port Moresby.

En els Estats Units:

Ruth Cheney Streeter va ser nomenada major i directora del Marine Corps Women’s Reserve, les MCWR, tot i que aquest cos encara no havia sigut oficialment reconegut.

28 de gener de 1943

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

El govern va decretar la mobilització de tots els homes de setze a seixanta cinc anys.


A Munic, Willi Graf es va dirigir a les onze de la nit a casa dels germans Scholl, on hi havia a més dels germans Alexander Schmorell. Hans li va entregar un portafolis ple de fulles de la segona tirada de la cinquena Fulla i li va donar l’encàrrec de repartir-les a prop de la Sendlingertorplatz. Cap a la una de la nit ja les havia distribuït i va tornar a peu a casa dels germans.

En el front oriental:

A Stalingrad:

Friedrich Paulus es passava el dia tancat en el seu quarter general en els subterranis de l’edifici Univermag. Allí hi havien amuntegats uns 3.000 ferits de diversa consideració. Alguns d’ells patien malalties com el tifus, la febre tifoide i la disenteria. Aquell dia es va donar l’ordre de deixar morir de fams als malalts i als ferits. Els que estaven més greus o que necessitaven cirurgia els varen col·locar fora perquè morissin de fred i es va deixar de repartir racions entre els ferits. Al vespre, els soldats alemanys ferits demanaven pistoles per suïcidar-se. Durant aquell dia, Hermann Göering va pronunciar un discurs per ràdio en que ja donava per acabada la Batalla de Stalingrad. El ministre va dir:

El combat del 6º Exèrcit ja forma part de la història. Al costat dels noms de Langemark, de El Alcazar, de Narvik, símbols de boja audàcia, de tenacitat, de valentia. Stalingrad serà per sempre per les futures generacions el del sacrifici mateix.

Mentrestant, els soviètics varen dividir la ciutat de Stalingrad en tres sectors: l’11º Cos va quedar aïllat al voltant de la fàbrica de tractors Dzerzhinski; els 8º i 51º Cossos al voltant d’una escola d’enginyeria, a l’oest del turó Mamaiev; les restes dels 14º i 4º Cossos estaven en una zona comercial al voltant d’Univermag. A part, durant aquell dia les pilots del 587º Regiment de bombardeig, guiades pel 10º Regiment, varen bombardejar als alemanys als voltants de la fàbrica de tractors.

En el sector sud:

Els exèrcits alemanys varen evacuar el Caucas.

En els Estats Units:

El president nord-americà Franklin Delano Roosevelt es va reunir amb el president de Brasil, Getuilo Vargas. Després de parlant-ne en un passeig amb un jeep es va decidir la participació brasilera en la lluita contra els nazis.

27 de gener de 1943

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

El govern va aprovar un decret que obligava a registrar-se per treballar a les dones d’entre 17 i 45 anys. El govern pensava que 3.000.000 dones entrarien de cop a la indústria, però només en varen aconseguir 900.000.


A Munic, Hans Scholl i Alexander Schmorell varen distribuir el seu cinquè pamflet contra el règim anomenat Pamflet del moviment de resistència a Alemanya. Aquest pamflet només el varen distribuir durant un parell de dies entre els universitaris.

A Líbia:

Davant la desesperació alemanya, l’Afrikakorps es va enfrontar amb els britànics en un nou combat, però els alemanys no deixaven de cedir terreny cap a Tunísia.

26 de gener de 1943

Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

En la reunió de la Central de Planificació, el ministre d’Armament, Albert Speer, volia que un milió d’alemanys anessin a treballar en la producció d’armament. Aquella mesura no va ser mai acceptada. Al mateix temps, Hermann Göering es va posar d’acord amb Arthur Axmann per allistar a nois de secundària d’entre 15 i 17 anys com a personal auxiliar d’artilleria, els flakhelfers. Els alumnes serien ubicats en búnquers a prop dels emplaçaments dels seus llocs d’artilleria antiaèria i quedarien sota la seva supervisió, tot i que continuarien sent educats pels seus professors habituals, que els haurien de proporcionar 18 hores d’instrucció a la setmana.

A Polònia:

Heinrich Himmler va tornar a ser tractat pel doctor Felix Kersten en el seu quarter general. Himmler tenia mal de cap, un dolor poc freqüent en ell. Mentre rebia un massatge, Himmler es va queixar de que l’oficial de les SS Gottlob Berger ho pintava tot de color rosa. El líder de les SS també va renegar de que els finlandesos com els holandesos no estaven fent prou per ajudar-los, i els va titllar de traïdors.

En el front oriental:

A Stalingrad:

L’exèrcit soviètic, que tenien envoltat als soldats alemanys, va deixar als alemanys lluitant només des de dins de la fàbrica de tractors Dzerzhinski de Stalingrad. A més, a partir d’aquell dia, els soldats del 6º Exèrcit varen veure que era impossible comprovar les quantitats dels carregaments enviats, que eren molt minses, perquè ja no eren repartides segons les unitats, sinó tirades indistintament sobre els diferents punts de suport. Per complicar encara més les coses pels alemanys, aquell dia es varen unir els carros del 57º Exèrcit del general Batov amb les tropes de la 13º Divisió de la Guàrdia del general Rodmitzev. Era la primera vegada que les divisions del general Vasili Chuikov, a l’interior de Stalingrad, havien establert contacte amb un altre exèrcit soviètic des del 10 de setembre de 1942.

Unes hores més tard, el quarter general del 6º Exèrcit es va traslladar als grans magatzems Univermag de la plaça Roja. Els edificis que rodejaven la plaça havien sigut bombardejats, no tenien finestres i estaven plens de forats d’obusos. L’edifici on hi havia la seu del Pravda estava destruït, igual que el del Soviet de la ciutat i l’oficina de Correus. Del teatre només en quedaven les pedres. Més tard, Arthur Schmidt va anunciar en el quarter general de Friedrich Paulus que el 14º Cos blindat intentava capitular.

A Líbia:

La columna de Philippe Leclerc es va unir al 8º Exèrcit de Bernard Law Montgomery, arribat de l’est, i varen entrar a Trípoli, que havia sigut abandonada per les forces de l’Eix el 23 de gener. Més a l’est, una altra divisió de la columna de Leclerc va ocupar la ciutat de Radamès, a la frontera amb Algèria.

25 de gener de 1943

Dilluns:

En el Reich:

A Polònia:

A la Junta de la Policia a Varsòvia, el governador Hans Frank va dir que “no tenien que ploriquejar quan sentissin la xifra de 17.000 afusellats perquè eren víctimes de la guerra i que havien de tenir sempre present que figuraven a la llista de criminals del president Franklin Delano Roosevelt“. Frank va admetre que ell tenia l’honor de ser el número 1 d’aquesta llista.


En el quarter general de Heinrich Himmler, el líder de les SS va convidar a sopar a Rudolf Brandt, l’oficial de les SS Gottlob Berger i el doctor Felix Kersten. Himmler va dir-los que necessitaven més voluntaris perquè la guerra ja els havia dut moltes baixes. Berger hi va estar d’acord, però li va dir que no seria fàcil perquè ja no resultava atractiu anar al front. Després de sopar, Himmler i Berger es varen retirar per treballar junts fins a altres hores de la nit. Tenien que anar a veure a Adolf Hitler, però aquest no es trobava bé.

A Alemanya:

A la ciutat de Wuppertal, a la zona del Ruhr, la Gestapo va detenir a Friedrich Grossmann perquè, segons les seves informacions, estava preparant un atac “d’alta traïció”. Segons sis testimonis que eren familiars de l’home, Grossmann havia participat en la reconstrucció del Partit Comunista i havia distribuït pamflets comunistes. Grossmann va reconèixer haver format part del KPD en el passat. Tot i haver reconegut el seu passat, la Gestapo el va deixar lliure després de sis mesos d’internament. Molt probablement el varen deixar lliure després de que en el seu interrogatori donés els noms d’altres membres claus de la clandestinitat comunista.  

En el front oriental:

A Stalingrad:

Les restes del 6º Exèrcit del general Friedrich Paulus es varen partir en dos. Per tal de que la resta no es rendís, uns quants defensors varen hissar la bandera de batalla del Reich per encoratjar als supervivents a combatre fins al final. Per altra banda, després de dos dies de combats, l’exèrcit soviètic va ocupar la ciutat de Voronej, a la riba esquerra del Don.

A Marroc:

A Marrakech, després de passar el dia anterior visitant el Sahara, el president Roosevelt va tenir que marxar de bon matí cap a Washington, passant abans per Lagos, Dakar i Brasil. Abans d’agafar l’avió, el President es va acomiadar del primer ministre Winston Churchill, que estava al llit dormint, i aquest en veure que el President marxava va decidir aixecar-se i acompanyar-lo fins a l’aeròdrom.

24 de gener de 1943

Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

El cap de premsa Otto Dietrich va parlar davant de la premsa alemanya de la Batalla de Stalingrad i la va definir com “una batalla èpica”, tot i que el resultat era imminent. Tot i que sabia que la batalla estava perduda, Dietrich volia que els soldats quedessin com uns herois.

A Polònia:

A Auschwitz, un transport d’un hospital psiquiàtric d’Apeldoornse Bosh, amb 921 jueus, va arribar al camp. Hi havia gent malalta, nens i personal mèdic, entre ells. Després de la selecció, només 60 dones i 16 homes varen quedar registrats. Els demés varen ser assassinats a les cambres de gas. També va arribar aquell dia un grup de dones franceses i comunistes, entre elles Marie-Claude Vaillant-Couturier o Danielle Casanova.

En el Protectorat de Bohèmia i Moràvia:

En el camp de Theresienstadt hi varen arribar 2.029 jueus (771 homes i 1.258 dones i nens). Després de la selecció, 147 homes i 80 dones varen ser registrades al camp. La resta va ser també assassinada a les cambres de gas.

A Holanda:

En el campament de Westerbork hi varen arribar 516 homes, dones i nens jueus. 18 homes i dues dones varen ser registrades després de la selecció i 496 persones varen ser assassinades immediatament a les cambres de gas.

A França:

Els alemanys varen destruir el Port Vell de Marsella.

En el front oriental:

A Stalingrad:

Les tropes alemanyes varen quedar separades en dues parts i només es comunicaven per ràdio. Aquell dia va sortir l’últim avió alemany de Stalingrad amb dinou ferits i set bosses plenes de cartes dels soldats per les seves respectives famílies. Aquestes cartes mai varen arribar al seu destí perquè el Ministeri de Propaganda les va requisar, ja que en elles els soldats criticaven l’estratègia militar i el règim nazi. Al cap de poques hores de sortir l’últim avió, els alemanys varen perdre l’aeròdrom i va desaparèixer tota esperança de salvació pel 6º Exèrcit. Els soldats alemanys estaven en una situació desesperada i es varen submergir en els gelats subterranis de Stalingrad.

A primeres hores del matí, sabent que tots moririen, el general Von Hartmann, el comandant de la 71º Divisió, va conduir a un petit grup d’homes cap als terraplens de ferrocarril i quan va veure als soviètics a l’altra banda dels camps nevats va ordenar disparar sense contemplacions. En veure aquella acció suïcida, el coronel Günther von Below va córrer des del subterrani de Friedrich Paulus amb l’ordre d’aturar aquella bestiesa. Però Von Hartmann no va fer cas a l’ordre del coronel i va seguir disparant fins que una bala soviètica li va tocar directament al cap. Poc temps després, un altre general alemany, Stempel, va fer una acció similar en saber que el seu fill, un tinent, havia mort quan intentava conduir a alguns homes fora de la ciutat, i va treure la seva pistola per atacar als soviètics. L’última bala la va guardar per disparar-se al cap. Al cap d’unes hores, el comandant de la 297º Divisió, el general Drebber, es trobava en un carrer i, juntament amb els seus ajudants, es varen dirigir a les línies soviètiques per ser capturats.

A les nou del matí, Paulus va rebre una carta del comandant Drebber. Mentre obria la carta va esclatar una bomba a fora la finestra del subterrani i ell i el seu ajudant, el coronel Wilhelm Adam, varen quedar coberts de trossos de vidres i de pedres. Commocionats, varen rebre assistència mèdica pels cops i, en aquells moments, Paulus va aprofitar que li curaven els talls per llegir la carta. En ella, Drebber li declarava que ell i els seus homes havien sigut ben rebuts pels soldats soviètics i que havien sigut víctimes de la falsa propaganda de Joseph Goebbels. Drebber li insistia en rendir-se i deixar de banda la resistència. Deixant la carta a una banda, Paulus va demanar consell a Adam, però abans que aquest pogués dir una síl·laba va entrar a la sala Arthur Schmidt. Quan li va explicar el contingut de la carta, Schmidt va declarar que Drebber no podia haver escrit aquella carta i va dir que si ho havia fet havia sigut sota amenaça. Confós, Paulus va tornar a telegrafiar a Adolf Hitler per demanar-li deixar-lo rendir, però el dictador li va prohibir en un missatge radiofònic i li va ordenar lluitar fins l’últim home per salvar Occident. Davant de la negativa de Hitler, molts caps i oficials alemanys es varen suïcidar. Els soldats alemanys es varen veure condemnats a morir de gana i de fred, i molts varen desertar i es varen entregar amb les seves armes i els seus equips als soviètics. No obstant, els soviètics ara no tenien pressa i es desplaçaven en precaució.

A Marroc:

Aquell dia va acabar la Conferència de Casablanca que havia començat 14 de gener entre el primer ministre Winston Churchill i el president Franklin Delano Roosevelt amb la idea de planifica la rendició incondicional d’Alemanya i dels seus aliats. Llavors, el President i el primer ministre es varen dirigir a una conferència de premsa i varen fer assentar amb ells a Charles de Gaulle i a Henri Giraud, que no mantenien una bona relació, i els varen obligar a encaixar-se les mans en públic davant dels periodistes i fotògrafs. Després els varen fer reunir a Dakar. Tot i que les mirades havien de ser posades amb De Gaulle i Giraud, els periodistes varen quedar molt sorpresos en veure a Roosevelt i a Churchill perquè no sabien que estaven a Casablanca. En tancar la conferència, Roosevelt va declarar que estaven convençuts de que el món només podia aconseguir la pau si s’eliminava la potència militar d’Alemanya i de Japó, i va dir que els seus objectius era la rendició incondicional d’Alemanya, Japó i Itàlia. Després de la conferència, quan tot estava a punt perquè tothom tornés als seus respectius països, Churchill va convidar a Roosevelt a visitar Marrakech durant un parell de dies. El President va acceptar de bona gana la invitació. Els dos caps d’Estat, escortats per soldats nord-americans, varen fer en el mateix cotxe els 230 quilòmetres de desert i varen arribar al famós oasi del Sahara. Al vespre varen arribar a Marrakech, on hi passarien la nit.

A Líbia:

A la frontera amb Algèria, la columna de Philippe Leclerc va ocupar la ciutat de Rhat.

A Tunísia:

Després de ser contrarestats pels britànics, Jürgen von Arnim va suspendre l’atac alemany i va ordenar en els seus homes que s’atrinxeressin en les seves noves posicions.

23 de gener de 1943

Dissabte:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg, Adolf Hitler feia dies que viva en un ambient malenconiós. Albert Speer i Joseph Goebbels es varen quedar durant unes hores amb ell reflexionant davant de la xemeneia de la sala discutint com havien de solucionar els fronts que tenia obert el Reich. El desastre de la Batalla de Stalingrad era ja una realitat com també en el nord de l’Àfrica. L’últim aeroport que ocupaven de la ciutat de Stalingrad, l’aeròdrom de Gumrak, que era un desert nevat ple d’avions i vehicles, va caure en mans soviètiques, i la ciutat de Trípoli, a Líbia, va caure en mans britàniques. Les notícies eren frustrants pels interessos alemanys i italians. Hitler els va explicar que 200.000 soldats alemanys estaven rodejats a Stalingrad i que no podien fer res per alliberar-los dels soviètics i, a sobre, la Luftwaffe prenia mesures insuficients per contrarestar els atacs soviètics. A Stalingrad molts dels soldats del 6º Exèrcit morien de gana i no tenien municions per defensar-se. Goebbels va quedar tant impactat per la situació que va decidir canviar la seva estratègia dins del seu Ministeri de Propaganda per preparar a la població pel pitjor i volia explicar la realitat del que passava en el front oriental. Pel ministre era el moment de la victòria o de caure en mans dels bolxevics i, per tant, no es podien permetre un altre desastre com el de Stalingrad, ja que sinó considerava que seria el final d’Alemanya. Hitler havia ordenat a Friedrich Paulus que la rendició quedava prohibida i que el 6º Exèrcit mantindria les seves posicions fins l’últim home. 


A Auschwitz va arribar-hi el transport dels 230.

A Alemanya:

Per intentar motivar a la població, el cap de premsa del Reich, Otto Dietrich, va donar instruccions a la premsa perquè expliquessin el gran i commovedor sacrifici que feien les tropes alemanyes envoltades a Stalingrad per la nació.


Munic, el ministre de Francisco Franco, José Luis de Arrese, va marxar de la capital bavaresa i va donar per finalitzat el seu viatge a Alemanya que havia d’apropar les relacions dels dos països. Arrese va ser l’últim diplomàtic important espanyol que es va reunir amb representants del règim nazi a Alemanya.

En el front oriental:

A Stalingrad:

El 6º Exèrcit es va començar a descompondre. Es va dividir en dos quan es varen trobar les tropes soviètiques que havien penetrat des del sud i des de l’oest.

A Romania:

Davant la posposició romanesa de continuar deportant jueus del 11 d’octubre de 1942, Luther, sota les ordres de Joachim von Ribbentrop, va ordenar a l’ambaixador Manfred von Killinger que informés als romanesos de que farien entrar en sendera als italians per continuar amb les deportacions des de l’Europa occidental.

A Líbia:

El 8º Exèrcit britànic de Bernard Law Montgomery va conquerir la ciutat de Trípoli, fet que va provocar que Itàlia perdés l’últim territori del seu imperi africà. A partir d’aquesta conquesta, els soldats britànics es varen reagrupar.

A Marroc:

A la conferència de Casablanca, en l’última reunió oficial amb els caps d’Estat Major del Consell mixt, aquests varen presentar el seu informe definitiu sobre la direcció de guerra del 1943 amb les seves futures operacions com la invasió de Sicília, els bombardejos sobre Alemanya i la intensificació en les batalles a l’Atlàntic i al Pacífic. En donar la seva aprovació, Franklin Delano Roosevelt i Winston Churchill varen enviar una carta als seus respectius caps de l’Estat Major comunicant-los que havien aprovat l’informe del Consell mixt i que insistien en seguir-los punt per punt.

A Guadalcanal:

Els nord-americans del general Alexander Patch es varen apoderar del mont Austen i varen obrir pas per la costa.

A Nova Guinea:

Els nord-americans i els australians varen donar per acabada la campanya aniquilant les restes de les forces japoneses a Sananda Point.

22 de gener de 1943

Divendres:

En el Reich:

A Polònia:

Adolf Hitler va dir des del quarter general de Rastenburg que el seu objectiu prioritari en la construcció d’armament era el programa de tancs. Hitler era un amant dels tancs i va atorgar plens poders al ministre d’Armament, Albert Speer, perquè augmentés la producció de tancs a les indústries bèl·liques. El dictador havia vist com la Unió Soviètica havia augmentat molt en la seva producció d’armament i com havia construït un tanc superior a l’alemany, i això no ho podia permetre. Speer va anunciar aquell mateix dia aquest programa, que es coneixeria com Programa Panzer Adolf Hitler, en el que va assegurar es doblaria la producció de tancs fins a 900 i la dels canons autopropulsats als 2.000 al mes. Per complir tal programa, es donaria prioritat en l’assignació d’acer i els treballadors de les fàbriques de tancs no serien cridats a files. A més, es va imposar una setmana laboral de 72 hores i es varen assignar racions i roba addicionals als treballadors. 

A la tarda, Hitler va rebre la carta del comandant del 6º Exèrcit Friedrich Paulus, on li demanava ajuda ja que el seu Exèrcit es trobava encerclat a la ciutat de Stalingrad per les tropes soviètiques i li suplicava que li donés el permís per rendir-se davant dels soviètics. Paulus sabia que Hitler no podia fer res per ajudar-los. Quan Hitler va llegir la carta li va respondre que lluitessin fins al final i que no es deixessin capturar en vida. Per tant, li negava el permís per rendir-se. Després, el cap de l’Estat Major de l’Exèrcit, el general Kurt Zeitzler, li va demanar permís perquè Paulus es rendís, però Hitler va insistir que el 6º Exèrcit tenia que lluitar fins l’últim home i l’última bala. Poc després, el dictador va rebutjar una petició similar d‘Erich von Manstein. A la nit va telegrafiar al 6º Exèrcit per dir-los que havien fet una contribució històrica en la lluita més gran de la història alemanya.

Al cap d’una estona, Joseph Goebbels, que acabava d’arribar al quarter general disgustat per la decisió del dictador del 18 de gener de deixar-lo fora de la comissió per la mobilització popular, va parlar amb Hitler sobre la situació de la Batalla de Stalingrad. Durant la reunió va ser precisament quan Goebbels va saber la trista veritat de la situació a Stalingrad. Hitler, per justificar-se dels errors que havien comès, va culpar de les derrotes als soldats i als generals per no saber lluitar i va dir que eren uns covards davant de l’enemic. També va culpar a la Luftwaffe per no haver mantingut les seves promeses sobre els nivells de subministraments. Parlant del tema que l’interessava en el ministre, el dictador va justificar la seva decisió de deixar-lo fora de la comissió al·legant que no volia que hi entrés personalment perquè no carregués amb els treballs administratius d’aquest programa. Les atencions de Hitler, però també el reconeixement de Rudolf Schmundt i de Zeitzler, varen animar en el ministre. Enmig de la conversa, Hitler va rebre una trucada on el varen informar que els soviètics havien atacat les línies alemanyes i que els obligaven a retirar-se del territori soviètic sense poder oferir resistència. Després de la trucada Hitler es va enfonsar davant del seu ministre, que aquest marxaria més endavant a Berlín i asseguraria en el seu entorn que Hitler estava profundament afectat per la situació de Stalingrad. Després de la reunió amb Hitler, Goebbels va parlar a soles amb Schmundt, que aquest li va dir que els nivells de subministraments que s’havien donat per Stalingrad eren irreals. El personal de Hermann Göering havien proporcionat una visió optimista de la situació.

A Alemanya:

El ministre del dictador Francisco Franco, José Luis de Arrese, i els seus ajudants varen viatjar a Munic on varen visitar la Casa Prada acompanyats pel secretari Martin Bormann.


Davant dels constants atacs que rebien els jerarques nazis i els alts càrrecs per part del SD, el gauleiter Karl Weinrich va declarar que es negava a continuar tolerant que el SD fiqués el nas en els seus assumptes i va comparar la situació que vivien amb la de la GPU de la Unió Soviètica.


En el domicili de Peter York von Wartenburg va tenir lloc una conferència del Cercle Kreisau presidida pel general Ludwig Beck. En aquesta trobada es varen discutir durament Karl Goerdeler i Helmuth von Moltke sobre la futura política social i econòmica d’Alemanya. La Gestapo va tenir constància del que es va dir en aquesta reunió.   


La pilot Melitta Schenk Gräfin von Stauffenberg es va convertir en la segona dona en obtenir la Creu de Ferro de Segona Classe. Només ella i Hanna Reitsch la varen aconseguir.

En el front oriental:

A Stalingrad:

El 57º Exèrcit soviètic va travessar les línies alemanyes a prop de Voroponovo i va penetrar la ciutat. La guarnició alemanya estava en unes condicions lamentables per la falta d’aliments i pràcticament no tenien ni carburant ni munició. A les set del matí, un Heinkel 111 sobrevolava sol per damunt de la ciutat sense poder aterrar i va llançar els aliments que transportava. Els ferits en aquells moments s’amuntegaven en el camp d’aviació de Gumrak sense deixar de mirar a l’horitzó occidental esperant l’arribada d’avions que els traguessin d’allí. Al cap d’unes hores varen aparèixer tres vells Ju 52 que varen donar voltes en cercle i varen començar a descendir. En veure’ls aterrar, tots els ferits varen córrer cap a ells per fugir. L’últim Ju 52 en enlairar-se portava a 19 ferits i l’endemà el camp d’aviació va caure en poder dels soviètics.

A Marroc:

A Casablanca, finalment, després d’amenaçar-lo en deixar-lo de banda, Charles de Gaulle va arribar a la ciutat marroquí per participar en la conferència. El líder de la França Lliure es va negar a visitar a Henri Giraud, que era més ben vist que ell pels nord-americans i era el motiu del per què De Gaulle no havia participat en la conferència. Winston Churchill, en veure el paper distant que tenia De Gaulle, hi va mantenir una conversa freda i li va fer comprendre que no dubtarien en trencar amb ell si persistia en ser un obstacle. Finalment, De Gaulle es va reunir durant dues hores amb Giraud. A la tarda, De Gaulle es va reunir amb el president Franklin Delano Roosevelt però, tot i que per primer cop hi va haver bona sintonia entre ells dos, no varen arribar a cap acord.

A Nova Guinea:

A Papuàsia, 15.000 soldats nord-americans i australians varen destruir l’exèrcit japonès, que va ser evacuat a Buna, i la campanya aliada a l’illa pràcticament estava acabada. Dels 17.000 soldats japonesos només 3.000 varen sobreviure, la majoria eren malalts o ferits.

21 de gener de 1943

Dijous:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg, Adolf Hitler es va reunir durant dues hores amb l’ambaixador japonès Hiroshi Oshima. El dictador li va assegurar que obtindrien la victòria, però li va demanar un cop de mà per eliminar als soviètics.

A Alemanya:

L’ex ministre de Finances del Reich, Hjalmar Schacht, va deixar de ser ministre sense cartera per les seves diferències amb el règim nazi i no va tornar mai més a la cúpula nazi i es va retirar de la política.


A la tarda, Joseph Goebbels es va entrevistar amb el ministre del Partit del dictador Francisco Franco, José Luis de Arrese, per parlar de les relacions entre els dos països. Goebbels va sortir de la reunió amb bones impressions, tot i que sabia que els espanyols es limitarien a donar suport verbal a Alemanya però en cap cas pràctic.

A Holanda:

A la nit, la Schutzpolizei sota el comandament d’Aus der Fünten va assaltar la institució mental jueva més gran del país, Het Apeldoornse Bos. Els pacients, molts d’ells dones grans, varen ser colpejats violentament i introduïts en camions per portar-los a l’estació d’Apeldoorn, que estava cordonada. Unes 50 infermeres jueves varen acompanyar al transport. Tots ells varen ser deportats més tard a Auschwitz sota la promesa de Der Fünten de tornar-los d’immediat després del viatge per treballar en una institució mental moderna a l’Est. Pocs se’l varen creure i alguns veure en seu destí final varen saltar per sobre de la barrera, però varen ser assassinats a trets. La resta va ser gasejada només arribar al camp.

A Itàlia:

Roma, Benito Mussolini va qualificar de tendencioses les paraules del dictador Ion Antonescu del 19 de gener i va confirmar el seu desig de lluitar al costat d’Alemanya fins al final. Segons explicava Mussolini, amb només 500 tancs Tiger, 500.000 homes que hi havia en reserva i un nou canó alemany modificarien la situació bèl·lica.

A Líbia:

A la regió Tripolitània, el 8º Exèrcit britànic del comandant Bernard Law Montgomery es va enllaçar amb la columna del comandant francès Philippe Leclerc, que havia ocupat la ciutat de Mizda, a pocs quilòmetres al sud de Trípoli.

A la Gra Bretanya:

Els caps dels Estats Major conjunt varen ordenar a les forces aèries britàniques i nord-americanes dur a terme la destrucció i la dislocació progressives del sistema militar, industrial i econòmic alemany, així com deixar la moral de la població alemanya fins a un punt en que la seva capacitat per la resistència armada s’hagués debilitat fatalment.

A Nova Guinea:

Després de conquerir Sanananda, els nord-americans varen preparar un avanç cap al nord-oest per expulsar els japonesos de Salamua i Lae. El control nord-americà sobre el mar i l’aire al voltant de Papua-Nova Guinea obligava en els japonesos a abandonar finalment l’illa.

20 de gener de 1943

Dimecres:

En el Reich:

A Polònia:

El major Coelestin von Zizewitz va volar al quarter general de Rastenburg per reunir-se amb Adolf Hitler per ordres d‘Erich von Manstein. Havia de convèncer al dictador d’abandonar la Batalla de Stalingrad. El major va ser rebut a la sala de mapes. Els mapes de les operacions militars estaven desdoblats sobre una llarga taula que ocupava gran part de l’habitació. Quan Hitler va entrar a la sala va convidar al seu invitat a seure en un tamboret de davant la taula. Amb Von Zizewitz assegut, Hitler li va dir que tenia la idea de socórrer Stalingrad amb una columna nova de tancs Panther que portarien subministraments i reforçarien la potència defensiva del 6º Exèrcit. El major va quedar estupefacte pel què sentia. Aprofitant una pausa del dictador, Von Sizewitz va començar el seu informe que havia redactat i li va parlar de la falta d’aliments, municions i medicines, fet que portava a abandonar els ferits. Després de descriure-li els horrors que havien de patir per culpa del fred, el major li va explicar la xifra de morts i de ferits abans d’implorar-li que abandonés la Batalla. Incrèdul davant del que oïa, Hitler es va limitar a dir-li que l’home es recuperava molt ràpid abans de donar-li l’esquena i va donar per acabada l’entrevista.

A Alemanya:

A Berlín es va tornar a celebrar una altra reunió de ministres, però hi va haver molt mal ambient perquè el ministre Joseph Goebbels no havia sigut elegit per dirigir una comissió per la mobilització de la població per la guerra. Amb el suport dels arguments dels ministres Walther Funk i Albert Speer, Goebbels va defensar les seves idees radicals, mentre Hans Heinrich Lammers, que presidia la reunió, i Wilhelm Frick s’hi oposaven. Durant quatre hores, Goebbels va lluitar per les seves mesures que no va poder imposar finalment. L’afirmació de Fritz Sauckel de que podia aportar la quantitat exigida de mà d’obra, inclús qualificada, de l’estranger va anul·lar part de les mesures de mobilització laboral proposada per Goebbels, però no li va fer perdre la seva determinació.


El ministre espanyols José Luis de Arrese va visitar una fàbrica d’avions de Berlín, l’Estadi Olímpic i va entrevistar-se amb Robert Ley.


Heinrich Himmler va enviar un nou requeriment al secretari d’Estat del Ministeri de Transports, el doctor Theodor Ganzenmüller, per explicar-li que per la seguretat interna de l’Est i l’Oest era essencial la deportació accelerada dels jueus i li demanava rebre més trens per completar la “seva missió”.

Himmler també va ordenar-li a Richard Glücks que enviés una circular als comandants dels camps de concentració per demanar-los que reduïssin la taxa de mortalitat i, en aquest sentit, els feia responsables “d’esgotar totes les possibilitats de mantenir la força física dels presoners“. L’orde anava inclosa d’una còpia de la carta de Glücks i Oswald Pohl del 31 de desembre de 1942 sobre les noves categories de presoners que havien de ser enviats als camps.

A França:

Per reprimir les activitats de la Resistència, els alemanys varen aprovar una nova llei en que s’instituïa els Consells de Guerra i es va establir que els noms dels tres jutges, no magistrats, dels tribunals es mantinguessin en secret, que es poguessin reunir a porta tancada a l’interior de les presons, i que les seves sentències fossin executades d’immediat. A les presons no hi havia ni procuradors ni advocats.

En el front oriental:

A Stalingrad:

Friedrich Paulus va exposar a l’Alt Comandament que degut el fred, la gana i les epidèmies era humanament impossible continuar amb la lluita. Aquell dia només havien rebut per part de la Luftwaffe 55 quilograms de provisions. Però l’Alt Comandament es va limitar a respondre-li que la capitulació era impossible. Mentrestant, els soviètics varen avançar per tot el front, de Voronezh al Caucas.

A Hongria:

El comandant en cap del Oberkommando de la Wehrmacht va exigir que s’expulsessin als jueus de tots els cossos armats d’Hongria.

A Croàcia:

Croàcia va firmar la Convenció de Ginebra, per tant va ser reconeguda com un país bel·ligerant.