19 de desembre de 1942

Dissabte:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg, Adolf Hitler es va reunir un altre cop amb el comte Galeazzo Ciano, Hermann Göering, Pierre Laval, Paul Schmidt i Joachim von Ribbentrop. Es varen asseure tots davant d’una taula rodona per parlar de la guerra, i Ciano va proposar una retirada del nord de l’Àfrica. Hitler no la va acceptar.

A Alemanya:

El ministre d’Armament, Albert Speer, estava molt preocupat pels atacs aeris dels seus enemics i va decidir publicar un decret dirigit a tota la indústria armamentista. Speer els comunicava que degut els atacs aeris intensius dels Aliats es veien obligats a adoptar ràpidament mesures per traslladar les indústries d’armament més importants en zones més segures. Però les mesures de Speer no van acabar d’agradar. Per exemple, els caps regionals no volien instal·lar noves fàbriques als seus territoris per por a possibles atacs en la seva zona i els responsables de la producció no es volien traslladar a una nova zona, ja que esperaven possibles dificultats polítiques dels nous caps regionals.


El doctor Felix Kersten va anar com feia sempre a tractar a Heinrich Himmler, però quan el va veure va observar que el líder de les SS estava molt alterat. En preguntar-li què li passava, Himmler li va contestar si podia tractar a una persona que patia forts dolors de cap, marejos i insomni. Després de dir-li que sí, Himmler li va ordenar discreció i va recollir una carpeta negra de la seva caixa forta i en va treure d’ella uns papers. Kersten va quedar parat en llegir que era l’informe mèdic de Hitler que arribava fins els temps en els que es va quedar cec en l’hospital de Pasewalk. S’afirmava que Hitler, quan era un jove soldat, havia contret sífilis, i que aquesta era la causa de la seva ceguera temporal. El 1937 es constatava que la sífilis havia empitjorat i que durant el 1942 s’havien presentat símptomes cada cop més clars de sífilis progressiva. L’informe estava firmat pels doctors Karl Brandt i Theodor Morell. Quan li va tornar l’informe, Kersten li va comunicar que no podia fer-hi res com a metge dedicat a la teràpia natural. En parlar d’aquell tema amb Rudolf Brandt, aquest va quedar sorprès de que Kersten sabés tal secret i el va avisar de que com a estranger corria un greu perill ara que sabia un dels secrets més ben guardats.


Durant aquell dia es va condemnar a mort a una persona que pensava atemptar contra la vida del ministre Joseph Goebbels col·locant una mina sota el pont que duia a Schwanenwerder, que era per on preveia que hi passaria Goebbels.

A Àustria:

El jurista alemany Ludwig Haydn va informar sobre un rumor que circulava per Viena que deia que els jueus deportats s’havien de despullar i pujar a vagons en els que se’ls introduïa el gas per una canonada. 

En el front oriental:

A Stalingrad:

Els tancs de la 6º Divisió blindada del mariscal de camp Erich von Manstein es trobaven a 30 milles al sud de Stalingrad per intentar salvar el 6º Exèrcit. Llavors, Von Manstein va ordenar a Friedrich Paulus que trenqués la bossa soviètica cap al sud-oest i es dirigís a on eren ells. A Novocherkassk, Von Manstein continuava preparant amb molta dedicació com podia salvar el 6º Exèrcit i, a les 14:25, va transmetre les seves idees a Hitler en un teletip altament secret. En ell, Von Manstein li deia que no es podia esperar auxiliar al 6º Exèrcit en breu degut a l’escassetat d’avions, al mal temps i a les poques previsions que rebia el 6º Exèrcit. Després de dir-li que ell no els podria socórrer com li havia ordenat, li va explicar que l’única possibilitat residia en que el 6º Exèrcit es dirigís cap al sud-oest per establir contacte amb el 57º Cos Blindat del 4º Exèrcit Panzer en el riu Mishkova. Per fer-li veure que havien de córrer en dur a terme aquella operació, li va explicar que les provisions de la bossa arribarien fins al 22 de desembre. Però Hitler continuava rebutjant totes les peticions de considerar una sortida del cercle perquè tenia informacions de que el 6º Exèrcit només seria capaç d’avançar un màxim de 30 quilòmetres cap al sud-oest i no arribarien a les tropes de Hermann Hoth. Tot i saber que Hitler no ho acceptava, Von Manstein es va posar en contacte amb Paulus per explicar-li el seu pla per fer-lo sortir del Kessel, ja que pensava que el dictador canviaria d’opinió.

Pensant amb el pla de Von Manstein, a uns 70 quilòmetres al sud del Kessel, la 71º Divisió Panzer es va afanyar a col·locar-se en posició en el flanc esquerre de la 6º Divisió blindada, intentant obrir bretxa cap a Paulus. Però sabent que Paulus no es dirigiria cap a ells, a primeres hores de la tarda els carros alemanys varen tornar a Vejne-Kumski, on centenars de soviètics els varen assaltar per sorpresa i els varen aturar. Mentre eren portats com a presoners dels soviètics en la rereguarda, la 6º Divisió blindada va rebre noves ordres de dirigir-se ràpidament cap al pont de Vailevska, a 25 quilòmetres al nord-est del riu Mishkova.

Sabent que havien desaprofitat una oportunitat, Von Manstein i Paulus varen tornar a parlar després de que el mariscal rebés permís de Rastenburg per atorgar al 6º Exèrcit una autorització parcial per obrir pas. Paulus el va informar de que aquell dia havia rebut per primer cop els subministrament aeris necessaris, unes 220 tones, i va esperar a rebre noves ordres per poder obrir la bretxa que els havia de salvar. L’ordre va arribar en un teletip, la número 60.328, a les sis de la tarda, en que s’explicava que el 57º Cos Blindat de les 6º i 17º Divisions Panzers del 4º Exèrcit Blindat havien derrotat als soviètics a la zona de Verjne-Kumski i, a més, es deia que havien arribat a la secció de Mishkova i que s’havien iniciat els atacs contra poderoses forces soviètiques a l’àrea de Kamenka i al nord-d’aquella zona. Per tant, s’ordenava al 6º Exèrcit que es concentrés tant ràpid com pogués per lOperació Wintergewitter per establir contacte amb el 57º Cos Blindat perquè poguessin arribar abundants subministraments. També es demanava conservar l’aeroport de Pitomnik. Aquest canvi de plans va deixar atònits a Paulus i a Arthur Schmidt perquè sabien que ara haurien de portar tot el pes de l’Operació ells sols. Molt preocupat per saber com ho haurien de fer, Schmidt va parlar amb el general Schulz en una conversació en teletip. Després d’una breu discussió sobre les necessitats més importants per proveir al 6º Exèrcit, Schulz, que sabia que no podria complir les exigències, va tallar la conversació dient-li que ja no tenia res més a dir-i i que desitjava que tot anés bé.

Mentrestant, la 6º Divisió Panzer va començar a obrir-se pas cap al Kessel sota la llum de la Lluna. Poc després de les deu de la nit, els tancs es varen aturar per fer un breu descans i varen veure a l’altra banda de la carretera una sèrie de trampes antitancs i trinxeres. Uns minuts després, els soldats soviètics varen sortir d’aquelles trinxeres i varen córrer a envoltar-los. De cop, des dels turons de davant, es va sentir un tret que va ser seguit per una llarga ràfega de foc de metralladora contra els soviètics, que aquests es varen refugiar a les seves trinxeres cobertes de neu. D’aquesta manera els panzers alemanys varen poder seguir endavant.


A uns 200 quilòmetres al nord-oest, al llarg dels últims trams del riu Don, on es desenvolupava la segona ofensiva soviètica contra les forces italianes, l’exèrcit soviètic va renovar els seus atacs en el riu Chir, però aquest cop concentrant-se en atacar només al 8º Exèrcit italià. Els malalts d’un hospital de campanya corrien a través dels pavellons cridant que els soviètics ja havien aconseguit penetrar les defenses italianes i que estaven a només 200 metres d’ells. Després de carregar els pacients en camions es varen posar en marxa en una carretera carregada de neu i només varen poder avançar a una velocitat de 5 quilòmetres per hora. De seguida els soviètics els varen atrapar i els varen disparar amb els seus morters.

18 de desembre de 1942

Divendres:

En el Reich:

A Polònia:

El comte Galeazzo Ciano i el mariscal Ugo Cavallero varen arribar al quarter general de Rastenburg per entrevistar-se amb Adolf Hitler i Pierre Laval (a qui Ciano odiava) durant tres dies. Els italians estaven nerviosos perquè s’acabava de produir la catastròfica derrota del 8º Exèrcit italià en el curs mitjà del riu Don. El comte italià li va entregar a Hitler una carta de Benito Mussolini en què li recomanava que intentés firmar per separat la pau amb la Unió Soviètica per centrar-se en derrotar als Aliats occidentals al nord de l’Àfrica. Hitler si va negar en rotunditat i li va contestar que si feia això es veuria obligat en poc temps a combatre de nou contra una Unió Soviètica que tornaria amb forces renovades. L’únic que va provocar la carta va ser que la reunió continués de forma freda, ja que hi havia un malestar per tal i com es desenvolupava el conflicte en el front oriental. Quan Hitler els va demanar que ignoressin tota consideració a la població civil a canvi d’enviar subministraments al nord de l’Àfrica, els dos delegats italians li varen respondre amb evasives.


A les deu del matí, Heinrich Himmler va necessitar tractament del seu doctor Felix Kersten. El doctor en veure’l ja va observar que tenia aguts dolors d’estomac i que estava desesperat. Himmler criticava durament al comte Ciano, dient que faria que acabés a la forca per traïdor. Quan anava per acabar el tractament, els dolors del líder de les SS havien desaparegut i Kersten ho va aprofitar per preguntar-li si eren certs els rumors que deien que la guerra anava malament. Himmler li va contestar que havien tingut alguns problemes a Stalingrad, però li va prometre que aviat es resoldrien. Quan el doctor li va voler fer veure que Hitler estava actuant de manera inhumana amb els diferents pobles que conqueria, Himmler es va exaltar i li va exclamar que el dictador desitjava eradicar als jueus i els gitanos perquè era una necessitat d’Estat. El doctor no es va donar per vençut i va insistir de que s’estava fent de forma inhumana. Himmler li va contestar que per ells només hi havien tres formes de vida: humans, animals i jueus, i li va assegurar que havien d’eradicar als últimes perquè els primers poguessin sobreviure. Abans de marxar, Kersten li va demanar si li podia alliberar una llista de dotze holandesos, deu francesos, quatre noruecs i tres belgues que havien sigut arrestats. Himmler ho va acceptar, va firmar la llista i la va passar a Rudolf Brandt, que va prendre les mesures necessàries per alliberar aquestes persones.

A Alemanya:

A BerlínHermann Göering va pronunciar un discurs en el Palau d’Esports davant dels nous oficials alemanys.

A França:

El U-564 del capità de corbeta Teddy Suhren va arribar a Brest després de passar-se els últims mesos a l’Atlàntic. En el moll els esperaven una banda de música de l’Exèrcit i una guàrdia naval d’honor, l’alcalde de la ciutat i una multitud d’oficials, soldats i treballadors del port. En quan Suhren va desembarcar, la banda va començar a tocar i va ser rebut amb un fort entusiasme.

En el front oriental:

A Stalingrad:

A la tarda, Friedrich Paulus va inspeccionar el seu front i va comprovar que la moral combativa i l’estat físic dels seus homes es desintegrava poc a poc. De retorn a Gumrak, el seu quarter general, es va trobar amb el comandant Eismann, que el dia anterior havia rebut ordres d’Erich von Manstein perquè anés al Kessel, i amb Arthur Schmidt. Eismann li va fer veure que la columna de socors de Hermann Hoth només podria continuar el seu camí durant un temps molt limitat i li va explicar que les males notícies del front italià farien que les divisions de Hoth es desviessin de la ruta del Kessel per salvar-lo. Fent caure més els ànims, Eismann li va afegir que inclús amb les condicions més optimistes era dubtós de que els carros de Hoth poguessin avançar 30 quilòmetres més enllà del riu Mishkova fins a Businovka, on Paulus havia esperat dur la unió del seu 6º Exèrcit amb el de Hoth. Després de fer-li veure que era molt complicat salvar el seu 6º Exèrcit, Eismann li va demanar que es dirigís 40 quilòmetres més al sud del que havia previst. Parlant-ne entre ells, Paulus i Schmidt varen reafirmar la seva intenció d’obrir la bretxa el més ràpid possible, però varen argumentar que no ho podrien fer fins que el 6º Exèrcit hagués rebut combustible en abundància per als seus carros. Tot i sabent que tenien molt poques possibilitats, Eismann els va pressionar perquè acceptessin els riscos de dur a terme la unió tot i les desfavorables condicions. Però Paulus i Schmidt varen rebutjar fermament la idea de començar lOperació Tempesta d’Hivern sense tenir més subministraments. Amb la situació sense resoldre es va donar per acabada la reunió. Destrossat anímicament, Paulus va tornar al seu quarter, on va escriure una carta per la seva esposa Coca. Per no inquietar-la amb els seus temors, li va preguntar per coses quotidianes sobre el seu benestar i el dels nens.

A Líbia:

Els alemanys van destituir el general Walther Nehring, el comandant de les tropes en el nord de l’Àfrica, pel general Jurgen von Arnim.


Les forces aliades varen arribar a Misurata.

A Algèria:

A Alger, els tres presidents dels consells generals d’Alger, Orà i Constantina es varen reunir amb François Darlan al Palau d’Estiu per intimidar-lo perquè deixés el càrrec d’Alt Comissari.

En el bàndol Aliat:

La Comissió Interaliada pels Crims de Guerra va comunicar que les autoritats nazis estaven duent a terme a Europa l’extermini de la població jueva i es va declarar que els que matessin jueus serien jutjats després de la guerra.

 

17 de desembre de 1942

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

El Govern va veure arribar entre 400 i 600 cartes de presoners alemanys dels camps de concentració soviètics. Quan Joseph Goebbels va estar al corrent de l’arribada d’aquestes cartes va interpretar que els soviètics intentaven establir una relació entre els presoners i les seves llars, i va témer de que intentessin seguir una propaganda dissimulada encontra del règim nazi. Per posar fi a aquests temors, Goebbels va prohibir entregar més cartes dels presoners als familiars.

El ministre, parlant de l’anomenada qüestió jueva, va escriure que ara no s’havien de preocupar del tema després de superar tantes etapes complicades i que, en qualsevol cas, el fet de tenir jueus entre mans procuraria a que el judaisme internacional no els ataqués.


Davant de la falta de mà d’obra, Heinrich Muller va enviar una circular ordenant l’enviament de 35.000 presoners dels camps de concentració per treballar abans del 31 de gener de 1943.


Heinrich Himmler va celebrar amb la seva esposa Marga i la seva filla Gudrun el Nadal a la casa de Gmund. Segons va deixar constància Gudrun, es varen regalar 14 llibres, una vaixella, coses per la casa de nines, un conjunt de pell i “mil coses”…

A Polònia:

En un camp proper a Kruszyna, 557 jueus varen ser assassinats

En el front oriental:

A Stalingrad:

Davant les baixes temperatures, el riu Volga es va congelar definitivament perjudicant als soldats soviètics, que no van poder creuar el riu amb les seves barques i no podien accedir a la ciutat de Stalingrad.

En un altre punt, l’exèrcit soviètic va trencar les línies del 8º Exèrcit italià a Boguchar i, per la nit, ja havien obert un forat de 45 quilòmetres de profunditat.


A 225 quilòmetres al sud-oest de Novocherkassk, a la nit, Erich von Manstein va sopar amb el comandant Wolfran von Richtofen per parlar de com salvar el 6º Exèrcit. Von Richtofen estava irritat perquè havia demanat dos dels seus esquadrons de bombarders per ajudar al 6º Exèrcit, però el OKW els havia traslladat, sense previ avis, a un altre sector. Els dos comandants veien com les ordres donades des del quarter general de Rastenburg no s’adequaven a les necessitats del moment. Von Manstein, cansat de que no valoressin les seves opinions, va informar al seu cap del servei secret, el comandant Eismann, sobre la situació i li va ordenar que volés al Kessel per discutir l’estratègia amb els caps del 6º Exèrcit.

En el bàndol Aliat:

Després de que Anthony Eden mostrés el dia 14 en el seu Gabinet un informe oficial sobre el genocidi jueu, els governs britànic, nord-americà, soviètic i el Comitè Nacional Francès varen emetre a la vegada declaracions en cada una de les seves capitals dient que consideraven intolerable l’atac assassí dels alemanys contra els jueus i varen posar èmfasis en la intenció sovint reiterada per Adolf Hitler d’exterminar el poble jueu a Europa perquè tenien molts informes provinents del continent que confirmaven que aquesta intenció s’havia posat en pràctica. En l’informe es va informar que els jueus estaven sent deportats als territoris ocupats de l’Est en condicions horribles i que no es tenien notícies dels deportats. Tampoc sabien si els conduïen lentament a la mort en camps de treball forçat o eren assassinats en execucions massives. Els tres governs varen comprometre’s a castigar als responsables i varen concloure que la millor manera d’aturar el genocidi era centrar-ho tot en guanyar la guerra com més aviat millor. També varen informar d’aquests fets als governs neutrals o associats amb els alemanys i els varen comunicar que, un cop hagués conclòs la guerra, castigarien aquests fets.  

A Líbia:

Les tropes aliades varen arribar a El Nofilia.

16 de desembre de 1942

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

Joseph Goebbels es va reunir amb Leni Riefensthal per parlar de la seva nova pel·lícula que s’anomenaria Tiefland, que ja havia costat més de 5 milions de Reichsmarks i que encara quedava més d’un any per acabar-la. Goebbels va veure que Leni estava cansada de tants esforços en la pel·lícula i li va aconsellar que s’agafés uns dies de vacances abans de tornar a la feina.


Heinrich Müller va informar de que, en relació amb un augment de la demanda de treball forçat en els camps de concentració, per al 30 de gener de 1943 la Gestapo detindria a 45.000 jueus, inclosos invàlids, vells i nens, en una operació que duraria només un dia.

A Polònia:

Adolf Hitler va donar instruccions a la seva Bandenbekämpfungsbefehls (l’ordre sobre la lluita contra les bandes) per endurir-la i perquè les seves tropes estiguessin preparades i autoritzades per fer qualsevol acte i va recordar un cop més que el soldat estava obligat a lluitar per la seva existència. Segons aquesta ordre, el soldat tenia el dret i el deure d’utilitzar qualsevol mètode amb dones i nens sempre hi quan portés a l’èxit per superar el domini de les bandes, les quals va definir com a pesta. Segons Hitler, els miraments, fossin quins fossin, eren un atemptat contra el poble alemany i va deixar clar que els soldats d’avantguarda no podien tenir cap compassió amb qualsevol banda ni cap compassió amb cap dels seus membres perquè, en les seves paraules, era més que mai una qüestió de vida o mort pel poble alemany..

Fent cas a les instruccions de Hitler, es va ordenar que en els Balcans qualsevol consideració amb els partisans era un crim contra el poble alemany. Wilhelm Keitel va escriure que era necessari utilitzar totes les forces per atacar a les dones i els nens dels pobles de l’Est perquè qualsevol consideració seria un crim contra el poble alemany. A més, Heinrich Himmler va donar noves directrius de guerra contra els partisans i va donar permís per matar a dones i nens. També va ordenar desmantellar els camps de confinament i deportar amb combois Z els 13.000 gitanos alemanys, els siniti i els romanesos, a Auschwitz, i els membres de clans gitanos d’origen balcànic que no fossin de “sang alemanya ” provinents d’Alemanya, Àustria i el Protectorat de Bohèmia i Moràvia en el recinte anomenat camp del gitanos, per aplicar la Solució Final. Les úniques excepcions serien els gitanos que acceptessin ser esterilitzats i els “gitanos purs” que prèviament portessin una vida nòmada. Aquest grup de gitanos, uns 23.000, varen ser tancats en un camp especial d’Auschwitz perquè es considerava que era un grup més criminal i antisocial que el dels gitanos purs. 21.000 d’ells varen ser registrats al camp i 20.000 d’ells varen ser assassinats a les cambres de gas o varen morir per altres causes. En aquell mateix dia a Auschwitz, els alemanys varen realitzar 90 experiments molt dolorosos de castració en presoners del camp polonès. Quan l’experiment es va acabar els varen enviar a les cambres de gas.


Himmler en aquella jornada va enviar una carta a Werner Lorenz per dir-li que el seu subaltern en la Lliga de l’Est Alemany i la Lliga Ètnica per la Germandat a l’Estranger, dues institucions que dirigien junts, Hermann Behrends el feia patir per les seves excessives ambicions. Himmler creia que Behrends volia ocupar el càrrec de cap de la Policia del sector Danubi-Viena..


Hans Aumeier, el sots-comandant d’Auschwitz, li va dir a l’oficial de les SS encarregat de les deportacions de Zamosc, que únicament s’havien d’enviar a Auschwitz als polonesos en bon estat físic amb l’objectiu d’evitar que es convertissin en una càrrega inservible. Aumeier li va demanar que les persones amb problemes mentals i els malalts fossin eliminats com més aviat millor per alleugerir la pressió sobre el camp. Tot i això, Aumeier li va admetre que trobava complicat complir les ordres de l’Oficina Central de Seguretat del Reich de fer morir per causes naturals als polonesos enlloc de matar-los com els jueus.

En el front oriental:

En el sector central:

Les restes del Grup d’Exèrcits B varen ser atacades per les forces soviètiques.

A Stalingrad:

Els tancs de Hermann Hoth varen arribar a 32 quilòmetres del perímetre de la bossa de Stalingrad, on hi havia encerclat el 6º Exèrcit alemany, però Gregory Zhukov va dur a terme l’Operació Petit Saturn per rebutjar l’ofensiva de Hoth i atacar al 8º Exèrcit italià i al 3º Exèrcit romanès al costat del Don. Cap dels dos exèrcits tenia suficients recursos per defensar-se i es varen enfonsar.

A Líbia:

Les columnes de Philippe Leclerc varen entrar en el Fezzan pels dos itineraris utilitzats el febrer. Al mateix temps, avions de reconeixement aeri italià varen advertir als seus companys de terra de que una columna britànica els estava perseguint. En conseqüència, els italians varen contraatacar amb l’ajuda de l’Afrikakorps, entre ells la força de reconeixement de Hans von Luck. Amb l’ajuda d’una combinació de Panzer i canons de 88 mil·límetres, els italians varen destruir 20 tancs britànics.

15 de desembre de 1942

Dimarts:

En el Reich:

A França:

Philippe Pétain va enviar una carta a Adolf Hitler per demanar-li un nou Exèrcit i més col·laboració.

A Alemanya:

Heinrich Himmler va rebre tractament del seu metge Felix Kersten i li va explicar com havien anat les conversacions el dia anterior amb un grup de prominents musulmans. Himmler va lloar el món islàmic i volia que el llenguatge i els mites musulmans l’entenguessin els soldats perquè creia que els incitaria a lluitar, ja que segons la seva opinió els animava a jugar-se la vida a canvi de recompenses com la d’obtenir dones al més enllà. Himmler considerava la religió islàmica més adient que la catòlica, que la va criticar durament perquè segons el seu parer tenia missatges de pau que no es complien. Kersten el va replicar dient-li que no creia que cap soldat amb mentalitat moderna es creuria que l’esperaven a l’altra vida belles dones, però Himmler li va contestar ràpidament que no ho descartés, ja que la gent es creia les mentides de l’Església. El cap de les SS llavors va lamentar que el guerrer turc Kara Mustafà no hagués conquerit Viena el 1683 i hagués portat la religió islàmica a Europa enlloc de seguir conservant la catòlica.

Aquell mateix dia, Himmler va rebre d’Adolf Eichmann un segon informe sobre el genocidi jueu sota el títol Informe d’operacions i situació de 1942 sobre la Solució Final pel problema jueu europeu.

Precisament, Joseph Goebbels va escriure que el judaisme havia de pagar “pels seus crims” com havia profetitzat Hitler el 30 de gener de 1939 amb l’eliminació dels jueus d’Europa i de tot el món (aquí el ministre va posar un potser).

A Itàlia:

A Roma, Eberhard von Mackensen va visitar el comte Galeazzo Ciano per concretar una reunió urgent entre els dictadors Adolf Hitler i Benito Mussolini. Von Mackensen li va explicar que Hitler no podia abandonar el seu lloc de comandament, i ja que Mussolini no estava en condicions de viatjar, encara arrossegava forts dolors de panxa, fos ell qui visités al líder alemany en el lloc del seu sogre. Llavors, Ciano li va comunicar a Mussolini que es tenien que entrevistar amb Hitler, però novament el dictador italià li va reiterar que no volia abandonar Itàlia perquè la nova cura que estava realitzant li estava donant bons resultats. Al final varen decidir que fos Ciano qui s’entrevistés amb Hitler amb un missatge clar: tenien que arribar a un acord amb Rússia i concentrar el 1943 una defensa a l’Àfrica, als Balcans i l’Europa occidental.

En el front oriental:

A Stalingrad:

Els soviètics varen envoltar completament els alemanys dins la ciutat de Stalingrad sense possibilitat d’escapar per terra.

A Líbia:

A la matinada, Bernard Montgomery va despertar als corresponsals britànics i nord-americans per dir-los que Erwin Rommel se li havia escapat per molt poc. Aquell dia, Rommel va abandonar El Aghelia i es retirava cap a Tunísia.

A Japó:

L’ambaixador Hiroshi Oshima va informar a Tòquio de que ara reconeixia de que la guerra contra la Unió Soviètica no estava evolucionant segons el previst.


Les autoritats judicials japoneses varen trobar culpable a Richard Sorge d’haver violat la Llei per la Preservació de la Seguretat Pública. Però el cas es va remetre al Tribunal Suprem perquè dictés sentència.

14 de desembre de 1942

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

A la ciutat de Hannover, en la Kuppelhalle, Saló de la Cúpula, es va fer un míting del partit nazi on el ministre Joseph Goebbels va pronunciar un discurs davant de 5.000 persones. El ministre, després, va mencionar en el seu diari algunes protestes que havien tingut lloc a Londres i va afegir que aquestes manifestacions no ajudarien als jueus, a qui va tornar a culpar de preparar la guerra. Goebbels va insistir de que els jueus havien de pagar “els seus crims” tal i com havia profetitzat Adolf Hitler el 30 de gener de 1939 i va assegurar que això volia dir eliminar per complert la raça jueva d’Europa i possiblement del món. Però el ministre també va manifestar en no contestar, tal i com havia exigit el seu Ministeri el 8 de desembre, les acusacions dels “jueus internacionals” sobre les atrocitats que havien comès a Polònia contra els jueus.  


Heinrich Himmler va conversar durant una bona estona amb un grup de prominents musulmans. A continuació, Himmler va reunir-se amb el seu doctor Felix Kersten i li va preguntar per Finlàndia, país que havia visitat a finals del mes de juliol per acordar, entre altres coses, l’entrega dels jueus finlandesos. Kersten, per justificar els finlandesos, que li havien promès al líder de les SS que el mes de novembre prendrien una decisió, li va explicar que el govern finlandès no s’atrevia a convocar el Parlament per debatre un tema tan espinós.

En el front oriental:

En el sector sud:

A les afores de Stalingrad, al matí la 6º Divisió Panzer d’Erich von Manstein es va dirigir al Kessel i va xocar directament contra uns reforços soviètics de prop de 300 carros. Un batalló de carros alemanys es va veure atrapats per 40 T-34 i una bateria blindada que van anar a ajudar-los va estar a punt de trobar-se amb aquests carros soviètics. Pintats de blanc, igual que els dels alemanys, amb números negres a les torretes, els tancs soviètics estaven rodejats de soldats. De seguida les dues formacions es varen disparar. Els soviètics varen fallar per complet, tot i tenir-los a poc distància, uns 300 metres, en canvi els artillers alemanys varen ser més precisos. Mentre es produïa aquesta batalla, Junkers 52 i Heinkel 111 de transport es dirigien a l’aeroport de Pitomnik per ajudar als soldats del 6º Exèrcit atrapats a la ciutat. L’ajuda encara era insuficient pel 6º Exèrcit.

A la Unió Soviètica:

El transport Tupolev Ant-20bis va patir un accident aeri i va patir uns danys tan greus que les autoritats soviètiques varen prendre la decisió de no reparar-lo.   

A la Gran Bretanya:

Anthony Eden va entregar un informe oficial sobre el genocidi jueu al gabinet britànic.


Els britànics varen entregar Madagascar al Comitè Nacional de la França Lliure.

13 de desembre de 1942

Diumenge:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg, a les cinc de la tarda, Adolf Hitler es va entrevistar per últim cop amb Agustín Muñoz Grandes, que havia sigut rellevat com a cap de la Divisió Blava per Esteban Infantes. En la reunió hi varen ser presents Alfred Jodl, Rudolf Schmundt, Walther Hewel i Heinrich Hoffmann, que aquest va actuar com a traductor. Hitler va estar molt agraït a Muñoz Grandes pels seus serveis i li va entregar les Fulles de Roure per la Creu de Cavaller de la Creu de Ferro. Seguidament varen debatre molts temes que els afectaven com la complicada situació en que vivien les forces de l’Eix al nord-oest de l’Àfrica, l’organització d’una divisió republicana a Mèxic, la influència anglosaxona a Espanya, l’operació a Tunísia, el posicionament d’Alemanya sobre França, l’actitud de Portugal en el conflicte pensant en la possibilitat de que passés al bàndol Aliat, i l’entrega d’armes i la neutralitat espanyola. Quan acabava la reunió, Muñoz Grandes li va explicar que faria tot el que pogués per demostrar en el poble espanyol que Alemanya ajudaria a Espanya, però Hitler el va advertir de que no podria enviar a Espanya grans masses de tropes, però sí tropes especials molt preparades amb les millors i més modernes armes.


Com a part del programa de deportació de polonesos des de la regió de Zamosc, que s’havia de convertir en una colònia alemanya, va arribar a Auschwitz el primer transport de polonesos del camp de Zamosc amb 314 homes i 318 dones. Homes i nens varen ser registrats amb els números 82548-82859, 83910 i 83911, i les dones i les nenes varen ser registrades amb els números 26810-27032, 27034-27038 i 27040-27129. Durant el transport 14 persones varen aconseguir escapar.

A Alemanya:

Berlín va arribar-hi un tren de provisions procedents d’Ucraïna amb aliments, sobretot mantega. Però el ministre Joseph Goebbels va ordenar distribuir les provisions únicament entre els ferits, les famílies nombroses i la gent gran. Goebbels aquell mateix dia va escriure en el seu Diari que els italians eren laxes en la seva manera de tractar als jueus i va assegurar que protegien als jueus italians, tant a Tunísia com a la França ocupada, i que no els obliguen ni a treballar ni a dur l‘Estrella de David


Heinrich Himmler li va demanar a Ernst Kaltenbrunner qui el podia substituir com a cap de la Policia del sector Danubi-Viena ara que seria cap del RSHA. Kaltenbrunner li va suggerir Hermann Behrends, però el cap de les SS ho va desestimar.

A França:

A Vichy, Pierre Laval va declarar que la victòria d’Alemanya evitaria que la civilització francesa s’enfonsés en el comunisme. A continuació, va dir que hi havia diferents rutes a elegir, i que ell havia elegit l’única que podia portar la salvació de França.

En el front oriental:

A Stalingrad:

A les cinc de la matinada, Iosif Stalin va tornar trucar a Aleksandr Vasilevski per aprovar el seu pla que la nit anterior havia rebutjat enèrgicament. En seguit, el 2º Exèrcit de Guàrdia es va posar en marxa. Mentre avançaven per topar-se amb les tropes d’Erich von Manstein, els carros alemanys creuaven el riu Aksai per un insegur pont.


A Stalingrad, Friedrich Paulus estava desesperat per no tenir notícies dels avanços de les tropes del mariscal Von Manstein a l’aeroport de Gumrak i va ordenar a deu operadors de ràdio que investiguessin totes les longituds d’ona per trobar missatges. Mentrestant, el 62º Exèrcit soviètic atacava als alemanys des de la fàbrica de tractors Dzerzhinski, en el barranc Tsaritsa. A la nit, un altre grup soviètic d’assalt va creuar les línies alemanyes creient uns informes del servei secret soviètic que deien erròniament que el búnquer de comandament de Paulus estava dins dels límits de la ciutat. Tània Chernova, una noia franctiradora, i tres soldats soviètics varen ser enviats per matar-lo. Però per culpa d’una explosió provocada accidentalment per una vaca en trepitjar una mina, Tània va quedar ferida i Vasili Zaitzev la va ajudar a tornar a les seves línies per portar-la ràpidament a un hospital de campanya instal·lat en un subterrani.

A Líbia:

Bernard Law Montgomery va llançar una ofensiva a El Agheila, on les tropes d’Erwin Rommel havien establert una línia de defensa. Però quan el 8º Exèrcit va arribar a El Agheila, Rommel ja no estava allí i no hi va haver la batalla esperada.

A Itàlia:

Alguns dirigents italians estaven estudiant la possibilitat de declarar Roma ciutat oberta per no ser bombardejada pels Aliats. Inclús el papa Pius XII va estudiar la qüestió dels bombardejos, i sembla ser que va demanar en els britànics que respectessin alguns edificis o determinats districtes.

A la Gran Bretanya:

Els especialistes de l’Escola de Bletchley varen desxifrar els codis Shark de l’Enigma gràcies als codis que es varen trobar en el U-559 el 30 d’octubre. A més, els desxifradors varen enviar un teletip al Centre d’Intel·ligència d’Operacions de l’Almirallat amb la localització de 12 submarins a l’Atlàntic.

12 de desembre de 1942

Dissabte:

En el front oriental:

A Stalingrad:

A un quart de sis del matí, el mariscal de camp Erich von Manstein va mirar d’ajudar al 6º Exèrcit llançant un atac contra les forces soviètiques amb 230 tancs pintats de blanc de la 6º Divisió Panzer provinents dels suburbis de Kotelnikovo. Von Manstein, que havia llançat el Grup Holldit contra les posicions al nord del riu Don, va ordenar al 57º Cos de Panzer (Divisions 6º, 17º i 23º), sota el comandament de Hermann Hoth, amb el suport del 4º Cos Aeri, arribat del Caucas, i al 4º Exèrcit romanès d’Infanteria i part del 3º que anessin a socórrer les tropes envoltades a Stalingrad, que es trobaven a 100 quilòmetres d’on estaven ells. Aquella operació de rescat es va anomenar l’Operació Tempesta d’Hivern (Operació Wintergewitter). Von Manstein planejava atacar les línies de defensa soviètiques, el 51º Exèrcit soviètic, al sud del Don, però l’Operació va fracassar.

En el poble de Verjne-Tsaritsin, a 75 quilòmetres al nord-est de Kotelnikovo, els dirigents soviètics es varen reunir per discutir l’ofensiva alemanya. El mariscal Aleksandr Vasilievski i Nikita Kruschev presidien la reunió. Convençuts de que les forces soviètiques no eren suficients, Vasilievski va trucar a Iosif Stalin, però no va poder contactar amb ell. Cada cop més alarmat per les notícies que l’hi arribaven, va demanar al general Konstantin Rokossovski que comandés el 2º Exèrcit de la Guàrdia, situat de reserva en el front de Stalingrad, fins una línia al nord del riu Mishkova. Però Rokossovski s’hi va negar al·legant que necessitava més tropes per seguir retenint a Friedrich Paulus a la bossa. Vasilievski va insistir, però Rokossovski es va mantenir ferm. Fart de que no li fes cas, Vasilievski va amenaçar-lo en trucar directament a Stalin i va trucar un altre cop al Kremlin. Però els circuits estaven sobrecarregats i va tardar unes quantes hores per aconseguir una connexió. A la nit, Vasilievski va poder parlar amb Stalin per explicar-li el desenvolupament de les últimes hores. Li va comentar que els alemanys havien arribat a la riba sud del riu Aksai i va sol·licitar permís per treure el 2º Exèrcit de la Guàrdia des del front de Stalingrad i desplaçar-lo ràpidament cap a una posició de bloqueig davant els panzers alemanys. Però Stalin tampoc va estar d’acord en el seu pla i el va acusar de posar-se amb les forces de Rokossovski sense consultar-ho primer amb la Stavka de Moscou i el va amenaçar advertint-lo que el feia responsable de tot allò. Preocupat perquè ningú acceptava les seves ordres, Vasilievski li va dir que discutiria com defensar-se de l’ofensiva de Von Manstein aquella nit en una reunió del Comitè de Defensa i va penjar el telèfon enfadat.


A la ciutat, per tal de que els oficials del 6º Exèrcit no fossin capturats vius, l’Exèrcit va promulgar una ordre que deia que tot oficial que es veiés en perill de ser capturat viu tenia que suïcidar-se. Tot i això, l’oficial no tenia el dret i el deure de suïcidar-se fins que les posicions de les seves tropes estiguessin perdudes. En el quarter general del 6º Exèrcit ja sabien que s’apropava Von Manstein. Friedrich Paulus i Arthur Schmidt varen esperar durant tot el dia els informes del progrés de l’Operació.

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg, a la tarda, Adolf Hitler va planificar i encarregar les màquines i les eines per treballar en la construcció dels nous coets. Volia construir molts coets per fer un atac massiu contra els Aliats. Després es va reunir amb els seus generals per parlar de la situació de Stalingrad. Entre ells hi havia Kurt Zeitzler, que acabava de trucar a Von Manstein, Alfred Jodl, Adolf Heusinger i sis generals més. Zeitzler va dir que s’acostaven dies durs en el que hi havia molt en joc, però Hitler li va replicar, tot i estar d’acord amb ell de que estaven en una situació molt precària, que no tenien que cedir sota cap circumstància. A continuació, el dictador va ser informat de que el dia anterior el 6º Exèrcit només havia rebut cinquanta tones de munició, quinze metres cúbics de combustible i vuit tones d’aliments. Quan va veure que els números eren molt baixos va reconèixer que era poc el que enviaven, terrible segons les seves paraules, i va exclamar que si fossin russos els diria que es mengessin un altre rus. Jodl va explicar els perills creats per la invasió anglosaxona al nord de l’Àfrica i la derrota d’Erwin Rommel a El-Alamein. Mentre Jodl parlava, Hitler l’interrompia per fer comentaris mordaços respecte els soldats i els exèrcits. De Rommel va dir que havia tingut que fer front a tota classe de miserables elements i que entenia que tingués els nervis destrossats. El líder alemany va assegurar que ” la més brutal de les veritats, per cruel que resultés, era més suportable que una situació idíl·lica, però falsa i inexistent”. Més alterat i cridant, el dictador va dir que estava tan preocupat per l’actuació de l’exèrcit italià a l’Àfrica i a la Unió Soviètica que no havia pogut dormir aquella nit. Criticant un cop més als italians, va dir que “quan una unitat abandona desapareix de seguida els llaços de la llei i l’ordre a menys que es mantingui una disciplina de ferro”, i va cridar que els alemanys tenien èxit per això, cosa que no podia dir el mateix dels italians. La reunió va durar fins les tres de la tarda i es va suspendre quan varen ser informats sobre el programa de provisions aeri de Stalingrad. Tot i que les xifres eren bones, s’amagava que els carregaments no arribaven a les tropes envoltades en el Kessel. Els avions alemanys no podien complir la missió pel mal temps i, a més, els caces soviètics havien començat a pressionar la ruta aèria i les bateries antiaèries havien sigut reforçades.

A Alemanya:

Hermann Göering, que havia d’ajudar al 6º Exèrcit a través de la Luftwaffe atacant l’exèrcit soviètic que rodejava Stalingrad, no tenia previst fer-ho aquell dia, ja que a la nit és re-inaugurava la Staatsoper, el principal teatre opera de Berlín ubicat a l’avinguda Unter den Linden. Aquest edifici havia quedat destruït l’any 1941 per un bombardeig Aliat, i Göering el 18 d’abril de 1941 havia ordenat reedificar-la de nou. Durant la inauguració, Göering va convidar a part de la cúpula del NSDAP i els va fer seure a la llotja del Führer vestits de frac o amb l’uniforme de gala. Durant la funció es va representar l’obra Els mestres cantors de Nuremberg de Richard Wagner, sota la direcció de Wilhelm Furtwängler. Tot i ser un gran dia per alguns, molts dels assistents es penedien d’estar allà, ja que mentre el seu Exèrcit estava a punt de perdre la Batalla més dura ells estaven escoltant una òpera.


Joseph Goebbels va arribar a la ciutat de Dresden per assistir al funeral de Hans Posse, el director de la Galeria d’Art del Estat de Saxònia. La cerimònia es va celebrar en el Gran Saló del Palau de l’Exposició, on Goebbels va pronunciar unes paraules en record de Posse. Després de l’acte, el ministre es va dirigir al seu hotel on es va reunir amb Àngela Raubal, que li va explicar que el seu marit havia estat en el front oriental durant més d’un any tenint més de 65 anys. Abans de marxar de Dresden, Goebbels va rebre la notícia de la mort d’Emil Georg von Strauss, un dels financers més coneguts d’Alemanya i director del Deutsche Bank i de moltes empreses industrials alemanyes.


Heinrich Himmler va fer una visita d’inspecció entre Peenemünde i Friedrichsruh.


La revista Der Stürmer va publicar una fotografies de Fritz Fiala en que es podien veure a jueus vivint còmodament en els guetos de l’Est.


Oswald Pohl es va casar amb Eleonore després de divorciar-se el 1940 de la seva primera esposa, Margarete Lehmann.

A Líbia:

Les tropes franceses varen reconquerir Bir Hakeim.

11 de desembre de 1942

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Eichmann va rebutjar personalment el permís d’emigració que Jochen Klepper havia sol·licitat perquè la seva filla passés a Suïssa. La seva esposa era jueva. La família va prendre la decisió de suïcidar-se.

A França:

Un comando britànic de 10 homes va ascendir en canoa pel riu Gironde i va inutilitzar sis embarcacions en el port de Bordeus en un arriscat atac.

En el front oriental:

A Stalingrad:

Friedrich Paulus va saber que del cert que el pont aeri era un complet fracàs. A més, els soviètics varen aconseguir destruir 18 avions de transport alemanys que es dirigien a Stalingrad. Andrei Yeremenko va informar a Iosif Stalin de la victòria.

En el sector sud:

En el Caucas, els alemanys es varen retirar a la línia Mozdok-Elista i ja es veia que no podrien arribar en el Mar DCaspi.

A Itàlia:

El govern italià va publicar una llista de baixes que havien patit el mes anterior al nord de l’Àfrica. Segons la llista havien mort 300 soldats i desaparegut 23.000. Quan Joseph Goebbels va veure que els italians publicaven la llista de baixes, va observar que la proporció era desoladora i va prohibir a la seva premsa fer referència a la llista italiana.


Bombarders britànics van tornar a bombardejar la ciutat italiana de Torí.

A Algèria:

Tres torpedes humans italians varen entrar en el port d’Alger i varen enfonsar quatre embarcacions de provisions aliades.

10 de desembre de 1942

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

Heinrich Himmler va apuntar després d’una reunió amb Adolf Hitler que havien acordat liquidar entre 600.000 i 700.000 jueus de França. Aquell mateix dia, el cap de les SS va dir en els seus subordinats que Hitler havia donat l’ordre de que els jueus i els demés “enemics” del Reich a França fossin detinguts i deportats del país. 


La Kriegsmarine, per ordres d’Erich Raeder, va afusellar a dos membres d’un comando Aliat. És estrany veure aquells actes en el cos de la Kriegsmarine.


A Berlín, el doctor Felix Kersten havia de tractar aquell dia al doctor Robert Ley. Quan va entrar a la casa del doctor se’l va trobar passejant d’una banda a l’altra de l’habitació insultant a la seva esposa, Inge Ley, que volia rebre abans que ell tractament del doctor pels seus problemes de nervis i marejos. Kersten li va demanar a Ley que sortís de l’habitació perquè volia està a soles amb la seva pacient, tal i com feia sempre. Sota quatre ulls, Inge li va confessar en el doctor que moltes dones segurament l’envejaven per la seva posició, però li va assegurar que no ho farien si sabessin la infelicitat en la qual vivia. Va arribar a dir que algun dia el seu marit la mataria. Kersten li va preguntar per què no la deixava, i Inge li va respondre que Ley ja l’havia amenaçat que si ho feia la mataria.


A Dresden hi va morir l’encarregat de Hitler de construir un Museu del Führer a Linz, Hans Posse.


L’escriptor  Jochen Klepper, la seva esposa i les seves fillastres es varen suïcidar aquella nit després de que Adolf Eichmann li confirmés a l’escriptor que la seva esposa no tindria cap permís per poder abandonar el país pel fet de ser jueva. 

A Polònia:

En el camp de concentració d’Auschwitz hi va arribar un tren amb 2.300 persones. Només es varen elegir 500 homes per treballar al camp, la resta va ser eliminada a les cambres de gas.


En el poble de Wola Przybyslawska, els alemanys varen executar a set polonesos per haver amagat a jueus. 

A la Gran Bretanya:

François Darlan va enviar el general Georges Catroux a Gibraltar per negociar amb els Aliats occidentals la seva entrada a Algèria. Dwight D. Eisenhower va acceptar l’entrevista i va donar el seu avió privat al coronel Holmes perquè hi assistís. Per la seva part, el general MacFarlane, governador de Gibraltar, va rebre l’ordre del govern britànic d’assistir a la reunió. Catroux, que es va sentir ignorat pels Aliats, va demanar que no ataquessin a Darlan a Algèria, i va explicar que estava disposat a retirar-se. Els Aliats no varen escoltar-lo amb l’interès que esperaven els francesos.


L’ambaixador polonès a Londres, el comte Edward Raczynski, va enviar al Foreign Office un informe detallat sobre els exterminis en massa a Polònia titulat: L’extermini massiu de jueus a Polònia sota l’ocupació alemanya. Aquest informe va arribar a les mans de Winston Churchill, que va demanar més detalls.

A Canadà:

La Reial Policia Muntada de Canadà (RCMP) va detenir l’únic espia alemany enviat a Canadà des del començament de la guerra. La seva documentació falsa l’acreditava com a Mr. Braunter, un venedor d’articles de ràdio resident a Toronto, però en realitat era un oficial de la Kriegsmarine anomenat Janowskyn, que havia desembarcat la nit anterior d’un submarí a Chaleur Bay. Janowskyn va arribar a la població de New Carlisle i allí va cometre l’error d’intentar canviar moneda canadenca, que ja no estava en circulació, i va ser al cap d’unes hores quan la Reial Policia Muntada de Canadà el va detenir per aquell fet. Janowskyn va confessar un cop detingut la seva missió i va dur els agents a la platja on havia desembarcat i va desenterrar el seu uniforme de capità. Gràcies a la seva col·laboració es va convertir en el primer i únic agent doble operatiu a Canadà.

A Guadalcanal:

Els japonesos varen establir una línia defensiva a uns nou quilòmetres a l’oest de l’aeròdrom Hendeson Field. Els japonesos tenien en aquells moments una força de 20.000 homes mentre que els nord-americans tenien una força de 58.000 homes que a la vegada estaven millor equipats i amb més provisions.

A Guinea:

A Kokoda, al nord de l’illa, els nord-americans i els australians varen assaltar Gona.