8 de febrer de 1945

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va reunir-se amb Joseph Goebbels per parlar de la situació militar. Després de la conversa, Goebbels va criticar en el seu Diari l’actitud de Hitler, ja que pensava que no era conscient de la situació del moment i creia que havia comès errors els últims mesos alhora de jutjar les possibilitats militars alemanyes.

A la nit, després de que Eva Braun acceptés la nit anterior marxar de Berlín per seguretat, ella va organitzar una petita festa d’acomiadament on hi varen ser presents Hitler, Martin Bormann i Hermann Fegelin entre altres persones. Després de la festa, a les quatre de la matinada, la parella va estar fins a altes hores de la matinada prenent pastes i te amb Albert Speer, l’arquitecte Hermann Giesler, la secretària Christa Schroeder i Bormann en els subterranis de la Nova Cancelleria contemplant l’enorme maqueta de la remodelació de la ciutat de Linz. Eva va ser qui va tenir la idea de convidar al seu amic Speer perquè volia que es reconciliés amb Hitler després de les últimes desavinences. L’endemà, Eva marxaria juntament amb la seva germana Gretl cap a Berchtesgaden.


Durant el dia, el metge de les SS Helmut Poppendick li va escriure una carta a Karl Brandt per informar-lo dels resultats satisfactoris que havia obtingut en els últims experiments d’enverinament de deportats a través d’aigües contaminades. Per aquest motiu li va demanar permís per iniciar una sèrie de noves proves consistents en fer ingerir als presoners dosis massives de gas de combat i volia que Heinrich Himmler aprovés aquesta proposta. El ministre, a través d’una trucada, li va contestar que no tenia res en contra de les seves proves, però que la situació del moment l’obligaven a renunciar tal projecte.

A Àustria:

Els Aliats varen tornar a bombardejar Viena intensament. 

En el front oriental:

A Polònia:

Els soldats alemanys intentaven bloquejar el pas soviètic en el riu Òder amb pràcticament tota l’aviació disponible i, curiosament, varen utilitzar les bateries antiaèries que protegien les ciutats deixant-les indefenses davant dels bombarders Aliats. Però, tot i les mesures de bloqueig, les tropes d’Ivan Koniev varen travessar el riu per Ateinau, des dels dos caps de ponts situats als dos costats de Breslau. L’objectiu dels soviètics era ocupar la ciutat de Breslau.


A Danzig, les autoritats alemanyes varen calcular que la ciutat acollia a 35.000 o 40.000 refugiats i que s’havia de preparar per rebre’n 400.000. Dos dies més tard varen calcular que la ciutat n’acollia 400.000.

En el front occidental:

A Holanda:

Els soldats canadencs varen iniciar l’Operació Verdader amb l’objectiu d’ocupar el país. El 1º Exèrcit canadenc va començar a atacar el sud de Nimega en direcció a Wesel, on va trobar una forta resistència i, al principi, només varen poder avançar lentament enmig de violents combats i d’un clima desfavorable. A la vegada, les forces de Bernard Law Montgomery varen començar el seu atac direcció a Alemanya.


La 78º Divisió verda, reforçada per un regiment de la 82º Aerotransportada i la veterana 9º Divisió, va capturar la destruïda presa de Schmidt després de que quaranta batallons d’artilleria nord-americans la fessin saltar.

En la Conferència de Ialta:

En una reunió privada, el president Franklin Delano Roosevelt va convèncer a Iosif Stalin perquè es comprometés a entrar en guerra contra Japó. Durant aquelles reunions els nord-americans varen informar als soviètics de que hi havia programats bombardejos a Dresden. L’atac es produiria la nit del 13 de febrer.

A les nou de la nit va tenir lloc un banquet en el Palau Yusupov, una vila d’estil morisc que havia sigut del príncep que havia dissenyat l’assassinat del monge Rasputin, on Stalin va ser l’amfitrió. El líder soviètic va aclamar al primer ministre Winston Churchill com la figura governamental més valuosa del món, un home que naixia un cop cada cent anys. Churchill en canvi va qualificar Stalin de poderós líder d’un poderós país. Roosevelt, que abans de sopar s’havia begut dos còctels, va brindar per Stalin com el principal forjador dels instruments que havien conduït a la mobilització del món contra Hitler. Stalin tenia al seu costat a Lavretny Beria, que li aconsellava què tenia que menjar i què tenia que veure. Quan el president Roosevelt li va preguntar qui era aquell home, el dictador li va contestar que el seu Himmler.

7 de febrer de 1945

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

El gauleiter Erich Koch es va reunir amb Adolf Hitler, juntament amb Heinz Guderian i Walther Wenck, després de que el gauleiter hagués abandonat la ciutat de Königsberg sense el consentiment del dictador. Els dos es varen discutir de males maneres, ja que Koch no compartia l’estratègia de Hitler en la guerra.

Durant la nit, Hitler es va reunir amb Joseph Goebbels, que aquest el va trobar més cansat del costum. A mitja reunió se’ls va afegir diversos convidats, entre ells Heinrich Himmler. Un dels convidats els va explicar que Viena acabava de ser atacada. El dictador els va confessar una vegada més que la situació al front oriental estava en vies d’estabilitzar-se i que tenia pensat en breu engegar una contraofensiva i va lloar un cop més la figura de Iosif Stalin. Goebbels li va recordar que, a diferència d’ells, el dictador soviètic sí que tenia bons generals, però va defensar a Himmler com a comandant en cap del Grup d’Exèrcits del Vístula, dient que la seva imatge positiva ajudava enfortir l’ànima dels seus homes.

Abans de la reunió, Goebbels va sopar amb la seva família i els va reconèixer que havien arribat massa tard per utilitzar a favor seu la desunió dels Aliats i, per tant, la guerra ja no podia girar en el seu benefici i que l’única cosa que podien fer era enfonsar-se dempeus per donar un exemple a la posteritat. Magda no va poder evitar plorar.


A la nit, Martin Bormann i Himmler varen anar a sopar a casa de Hermann Fegelin per parlar de forma relaxada del conflicte. Un cop va acabar el sopar, Bormann i Fegelin es varen reunir amb Eva Braun per fer-li veure que havia de marxar de Berlín, ja que Hitler la volia fora de perill. Eva va acceptar a contracor les indicacions del secretari Bormann.


L’almirall Wilhelm Canaris i els generals Franz Halder, Hans Oster i George Thomas, entre altres, que estaven empresonats per estar implicats en el complot del 20 de juliol, varen ser traslladats en furgó a Flössenburg, a l’Alt Palatinat. Un cop varen arribar a les cel·les d’un búnquer, Canaris va ocupar la cel·la número 22 i al seu costat hi tenia el tinent coronel Hans Lunding. Al cap de poc d’estar a les cel·les es varen comunicar amb un senzill codi picant la paret.


A Duisburg varen ser afusellats els membres de la Banda Kowalenko, que portaven el nom del seu presumpte cap, un jove deportat ucraïnès.

A Àustria:

Els Aliats varen bombardejar Viena i varen tocar l’estació de trens.

En el front occidental:

A Alemanya:

La 94º Divisió d’Infanteria nord-americana combatia en una trinxera plena de fang contra la 11º Divisió Panzer a prop de la població de Sinz.

A Itàlia:

Un destacaments de garibaldins va executar a un grup de partisans autònoms.

A la Gran Bretanya:

El brigader N. Hamilton Failey va escriure un informe per a la Royal Society on deia que metges nazis treballaven en l’Institut Tropical de Basilea i creia que estaven intentant que les empreses químiques i farmacèutiques alemanyes poguessin tornar a treballar un cop la guerra hagués acabat.

En els Estats Units:

Henry Morgenthau va enumerar en un informe del Departament del Tresor vuit punts de preocupació sobre les activitats dels germans suïssos Jacob i Marcus Wallenberg. Entre les preocupacions hi havia que Jacob, propietari del banc Enskilda i proper als alemanys, havia indicat el desig de vendre als alemanys una planta sueca a Hamburg a canvi d’or, i que Marcus havia vingut als Estats Units i havia intentat, en nom dels interessos alemanys, comprar un bloc de valors guardats a Amèrica. Per evidenciar que Jacob era proper als alemanys, en l’informe es deia que el seu banc havia sigut posat repetides ocasions en relació amb grans operacions en el mercat negre amb divises, incloent-hi dòlars que es deia que havien sigut injectats en el mercat pels alemanys.

A Filipines:

L’avanç de les forces nord-americanes per Manila va permetre descobrir els cadàvers mutilats de 49 filipins en els carrers Juan Luna i Moriones. Un terç dels cadàvers eren dones i un altre terç eren nens petits. Tots havien sigut tirotejats, apunyalats amb la baioneta o decapitats, i totes les dones havien sigut prèviament violades.

6 de febrer de 1945

Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

Joseph Goebbels es va reunir amb Adolf Hitler a la Nova Cancelleria. Quan el ministre es va dirigir a la Cancelleria va poder observar en primer persona com havia quedat de destruïda Berlín pel bombardeig del dia anterior i el del 3 de febrer. Els carrers estaven plens de ruïnes i fins tot el ministre, que vivia a prop, se li va fer difícil arribar a la Cancelleria. Quan es varen reunir, Hitler li va comentar que estava convençut de que podien frenar els soviètics en el front de l’Òder, però sabia que la situació era molt complicada pels seus interessos i li va explicar que tenia clar que es quedaria a la ciutat per defensar-la fins al final. Continuava convençut de que podrien girar la situació igual com varen fer els soviètics durant l’hivern de 1941, i confiava que el poble alemany resistiria i podria veure un gloriós endemà. Després, Hitler va reflexionar sobre la guerra i va dir que ara el poble alemany es trobava sol davant una coalició de seguidors jueus que volien destruir el Reich amb l’objectiu d’aniquilar i esclavitzar-lo. El ministre va anotar aquell dia en el seu Diari, que el bolxevisme estava inspirat essencialment pels jueus i que estava demostrat per les notícies que provenien de Moscou que deien que Iosif Stalin s’havia casat amb la germana del vicepresident del Consell de representants del poble, Kaganovitch, a qui considerava jueva “fins la medul·la”, i estava seguir que ella procuraria que el bolxevisme no seguís el camí equivocat.  

Hitler després va celebrar una reunió on hi havia presents, entre altres, Joachim von Ribbentrop i Karl Wolff, on va dir que si no estaven a punt les noves armes secretes convindria negociar amb els Aliats. 


Aquell dia era l’aniversari d’Eva Braun, que feia 33 anys, i Hitler va estar de molt bon humor durant tot el dia mentre observava a la seva parella ballant amb altres. La nit anterior s’havia celebrat una festa per celebrar-ho i Martin Bormann li va explicar a la seva esposa, Gerda Bormann, que Eva havia estat radiant durant tota la festa, però que algunes persones l’havien criticat amb una duresa inusual pel seu caràcter.


Ernst Kaltenbrunner, que s’havia reunit amb Bormann, va emetre un decret en què permetia en els agents alemanys decidir quan algú mereixia ser afusellat sense la necessitat d’un procés judicial. Per ordre de Hitler, també es va decretar que tots els homes nascuts entre 1901 i 1905 podien ser incorporats a les unitats de combat. 


Els alemanys varen cancel·lar el projecte del míssil Rheintochter.

En el front oriental:

A Polònia:

Les tropes del comandant Gregory Zhukov es varen establir al riu Òder però, des de Ialta, Stalin va trucar al mariscal de camp per preguntar-li sobre la situació. Quan Zhukov li va respondre que es trobava en una reunió de comandants de l’Exèrcit per discutir l’avanç cap a Berlín des dels nous caps de pont de l’Òder, el dirigent soviètic li va dir que estaven perdent el temps i li va remarcar que s’havien de fer forts en el riu per després dirigir-se cap al nord per reunir-se amb les tropes del comandant Konstantin Rokossovsky.


Durant aquell matí, els tancs soviètics es trobaven a poca distància de la ciutat de Stargard, que estava defensada només per uns quants homes grans de la Volkssturm.


Davant dels abusos que provocaven els soldats soviètics contra la població civil alemanya (violacions, robatoris, assassinats…), es va celebrar una reunió de comandaments soviètics per intentar frenar-ho. El general Okorokov, cap del departament del 2º Front bielorús, es va oposar a frenar aquelles humiliacions perquè considerava que tenien dret a venjar-se de l’enemic. En un altre punt, les autoritats soviètiques varen donar ordres de mobilitzar a tots els alemanys capaços de treballar amb edats d’entre 17 i 50 anys, així com organitzar batallons de treball d’uns 1.000 o 1.200 homes per enviar-los a Bielorússia o a Ucraïna perquè reparessin els danys de guerra.

En el front occidental:

A Alemanya:

Els Aliats varen arribar a la ciutat d’Ensisheim després d’un dur combat amb els alemanys. Per altra part, els Aliats varen franquejar el Rin. Els francesos del 1º Exèrcit varen aconseguir retirar les forces alemanyes a l’est del canal Rin-Roine. 

A Holanda:

Els alemanys varen enviar a l’illa holandesa de Texel uns soldats georgians que eren presoners de guerra als quals se’ls havia obligat a elegir entre servir a Alemanya o ser enviats a un camp de concentració.

A Suïssa:

Un tren carregat amb 1.210 jueus de diverses nacionalitats va arribar a Suïssa procedent del camp de concentració de Theresienstadt, tal i com havia pactat Heinrich Himmler durant una reunió a Wilbald, la Selva Negra, el 12 de gener.  

5 de febrer de 1945

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

A la una del migdia, Adolf Hitler va rebre del doctor Theodor Morell una injecció de glucosa, calci, vitamines i extracte de fetge. A primera hora de la tarda es va reunir amb Joseph Goebbels, a qui li va dir que la Batalla de Berlín tindria lloc a l’Òder, on els soviètics ja hi havien penetrat.

A les quatre va tenir lloc una nova conferència militar amb Hermann Göering, Alfred Jodl, Wilhelm Keitel, Karl Döenitz, Heinz Guderian, Martin Bormann i Heinrich Himmler. Hitler els va donar la mà a cadascun d’ells en silenci i amb un rostre visiblement seriós. A prop de la porta hi havia el capità Gerhard Boldt, que es va quedar immòbil sense saber què fer, ja que era la primera vegada que veia al dictador. A través de senyals li varen ordenar que s’apropés i saludés a Hitler. Arrossegant als peus i acompanyat de Bormann es va dirigir a la seva taula de treball, on hi havia davant seu els deu mapes que havia dut l’Estat Major general. Jodl va ser el primer en intervenir explicant les poques novetats que hi havia del front occidental; estava convençut de que els Aliats s’estaven reagrupant per la següent ofensiva. D’Itàlia tampoc hi havia gaire res a comentar. Llavors, Guderian va exposar la situació al front oriental. Döenitz, que s’havia posat d’acord amb Guderian per demanar l’evacuació per mar dels dos exèrcits bloquejats a Curlàndia, va ser l’últim en parlar. Hitler va negar novament la retirada, ja que temia la reacció de Suècia.

A les set de la tarda, Hitler va rebre en el despatx de la Cancelleria al ministre d’Armament, Albert Speer, i el secretari de l’Organització Todt, Karl Saur. Speer estava preocupat per la reacció que podria tenir Hitler per la carta crítica que li havia escrit el 30 de gener, però el dictador es va mostrar amable, tot i que distant, i només va voler saber l’opinió de Saur en el tema de la producció d’armament. Saur es va limitar a donar els detalls més favorables de la producció fent creure que no tot estava perdut. Speer sabia que estava amagant la veritat per por a possibles represàlies de Hitler, i no va ser fins al final de la reunió quan el dictador es va dirigir a Speer per prohibir-li donar la seva opinió o escriure més informes a altres persones que no tinguessin el seu consentiment. Hitler va continuar mostrant que estava molest amb Speer, de fet és probable que sospités en aquella època de que era un “traïdor”. Quan es varen acomiadar, Hitler li va retreure que en l’últim informe li escrigués que la guerra estava perduda i li va dir que només ell podia treure aquestes conclusions. Després, Hitler es va acomiadar de Saur de forma cordial, tot el contrari que amb Speer.

A la nit, Eva Braun va celebrar el seu 33è aniversari en una celebració fantasmal. La petita cerimònia va tenir lloc a la sala d’Eva a la primera planta de la Vella Cancelleria del Reich, que els bombardejos del 3 de febrer no havien danyat, mentre que les habitacions de l’anomenada vivenda del Führer s’havien cremat. Hi eren presents Hitler, Gretl Braun, Hermann Fegelin, Karl Brandt i Bormann. Segons li va escriure a la seva esposa Gerda Bormann, Eva estava de bon humor, però “amb la llengua afilada” contra certes persones.

Bormann va deixar la festa per entrevistar-se amb Goebbels. Els dos es varen posar d’acord amb els informes tant dels Gauleiters com dels generals, en particular de Theodor Busse, que els soldats ja no combatien tan bé com abans.


Berlín va ser novament bombardejada pels Aliats. 


El Ministeri de Justícia va donar a conèixer els principis segons els quals es regirà l’alliberació dels presoners en les presons. La mesura havia d’afectar a 200.000 persones repartides en diferents centres de detenció. Quedaven exclosos d’aquesta disposició els detinguts polítics, els jueus, els Mischlinge, els gitanos i els soldats de la Wehrmacht, tot i que aquests últims podrien ser alliberats si es reincorporaren al servei militar.


A Schwedt, Kurt Flöter, l’alcalde de Königsberg i comandant de la Volkssturm local, va ser penjat per una unitat de les SS comandant per Otto Skorseny per haver abandonat la seva ciutat assetjada sense que l’hi haguessin ordenat. Acte seguit, un general de la Luftwaffe i quatre soldats també varen ser penjats.


L’agència DNB va anunciar que el comunista Bierut havia anunciat l’annexió de Prússia Oriental i Silèsia a Polònia sense esperar el resultat de la Conferència de Ialta.


En el camp de concentració de Sachsenhausen varen ser assassinats 42 presoners de guerra soviètics que estaven en un estat molt dèbil.


Maximilian von Weichs va rebre la Creu de Cavaller amb Fulles de Roure.

En el front oriental:

A Prússia Oriental:

Els alemanys, amb el general Max Sachsenheimerl al capdavant, varen organitzar una incursió contra el complex on es fabricaven les armes químiques a Dyhernfurht, Silèsia, a uns quaranta quilòmetres de Breslau. L’objectiu era requisar les instal·lacions i buidar en el riu Òder els productes químics abans que l’exèrcit soviètic ocupés les instal·lacions i pogués analitzar les mostres líquides.

En el front occidental:

A França:

El cap de pont alemany a la riba occidental del Rin, al sud d’Estrasburg, al voltant de la ciutat de Colmar, va ser atacat per unitats del 1º Exèrcit francès, que varen atacar des del sud, i pel 7º Exèrcit nord-americà, que avançava des del nord, i es varen unir a Rouffach, estrenyent encara més la bossa de Colmar. L’eliminació de la bossa va ser essencial per creuar el Rin. A més, des del nord la 3º Divisió va envoltar els alemanys a Neuf-Brisach.

En la Conferència de Ialta:

Al matí, els caps de l’Estat Major nord-americà i britànic es varen reunir amb els membres de la Stavka, dirigits pel general Aleksei Antonov. Els soviètics volien que les potencies occidentals pressionessin més a Itàlia per impedir que les divisions alemanyes es retiressin cap a Hongria, però tant el general George Marshall com el mariscal de camp Alan Brooke varen advertir als membres de la Stavka que no podrien impedir el trasllat de formacions alemanyes d’un front a un altre.

A la tarda, els tres caps d’Estat es varen tornar a reunir i varen començar a discutir sobre el final de la guerra i el tractament que s’hauria de donar a l’Alemanya derrotada. Franklin Delano Roosevelt els va parlar de la Comissió Assessora Europea i les futures zones d’ocupació. Iosif Stalin va dir que volia desmembrar per complet Alemanya, recordant-los que a Teheran el President havia proposat dividir Alemanya en cinc petits Estats. Winston Churchill li va contestar que tots estaven d’acord en el desmembrament, però que el mètode concret no es podia decidir en cinc o sis dies. Stalin a més va exigir que els alemanys paguessin una indemnització a la Unió Soviètica de 10.000 milions de dòlars i també tenia pensat destruir la seva indústria. Llavors, el president nord-americà va afirmar que es decantava per la divisió d’Alemanya en cinc o set Estats. Churchill va repetir que es necessitava més temps i va demanar que no es filtrés res del que parlaven per no endurir encara més als alemanys. Stalin hi va estar d’acord i li va dir que aquelles qüestions havien de quedar entre ells tres. Roosevelt va proposar aplaçar el tema del futur d’Alemanya fins que els tres ministres d’Exteriors poguessin idear un mètode per estudiar en secret les opcions de desmembrament. Churchill va plantejar donar-los en els francesos una zona d’ocupació, però llavors va venir la pregunta clau de Stalin al President quan li va preguntar quant de temps estarien a Europa. El President els va advertir que els Estats Units farien tots els passos raonables per preservar la pau, però no a canvi de mantenir un gran exèrcit indefinidament a Europa. Per això va anunciar per sorpresa de tothom que les seves tropes no estarien més de dos anys a Europa després de la victòria. Aquella frase va horroritzar a Churchill, que va pensar que d’aquesta manera Stalin es faria amb el control d’Europa. Llavors, Stalin va dir que Alemanya havia de ser governada per aquells que s’havien mantingut ferms contra ells i havien fet més sacrificis, i va recordar que França havia obert les portes als alemanys.

Per canviar de tema i per pressionar als soviètics, Churchill va defensar que Polònia tornés a ser un país independent i va recordar que el motiu del per què la Gran Bretanya havia entrat a la guerra era per Polònia. Com a resposta, Stalin va rememorar tots els greuges que havien comès els polonesos contra la Unió Soviètica, i va dir que al llarg de la història Polònia havia servit com a corredor per tots els que països que havien volgut atacar Rússia. Quan el dictador soviètic va veure que no arribaria a cap acord amb els britànics per Polònia, va preguntar per la situació a Grècia, on s’estava produint una Guerra Civil. Roosevelt estava massa malalt per calmar tant a Stalin com a Churchill, que es varen continuar discutint per la qüestió polonesa. L’ajudant del President, Harry Hopkins, va explicar més tard que el president Roosevelt només va entendre la meitat del què s’havia dit.

A Suècia:

El ministre d’Afers Exteriors suec, Christian Günther, va comunicar-li en el doctor Felix Kersten que el comte Folke Bernadotte havia sigut nomenat cap de l’expedició per treure els presoners d’Alemanya cap a Suècia en uns autobusos, tal i com havien acordat amb el ministre Heinrich Himmler. Günther li va demanar en el doctor que informés a Himmler i li comuniqués que Bernadotte viatjaria a Berlín. A la tarda, el doctor va trucar a Rudolf Brandt, que precisament es trobava a la finca del doctor de Harzwalde per informar-lo de l’oferta sueca. Brandt va trucar aquella mateixa nit a Himmler, que va accedir a rebre el comte personalment, tot i que no entenia per què volien que fos ell qui es reunís amb Bernadotte, i va mantenir els acords amb el doctor per alliberar presoners.

4 de febrer de 1945

Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va ordenar per decret enviar els refugiats de l’est d’Alemanya cap a Dinamarca o a Escandinàvia quan poguessin embarcar en ferrocarril per tal d’evitar les últimes evacuacions improvisades i caòtiques.

A les quatre de la tarda es va reunir amb la seva cúpula militar i es va tornar a discutir amb Heinz Guderian respecte al caràcter de la contra-ofensiva que s’havia de dur a terme a l’est. Primer Hermann Göering i després el general Thomale es varen endur a Guderian de la sala per evitar mals majors.


Joseph Goebbels va advertir en la seva editorial del Das Reich del perill d’una bolxevització d’Europa i va afirmar que només Alemanya s’esforçava per evitar-ho en una lluita històrica.


Heinrich Himmler va decidir aturar l’execució del comandant Theodor Steltzer, acusat de participar en el complot del 20 de juliol, després de rebre el dia anterior una carta de Felix Kersten en que li demanava clemència per al seu amic. Però les comunicacions entre Birkenwald-Prenzlau i la presó de Berlín-Moabit estaven tallades per culpa de l’atac nord-americà del dia anterior a la capital i l’execució estava prevista per les set del matí del dia següent. Finalment, la secretària de Kersten, la senyora Wacker (la persona que havia portat la carta al ministre) va ser qui va anar a Berlín i entregarà la carta al director, que no durà a terme l’execució prevista. Més tard, i un altre cop gràcies a Kersten, Steltzer serà alliberat i després de la guerra serà ministre-president de Schleswig-Holstein.

En el front oriental:

A Alemanya:

El 506º Batalló de morters pesats de les SS i el Batalló del Regiment Kurmark de Panzer, que estaven lluitant amb els nous tancs Panther al cap de pont que havien establert els soldats soviètics al riu Òder, varen rebre l’ordre d’atacar al Reitwen Spur des del seu extrem meridional. Aquella ordre va acabar sent un autèntic fracàs perquè, tal i com havien predit els meteoròlegs, va començar a desgelar i els tancs varen relliscar i no varen poder avançar.

En el front occidental: 

A Bèlgica:

Els britànics i els canadencs varen alliberar Bèlgica.

A Alemanya:

Els nord-americans varen traspassar la Línia Sígfrid i el 1º Exèrcit va arribar a una reclosa, la primera, del riu Roer.

A Luxemburg:

Bernard Law Montgomery va ser convidat pel comandant Omar Bradley al seu quarter general en el castell de Namur per dinar. El mariscal va arribar amb el seu Rolls Royce, i va ser rebut fredament per tots els oficials nord-americans. A mitja trobada, Bradley va marxar per anar amb el comandant suprem Dwight D. Eisenhower per visitar en cotxe al 3º Exèrcit del general George Patton i va deixar el mariscal assegut a la seva cadira menyspreat. Tot i la pluja que queia varen arribar a Bastogne per trobar-se amb Patton, que en aquells moments es trobava en el quarter general de la rereguarda del 8º Cos. Després de reunir-se, els tres generals es varen deixar fotografiar en el centre bombardejat de la ciutat i, a continuació, es varen dirigir a Houffalize. A continuació varen continuar el seu viatge per visitar aquest cop al general Courtney Hodges, que havia traslladat de nou el seu quarter general a Spa.

En la Conferència de Ialta:

Al matí, el dictador Iosif Stalin va arribar a Ialta procedent de Moscou en el vagó de tren verd decorat com els temps del tsar. Stalin va viatjar en tren pel seu pànic a volar. El president Franklin Delano Roosevelt i el primer ministre Winston Churchill ja eren a Ialta des del dia anterior. Els caps de l’Estat major nord-americà es varen allotjar a l’antic palau tsarista, i els britànics es varen allotjar en el castell d’Alupka del príncep Vorontsov. El president Roosevelt se’l va veure molt cansat durant tota la trobada, ja que el seu estat de salut era molt fràgil i es va allotjar, per estalviar-li viatges, en el palau de Livadia, l’escenari de les reunions. Els seus col·laboradors, amics i familiars li varen demanar que no anés a Ialta i que es quedés als Estats Units a recuperar energies, però Stalin va insistir en que participés en la Conferència entre les forces aliades perquè el dictador soviètic no tenia bones relacions amb Churchill i no volia negociar amb ell el futur del món. A més, Roosevelt volia ser present a la reunió per un motiu molt concret, volia que Stalin s’unís a la guerra en el Pacífic contra el Japó per si fallava el seu projecte de la bomba atòmica. Tot i que l’ambient va ser cordial des de bon principi; es va servir xampany, caviar i tota mena d’articles de luxe, el NKVD va amagar a les habitacions de les potències aliades occidentals micròfons i, fins i tot, varen utilitzar dispositius direccionals per sentir tot el què es deia en el jardí. Tant els britànics com els nord-americans sabien perfectament que estaven sent espiats.

A la tarda, Stalin va reunir-se amb el primer ministre britànic per anunciar-li que l’exèrcit soviètic no tardaria en arribar a Berlín. El dictador soviètic volia que Churchill es preocupés i comencés a veure que qui portava la iniciativa eren ells. A les quatre de la tarda, Stalin va visitar al president nord-americà i primer varen parlar de coses intranscendents. Després, el dictador li va explicar tot el contrari del que havia parlat amb el primer ministre dient-li que el seu Exèrcit s’estava trobant amb moltes complicacions, sobretot li va comentar com els hi havia costat travessar el riu Òder, i va lloar la valentia dels soldats alemanys. Després d’explicar-li com havien patit al nord d’Ucraïna, el dictador soviètic li va declarar que els britànics eren un poble peculiar i que volien tenir una part del pastís i menjar-se’l, Sobre els francesos, estava completament d’acord amb Churchill d’excloure el coronel Charles de Gaulle d’Argonauta. En aquest punt el President no hi estava del tot d’acord, ja que pensava que seria lògic que els francesos tinguessin una zona d’ocupació de postguerra a Alemanya juntament amb ells. Quan Stalin li va preguntar el per què de la seva afirmació, Roosevelt li va respondre que per amabilitat.

A les 17:10, amb l’arribada del primer ministre en el palau de Livadia va començar la primera sessió de la Conferència de Ialta amb 28 homes reunits en el saló de ball. La meitat seia al voltant d’una taula circular i la resta en cadires al llarg de les parets. Stalin havia proposat que fos Roosevelt, assegut en la seva cadira de rodes empesa per un marine, qui presidís les trobades. El dictador soviètic va estar durant tota la sessió distant i desagradable amb Churchill i, en canvi, va estar cordial i amable amb el president Roosevelt. Durant gran part d’aquesta reunió es va donar informació sobre el front. Parlant sense anotacions al davant, el general George Marshall va donar un resum de la situació en el front occidental. Va dir que l’exèrcit alemany havia sigut eliminat a les Ardenes i que el comandant suprem Eisenhower esperava creuar el Rin el mes de març. Llavors va ser el torn del general soviètic Aleksei Antonov, que va explicar que l’ofensiva d’hivern llançada a l’est de Varsòvia a mitjans de gener havia aconseguit avançar 480 quilòmetres en tres setmanes. Antonov calculava que s’havien destruït 45 divisions alemanyes. Quan l’almirall Ernest King va elogiar el valor soviètic, Stalin li va respondre que es tenia que ser un home molt valent per no ser un heroi a l’exèrcit rus.

A dos quarts de nou del vespre es va interrompre la sessió per anar a sopar. Durant l’àpat, que va ser extens amb caviar, esturió, bou i macarrons, pollastre fregit, fruita i pastís, tot regat amb vodka i cinc tipus de vins, el bon ambient va continuar fins l’última mitja hora, quan es va parlar de la postguerra. Els soviètics varen fer comentaris despectius cap als drets de les nacions petites, sobretot cap a Albània. Roosevelt estava d’acord en que les grans potències tenien una responsabilitat més gran i que havien de ser elles qui havien de dictar la pau. Tot i això, creia que no havien de ser ignorades les petites nacions i va treure el tema de Polònia, país que va fer exaltar a Stalin, que li va recordar que dels seus set milions de persones, només en votaven 7.000. Churchill va dir que les grans nacions havien de complir amb la seva responsabilitat moral amb moderació i respecte pels drets de les nacions petites. Posant-se dempeus, el primer ministre va proposar un brindis per les masses del proletariat del món. Un dels col·laboradors del President es va adonar que Stalin després de beure’s el vas de vodka, bevia la meitat i llavors l’omplia dissimuladament d’aigua. Poc després de les onze de la nit es va dissoldre la reunió.  

A la Gran Bretanya:

A l’hospital de Maindiff Court, al sud de Gal·les, Rudolf Hess, en veure que Hitler no se’n sortiria i que Alemanya perdria la guerra, es va apunyalar al pit amb un ganivet de pa. L’antic lloctinent de Hitler va sobreviure i només es va fer ferides superficials.

A les Filipines:

Els nord-americans varen començar la batalla per alliberar la ciutat de Manila.

3 de febrer de 1945

Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

A les 10:27 del matí d’un dia assolellat, 937 bombarders nord-americans del 8º Regiment escortats per 600 caces varen bombardejar la ciutat de Berlín, especialment el centre i el districte governamental, durant tota una hora llançant-hi 2.279 tones de bombes de fòsfor i explosives, sent un dels atacs més forts de l’aviació aliada a la capital i l’atac més mortífer provocant la mort de 2.893 berlinesos, més 2.000 ferits, i deixant sense llar a 120.000 alemanys. Al principi el règim va declarar 20.000 morts, mentre que la història oficial de les Forces Aèries va situar la xifra en 25.000. L’objectiu principal dels nord-americans era el barri governamental. 3.200 edificis varen quedar totalment destruïts o varen patir greus danys. Els 400 canons que protegien la ciutat només varen aconseguir destruir 27 bombarders B-17. La ciutat es va quedar sense gas, electricitat, telèfon i transport públic.

Les bombes i el foc varen destrossar la Friedrichstadt, al sud, gran part del barri de Kreuzberg, la Wilhelmstrasse va quedar reduïda a ruïnes, igual que el carrer Mohrenstrasse el districte on s’hi trobaven les redaccions dels diaris, al voltant de Kochstrasse, que va quedar completament destruït. El Palau Reial, la Vella Cancelleria del Reich, el palau neobarroc, que datava de l’època d‘Otto von Bismarck, i molts edificis oficials situats al centre de la ciutat, al voltant a la Potsdamer Platz i la Leipziger Platz, com els departaments del RSHA, cosa que va provocar que els serveis de les SS es traslladessin, a la Prinz-Albrechtstrasse, varen quedar destruïts. El trànsit va quedar col·lapsat; els trens de rodalies ja no funcionaven i per tot arreu hi havia incendis. La xarxa de metro va ser tocada en 50 punts simultàniament; a la parada de Belle-Alliance-Platz (l’actual Hallesches Tor), un comboi de la línia aixecada totalment ple de gent va rebre un impacte just quan abandonava l’estació. L’edifici de l’Estació Anhalter, de 170 metres de llarg i 62 d’ample, va ser destruït en gran part, i la Nova Cancelleria del Reich, dissenyada per Albert Speer, va patir greus desperfectes després de que 58 bombes hi caiguessin molt a prop. En el Jardí de la Cancelleria hi havia cràters provocats per les bombes. El quarter general del secretari Martin Bormann també es va veure greument afectada. A més, varen quedar malmeses les línies de telèfon, durant uns dies va quedar interromput el subministrament elèctric i en el barri governamental només es disposava de l’aigua d’un carro que s’havia estacionat davant de la Cancelleria. Segons un relat de la Wehrmacht, el terror es va estendre en una estació de metro.

Entre les víctimes hi havia el president del Tribunal del Poble, Roland Freisler, que va morir per l’impacte d’una biga que li va caure al damunt quan estava presidint nous processos contra els conspiradors del 20 de juliol de 1944. Concretament havia de jutjar al doctor Fabian von Schlabrendorff, que quan aquest va entrar a la sala va caure la bomba nord-americana. Quan varen trobar el cos de Freisler encara tenia subjectat l’historial del doctor, que es va salvar d’aquesta manera d’una mort segura i que va ser alliberat unes setmanes més tard de la Gestapo per les tropes nord-americanes que operaven en el Tirol. Gràcies també a aquest atac va quedar destruït l’expedient de Hanna Solf i la seva filla, la comtessa Ballestrem, que estaven tancades al camp de concentració de Ravensbrück esperant sentència per pertànyer al Cercle Solf. Miraculosament, mare i filla varen poder escapar d’aquesta manera d’una mort segura. 

L’estació ferroviària Schlesischer Bahnhof va romandre penjada durant unes hores una gran pancarta en la que reclamava:

Volem la pau, sigui com sigui!

Per la seva part, Adolf Hitler es va veure obligat després del bombardeig a passar més temps en el búnquer subterrani de la Nova Cancelleria que havia engrandit el 1943. Des de que havia tornat a Berlín el gener de 1945, Hitler dormia al búnquer per seguretat però després d’aquest dia si va passar moltes més hores i només sortia a fora quan volia passejar amb la seva gossa Blondi.

Després d’aquest bombardeig a la capital va sonar diverses vegades al dia l’alarma antiaèria. A resulta de l’atac, la presó berlinesa Prinz-Albrechtstrasse va evacuar els seus presoners, entre ells Wilhelm Canaris. Ernst Kaltenbrunner, que es va quedar sense quarter general de la RSHA, va comunicar a tots els seus homes de la policia secreta que a partir d’ara haurien de prendre les decisions per si mateixos.

El Washington Post comentava sobre l’atac:

Mai abans durant la guerra s’havia saturat un blanc amb tantes bombes.

Però el diari exagerava les seves conseqüències perquè no varen morir 25.000 persones com va afirmar.


Al migdia, el doctor Theodor Morell li va injectar a Hitler glucosa, calci, vitamines i exacte de fetge.


En el judici mencionat a Von Schlabrendorff, aquest va ser jutjat juntament amb el seu amic Ewald von Kleist-Schmenzin. Quan Freisler el va acusar de traïció, Von Schlabrendorff li va contestar que havia comès traïció des del 30 de gener de 1933 i que mai havia negat la seva lluita contra Hitler. Quan va arribar el torn de l’acusar varen començar a sonar les sirenes antiaèries i el tribunal es va traslladar a un refugi. Allí, Freisler va llegir l’acusació contra Von Schlabrendorff i va ser en aquell precís moment, després de que una bomba impactés de ple a l’edifici, que la pesada biga va caure al damunt del jutge.


Wilhelm Keitel va ordenar la prestació del servei militar obligatori per tots els nois nascuts el 1929 o abans. A més, les dones alemanyes es varen tenir que allistar a la Volkssturm.

En el front occidental:

A França:

El 1º Exèrcit francès va alliberar Colmar.

En el front oriental:

Els soldats soviètics varen entrar a la ciutat de Schpaleiten, on varen violar a moltes dones davant dels nens.

En la Conferència de Ialta:

A Malta, a l’aeròdrom de Luqa, al sud-oest de Valeta, a altes hores de la matinada i amb una lleugera pluja, el president Franklin Delano Roosevelt i el primer ministre Winston Churchill, després de reunir-se el dia anterior, varen volar cap a Ialta en vols separats i escortats per 25  caces Mustang de llarg abast i sense llums de cabina. El viatge va ser batejat amb el nom de Missió número 17 i unes 700 persones varen ser traslladades a l’est del Mar Negre. Churchill volava en un quadrimotor C-54 Skymaster que l’hi havia proporcionat l’Exèrcit de l’Aire i Roosevelt en un aparell anomenat Vaca Sagrada.

Al cap de set hores i mitja de viatge, a les 12:10 varen arribar a Saki, a prop d’Eupatòria, on varen ser rebuts pel ministre Viatxeslav Mólotov i Vyshinsky. De seguida un comboi de cotxes i autobusos els va portar cap a Ialta en una carretera sense pavimentar. Avorrit, el primer ministre matava el temps recitant el poema èpic Don Joan de Lord Byron. Els nord-americans es varen allotjar a la Vila Livadia de 50 habitacions, un palau de dos pisos construït l’any 1911 com a palau d’estiu del tsar Nicolaus II. En arribar al seu allotjament, el president nord-americà, que estava molt cansat i debilitat, va ser rebut pel personal com Excel·lència, però Roosevelt no tenia esme per res i va tenir que ser dut al dormitori, la suite del primer pis del tsar, perquè anés a dormir d’immediat. Només es va aixecar en els àpats. A 16 quilòmetres de distància, el primer ministre i el seu contingent es varen allotjar a la Vila Vorontsov, que havia servit de quarter general del mariscal Erich von Manstein durant l’ofensiva de Crimea. A Churchill i a la seva filla Sarah no els va agradar gens l’edifici on s’allotjaven. Iosif Stalin no es va reunir amb ells fins l’endemà pel seu pànic a agafar un avió.

A les Filipines:

Quan soldats de la 1º Divisió de cavalleria nord-americana varen arribar a la perifèria nord de Manila varen acabar d’envoltar la ciutat en un moviment en pinça i, llavors, el 8º Regiment va obrir pas cap al centre de la capital. Per altra banda, els nord-americans varen alliberar els camps de presoners a la Universitat de Sant Tomas i els Banys, on un grup de 500 dones nord-americanes, que havien estat en combat i que havien sigut les primeres presoneres de guerra, varen tenir que atendre als malalts i els ferits del camps.

2 de febrer de 1945

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

A la matinada, a la presó de Berlín-Plötzensee varen ser assassinats a la forca l’antic burgmestre de Leipzig Carl Friedrich Goerdeler, el capella jesuïta Alfred Delp i Johannes Popitz per estar implicats en el complot del 20 de juliol de 1944. Adolf Hitler havia donar l’ordre de negar-los assistència religiosa, filmar la seva llarga agonia i no entregar els cossos a les famílies, sinó enviar-los la factura de les “despeses de l’execució.

Pel mateix motiu, Klaus Bonhoeffer va ser condemnat a mort, sentència que s’efectuaria el 23 d’abril de 1945, pel president del Tribunal Popular, Roland Freisler. Aquesta va ser l’última condemna que va firmar Freisler i el Tribunal perquè els dos desapareixerien en el bombardeig nord-americà de l’endemà.


Heinrich Himmler li va dir a Heinz Guderian que l’arribada del desgel (molt abans del previst gràcies a unes temperatures molt suaus per l’època) era un regal del destí, ja que pensava que d’aquesta manera els soviètics tindrien més complicat creuar el riu Òder, completament desgelat. El ministre va afirmar que “Déu no s’havia oblidat del valorós poble alemany”. 


De les 3:40 a les 4:05 va sonar l’alarma antiaèria a la ciutat de Dresden. Com la nit anterior no hi va haver cap atac.


A la petita ciutat de Markt-Bohrau, a la Baixa Saxònia, varen penjar en un pal telegràfic a un sabater anomenat Hönig, després d’un judici ràpid per covardia i haver-se negat a servir a la Volkssturm. A part, uns dies abans havia insultat a Hitler i havia encoratjat als seus companys a tirar les seves eines. El gauleiter a intervenir personalment perquè li caigués la pena de mort. Amb la soga al coll, l’oficial de la Wehrmacht a càrrec de l’execució li va disparar uns quants trets amb la pistola.

A Àustria:

A primera hora del dia, en el camp de concentració de Mauthausen, 419 presoners soviètics, la gran majoria oficials i tots ells en un estat molt dèbil, varen aconseguir escapar del camp. Tot i això, els guàrdies de les SS els varen atrapar a pràcticament tots després de setmanes de caçaria pels boscos del voltant. Després de la guerra, només 11 d’ells seguien en vida. Els cossos de les víctimes varen ser apilats a la plaça de Ried in der Riedmark.

En el front oriental:

A Prússia Oriental:

Les tropes del mariscal Gregory Zhukov van establir un petit cap de pont a l’altre costat del riu Òder. Com a contrapartida, el 506º Batalló de morters pesats de les SS es va dirigir cap al cap de pont i va llançar 14.000 projectils durant tres dies amb l’ajuda del batalló del regiment Kurmark de Panzer.

En el front occidental:

A França:

A Alsàcia, la 28º Divisió havia tret tots els alemanys de Comar i després es va apartar perquè els tancs francesos del 1º Exèrcit francès del general Jean Marie de Lattre de Tassigny alliberessin la zona sota un fred glacial. Els alemanys varen perdre en aquell combat uns 6.000 homes, el triple que els francesos.

A Malta:

A dos quarts de de del matí va arribar en el gran port de La Valeta el buc Quincy de l’armada nord-americana, escortat pel Savannah amb el president Franklin Delano Roosevelt a bord acompanyat per la seva filla Anna Roosevelt Boettiger. Mitja dotzena de Spitfires varen sobrevolar el port. Un canó d’artilleria del Fort de San Elmo va detonar una salva lenta i l’embarcació Sirius va tocar l’himne nord-americà per anunciar l’arribada del president nord-americà. Roosevelt es va reunir amb Winston Churchill a la seva embarcació abans de volar l’endemà cap a Ialta per celebrar la Conferència de Ialta.

Poc abans de les deu del matí, abans de l’arribada del primer ministre, el cap de l’Estat Major George Marshall va pujar a bord del Quincy acompanyat per l’almirall Ernest J. King, i es varen trobar el President assentat a prop del canó de babord. El President no gaudia d’una bona salut i tothom era conscient del seu desgast. Durant mitja hora els dos oficials li varen explicar el pla del SHAEF per arribar al Rin, apoderant-se dels caps de pont i avançant per dues vies complementàries cap al Ruhr. Demanant un mapa, el President va recordar haver recorregut Renània en bicicleta quan era jove. Al cap de poc es va sentir un xiulet que anunciava l’arribada de Churchill, acompanyat per la seva filla Sarah Churchill Oliver. El primer ministre va pujar a bord tot seguit i va saludar al President. La salut del primer ministre també s’havia deteriorat molt en els últims mesos, però durant els últims dies havia recuperat part de la salut. Durant l’hora de dinar, el primer ministre li va manifestar la seva completa devoció als principis enunciats en la Declaració d’Independència redactats pel president Thomas Jefferson el 1776. Parlant de la guerra, el President li va dir que creia que acabaria probablement aquell any, tot i que pensava que la derrota de Japó no arribaria fins l’any 1947. Quan el primer ministre es va aixecar per retirar-se, el President li va confessar que dormia deu hores cada nit des de que havia sortit de Washington, però que encara es sentia cansat.

Després de que el seu homòleg britànic marxés, Roosevelt va recórrer 50 quilòmetres en un turisme, escortat pel governador general de l’illa, travessant la destruïda Valleta, Ghajn Tuffieha i la Mdina. A dos quarts de cinc, el President ja tornava a ser a bord del Quincy, on Churchill també hi va pujar per prendre uns còctels a la sala d’oficials. Els caps militars varen informar als dos caps d’Estat del seu complet acord amb el pla del comandant suprem Dwight D. Eisenhower per acabar amb la guerra a Europa. Churchill va demanar apropar les divisions de reserva al llarg del Rin i va proposar també ocupar el màxim territori austríac per mantenir a ratlla als soviètics. Roosevelt els escoltava callats. A les vuit es va servir el sopar.

A Suïssa:

Maurice Bossard va escriure una carta a la seva parent Daura Bassard, que vivia en el 152 de Mansions Lauderdale, Maida Vale, Londres W9, en la que sostenia que durant la Segona Guerra Mundial s’havien rebut a Suïssa centenars de metres quadrats de pell robades d’Alemanya. Fent referència a la fàbrica Bally, a Schoenenwerd, Bossard li va dir que també havien de tenir muntanyes de material sense adobar emmagatzemades a l’estranger, però a punt per ser servides a qualsevol país en quan els serveis de transport ho permetessin. Els agents dels serveis d’intel·ligència nord-americans establerts a Suïssa varen interceptar la carta.

1 de febrer de 1945

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va prendre la decisió de proclamar Berlín fortalesa o plaça forta després de que s’informés a la població berlinesa de que l’exèrcit soviètic havia creuat l’Òder i es dirigia a la ciutat. A partir de llavors, els berlinesos, que varen començar a témer per la seva seguretat, varen ser obligats a cavar trinxeres i col·locar barricades, i els integrants de la Volkssturm varen vigilar les estacions i els principals edificis.

A les 13:25, Hitler va ser examinat pel doctor Theodor Morell, que tot i que el va trobar perfectament bé de salut li va administrar una injecció de glucosa i calci.

En la reunió militar, Heinz Guderian li va presentar a Hitler i davant del ministre Hermann Göering, una proposta de no atacar Hongria per en canvi atacar el cap de pont del riu Òder, on les forces soviètiques eren més dèbils. Per dur a terme aquella operació, Guderian li va explicar que tindrien que abandonar els territoris dels Balcans, Itàlia, Noruega i Curlàndia. Després d’escolta la proposta, Hitler, novament, va rebutjar-la perquè no volia cap retirada dels seus exèrcits. Cansat d’una nova negativa, Guderian li va insistir que sense aquella operació no podrien defensar Berlín i li va assegurar que ell només treballava pels interessos d’Alemanya. Sentint-se acusat, Hitler es va enfadar moltíssim i li va dir de males maneres que tota la seva vida havia lluitat per Alemanya i, amb ràbia al cos, no va parar d’escridassar-lo. Tot seguit, Göering, que estava escoltant passiu la picabaralla, va reaccionar quan va veure que Hitler no li passava l’atac de ràbia i va agafar del braç al general Guderian i se’l va emportar en una habitació per oferir-li una tassa de te.

Durant la tarda, Martin Bormann va donar a conèixer una directiva de Hitler en la qual prohibia l’accés a les seves estances de les persones no autoritzades expressament. Al vespre, Hitler, en presència de Bormann, va rebre a Willi Stöhr, a qui va nomenar gauleiter de Westmark.


A les 20:06 varen sonar les alarmes antiaèries a Berlín per la presència de 116 Mosquits, que varen obligar a centenars de milers de berlinesos a refugiar-se en els subterranis o als diversos refugis. Quatre minuts més tard va sonar l’alarma antiaèria a la ciutat de Dresden fins les 20:35 per la presència d’aquests Mosquits. No hi va haver cap atac.


Richard Baer va agafar el comandament del camp de concentració de Mittelbau-Dora, fet que va agreujar encara més les condicions del camp. 


El general Walter Buhle va ser designat cap d’armament de la Wehrmacht. Al mateix temps, un informe afirmava que dels 2,1 milions d’homes de l’Exèrcit de Reserva (Ersatzheer) que estaven en formació o ingressats en els hospitals, 310.000 no tenien un estatut clar.


Es va projectar per al ministre Joseph Goebbels la pel·lícula de propaganda soviètica Leningrad en lluita, que mostra el cercle, la defensa i l’alliberació final de l’antiga capital tsarista. La pel·lícula va causar una gran impressió al ministre, que la vol projectar perquè sigui un exemple esperançador per la defensa de Berlín.


Friedrich Flick va nomenar al seu fill conseller delegat de Maxhütte, la seva empresa siderúrgica més important, amb fàbriques d’acer i mines repartides per tot Baviera i Turíngia.

En el front oriental:

A Polònia:

Els carros soviètics del 1º Front Bielorús varen arribar a Küstrin, a només 70 quilòmetres de Berlín, i varen establir més caps de pont al sud de la ciutat. A Prússia Oriental, el 4º Exèrcit alemany, que es trobava bloquejat, va intentar arribar a Elbing, ocupada pels alemanys, però varen ser aturats per un contraatac soviètic.


El cos de cavalleria del 15º SS cosac, un cos de cavalleria de la Wehrmacht format per cosacs, va ser transferit a les Waffen-SS.

A Bulgària:

A Sofia va ser afusellat Bogdan Filov.

En el front occidental:

A Alemanya:

El 3º Exèrcit nord-americà del comandant George Patton va arribar a la Línia Sígfrid. A més, el 6º Cos nord-americà del 7º Exèrcit va creuar el riu Moders i va avançar cap a Oberhofen.

A Malta:

El dia abans de la reunió entre el president Franklin Delano Roosevelt i el primer ministre Winston Churchill, els caps de l’Estat Major Conjunt es varen tornar a reunir aquella tarda després de les diferències que havien tingut dos dies enrere. El cap de l’Estat Major, George Marshall, que havia promès resoldre l’assumpte ràpidament, va demanar que abandonessin la sala tots els oficials subordinats i anotadors. Tan aviat com Alan Brooke, amb qui els nord-americans discrepaven perquè només volia seguir una línia d’atac enlloc de dues, es va asseure amb el general Marshall i va començar a parlar. Per fer-los entendre que el president Roosevelt no intervenia en les grans decisions militars, va dir que el President pràcticament mai veia al general Dwight D. Eisenhower i que mai li escrivia, i va exclamar que les seves preocupacions anaven a contrapeu. Brooke va guardar silenci i els caps militars de seguida varen donar suport el pla del SHAEF.

31 de gener de 1945

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

L’arribada dels soviètics a l Òder va provocar diferents situacions de pànic entre la població. Rumors sobre avantguardes dels soviètics a Velten, Strausberg i Fürstenwalde es varen escampar ràpidament. Per via del rumor, la notícia de que els soviètics havien creuat el riu que feia frontera va arribar a Berlín aquell mateix matí. Alguns deien que havien vist tancs soviètics a la perifèria oriental de la capital o que havien sentit el soroll de les seves cadenes. El pànic generalitzat va provocar que les caixes d’estalvis i les botigues d’alimentació fossin esvalotades.

A la Cancelleria, Adolf Hitler es va reunir amb Joseph Goebbels, que també estava molt preocupat, i el general Von Hauenschild per ratificar-los les mesures de defensa de Berlín, especialment el transport en tren especial des de Leipzig de 25.000 panzerfausts. També va ordenar que la Luftwaffe destruís els 40 centímetres de gel que cobrien l’Òder, ja que no volia que els soviètics el creuessin a peu.

Goebbels va enviar aquell dia al seu ajudant Günther Schwägermann en cotxe cap a Lanke perquè posés en un lloc segur a Magda, els seus sis fills, les avies de les criades i l’equipatge necessari. Magda va escriure en el seu fill Harald Quandt, que estava en un campament britànic de presoners de guerra, per dir-li que la casa estava dempeus i que tots estaven bé, inclús l’àvia. També Emmy Göering i la seva filla Edda varen ser obligades a marxar a Obersalzberg davant el desastre que s’apropava.

Durant el dia, es varen cursar diverses directives firmades per Hitler. En una d’elles es va donar la màxima prioritat al programa d’armament d’urgència decidit el 23 de gener. Per tal de defensar Alemanya dels soviètics, els alemanys varen constituir com una unitat d’alarma (Alarmeinheit) la Divisió Döberitz (la 303º Divisió d’Infanteria) en la zona d’entrenament de tropes del mateix nom que la unitat.

A la nit, Hitler es va tornar a reunir amb Goebbels i li va demanar que anul·lés el seu requeriment del matí en relació amb 150 tancs i canons d’assalt que acabaven de sortir de les fàbriques berlineses. Ara els volia utilitzar a l’Òder contra els soviètics. Els dos llavors es varen posar a criticar al general Heinz Guderian. de qui Hitler va dir que era un home cansat. Quan Goebbels li va anunciar que la seva família no abandonaria Berlín, Hitler li va replicar que Eva Braun havia pres la mateixa decisió, mentre que Emmy Göering havia decidit amagar-se a Berchtesgaden. El dictador va expressar els seus dubtes sobre si Hermann Göering era qui l’hauria de substituir en cas de que li passés alguna cosa. Hitler se’n va anar a dormir molt d’hora per ser ell.


Després de treure’ls del camp de concentració de Stutthof, els alemanys varen afusellar a milers de presoners a la costa de Palmnicken, a la península de Sàmbia, a l’extrem oriental de Prússia, un cop varen frustrar un intent de matar-los fent-los caure en una mina d’ambre per fer-los saltar pels aires. Es creu que només 200 varen sobreviure la massacre.

En el front oriental:

A Hongria:

L’exèrcit soviètic va atacar entre el riu Danubi, a l’est, i el llac Balaton, a l’oest.

A Polònia:

Les tropes d’avantguarda del 2º Exèrcit de tancs del comandant Gregory Zhukov, amb el coronel Gusakovsky al capdavant amb la seva 44º Brigada de guàrdies, varen arribar a la ribera del riu Òder, a l’altura de la localitat de Küstrin, situada a només 65 quilòmetres de Berlín i a més de 402 quilòmetres del punt de partida, i varen formar un cap de pont. El riu estava completament gelat. Al migdia, dos batallons del 5º Exèrcit de xoc del 1º Front Bielorús varen entrar a la ciutat de Kienitz.

En la guerra:

El nord-americà Eddie Slovik, un soldat ras que a l’octubre de 1944 havia desertat de l’Exèrcit després de que la por l’impedís continuar durant un combat, va ser executat per un batalló d’afusellament després de que el condemnessin a mort. El cas va agafar molta volada en els mitjans de comunicació i el noi va redactar una carta de clemència. De res li va servir perquè es va convertir en l’únic nord-americà combatent al que s’havia ajusticiat per aquest delicte des del 1860.

A les Filipines:

Elements de la 11º Divisió aèria nord-americana varen desembarcar a la cresta de Tagaytay, a la badia de Nasugbu, contra una dèbil resistència japonesa. Les tropes nord-americanes varen aterrar a només 80 quilòmetres al sud-oest de la capital Manila, que era el seu últim objectiu.

30 de gener de 1945

Dimarts:

En el Reich.

A Alemanya:

Feia dotze anys que Adolf Hitler havia pujat al poder, però les coses eren molt diferents a les del 30 de gener de 1933. Hitler va emetre el seu últim discurs registrat i emès per la ràdio a les deu de la nit a la nació alemanya i publicat als diaris del dia següent. Serà el discurs més breu que mai hauria pronunciat amb només 20 minuts de durada. Hitler va prometre que tot i les dificultats que tenien les coses canviarien aviat. El dictador va mencionar un cop més que una conspiració mundial de jueus del Kremlin volia acabar amb ells i va acabar el seu discurs assegurant que la guerra no la guanyaria l’Àsia Central sinó Europa, definint la guerra com una batalla racial contra l’exèrcit soviètic. Una part del discurs, va dir:

Del deure només me’n pot alliberar Aquell que me l’ha entregat. Només estava en mans de la Providència que jo fos liquidat per la bomba del 20 de juliol que va explotar a un metre i mig de mi. Que el Totpoderós em protegís aquell dia em sembla la confirmació de la missió que Ell m’ha confiat. En els anys següents no m’apartaré d’aquest camí, guiat per la santa convicció de que al final el Totpoderós no abandonarà a qui, en tota la seva vida, mai ha volgut una altra cosa que salvar al seu poble d’un destí que no ha merescut…

Quan va acabar el discurs es va fer un silenci, que va ser trencat segons més tard pels dos himnes nacionals, prolongats per un programa de marxes militars.

Al migdia, Hitler va rebre a Martin Bormann, que li va presentar un breu informe sobre la situació del partit nazi. Després de dinar es va reunir amb Werner Naumann i a la una va rebre tractament del doctor Theodor Morell, que li va injectar glucosa, vitamines, calç i extracte de fetge.

A la tarda, el ministre d’Armament, Albert Speer, va enviar un informe a través del seu oficial d’enllaç, Nicolaus von Below, a Hitler per explicar-li que la guerra estava perduda en el camp de l’economia i l’armament, i li va proposar donar prioritat als aliments, els combustibles d’ús domèstic i l’electricitat abans de continuar subministrant més recursos per construir tancs, motors d’avió i municions. Speer va canviar el seu discurs que havia mantingut durant tota la guerra; abans donava prioritat a l’economia de guerra, però ara, en el moment final, donava prioritat a la població. Després de la pèrdua de l’Alta Silèsia no hi havia cap possibilitat de satisfer les necessitats de guerra, ja que les seves mines proporcionaven el 60% del carbó alemany i no quedava més que dues setmanes de carbó per als ferrocarrils, els alts forns i les fàbriques. Des de que Silèsia estava perduda, especificava Speer, ja no es podia proveir més que una quarta part dels carbó i una sisena part de l’acer que havien obtingut del 1944. Per acabar, li va concloure l’informe dient-li que “la valentia dels soldats no podria contrarestar per més temps la superioritat material de l’enemic”.

Quan va acabar de llegir l’informe, va ignorar les propostes de Speer perquè encara confiava que tot i la superioritat dels Aliats les coses s’igualarien quan aquests s’endinsessin dins territori alemany perquè estava convençut que els soldats alemanys lluitarien amb molta més energia dins de la seva pàtria. A més, les autoritats alemanyes varen decidir donar prioritat a la Wehrmacht en la distribució de combustible davant dels refugiats en l’ús dels trens de mercaderies. Tot i no fer cas a l’informe de Speer, Hitler li va prohibir entregar-lo a ningú i li va afegir que ell era l’únic que podia treure’n conclusions sobre la situació de l’armament.


A Berlín, en la sala de cinemes Tauenzienpalast es va estrenar la pel·lícula en color planificada pel ministre Joseph Goebbels, Kolberg, dirigida per Veit Harlan, sobre els setges a la petita ciutat alemanya de Kolberg, en el Bàltic, dels exèrcits de Napoleó Bonaparte. El públic era majoritàriament soldats aquarterats a la ciutat i membres de les Joventuts Hitlerianes. La pel·lícula també es va poder veure en la mig derruïda La Rochelle, a la costa atlàntica francesa, on hi resistia una guarnició alemanya. Les bobines de la pel·lícula es varen tenir que llençar en paracaigudes. Hitler mai va arribar a veure la pel·lícula, tot i que es va fer una còpia perquè la pogués veure en privat.


A Brandenburg, davant l’enfonsament del Reich, a la presó de Sonnenburg, la Sonne com l’anomenaven els presoners, ubicada a l’est de Berlín, 800 interns varen ser assassinats, la gran majoria estrangers i malalts, a la nit per ordre de l’assistent personal de Martin Bormann, el fiscal de l’Estat regional, Kurt-Walter Hanssen, ja que creien que no mereixia la pena repatriar-los a l’altra banda de l’Òder. Les SS i els policies varen obligar en els presoners a agenollar-se en grups de deu i els varen afusellar amb un tret a la nuca. En els malalts els varen matar directament al llit. A uns 150, classificats com útils, els varen fer marxar direcció a Berlín. 


En el camp de concentració de Sachsenhausen hi va arribar un tren amb 2.000 jueus del camp d’Auschwitz, dels 261 varen morir durant el trajecte d’onze dies per culpa de viatjar en vagons obert amb unes temperatures inferiors als 20 graus sota zero. Només arribar al camp, els cirurgians varen tenir que amputar sense interrupció braços i cames.

A la vegada, 3.000 jueus evacuats dels camps satèl·lits de Stutthof, en la seva gran majoria dones, varen ser assassinats amb metralladores pels guàrdies de les SS i de les Joventuts Hitlerianes a Palmnicken, a la riba del Bàltic. Tenien que embarcar a Pillau per ser enviats als ports de l’oest.

En el front oriental:

A Polònia:

Les unitats del comandant Gregory Zhukov varen penetrar sense trobar resistència la zona defensiva de Meseritz i, a dos quarts de vuit del matí, el quarter general del Grup d’Exèrcits del Vístula va veure que la carretera de Landsberg estava plena de tancs soviètics. El 1º Front Ucraïnès va arribar al riu Òder, i algunes de les seves unitats varen establir caps de pont en la seva riba occidental.

Qui sí que va contraatacar va ser el Cos Blindat d’elit Grossdeutschland, que va restablir un estret corredor entre Königsberg i la bossa de Heiligenbel, on estaven envoltats 200.000 homes del 4º Exèrcit.


En el nord, el migdia va sortir del port el creuer alemany més gran de la Força de l’Alegria, el Wilhelm Gustloff, amb moltes persones i dos capitans, el civil Friedrich Petersen i el militar Wilhelm Zahn, que fugien dels soviètics amb les llums apagades per evitar la seva detecció. Segons un estudi que es va fer posteriorment, en el vaixell hi viatjaven unes 10.582 persones, de les quals 8.956 eren refugiats (entre ells, uns 4.000 nens, e73 dones del Cos Femení Auxiliar de la Kriegsmarine, 918 oficials, sotsoficials i mariners de la 2º Unterseebootslehrdivisions, 173 tripulants i 162 ferits greus), tot i que el creuer estava dissenyat per transportar a 2.000 passatgers. És molt difícil saber amb exactitud quanta gent viatjava en el creuer perquè en aquell moment no hi havia cap control. Quan l’embarcació salpava a alta mar nevava i la temperatura era de 10 graus sota zero i, a més, l’aigua estava mig congelada. A través de megafonia es va emetre el discurs de Hitler dirigit al poble alemany amb motiu de l’aniversari de la pujada al poder. Un cop acabat el discurs es va poder sentir l’himne alemany, el Deutschland über alles, i després va tornar a regnar el silenci. Dues hores més tard, quan estaven a prop del far d’Hela, en el Golf de Danzig, un missatge de ràdio va avisar de la proximitat de dragamines. Ràpidament, Petersen va ordenar encendre les llums per evitar una col·lisió.

Però aquesta decisió va ser un error perquè va ser captat per un submarí soviètic, el S-13 a les 21:16. Aquest no s’ho va pensar dos cops i en veure’l en el seu punt de mira el va atacar amb quatre torpedes per ordres del capità A-I. Marinesko. Trres dels quatre torpedes varen tocar la nau; el quart es va encallar en el tub llançador, posant en greu perill al propi submarí. L’embarcació es va enfonsar ràpidament després de 44 minuts. Unes 9.000 persones varen morir, entre elles 400 auxiliars d’artilleria femenines de la Wehrmacht i un miler de joves mariners que es dirigien a Kiel per incorporar-se a nous destins a bord de submarins, i 1.239 varen ser rescatats per altres embarcacions alemanyes liderades pel creuer Admiral Hipper. 13 dels rescatats varen morir més tard d’hipotèrmia.

Curiosament, l’enfonsament va ser silenciat tant pels alemanys, que temien que els perjudiqués l’esperit de resistència, com pels soviètics, que no volien responsabilitzar-se de la tragèdia. Es considerat el desastre més gran de la història marítima.

A més dels prussians i dels silesians, ara els pomeranis i els brandenburgesos varen fugir dels soviètics cap a l’oest. A part, el comandant del 4º Exèrcit, el general Ferdinand Hossbach, va ser destituït oficialment per Hitler després de que hagués abandonat la fortalesa de Lötzen sense el permís del dictador.

En el front occidental:

A Bèlgica:

En el castell de Namur, que feia de quarter general d’Omar Bradley, el comandant de Missouri es va reunir amb el comandant del 9º Exèrcit Bill Simpson, que va quedar impactat i meravellat pel castell.

A l’Atlàntic:

El president Franklin Delano Roosevelt viatjava en l’embarcació Quincy cap a Malta per reunir-se el dia 2 amb el primer ministre Winston Churchill per després dirigir-se a Ialta per celebrar la Conferència de Ialta. Els seus companys de viatge li varen dur en el President quatre pastissos a la seva cabina, un per cada mandat, seguits d’un cinquè pastís que tenia un gran interrogant glacejat al damunt. La tripulació del Quincy li va entregar un cendrer de llautó elaborat amb el casquet d’un projectil disparat a Normandia el Dia D.

A Malta:

Abans de la reunió del dia 2 de febrer entre Roosevelt i Churchill, els caps de l’Estat Major Conjunt es varen reunir aquell migdia per 182è cop. Una delegació del SHAEF dirigida pel comandant Walter Bedell Smith va presentar de nou el pla del comandant suprem Dwight D. Eisenhower: destruir els alemanys a l’oest del Rin, creuar el riu i després avançar cap al cor d’Alemanya en dos eixos. Smith els va explicar que el 9º Exèrcit nord-americà reforçaria als homes del mariscal Bernard Law Montgomery al nord i que el segon atac cap a Frankfurt i Kassel el duria a terme el 12º Grup d’Exèrcits de Bradley, que envoltaria el Ruhr des del sud i ajudaria al 21º Grup d’Exèrcits. Un cop més, Alan Brooke va posar la nota crítica al pla nord-americà dient que creia que no disposaven de suficient força per dues grans operacions. George Marshall no va estar gens d’acord amb Brooke i va advertir de que no era segur confiar en una sola línia d’avanç. La sessió es va aplaçar sense arribar a cap tipus d’acord, i Smith va telegrafiar ràpidament a Eisenhower, que es trobava en aquell moment a Versalles. El comandant suprem li va respondre que ocuparia el Rin en el nord tan aviat com fos possible i sense esperar a tancar el Rin en tota la seva longitud. Quan Brooke se’n anava a dormir a mitjanit en el palau de San Anton, Smith va parèixer a la seva porta per continuar el debat. Brooke creia que el quarter general d’Eisenhower estava massa lluny del front i que no veia la realitat, i durant una hora varen intercanviar impressions.

A les Filipines:

Ansiós, el comandant Douglas MacArthur va ordenar que tres divisions s’encarreguessin d’ocupar Manila. Aquestes tres divisions varen arribar a les afores de la capital.