Divendres:

En el Reich:

A Ucraïna:

Des del quarter general, Adolf Hitler va escriure una carta a l’explorador suec Sven Hedin després del dia anterior haver llegit el seu llibre Amerika im kampf der kontinente. La carta va ser enviada al ministre Otto Meissner, que aquest l’enviaria a l’explorador el dia 11 de novembre. En la carta, Hitler li agraïa que l’hi hagués enviat un exemplar i li va assegurar que si els polonesos haguessin acceptat les seves condicions no hagués esclatat la guerra. També li va dir que estava defensant la cultura europea i li va assegurar que, tal i com ell deia en el llibre, el gran culpable de la guerra era el president Franklin Delano Roosevelt.

---

Hitler va regalar a Günter von Kluge pel seu seixantè aniversari un txec de 250.000 Reichsmarks amb l’autorització per gastar la meitat en el seu propi profit. 

A Alemanya:

En una reunió de la Junta Central de Planificació, el ministre d’Armament, Albert Speer, va demanar a la Junta que els obrers esclavitzats que no treballessin suficient fossin enviats per les SS i la policia en els camps de concentració. Speer volia espantar als obrers perquè sabessin què els passaria si no treballaven tal i com volia. També va demanar que els obrers tinguessin doctors en les fàbriques per així reduir les llistes de malalts.

A Bèlgica:

La Gestapo es va endur a més d’un centenar de nens orfes jueus que hi havia en un asil de Brussel·les. El personal es va negar a abandonar els nens i els alemanys se’ls varen endur a tots al camp de deportació de Malines. 

En el front oriental:

A Stalingrad:

L’exèrcit soviètic controlava només tres petites zones al llarg del riu Volga.

A Noruega:

Els alemanys varen afusellar als set atacants que el 21 de setembre havien destruït la central elèctrica de Glomfjord. Cinc més dels atacants varen aconseguir fugir a Suècia.

En el Mediterrani:

A les deu de la nit, a uns 100 quilòmetres al nord del delta del Nit, l’U-559 es va veure obligat a emergir a la superfície després de que quatre destructors Aliats li llancessin 288 càrregues d’explosius. El capità del submarí alemany va obrir les claus de pas d’aigua  per deixar enfonsar el submarí i tota la tripulació va abandonar l’embarcació. Llavors, quan els Aliats van veure les intencions dels alemanys, el tinent Francis Fasson, el mariner de primera Colin Grazier i l’ajudant de cantina Tommy Brown del destructor Petard es varen treure la roba i es varen tirar a l’aigua per dirigir-se al U-559. Allí varen trepar fins la falsa torre del submarí i varen entrar a la cabina del capità i, amb una metralleta, varen obrir l’armari tancat i varen recuperar llibres de codis i documents, la segona edició del Wetterkurzschlussel per l’Enigma. Després de que Brown aconseguís fer tres viatges per entregar els documents, el submarí es va enfonsar amb Fasson i Grazier a dins ja que els va agafar desprevinguts l’enfonsament. Brown va ser condecorat amb la Medalla George per la seva valentia i Fasson i Grazier varen ser condecorats pòstumament amb la Creu de Jordi.

A l’Atlàntic:

Un comboi amb embarcacions mercantils britàniques, el SL 125, que es dirigia a la Gran Bretanya procedent de Freetown, amb 37 carregadors, va topar-se amb una quadrilla d’U-Boots al nord-est de Madeira. Durant set dies, els 10 submarins alemanys els varen perseguir i atacar amb els seus torpedes.  En total varen enfonsar 13 embarcacions. Aquell dia en varen enfonsar vuit quan el comboi navegava davant les Illes Canàries.

A la Gran Bretanya:

Anthony Eden va pronunciar un discurs on va afirmar que l’objectiu de la Gran Bretanya era aniquilar Alemanya.

---

Peter Loxley, col·laborador d’Afers Exteriors, va escriure per ordres de Stafford Cripps un llarg memoràndum classificat de Personal i Confidencial sobre Rudolf Hess per Alexander Cadogan. La conclusió que s’arribava en l’escrit era que Hess era un home molt intel·ligent però amb una actitud pueril. 

A Guadalcanal:

El creuer Atlanta va bombardejar les posicions japoneses, que es varen tenir que refugiar a la jungla.

Dijous:

En el Reich:

Adolf Hitler va rebre el llibre de l’explorador suec Sven Hedin, Amerika im kampf der kontinente, que l’hi havia enviat el mateix explorador. El dictador se’l a llegir d’una tirada aquella mateixa tarda i a la nit ja l’havia acabat. L’endemà va enviar una carta d’agraïment a l’explorador.

A Bielorússia:

Els Batallons policials 306 i 320 varen assassinar en massa als jueus a Pinsk. Des d’aquell dia fins l’1 de novembre varen matar a 16.200 persones.

A Egipte:

Bernard Law Montgomery va retirar alguns dels tancs pesats col·locats al sud del front i va frenar l’avanç posant fi d’aquesta manera a l’Operació Lightfoot. Aquella decisió va ser molt criticada pel govern britànic. Aquell matí, Montgomery es va reunir en el seu quarter general de Burg el Arab amb el general Harold Alexander i Dick Casey, el ministre d’Estat, ja que aquests estaven nerviosos davant dels missatges procedents de Londres que deien que hi havia rumors que Montgomery havia retirat els seus homes. Però Monty, tal i com els va explicar, estava preparant un nou assalt, batejat amb el sobrenom de Supercharge i esperava que aquest atac acabés d’una vegada per totes amb la batalla. A Alexander el preocupava que volgués iniciar l’atac en el sector dels australians, a l’extrem nord de la línia, i va convèncer subtilment a Montgomery perquè retoqués la seva idea inicial i ataqués al nord del passadís de la forces alemanyes.

A la Gran Bretanya:

El rei Jordi VI es va reunir amb Mark Clark i Dwight D. Eisenhower abans que els comandants nord-americans volessin fins el seu nou quarter general a Gibraltar per dirigir l’Operació Torch. El monarca li va confessar a Clark que havia seguit les seves gestes militar.

---

En un míting celebrat en el Royal Albert Hall de Londres presidit per l’arquebisbe de Canterbury, amb representants de les comunitats jueves i poloneses, destacats clergues i figures públiques britàniques, es va protestar contra la persecució alemanya dels jueus. En un missatge que els va dirigir, Winston Churchill va declarar que les crueltats sistemàtiques a les que havia sigut exposat el poble jueu durant el règim nazi figuraven entre els fets més terribles de la història. El primer ministre va afegir que quan s’haguessin denunciat aquests delictes, que va qualificar de repugnants, i quan vencés els drets humans, la persecució racial hauria acabat.

A Suïssa:

Paul Guggenheim, en nom de Carl Buckhardt, va reunir-se a Ginebra amb el cònsol nord-americà Paul Squire i li va confessar que existia una ordre de Hitler que demanava l’extermini de tots els jueus d’Alemanya i dels països ocupats abans del 31 de desembre de 1942. Guggenheim també li va explicar que Heinrich Himmler i Hans Frank s’havien oposat a aquesta ordre, però només per conservar els jueus en l’aparell productiu. Hitler, sempre segons Guggenheim, hauria reiterat la seva ordre el setembre perquè no s’havia executat fins el moment.

Dimecres:

En el Reich:

A Polònia:

De bon matí, tots els jueus que treballaven en el gueto de Cracòvia varen tenir que presentar-se davant el Servei Laboral i posar-se en formació, agrupats per oficis. Cap al migdia, els nens i el personal d’un orfenat varen ser congregats en el Plac Zgody per la seva deportació. Les criatures que encara no caminaven eren ficades en cistelles i carregades també en els camions que sortien del gueto. Després els varen matar a Cracòvia mateix. Els nens més grans i el personal varen ser transportats al camp de Plaszow, on els varen posar en vagons i els varen enviar a les cambres de gas del camp d’extermini de Belzec.

A la vegada, Bernhard Krüger va publicar un decret sobre la creació de guetos en el districte de Varsòvia i de Lublin. El decret va ser una enganyifa que només havia de servir per atrapar als jueus que havien aconseguit evitar la seva deportació i l’extermini a l’estiu i tardor de 1942. Els guetos varen ser liquidats al cap de poc i la seva població deportada als camps d’extermini. 

A Alemanya:

Davant dels rumors de que es firmaria en breu un armistici amb la Unió Soviètica, es va emetre un comunicat militar que desmentia tots aquells rumors.

---

Una directriu confidencial de les SS que es va enviar des de Berlín ordenava que tota la roba interior i els mitjons infantils que es guardaven en els camps d’extermini fossin enviats a les famílies de les SS. 

En els Balcans:

El comandant Alexander Löhr va ordenar a les seves tropes que tractessin a tots els partisans capturats amb la duresa més brutal. 

A Egipte:

En la Batalla de El-Alamein, Erwin Rommel va emprendre una última ofensiva atacant amb el Sol a l’espatlla per il·luminar als Aliats. Però la batalla va ser inútil perquè necessitaven reforços i combustible i per desgràcia per ells aquell dia la DAF va enfonsar el vaixell cisterna de combustible italià, el Louisana, a la badia de Tobruk, a Líbia, que havia sortit de Roma. Aprofitant la precarietat en què es trobaven les tropes de Rommel, els britànics es varen passar el dia reorganitzant-se i al final varen descarregar un atac encara més fort en el nord de la batalla. Però, de nou, varen fracassar, tot i que varen reduir el número de tancs alemanys a 90 mentre que els britànics encara en tenien 800. Aprofitant la feblesa alemanya, a Sidi Abd el Rahman, a la nit, els australians varen aconseguir obrir una bretxa en el front de la 90º Divisió lleugera, fet que els va permetre intentar desbordar pel nord la banda defensada per l’Eix.

Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

Els informes que tenia el règim nazi sobre els ànims de la població explicaven que la gent estava cansada de que s’estigués tardant tant en aconseguir la victòria en la Batalla de Stalingrad i creien que estava costant masses vides.

---

Després de no aconseguir posar en pràctica el que havien aprovat el 6 de març, es va convocar una tercera conferència interministerial en el quarter general de la RSHA i varen acordar de nou deportar als mestissos si no volien ser esterilitzats. Adolf Eichmann els va anunciar que havien descobert una nova manera d’esterilitzar les persones d’una forma simplificada i curta. També hauria explicat el terme solució final. En el moment de deportar-los, es va acordar per unanimitat separar-los per sexe si era possible per tal d’evitar “qualsevol reproducció”. Un representant del Ministeri de Propaganda era present a aquella reunió. Novament varen fracassar, ja que la majoria de mestissos no varen ser deportats. 

---

A Nuremberg, Sigmund Rascher va continuar com el dia anterior presentant els seus resultats dels experiments mèdics en el camp de concentració de Dachau davant d’una conferència en la que varen assistir-hi 95 investigadors mèdics. L’experiment tractava d’agafar presoners i banyar-los en tancs plens d’aigua amb temperatures diverses (totes molt baixes) durant hores vestits amb uniformes aeris, treure’ls llavors de l’aigua i capbussar-los després en un bany calent. Cap dels presents a la conferència va plantejar cap queixa per l’ús dels presoners i ningú va dir perquè durant l’experiment havien mort entre 15 i 18 dels 50 o 60 presoners que s’havien utilitzat.

---

A la presó Plötzensee d’Hamburg va ser guillotinat el jove de 17 anys Helmuth Hübener, membre de les Joventuts Hitlerianes, acusat d’opositor per haver escoltat, juntament amb tres amics, ràdios estrangeres i difondre les notícies que havia escoltat. El jove de família mormona va ser jutjat pel Tribunal Popular. Part del càstig del jove va ser no saber la data i l’hora de la seva execució. Fins la una del migdia no va saber que seria ajusticiat aquella tarda. En la seva última carta va escriure:

Estic molt agraït al meu Pare Celestial perquè aquesta vida d’agonia acabarà aquesta tarda. Tampoc ho podia suportar més!

També es va detenir en aquella jornada al funcionari del Ministeri d’Afers Exteriors, Rudolf von Scheliha, per haver col·laborat amb els opositors i haver proporcionat informació als Aliats.

En el front oriental:

A Stalingrad:

El 6º Exèrcit alemany va efectuar una ofensiva contra les tropes soviètiques provocant-los talls de comunicació telefònics i, a més, per culpa del fum constant de l’artilleria alemanya molts oficials soviètics morien asfixiats. Mentrestant, en el quarter general de la 376º Divisió, en el flanc esquerre del 6º Exèrcit, els generals Friedrich Paulus i Arthur Schmidt es varen quedar atònits en sentir al jove tinent Karl Ostarhild predir un imminent desastre. El tinent els va explicar que havien vist gran quantitat d’homes i material que es concentraven a la regió de Klatskaia i que sabien que atacarien aviat. De seguida Paulus va demanar reforçar la defensa. Després de marxar, Ostarhild va tornar els seus mapes. De retorn a Golubinka, Paulus va llançar les seves tropes la següent proclama:

L’ofensiva d’estiu i de tardor ha acabat amb èxit després d’ocupar Stalingrad, l’hivern s’apropa i afavoreix als soviètics però és improbable que lluitin amb la mateixa força que l’hivern passat.

A Líbia:

Les tropes alemanyes dirigides per Erwin Rommel varen contraatacar sense èxit a les tropes britàniques. Al vespre ja era clar que el contraatac de Rommel havia fracassat; havia perdut molts panzers i grans quantitats de combustible.

A Itàlia:

A Roma, el doctor Robert Ley va arribar a la ciutat per formar part en la celebració del vintè aniversari de la Marxa sobre Roma en la Ventennale.

A la Gran Bretanya:

El diari The Manchester Guardian va comentar les repetides profecies d’Adolf Hitler de que acabaria amb els jueus i en l’article es va demanar no creure que era una amenaça salvatge, sinó un objectiu perquè tenien informes que així ho confirmaven.

A Guadalcanal:

Després de la Batalla de Santa Cruz del dia anterior, els nord-americans varen tornar a desembarcar tropes a l’illa.

Dilluns:

En el Reich:

A Polònia:

Adolf Hitler, després de rebre el dia anterior la confirmació de Friedrich Paulus de que en breu ocuparien Stalingrad, va ordenar al 6º i al 4º Exèrcits, que combatien al sud de la ciutat, de mantenir-se preparats per efectuar un avanç simultani al nord i al sud al llarg del Volga, immediatament després de la caiguda de Stalingrad.

També durant aquell dia, Hitler va nomenar l’alt oficial de les SS Werner Best com a plenipotenciari del Reich a Dinamarca, una zona que no portava grans problemes als alemanys.

En el Protectorat de Bohèmia i Moràvia:

Aquell dia va tenir lloc una segona deportació de jueus del camp de Theresienstadt a Auschwitz. En total varen deportar 1.866 jueus i només 350 d’aquests varen ser elegits per treballar en treballs forçosos. Tots els demés varen ser assassinats a les cambres de gas. Dels 350, només 28 varen sobreviure la guerra.

A Alemanya:

A Nuremberg, Sigmund Rascher va presentar els seus resultats dels experiments mèdics en el camp de concentració de Dachau davant d’una conferència en la que varen assistir-hi 95 investigadors mèdics. L’experiment tractava d’agafar presoners i banyar-los en tancs plens d’aigua amb temperatures diverses (totes molt baixes) durant hores vestits amb uniformes aeris, treure’ls llavors de l’aigua i capbussar-los després en un bany calent. Cap dels presents a la conferència va plantejar cap queixa per l’ús dels presoners i ningú va preguntar per què durant l’experiment havien mort entre 15 i 18 dels 50 o 60 presoners que s’havien utilitzat. L’endemà continuaria la conferència.

En el front oriental:

A Stalingrad:

A les deu del matí, des de la fàbrica de tractors Dzerzhinski, els alemanys varen obrir foc amb milers de canons contra les posicions soviètiques durant una hora i mitja. Amb l’arribada del silenci, els soldats alemanys es varen posar dempeus i varen córrer a l’altra banda de les vies ferroviàries i del precipici. Els alemanys estaven convençuts de que els soviètics estaven acabats, però de nou s’equivocaven. Atordits pel bombardeig, els soldats soviètics es varen amagar en els subterranis i varen esperar que els alemanys s’apropessin a ells. Els alemanys, situats a prop del Volga, tenien ara els soviètics al darrere. Creient que el quarter general enviaria a més homes cap al Volga, el tinent Wilhelm Kreiser, de la 100º Divisió, va instal·lar el seu lloc de comandament en un subterrani que servia per guardar patates. Al vespre, en veure que no arribaria ajuda i que per tant estaven atrapats, els alemanys en el Volga es varen estirar al terra i varen obrir foc contra les figures borroses que els rodejaven. Només uns quants varen poder tornar a les seves línies.

A Líbia:

El mariscal Erwin Rommel va tornar a Líbia després de fer una escala a Roma per exigir combustible i reforços per preparar una ofensiva després de l’atac britànic del 24 d’octubre que havia acabat amb la vida del seu substitut, George Stumne.

A la badia de Tobruk, la DAF va enfonsar el vaixell cisterna de combustible italià, el Proserpina.

A Egipte:

En el tercer dia de la Batalla de El-Alamein, les forces de l’Eix varen atacar amb força a les tropes aliades, però els atacs varen ser contrarestats gràcies a la RAF, que va bombardejar des de primera hora. La 7º Brigada Motoritzada britànica, que incloïa el 2º Batalló de la Brigada de Fusellers i el 2º Batalló del King’s Royal Rifle Corps, va lluitar desesperadament per mantenir les posicions al nord i al sud del Kidney. Els tancs britànics varen aparèixer aviat, però varen ser contrarestats per l’artilleria de l’Eix. Els blindats de l’Eix varen intentar a mitja tarda organitzar un contraatac i es varen mobilitzar al llarg del front per combatre contra els tancs britànics de la 1º Divisió Blindada. Ràpidament varen intentar avançar cap a Snipe, però els artillers britànics els varen frenar. A la nit, una sèrie d’avanços Aliats al llarg de tot el front varen assegurar la cadena del Ronyó.

Mentre la batalla s’intensificava, el comandant Bernard Law Montgomery es va estar en la seva caravana del seu quarter general a Burg el Arab estudiant el següent pas.

A Noruega:

Un vaixell de pesca noruec comandat per un oficial de l’Armada Noruega, Leif Larson, va sortir de la base britànica de les illes Shetland portant a bord a sis homes-granota, dues màquies especials anomenades carrets i un torpede humà biplaça amb l’objectiu d’aproximar-se a l’amagatall del cuirassat alemany Tirpitz a Suècia. De seguida els carrets varen ser llançats a l’aigua, però varen tenir la desgràcia de topar-se amb una tempesta i, encara que varen aconseguir arribar a Suècia, el cuirassat alemany es va escapar de la seva destrucció.

---

La policia noruega va començar a detenir als homes jueus per deportar-los.

A Guadalcanal:

L’ofensiva japonesa de Hyakutake del dia anterior va arribar a la màxima intensitat a prop de Matanikau, i els japonesos varen arribar a l’aeròdrom Henderson Field, que estava ocupat pels nord-americans. Era el segon cop que els japonesos intentaven apoderar-se de l’aeròdrom. Al matí, la batalla es va fragmentar en combats de petits grups d’homes esgotats. Durant el dia, el comandant Alexander Vandergrift va desencadenar un contraatac, però els japonesos no varen retrocedir tot i les nombroses baixes que varen patir. Durant aquesta ofensiva varen perdre 2.200 dels 3.000 soldats, a canvi de 80 baixes nord-americanes. Durant aquest atac japonès varen ser abatuts més d’un centenar d’avions japonesos i 15 nord-americans.

Al mateix temps, una força naval japonesa sota les ordres de Isoroku Yamamoto, composta per quatre cuirassats, tres portaavions, creuers pesats i lleugers, destructors, transports i vaixells auxiliars, en total quaranta embarcacions, s’estaven apropant a les Salomó del Sud, on esperaven trobar-se amb les forces navals nord-americanes i no dubtaven en derrotar-les. Llavors, el vicealmirall Thomas Kinkaid, que comandava una task force nord-americana, va sortir amb el Hornet i el Enterprise i varen lluitar contra la formació japonesa a prop de les illes Santa Cruz. Els japonesos varen perdre dos portaavions i més de cent avions. Per part nord-americana, el Hornet va ser enfonsat i diversos bucs nord-americans varen quedar danyats, entre ells el Enterprise, i 74 avions de la Marina varen quedar destruïts. Però els japonesos es varen retirar després de perdre una gran quantitat d’avions i varen patir greus danys en els portaavions Sokaku i Zuiho, cosa que els va obligar a renunciar el seu objectiu d’apoderar-se de Guadalcanal.

Diumenge:

En el Reich:

Adolf Hitler va rebre de Friedrich Paulus la confirmació de que Stalingrad seria ocupada el 10 de novembre com a molt tard.

---

El director ministerial del Ministeri de l’Est, Otto Braütigam, va informar a Alfred Rosenberg que havien sigut testimonis de com s’allistaven a milions d’obrers en els països de l’Est per omplir la demanda de mà d’obra a Alemanya. En el seu memoràndum de tretze pàgines, Braütigam va criticar que quan havien entrat en territori soviètic i s’havien trobar amb una població farta del bolxevisme, ells (els alemanys) no havien trobat una fórmula que satisfés a aquestes persones que els havien acollit amb alegria, com alliberadors. El director ministerial va lamentar que els pobles de l’Est havien descobert massa d’hora que l’eslògan “alliberació del bolxevisme” no era res més que un simple pretext per esclavitzar-los. També es va queixar del tracte bàrbar que rebien els presoners de guerra soviètics i els procediments per allistar homes i dones pel treball forçat, i li va explicar que es tractava aquelles persones amb menyspreu i amb unes formes semblants a la pitjor època del tràfic d’esclaus. Per tots aquests fets ara, segons Braütigam, s’estaven trobant amb una dura resistència contra ells. En acabar el seu memoràndum, el director ministerial va reclamar un canvi complet de política i que es donés al poble soviètic seguretats completes pel futur.

En el front oriental:

A Stalingrad:

Els alemanys varen entrar en acció contra la fàbrica Barricada, a la fàbrica de tractors Dzerzhinski, quan la principal línia de resistència soviètica es trobava al llarg de la via ferroviària. Veient i notant la dura resistència, el tinent Wilhelm Kreiser, de la 100º Divisió, va dirigir els seus homes als punts de partida i va esperar a que els Stukes aplanessin el camí. Quan aquests varen arribar varen llançar les seves bombes a 200 metres davant dels soldats de Kreiser i, en veure que estaven en perill per culpa dels seus propis companys, el tinent va tenir que utilitzar diverses vegades les bengales de reconeixement perquè els Stukes no ataquessin als seus homes. Tot i la precisió del bombardeig, l’atac va fallar. Després de sopar, Kreiser va rebre ordres per realitzar un altre atac.

En el Caucas:

El 3º Cos Panzer va renovar la seva ofensiva després d’un període de reagrupament amb atacs al sud del riu Tèrek.

A Egipte:

A les 3:30, el quarter general del 8º Exèrcit es parlava de crisis degut a que no havien aconseguit els seus objectius i a l’elevat número de baixes. A la nit, Bernard Law Montgomery va abandonar, tot i que el principi no volia, la seva idea d’enviar les divisions blindades 10º i 7º a les línies de l’Eix per trencar-les i, en el seu lloc, va ordenar a la 9º Divisió australiana que comencés les operacions d’enfonsament al nord contra les tropes italianes en una operació que s’anomenaria Operació Supercharge.

Però Montgomery no va tenir sort perquè Erwin Rommel va intuir la maniobra des d’Alemanya. Aquella mateixa nit, els soldats australians van lluitar amb èxit, però la 1º Divisió Blindada no va poder avançar. Veient que la situació era complicada pels seus interessos, Rommel va enviar un missatge a les seves tropes del nord de l’Àfrica per anunciar-los que tornava a agafar el comandament de l’Exèrcit. Per desgràcia per als seus homes, moltes unitats no van rebre aquest missatge perquè un enorme bombardeig va tallar les línies telefòniques. Quan Rommel va tornar va descobrir que la pressió aliada havia obligat a les seves tropes a replegar-se de nou a una zona propera a El Alamein i que la situació era bastant precària i de difícil solució.

A la Gran Bretanya:

A la tarda, en la seva casa llogada a prop de Londres, Dwight D. Eisenhower va rebre a Mark Clark, que tornava de la seva missió a Algèria. Clark li va explicar com havien anat les seves trobades amb les autoritats franceses del nord de l’Àfrica. Tot i que no tenia clar que François Darlan es posicionés del seu bàndol, Eisenhower va ordenar informar a les autoritats franceses, concretament a Charles Mast, de que desembarcarien a principis de novembre en la coneguda Operació Torch.

A Guadalcanal:

Després de rebutjar el dia anterior l’ofensiva japonesa, al matí els japonesos varen tornar a fer desembarcaments al cap Esperança i, a la nit, varen tornar a disparar amb els seus canons contra les posicions nord-americanes. D’aquesta manera, els tancs japonesos varen poder tornar avançar.

Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

Heinrich Himmler va escriure-li una carta en el doctor Sigmund Rascher per comunicar-li que consideraria com a verdaders traïdors a la pàtria a tot aquell que s’oposés als experiments amb éssers humans, preferint d’aquesta manera que morissin els “valents soldats alemanys” enlloc de salvar-se utilitzant els resultats d’aquests experiments. El cap de les SS li va prometre que no dubtaria en comunicar els seus noms a les autoritats competents.

A Egipte:

En la segona Batalla de El-Alamein, a la matinada, el 8è Exèrcit britànic va continuar bombardejant amb els seus canons a les tropes de l’Eix fins a les tres de la matinada, i varen tornar-hi a les set del matí. Mentrestant, uns quants soldats britànics van aclarir el camí dels camps de mines gràcies a la Lluna plena que il·luminava l’arena dels Jardins del Diable marcant els camins segurs amb cintes blanques. A les vuit del matí, els britànics havien conquerit la meitat dels soldats de l’Afrikakorps, però van patir 2.500 baixes, en part per culpa de les mines i les trampes. La barrera de foc mòbil britànica va aconseguir reduir al mínim els dispars dels morters, els franctiradors i les metralladores de l’Eix. Però les tropes del 10º Cos de Herbert Lumsden van fracassar en el seu intent de trencar les línies de l’Eix, i no varen poder protegir la infanteria d’un contraatac. Només la 8ª Brigada Blindada va aconseguir arribar fins els turons de Miteiriya. Davant del fracàs de Lumsden, Bernard Law Montgomery el va escridassar de males maneres. Lumsden va ordenar nous atacs per intentar auxiliar la infanteria que s’estava enfrontant a les divisions italianes Folgore i la Brigada Ramcke.

A Líbia:

A resulta dels combats a El-Alamein, els britànics varen matar al substitut d‘Erwin Rommel, el capità general George Stumme, quan un obús va impactar en el seu automòbil i va morir per un atac de cor. Stumme va ser trobat mort al desert i les causes de la seva mort no són del tot clares. Stumme va ser substituït pel general Wilhelm von Thoma, i Rommel es va veure obligat a tornar per agafar el comandament. Precisament, aquell matí Rommel estava dormint tant tranquil a la clínica austríaca on es recuperava, a Semmering, a l’estació de muntanya del Tirol, quan va rebre una trucada d’Adolf Hitler que li va comunicar les males notícies de El-Alamein. El dictador li va demanar que viatgés allí d’immediat perquè no sabien res del general Stumme. Tot i que s’estava recuperant d’atac hepàtics i d’una infecció nasal, Rommel va acceptar les ordres de Hitler.

A la Gran Bretanya:

Des de les costes britàniques en varen sortir dues flotes britàniques i nord-americanes per trobar-se en un punt concret en el mar amb el comboi que havia sortit el dia anterior dels Estats Units per dirigir-se tots junts a les costes de Marroc en l’Operació Torch.

A Itàlia:

La RAF va tornar a bombardejar la ciutat de Gènova i va atacar la ciutat de Milà.

A Guadalcanal:

A la matinada, després del bombardeig japonès de la nit anterior, les forces terrestres japoneses varen atacar als nord-americans. Els canons japonesos del mont Kayo varen obrir foc, formant una cortina, i d’aquesta manera varen avançar els tancs seguits de la infanteria. Durant quatre vegades varen atacar els japonesos, però en tots els cops varen ser rebutjats. Per rebutjar l’atac, els nord-americans varen utilitzar fusells, morters, artilleria i projectils antitancs de 37 mil·límetres. Al matí, a la jungla, que estava plena de tancs destruïts, els japonesos varen tornar a atacar de nou, però el comandant nord-americà Alexander Vandergrift va llançar en el combat a tots els seus efectius i va cridar als avions per rebutjar l’ofensiva japonesa. Només alguns petits grups japonesos varen aconseguir travessar les defenses, però no varen sobreviure. Més de 1.500 soldats de Maruyama varen morir per només 60 de nord-americans.

Divendres:

A Egipte:

A El-Alamein, a les vuit del vespre, després d’una intensa preparació artillera de 1.200 canons, el general Bernard Law Montgomery va començar l’Operació Lightfoot, la primera fase de la segona Batalla d’El-Alamein, una ofensiva contra les tropes de l’Eix amb 150.000 soldats del 8º Exèrcit britànic i centenars d’unitats d’artilleria. Les línies alemanyes estaven defensades amb mines, filferro i zones de foc creuat. Erwin Rommel va anomenar aquella zona Els Jardins del Diable, però gràcies a la Lluna plena que il·luminava l’arena del desert els britànics varen poder detectar les mines sembrades. El començament de la batalla la desproporció entre les forces era a favor dels britànics: 50.000 soldats alemanys i 54.000 soldats italians contra 195.000 soldats de la Commonwealth. A més, el 8º Exèrcit disposava de 85 batallons d’infanteria i les forces de l’Eix 71, 31 dels quals eren alemanys; 1.451 canons antitancs britànics contra 800 de l’Eix; i 908 peces d’artilleria pesada i mitjana de primera classe contra 500 de l’Eix, de les quals 350 eren canons italians de la Primera Guerra Mundial. A més a més, Rommel estava de baixa al Reich recuperant-se a una clínica austríaca i el substituïa el general Georg Stumme, que va morir el primer dia de l’atac per un atac de cor després de que el disparessin quan baixava del cotxe. Quan el seu xofer va arrencar el vehicle amb Stumme dins, aquest va patir l’atac i va caure del vehicle. El seu cos no va ser trobat fins el dia següent.

L’objectiu dels britànics consistia en un atac en el nord, al costat de la costa, amb el suport massiu de l’artilleria, mentre el 13º Cos d’Exèrcit duria un atac secundari pel sud per distreure les forces de l’Eix. Els alemanys esperaven que l’atac de la infanteria provindria del sud perquè els britànics havien estat construint oleoductes i casamates en aquell sector, tot i que en realitat aquelles construccions no eren res més que trossos de fusta per desviar l’atenció. A les 21:40, l’artilleria del 8º Exèrcit va començar a bombardejar les tropes de l’Eix acompanyats d’atacs aeris dels bombarders Wellington i Halifax. A les 22:00, les forces britàniques van bombardejar amb 822 canons a l’Afrikakorps per després assaltar-los. Les bombes es podien arribar sentir a Alexandria, a pràcticament 100 quilòmetres de distància i, es diu, que el soroll causat era tan gran que les orelles dels artillers varen sagnar. Després del bombardeig, els soldats britànics varen iniciar l’avanç obrint pas amb 32 tancs Matilda II Scorpion i els soldats neozelandesos, escocesos i australians, que varen destruir la infanteria italiana. 

Abans de l’atac, des del Caire, el general Harold Alexander va enviar un missatge en clau al primer ministre Winston Churchill amb la paraula Zip indicant-li que havia començat l’atac. Churchill va escriure un telegrama per a Franklin Delano Roosevelt per anunciar-li que havia començat la batalla i li va prometre que intervindria tota la força d’un Exèrcit. 

En el Reich:

A Alemanya:

Els alemanys varen començar a construir el camp de concentració de Dora Mittelbau. 

En els Estats Units:

Un impressionant comboi al comandament del general George Patton i el contraalmirall Henry Kent Hewitt va sortir cap al nord de l’Àfrica per dur a terme la futur Operació Torch.

En el front oriental:

A Stalingrad:

Els soldats soviètics es van veure obligats a abandonar la fàbrica Octubre Roig, però aviat la tornarien a recuperar. Aquella fàbrica va canviar de mans diversos cops durant la Batalla.

En el sector sud:

A Novgorod Oblast, en el marc de l’Operació Blau, va morir en combat el fill d‘Erich von Manstein, Gero Erich Sylvester von Manstein. La pèrdua del seu fill va afectar profundament al mariscal de camp alemany.

A Itàlia:

Uns vint avions britànics varen atacar la ciutat de Gènova.

A Guadalcanal:

Al vespre, els japonesos varen emprendre el bombardeig més violent de la campanya i, a la nit, les tropes terrestres varen atacar sense èxit als nord-americans.

Dijous:

A Itàlia:

Els britànics varen llançar una sèrie d’atacs contra les zones industrials al voltant de Torí, Milà i Gènova.

A Egipte:

A El Caire, tal i com havien acordat feia uns dies, a les deu de la nit Harold Alexander li va enviar a Winston Churchill un missatge amb la paraula clau ZIP, que indicava que l’endemà començaria l’atac del 8º Exèrcit contra les forces alemanyes a la zona de El Alamein.

A Algèria:

El general Mark W. Clark, juntament amb alguns membres del seu equip, varen desembarcar en secret d’un submarí a la costa algeria per mantenir conversacions amb els oficials de l’alta graduació que donaven suport als Aliats i amb els líders de la Resistència.

A Líbia:

Caces Aliats varen sobrevolar els aeròdroms de El Daba i varen obligar en els Me-109 a combatre.

Dimecres:

En el Reich:

Wilhelm Keitel va apuntar que Adolf Hitler estava convençut que els soviètics s’estaven enfonsant i que 20 milions de persones moriren de fam. Per commemorar el vintè aniversari de la Marxa sobre Roma de Benito Mussolini, Hitler li va enviar una carta en el dictador italià en la qual un cop més li va mostrar la seva admiració més profunda.

A Rússia:

Una companyia de la policia alemanya va descobrir en un bosc un campament de famílies jueves i el varen atacar, matant a 461 persones. Només una dotzena de persones varen aconseguir sobreviure.

En el front oriental:

A Stalingrad:

Aquell dia va començar a actuar com a franctirador Vasili Zàitzev, que es convertiria en un heroi de la Unió Soviètica. Els seus defensors diuen que va matar a 149 persones.

A la Gran Bretanya:

Winston Churchill va escriure una carta per Anthony Eden per dir-li que havia d’admetre que els seus pensaments s’havien fonamentat principalment en Europa, en el ressorgiment de la glòria d’Europa, i que seria catastròfic que els soviètics esborressin la cultura i la independència dels antics Estats europeus. Continuant amb els seus pensaments, el primer ministre va afegir-li que confiava “que la família europea pogués actuar unida, com una única entitat, sota la presidència d’un Consell d’Europa”.

A Egipte:

El mal temps aquell dia a la zona de El-Alamein va donar alguns problemes aeris als britànics, però no els va impedir actuar amb garanties i amb èxit el 23 d’octubre.

En els Estats Units:

La Revenue Act va establir una quantitat i varietat sense precedents de pujades d’impostos, provocant que al voltant de 50 milions de nord-americans paguessin l’impost federal sobre la renta.