1 de febrer de 1945

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va prendre la decisió de proclamar Berlín fortalesa o plaça forta després de que s’informés a la població berlinesa de que l’exèrcit soviètic havia creuat l’Òder i es dirigia a la ciutat. A partir de llavors, els berlinesos, que varen començar a témer per la seva seguretat, varen ser obligats a cavar trinxeres i col·locar barricades, i els integrants de la Volkssturm varen vigilar les estacions i els principals edificis.

A les 13:25, Hitler va ser examinat pel doctor Theodor Morell, que tot i que el va trobar perfectament bé de salut li va administrar una injecció de glucosa i calci.

En la reunió militar, Heinz Guderian li va presentar a Hitler i davant del ministre Hermann Göering, una proposta de no atacar Hongria per en canvi atacar el cap de pont del riu Òder, on les forces soviètiques eren més dèbils. Per dur a terme aquella operació, Guderian li va explicar que tindrien que abandonar els territoris dels Balcans, Itàlia, Noruega i Curlàndia. Després d’escolta la proposta, Hitler, novament, va rebutjar-la perquè no volia cap retirada dels seus exèrcits. Cansat d’una nova negativa, Guderian li va insistir que sense aquella operació no podrien defensar Berlín i li va assegurar que ell només treballava pels interessos d’Alemanya. Sentint-se acusat, Hitler es va enfadar moltíssim i li va dir de males maneres que tota la seva vida havia lluitat per Alemanya i, amb ràbia al cos, no va parar d’escridassar-lo. Tot seguit, Göering, que estava escoltant passiu la picabaralla, va reaccionar quan va veure que Hitler no li passava l’atac de ràbia i va agafar del braç al general Guderian i se’l va emportar en una habitació per oferir-li una tassa de te.

Durant la tarda, Martin Bormann va donar a conèixer una directiva de Hitler en la qual prohibia l’accés a les seves estances de les persones no autoritzades expressament. Al vespre, Hitler, en presència de Bormann, va rebre a Willi Stöhr, a qui va nomenar gauleiter de Westmark.


A les 20:06 varen sonar les alarmes antiaèries a Berlín per la presència de 116 Mosquits, que varen obligar a centenars de milers de berlinesos a refugiar-se en els subterranis o als diversos refugis. Quatre minuts més tard va sonar l’alarma antiaèria a la ciutat de Dresden fins les 20:35 per la presència d’aquests Mosquits. No hi va haver cap atac.


Richard Baer va agafar el comandament del camp de concentració de Mittelbau-Dora, fet que va agreujar encara més les condicions del camp. 


El general Walter Buhle va ser designat cap d’armament de la Wehrmacht. Al mateix temps, un informe afirmava que dels 2,1 milions d’homes de l’Exèrcit de Reserva (Ersatzheer) que estaven en formació o ingressats en els hospitals, 310.000 no tenien un estatut clar.


Es va projectar per al ministre Joseph Goebbels la pel·lícula de propaganda soviètica Leningrad en lluita, que mostra el cercle, la defensa i l’alliberació final de l’antiga capital tsarista. La pel·lícula va causar una gran impressió al ministre, que la vol projectar perquè sigui un exemple esperançador per la defensa de Berlín.


Friedrich Flick va nomenar al seu fill conseller delegat de Maxhütte, la seva empresa siderúrgica més important, amb fàbriques d’acer i mines repartides per tot Baviera i Turíngia.

En el front oriental:

A Polònia:

Els carros soviètics del 1º Front Bielorús varen arribar a Küstrin, a només 70 quilòmetres de Berlín, i varen establir més caps de pont al sud de la ciutat. A Prússia Oriental, el 4º Exèrcit alemany, que es trobava bloquejat, va intentar arribar a Elbing, ocupada pels alemanys, però varen ser aturats per un contraatac soviètic.


El cos de cavalleria del 15º SS cosac, un cos de cavalleria de la Wehrmacht format per cosacs, va ser transferit a les Waffen-SS.

A Bulgària:

A Sofia va ser afusellat Bogdan Filov.

En el front occidental:

A Alemanya:

El 3º Exèrcit nord-americà del comandant George Patton va arribar a la Línia Sígfrid. A més, el 6º Cos nord-americà del 7º Exèrcit va creuar el riu Moders i va avançar cap a Oberhofen.

A Malta:

El dia abans de la reunió entre el president Franklin Delano Roosevelt i el primer ministre Winston Churchill, els caps de l’Estat Major Conjunt es varen tornar a reunir aquella tarda després de les diferències que havien tingut dos dies enrere. El cap de l’Estat Major, George Marshall, que havia promès resoldre l’assumpte ràpidament, va demanar que abandonessin la sala tots els oficials subordinats i anotadors. Tan aviat com Alan Brooke, amb qui els nord-americans discrepaven perquè només volia seguir una línia d’atac enlloc de dues, es va asseure amb el general Marshall i va començar a parlar. Per fer-los entendre que el president Roosevelt no intervenia en les grans decisions militars, va dir que el President pràcticament mai veia al general Dwight D. Eisenhower i que mai li escrivia, i va exclamar que les seves preocupacions anaven a contrapeu. Brooke va guardar silenci i els caps militars de seguida varen donar suport el pla del SHAEF.

31 de gener de 1945

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

L’arribada dels soviètics a l Òder va provocar diferents situacions de pànic entre la població. Rumors sobre avantguardes dels soviètics a Velten, Strausberg i Fürstenwalde es varen escampar ràpidament. Per via del rumor, la notícia de que els soviètics havien creuat el riu que feia frontera va arribar a Berlín aquell mateix matí. Alguns deien que havien vist tancs soviètics a la perifèria oriental de la capital o que havien sentit el soroll de les seves cadenes. El pànic generalitzat va provocar que les caixes d’estalvis i les botigues d’alimentació fossin esvalotades.

A la Cancelleria, Adolf Hitler es va reunir amb Joseph Goebbels, que també estava molt preocupat, i el general Von Hauenschild per ratificar-los les mesures de defensa de Berlín, especialment el transport en tren especial des de Leipzig de 25.000 panzerfausts. També va ordenar que la Luftwaffe destruís els 40 centímetres de gel que cobrien l’Òder, ja que no volia que els soviètics el creuessin a peu.

Goebbels va enviar aquell dia al seu ajudant Günther Schwägermann en cotxe cap a Lanke perquè posés en un lloc segur a Magda, els seus sis fills, les avies de les criades i l’equipatge necessari. Magda va escriure en el seu fill Harald Quandt, que estava en un campament britànic de presoners de guerra, per dir-li que la casa estava dempeus i que tots estaven bé, inclús l’àvia. També Emmy Göering i la seva filla Edda varen ser obligades a marxar a Obersalzberg davant el desastre que s’apropava.

Durant el dia, es varen cursar diverses directives firmades per Hitler. En una d’elles es va donar la màxima prioritat al programa d’armament d’urgència decidit el 23 de gener. Per tal de defensar Alemanya dels soviètics, els alemanys varen constituir com una unitat d’alarma (Alarmeinheit) la Divisió Döberitz (la 303º Divisió d’Infanteria) en la zona d’entrenament de tropes del mateix nom que la unitat.

A la nit, Hitler es va tornar a reunir amb Goebbels i li va demanar que anul·lés el seu requeriment del matí en relació amb 150 tancs i canons d’assalt que acabaven de sortir de les fàbriques berlineses. Ara els volia utilitzar a l’Òder contra els soviètics. Els dos llavors es varen posar a criticar al general Heinz Guderian. de qui Hitler va dir que era un home cansat. Quan Goebbels li va anunciar que la seva família no abandonaria Berlín, Hitler li va replicar que Eva Braun havia pres la mateixa decisió, mentre que Emmy Göering havia decidit amagar-se a Berchtesgaden. El dictador va expressar els seus dubtes sobre si Hermann Göering era qui l’hauria de substituir en cas de que li passés alguna cosa. Hitler se’n va anar a dormir molt d’hora per ser ell.


Després de treure’ls del camp de concentració de Stutthof, els alemanys varen afusellar a milers de presoners a la costa de Palmnicken, a la península de Sàmbia, a l’extrem oriental de Prússia, un cop varen frustrar un intent de matar-los fent-los caure en una mina d’ambre per fer-los saltar pels aires. Es creu que només 200 varen sobreviure la massacre.

En el front oriental:

A Hongria:

L’exèrcit soviètic va atacar entre el riu Danubi, a l’est, i el llac Balaton, a l’oest.

A Polònia:

Les tropes d’avantguarda del 2º Exèrcit de tancs del comandant Gregory Zhukov, amb el coronel Gusakovsky al capdavant amb la seva 44º Brigada de guàrdies, varen arribar a la ribera del riu Òder, a l’altura de la localitat de Küstrin, situada a només 65 quilòmetres de Berlín i a més de 402 quilòmetres del punt de partida, i varen formar un cap de pont. El riu estava completament gelat. Al migdia, dos batallons del 5º Exèrcit de xoc del 1º Front Bielorús varen entrar a la ciutat de Kienitz.

En la guerra:

El nord-americà Eddie Slovik, un soldat ras que a l’octubre de 1944 havia desertat de l’Exèrcit després de que la por l’impedís continuar durant un combat, va ser executat per un batalló d’afusellament després de que el condemnessin a mort. El cas va agafar molta volada en els mitjans de comunicació i el noi va redactar una carta de clemència. De res li va servir perquè es va convertir en l’únic nord-americà combatent al que s’havia ajusticiat per aquest delicte des del 1860.

A les Filipines:

Elements de la 11º Divisió aèria nord-americana varen desembarcar a la cresta de Tagaytay, a la badia de Nasugbu, contra una dèbil resistència japonesa. Les tropes nord-americanes varen aterrar a només 80 quilòmetres al sud-oest de la capital Manila, que era el seu últim objectiu.

30 de gener de 1945

Dimarts:

En el Reich.

A Alemanya:

Feia dotze anys que Adolf Hitler havia pujat al poder, però les coses eren molt diferents a les del 30 de gener de 1933. Hitler va emetre el seu últim discurs registrat i emès per la ràdio a les deu de la nit a la nació alemanya i publicat als diaris del dia següent. Serà el discurs més breu que mai hauria pronunciat amb només 20 minuts de durada. Hitler va prometre que tot i les dificultats que tenien les coses canviarien aviat. El dictador va mencionar un cop més que una conspiració mundial de jueus del Kremlin volia acabar amb ells i va acabar el seu discurs assegurant que la guerra no la guanyaria l’Àsia Central sinó Europa, definint la guerra com una batalla racial contra l’exèrcit soviètic. Una part del discurs, va dir:

Del deure només me’n pot alliberar Aquell que me l’ha entregat. Només estava en mans de la Providència que jo fos liquidat per la bomba del 20 de juliol que va explotar a un metre i mig de mi. Que el Totpoderós em protegís aquell dia em sembla la confirmació de la missió que Ell m’ha confiat. En els anys següents no m’apartaré d’aquest camí, guiat per la santa convicció de que al final el Totpoderós no abandonarà a qui, en tota la seva vida, mai ha volgut una altra cosa que salvar al seu poble d’un destí que no ha merescut…

Quan va acabar el discurs es va fer un silenci, que va ser trencat segons més tard pels dos himnes nacionals, prolongats per un programa de marxes militars.

Al migdia, Hitler va rebre a Martin Bormann, que li va presentar un breu informe sobre la situació del partit nazi. Després de dinar es va reunir amb Werner Naumann i a la una va rebre tractament del doctor Theodor Morell, que li va injectar glucosa, vitamines, calç i extracte de fetge.

A la tarda, el ministre d’Armament, Albert Speer, va enviar un informe a través del seu oficial d’enllaç, Nicolaus von Below, a Hitler per explicar-li que la guerra estava perduda en el camp de l’economia i l’armament, i li va proposar donar prioritat als aliments, els combustibles d’ús domèstic i l’electricitat abans de continuar subministrant més recursos per construir tancs, motors d’avió i municions. Speer va canviar el seu discurs que havia mantingut durant tota la guerra; abans donava prioritat a l’economia de guerra, però ara, en el moment final, donava prioritat a la població. Després de la pèrdua de l’Alta Silèsia no hi havia cap possibilitat de satisfer les necessitats de guerra, ja que les seves mines proporcionaven el 60% del carbó alemany i no quedava més que dues setmanes de carbó per als ferrocarrils, els alts forns i les fàbriques. Des de que Silèsia estava perduda, especificava Speer, ja no es podia proveir més que una quarta part dels carbó i una sisena part de l’acer que havien obtingut del 1944. Per acabar, li va concloure l’informe dient-li que “la valentia dels soldats no podria contrarestar per més temps la superioritat material de l’enemic”.

Quan va acabar de llegir l’informe, va ignorar les propostes de Speer perquè encara confiava que tot i la superioritat dels Aliats les coses s’igualarien quan aquests s’endinsessin dins territori alemany perquè estava convençut que els soldats alemanys lluitarien amb molta més energia dins de la seva pàtria. A més, les autoritats alemanyes varen decidir donar prioritat a la Wehrmacht en la distribució de combustible davant dels refugiats en l’ús dels trens de mercaderies. Tot i no fer cas a l’informe de Speer, Hitler li va prohibir entregar-lo a ningú i li va afegir que ell era l’únic que podia treure’n conclusions sobre la situació de l’armament.


A Berlín, en la sala de cinemes Tauenzienpalast es va estrenar la pel·lícula en color planificada pel ministre Joseph Goebbels, Kolberg, dirigida per Veit Harlan, sobre els setges a la petita ciutat alemanya de Kolberg, en el Bàltic, dels exèrcits de Napoleó Bonaparte. El públic era majoritàriament soldats aquarterats a la ciutat i membres de les Joventuts Hitlerianes. La pel·lícula també es va poder veure en la mig derruïda La Rochelle, a la costa atlàntica francesa, on hi resistia una guarnició alemanya. Les bobines de la pel·lícula es varen tenir que llençar en paracaigudes. Hitler mai va arribar a veure la pel·lícula, tot i que es va fer una còpia perquè la pogués veure en privat.


A Brandenburg, davant l’enfonsament del Reich, a la presó de Sonnenburg, la Sonne com l’anomenaven els presoners, ubicada a l’est de Berlín, 800 interns varen ser assassinats, la gran majoria estrangers i malalts, a la nit per ordre de l’assistent personal de Martin Bormann, el fiscal de l’Estat regional, Kurt-Walter Hanssen, ja que creien que no mereixia la pena repatriar-los a l’altra banda de l’Òder. Les SS i els policies varen obligar en els presoners a agenollar-se en grups de deu i els varen afusellar amb un tret a la nuca. En els malalts els varen matar directament al llit. A uns 150, classificats com útils, els varen fer marxar direcció a Berlín. 


En el camp de concentració de Sachsenhausen hi va arribar un tren amb 2.000 jueus del camp d’Auschwitz, dels 261 varen morir durant el trajecte d’onze dies per culpa de viatjar en vagons obert amb unes temperatures inferiors als 20 graus sota zero. Només arribar al camp, els cirurgians varen tenir que amputar sense interrupció braços i cames.

A la vegada, 3.000 jueus evacuats dels camps satèl·lits de Stutthof, en la seva gran majoria dones, varen ser assassinats amb metralladores pels guàrdies de les SS i de les Joventuts Hitlerianes a Palmnicken, a la riba del Bàltic. Tenien que embarcar a Pillau per ser enviats als ports de l’oest.

En el front oriental:

A Polònia:

Les unitats del comandant Gregory Zhukov varen penetrar sense trobar resistència la zona defensiva de Meseritz i, a dos quarts de vuit del matí, el quarter general del Grup d’Exèrcits del Vístula va veure que la carretera de Landsberg estava plena de tancs soviètics. El 1º Front Ucraïnès va arribar al riu Òder, i algunes de les seves unitats varen establir caps de pont en la seva riba occidental.

Qui sí que va contraatacar va ser el Cos Blindat d’elit Grossdeutschland, que va restablir un estret corredor entre Königsberg i la bossa de Heiligenbel, on estaven envoltats 200.000 homes del 4º Exèrcit.


En el nord, el migdia va sortir del port el creuer alemany més gran de la Força de l’Alegria, el Wilhelm Gustloff, amb moltes persones i dos capitans, el civil Friedrich Petersen i el militar Wilhelm Zahn, que fugien dels soviètics amb les llums apagades per evitar la seva detecció. Segons un estudi que es va fer posteriorment, en el vaixell hi viatjaven unes 10.582 persones, de les quals 8.956 eren refugiats (entre ells, uns 4.000 nens, e73 dones del Cos Femení Auxiliar de la Kriegsmarine, 918 oficials, sotsoficials i mariners de la 2º Unterseebootslehrdivisions, 173 tripulants i 162 ferits greus), tot i que el creuer estava dissenyat per transportar a 2.000 passatgers. És molt difícil saber amb exactitud quanta gent viatjava en el creuer perquè en aquell moment no hi havia cap control. Quan l’embarcació salpava a alta mar nevava i la temperatura era de 10 graus sota zero i, a més, l’aigua estava mig congelada. A través de megafonia es va emetre el discurs de Hitler dirigit al poble alemany amb motiu de l’aniversari de la pujada al poder. Un cop acabat el discurs es va poder sentir l’himne alemany, el Deutschland über alles, i després va tornar a regnar el silenci. Dues hores més tard, quan estaven a prop del far d’Hela, en el Golf de Danzig, un missatge de ràdio va avisar de la proximitat de dragamines. Ràpidament, Petersen va ordenar encendre les llums per evitar una col·lisió.

Però aquesta decisió va ser un error perquè va ser captat per un submarí soviètic, el S-13 a les 21:16. Aquest no s’ho va pensar dos cops i en veure’l en el seu punt de mira el va atacar amb quatre torpedes per ordres del capità A-I. Marinesko. Trres dels quatre torpedes varen tocar la nau; el quart es va encallar en el tub llançador, posant en greu perill al propi submarí. L’embarcació es va enfonsar ràpidament després de 44 minuts. Unes 9.000 persones varen morir, entre elles 400 auxiliars d’artilleria femenines de la Wehrmacht i un miler de joves mariners que es dirigien a Kiel per incorporar-se a nous destins a bord de submarins, i 1.239 varen ser rescatats per altres embarcacions alemanyes liderades pel creuer Admiral Hipper. 13 dels rescatats varen morir més tard d’hipotèrmia.

Curiosament, l’enfonsament va ser silenciat tant pels alemanys, que temien que els perjudiqués l’esperit de resistència, com pels soviètics, que no volien responsabilitzar-se de la tragèdia. Es considerat el desastre més gran de la història marítima.

A més dels prussians i dels silesians, ara els pomeranis i els brandenburgesos varen fugir dels soviètics cap a l’oest. A part, el comandant del 4º Exèrcit, el general Ferdinand Hossbach, va ser destituït oficialment per Hitler després de que hagués abandonat la fortalesa de Lötzen sense el permís del dictador.

En el front occidental:

A Bèlgica:

En el castell de Namur, que feia de quarter general d’Omar Bradley, el comandant de Missouri es va reunir amb el comandant del 9º Exèrcit Bill Simpson, que va quedar impactat i meravellat pel castell.

A l’Atlàntic:

El president Franklin Delano Roosevelt viatjava en l’embarcació Quincy cap a Malta per reunir-se el dia 2 amb el primer ministre Winston Churchill per després dirigir-se a Ialta per celebrar la Conferència de Ialta. Els seus companys de viatge li varen dur en el President quatre pastissos a la seva cabina, un per cada mandat, seguits d’un cinquè pastís que tenia un gran interrogant glacejat al damunt. La tripulació del Quincy li va entregar un cendrer de llautó elaborat amb el casquet d’un projectil disparat a Normandia el Dia D.

A Malta:

Abans de la reunió del dia 2 de febrer entre Roosevelt i Churchill, els caps de l’Estat Major Conjunt es varen reunir aquell migdia per 182è cop. Una delegació del SHAEF dirigida pel comandant Walter Bedell Smith va presentar de nou el pla del comandant suprem Dwight D. Eisenhower: destruir els alemanys a l’oest del Rin, creuar el riu i després avançar cap al cor d’Alemanya en dos eixos. Smith els va explicar que el 9º Exèrcit nord-americà reforçaria als homes del mariscal Bernard Law Montgomery al nord i que el segon atac cap a Frankfurt i Kassel el duria a terme el 12º Grup d’Exèrcits de Bradley, que envoltaria el Ruhr des del sud i ajudaria al 21º Grup d’Exèrcits. Un cop més, Alan Brooke va posar la nota crítica al pla nord-americà dient que creia que no disposaven de suficient força per dues grans operacions. George Marshall no va estar gens d’acord amb Brooke i va advertir de que no era segur confiar en una sola línia d’avanç. La sessió es va aplaçar sense arribar a cap tipus d’acord, i Smith va telegrafiar ràpidament a Eisenhower, que es trobava en aquell moment a Versalles. El comandant suprem li va respondre que ocuparia el Rin en el nord tan aviat com fos possible i sense esperar a tancar el Rin en tota la seva longitud. Quan Brooke se’n anava a dormir a mitjanit en el palau de San Anton, Smith va parèixer a la seva porta per continuar el debat. Brooke creia que el quarter general d’Eisenhower estava massa lluny del front i que no veia la realitat, i durant una hora varen intercanviar impressions.

A les Filipines:

Ansiós, el comandant Douglas MacArthur va ordenar que tres divisions s’encarreguessin d’ocupar Manila. Aquestes tres divisions varen arribar a les afores de la capital.

29 de gener de 1945

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

A última hora de la tarda, Adolf Hitler es va reunir amb Joseph Goebbels, Hermann Göering i Josef Dietrich per parlar de l’ofensiva a Hongria, la desarticulació de la coalició aliada i l’organització de la defensa de Berlín. Dietrich va informar de que les enormes dificultats de transport i el domini aeri Aliat havien obligat a endarrerir durant algunes setmanes l’atac de les SS a Hongria. Hitler va respondre que s’havia de contenir els soviètics amb “argúcies”. La reunió va tenir que acabar-se al búnquer per culpa d’una alerta antiaèria.

Abans d’entrar a la reunió amb el dictador, Göering va voler parlar a soles amb Goebbels per parlar-li d’una eventual evacuació de Berlín. Goebbels li va taxativament que era impossible perquè era una ciutat massa gran, amb gran part de la indústria d’armament i pràcticament tota l’Administració del Govern. L’endemà, Hitler va rebutjar aquesta proposta.


Segons uns càlculs de les autoritats alemanyes, es dirigien al centre del Reich uns quatre milions de persones de les zones de l’Est que intentaven fugir de les represàlies dels soviètics. Aquells càlculs varen ser erronis perquè al final varen ser moltes més persones que varen fugir dels soviètics.


L’antic membre de la Rosa Blanca, Hans Leipelt, va ser executat a la presó de Stadelheim.

En el front oriental:

A Prússia Oriental:

El 48º Exèrcit soviètic del comandant Konstantin Rokossovsky va aconseguir rebutjar l’atac alemany del general Friedrich Hossbach i del general George-Hans Reinhardt després de tres dies de lluita amb un fred intens. Aquell dia, l’exèrcit soviètic va entrar a Pomerània i ja marxava decidit cap a Berlín.


Les tropes del mariscal Gregory Zhukov, que perseguien les restes del 9º Exèrcit, dèbils grups d’homes completament esgotats i desarmats, varen aparèixer davant les fortificacions de l’Òder i del Warther, on hi havia el 10º Cos de l’Arma SS. Quan la població va intentar fugir, ja hi havien els soviètics a sobre. Més tard, un desesperat Heinrich Himmler va desplegar les seves millors unitats de les SS en un moviment de flanc contra el mariscal soviètic i els seus Exèrcits en el sector Schneidemühl. El contraatac va ser un fracàs.

En el front occidental:

A Bèlgica:

Els Aliats varen restablir més o menys la línia de front de les Ardenes que hi havia el 15 de desembre de 1944.

A les Filipines:

Els homes del 11º Cos nord-americà del comandant Charles Hall varen desembarcar sense trobar oposició a San Antonio, a la costa occidental de Luzon, just al nord de la península de Batan.

28 de gener de 1945

Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

Durant aquell matí, Adolf Hitler va emetre la seva primera ordre a la Volkssturm. Tot i saber que eren molt dèbils i que serien eliminats amb molta facilitat, el dictador va ordenar que es formessin en grups de batalla, brigades, per ser utilitzades com a unitats d’emergència. A més, aquell dia es va proclamar la separació de les divisions russes de la Wehrmacht i la seva transferència oficial al comandament de les Forces Armades del Comitè d’Alliberació dels Pobles de Rússia, la VS-KONR.

Hitler, molt disgustat amb Friedrich Hossbach per haver retirat les seves tropes de Lötzen desafiant les seves ordres, el va destituir per telèfon.

A les tres de la tarda, Hitler es va reunir a la Cancelleria amb Vidkun Quisling acompanyat de Joachim von Ribbentrop, Hans Heinrich Lammers i Martin Bormann. El dictador li va prometre la independència de Noruega després del “desenllaç victoriós del combat fatídic d’Europa“. Una mica més tard, Hitler va nomenar al general Andrei Vlasov comandant en cap de les seves forces russes, l’Exèrcit d’Alliberació Rus.

A última hora de la tarda es va reunir amb Joseph Goebbels a qui li va descriure les interminables jornades de més de 16 hores de treball. Per alleugerir-se varen recordar els vells temps quan intentaven pujar al poder. Més tard, Hitler va mostrar les contradiccions que l’envoltaven. Per una part va reconèixer que no tenia esperances de vèncer i que ara només aspirava en ser un gran exemple per la història, però també va dir que encara confiava en un canvi radical de la situació. Per animar-lo, Goebbels li va exagerar sobre la determinació de Roma de continuar la lluita en el pitjor moment de la Segona Guerra Púnica, sobre la de Frederic el Gran durant la Guerra dels Set Anys, després de la derrota de Kunersdorf. Les paraules del seu ministre el varen animar. La conversa va tenir que continuar al búnquer per una nova alarma antiaèria a les 20:04, desactivada a les 21:25.


En el camp de concentració de Sachsenhausen hi va arribar un tren procedent de l’Alta Silèsia amb deportats polítics ucraïnesos i polonesos. Els havien fet viatjar en vagons oberts, tot i les temperatures inferiors a 20 graus sota zero. 238 persones varen morir durant el viatge.

A Àustria:

Els Aliats varen bombardejar durament Viena.

En la batalla de les Ardenes:

Les últimes defenses alemanyes varen desaparèixer i es varen replegar fins a les seves posicions de partida del 16 de desembre de 1944. D’aquesta manera, els Aliats varen conquerir les Ardenes acabant definitivament amb l’ofensiva alemanya. El cost total en soldats per als alemanys per la seva ofensiva de les Ardenes va ser de 100.000 morts, ferits i capturats. Els nord-americans varen patir 81.000 morts, ferits o capturats, i els britànics, 1.400. Els dos bàndols varen patir fortes pèrdues d’armament, fins a 800 tancs cadascuna. Els alemanys també varen perdre al voltant de 1.000 avions. A diferència dels alemanys, els nord-americans es varen poder refer en un parell de setmanes.

En el front oriental:

A Lituània:

Les tropes soviètiques del 1º Front del Bàltic, sota el comandament d’Ivan Bagramian, varen pràcticament eliminar la bossa de Memel i varen alliberar Lituània. A prop de Vilna va morir en combat la franctirador soviètica Roza Yegórovna Shánina, que va ser responsable de la mort de 54 soldats alemanys. Més a l’oest, l’exèrcit soviètic es va establir al riu Òder.

En els Estats Units:

El primer contingent de dones de les MCWR va arribar a Hawaii.

27 de gener de 1945

Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

A les 13:25, Adolf Hitler va ser examinat pel doctor Theodor Morell, que va observar que el dictador tenia forts tremolors en el braç i la cama esquerra a causa de la situació militar. El doctor li va injectar glucosa i calci.

A les 16:20, Hitler va mantenir una conferència de Guerra a la Cancelleria que va durar dues hores i mitja amb 24 convidats, entre ells Hermann Göering, Karl Koller, Walther Hewel, Hans-Erich Voss, Karl Jesko von Puttkamer, Wilhelm Burgdorf, Walter Scherff, Hermann Fegelin, Wilhelm Keitel, Alfred Jodl i Heinz Guderian, a part dels taquígrafs. Després de parlar de tots els fronts que tenien oberts i de la meteorologia, Guderian va exposar durant una llarga estona la situació en el front oriental. Guderian el va informar de que el principal problema que tenien era la falta de combustible, i Hitler li va exclamar que per això estava tan preocupat. Llavors, Guderian li va senyalar que si perdien la regió de Balató tot s’hauria acabat, ja que els soviètics avançaven ràpidament.

A continuació va ser el torn de Göering, que no tenia massa res a explicar. Hitler va insistir de que volia destituir al general Kurt Student per incompetent. Göering de seguida se’n va en riure del general i el va titllar d’imbècil i lent, a més el va imitar per la seva forma de parlar lenta i pausada, però va afirmar que el necessitava per animar als paracaigudistes i que s’alegraria de tornar a tenir a Student dins la Luftwaffe. De seguida Hitler el va contradir dient-li que a ell no li agradaria i li va replicar que era massa lent en totes les coses, i va posar l’exemple l’operació per alliberar Benito Mussolini del setembre de 1943, on Student va actuar amb extremada lentitud. Però Göering el va tornar a defensar dient que en general feia bé la seva feina a Itàlia i li va explicar que el necessitava urgentment per reorganitzar les seves divisions, tot i ser lent. No estant-hi d’acord, Hitler va continuar recalcant que Student era extremadament lent i Göering el va continuar defensant dient que també era un home d’idees brillants, cosa que Hitler no li va negar.

Després de parlar de les tropes del general Andrei Vlasov i de la urgència de tenir un programa d’armament, va ser el torn de Jodl, que va parlar del front occidental, italià i iugoslau abans de deixar parlar als representants de la Kriegsmarine. Tot seguit, varen parlar sobre les personalitats i característiques dels generals de primera línia, varen recordar la Primera Guerra Mundial i es varen preocupar pel rang dels oficials jubilats reincorporats a l’Exèrcit per servir en posicions de subordinats.

Parlant d’un armistici amb les potències occidentals, que tant demanava Guderian, Göering i Jodl, consideraven que no era necessari perquè estaven convençuts de que aquests els hi oferirien com a conseqüència de les victòries soviètiques. Hitler va preguntar si consideraven que els britànics estaven entusiasmats amb el que passava al front oriental. Göering li va contestar que els britànics no havien previst que ells (els alemanys) farien la bogeria de mantenir-los tant a ratllar (als britànics), mentre els soviètics envaïen Alemanya sense masses complicacions. Jodl va intervenir-hi només per dir que els britànics sempre havien vist als soviètics amb desconfiança. Tornant a agafar el fil, Göering els va prometre de que si tot continuava de la mateixa manera arribaria en pocs dies un telegrama britànic per negociar el final de la guerra. Hitler li va dir que s’havia proposat deliberadament posar la por al cos als britànics i als nord-americans amb rumors de que els russos conspiraven per quedar-se amb tot Alemanya. També li va comentar que podria ser útil el Comitè Nacional per una Alemanya Lliure i va explicar que l’hi havia demanant a Joachim von Ribbentrop que filtrés en els britànics la història de que els soviètics havien entrenat fins a 200.000 comunistes sota el comandament d’oficials alemanys i que estaven preparats per avançar. Llavors, Göering va afegir que els britànics no havien entrat en guerra per veure com l’Est arribava fins a l’Atlàntic i Hitler li va comentar que els diaris britànics ja estaven escrivint amargament la pregunta: Quin és l’objectiu de la guerra?.

A continuació, Hitler va parlar de la pròxima reunió amb Vidkun Quisling i va comentar seguidament la decadència de la burocràcia, els drets de pensió dels oficials retirats, el sistema d’antiguitat de l’exèrcit britànic, i si un cap de companyia havia de saludar al seu coronel. El general Hermann Fegelin va dir que havia sentit dir que 10.000 oficials britànics internats en un camp de presoners de Sagan s’havien ofert a lluitar amb els alemanys abans de caure en mans dels russos; Jodl ho va trobar una bona idea perquè es crearia la sensació que britànics, nord-americans i alemanys lluitaven en el mateix bàndol. Hitler no en va estar gaire convençut d’aquesta idea.

Durant la reunió, Hitler va expressar molt clarament les seves idees i el guió a seguir: conservar el petroli d’Hongria i d’Àustria en primer lloc, tancar la ruta de Berlín i aguantar com es pogués a Occident. El dictador va rebutjar la proposta d’un dels participants d’enviar els 6.000 homes de les SS del quarter de Berlín-Lichterfelde perquè estava convençut que els necessitaria per defensar la capital dels disturbis que preveia. En canvi, va acceptar, per recomanació de Guderian, evacuar de forma prioritària de les zones amenaçades pels bolxevics als adolescents susceptibles de ser incorporats en breu a l’Exèrcit. A les 18:50 es va donar per acabar la reunió.

Després de la reunió, Albert Speer li va entregar a Guderian un informe que començava amb la frase: La Guerra s’ha perdut. Quan Hitler va veure aquell document el va agafar i el va llegir, i tot seguit el va guardar en una caixa forta. A la nit, Speer li va anunciar a Hitler que li presentaria un nou informe, però el dictador no el va voler rebre perquè no volia ni sentir a parlar de que la guerra estava perduda. Quan Speer va insistir a través d’un ajudant de les SS que li volia entregar-li un nou informe, Hitler li va ordenar que el deixés a la seva caixa forta i li va afirmar que qui volia parlar amb ell a soles sempre tenia la intenció de dir-li coses desagradables i que ja no ho podia suportar. Finalment, Speer va enviar aquell informe que Hitler no volia llegir a 300 col·laboradors industrials amb els quals havia treballat en els últims tres anys. Bàsicament s’acomiadava d’ells i els va deixar clar que la guerra ja estava perduda. Després, el ministre es va acomiadar dels arquitectes amb els quals havia treballat en el passat i els va demanar que reunissin totes les fotografies dels projectes amb els quals havien treballat i les col·loquessin en un lloc segur.

En canvi, Hitler va tenir temps per reunir-se amb Joseph Goebbels, que aquest s’havia vist abans amb Guderian, que es va queixar del menyspreu que rebien els oficials de l’Estat Major. Al ministre no li va fer gens de gràcia el comentari i el va fer callar. Després es va trobar amb Göering, que aquest li va proposar que li demanés a Hitler que trobés una solució política amb els britànics. Ell podria ajudar a través dels seus amics suecs. Goebbels va evitar donar-li una resposta. A continuació es va reunir a soles amb el dictador i va quedar plasmat en veure’l tan desgastat i cansat. Hitler li va tornar a dir que no veia cap possibilitat d’entaular negociacions amb els Aliats occidentals. Parlant dels russos, el dictador va tornar a elogiar a Iosif Stalin, de qui va dir que era un home de gran envergadura, però també el considerava el seu enemic principal, el líder del complot bolxevic mundial.


Martin Bormann va tornar a Baviera per dirigir-se a Obersalzberg i li va explicar a la seva esposa, Gerda Bormann, la vida de Berlín. El secretari de Hitler li va dir que només la germana d’Eva Braun, Gretl, i el marit d’aquesta, Hermann Fegelin eren els únics convidats de Hitler.


A les 19:36, a Berlín varen sonar les sirenes antiaèries i poc després varen aparèixer 63 Mosquits varen reprendre els atacs nocturns a la capital després de tretze dies sense atacs.


La Gestapo de Stuttgart va citar a tots els Mischlinge o cònjuges de matrimonis mixts que es presentessin en el Camp de Trànsit de Bietigheim, en el comtat de Ludwigsburg, el 12 de febrer perquè se’ls assignés a un comando de treball extern. Abans, aquestes persones havien d’informar de la seva sortida i entregar totes les cartilles de racionament de menjar a la policia el 10 de febrer. Els nens de menys de 16 anys quedarien a càrrec d’algun parent.


El destituït Georg-Hans Reinhardt es va reunir amb Lothar Rendulic, el seu substitut en el càrrec, per fer el traspàs de poders rodejat d’un de guàrdies. Reinhardt havia abandonat Lötzen sense el permís de Hitler.

L’alliberació d’Auschwitz:

Abans del migdia, la 60º Divisió Ucraïnesa d’Ivan Konev va alliberar el camp d’Auschwitz III-Monowitz i, a les tres de la tarda, va alliberar el camp de concentració d’Auschwitz I i Auschwitz-Birkenau. L’alliberació del camp no va ser programada perquè va ser una casualitat que la 107º Divisió de fusellers el descobrís quan els seus homes estaven fent una ronda de reconeixement. Per alliberar el camp, els soviètics varen haver de lluitar amb els últims soldats alemanys de les SS que s’havien quedat per defensar aferrissadament el camp. La primera patrulla en aproximar-se al campo de Buna-Monowitz varen ser quatre soldats a cavall, que avançaven a poc a poc, metralleta a mà, cap al llarg de la carretera que limitava el camp.

Quan els soldats varen arribar a la tanca de filferro, els presoners no els varen ni saludar del seu mal estat de salut. De seguida els oficials soviètics varen veure la gravetat de la situació; es varen trobar uns 600 cadàvers estirats a terra acabats d’assassinar, varen reclamar la presència de tots els equips mèdics disponibles perquè atenguessin als 5.000 presoners que encara havien quedat en el camp. Entre aquests presoners hi havia el pare d’Anna Frank, Otto Frank. Alguns d’ells varen morir dies més tard de la seva alliberació pel seu mal estat de salut. Entre aquests presoners hi havia almenys 700 nens, inclús uns 500 menors de 15 anys. Més de la meitat d’aquests nens eren jueus. Es creu que varen morir en el camp d’Auschwitz un milió de persones, la gran majoria jueus, i varen ser assassinats més de 200.000 nens. Quan els soldats soviètics van veure tot el que havien arribat a fer els alemanys (trobaven cadàvers per tot arreu i per on passaven només trobaven el rastre de la mort. En els racons del camp trobaven cadàvers de nens tapats per la neu, a les parets de les xemeneies varen retirar una capa de grassa humana de 45 centímetres. El comandant Vasily Yakovlevich Petrenklo va trobar uns 7.000 quilograms de cabell humà (femení), que una fàbrica de feltre alemanya comprava a 500 marcs la tona. A més varen trobar 44.000 parells de sabates i 837.000 abrics. A partir de llavors, els soviètics varen tenir un esperit de revenjar molt més gran del que tenien.

Precisament, aquell dia el doctor Josef Mengele, fugint d’Auschwitz, va arribar al camp de concentració de Gross Rosen, a Silèsia.

En el front oriental:

A Polònia:

Els soldats soviètics sota les ordres de Gregory Zhukov varen arribar a prop de Poznan, Polònia Occidental, a la riba del riu Warthe, amb la intenció de creuar el riu Òder a prop de Lubin. Aquests soldats havien avançat més de 330 quilòmetres en quinze dies i només es trobaven a 300 quilòmetres de Berlín. Espantats el Cos Panzer del general Nehring va creuar el riu Òder per refugiar-se en un lloc més segur. A la nit, les divisions del 17º Exèrcit alemany també es varen retirar direcció a l’Òder, però abans de que creuessin el riu el 3º Exèrcit blindat de guàrdies soviètic del general Ribalko els va interceptar i varen utilitzar els seus canons per eliminar-los i d’aquesta manera varen frenar la seva fugida. En general, l’avanç dels soviètics per territori alemany va provocar la retirada dels soldats alemanys cap a l’oest i, com a conseqüència, milions de civils espantats per l’arribada dels  soviètics i dels crims que cometien també varen marxar cap a l’oest.

Per fer front a l’evacuació de la població a Prússia Oriental, va arribar a aquella regió el primer vaixell destinat a evacuar als refugiats. A Königsberg, la Wehrmacht, al comandament del general Otto Lasch, va difondre a través dels altaveus una crida a tota la població perquè abandonés la ciutat d’immediat. La gent es va abraonar a les carreteres.


Durant aquella jornada, Roza Shanina, una de les franctiradores soviètiques més famoses, va morir en combat a Prússia Oriental quan intentava salvar la vida d’un company ferit. Tenia 21 anys quan va morir.

A Lituània:

Els soviètics varen ocupar el Territori de Memel.

En el front occidental:

A Alemanya:

Els Aliats occidentals varen posar en marxa l’Operació Thunderclap, on es va prioritzar els atacs a les ciutats alemanyes amb tota la força disponible.

A França:

Per altra part, els alemanys es varen veure obligats a establir-se al nord d’Estrasburg, ciutat alliberada per la 2º Divisió blindada de Philippe Leclerc el 24 de novembre de 1944.

A Birmània:

Unitats de la Força Y aliada empesa a través del riu Shweli, a Wanting, va reobrir la ruta de subministraments de Birmània a la Xina.

26 de gener de 1945

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

A primera hora de la tarda, en el balanç sobre la situació militar, Adolf Hitler va ser informat de que la fortalesa de Lötzen havia sigut abandonada pel 4º Exèrcit del general Friedrich Hossbach el 20 i el 23 de gener de 1945, juntament amb el general George-Hans Reinhardt, que havia seguit a Hossbach i que estava greument ferit del cap. L’objectiu dels dos generals era dirigir-se al Bàltic. Emprenyat i després de titllar de traïdor a Reinhardt, Hitler va acabar substituint a Hossbach pel general Friedrich-Wilhelm Müller, que no havia ocupat mai un alt comandament, i a Reinhardt el va substituir pel general Lothar Rendulic, un austríac, aquella mateixa nit. Tot i això, a les set de la tarda, Hossbach i Reinhardt amb el seu 6º Exèrcit varen atacar, sense l’autorització de Hitler ni de Guderian, al 48º Exèrcit soviètic del comandant Konstantin Rokossovski i varen estar a punt d’arribar a Elbling, on el 2º Exèrcit alemany havia aconseguit retenir en els carrers de la ciutat als tancs soviètics que havien acabat d’arribar a la ciutat.

Durant la nit, Hitler es va reunir amb el seu ministre de Propaganda, Joseph Goebbels, i Josef Dietrich. El general de les SS va presentar el seu informe sobre el trasllat del seu 6º Exèrcit Panzer SS a Hongria. Hitler els va recordar la seva estratègia: protegir els pous de petroli, aixafar als soviètics en aquell sector i, després, un cop agrupades les forces, remuntar i atacar el flanc que avançava cap a Berlín. Encara veia una possibilitat per sortir-se’n. S’aferrava a la idea de que el dictador Iosif Stalin estigués decidit a conquerir Europa i pensava que els nord-americans i els britànics no li permetrien. Creia que potser els Aliats occidentals es voldrien aliar amb Alemanya per lluitar contra el comunisme de Stalin. Tot i que Hitler podia pensar que encara hi havia alguna possibilitat, el seu estat de salut anava empitjorant dia rere dia i es passava les hores citant comentaris del monarca Frederic el Gran. 


La brigada d’escorta de Hitler es va ampliar a divisió d’escorta del Führer.

A Polònia:

A Auschwitz, a primera hora del matí, davant la imminent arribada dels soviètics (l’endemà alliberarien el camp), vehicles blindats de les SS es varen presentar al camp per dinamitar l’últim forn del camp, el Crematori V. A continuació varen destruir els ponts del voltants. Al mateix temps, al cel, avions alemanys i soviètic es varen continuar enfrontant.

En el general soviètic Petrenko el varen informar per telèfon aquell dia, mentre combatia per alliberar Neuberun, sobre l’existència d’un camp de concentració, del qual no en sabien el nom. Era Auschwitz.


Les tres naus de transports que havien sortit el dia anterior de Pillau escortades per unitats lleugeres de la Kriegsmarine varen desembarcar el seu carregament sense cap tipus d’incident a Danzig, Kolberg i Stettin.

En el front oriental:

A Polònia:

Els soviètics varen penetrar per la zona costera de Prússia Oriental, ja que Reinhardt havia evacuat els seus homes. D’aquesta manera els soviètics varen aïllar a dos exèrcits alemanys.

En el front occidental:

200 soldats nord-americans d’infanteria amb mitja dotzena de tancs varen atacar des dels boscos proper a Riedwihr. Amb un mapa a la mà i un telèfon de camp, el soldat Audie Murphy va saltar a un destructor de tancs en flames i durant una hora va rebutjar als alemanys amb una metralladora de calibre 0,5 mentre demanava per telèfon bombarders d’artilleria. Per aquella gesta va rebre la Medalla d’Honor.

En el bàndol Aliat:

George Kennan va escriure en forma de pregunta per què no podien aconseguir un compromís raonable i definitiu amb la Unió Soviètica per dividir clarament Europa en esferes d’influència i demanava que ells (els nord-americans) es mantinguessin al marge de l’esfera soviètica i els soviètics de la seva. Deixava clar en el seu escriu que això serviria per intentar reconstruir la vida després de la guerra sobre bases més dignes i més estables.

A Japó:

A Kioto, Fuminaro Konoye es va reunir amb el príncep Takamatsu per dir-li que com que considerava que la guerra estava perduda creia necessari que Hirohito no continués al tro imperial i abdiqués a favor del seu fill Akihito, amb Takamatsu com a regent. Hirohito hauria, segons la idea de Konoye, ingressar en el temple Ninna de Kyoto per convertir-se en abat i es passaria a dir Yu-Nin Ho-Oh. Konoye es quedaria amb ell en el monestir i li va afirmar que l’almirall Yonai, ministre de la Marina, i l’ex primer ministre Okada estaven d’acord amb ell.

25 de gener de 1945

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

A Berlín, Adolf Hitler estava enfonsat, sabia que el final de la guerra era a prop, però continuava decidit a lluitar fins al final contra l’exèrcit soviètic. Durant la tarda, Hitler, sota la recomanació de Martin Bormann, va decidir canviar a tots els caps de les SA responsables de la regió que rodejaven Berlín. El dictador se’n va anar a dormir aquell dia a les quatre de la matinada després de que l’hi haguessin administrat una injecció de somnífers.


Per aturar els soviètics a Pomerània, es va fer oficial el nomenament de Heinrich Himmler, tot i les protestes de Heinz Guderian, com a comandant del recent creat Grup d’Exèrcits del Vístula.


Els nazis varen evacuar aquell matí el camp de concentració de Stutthof, que va ser alliberat aquell mateix dia pels soviètics. Durant l’evacuació cap a Pomerània, els nazis varen assassinar a molts presoners. Al final, unes 69.000 persones, més de la meitat dones, varen sortir del camp en sis columnes. Cada presoners portava només 300 grams de pa i 100 grams de margarina, i molts anaven descalços. Quan els soldats soviètics varen entrar al camp es varen trobar a només 385 supervivents que es trobaven en un estat de salut molt precari. A Stutthof hi varen morir 85.000 persones.


Durant el matí, l’agència DNB es va fer ressò del comunicat de Reuter titulat: Vansittart (un diplomàtic britànic) es pronuncia pel desmembrament d’Alemanya. Un segon comunicat, que cita una corresponsalia sueca, deia amb un to semblant: Weekly Review exigeix la deportació massiva dels homes alemanys.

A Polònia:

Tropes del SD varen tornar al camp d’Auschwitz I, que havien abandonat uns dies enrere, amb ordres expresses de matar als presoners que encara quedaven. Just quan els varen treure i els varen alinear en la neu per afusellar-los, es va produir un atac aeri soviètic. Els membres del SD no varen tenir més remei que tornar-los als barracons.


El buc Pretòria va salpar del port de Pillau, a Prússia Oriental, seguida de dues naus civils. El comboi va ser escortat per unitats lleugeres de la Kriegsmarine. A bord hi anaven 22.000 refugiats.

En el front oriental:

A Prússia Oriental:

Les tropes soviètiques varen arribar al riu Óder i el varen creuar a l’altura de Steinhau. Però, a la tarda, Iosif Stalin va trucar a Gregory Zhukov, que el seu 1º Front bielorús era l’exèrcit que amb més força havia avançat fins llavors, per comunicar-li que frenessin la marxa i esperessin les tropes de Konstantin Rokossovsky, que estava avançant per Prússia Oriental a través del Vístula. El mariscal li va suplicar que el deixés continuar amb la seva marxa, i el líder soviètic no va tenir cap més remei que acceptar la petició de Zhukov quan li va explicar que si no continuaven els alemanys es podrien rearmar i enviar més homes a la línia fortificada de Meseritz. Els soviètics d’aquesta manera arribarien a Tolkemit, i Prússia Oriental va quedar definitivament aïllada del Reich.


El 1º Exèrcit blindat de guàrdies de Katukov va arribar a la població de Poznan, però en veure que els era impossible capturar-la varen seguir endavant, tal i com els hi havia ordenat Zhukov, per deixar-la a mans de Vasili Chuikov amb el seu 8º Exèrcit de guàrdies.

En el front occidental:

A Holanda:

Els britànics varen acabar d’ocupar el triangle de Roermond.

24 de gener de 1945

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

A última hora de la tarda, Adolf Hitler es va tornar a reunir amb Joseph Goebbels, que aquest li va relatar les atrocitats que els soviètics estaven comenten als pobles i ciutats que ocupaven. Els dos es varen posar d’acord en només donar a conèixer aquesta informació a l’estranger, ja que no volien que la gent escapés en massa cap a l’oest, provocant greus desordres. Hitler va elogiar una vegada més a Iosif Stalin per la seva defensa de Moscou a l’octubre de 1941, quan ell havia exigit la defensa de la capital en contra del desig de la cúpula soviètica de rendir-se, i va demanar agafar aquest exemple per combatre amb fanatisme a l’Alta Silèsia. Per això, li va explicar que havia ordenar llençar a l’est a la totalitat de la Luftwaffe i les grans unitats de la defensa antiaèria per utilitzar-les en aquesta lluita.

Durant la tarda, el cap de l’Estat Major de l’ExèrcitHeinz Guderian, va reunir-se amb el ministre d’Afers Exteriors, Joachim von Ribbentrop, per fer-li entendre que la guerra estava perduda i que no hi havia cap possibilitat de guanyar-la. Von Ribbentrop va quedar consternat per les paraules del general, ja que fins llavors encara pensava que podrien vèncer i va decidir informar a Hitler del que li havia explicat. Quan li va dir, el dictador es va enfadar molt amb el seu general. Dues hores després Hitler continuava molest per les idees derrotistes del seu general, però havia de participar en la reunió de les deu de la nit per decidir l’estratègia militar que havien de prendre i no tenia temps per pensar en una bona resposta.

La reunió, la segona del dia, Hitler va donar la seva aprovació a la situació en el front occidental després de que li expliquessin que els anglosaxons, tot i la seva superioritat, no havien obert cap bretxa. Però Hitler només tenia al cap aquelles paraules derrotistes de Guderian i, com un rampell, va dir davant dels convidats i dirigint-se a Guderian, que faria castigar a tots els qui tinguessin idees derrotistes igual que ho faria en les seves famílies sense contemplacions. Amb un to amenaçador, va dir que tant li faria quin rang militar o polític tenien, ja que per ell serien considerats traïdors de la pàtria. Irritat, va ordenar que totes les declaracions i opinions que es fessin sobre la guerra es dirigissin només a la seva persona i va deixar clar que no volia en cap cas que ningú opinés a la seva esquena. Tothom que estava a la reunió, entre ells Albert Speer, es va quedar callat escoltant les dures paraules de Hitler. Tots es varen sentir com amenaçats, ja que la majoria pensava que la guerra estava perduda. La reunió va acabar a les tres i Hitler es va quedar despert fins les cinc prenent el te. No va passar una bona nit.


Aquell dia es va fer públic que Heinrich Himmler s’ocuparia de dirigir al nou Grup d’Exèrcits del Vístula en la zona situada entre Prússia Oriental i les restes del destrossat Grup d’Exèrcits del mariscal Georg Hans-Reinhardt a Silèsia. A la tarda, el coronel Hans Georg Eismann va rebre l’ordre per encapçalar les operacions en el quarter del Grup d’Exèrcits del Vístula a Deutsch-Krone, Walcz. A la nit, Eismann no va tenir cap més remei que dirigir-se amb un Kübelwagen, un cotxe alemany, cap a l’est. Quan el vehicle recorria la Reichstrasse 1 va poder veure els interminables combois plens de refugiats que havien viscut una autèntica odissea per fugir de la zona on es dirigia el coronel.


En una reunió del Ministeri de Propaganda es va informar de que de forma excepcional Hitler havia escoltat el programa de ràdio Alguna cosa per qualsevol, i que l’hi havia agradat molt.

A Polònia:

Davant la proximitat de l’exèrcit soviètic, els últims habitants del quarter general de Rastenburg varen abandonar la zona. Un equip de demolició va detonar càrregues de fins a cinc tones d’explosius en els principals búnquers.

En el front oriental:

A Prússia Oriental:

El 3º Front bielorús d’Ivan Cherniajovsky va arribar a la ciutat de Königsberg, la capital de Prússia Oriental. Per altra banda, les puntes de llança soviètiques, que varen creuar l’Elbing en línia recta amb els llums encesos, varen arribar al Bàltic. A més, Vasili Chuikov va rebre l’ordre d’ocupar la ciutat de Poznan i la 128º Divisió de Fusellers del 1º Front Ucraïnès va entrar a la població de Gleywitz. La conquesta d’aquesta població tenia certa importància pels soviètics, fet pel qual es varen tirar diverses fotografies per la propaganda, perquè era la població per on els alemanys varen iniciar la seva invasió a Polònia l’1 de setembre de 1939.

En el front occidental:

A França:

Després de dinar, Omar Bradley va celebrar una reunió en la seva oficina amb els comandants Courtney Hodges i George Patton i altres set generals. El general de divisió Whiteley va trucar des del SHAEF per dir-los que diverses divisions serien retirades de la seva pròxima ofensiva per crear una reserva estratègica i reforçar les tropes del comandant Jacob Devers a Alsàcia. Bradley es va enfadar molt per aquells canvis i va mostrar la seva indignació, que va ser aplaudida pels seus companys. Patton va exclamar que els tres dimitirien si s’aprova aquell canvi i va assegurar que ell seria el primer en fer-ho.

23 de gener de 1945

Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

Per ordres d’Adolf Hitler, el ministre Heinrich Himmler va ser nomenat comandant en cap d’un nou Grup d’Exèrcits que va rebre el nom de Grup d’Exèrcits del Vístula. Himmler va ocupar aquell nou càrrec el 25 de gener. Aquest nomenament no va ser del gust del general Heinz Guderian, que va criticar la decisió de Hitler. Precisament, el general, cansat de la situació, li va explicar en el doctor Paul Barandon, el nou enllaç del Ministeri d’Afers Exteriors amb l’Exèrcit, el seu pla per impedir la destrucció total d’Alemanya per tal que li digués en el seu cap, el ministre Joachim von Ribbentrop. Guderian li va assegurar que l’única esperança que tenien era dedicar totes les forces en el front oriental per rebutjar l’atac soviètic i, al mateix temps, entaular negociacions per firmar un armistici amb les potències occidentals. La seva proposta per començar les negociacions era convèncer aquestes potències de que convenia impedir que els russos controlessin Alemanya després de la guerra i els volia demanar que els ajudessin a defensar les fronteres orientals del Reich.

Cap a les onze del matí, Hitler, poc després de despertar-se, va ser informat que les avantguardes soviètiques havien arribat fins l’Òder al nord i als sud de Breslàvia, franquejant el riu congelat per establir-se a la riba occidental. Més al sud, els soviètics havien envoltat tota la regió industrial de l’Alta Silèsia. A Poznan, el comandant Mattern va rebre l’encàrrec de defensar la ciutat fins l’última bala.

A la tarda es va reunir amb Martin Bormann, Hans Heinrich Lammers, Wilhelm Keitel, Alfred Jodl, Karl Döenitz, Hermann Göering i Von Ribbentrop, que aquest li va proposar sondejar la possibilitat de negociar amb els britànics. Hitler s’hi va negar en rodó.


A Berlín, el Tribunal del Poble va jutjar i executar a un advocat que treballava en el quarter general de Hitler acusat d’organitzar el Cercle de Kreisau, un grup d’opositors del règim nazi. A la nit, els nazis varen executar a la presó de Plötzensee a alguns membres de la resistència alemanya acusats d’estar involucrats en l’atemptat del 20 de juliol de 1944 i de pertànyer en el Cercle de Kreisau. Entre les víctimes, que varen morir estrangulades amb cordes de piano, hi havia el comte Helmuth James von Moltke, Hermann Kaiser, Eugen Bolz, Walter Gropius i Erwin Planck, el fill del Premi Nobel de física Max Planck.


Després d’arribar-hi feia pocs dies, Hans Frank va abandonar el castell de la ciutat prussiana de Seichau per traslladar-se a Neuhaus am Schliersee, a Baviera. En el castell hi varen deixar botelles buides, objectes artístics, caixes d’alcohol, menjar, catorze màquines d’escriure, un Mercedes i un munt de documents.

No només Frank abandonava la seva residència. Al migdia, un comunicat de l’agència de premsa DNB va anunciar que el monument nacional de Tannenberg havia sigut dinamitat perquè no caigués en mans dels soviètics. Els taüts de Paul von Hindenburg i de la seva esposa, així com les banders dels regiments prussians, havien sigut traslladades pel seu fill, el general Oskar von Hindenburg.

En el front oriental:

A Prússia Oriental:

Les tropes soviètiques havien arribat a l’Òder, entre Oppeln i Ohlau. A la ciutat de Lötzen, el cap del 4º Exèrcit alemany, Friedrich Hossbach, que havia decidit abandonar la ciutat sense lluitar, va deixar entrar les forces soviètiques sense problemes per poder escapar amb els seus homes.


El 5º Exèrcit blindat de guàrdies de Volski va entrar amb els seus primers tancs a la ciutat d’Elbing, al sud de la costa Bàltica, a mig camí entre Königsberg i Danzig. Els Panzer alemanys es varen fer forts al centre de la ciutat, on hi va haver un violent combat. Al final del dia, el gruix de l’exèrcit soviètic va rodejar la ciutat. A més, el 2º Front Bielorús soviètic va tallar totes les carreteres i les vies ferroviàries del voltant del riu Vístula, aïllant les unitats alemanyes a la riba oriental. De l’estació central de Königsberg va sortir l’últim exprés ple de refugiats.

A Polònia:

El 2º Exèrcit de Tancs de la Guàrdia, que era una part del 1º Exèrcit Bielorús soviètic, va assaltar la ciutat fortificada de Bromberg, una important zona fortificada de la Línia Poznan alemanya.

A Hongria:

Un grup de soldats alemanys varen iniciar un contraatac que va obligar una retirada parcial de l’exèrcit soviètic. Tot i això, el 2º Front Ucraïnès del comandant Rodion Malinovski, amb soldats soviètics i romanesos dins de les seves files, va iniciar un nou avanç cap a Miskolc.

En el front occidental:

A Bèlgica:

L’Agrupació de Combat B de la 7º Divisió Blindada del 1º Exèrcit nord-americà va tornar entrar a la destruïda ciutat de Saint-Vith. L’únic edifici que quedava dempeus era la Torre Büchel.

A Birmània:

Les tropes britàniques varen creuar el riu Irawadi.

A Indoxina: 

Els caces nocturns P-61 Black Widow de la 14º Força Aèria nord-americana va destruir, segons sembla, dos Liberator de la RAF que transportaven agents francesos amb destí a Indoxina. Tots varen morir. Els nord-americans esperaven que l’incident es convertís en una advertència que dissuadís a la Gran Bretanya de donar més ajudar a França en el seu restabliment de les colònies.