18 de juny de 1942

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

Alfred Rosenberg va respondre la carta de Hermann Göering del 30 de maig en que el ministre de l’Aire li explicava que eren falsos els rumors que deien que la seva unitat per l’adquisició de tresors culturals a Paris es dedicava al tràfic d’art. Rosenberg li va expressar la seva estima pel treball de la seva unitat i li va dir que estaven a la seva disposició pel que fes falta. Però també li va explicar que per aclarir les sospites que s’havien difós havia ordenat una investigació exhaustiva sobre el què s’havia fet per adquirir els tresors artístics i li va demanar més fons per continuar amb el seu treball i amb la investigació. Rosenberg, a més, li va dir que esperava que estigués d’acord en que els tresors artístics confiscats en els seus anterior propietaris jueus fossin considerats adquisicions en nom del NSDAP. Per acabar, el ministre li va senyalar que creia que la decisió final sobre aquesta assumpte l’havia de prendre Adolf Hitler.


Adolf Eichmann va rebaixar la xifra que havia donat l’11 de juny de jueus que serien deportats de França, Bèlgica i Holanda a 90.000 entre els tres països. Abans havia previst deportar a 125.000 jueus.


El líder del Cos Motoritzat Nacionalsocialista, NSKK, Adolf Hühnlein, va morir a la ciutat de Munic.


Hans Joachim Marseille va arribar a l’aeròdrom de BerlínTempelhof des del nord de l’Àfrica per dirigir-se després a Rastenburg perquè Hitler en persona el condecorés amb les Fulles de Roure amb Espases per la seva Creu de Ferro. Nomes aterrar a la capital alemanya l’esperava Leni Riefensthal amb un equip de càmeres.

A Polònia:

En una reunió de governadors de districte i comandants de les SS en el Govern General es va revisar el progrés de l’extermini. El Oberregierungsrat Engler va informar que “el problema jueu” havia sigut resolt a la ciutat de Lublin. A continuació, l’alt comandant de les SS i el cap de la policia Katzmann va presentar la situació de seguretat en el Districte de Galítzia, afirmant que s’havien evacuat a un gran número de jueus. El Amtschef doctor Hummel va informar de les condicions en el Districte de Varsòvia i va explicar-los que esperava que la capital polonesa quedés en breu lliure de jueus que no poguessin treballar. Davant la pregunta del secretari d’Estat, el doctor Bühler, de si existia la possibilitat de disminuir la població del gueto de forma més ràpida, el secretari d’Estat Krüger va respondre que ho haurien de veure al mes d’agost. Després va ser el torn del diputat Amtschef Oswald, que va parlar de la situació del Distrticte de Radom, afirmant que anaven endarrerits en el tema de la deportació per culpa del transport. Krüger va indicar que pel que feia a la policia, l’operació jueva s’havia preparat fins el més mínim detall i que la posada en pràctica del pla depenia exclusivament del transport.

En el Protectorat de Bohèmia Moràvia:

Els alemanys varen descobrir als set txecs que havien participat en l’atemptat contra Reinhard Heydrich el 27 de maig en una església de Praga després de que el dia anterior un jove anomenat Vlastimil confessés a la Gestapo on hi havien els homes que buscaven. Portaven dues setmanes amagats a l’església de Sant Cirilo, al centre de Praga, i tenien previst sortir el 19 per intentar arribar a la Gran Bretanya.

A primera hora, a voltant de les quarter de la matinada, els alemanys varen envoltar l’edifici amb 800 oficials de les SS comandats per Karl Fischer von Treuenfeld. Tenien ordres d’agafar-los en vida per poder-lo interrogar. Però els set agents del SOE es varen negar a rendir-se i varen posar resistència disparant des dels seients del cor; 14 alemanys varen morir. Tot i les ordres d’agafar-los en vida, els alemanys varen penetrar l’església utilitzant granades de mà i foc de metralladores. Josef Gabick va morir en l’enfrontament, igual que dos membres de la resistència. Un d’ells es va suïcidar. Jan Kubis, el qui havia llançat la granada contra Heydrich, va resultar ferit.

Els alemanys només varen trobar tres cossos i els varen treure de l’església perquè Karel Curda, que havia traït als seus companys el 16 de juny, els identifiqués. Curda els va senyalar que un dels cossos era el de Gabcik, però cap dels altres dos era el de Kubis. Els SS varen deduir llavors que encara quedaven resistents a l’església, hipòtesis que varen confirmar quan varen trobar roba en el temple que no corresponia a cap dels tres cadàvers. Els quatre combatents que faltaven es trobaven a la cripta, amagats sota una planxa de ferro. Com que l’operació per treure’ls era delicada, els alemanys varen ordenar en els bombers de Praga que introduïssin aigua a través d’un canal de ventilació. Per si de cas, un grup d’assalt es va introduir per l’estret passadís que conduïa a la cripta per tal de que no fugissin per algun túnel subterrani. Llavors es va produir un intercanvi de trets i els alemanys varen llençar més granades de mà, però no varen aconseguir el seu objectiu. Von Treuenfeld va ordenar llavors en els seus homes que utilitzessin dinamita. Els quatre membres del SOE, en veure que era impossible sortir-ne en vida, es varen suïcidar disparant-se un tret al cap. Kubis va ser l’únic que en va sortir viu, però en un estat tan greu que va morir poc després a l’hospital. Els alemanys llavors varen ordenar decapitar els cadàvers.

El 2007 varen ser trobats els caps seccionats i els cossos de Kubis i Gabcik a prop del cementiri de Dablice, a Praga, en una fossa comuna. Un any més tard, les autoritats de la ciutat varen col·locar una placa que rememorativa a l’església dels sants Ciril i Metodi.

En el front oriental:

En el sector sud:

A la zona de Sebastopol, les forces alemanyes varen conquerir el Mont de l’Àguila i varen ocupar un dels forts més grans, el Fort Màxim Gorki. Per eliminar als soviètics del Fort, els alemanys varen utilitzar llança-flames.

A la Gran Bretanya:

El general de brigada Carl Spaatz va arribar a terres britàniques per comandar la recent creada8º Força Aèria nord-americana. El pla era reunir una força de 16 grups de bombarders pesats, tres grups de caça de 75 a 80 caces cadascun, a més de grups de bombarders mitjans i lleugers.

En els Estats Units:

A Washington varen començar les reunions entre Franklin Delano Roosevelt i Winston Churchill que varen durar fins el 22 de juny per acordar una estratègia a Europa per 1942-1943. Churchill va proposar obrir un front al nord de l’Àfrica, tal i com s’acabarà fent.

17 de juny de 1942

Dimecres:

En el Reich:

En el Protectorat de Bohèmia i Moràvia:

Després de la confessió o traïció de Karl Curda el dia anterior, la Gestapo va començar a detenir a totes les persones que haurien ajudat als assassins de Reinhard Heydrich. A la vegada, la Gestapo va interrogar i torturar al jove Vlastimil perquè els digués a on eren els assassins de Heydrich. El noi es va enfonsar quan els oficials li varen mostrar el cap seccionat de la seva pròpia mare dins d’un aquari i el varen amenaçar de que farien el mateix amb el seu pare. Vlastimil els va dir que es refugiaven a l’església ortodoxa de Sant Cirilo i Sant Metodi, en el centre de Praga. La seva confessió no li va servir de res perquè tat Vlastimil com el seu pare varen ser enviats al camp de concentració de Mauthausen, on varen ser executats. L’endemà assassinarien als assassins de Heydrich.

En el front oriental:

En el sector sud:

A la zona de Sebastopol, les tropes alemanyes varen realitzar un nou atac en tot el front provocant moltes baixes als soviètics. Els alemanys es varen apoderar de Fort Sibèria.

A Líbia:

Al matí, l‘Afrikakorps va arribar a Sidi Rezegh després de creuar Via Balbia, la carretera de la costa, a l’est de El Adem, que va quedar totalment rodejada. Gran part del 8º Exèrcit britànic es va retirar cap a la frontera egípcia, tot i que la 7º Brigada Motoritzada no es va moure del sud de El Adem, que va ser assetjada aquella mateixa nit.

A la Gran Bretanya:

Des de Stranraer, Winston Churchill va agafar un hidroavió per viatjar directament a Washington per reunir-se amb el govern nord-americà. El viatge va ser còmode i, per l’època, ràpid (27 hores).

En els Estats Units:

Vaneaver Bush i James Conant varen informar al president Franklin Delano Roosevelt de que aviat podria començar a operar una planta nuclear a gran escala i li varen augurar que l‘energia nuclear podria tenir una gran incidència en la guerra.


Un segon grup de sabotejadors alemanys (el primer va ser el del 13 de juny) va desembarcar sense contratemps a la platja de Ponter Verda, a uns quaranta quilòmetres al sud-est de Jacksonville, a Florida. Després d’enterrar el seu equip varen agafar un tren cap a Cincinnati mentre uns altres es varen dirigir a Chicago. Al mateix temps, George John Dasch, el líder del primer grup, va decidir trucar a la seu de l’FBI de Nova York per trair als seus companys. Dos dies més tard s’entregaria.

16 de juny de 1942

Dimarts:

En el Reich:

En el Protectorat de Bohèmia i Moràvia:

Un txec anomenat Karel Curda es va dirigir al quarter general de la Gestapo en el palau Pecek de Praga per, a canvi de salvar la seva vida i, de pas, cobrar una gran recompensa, dir-los els noms dels membres del SOE que havien assassinat a Reinhard Heydrich (no els va dir a on eren perquè no ho sabia). També va facilitar els noms de les persones que els havien ajudat a amagar-se.

En el Mediterrani:

En un intent dels britànics per enviar més subministraments a Malta dins l’Operació Vigorós, els italians varen enfonsar el creuer britànic Hermione. Al mateix temps, esquadrilles de Spitfire, portades a prop de l’illa pel portaavions nord-americà Wasp, varen atacar als bombarders de la Luftwaffe. Aquesta Operació britànica va afectar durament a Erwin Rommel, ja que el 75% dels transports que esperava que arribessin a Egipte per ajudar-lo en la seva ofensiva varen ser enfonsats.

A Líbia:

Davant la imminent arribada de les forces de Rommel, a la nit els britànics varen evacuar El Adem, just al sud de Tobruk.

15 de juny de 1942

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

A Obersalzberg, Adolf Hitler va rebre un informe de Rudolf Likus, un destacat membre de la diplomàcia paral·lela alemanya a Espanya, que afirmava que Augustín Múñoz Grandes s’havia manifestat obertament a favor de l’entrada d’Espanya a la guerra al costat d’Alemanya. Quan el líder alemany va llegir l’informe va pressionar Madrid a través de l’almirall Wilhelm Canaris perquè no rellevessin a Múñoz Grandes com a comandant de la Divisió Blava.

Durant aquell dia, Hitler va diferir l’assalt a Malta, fet que aprofitarien l’endemà els britànics per enviar-hi un comboi britànic. 


Felix Kersten va saber per Heinrich Himmler, que aquell dia tornava a la feina després de passar el cap de setmana amb la seva filla a la seva casa de Gmund, que Hitler exigia l’entrega dels jueus finlandesos i que el líder de les SS presentaria personalment aquesta demanda a Helsinki. Espantat i horroritzat, el metge particular de Himmler va posar en avís a l’Ambaixada finlandesa a Berlín. El doctor també va agrair a Himmler que hagués alliberat a dotze oficials holandesos, sis francesos i tres franceses. 


Joseph Goebbels va pronunciar un discurs en el que va assegurar que els jueus duien a terme un paper ignominiós en aquesta guerra i que tindrien que pagar-ho amb el seu extermini a Europa i, si podia ser, més enllà.


Amb 91 victòries a les espatlles, Hans-Joachim Marseille va rebre el sobrenom de L’Estrella d’Àfrica, i va aparèixer en els diaris i les notícies per glorificar les seves gestes.

A Bielorússia:

El comandant de la Policia de Seguretat i del SD a Ostland va demanar urgentment un altre camió de gas, ja que els tres que operaven a Bielorússia no eren suficients per ocupar-se de tots els jueus que arribaven. A més, demanava 20 mànegues de gas noves perquè les que utilitzaven ja no eren estanques. 

A Suïssa:

Richard Lichtheim, un representant dels jueus a Suïssa, va escriure en un seu company de Nova York, que continuava la destrucció de les comunitats jueves i que tot Europa esperava amb ànsia el dia en que les nacions aliades alliberessin el continent. 

A Líbia:

El comandant Albert Kesselring, en veure que el dia anterior els britànics fugien cap a Egipte, va autoritzar donar l’ajuda màxima a les tropes d’Erwin Rommel per ocupar Tobruk. Quan a dos quarts de nou del matí els primers carros de la 15º Panzerdivisionen havien aconseguit salvar amb un improvisat pont de fusta la tanca antitanc que protegia la ciutat, les avantguardes del general Nehring varen netejar el terreny de focus aïllats de resistència i varen ocupar Fort Pilastrino a les dues del migdia, després de rebutjar un dèbil contraatac dels escassos blindats britànics. Des d’aquesta posició, els alemanys contemplaven el port i es varen apoderar de la carretera de la costa. Tot estava a punt per atacar la ciutat.

Els britànics, però, estaven disposats a resistir i durant aquella jornada la Força Aèria del Desert va dur a terme 34 sortides, durant les que varen atacar les columnes d’avantguarda de la 21º Divisió Panzer. tres vehicles varen ser destruïts i trenta-quatre més varen ser danyats.

En el Pacífic:

Des del Japó, a les illes Kuriles, els japonesos varen desembarcar a l’illa Attu, al nord-est de Japó. 


Després de la derrota de Midway del 4 de juny de 1942, l’Alt Estat Major japonès va anul·lar un pla que preveia la prossecució de les operacions i en particular les invasions de Nova Caledònia, de les Samao i de les Fiji.

14 de juny de 1942

Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

A Gmund, Heinrich Himmler va passar el dia amb la seva filla Gudrun. Els dos varen anar al Waller, un vedat de caça en la propera muntanya de Wallberg, i al bosc per collir flors. A la tarda varen anar al llac. 

A Líbia:

Els britànics varen abandonar la Línia de Gazala i es varen retirar cap a Egipte deixant aïllats als seus companys a Tobruk. El general Dan Pienaar de la Divisió Sud-Africana es va negar en repetides ocasions a passar a l’atac i va iniciar la retirada cap a Tobruk. 

En el Mediterrani:

Els italians varen atacar a un comboi en ruta cap a Malta i varen enfonsar o avariar a 15 vaixells. A més, aquell dia els italians varen comissionar el cuirassat Roma.

A la Unió Soviètica:

El Centre de Moscou va informar als líders del NKVD sota el nom clau d’Enormoz que tot indicava que la Casa Blanca havia assignat una gran suma a un projecte secret per fabricar una bomba atòmica. En aquest sentit, varen demanar a tots els agents que obtinguessin informació sobre els aspectes tècnics de la bomba, el diversos mètodes de com s’havia fabricat i les seves conseqüències tant militars com polítiques. 

En els Estats Units:

El president Franklin Delano Roosevelt va pronunciar un discurs per la ràdio dirigit a les seves tropes i al seu país per demanar lluitar per la llibertat, la pau i la igualtat. El President va dir que la Terra era només una petita estrella en el gran Univers, però que si s’ho proposaven la podien convertir en un planeta on no es coneguessin les vexacions de la guerra, les inquietuds de la fam i el temor, les divisions ocasionades per la raça, el color o els principis. Per acabar, Roosevelt va demanar coratge i previsió per començar aquesta feina perquè en un futur la població pogués estar orgullosa de formar part de la Humanitat.

13 de juny de 1942

Dissabte:

En els Estats Units:

El president dels Estats Units, Franklin D. Roosevelt, va firmar l’ordre de creació de de l’OSS, L’Oficina de Serveis Estratègics, predecessora de la CIA, dirigida pel coronel William Donovan, el qual va encarregar als millors experts en psicologia i psiquiatra intentar esbrinar la mentalitat d’Adolf Hitler. Es va fer un informe de 1.721 pàgines sobre la mentalitat del dictador, en el qual va col·laborar Ernst Sedgwick Hanfstaengl (conegut també com el doctor Sedgwick ), que havia estat membre del partit nazi des del 1921 i havia sigut una persona de confiança de Hitler, que fins i tot va arribar a dirigir la secretaria de premsa estrangera del NSDAP. El 1933 Hanfstaengl, enfrontat amb el ministre Joseph Goebbels, havia sigut apartat del NSDAP i acusat de desobediència; aleshores, va fugir cap a la Gran Bretanya, on va ser capturat pels britànics i traslladat a un camp de presoners de Canadà. El 1942, el president Roosevelt, que havia conegut quan era jove a Hanfstaengl, va acceptar alliberar-lo a canvi que els ajudés secretament a conèixer la mentalitat de Hitler. Aquest projecte es va anomenar Projecte-S.


A la costa est nord-americana, a la matinada i enmig d’una boira espessa, el capità del submarí de la Kriegsmarine, Hans-Heinz Linder, va arribar amb el submarí U-202, el Innsbruck, a 200 metres de la costa nord-americana, a prop de la platja d’Amagansett, a l’extrem de Long Island. Del submarí en va sortir a la superfície un equip de quatre de sabotejadors que tenien la missió de col·locar bombes a diferents fàbriques i inutilitzar les vies ferroviàries. Després d’acomiadar-se dels seus companys, els quatre joves que s’aproximaven a la costa amb un bot de cautxú conduït per dos mariners armats del submarí eren quatre alemanys que havien viscut als Estats Units i que dominaven perfectament l’anglès i estaven dirigits per George John Dasch.

En tocar terra, Dasch els va entregar en els seus homes diners. Quan els demés es varen treure els uniformes de la infanteria alemanya de la Kriegsmarine per després enterrar les seves caixes impermeables amb el material, Dasch es va apropar a una duna per inspeccionar el terreny.

Però la seva missió va fracassar quan van ser descoberts pel mariner, John Cullen, que patrullava casualment per la platja. Els alemanys van intentar enganyar-lo dient que eren pescadors que havien naufragat, però Cullen es va estranyar que un d’ells parlés alemany. També va trobar rar que declinessin el seu oferiment per refugiar-se a la guàrdia costanera. Llavors, els alemanys al veure que eren descoberts van intentar subornar-lo oferint-li 270 dòlars. El mariner va acceptar el suborn (segons sembla Dasch l’hauria amenaçat de mort) i va agafar els diners, però quan va marxar es va posar a córrer per avisar a la policia. Els alemanys, pensant que havia passat el perill, varen enterrar els explosius a la platja i varen marxar cap al següent objectiu. A trenc d’alba varen arribar a un poble, a uns cinc quilòmetres de la platja i varen aconseguir arribar a l’estació de ferrocarril d’Amagansett poc després de les cinc de la matinada per agafar un tren que es dirigia al centre de Nova York. Un cop varen trobar allotjament (dos es varen allotjar a un hotel de Broadway i els altres dos a un de la Cinquena Avinguda) es varen dedicar a fer turisme per la ciutat, a sopar en els restaurants cars i a gaudir.

Quan Cullen va tornar als llocs dels fets acompanyats per diversos companys no varen tardar gaire en desenterrar les caixes amb el segell de la Kriegsmarine. Els federals varen trobar-ho també uniformes militars alemanys. Minuts més tard varen avisar a l’FBI. Els nord-americans varen trobar les caixes perquè un dels alemanys havia oblidat una botella d’aiguardent juntament amb una pala. Sempre s’hav mencionat que Dasch hauria volgut que els descobrissin. Dies més tard, els alemanys van ser arrestats per l’FBI. Sis d’ells van ser executats després d’un judici el 8 d’agost de 1942.

La idea de Hitler era atacar als Estats Units infiltrant-se a través de submarins a les costes americanes. Un dels objectius era destruir Nova York. Aquella operació es va anomenar Operació Pastorius.


Un grup d’indis liderats per Angus Horn, cap de la tribu dels Mohawk, ubicada a la reserva de Kahnawake, va arribar a l’escalinata del Capitoli de Washington. Davant de la sorpresa de tots els vianants, Horn va pronunciar un discurs que deia:

Existeix un estat de guerra davant la nostra Confederació de les Sis Nacions (els iroquesos), per una part, i Alemanya, Itàlia, Japó i els seus aliats, per una altra, contra qui Estats Units té ja la guerra declarada per la seva part.

Aquesta declaració era completament diferent i independent de la que havia pronunciat el president Roosevelt mig any abans quan havia declarat la guerra a Alemanya. Horn va continuar amb la seva lectura dient:

Representem a la democràcia més antiga, tot i que la més petita, del món d’avui. És un sentiment unànime entre la gent índia que les atrocitats de les nacions de l’eix són violentament repulsives a tots els sentits segons la justícia del nostre poble. Aquesta matança despietada de la humanitat no pot ser tolerada. Per això el consell de les Sis Nacions d’Indis ha decidit declarar la guerra entre la nostra Confederació de les Sis Nacions, per una part, i Alemanya, Itàlia, Japó i els seus aliats, per una banda.

En el Reich:

A Alemanya:

El ministre d’Armament, Albert Speer, juntament amb els caps d’Armament dels tres exèrcits de la Wehrmacht, el mariscal Erhard Milch, l’almirall Karl Witzell i el capità general Friedrich Fromm, varen volar cap a la base militar de Peenemünde, a l’Alemanya Occidental, per presenciar el primer llançament d’un nou coet militar. Tot i que els mecanismes de control varen fallar i el coet va caure a només un quilòmetre d’on es trobaven, els tècnics varen quedar satisfets perquè la prova més complicada, que era l’arrancada, va ser un èxit.


A les set de la tarda, Heinrich Himmler es va presentar a la seva casa de Gmund per passar un parell de dies amb la seva filla Gudrun. Aquell dia varen jugar una estona al Pulok.

En el front oriental:

En el sector sud:

A Ucraïna, a Sebastopol, els soldats del 16º Exèrcit, conduïts pel coronel Dietrich von Cholitz, varen assaltar Fort Stalin, que ja era un camp de ruïnes, però els soviètics disparaven encara des de tots els punts on es trobaven.

A Líbia:

A la línia Gazala, els Panzer alemanys es van apoderar d’un encreuament estratègic de carreteres conegut com Knightsbridge. El comandant britànic Neil Ritchi va acceptar que la Línia de Gazala estava perduda.

A Tunísia:

A les costes, els combats s’intensificaven.

12 de juny de 1942

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

Joseph Goebbels va rebre un informe sobre la situació a Espanya. En l’informe s’explicava que tot i la propaganda governamental a favor de l’Eix, el poble espanyol preferia com aliat a la Gran Bretanya. També es detallava la situació alimentària a Espanya i es veia que era molt desigual; mentre les classes adinerades tenien tots els privilegis, tots les demés s’ho passaven molt malament. Per culpa de la catastròfica situació a Espanya i pel poder de l’Església per controlar l’Estat, l’informe explicava que les joventuts espanyoles estaven desil·lusionades i vivien d’esquenes al règim. Quan Goebbels va acabar de llegir-lo estava convençut de que tenien que fer més esforços per vendre al poble espanyol l’aliança amb Alemanya i creia que tenien que deixar de marge a Ramón Serrano Súñer, ja que tot i que era dels pocs ministres espanyols que volia l’aliança amb Alemanya, per Goebbels no era una persona de fiar per ser pro clerical.


El Govern va aprovar una norma en que els jueus alemanys tenien que entregar màquines d’escriure, bicicletes i aparells elèctrics.


Karl Döenitz va ordenar en els seus U-Boots que romanguessin submergits fins a 12 graus a l’oest, el que va suposar una despesa més gran de combustible i de temps.

A Polònia:

Deu polonesos acusats de sabotatge en una fosa de ferro a la ciutat de Dabrowa Górnicza, Silèsia, varen ser penjats en una cantonada i varen deixar els cadàvers durant dies com advertència a futurs sabotejadors. 

En el front oriental:

L’Esquadró 588 de Bombardeig Nocturn soviètic, format íntegrament per dones, va entrar per primer cop en combat.

A Romania:

Bombarders nord-americans, que tenien la seva base en el delta del Nil, varen bombardejar els jaciments petrolífers romanesos de Ploiesti. 

A Líbia:

Erwin Rommel va atrapar a dues brigades de blindats britànics. De seguida que es va saber que estaven atrapats, una tercera brigada britànica va anar ajudar als seus companys, però els canons antiaeris alemanys no els hi varen permetre dur a terme aquella arriscada operació.

11 de juny de 1942

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

Des de Berlín, Adolf Eichmann va organitzar una reunió a l’Oficina Central de Seguretat del Reich per parlar de la deportació massiva de jueus de l’Europa Occidental amb els caps dels departaments dels assumptes jueus del Servei de Seguretat de les SS a París, Brussel·les i La Haya. En els seus funcionaris els va dir que Heinrich Himmler havia ordenat deportar als jueus de l’oest, en gran quantitat, però que el 90% havien d’estar sans i en bona forma; només el 10% podia ser no aptes per treballar, i tenien que tenir entre 16 i 40 anys. D’aquesta manera, segons va deixar escrit Theodor Dannecker, es va determinar deportar a 10.000 jueus de Bèlgica, 15.000 dels Països Baixos i 100.000 de França. Eichmann va suggerir que a França s’aprovés una llei semblant a l’Ordenança Onzena per abolir la ciutadania francesa de qualsevol jueu que hagués abandonat territori francès i perquè totes les propietats jueves passessin a formar part de l’Estat. Eichmann també pensava cobrar 700 Reichsmarks per cada jueu deportat. 

Joseph Goebbels, que volia expulsar els jueus de la vida pública, els va prohibir comprar tabac.


El diari alemany Der neue Tag va publicar un comunicat on es deia que s’havia descobert els assassins de Reinhard Heydrich i que havia quedat demostrat que la població de la localitat de Lídice, a prop de Kladno, havien ajudat als culpables del crim. El comunicat explicava que el dia anterior havien trobat a Lídice literatura clandestina, dipòsits d’armes i munició, una estació emissora i un dipòsit il·legal de productes racionats i, per això, tots els homes havien sigut afusellats, les dones havien sigut enviades a un camp de concentració i els nens a centres de reeducació. També es mencionava que s’havia destruït tots els edificis del poble i que s’havia suprimit el nom de Lídice.


Els alemanys varen executar a l’opositor Herbert Baum per haver tirat un explosiu el 18 de maig de 1942 enmig d’una exposició anticomunista.

A Rússia:

El comandant de companyia Michael Kitzelmann, que havia sigut guardonat amb la Creu de Ferro de segona classe pel seu valor, va ser afusellat a Orel per un batalló per haver denunciat les atrocitats de l’estiu anterior. 

En els Estats Units:

Franklin Delano Roosevelt i Viatxeslav Mólotov varen firmar un Acord sobre Préstec i Arrendament entre els dos països. Estats Units es comprometia d’aquesta manera a ajudar a la Unió Soviètica.

A Líbia:

Després de que la nit anterior les forces de la França Lliure del comandant Marie Pierre Koenig haguessin abandonat la zona i la ciutat de Bir Hakeim davant l’ofensiva del 2 de juny de l’Afrikakorps, a primeres hora del matí la 90º Divisió lleugera va ocupar Bir Hakeim. 500 francesos, la majoria ferits, varen caure presoners. Després, els alemanys varen arribar a El Adem. A la tarda, Erwin Rommel va ordenar en els seus blindats que passessin a l’atac. Els alemanys varen destruir moltes unitats blindades britàniques.  

10 de juny de 1942

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler es va entrevistar amb Joseph Goebbels i el president de Finlàndia, Risto Ryti, per explicar-los que faria desaparèixer les ciutats de Moscou i de Leningrad del mapa. Pensant que els britànics no tenien futur, els va confessar que estava convençut de que l’Imperi Britànic estava condemnat i que les restes d’aquell Imperi les heretaria els Estats Units.


Participant en ajudar als soldats alemanys en el front oriental, Goebbels i la seva esposa Magda Goebbels van entregar quinze peces de roba vella en una col·lecta de caritat per als soldats alemanys que lluitaven.


La direcció del RSHA va difondre una nota per a tots els serveis de la Sipo i el SD en que es precisaven les normes que s’havien de respectar en els interrogatoris especials.

A Polònia:

A Auschwitz, presoners polonesos de la companyia de càstig de Birkenau varen iniciar una revolta. Dels 50 presoners que es varen donar a la fuga, només se sap que en va sobreviure un.

Els alemanys varen deportar prop de 3.000 jueus de Biala Podlaska al camp d’extermini de Sobibor. Entre ells hi havia molts nens.


En el gueto de Varsòvia, a la nit, per acabar amb el contraban, les autoritats alemanyes varen treure dels seus pisos a desenes de contrabandistes i els varen matar al mig del carrer.

En el Protectorat de Bohèmia i Moràvia:

1.000 jueus varen ser deportats des de Praga cap a l’Est. L’únic supervivent va ser un home que va saltar del tren al començament del viatge. Probablement aquestes 1.000 persones varen acabar en el camp d’extermini de Maly Trostenets. 

La massacre de Lídice:

Al matí, el Batalló de Sapadors número 14 alemany es va agafar la justícia per la seva mà per venjar-se de l’assassinat de Reinhard Heydrich, mort el 4 de juny de 1942. En el poble miner txec de Lídice, a les afores de Praga, el dia anterior els alemanys havien rodejat la població i havien capturar a tots els civils destruint les 95 cases del poble. Durant aquell dia varen dur a terme el pla d’execució. Els alemanys varen afusellar als 199 homes del poble i a tots els nois més grans de quinze anys que estaven tancats als subterranis i estables de la família Horak. Abans de que vinguessin els alemanys per ajusticiar-los, el sacerdot Sternbech els va confortar amb paraules religioses. En el patí dels Horak és a on es varen produir els afusellament en grups, de deu en deu. Aquest procediment va durar des de les primers hores del matí fins a les quatre de la tarda. Més tard es varen fotografiar els assassins davant dels cadàvers. A més, 19 residents homes que treballaven a les mines de Kladno en el moment de la matança varen ser detingut més tard i enviats a Praga. Les 195 dones i els 98 nens del poble estaven tancats al col·legi quan varen executar als homes i no varen ser assassinats en un principi; les dones varen ser enviades al camp de concentració de Ravensbrück, excepte set dones que varen ser internades al camp de Theresienstadt, i quatre més que varen ser internades a l’Hospital de Praga perquè estaven embarassades. Els recents nascuts varen ser executats i després aquestes quatre dones varen ser enviades a Ravensbrück. 42 d’elles varen morir com a conseqüència dels maltractaments que varen patir durant el trasllat. Els nens varen ser separats de les seves mares i varen ser traslladats al camp de Litmannstadt, on varen morir a les cambres de gas, excepte set nens que tenien menys d’un any; tres d’aquests nens varen ser enviats a Alemanya per ser germanitzats en famílies alemanyes. El nom del poble va ser esborrat de tots els registres.

En el front oriental.

En el sector sud:

Els alemanys varen començar una contraofensiva en el front de Khàrkiv.

A la Gran Bretanya:

Un titular del The Times parlava de Carnisseria a Polònia i s’explicava el discurs del dia anterior del general Wladislaw Sikorski, el qual detallava l’assassinat massiu de jueus en territori polonès. 


En el 10 de Downing Street, Winston Churchill va cridar al general de divisió John Kennedy i al director d’Intel·ligència Militar, el general Francis Davidson per debatre sobre el nord de l’Àfrica. Després d’encendre una cigarreta, el primer ministre els va ensenyar les llistes de les forces britàniques a la zona i després els va ensenyar un telegrama de Richard Casey, el ministre d’Estat per l’Orient Mitjà, en que informava d’una reunió del Comitè de Defensa de l’Orient Mitja en que havien abordat què fer en cas que els alemanys obrissin pas en el front rus i interrompessin els seus atacs a l’Orient Mitjà. El dilema estava si tenien que defensar el delta del Nil o els camps petrolífers d’Abadan, però el Comitè havia arribat a la conclusió de que no es podrien defensar els dos. A continuació varen debatre durant una hora sobre la situació a l’Orient Mitjà. Churchill estava molt decebut amb l’actuació de Claude Auchinleck a la zona i va posar en dubte de “l’esperit ofensiu de l’Exèrcit“.

A Líbia:

A la tarda, el grup de xoc de l’Afrikakorps, comandat pel coronel Baade, va aconseguir penetrar profundament les posicions principals franceses, al nord de Bir Hakeim, que portaven des del 2 de juny envoltades per les forces de l’Eix. La 1º Divisió lleugera de la França Lliure de Marie Pierre Koenig defensava cada metre del seu terreny, però les seves pèrdues eren massa grans per resistir i, al vespre, es van veure obligats a fugir de Bir Hakeim cap a l’oest i es varen unir a la 7º Brigada britànica. Per animar a les seves tropesCharles de Gaulle va enviar-li un telegrama a Koenig per dir-li que “tot França els estava contemplant amb orgull”. Els francesos varen aconseguir netejar un camí a través dels camps de mines i varen organitzar un comboi blindat amb uns quaranta vehicles.

A Japó:

En una conferència de l’Alt Comandament de planificació de guerra, la Marina japonesa va amagar la gravetat de les pèrdues de la Batalla de Midway. Només l’emperador Hirohito va ser informat en detall del que va passar i també va preferir amagar la veritat a l’Exèrcit i a l’opinió pública. A més, va fer que els planificadors militars continuessin elaborant els seus atacs pensant que la flota aeronaval japonesa encara era poderosa.

9 de juny de 1942

Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

A Berlín, a la Cancelleria del Reich, es va celebrar el funeral d’Estat de Reinhard Heydrich, mort el 4 de juny, orquestrat pel Ministeri de Propaganda. Els diaris retrataven a Heydrich com un màrtir i subratllaven “el seu caràcter nòrdic”. Abans del funeral d’Estat, el cos va ser exposat al públic cobert per una bandera amb l’esvàstica. Una guàrdia d’honor de les SS va muntar guàrdia.

En el funeral, Adolf Hitler va estar tota l’estona del funeral visiblement abatut, recordant la figura del líder del SD, a qui considerava un amic i un fidel subordinat. L’orquestra filharmònica de la ciutat va interpretar una marxa fúnebre del Götterdämmerung de Richard Wagner, i Hitler va dipositar una corona de llorer al taüt. Heinrich Himmler, visiblement afectat, va afirmar en un discurs que tenien el sagrat deure de venjar la seva mort, de continuar el seu treball i d’aniquilar sense compassió als enemics del poble alemany sense cap mostra de debilitat. També va definir a Heydrich com un model que inspiraria a les generacions futures. A continuació, Hitler li va concedir la més alta condecoració, la dignitat superior de l’Ordre Teutònic, i el va afegir a la “llista honorífica dels caiguts pel moviment nazi“. Després, el fèretre va ser traslladat al Cementiri dels Invàlids.

A la nit, un Hitler trist i nostàlgic, es va reunir en privat amb el ministre Joseph Goebbels, amb qui ja s’havia reunit amb anterioritat aquell dia, per recordar els primers temps del NSDAP. El ministre va anotar en el seu Diari que aquells records feien molt feliç a Hitler perquè per ell era un paradís comparat amb la situació actual. El dictador li havia dit que es trobaven en un combat a vida o mort i que tenien que vèncer com fos i per això prendre les mesures necessàries.

Aprofitant que hi havia tots els líders de les SS per fer acte de presència en el funeral de Heydrich, a la nit Himmler els va explicar que era impossible que cap altre home pogués dirigir l’aparell de la RSHA com Heydrich i, per aquesta raó i d’acord amb Hitler, va declarar que ell n’assumiria la direcció fins que hi hagués un successos adequat. El cap de es SS també els va anunciar que tindrien que completar la migració dels jueus en qüestió d’un any perquè després, va assegurar, res podria fallar. Precisament, aquell dia en el gueto de Lódz ja havien sigut assassinats al voltant de 55.000 jueus. Himmler també va declarar que el cristianisme era la pitjor de les plagues i va explicar que la moralitat verdadera no consistia en exaltar l’esperit de l’individu sinó en dedicar-se de manera abnegada al servei de la raça. A les acaballes del seu parlament, Himmler va dir que després de la guerra les SS haurien de tenir un lloc central dins del poble alemany, ja que hauria de controlar els pobles conquistats.


El ministre de l’Aire, Hermann Göering, va ser designat per encapçalar el Consell d’Investigació del Reich per tal d’augmentar la investigació de l’energia nuclear. Fins llavors els alemanys no havien destinat suficients recursos a la investigació nuclear.


Hans Frank, que també es trobava a la capital pel funeral del cap del SD, va fer un discurs a la Universitat de Berlín. El governador va dir que mai havia sigut imaginable un Imperi sense Dret o contra el Dret i va advertir als estudiants de que mai podien tolerar que en un Estat es prengués l’honor, la llibertat, la vida o la propietat en qualsevol membre de la comunitat. Frank, que havia sigut acusat al març de corrupció, sobretot la seva dona, Brigitte Frank, va dir que no es podia condemnar a ningú sense que l’acusat tingués dret a manifestar-se d’aquestes acusacions. 


Després d’una reunió de treball en la Radiofusió del Reich, Klaus Hubmann, en un ambient distès a altes hores de la nit amb els seus companys prenent vi, va dir que ell, juntament amb Himmler, ho havien fet tot per ajudar al doctor Heinrich Glasmeier, el seu director, però que aquest no havia mostrat cap gratitud, ans al contrari. Per això els va prometre que no descansaria fins que Glasmeier fos destituït del seu càrrec. Aquestes paraules varen tenir conseqüències el 22 de juny

La massacre de Lídice:

A Berlín, Horst Böhme va trucar a Himmler per informar-lo de que els assassinat de Heydrich haurien rebut el suport dels habitants del poble de Lídice. Himmler va informar a Hitler, que va decidir destruir el poble amb els seus habitants. Immediatament després, Karl Hermann Frank va trucar a Böhme per comunicar-li l’ordre de Hitler.

Al matí, un destacament de la divisió SS Príncep Eugeni, sota el comandament del SS hauptsturmführer Max Rostock, va dur a terme la Massacre de Lídice, un poble situat a una trentena de quilòmetres de Praga. Deu camions carregats amb homes procedents de la població de Slany varen baixar al poble aquell dia per dur a terme la seva “missió”. Per ordres de la Gestapo, la ciutat va ser rodejada per soldats alemanys. Qui volia podia entrar al poble, però els alemanys no deixaven sortir a ningú. Un nen de dotze anys que va intentar fugir va ser abatut. Una pagesa va intentar córrer cap als camps, però va ser abatuda d’un tret per l’esquena. A la nit varen tancar els homes majors de 16 anys en els subterranis i en els estables de la família Horak, nom de l’alcalde del poble, i les dones i els nens al col·legi. 

L’endemà, els alemanys varen assassinar a la població minera de Lídice i varen enviar les dones al camp de concentració de Ravensbrück i els nens als orfenats. 90 d’ells varen ser enviats al camp de concentració de Gneisenau, a Polònia

A la Gran Bretanya:

A Londres, Wladislaw Sikorski va pronunciar un discurs en el qual va parlar de l’assassinat massiu de jueus en territori polonès en els últims dotze mesos. El general polonès va afegir que per sufocar la resistència dels ferroviaris en els entroncaments de l’Alta Silèsia, s’havien instal·lat forques en divuit ciutats de Silèsia, on penjaven els membres de les classes altes, els ferroviaris i els obrers i que els alemanys portaven a tots els escolars a presenciar aquell espectacle. 

A Líbia:

A la zona de Bir Hakeim, les forces italianes, que estaven atacant a les tropes franceses del comandant Pierre Koenig i envoltaven la fortalesa, varen recórrer a una unitat de l’Afrikakorps per atacar Bir Hakeim. Amb el suport dels alemanys, a la matinada la infanteria italiana va llançar un nou atac. Al migdia, la 90º Divisió lleugera, que fins llavors havia donat suport a l’avanç dels grups de combat al nord i al sud de la fortalesa, es va unir a l’assalt. A les vuit del vespre, després d’una aferrissada defensa francesa, la unitat d’avantguarda va arribar a 200 metres del fort de Bir Hakeim. Al sud, el general britànic Neil Ritchi va llançar un dèbil atac de distracció contra els elements que protegien la 90º Divisió, però els italians i els alemanys varen rebutjar l’atac sense problemes.

En el front oriental:

En el sector sud:

A Crimea, els alemanys varen fracassar en la primera temptativa per ocupar la ciutat de Sebastopol.

En els Estats Units:

El govern nord-americà va anunciar la creació de la Junta de Producció i Recursos Combinats.

A les Filipines:

A Leyte, després de la rendició nord-americana del 24 de maig de 1942, les poques unitats que combatien aïlladament també es varen rendir davant dels japonesos.