Dilluns:

En el Reich:

A Polònia:

Konrad Haasemann, el cap de la secció personal del desaparegut ministre Fritz Todt i conseller governamental, va volar de Berlín fins al quarter general d’Adolf Hitler a Rastenburg, Prússia Oriental, per donar tot el seu suport i confiança al nou ministre d’Armament i Munició, Albert Speer. També volia saber les opinions de Hitler sobre què s’havia de fer ara. Haasemann li va explicar a Speer que l’ajudaria a conèixer als nous col·laboradors amb qui hauria de treballar a partir d’ara, però el nou ministre va rebutjar aquell oferiment, ja que els volia conèixer sense cap tipus d’ajuda. A la nit, Speer va marxar en tren cap a Berlín per posar-se al corrent del seu nou Ministeri i començar a treballar. Speer va marxar en tren perquè no va tenir ganes de pujar en un avió.

Al migdia, Hitler es va reunir amb el seu entorn, entre ells el flamant ministre Speer, i els va assegurar que les elits britàniques, nord-americanes i els jueus eren uns explotadors. A continuació, el dictador va afirmar que era millor donar els diners de l’Església directament als arquebisbes perquè estava convençut que d’aquesta manera no es posarien en els temes d’Estat. Parlant de Berchtesgaden, el líder alemany va confessar-los que quan hi plovia per ella era una benedicció perquè podia descansar en pau contemplant el paisatge de muntanya i va defensar evitar espatllar els paisatges amb xarxes de línies d’alta tensió, amb telefèrics i demés aparells.

A la tarda, Hitler va explicar que els britànics encaixaven malament les derrotes i va afirmar que s’hi disposés d’un avió de bombardeig capaç de volar a més de 750 quilòmetres per hora ara tindria la supremacia i per aquest fet va justificar la fabricació d’aquests aparells abans que els caces. Parlant de submarins, el dictador va comentar-los que Hiroshi Oshima l’hi havia explicat de l’eficàcia dels submarins de butxaca i va criticar que els seus especialistes l’haguessin rebutjat. Dels tancs, Hitler va afirmar que si donaven 24 dels nous blindats que estava construint a Erwin Rommel aquest tindria una gran avantatge i destruiria amb facilitat els tancs nord-americans. Canviant de tema, Hitler els va narrar que s’hi haguessin pogut fer arribar els tres transports que volien que arribessin a Narvik el 1940, les seves embarcacions no s’haurien enfonsat i va criticar que no l’havien informat de que aquests transports no podien passar per aquesta zona, tot i que va assegurar que els britànics havien pogut aconseguir arribar primers al port noruec per pura casualitat i sort.

A Alemanya:

El comissari Fritz Sauckel va obtenir plens poders per agafar tota la gent que es necessités dels països ocupats per fer-la servir com a mà d’obra per Alemanya. O sigui, si Speer necessitava personal per construir maquinària de guerra en una fàbrica només havia de posar-se en contacte amb Sauckel, que li oferia tot el personal que necessités deportant obrers dels països ocupats. Aquelles persones eren tractades com esclaus.

---

A Berlín, Joseph Goebbels es va passar tot el dia preparant el funeral del doctor Todt.

---

Heinrich Himmler va tornar a parlar amb el doctor Felix Kersten sobre Suècia i els socialistes suecs, que donaven suport a una aliança amb Alemanya. Himmler estava decebut amb el Svensk socialistisk samling, la Unió Socialista sueca, SSS, de tendència nacionalsocialista, ja que creia que no eren de fiar. Un cop acabat el tractament, el doctor li va treure una llista amb els noms de les persones per les quals demanava un indult. Hi havia set holandesos, sis estonians, cinc luxemburguesos, dotze belgues i quatre francesos. Tots ells havien sigut condemnats a mort per sabotatge i activitats hostils. Himmler, després d’una discussió, va accedir a alliberar-los. Abans de que Kersten marxés, Himmler el va convidar a sopar amb ell a les onze de la nit. Varen sopar gulasch hongarès amb fideus i enciam fresc. Mentre menjaven varen tornar a parlar dels socialistes suecs i Himmler va lamentar que els socialistes finlandesos es mostressin tan contrariats amb el nacionalsocialisme. Mentre discutien si els suecs acceptarien o no està sota el control alemany, Rudolf Brandt va entrar a la sala per donar-li uns documents a Himmler i va informar que l’endemà es posarien en llibertat les 36 persones de la llista del doctor.

---

El professor August Hirt de la Universitat d’Estrasburg va enviar una carta al professor Rudolf Brandt per dir-li que s’havia de crear a la Universitat d’Estrasburg un equip de científics per investigar una col·lecció de cranis jueus. Hirt també trobava necessari prevenir a la Wehrmacht perquè enviés vius a tots els comissaris que capturessin del front oriental per examinar-los. Volia matar-los per després un metge o un estudiant de Medicina separés el cap de la resta del cos introduint un líquid al cap per conservar-lo per seguidament enviar-lo a Estrasburg.

A Lituània:

Contestant la demanda del 6 de febrer de Stahlecker, Jäger el va informar que fins l’1 de febrer l’Einsatzkommando 3 havia executat a 136.421 jueus, 1.064 comunistes, 56 partisans, 635 malalts mentals i 78 persones per un altre motiu. En total eren 138.272 persones que havien mort a mans d’aquest Einsatzkommando, de les quals 55.556 eren dones i 34.464 eren nens.

En els Estats Units:

A Nova York, el transatlàntic Normandie va patir un greu incendi en el moll 88. No hi va haver víctimes mortals, però el transatlàntic ja no va poder transportar a més tropes. Les autoritats varen pensar que havien sigut sabotejadors alemanys, però més tard el FBI, amb l’ajuda de la policia i els bombers, va descartar aquesta hipòtesis. Els federals varen concloure que la nau s’havia incendiat per culpa de la negligència d’un civil que havia utilitzat malament un bufador.

A Singapur:

L’aviació japonesa va controlar el cel de la ciutat espantant les defenses britàniques i els tancs varen començar a arribar a la zona defensada pels britànics. A partir de llavors, els britànics no varen tenir més remei que retrocedir.

A les Índies Orientals Holandeses:

Les tropes japoneses varen ocupar Macasar mentre les forces holandeses es retiraven cap a l’interior i començaven a desenvolupar accions de guerrilla.

Diumenge:

La mort del doctor Fritz Todt:

A la una de la matinada, Albert Speer es va reunir amb Adolf Hitler a Rastenburg, Prússia Oriental. Hitler estava de molt mal humor amb el seu ministre d’Armament, Fritz Todt, i va parlar amb Speer dels seus projectes de reconstrucció de les ciutats de Berlín i Nuremberg per oblidar aquella picabaralla. A mesura que anaven parlant dels seus projectes arquitectònics, Hitler s’anava animant. Quan varen acabar de veure els projectes, Hitler li va fer preguntes sobre l’estada de Speer en el front oriental, concretament a Ucraïna, i varen allargar la trobada fins a les tres de la matinada. Quan s’estaven acomiadant, Speer li va explicar que a les vuit del matí viatjaria amb l’avioneta del ministre Todt cap a Berlín. Llavors, sembla ser, que Hitler li va fer cancel·lar el viatge amb Todt. Tot i que el motiu oficial de la cancel·lació del viatge de Speer era que l’avioneta havia de sortir al cap de cinc hores i Speer encara no havia anat a dormir preferint viatjar més tard en un altre avió, costa de creure que aquell canvi només s’hagués fet per aquest motiu. El que sí sabem segur és que en aquelles hores intempestives, Speer, que estava esgotat, va deixar un missatge al seu amic Todt per comunicar-li que renunciava al vol perquè necessitava descans.

A les vuit del matí, Todt va pujar al bimotor Heinkel 111 modificat que l’havia de dur a Munic, però, tot just enlairar-se, a uns 30 o 400 metres de terra, l’aparell va girar bruscament, es va dirigir de nou cap a terra o bé va explotar o bé va caure explotant al xocar contra el terra. Todt i tota la tripulació que viatjaven a l’aparell varen morir. Els passatgers estaven tan cremats que va resultar difícil identificar-los.

Al cap d’uns minuts es va informar al quarter general de l’accident. Speer en aquells moments estava dormint quan Karl Brandt va trucar-lo per telèfon per comunicar-li la notícia. En saber que el doctor Todt era mort va tenir un fort sentiment de tristesa, ja que havien arribat a tenir una bona relació d’amistat; els dos compartien diferents aficions i odiaven al secretari Martin Bormann. En el menjador del quarter general es va fer un esmorzar per parlar sobre qui havia de succeir el doctor Todt com a ministre, però el problema que tenien era que Todt havia ocupat masses càrrecs; era el director de les comunicacions per carretera, cap de les canalitzacions, cap de les centrals d’energia, era delegat de Hitler, era ministre d’Armament i Munició de l’Exèrcit i, a més, dirigia el departament de construcció del Pla Quadriennal del ministre Hermann Göering, on havia creat l’Organització Todt, que havia construït la Línia Sígfrid, els refugis submarins a l’Atlàntic, carreteres en els països ocupats des del nord de Noruega fins a la França meridional i a la Unió Soviètica. Per tant era un home insubstituïble. Speer ja va preveure en aquell moment que li demanarien que assumís alguna de les tasques de Todt. 

A la una del migdia, Hitler va cridar a Speer perquè es reunís amb ell en el seu estudi. Era la primera persona que rebria en aquell dia. El dictador estava seriós i el va rebre de forma oficial i no amistosa, tal com fins llavors ho solia fer amb ell. Només veure’l li va comunicar que ell seria el successor del doctor Todt en el Ministeri d’Armament i Munició i li va dir que no volia discutir-ho. Al principi Speer volia rebutjar aquella oferta, ja que ell no sabia res dels temes militars, però Hitler li va explicar que no tenia ningú més que pogués ocupar aquell càrrec i després d’assegurar-li que tindria la seva protecció i un tracte de privilegi li va ordenar que comencés a treballar en el seu nou Ministeri. Des d’aquell moment la relació que havien tingut aquells dos homes va canviar per sempre més. Hitler es va mostrar a partir de llavors molt més distant amb Speer i el va tractar com un ministre més dins del Reich. Després de mantenir unes paraules més i quan ja s’acomiadaven, l’ajudant de Hitler va anunciar-lo que Göering s’acabava de presentar i que volia ser rebut sense tenir cita prèvia. Hitler va acceptar rebre’l i li va demanar a Speer que es quedés una estona més.

Göering va entrar a la reunió i els va informar de que volia fer-se amb el càrrec del doctor Todt del Pla Quadriennal. Abans de l’accident del doctor Todt, Göering es trobava en la seva casa de caça a Rominten, a uns 100 quilòmetres del quarter general de Rastenburg, i va venir al quarter en un tren especial de seguida que va saber la notícia (A Speer el va sorprendre la rapidesa amb la qual va venir, ja que no havien passat ni unes quantes hores de l’accident). Després de rumiar-ho, Hitler li va afirmar que no acceptava de cap de les maneres que ell s’ocupés d’aquell càrrec i li va explicar que Speer portaria tots els càrrecs que fins llavors havia ocupat el doctor Todt. Consternat i empipat, Göering li va demanar que no l’obligués anar al funeral del doctor Todt, ja que no havia mantingut una bona relació. Al final hi va haver d’assistir, ja que era el segon home més important del Reich.

Més tard, el Ministeri de l’Aire va ordenar una investigació per determinar les causes de l’accident, però Hitler va fer tancar la investigació i va ordenar no parlar més de l’accident. La comissió havia suggerit que el pilot havia accionat per error un mecanisme d’autodestrucció, tot i que aquest mecanisme no existia en aquell aparell. Nicolaus von Below sempre va creure que les males condicions meteorològiques durant l’enlairament havien privat a l’inexpert pilot d’una bona visibilitat. Tot i que Hitler sempre va sospitar que l’accident no havia sigut casual i veia molt possible que els seus serveis secrets sabessin alguna cosa, no va voler que s’obrís una investigació. També s’ha comentat que Hitler estava al darrere de l’accident del doctor Todt, ja que aquest s’havia convertit en una nosa per ell perquè l’hi havia qüestionat les seves decisions, però segons alguns testimonis que estaven a prop d’ell, la pèrdua del doctor Todt el va commoure, ja que sentia admiració cap a ell i el necessitava per l’economia de guerra.

En el Reich:

A Polònia:

A Rastenburg, al migdia, Hitler es va reunir amb Speer i Heinrich Himmler i els va assegurar que la justícia alemanya encara no era bastant flexible i els va dir que havia sigut informat de que s’estaven produint molts robatoris per part de reincidents que només havien sigut castigats amb treballs forçats temporals i es va queixar de que les penes cap als lladres eren massa laxes i va defensar la pena de mort o l’enviament als camps de concentració per aquests individus. A continuació va explicar-los els seus plans que tenia per a l’Església catòlica i, sobretot, pels clergues. Hitler va dir aquesta frase en la reunió en referir-se a l’Església:

A ells (l’Església) els tocarà després i no m’ho pensaré dos cops. Els liquidaré, l’Església és un rèptil que aixeca el cap cada vegada que l’Estat es mostra dèbil, i que per tant els hem d’aixafar.

Hitler els va dir que havia arribat a la conclusió que tenia tres enemics que els englobava en el mateix sac; els jueus, el comunisme i l’Església. Aquest odi cap a aquests tres sectors era perquè estava influenciat en el llibre que havia llegit El bolxevisme de Moisés a Lenin escrit per Dietrich Eckart el 1920.

A la tarda, continuant reunit amb Speer i Himmler, Hitler els va assegurar que només Alemanya tenia una forma d’Estat a Europa semblant a la d’Estats Units i els va explicar el sistema parlamentari nord-americà afirmant que el president nord-americà tenia molt més poder del que tenia el Kàiser. Parlant del sistema britànic, el dictador va dir que la Cambra dels Lords no tenia influència i que el rei era l’únic guardià de la Constitució. A continuació els va explicar que per evitar crisis de dualitat ell havia reunit en la mateixa funció el càrrec de canceller i el de cap de l’Estat, però, sorprenentment, els va confessar que creia que el títol de Führer no havia de ser nomenat a títol vitalici i creia convenient que al cap de cert temps el cap de l’Estat cedís el seu lloc. 

---

Abans de dirigir-se a Rastenburg, Himmler es va despertar de bon humor perquè havia dormit molt bé; s’havia llevat a les nou del matí després d’haver anat a dormir a les deu de la nit, i li va agrair en el doctor Felix Kersten tots els seus tractaments. Himmler li va assegurar que necessitaria totes les seves forces perquè en les següents setmanes Suècia seria annexionada al Reich. El Reichsführer va indicar-li que les activitats d’espionatge estaven centrades en aquell país. A més, el cap de les SS li va assegurar que la premsa sueca era anti-alemanya (cosa que era certa) i que a part necessitaven més mineral de ferro. El doctor, que no estava gens d’acord amb aquell projecte, li va senyalar que els suecs no treballarien per als alemanys, però Himmler li va contestar que els hi obligarien per la força. Kersten va insistir-hi de que era una mala idea i que havien de continuar deixant Suècia en pau, però Himmler li va relatar que Göering estava molt interessat amb Suècia. El doctor li va replicar de que segurament deuria tenir interessos personals (La seva difunta esposa Carin Göering era sueca). En aquest punt Himmler li va donar la raó i li va dir que Göering, a qui va insultar dient-li porc estúpid, tenia les mans massa llargues.

A Alemanya:

A Berlín, Joseph Goebbels va criticar les relacions entre el president Franklin Delano Roosevelt i el primer ministre Winston Churchill.

En el front oriental:

En el sector nord:

Columnes soviètiques varen envoltar la Divisió SS Calavera i altres cinc de l’Exèrcit a la bossa de Demiansk, al sud-est del llac Ilmen. Els alemanys varen resistir gràcies a la persistència del cap divisionari Theodor Eicke.

En el sector sud:

A Yujnov, el 33º Exèrcit soviètic va quedar envoltat per l’exèrcit alemany.

A Singapur:

A la nit, tres divisions japoneses varen assaltar per ordres de Tomoyuki Yamashita al nord de Singapur des de Malàisia des de l’estret de Johore amb barcasses blindades i van reconstruir les carreteres que havien destruït els britànics el 31 de gener de 1942 perquè hi poguessin accedir els tancs nipons. A més, l’aviació japonesa va atacar amb contundència les bases aèries britàniques sense donar opció a la RAF a defensar-se. Es creia que es necessitaven 600 avions per resistir amb èxit a l’illa i només disposaven d’un centenar d’aparells. Després de l’atac només quedaven sis avions en condicions per volar. De seguida els japonesos varen obrir pas sense masses problemes i les unitats britàniques i índies no hi varen poder fer res.

A les Filipines:

A Batan, després d’intentar desembarcar cinc vegades a la costa oest, on hi havia la línia defensiva nord-americana, tots els grups d’assalt japonesos havien sigut eliminats i només tres batallons d’infanteria mantenia el front. Però, per la sort dels japonesos, els nord-americans no sabien la debilitat d’aquells moments dels japonesos. Aprofitant el caos, el president filipí Manuel Quezón va proposar als Estats Units la independència del seu país, la retirada tant de les forces japoneses com de les nord-americanes i la dissolució del propi exèrcit filipí. Els nord-americans varen rebutjar la proposta.

Dissabte:

En el Reich:

A Polònia:

A les onze del matí, Albert Speer va aconseguir, després de molt problemes, volar amb el Heinkel 111 del Staffel d’Adolf Hitler des de Dnepropetrovsk, Ucraïna, cap al quarter general de Rastenburg, a Prússia Oriental. Speer va tenir moltes dificultats durant la seva estada a Ucraïna per culpa de la neu, que li va impedir marxar en tren com ell desitjava, i les baixes temperatures, i els seus treballadors no podien treballar en aquelles condicions. Després de veure que la seva estada allí era inútil va decidir marxar cap a Rastenburg, tot i que ell volia marxar cap a Berlín va acabar fent una parada a Rastenburg per veure a Hitler, que no havia vist des de principis de desembre.

En el quarter general, a la tarda, Hitler es va reunir amb el ministre d’Armament, Fritz Todt, per discutir l’estratègia militar que havien de seguir en el front oriental i una sèrie de propostes que Todt havia acordat durant una reunió que havia tingut feia uns dies amb alguns representants de la indústria armamentista. Todt no estava content per com s’estava gestionant la campanya en el front oriental i s’oposava a lluitar contra la Unió Soviètica. La reunió va durar moltes hores, fins que varen anar a sopar. Speer també hi va participar en la trobada. El dictador els va parlar primer de la natalitat en el camp, després els va assegurar que tot el que en els Estats Units tots els grans desenvolupadors eren d’origen alemany i per acabar els va dir que era una sort que ara estiguessin a l’Est perquè creia que d’aquesta manera el poble alemanya tornaria a recuperar la seva llibertat de moviment. 

Després de sopar amb una gran quantitat de convidats però no amb el dictador, Todt va tornar-se a reunir amb Hitler fins a altes hores de la nit. Quan va acabar la reunió, Todt estava cansat i descontent, i va decidir fer una copa de vi amb el seu amic Speer. El ministre li va explicar que l’endemà a les vuit del matí tornaria a Munic i li va demanar si volia viatjar amb la seva avioneta. Speer va acceptar la invitació, ja que no volia anar a Berlín en tren com tenia previst. Però a la una de la matinada, Speer s’havia de reunir amb Hitler, que l’havia fet cridar, i després va prendre la decisió de no viatjar amb l’avioneta de Todt, que curiosament explotaria al matí matant al ministre.

A Alemanya:

Els alemanys van capturar un missatge secret del Ministeri britànic d’Afers Exteriors dirigit a les seves ambaixades. En el missatge es demostrava que els Aliats no eren massa optimistes sobre la situació en el front oriental.

A Líbia:

L’Afrikakorps d’Erwin Rommel, després de reconquerir Benghazi, es trobava a la línia Derna-Bir Tendjder. Els britànics, amb el suport de les tropes franceses del general Marie Pierre Koenig, varen establir una línia de defensa a l’oest de Tobruk, que anava d’Ain el Gazala, a la costa, fins a Bir Hakeim, a 70 quilòmetres a l’interior del desert.

Divendres:

En el Reich:

A Polònia:

A la tarda, Adolf Hitler es va reunir amb els seus invitats i els va explicar que si a la Gran Bretanya es presentava una home “lúcid” que volgués conservar l’Imperi demanaria la pau. Els va assegurar que Eduard Daladier, Philippe Pétain i la majoria dels francesos estaven per la pau, però que un petit grup els havia arrossegat a la guerra i de la mateixa manera creia que havia passat a la Gran Bretanya. Culpava a Winston Churchill de que els britànics estiguessin en la guerra i creia que els parlamentaris no tenien la valentia de dir-li en el primer ministre el què “pensaven molts” (que marxés i es firmés la pau) perquè, segons la seva opinió, pensava que tots veien que hi hauria una derrota britànica. Els va “augurar” que un dia Churchill seria acusat d’haver traït els interessos de l’Imperi i esperava que la banca britànica s’enfonsés amb la pèrdua de els colònies de l’Extrem Orient. Després d’assegurar que cap britànic voldria continuar amb la guerra quan el país caigués en dèficit, Hitler va dir que no volia renunciar mai de la seva aliança amb el Japó. Esperava que els japonesos no volguessin dirigir l’Índia i dubtava de que volguessin ocupar Austràlia i Nova Zelanda. Culpant un cop més a Churchill d’una possible derrota de l’Imperi, el dictador els va narrar que l’entrada de Japó a la guerra els faria modificar la seva situació estratègica. Esperava arribar a un acord amb Turquia per tenir una important flota en el Mar Negre.

A Alemanya:

Fritz Todt va convocar als caps de les comissions per discutir l’establiment d’una organització que centralitzés el control de la producció i la distribució de recursos per l’economia de guerra. L’endemà es reuniria amb Hitler.

A Lituània:

Stahlecker li va demanar a Jäger que l’informés de seguida del número total d’execucions del seu Einsatzkommando 3 segons les següents categories: jueus, comunistes, partisans, malalts mentals i altres. A més, tenia que indicar el número de dones i nens. L’informe el va rebre el dia 9.

A Rutènia:

El comissari general civil, Wilhelm Kube, va explicar en una carta que volia executar a tots els deportats dels pròxims combois provinents d’Alemanya per falta d’espai i avituallament. En ella, Kube va defensar a un dels seus subordinats que s’havia oposat amb vehemència a un nou trasllat de jueus, argumentant que només empitjoraria una situació que ja era catastròfica.

En el front oriental:

Un dels exèrcits alemany va afirmar que no podia complir les ordes per la falta de gasolina.

A Indonèsia:

Una flota de combat japonesa va salpar de Kendari per ajudar als seus companys en la invasió a les Índies Occidentals Holandeses.

Dijous:

En el Reich:

Al migdia, Adolf Hitler es va reunir amb els seus convidats i els va recordar que un dia la policia havia registrat la Casa Parda i que li havia exigit a Rudolf Hess que obrís un cofre on hi tenia uns documents molt importants. Hess els havia contestat que la clau la tenia Hitler i que es trobava a Berlín. La policia va segellar el cofre i va esperar l’arribada de Hitler, però Hess tenia una clau del cofre i el va obrir per treure’n tots els documents. Un cop Hitler va arribar de la capital, els policies varen tornar a la Casa per obrir el cofre i es varen quedar amb un pam de nas en veure’l buit. Després de rememorar-los un altre registre per part de la policia, el dictador ho va aprofitar per criticar als advocats i els va explicar que amb el temps molts d’aquests policies es varen mostrar partidaris de la seva causa. També els va recordar un episodi durant el Putsch de Munic en el qual varen tancar als membres del govern a la Vila Lehmann.

A la tarda, Hitler els va explicar en el seu entorn la seva afició per la muntanya i els va confessar que havia fet algunes excursions amb la baronessa Abegg, de qui va dir que era una dona molt intel·ligent i que els havia promès que vendria un bust de Donatello per donar part de la recaptació al NSDAP, tot i que, segons Hitler, es veia d’un hora lluny que era fals. Criticant el caràcter de la baronessa, el dictador els va dir que comprenia que el seu marit s’hagués suïcidat en el llac Königssee.

A Alemanya:

El govern alemany va rebre les xifres de les baixes produïdes per congelació en el front oriental. Fins el 20 de gener de 1942 tenien 4.000 casos de tercer grau, 1.856 d’aquest havien patit serioses amputacions, i 46.000 casos de primer i segon graus amb lesions de petita i mitjana gravetat.

---

Després de reunir-se amb Margarete Sommer, que treballava en l’arquebisbat de Berlín i que tenia informació sobre els jueus deportats, el bisbe Wilhelm Berning d’Osnabrück va anotar que dubtava de que cap jueu que havia sigut deportat de Berlín direcció a Kovno quedés en vida. Afirmava que els jueus transportats a Minsk i a Riga havien sigut afusellats i que tenia el convenciment que volien exterminar per complet als jueus.

En el Protectorat de Bohèmia i Moràvia:

Reinhard Heydrich va pronunciar un discurs davant dels seus col·laboradors més pròxims en el Protectorat i en el qual els va admetre que deportarien a Alemanya els txecs germanitzables perquè treballessin i la resta, la no germanitzabla, seien enviats molt probablement en el mar Polar, en els gulags russos, on creia que podria ser una pàtria per als jueus europeus.

En els Estats Units:

El govern nord-americà va declarar la guerra a Tailàndia. El gener el govern tailandès ja havia declarat la guerra als nord-americans.

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

A la tarda, Adolf Hitler es va reunir, entre altres, amb Heinrich Himmler i els va confessar que creia que Carlemany era un dels grans homes de la història mundial. Després d’explicar-los la seva teoria de les condicions climàtiques a l’època antiga, els va dir que durant el mes de març li agradava sortir de Munic per anar a buscar la primavera a Renània. Parlant dels grans espais de la Unió Soviètica que volia ocupar, el dictador va assegurar que convertiren aquells terrenys en habitables perquè n’havien de treure matèries primes com el ferro, el carbó, cereals i fusta, i els va dir que hi construirien granges i autopistes. Canviant radicalment de tema, Hitler va dir que era un desgràcia que cap dels grans escriptors de la literatura alemanya no hagués agafat un protagonisme en la història imperial alemanya i que, en canvi, els britànics tinguessin un William Shakespeare. Esperava tenir millors resultats en la nova era del cinema. Seguidament, Hitler va parlar de la seva pàtria, Àustria, i va assegurar que els seus orígens austríacs li proporcionaven una situació favorable per discutir amb els seus generals, i va recordar-los que durant cinc segles Àustria havia sigut un poderós imperi amb una capital com Viena. Parlant del futur del Reich, el dictador els va explicar que agafarien als “elements germànics sans” allà on es trobessin.

---

El govern alemany va rebre notícies de que Miklos Horthy pretenia designar el seu fill gran com hereu. Pels alemanys aquella decisió era una desgràcia perquè creien que el fill de Horthy era amic dels jueus i, a més, estava casat amb una dona jueva.

A Txecoslovàquia:

A Praga, en una al·locució secreta, Reinhard Heydrich va parlar de la deportació d’onze milions de jueus als camps de concentració de l’Est. Al mateix temps, Heydrich li va escriure una carta a Joseph Goebbels per comunicar-li que seria impossible informar als jueus, en particular als seus representants tant nacionals com locals, de totes les mesures que havien de tenir en compte només a través del Butlletí de Notícies Jueves. Heydrich demanava relaxar aquestes instruccions, ja que a més havien sigut donades sense la seva consulta.

A Itàlia:

Al migdia es varen tornar a reunir Hermann Göering i el comte Galeazzo Ciano, però aquest cop ho varen fer a l’Hotel Excelsior. La relació entre els dos ministre era molt dolenta i, quan varen anar a sopar junts, Göering, per presumir, només va parlar de totes les joies que tenia, cosa que va indignar al ministre italià.

A Líbia:

Les forces de l’Eix havien estès massa les seves línies de comunicació i s’estaven estancant en el desert. Per contrapartida, les forces aliades varen establir una línia fortificada des de Gazala, a la costa, fins Bir Hacheim, més a l’interior.

A les Índies Orientals Holandeses:

La força d’assalt aliada liderada pel contraalmirall holandès Karel Doorman es va dirigir cap a l’estret entre Borneu i les illes Cèlebes amb la intenció de protegir la zona, però va ser descoberta a prop de Kangean per 27 avions japonesos, que varen avariar lleugerament el De Ruyter i varen obligar a dos creuers que formaven part de la formació a refugiar-se a Tijlatjap. 

A Singapur:

Els britànics varen rebutjar les exigències japoneses de rendició. En aquells moments els britànics estaven enviant reforços per ajudar a defensar la base, que era considerada com inexpugnable.

Dimarts:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg, a la tarda, Adolf Hitler va afirmar en els seus convidats que a Alemanya hi havia hagut molts francmaçons que no sabien què volia dir la francmaçoneria perquè només pensaven en divertir-se i va recordar-los un episodi en el que ell es va negar a assistir a una sessió blanca de la Lògia de Sant Joan i, en canvi, hi havien anat Pöhner i Erich Ludendorff. Recordant aquell temps, va reconèixer els “mèrits” de Richard Frank, que els havia ajudat a aconseguir locals, i, després de tornar a criticar als francmaçons, va rememorar els temps de quan eren un petit partit bavarès.

A la nit, després de fer referència a que ciutats com Tréveris havien patit segles de repressió religiosa, Hitler els va dir que sempre havia tingut molta sort en els seus viatges de no patir cap accident i va recordar-los que un dia que es dirigia a Bayreuth amb Emil Maurice al volant varen atropellar a un enorme  gos negre i que havien hagut de donar un fort contra-volant. Parlant de Bayreuth, els va rememorar l’època en que s’allotjava a casa dels Bechstein. El dictador els va reconèixer a continuació que era un amant dels vehicles, tot i que mai havia conduït, i que li agradava particularment el Mercedes que s’havia comprat el 20 de desembre de 1924 quan acabava de sortir de la presó de Landsberg. Hitler els va confessar que Adolf Müller l’hi havia ensenyat a conduir, però que no ho podia fer perquè sabia que el més mínim incident l’hi haguessin tret la llibertat condicional i va recordar un vehicle que s’havia comprat el novembre de 1923, just abans del Putsch, un Benz. Recordant aquella època, va afirmar que havia quedat molt sorprès quan li varen comunicar que era lliure i va reconèixer que era gràcies a un jurista que es deia Hermann. Els va dir que en abandonar la presó, tot el centre s’havia posat a plorar, inclús el cap de la presó, el Mufti, però que ell no ho havia fet, i que va sentir una immensa alegria quan va pujar al cotxe que l’esperava a fora amb Müller al volant acompanyat per Heinrich Hoffmann. El dictador els va recordar que en seguit que va ser posat en llibertat es va apartar de Ludendorff per la seva afiliació a l’Església i també els va narrar que es va enfrontar amb el ministre de Justícia bavarès, Frantz Gürtner, perquè deixés en llibertat als seus companys que continuaven tancats. Poc després varen ser alliberats. El dictador els va reconèixer que un cop lliure li va costar un temps tornar a treballar, però els va dir que, tot i que l’estada a la presó se li va fer llarg, no hagués escrit el Mein Kampf si no hagués sigut tancat perquè havia pogut profunditzar en diverses idees cap a les quals només tenia una inclinació instintiva. Hitler els va dir que d’aquell temps havia sortit la seva convicció de que ja no podrien aconseguir el poder per la força i va reconèixer que havia sigut un error el Putsch perquè era massa prematur. Canviant radicalment de tema, Hitler els va afirmar que hi havia zones a on encara es vivia ancorat en un passat on predominava la religió i va afirmar que si a Espanya hi tornava haver una revolució hi hauria una sèrie d’atrocitats per culpa dels catòlics. Criticant al cristianisme, el dictador va atacar als jueus, assegurant que serien exterminats i que aquest cop no desapareixierien només d’Europa. El dictador va prometre que llavors el món respiraria amb llibertat i recuperaria la seva alegria.

En el front oriental:

En el sector central:

Els soldats alemanys varen rodejar el 29º Exèrcit soviètic a prop de Rzhev.

A la Gran Bretanya:

L’almirall Dudley Pound va comunicar en els caps de l’Estat Major que la concentració de caces de la Luftwaffe a les costes del Canal de la Mànega feien pensar que l’embarcació Scharnhorst i els seus consorts volien desafiar el pas.

A Noruega:

Vidkun Quisling va ser nomenat primer ministre de Noruega.

A Finlàndia:

Per tal de deixar clara la independència del país davant la pressió alemanya, el president Ritti va declarar en el Parlament que cap potència estrangera havia de posar-se en els assumptes interns finlandesos i que ningú podria modificar el règim polític finlandès.

A Indonèsia:

Els japonesos varen bombardejar l’illa de Java, sobretot les bases navals, a Surabaya, destruint a terra tota l’aviació de caça holandesa. Una esquadrilla aliada, comandada per l’almirall holandès Karel Doorman, que va escapar del bombardeig a Surabaya, va intentar sense èxit impedir l’accés dels japonesos a Sumatra.

Dilluns:

En el Reich:

Al migdia, Adolf Hitler, reunit de nou amb el seu entorn, va afirmar que Winston Churchill era com un animal acorralat que es trobava en la mateixa situació que s’havia trobat Robespierre el dia abans de caure i va descriure la importància que tenia pels britànics la fortalesa de Singapur, que estava a punt de caure en mans japoneses. El dictador els va assegurar que l’antic ambaixador francès, André François Poncet, no havia volgut la guerra i va elogiar-lo dient que era un gran expert en literatura, que parlava un alemanya perfecte, que era un gran diplomàtic i que tenia una esposa excepcional. Els va afirmar que els francesos s’havien deixat arrossegar pels britànics en declarar-los la guerra, ja que es considerava que Alemanya cauria en dies i va recordar que l’ambaixador polonès Lipski havia escrit en un informe que Alemanya no podria resistir més de vuit dies. Tornant a atacar un dia més als diplomàtics, el dictador els va dir que aquests vivien en un món tancat, que ignoraven què passava en el país i va assegurar que com més ignorants eren més parlaven i els va contraposar amb Poncet, de qui va dir que s’interessava de tot fins al punt que l’arribava a molestar. Després d’assegurar que els diplomàtics no servien per res, va afirmar que la diplomàcia s’havia de reformar de dalt a baix i els va recordar que Colin Ross l’hi havia donat molta més informació que el diplomàtic Kriebel en l’Extrem Orient i va reconèixer que el sistema britànic era el millor i que trobava infame que s’havia d’assabentar què passava amb l’oposició britànica pels diaris.

A la tarda, Hitler va demanar augmentar la producció de carbó i de ferro perquè era la base de la industrialització, i la simplificació i perfecció dels mètodes de fabricació per millorar el sistema de transport. El dictador va reconèixer que en aquest apartat els nord-americans ho estaven fent millor i va dir-los que ho havia sabut gràcies a la lectura que havia fet dels llibres de Henry Ford. Després de reclamar que es fomentés i es desenvolupés la fabricació de les màquines-eines, Hitler els va narrar l’evolució de la industrialització en el llarg de la història i va afirmar que era possible economitzar el 30% de la mà d’obra alemanya.

A Alemanya:

En el Palau d’Esports, Robert Ley va assegurar que la jueria seria exterminada i que tenia que ser-ho perquè “era una missió sagrada” i va afirmar de que això es tractava en aquesta guerra.

Precisament, un informe nacional del SD assegurava que el poble alemany havia entès el discurs del 30 de gener i que el Volk interpretava la frase “ull per ull, dent per dent” com la prova de que Adolf Hitler estava decidit en la seva campanya contra els jueus i que aviat s’expulsaria a l’últim jueu d’Europa.

En el Protectorat de Bohèmia i Moràvia:

Reinhard Heydrich es va reunir amb un grup de funcionaris alemanys i representants del NSDAP en el Protectorat i els va anunciar que podrien utilitzar a tots els txecs que no haguessin pogut germanitzar perquè treballessin de guàrdies en els camps de concentració russos, el gulags, que creia que tenien capacitat per 15 o 20 milions de presoners, quan s’apoderessin d’ells per convertir-los en la “llar ideal” per als 11 milions de jueus europeus.

A Letònia:

Un document escrit aquell dia assenyalava que en el nou camp de concentració de Salaspils, a prop de Riga, tingués capacitat per més de 15.000 deportats. El camp estava previst que estigués acabat a l’abril i estava destinat a acollir a jueus provinents del Reich. Una part d’ells serviria com a centre de detenció policial i després com a camp de “reeducació” a través del treball de l’expulsió dels jueus, que es preveia per finals d’estiu.

A Itàlia:

Hermann Göering va dinar amb el comte Galeazzo Ciano a la casa del Cavaller. La reunió entre els dos ministres va ser un desastre pels recels que es tenien mútuament.

A la Unió Soviètica:

Per tal de separar el poble alemany dels nazis, Iosif Stalin va enviar un comunicat a l’exèrcit soviètic que deia:

Els Hitler van i venen, però el poble alemany, l’Estat alemany romanen.

Diumenge:

A Noruega:

Tal i com estava previst, els ministres del Consell Comissarial dirigit per Josef Terboven varen dimitir i el noruec Vidkun Quisling va ser nomenat primer ministre de Noruega, on va governar en col·laboració amb el règim nazi.

En el Reich:

A la tarda, Adolf Hitler es va reunir amb els seus convidats, entre ells Heinrich Himmler, i els va dir que Gustav Noske, Friedrich Ebert, Severing, Auer i Philipp Scheidemann s’havien fet famosos gràcies als fets del novembre de 1918 i per aquesta qüestió va assegurar que no havia tingut pietat contra aquestes persones. Recordant els seus anys de lluita per al poder, el dictador els va narrar que els enemics més “innobles” havien sigut els del Zentrum amb líders com Spiecker, Heinrich Brüning i Gottfried Treviranus, tot i que va afirmar que havia sigut particularment correcte amb els seus adversaris i va posar l’exemple de que havia nomenat com a ministre de Justícia a Frantz Gürtner, una persona que l’havia condemnat el 1924, i va assegurar que alguns membres de les SA havien sigut abans els seus carcellers. Després de dir que en els socialdemòcrates els havia faltat un líder, el dictador va assegurar que havia sigut impecable amb totes aquelles persones que s’inclinaven cap al separatisme. Llavors va recordar-los les seves trifulgues amb el cap de la policia de Munic, Nortz, durant l’any 1923 perquè pogués fer els seus mítings i va afirmar que ell sempre s’acabava sortint amb la seva i va rememorar un acte que havien fet a Oberwiesenfeld, que va acabar amb un atac contra uns comunistes. Hitler també els va explicar que en aquella època havien aconseguit armes gràcies al conseller Schäffer, que tenia un dipòsit d’armes a Dachau, i va afirmar que Von Lossow estava al corrent d’on les havia comprat. Després de relatar-los que també havia comprat armes en el dipòsit de la Landsbergerstrasse, Hitler va reconèixer que en aquell temps hi havia armes per tot arreu.

A Alemanya:

Es va establir que els serveis dels camps de concentració dependrien de l’Oficina Central Econòmica i Administrativa de les SS, que seria l’encarregada d’enviar treballadors forçats a les empreses alemanyes que necessitessin mà d’obra, sobretot a les empreses armamentistes.

---

El OKM (el comandament suprem de la Marina) va introduir un rotor extra en les màquines Enigma utilitzades pels submarins en l’Atlàntic. Aquesta introducció d’un quart rotor va portar conseqüències nefastes pels britànics, ja que va multiplicar per 26 les possibles combinacions i va dur molts problemes a Bletchley Park.

---

Stahlecker, comandant del Einsatzgruppe, va informar que la seva unitat, excloent les execucions en massa a Riga, havia assassinat a 218.050 jueus.

---

Richard Wendler va ser nomenat governador de Cracòvia.

A Líbia:

Els britànics es varen retirar cap a Ain-el-Gazala, a Cirenaica.

En el Pacífic:

Els portaavions de l’Armada nord-americana Enterprise i Yorktown, junt amb els creuers Northampton i Salt Lake City, varen atacar les illes Marshall i Gilbert.

Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

A Berlín, al migdia, Adolf Hitler va rebre una representació italiana que venia a la celebració de l’aniversari de l’arribada al poder. Hitler estava molt content i confiat en la victòria en el front oriental i va parlar amb animació i fermesa davant els italians. Joseph Goebbels, que també va assistir a la recepció, va demanar en els italians que després de l’acte amb Hitler assistissin a un banquet en el seu Ministeri per conversar durant una estona. Després de dinar i va haver un intercanvi de discursos, on l’ambaixador italià Dino Alfieri va parlar com a cap de la delegació italiana.

A la tarda, Hitler i Goebbels van assistir al Sport Palast, que estava ple, per pronunciar un discurs en el programat míting de celebració. Goebbels va ser el primer que va agafar la paraula per donar la benvinguda a tots els convidats italians i durant tota l’estona que va parlar el públic berlinès no va parar d’aplaudir-lo. Després va ser el torn de Hitler, que va dir que Alemanya i la Itàlia central i del nord estaven unides per la cultura (Hitler odiava la Itàlia del sud), i va intentar animar a la població que vivia amb desànim la guerra.

Després de l’acte, reunit amb els seus convidats, Hitler va assegurar-los que les colònies alemanyes havien patit la falta de mà d’obra i que per aquest fet no havien obtingut grans capital. En contraposició, el dictador va narrar-los que els britànics a l’Índia havien invertit enormes capitals en vies ferroviàries i altres mitjans de transport, fàbriques i instal·lacions portuàries perquè era obtenien un gran negoci produint cotó, però va culpar a aquest fet a l’atur forçós que hi havia a la Gran Bretanya. El dictador va assegurar que els britànics abandonarien la guerra per conservar l’Imperi, tot i que els va dir que el prestigi militar britànic s’havia reforçat amb la conquesta de Bengazi. Un cop més va acusar als jueus d’haver tingut interessos en que els britànics els combatessin. Parlant dels francesos, el dictador va assegurar que continuaven sent-los hostils, tot i que va afirmar que amb ell al capdavant els francesos mai aconseguirien els seus objectius i per aquest fet va demanar que el país estigués dividit com en aquells moments i mantinguessin una estreta amistat amb Itàlia perquè considerava que els italians estarien a favor de les seves polítiques. Recordant els diplomàtics italians amb qui s’havia reunit el dia anterior, Hitler va afirmar que eren grans homes amb qualitats de cap i va assegurar que els feixistes pagarien amb la seva sang molt més que ells. Els va confessar que el primer cop que havia sentit parlar del feixisme havia sigut el 1921, tot i que havia fundat el 1920 les SA ,i trobava extraordinari com el que ell havia construït i fet havia agafat un aspecte comparable amb el que havia passat a Itàlia. Per aquest motiu creia que estava unit fidelment a Benito Mussolini. Després de lloar Itàlia, el dictador va mostrar un cop més la seva animadversió contra els italians del sud, tot i que va assegurar que a Alemanya també hi havia un sud que no li agradava. Llavors va carregar contra els diplomàtics, tot i que entre els convidats hi havia Walther Hewel, definint-los com insuportables, falsos, hipòcrites i mentiders. A continuació va tornar a lloar la figura del dictador italià i els soldats italians, tot i que va dir que no entenia com els oficials italians podien menjar grans plats mentre els seus homes s’alimentaven de sopar d’aigua. Rememorant els seus viatges a Itàlia, Hitler va confessar-los que Roma el va subjugar i després els va recordar el seu viatge a Nàpols, on havia quedat admirat del seu port. i ho va aprofitar per criticar al rei Victor Manel III afirmant que era una persona de baix nivell a qui ningú escoltava. Parlant de l’entorn del dictador italià va dir que sentia pena per ell perquè hi havia elements decrèpits i el Vaticà.

---

Adolf Eichmann va ordenar a totes les oficines principals de la Gestapo de tot Alemanya noves ordres de deportació. Al mateix temps, el Grup A, que operava en el nord del front oriental, va comunicar a través del seu cap Franz Walter Sthalecker a Reinhard Heydrich, que havien executat a 229.052 jueus en la regió del Bàltic i a la Rússia Blanca. Aquest informe anava afegit d’un mapa titulat: Execucions de jueus dutes a terme pel Einsatzgruppe A i marcat com Assumpte Secret del Reich. En el mapa, Estònia estava marcada com a judenfrei (lliure de jueus)

---

Martin Bormann va enviar una carta a Bernhard Rust per informar-lo que continuaria la seva investigació contra el processat professor Karl Ritter von Fritsch, que havia de ser expulsat pel fet de ser Mischling de segon grau. Bormann acusava al professor de la Universitat de Munic d’ajudar als jueus.

A Malàisia:

A les vuit del matí, els japonesos varen ocupar la península de Malacca i els soldats de la Commonwealth, els supervivents de la força indi-australianes, varen abandonar el continent asiàtic i es varen replegar a l’illa de Singapur destruint el pont elevat de Johore, que unia per carretera l’illa amb el continent. Al mateix temps, les canonades que proveïen aigua a Singapur varen ser destruïdes pels japonesos. A l’illa encara hi havia dos dipòsits plens d’aigua, però estava mal preparada per una defensa seriosa.

A les Índies Orientals Holandeses:

Els japonesos varen aconseguir ocupar sense trobar-se resistència Ambon.