El quarter general de Rastenburg es trobava a Prússia Oriental, al nord de Polònia, en una zona boscosa de pins de Masura, a uns 8 quilòmetres de la petita localitat de Rastenburg, antiga ciutadella dels Cavallers Teutons, i a prop de la població de Ketrzyn. El quarter general també va ser conegut com la Wolfsschanze (Guàrdia del Llop) per l’antic nom nazi d’Adolf Hitler en clau: Wolf (llop). El quarter va ser construït amb anterioritat a la Batalla de França com a part dels preparatius per un possible atac a la Unió Soviètica.
El quarter de Rastenburg tenia 80 edificis camuflats, 50 dels quals eren búnquers, feia una mida de 21 camps de futbol i hi treballaven unes 2.000 persones. A més, hi havia dos aeròdroms, una estació de tren, garatges i un sistema avançat de comunicacions, i disposava de saunes, un cantina, cinemes i salons de te. A més, hi havien dos hivernacles en els que es cultivaven les verdures de Hitler, proveïdes d’un sistema calefactor que mantenia la temperatura adequada de l’aigua i l’aire. Fins i tot hi havia un barber que atenia a tota la comunitat. El complex central consistia en 10 búnquers, construïts a l’hivern de 1940-1941, que estaven camuflats i en algunes parts protegits contra els bombardejos aeris amb murs de formigó de dos metres de gruix. El búnquer de Hitler estava situat a l’extrem nord del recinte. Totes les finestres donaven al nord per evitar que pogués entrar directament la llum del sol. Els barracons o búnquers de Hitler i de Wilhelm Keitel era a on celebraven les conferències militars.
Per accedir al quarter només es podia fer des d’una sola carretera que accedia al lloc de comandament després de travessar una sèrie de controls que precedien a un camp minat. Un cop es penetrava en el quarter hi havia dos perímetres:
- Perímetre número 1: Hi havia el búnquer de Hitler, la seva residència particular, així com l’anomenada sala de plànols, on va tenir lloc l’atemptat del 20 de juliol de 1944.
- Perímetre número 2: Hi havia la residència del doctor Theodor Morell, la residència de Wilhelm Keitel, la residència d’Alfred Jodl, les cuines i el cinema. Aquest perímetre estava situat a poca distància del perímetre número 1 i estava rodejat de filferro amb punxes i a fora hi havia un camp de mines. Allí també hi havia l’Estat Major d’operacions de la Wehrmacht sota la direcció de Walter Warlimont.
Fora d’aquests perímetres hi havia els quarters de les tropes de les SS. El quarter general de l’Exèrcit, on tenien la seva base Walther von Brauchitsch i Franz Halder, estava situat a uns quants quilòmetres al nord-est. Hermann Göering i l’Estat Major de la Luftwaffe estaven instal·lats en els seus trens especials. Heinrich Himmler, Martin Bormann, Albert Speer i Joachim von Ribbentrop i altres líders alemanys es varen fer construir en els voltants del quarter discretes residències amb els seus refugis antiaeris.
Hitler es va passar gran part de la guerra vivint en aquest quarter general per dirigir l’Exèrcit i el Reich. Dels 2.067 dies de la guerra en va viure 800 a Rastenburg. El fet de viure tants dies en una zona allunyada del Reich va provocar que estigués aïllat i desorientat de la vida d’Alemanya. El dictador hi va voler construir en el quarter un Führerbúnquer per ell, però no es va arribar a temps per acabar de construir-lo. Tot i no tenir el seu recinte protegit somiat, Hitler estava molt ben protegit en el quarter en la part anomenada quarter general del Führer, coneguda com La zona de seguretat 1. A l’habitació dels mapes del seu búnquer, on passava la majoria de les hores, tenia unes parets de formigó de 3 metres de gruix, un sistema de ventilació, calefacció elèctrica, aigua corrent calenta i freda i aire condicionat. Les demés habitacions eren petites i només hi havien els mobles imprescindibles. El febrer de 1944, Hitler va ordenar que diverses edificacions del quarter es cobrissin amb una capa addicional de formigó armat de set metres de gruix.
A Rastenburg va ser on Hitler el 20 de juliol de 1944 va patir l’atemptat bomba que va estar a punt d’acabar amb la seva vida. Aquella època, amb les derrotes alemanyes en tots els fronts, les instal·lacions varen canviar molt; els búnquers es varen construir més grans i de formigó, i es varen camuflar amb herba per no ser vists pels soviètics. En aquell mes de l’atemptat, Hitler va decidir que les reunions sobre l’estat de la guerra es realitzessin en un barracó pensat per als convidats, amb una sala d’estar on s’hi varen posar unes enormes taules de roure per poder estendre els mapes. A més, l’estiu de 1944 va ser molt calorós i la vida a Rastenburg era molt molesta; les barraques no refrescaven i en les zones pantanoses estava plena de mosquits. No podent suportar la calor, Hitler es passava gran part del dia en les habitacions de formigó per refrescar-se, però el dia de l’atemptat va voler celebrar la reunió en una barraca de fusta amb les finestres obertes, fet que va reduir l’impacte de l’explosió de la bomba. Durant aquell estiu va patir insomni i dolors de cap per les condicions en què vivia i per la situació del conflicte. A mitjans del novembre de 1944, Hitler i els seus col·laboradors varen abandonar la Wolfsschanze i ja no hi tornarien més. Els soviètics estaven molt a prop en aquells moments i aviat Rastenburg seria ocupat. Tot i saber que mai més hi tornaria, Hitler va ordenar que es seguís construint en el quarter. Aquell últim dia, Hitler estava abatut, parlava amb veu baixa i no aixecava el cap. Més tard va ser quan va ordenar que es destruïssin tots els edificis del quarter, ja que no volia que caiguessin en les mans dels soviètics. Però quan es va fer explotar els edificis a través d’explosius només es va aconseguir danyar els edificis i la majoria varen quedar dempeus. El 1945 l’exèrcit soviètic va ocupar la zona. Actualment les ruïnes del quarter de Hitler s’han convertit en un punt d’interès turístic i els búnquers es troben en bon estat. El 1955 es varen retirar unes 54.000 mines antipersona, excepte algunes que encara reposen enterrades.
La vida de Hitler a la Guàrdia del Llop: (1941-1944)
Des de la primavera de 1942 a l’estiu de 1943, Hitler es va mostrar deprimit en el quarter general per tal i com avançava la guerra, tot i que encara es mostrava confiat en la victòria. Cada vegada era més reservat i adoptava decisions de forma aïllada i això va provocar que fos menys flexible i no suportava que algú li contradigués alguna ordre seva. Aquest aïllament va provocar que les seves jornades de treball fossin més llargues i de forma diària. Sense adonar-se’n es va anar tornant un treballador disciplinat i s’ocupava cada vegada més de tots els problemes del Reich. Però Hitler, que mai va ser un home treballador, aquells horaris el van portar a un estat d’esgotament personal molt gran i, tot hi treballar més hores, no va millorar la seva capacitat de prendre decisions. Moltes vegades el seu personal, en veure’l esgotat, li demanava que s’agafés vacances i a vegades mig obligat es dirigia al Berghof per agafar energies i també perquè es calmés. Però sovint Hitler no seguia aquests consells perquè creia que no es podia agafar-se vacances, ja que estava convençut de que no podia deixar les decisions militars a altres. Estava totalment convençut de que tothom era un incompetent i no tenia confiança en ningú. Per passar el temps i relaxar-se a Rastenburg, Hitler va fer construir una casa de te, on els oficials prenien conyac i bevien alcohol, tot i que Hitler era abstemi i aconsellava que no es begués alcohol. En aquella caseta es solia entrevistar amb els militars que venien a veure’l, tot i que a ell mai li va agradar aquella casa.
Però a més de portar-li mals de caps i esgotaments, aquell sobre esforç que estava fent i el seu aïllament va acabar provocant en part que endurís més les seves idees i es va mostrar cada cop més irritat i alhora més silenciós amb el seu entorn més íntim. Cada vegada mantenia menys conversacions de caràcter personal, a la majoria de la gent els tractava de forma impersonal i distant, i solament tenia converses agradables amb Robert Ley o Joseph Goebbels. Enlloc de menjar amb els seus col·laboradors o els seus assistents, menjava amb les seves secretàries en dos torns: dos el migdia i les altres dos per la nit. Aquest ambient desagradable també el provocava que en el quarter general les secretàries, els metges i els assistents eren menys agradables que els que tenia a Obersalzberg o a la Cancelleria del Reich, ja que aquests no estaven tan fascinats per la seva figura i també es cert que cap a mitjans i finals de la guerra per molta gent la seva figura de semi-deu començava a caure. Fins i tot el seu entorn militar li resultava esgotador viure en aquell quarter i molts oficials tractaven a Hitler de forma més freda però alhora lleial. A més, Hitler, un home que estava acostumat a estar acompanyat per dones, no va permetre mai, a part de les secretàries, que hi haguessin dones al quarter. Eva Braun mai va viatjar en el quarter.
El quarter es va convertir en una zona molt avorrida pel personal de Hitler perquè tenien menys feina que a la Cancellera o a Obersalzberg. Les seves dues secretàries, Christa Schroeder i Gerda Daranowski, que l’havien acompanyat des de l’inici, pràcticament no tenien res a fer i dedicaven el seu temps a dormir, menjar, beure i xerrar, a més de que es cuidaven d’exterminar la plaga constant de mosquits. El tema dels mosquits va portar de corcoll a Hitler, que es va queixar de que els assessors li encarreguessin d’elegir una zona pantanosa, infectada de mosquits i amb un clima desfavorable per ell. Sovint deia en to irònic que hauria d’enviar la Luftwaffe per acabar amb els mosquits. Jodl anomenava el quarter de Rastenburg un “híbrid de claustre i camp de concentració“.
Tot i saber que la seva posició en el quarter no era tant forta com a altres llocs, Hitler va continuar sense tolerar que es critiqués la seva forma de viure i tothom li acceptava tot el què deia o feia per molt estrany que fos. L’aïllament de Hitler provocava també que no volgués veure la realitat dels problemes i tenia moltes dificultats per entendre les qüestions militars, i moltes vegades no va prendre les decisions adequades. Per exemple, l’Exèrcit anava a una velocitat més lenta de la que tocava en més d’una ocasió. A mesura que anava avançant la guerra, Hitler desconfiava més del seu Exèrcit i es mostrava enfadat amb els seus generals i ni tant sols volia veure els oficials. Tot i el seu aïllament, Hitler era informat amb molta precisió sobre el que passava en el Reich, des de com estaven les fàbriques, les baixes que havien patit els seus exèrcits o la precisió de com havien quedat les ciutats bombardejades.
Curiosament, tot i la vida estressant en el quarter, Hitler va voler continuar amb les seves sessions nocturnes com les que feia a la Cancelleria o a Obersalzberg, fet que provocava que anés a dormir més tard. Era normal que anés al llit a les 3 o les 4 de la matinada. Al final de la guerra va patir insomni i es queixava constantment de que no dormia i es passava les nits en vetlla. Aquelles sessions nocturnes volia que fossin en un ambient agradable i només convidava els seus amics o personal més íntim. Tots els convidats seient en les butaques del menjador, al costat de la llar de foc, i Hitler li agradava servir pastissos a les seves secretàries i s’ocupava afectuosament dels convidats. A Rastenburg, la música estava prohibida, fet que provocava que Hitler parlés tota l’estona de la seva joventut, d’acudits o de les seves lluites passades. Era el moment on ell es desfogava del dur dia que havia passat. Quan estava en aquelles sessions nocturnes mai li va agradar parlar de política o de temes militars i a l’únic que li deixava parlar amb una certa llibertat era al seu secretari, Martin Bormann. A mesura que la guerra no anava com havien previst, els seus convidats que participaven en aquelles sessions nocturnes, tot i rebre un bon tracte per part de Hitler, el començaven a veure com un boig que no es podia fer càrrec de la situació.
El fet de que anés a dormir tant tard provocava que es despertés per allà les deu o les onze del matí. A última hora del matí solia llegir els diaris i els comunicats de premsa. Depenent de les notícies que rebia li canviava el seu estat d’ànim. El que més el feia exaltar eren les notícies de la premsa estrangera, sobretot la britànica quan el criticava. Quan veia aquelles notícies començava a insultar al govern britànic i als jueus, als qui considerava culpables de tots els atacs. Quan estava molt exaltat, els assistents i el personal els tocava la difícil feina de calmar-lo. Curiosament quan llegia notícies dels bombardejos que patien les ciutats alemanyes s’enfadava més s’hi s’havia destruït un teatre o un edifici valuós que no pas si havia provocat la mort de molta gent o s’havien destruït moltes vivendes. Per Hitler, en aquella època, no li tenien cap mena d’importància la gent, per això no va voler visitar mai les zones devastades pels atacs aeris dels Aliats. En veure’l cada cop més exaltat, amb més mala salut i amb una vida més sedentària, els seus metges, com el doctor Morell, que estaven sempre al seu costat, li aconsellaven que caminés per aquells boscos una llarga estona perquè fes exercici i es relaxés d’aquell estrès. Però Hitler no els hi va fer massa cas i les seves caminades diaris no eren més de 100 metres; anava del refugi dels convidats, on s’allotjava, fins al Lagebaracke, una zona de barraques on es feien les reunions dels alts comandaments. En aquelles curtes caminades, Hitler només s’interessava per la seva gossa, un pastor alemany anomenada Blondi, que era el seu centre d’atenció. Li agradava que els assistents i els convidats el veiessin com li donava menjar a la gossa. Aquella gossa era per Hitler la persona més fidel. En el final de la seva vida, la gossa es va convertir en el seu centre d’atenció i l’única cosa que l’animava. El seu amor cap a la gossa va arribar a tal extrem que només menjava amb la gossa ja que no trobava agradable l’altre gent. Fins i tot en les reunions la gossa tenia un lloc assignat, en un racó, on dormia o molestava als convidats. Hitler es tornava un home silenciós al costat de la seva gossa.
A la tarda va continuar amb el seu costum de reunir-se amb els militars. En les reunions, com en els àpats, Hitler seia sempre en el mateix lloc, d’espatlles a la finestra. Tot i que allí veia més als seus militars, cada cop desconfiava més d’ells i veia en els seus generals i assistents com uns vells apagats. Ja no veia els militars com herois, sinó com unes llosses que no obeïen les seves ordres. Aquell greu error va provocar que Hitler, que no era un expert en armes i en temes militars, dirigís la guerra a través dels seus mapes del quarter, fet que va provocar nombrosos errors, fins al punt que a vegades movia tropes que no estaven armades sense saber-ho. Tot i que podia haver sabut més coses de com anava la guerra o com es vivia a Alemanya, ja que el quarter tenia molt bones comunicacions per saber-ho tot, Hitler no demanava analitzar les situacions i no volia saber res dels estudis que es feien sobre la guerra. Es volia moure pel seu instint.
Dins del seu deliri va ser a Rastenburg on va començar a planejar cada cop més el seu retir polític. La seva idea era retirar-se el Linz, a prop del riu Danubi, a Àustria. Tenia previst realitzar molts projectes arquitectònics a la ciutat amb el seu arquitecte, Hermann Giesler. Això va provocar que seu antic arquitecte, Albert Speer, que en aquells temps era ministre d’Armament i Munició, es disgustés pel fet de que pensés més en la construcció de la seva ciutat en que es pensava retirar abans que els projectes que havien planejat quan ell era l’arquitecte del Reich, com la Nova Berlín. Hitler pensava constantment amb la mort i en el seu enterrament. Quan es mirava els plànols de la ciutat de Linz clavava els ulls en els esborranys d’on aniria la seva tomba, que volia ubicar en una de les torres de les instal·lacions del NSDAP a Linz.
Diari del Tercer Reich 