25 de juliol de 1941

Divendres:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg, al migdia, Adolf Hitler va explicar en els seus convidats que Romania faria bé de renunciar a tenir una indústria pròpia perquè, en la seva opinió, s’havia de centrar en l’agricultura, particularment en el blat, per d’aquesta manera fer desaparèixer el proletariat romanès, que va acusat d’estar contaminat pel bolxevisme. El dictador va assegurar que si els romanesos els venien blat ells els donarien a canvi els productes manufacturers que necessitessin i va afirmar que el rei Carles II treballava en aquell sentit. A la tarda, Hitler es va tornar a reunir amb els seus convidats i ara els va assegurar que algun dia Gran Bretanya i Estats Units tindrien entre si una guerra que seria conduïda amb l’odi més gran que un es podia imaginar i va afirmar que un dels dos països tindria que desaparèixer.

En una reunió amb els seus militars, entre ells Erich Raeder, Hitler els va dissenyar el seu projecte per actuar contra Estats Units. El dictador preveia atacar els nord-americans un cop acabés l’Operació Barba-roja. A Raeder no li va fer gens de gràcies aquesta idea.


En el gueto de Varsòvia es va estrenar l’obra teatral del dramaturg jueu-polonès Jakub Gordin, Mirele Efros, que es va representar 76 vegades en el gueto.

A Ucraïna:

Novament i fins el 28 de juliol, militants ucraïnesos varen dur a terme una brutal incursió en els barris jueus de Lvov. Varen reunir a grups de civils de totes les edats i els varen executar en llocs com el cementiri jueu i la presó de Lunecki. Més de 2.000 persones varen morir en aquest pogrom de tres dies.

En el front oriental:

El OKH va rebre l’ordre per la que qualsevol amenaça per part de la població civil conquerida i qualsevol ajuda o avantatge donada als partisans o les bandes seria atacada sense contemplacions. Precisament, aquell dia els alemanys varen crear els Comissariats del Reich d’Ostland.


En el bàndol soviètic, en una batuda la NKVD va afusellar a un miler de desertors.

En el sector nord:

Bf-110 del ZG 26 varen atacar durament l’aeròdrom de Tallin. Gràcies als bombarders, els alemanys varen poder continuar avançant sobre el flanc occidental del 8º Exèrcit soviètic. La 61º Divisió d’Infanteria va aconseguir arribar a la ribera nord-occidental del llac Peipus, deixant aïllats al 11º Cos soviètic, que portava dues setmanes resistint a Dorpat.

A la nit, el destructor soviètic Smeli va ser enfonsat per una mina de 1.000 quilograms llançada per l’aviació alemanya.

A la Gran Bretanya:

El govern britànic va reservar 200 caces monomotors Curtiss P-40 per entregar-los a la Unió Soviètica.

24 de juliol de 1941

Dijous:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg, a la nit, Adolf Hitler es va reunir amb els seus convidats i els va assegurar que ell mai havia dubtat del soldat alemany com havien fet els caps de la Wehrmacht i que considerava tècnicament l’exèrcit alemany el més perfecte del món. Hitler va lloar llavors el paper de les SS i dels gauleiters, i va assegurar que el moment que vivien era molt millor que el de la Primera Guerra Mundial, quan militarment i políticament no estaven, segons la seva opinió, tan ben conduïts, assegurant que s’hi en aquella època ell hagués sigut canceller en tres mesos hagués acabat amb les obstruccions del moment. També va assegurar que si ell tingués 20 o 25 anys menys estaria a primera línia perquè l’apassionava ser soldat.  

A Alemanya:

Com el dia anterior, la Völkischer Beobachter en un dels seus articles de primera plana es va referir a Franklin Delano Roosevelt com l’instrument dels jueus i els francmaçons per destruir Alemanya. Utilitzant el pamflet de Theodor Kaufmann, el Germany Must Perish, en què havia demanat l’esterilització dels homes alemanys, l’article va tenir com a titular: Roosevelt demana l’esterilització del poble alemany, i un sots-títol que deia: Un monstruós pla d’extermini jueu. Les directrius de Roosevelt. Segons l’article, el president nord-americà era l’incitador dels articles de Kaufmann. Joseph Goebbels va escriure, fent referència a aquest pamflet, que es plantejava amb molta severitat l’extermini o l’esterilització de tot el poble alemany i per ell era una prova de “la condició mental de l’enemic”. Per Goebbels, en el pamflet es podia entendre l’amenaça que els cauria a sobre si es mostraven dèbils. 

Segons un informe del SD, les escenes dels noticiaris que mostraven l’empresonament dels jueus “responsables dels assassinats a l’Est” es veien amb eufòria entre la població, que clamava que els havien tractat amb “excessiva justícia”. L’informe assegurava que les imatges en les apareixien jueus netejant ruïnes despertaven gran satisfacció, inclús en la província de Lorena, i que les imatges de linxaments de la població de Riga als jueus, que eren titllats en aquesta ocasió de torturadors, es rebien amb crits d’ànim. 

En el front oriental:

En el sector nord:

Una petita flota soviètica va desembarcar una brigada de marina a la riba nord-occidental del llac Ladoga, a la rereguarda del 7º Cos finlandès. Els finlandesos es varen veure obligats a redistribuir les seves forces.

En el sector central:

Aquell dia es va rendir definitivament la guarnició militar soviètica de la ciutat de Brest-Litovsk. La ciutat havia quedat envoltada durant l’últim mes i era contínuament bombardejada. A més, la 27º Divisió blindada del comandant Hermann Hoth, després d’intentar-ho uns quants cops, va envoltar les tropes soviètiques a la línia Dnièper-Dvina.


Després de no haver triomfat amb el contraatac del dia anterior a prop de Smolensk, Simon Timochenko va ampliar la seva contraofensiva direcció al nord. El 24º Exèrcit del front de Reserva i el 30º de l’Oest varen avançar al llarg d’un front de 140 quilòmetres d’amplada situat entre Yartsevo (140 quilòmetres al nord-est de Smolensk) i Beli, al nord. Aquesta contraofensiva va tenir el suport de 153 aeroplans de la nova força aèria del nou front de Reserva i 120 bombarders del 3 BAK de l’aviació, que varen atacar a les forces del 3º Grup Panzer que marxaven cap al sud amb la intenció de tancar el forat que hi havia a l’est de Smolensk.  Però els soviètics, un cop més, varen ser atacats pels Bf-109, que varen eliminar els aparells soviètics.

En el sector sud:

Adolf Hitler va ordenar en el Grup d’Exèrcits Sud, que avançava per Ucraïna, fer un embolcall al voltant de la concentració de forces soviètiques amb base a Uman. La varen tancar quinze dies més tard.

A l’Atlàntic:

El Comandament de Bombarders de la RAF va llançar l’Operació Alba contra els creuers de batalla alemanys Scharnhorst i Gneisenau i contra el creuer pesat Prinz Eugen, que llavors es trobava a Brest i a La Pallice. L’atac va ser un fracàs, ja que es varen perdre 17 avions, mentre que els danys que varen rebre les embarcacions alemanyes varen ser de poca importància.

A Indoxina: 

125.000 soldats japonesos varen entrar a Indoxina.

En els Estats Units i la Gran Bretanya:

Els Estats Units i la Gran Bretanya varen congelar els actius japonesos com a protesta per la seva expansió cap al sud després de que ocupessin la Indoxina francesa.

23 de juliol de 1941

Dimecres:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg només arribaven males notícies i estava clar que els soviètics estaven lluny de ser derrotats i, a més, les baixes alemanyes augmentaven. Franz Halder, que fins llavors havia cregut que l’Operació Barba-roja seria un èxit, va corregir la seva xifra donada a principis de juliol on deia que els soviètics només tenien 46 divisions capaces de combatre a 93 divisions. Adolf Hitler sabia que havia de fer alguna cosa per canviar la situació i va ordenar en els seus comandants que escampessin un regne de terror en les zones conquerides capaç de provocar a la població la pèrdua de tot interès per la insubordinació. Hitler va afirmar que necessitava el control d’aquell país perquè, segons les seves paraules, era un país pel qual fluïen rius de llet i mel. Al mateix temps, el Suplement a la Directiva número 33 senyalava que el Grup d’Exèrcits del Centre havia de destruir els soviètics entre Smolensk i Moscou valent-se únicament de les seves divisions d’infanteria i que no seria fins llavors quan s’hauria de conquerir Moscou. A més, Hitler va dir que els comandants de totes les zones de darrere el front se’ls faria responsables, juntament amb les tropes que tenien a la seva disposició, de que regnés la tranquil·litat en les seves zones. El líder alemany advertia que no tenien que sol·licitar reforços i que havien d’utilitzar mètodes convenientment draconians.

A Alemanya:

El Völkischer Beobachter es va referir en un dels seus articles a Franklin Delano Roosevelt com l’instrument dels jueus i els francmaçons que es proposaven destruir Alemanya. El titular de l’article deia:

Roosevelt, maçó d’alt grau, principal instrument del judaisme mundial.

A Lituània:

Segons un informe de les SS, a la ciutat de Kedainiai havien assassinat a 83 jueus, 12 jueves, 14 comunistes russos, 15 comunistes lituans i 1 comissari rus.

En el front oriental:

A la nit, com el dia anterior, els alemanys varen llançar 115 bombarders contra la ciutat de Moscou per destruir-la, però, novament, l’atac va tenir menys transcendència que la que els alemanyes esperaven.

En el sector nord:

Tancs soviètics varen aturar l’avanç finlandès a la riba oriental del llac Ladoga.

En el sector central:

El 28º Exèrcit, sota les ordres del comandant Simon Timochenko, va atacar en el sector de Róslavl, a uns 100 quilòmetres al sud-est de Smolensk, direcció nord-oest, amb el suport a l’aire del 411º BAP. Però els soviètics es varen quedar ràpidament sense aquest ajut quan varen intervenir els Bf-109.

La guarnició de Brest-Litovsk, rodejada i aïllada a centenars de quilòmetres de la rereguarda i que havia resistit durant setmanes els bombardejos i l’artilleria alemanya, es va rendir.

A la Gran Bretanya:

Des de Scapa Flow i per sol·licitud de Iosif Stalin, varen salpar dos portaavions, dos creuers i sis destructors per dur a terme atacs contra embarcacions alemanyes que transportaven subministraments bèl·lics entre el port noruec de Kirkenes i Pechenga, la base controlada pels finlandesos per les operacions contra la regió de Murmansk.


Dos dies abans de la seva estrena, es va presentar a la premsa un nou documental britànic anomenat Target for Tonight, que se centrava en un bombardeig sobre Alemanya. Produïda per Harry Watt i amb un pilot de veritat, el comandant Pickard, en els controls, va donar un gran impuls a la moral britànica i l’expressió Target for Tonight es va convertir en un eslògan radiofònic i teatral.

22 de juliol de 1941

Dimarts:

En el Reich:

A Polònia:

Adolf Hitler li va dir en el ministre de Defensa croat, el mariscal Slavko Kvaternik, que seria Iosif Stalin i no ell qui patiria la mateixa sort que Napoleó Bonaparte. Parlant amb el ministre, el dictador va definir als jueus com el flagell de la humanitat i va afirmar que els comissaris jueus havien tingut un poder brutal en el Bàltic i que ara eren els lituans, els estonians i els letons qui estaven prenent represàlies sagnants contra ells. Hitler va assegurar que si els jueus se’ls hi donava carta blanca com a la Unió Soviètica posarien en pràctica els plans més insensats. Així, el dictador va afirmar que Rússia s’havia convertit en un focus d’infecció per la humanitat perquè, segons ell, si un sol Estat tolerava en el seu si a una família jueva això proporcionava el “bacil essencial” per una nova descomposició. Amb contundència, el líder alemany va exclamar que si no hi hagués més jueus a Europa ja no es veuria pertorbada la unitat dels Estats europeus i va concloure la seva proclama dient que el lloc on s’enviï els jueus, Sibèria o Madagascar, era irrellevant.

En un altre punt, Hitler es va reunir amb els comandants Walther von Brauchitsch Franz Halder per comentar-los que si els britànics seguien lluitant era només perquè tenien l’esperança de que hi hagués un canvi en els Estats Units i perquè encara tenien esperances en la Unió Soviètica.

A la nit, Hitler es va reunir amb els seus convidats i els va confessar que creia que el britànic era superior a l’alemany pel seu orgull, però també va dir que només el qui sabia manar tenia orgull. A continuació va explicar que els alemanys treballaven en totes les parts del món sense guanyar els salaris que es mereixien i va dir que això era per culpa del ressentiment que tenien cap a ell. Després de glorificar la qualitat dels productes britànics de finals del segle XIX, Hitler va afirmar que amb el temps els havien superat en la indústria química, en la producció d’aparells electrònics i en la d’instruments d’òptica, i que aquest fet havia dut aquest ressentiment dels britànics cap a ells. Els va acusar de continuar vivint amb la idea de l’època victoriana i va afirmar que l’Imperi britànic no podria subsistir sense el suport d’Alemanya, i va assegurar de que el final de la guerra significaria el començament d’una amistat duradora amb els britànics, tot i que va advertir de que primer els haurien de derrotar i esborrar el record de 1918. Davant la pregunta d’un dels seus convidats de si veia perills en que per culpa d’una derrota britànica es perdés la influència britànica en les societats, Hitler va respondre que sí, que hi veia perill, i que per això es preocupava tan de les arts. Tot i això, el dictador li va assegurar que el país on es representava pitjor a Shakespeare era a la Gran Bretanya i va afirmar que els britànics no tenien talent per la música i per demostrar-ho va posar l’exemple de que a Bayreuth hi havien més francesos que anglesos. Tot i això, Hitler va reconèixer que la Gran Bretanya era l’únic país amb el qual es podien associar.  

A Rússia:

Heinrich Himmler va enviar una altra brigada de cavalleria de les SS al front. En total, juntament amb la Brigada que havia enviat el 19 de juliol, eren prop de 13.000 homes. 

En el front oriental:

En el sector nord:

El Grup d’Exèrcits Nord es va aturar a l’oest del llac Ilmen, al sud de Leningrad. Les tropes i equips al llarg de tot el front estaven patint els rigors de l’avanç i de la resistència russa, que s’estava fent cada cop més forta. Durant els períodes de descans, els soviètics reforçaven les seves línies, especialment les de Moscou i de Leningrad. A més, en aquella jornada 9 SB soviètics varen atacar l’aeròdrom alemany de Dorpat, on diversos homes varen resultar morts o ferits a terra i sis aeronaus alemanyes varen quedar inutilitzades. Després d’aquell atac, la II./JG 53 es va quedar únicament amb sis aeronaus útils per volar, fet que va deixar a la 1º Flota Aèria sense aquest grup de caça durant tres setmanes. 

En el sector central:

Per intentar destruir la capital, 127 avions dels esquadrons número 3, 53,54 i 55 amb avions Ju-88 i HE-111 es varen enlairar aquella nit. Al mateix temps es va cridar a l’Esquadró de Bombarder número 28 del front occidental, amb els seus dos grups d’avions guia: el Grup de Bombarder número 100 i el 3º Esquadró de Bombarder 26. Els Cossos d’Exèrcits Aeris del front oriental es varen negar a proporcionar més avions per aquell missió, ja que els generals en cap de les forces de terra exigien el màxim suport.

A uns trenta quilòmetres de Moscou, els primers reflectors varen il·luminar el cel en la ruta d’aproximació dels bombarders alemanys. Alguns grups aïllats varen arribar fins al Kremlin sense ser detectats. La capital estava defensada per dotzenes de regiments d’artilleria antiaèria lleugera i pesada. Mes de 300 reflectors il·luminaven als pilots alemanys per impedir-los que apuntessin bé. Tot i les dificultats presentades, els alemanys, com la nit anterior, varen llançar 150 tones de bombes explosives i 46.000 bombes incendiàries, però no es va incendiar el Kremlin, tot i que el 2º Grup d’Esquadró de Bombarder 55, encarregat d’aquesta missió, estava segur de que hi havia llançat sobre d’ell centenars de bombes incendiàries. Els sostres del Kremlin estaven constituïts amb unes teules fortes del segle XVIII i les petites bombes incendiàries no varen aconseguir penetrar. Els alemanys varen reconèixer haver perdut cinc avions.


Reinhard Heydrich, també pilot de caces, va fer la primera sortida en el front oriental amb un Bf-109. Al voltant de les dues del migdia, quan estava patrullant sobre la línia de combat, se’l va informar per ràdio de que hi havia una sèrie d’aeroplans soviètics que estaven bombardejant els ponts del Dnièster al seu pas per Yampol. Heydrich es va dirigir al lloc dels fets i va atacar a un dels caces soviètics. Però el cap del SD va tenir la mala sort de topar-se amb l’as Aleskandr Pokrishkin, un dels aviadors de caça més talentós dels soviètics. Pokrishkin se li va apropar i li va disparar una breu ràfega de trets fins que el Messerschimdtt de Heydrich va començar a treure fum. Heydrich va tenir la sort o l’habilitat d’aconseguir un aterratge d’emergència i ser rescatat més tard per un comando. Després d’aquella experiència el cap del SD no va tornar a pilotar més caces i va explicar que havia sigut tocat per foc antiaeri i no per un altre caça. Probablement no va veure a Pokrishkin. 

A França:

Imitant el model de la zona ocupada, el govern francès va introduir l’arianització. Els negocis jueus varen ser liquidats o es varen posar sota control francès, els béns varen ser confiscats i tot el que es va treure va ser dipositat en un banc especial del govern, la Caisse des Dépots et Consignations.

A Japó:

L’emperador Hirohito va convocar a palau als seus caps d’Estat Major per saber com anaven les negociacions amb els nord-americans i quina seria les seves actituds depenen del resultat. També volia saber si en cas de guerra tindrien possibilitats de sortir-ne victoriosos. El general Sugiyama li va explicar que la Segona Guerra Mundial havia alterat tots els plans. A més, les forces de Chiang Kai-Shek a la Xina estaven a la defensiva amb l’única ajuda d’Estats Units, Gran Bretanya i la Unió Soviètica. Per aquest fet, el general proposava derrotar a Gran Bretanya i Estats Units.

A la tarda, l’emperador va tornar-los a convocar per fer-los més preguntes, tot i que bàsicament volia saber si amb l’ús de la força podien aconseguir els seus objectius territorials. Sugiyama, amb el suport d‘Osami Nagano, li va dir que si deixaven les coses com estaven no podrien resoldre la guerra contra la Xina i per tant havien d’actuar militarment. Hirohito els va recordar llavors que els hi havien dit que no estaven suficientment equipats, però el general li va dir que, tot i que no podia parlar de la Marina, l’Exèrcit podria aguantar durant un any en guerra. L’emperador va voler saber llavors si amb un any seria suficient per aconseguir els objectius proposats. Sugiyama li va respondre que no li podia garantir, però que havien d’aprofitar l’oportunitat i prendre mesures per expandir la guerra. Hirohito va preguntar a continuació si hi havia alguna manera d’evitar l’ús de la força, ja que tenia informes que deien que els britànics havien enviat tropes a Tailàndia. El general li va aclarir que les seves informacions no eren certes, tot i que li va admetre un cert desplegament britànic a l’Àsia, el qual va considerar insuficient i li va reiterar que l’eliminació de Gran Bretanya era una decisió correcte. Hirohito, però, es va mostrar més prudent i li va preguntar si s’hauria d’utilitzar la força per conquerir la Indoxina francesa, el gran objectiu. Novament li varen contestar que els francesos serien dòcils.   

21 de juliol de 1941

Dilluns:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg, Adolf Hitler es va reunir amb el mariscal de camp i comandant del Grup d’Exèrcits del Nord, Wilhelm Ritter von Leeb, per parlar de la campanya a la Unió Soviètica i li va demanar rematar Leningrad amb celeritat.

A la nit, Hitler es va reunir amb els seus convidats per deixar-los anar un dels seus monòlegs. El dictador els va explicar que haurien d’estar agraïts als jesuïtes perquè gràcies a ells havien abandonat l’arquitectura gòtica i per haver restituït en el món l’alegria en tots els sentits i va parlar lleugerament de Luter dient que havia tingut mèrit en alçar-se contra el Papa i l’organització de l’Església, provocant la primera de les grans revolucions, i per haver substituït molts dels dialectes per la “gran llengua alemanya”. Agafant a Luter, Hitler va explicar que existien semblances en l’evolució d’Alemanya i Itàlia. Parlant del seu aliat, el dictador va confessar que es sentia feliç sempre que es retrobava amb Benito Mussolini, ja que el considerava una gran personalitat i va afirmar que la Marxa sobre Roma de l’octubre de 1922 havia sigut una de les grans gestes de la història, tot i que va voler deixar clar que el programa del NSDAP s’havia elaborat el 1919 quan ell no sabia res de Mussolini. També va confessar que les SA probablement no existirien sense els camises negres. El dictador els va assegurar que si Mussolini morís seria una desgràcia molt gran per Itàlia i que quan havia passejat pels jardins de Villa Borhese hi havia vist els perfils dels busts romans havia comprès que Mussolini era un dels cèsars i l’hereu d’un dels grans homes d’època. Parlant d’Itàlia, Hitler va afirmar que l’imperi romà era la creació política més gran i que el Renaixement havia obert una nova era en el que l’home ari s’havia trobat de nou i, per tant, el passat alemany també es trobava en territori italià. El dictador va afegir que el més insignificant palau de Florència o de Roma tenia molt més valor que el castell de Windsor i que si els britànics destruïssin qualsevol cosa de Florència o de Roma seria un crim i va assegurar que tal cosa no faria mal ni a Moscou ni a Berlín. Continuant admirant les ciutats italianes, Hitler va afirmar que París, exceptuant l’Arc de Triomf, no tenia res que tingués la grandària del Coliseu, del Castell de Sant Àngel o de Sant Pere perquè, per ell, aquests monuments eren el producte d’un esforç col·lectiu. També va assegurar que el Panteó de Roma era molt més ben construït que el de París. El dictador també els va explicar que quan Mussolini havia vingut a Berlín l’hi havien donat una recepció magnífica, però que el seu viatge a Itàlia havia sigut molt millor perquè l’havien dut a visitar el Quirinal. Recordant el viatge de 1938, Hitler va explicar-lo que Nàpols si es treia el castell podria estar en qualsevol lloc d’Amèrica del Sud, però que tenia el Palau Reial d’una gran bellesa i va assegurar que el seu gran desig era poder vaguejar per Itàlia com un pintor desconegut.    


Heinrich Himmler va decidir construir el camp de concentració de Lublin Maïdanek, situat a les afores de la ciutat de Lublin, al sud-est.

En el front oriental:

La Luftwaffe va bombardejar Moscou amb 195 bombarders mentre els soldats soviètics es retiraven més enllà del Dniester. L’Operació d’atac a la capital soviètica va rebre el nom clau de Clara Zetkin, una cèlebre comunista alemanya, i tenia com objectiu principal el Kremlin. El coronel Ivan Klímov va enviar 170 caces per fer-los front i a la zona de concentració de reflectors de l’àrea de Solnechnogorsk-Golitsino, situada al nord-oest de la capital soviètica, es varen produir violents combats. Més a prop de Moscou, els bombarders alemanys varen ser rebuts pel foc antiaeri soviètic. En total, les unitats antiaèries varen informar de l’ús de 29.000 projectils de canó i 130.000 bales de metralladores durant la incursió. Els alemanys varen perdre set aparells durant l’atac, però varen llançar 104 tones de bombes de demolició i 46.000 incendiàries que varen causar nombroses víctimes. El Kremlin, tot i això, no va ser tocat.

En el sector central:

Les SS varen obligar a un grup de 45 jueus a cavar un forat i, després, els varen lligar a tots junts amb una corda i els varen llançar al forat. A continuació, les SS varen ordenar a 30 bielorussos que cobrissin de terra als jueus vius, però els bielorussos s’hi varen negar. Llavors, les SS varen disparar amb les seves metralladores tant als jueus com als bielorussos. Al final 75 persones varen morir a mans de les SS.  

A la Unió Soviètica:

Iosif Stalin va rebre la resposta de Winston Churchill de que li era impossible obrir un segon front a França com havia demanat, però sí que li va dir que farien tot el que fos “sensat i eficaç”. El primer ministre li va demanar que tingués en compte les limitacions geogràfiques que tenien. Stalin va llegir la carta en la reunió del Poltibur i els va anunciar que els britànics havien rebutjat la seva oferta i que es sentia enganyat, tot i que va demanar mostrar-li a Churchill el perill extrem que suposava no obrir el segon front.

En el Mediterrani:

Els britànics varen començar l’Operació Substància, una operació on les embarcacions de transport de subministraments britàniques passarien de Gibraltar a Malta, que estava envoltada i ocupava una posició clau en la curta ruta marítima i aèria entre el nord d’Àfrica i Itàlia.

A la Gran Bretanya:

El govern britànic va plantejar-se envair les Illes Canàries. Anthony Eden va considerar que Espanya podia ser atacada en aquells moments, ja que els alemanys estaven “ocupats” lluitant en el front oriental.

En una reunió en Ministeri d’Afers Exteriors, Eden es va reunir amb Harry Hopkins i l’ambaixador nord-americà John Winant i els va preguntar si era cert que el president Franklin Delano Roosevelt no desitjava que es comprometessin en cap frontera definitiva amb cap país abans de firmar el tractat de pau. Hopkins li va dir que Estats Units no entraria en la guerra i que no volien descobrir després del conflicte que tenien algun tipus d’acords dels que no sabessin res.

A França:

L’almirall Jean Darlan va reconèixer que el seu govern s’havia vist obligat a acceptar les exigències japoneses de col·laborar amb ells per la defensa de la Indoxina francesa. 

20 de juliol de 1941

Diumenge:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg hi començaven haver els primers desacords per l’ordre d’Adolf Hitler de la Directriu número 33 del dia anterior. Un dels crítics va ser l’almirall Wilhelm Canaris, que va manifestar que la campanya a la Unió Soviètica no avançava tal hi com havien previst i que estaven lluny d’eliminar l’enemic. Canaris també va dir en el seu retorn de Rastenburg, que en el quarter estaven molt nerviosos perquè la campanya russa no es cenyia a les normes i va afirmar que cada vegada eren més els indicis que deien que la campanya no acabaria amb l’enfonsament intern del bolxevisme sinó amb el seu enfortiment.  


Aquell mateix dia, Hitler va escriure una carta al dictador Benito Mussolini per explicar-li la situació militar en el front oriental i li va prometre que perseguiria l’exèrcit soviètic fins a aniquilar-lo.


Heinrich Himmler va viatjar a Lublin.

A Alemanya:

Per tercer diumenge seguit, en el seu sermó Clemen August von Galen va protestar contra l’ocupació de les propietats de l’Església a Münster i els seus voltants, així com contra l’expulsió de monjos i monges, a més de criticar la pràctica de l’eutanàsia per part de la Gestapo


Joseph Goebbels va escriure en el seu article per al Das Reich, titulat Imitació, que Alemanya i de fet Europa descarregarien un cop contra els jueus sense pietat i sense misericòrdia que els duria a la seva ruïna i a la seva perdició. El ministre va acusar als jueus de Moscou d’inventar mentides i atrocitats i que els jueus de Londres els citaven convertint-les en històries adequades per als burgesos. Per acabar el seu article, Goebbels assegurava que les nacions que havien sigut enganyades veurien la llum i cridarien que els jueus eren culpables i els jueus serien castigats.

En el front oriental:

En el sector nord:

Per ordres dels alemanys, el tinent coronel letó Voldemars Veiss va crear una força auxiliar letona que va participar en els assassinats en massa de jueus.


El KG 76 alemany va iniciar un atac amb bombarders contra la ciutat de Leningrad escortats per part dels caces Bf-110 del ZG 26. Però quan estaven a punt d’arribar a l’antiga capital tsarina es varen topar amb els caces del 7º Cos Aeri, el 7 IAK, de la defensa aèria de Leningrad. Tres aeronaus alemanyes i dues soviètiques varen ser destruïdes i les bombes alemanyes varen caure de forma molt dispersa.

Preveient que la ciutat podria acabar en mans alemanyes, un segon tren carregat amb tresors de l’Hermitage va sortir direcció a la ciutat de Sverdlovsk, en els Urals. 


El tinent Johannes Pfeiffer del 12./LG I va aconseguir enfonsar el destructor Stermitelni i el patruller SKR-20/Shtil a la badia de Kola. Aquesta gesta li va valer la Creu de Cavaller.

En el sector central:

La Stavka va donar ordres al comandant Simon Timochenko de llançar una contraofensiva de relleu, la més poderosa fins la data, amb l’objectiu d’alliberar els exèrcits 16º i 20º, a mig camí a Smolensk, i el 13º a Moguiliov. Per complir aquest objectiu se li va assignar en el Front Oest els exèrcits 28º, 29º i 30º de la reserva de la Stavka.

En el sector sud:

Segons un informe alemany, els nacionalistes ucraïnesos havien matat a cops a 130 jueus a Krements, al nord-oest de Lutsk. A més, en el petit poble d’Annopol, a prop de Jmelnitski, els agents de la policia varen abatre a trets a 25 jueus.

A la Unió Soviètica:

El govern de Polònia a l’exili i la Unió Soviètica varen firmar un tractat d’ajuda mútua.


Iosif Stalin va ordenar a totes les seves unitats de l’Exèrcit que purguessin a tot els elements poc fiables. 

En el Mar del Nord:

Per primera vegada una embarcació britànica, un minador, va travessar el Mar del Nord en direcció al port soviètic d’Archangelsk, a l’Àrtic, amb subministraments militars.  

19 de juliol de 1941

Dissabte:

En el Reich:

A Polònia:

Adolf Hitler va prendre una decisió que va canviar el rumb de la guerra i que va tenir conseqüències catastròfiques pels interessos alemanys. El dictador va publicar la Directriu número 33, en la que ordenava a les tropes del general Heinz Guderian dirigir-se cap al sud per conquerir Ucraïna i ordenava a les tropes del general Hermann Hoth traslladar-se cap al nord per conquerir la ciutat de Leningrad. D’aquesta manera, Hitler va limitar l’atac i l’avanç cap a Moscou. El dictador també va escriure en la seva Directriu que l’objectiu d’aquestes pròximes operacions havia de ser impedir que una quantitat considerable de forces soviètiques es retiressin a l’interior de la Unió Soviètica i exterminar-les. Els nous plans no varen agradar gens a l’Estat Major alemany, que es va indignar.

A Alemanya:

Joachim von Ribbentrop li va dir a l’encarregat de negocis a Washington, Hans Thomsen, que entre tota la població nord-americana, els jueus eren els que tenien més interès en que Estats Units no entrés en la guerra, però li va afirmar que la gent aviat recordaria que els jueus eren els bel·licistes més actius i els farien responsables de les pèrdues que hi haguessin. El ministre li va assegurar que un dia els jueus nord-americans rebrien una pallissa mortal. 


Erich Raeder va ordenar en una directriu que cap vaixell mercantil que onegés una bandera nord-americana que navegués en una zona d’operacions definida havia de ser atacat. En canvi, les embarcacions nord-americanes que navegaven dins de la zona de bloqueig podien ser atacades. Raeder va deixar clar que la ruta entre Estats Units i Islàndia havia de ser una ruta de guerra. 

A Bielorússia:

Els alemanys varen començar a aixecar el gueto de Minsk.

En el front oriental:

En el sector nord:

A Preili, Letònia, els alemanys varen ordenar que els jueus portessin l’estrella groga de dotze centímetres d’amplada per dotze de llarg. Els homes l’havien de portar a l’espatlla, al pit i a les cames, just per sobre del genoll. Les dones l’havien de portar al pit i a l’espatlla.


El 56º Cos d‘Erich von Manstein, que es trobava atrapat des de feia uns dies en el seu avanç cap a Leningrad, es va veure alliberat quan va arribar el 1º Cos del 18º Exèrcit. 


Dos destructors soviètics, el Serditni i el Steregushi, varen atacar a un comboi de subministraments alemany en el golf de Riga. De seguida varen aparèixer els Ju-88 del grup de bombarders KGr-806, que varen aconseguir neutralitzar l’atac soviètic i varen deixar tan danyat al Serditni que la seva pròpia tripulació es va veure obligada a enfonsar-lo. 

En el sector central:

Les tropes alemanyes es trobaven al final de la línia de Smolensk, a meitat del camí entre Moscou i la frontera soviètica. Justament aquella nit Heinrich Himmler va crear la Brigada de Cavalleria SS, una unitat de combat creada mitjançant la unió de dos regiments de cavalleria SS desplegats per l’Operació Barba-roja, a qui va ordenar que es dirigís a Baranowice per, literalment va dir, “netejar sistemàticament” els aiguamolls de Prípiat. 

A la Gran Bretanya:

De mans de l’ambaixador soviètic Ivan Maiski, Winston Churchill va rebre la carta de Iosif Stalin del dia anterior en la qual li exigia que obrís un segon front. Després de llegir-la a tota velocitat, el primer ministre va dir-li que entenia perfectament la posició de Stalin, però que era impossible de moment poder obrir un altre front. Churchill es va intentar justificar, però Maiski hi va posar objeccions. Un cop varen deixar de discutir, el primer ministre el va portar al saló, ple d’invitats, per presentar-li Harry Hopkins. Dirigint-se a l’enviat nord-americà, que tenia ordres per mantenir Estats Units al marge de la guerra, Churchill li va dir senyalant a Maiski que estaven davant de Stalin, que demanava obrir un segon front a França, però va insistir de que no disposaven de la força suficient per satisfer la demanada del dictador soviètic. La discussió no va proseguir.

A Iran:

Diplomàtics britànics varen exigir en el govern iranès l’expulsió del país de tots els alemanys i els italians. Els iranians es varen fer els sords.

18 de juliol de 1941

Divendres:

En el Reich:

Wilhelm Keitel va saber de la mort del seu fill, Hans-Georg Keitel, el dia anterior quan estava lluitant a prop de Smolensk. Adolf Hitler en saber la notícia va enviar una carta a l’esposa del seu cap de l’Estat Major, que en aquells moments es trobava a la finca dels Keitel a Helmscherode amb el resta de la seva família, i va ordenar a la premsa que publiqués una esquela perquè volia que el poble alemany sabés que els fills dels generals d’alt rang també morien en el camp de batalla. 


Hans Ulrich Rudel va ser condecorat amb la Creu de Ferro de primera classe.

En el front oriental:

En el sector nord:

En el Bàltic, els Einsatzgruppen varen acabar amb la vida de 3.300 persones, la gran majoria jueus. L’Informe Número 26 alemany mencionava que una unitat especial amb base a Tilsit, Lituània, havia liquidat a 3.302 jueus. 

En el sector central:

Els alemanys varen afusellar a 53 jueus a Mariampole. 

En el sector sud:

A Ucraïna, els alemanys varen assassinar a trets a molts civils.



Els soviètics semblava que començaven a reaccionar i aquell dia varen entrar en acció les tropes txeques sota comandament rus. Per reforçar-se encara més, Moscou va posar en llibertat als seus presoners i autoritzava la formació d’un exèrcit polonès en el seu territori. Però la cúpula soviètica temia de les activitats individuals dels seus partisans i va decidir restringir-ne l’ingrés. En una directiva nacional relativa a l’activitat partisana, es va deixar clar que entre els seus integrants només hi podia haver antics combatents de la Guerra Civil espanyola i els camarades que haguessin demostrat la seva vàlua en les unitats de sabotatge del NKVD, en la milícia del poble o en les files del NKVD. 

A la Unió Soviètica:

Iosif Stalin va escriure una carta per Winston Churchill en la qual li va demanar, a més d’ajuda militar, que obrís d’immediat un front al nord de França i a l’Àrtic.

A França:

A Vichy, la policia va detenir al líder resistent Loustaunau-Lacau.

A la Gran Bretanya:

El govern, a través del seu ministre d’Afers Exteriors, va reconèixer el govern txec liderat per Edouard Benes. Els txecs també arribaran més tard a un acord amb els soviètics i prometran formar un Exèrcit.


Gràcies als missatges desxifrats a través d’Enigma, els britànics varen tenir notícia dels assassinats massius de jueus, sabotejadors jueus, bolxevics jueus i soldats soviètics.

17 de juliol de 1941

Dijous:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg, a la nit, després de sopar, Adolf Hitler va nomenar a Alfred Rosenberg nou ministre dels Territori Ocupats del Reich. Rosenberg va aprofitar aquell càrrec per apropiar-se d’obres d’art, de béns i les riqueses dels jueus en els països ocupats. A més, va portar a molta gent en els camps de concentració, on la majoria moriria. El dictador també va promulgar un decret pel que assignava a Heinrich Himmler la responsabilitat de velar per la seguretat a les regions civils recent creades a l’Est. El líder de les SS es va reunir aquell dia amb Hans-Heinrich Lammers, amb Rosenberg i amb Otto Bräutigam a prop del quarter de Rastenburg per fixar els tecnicismes administratius de les seves unitats en les zones de l’Est. Abans el dictador s’havia vista amb Adolf Galland i a altres pilots.

En el sopar abans de que Rosenberg firmés el seu nomenament, a Wilhelm Keitel se’l veia abatut. Rosenberg li va preguntar pel seu estat i el cap de l’Exèrcit li va confessar que acabava de perdre el seu fill en el front. Durant el sopar va arribar la notícia de la dimissió del Consell de Ministres de Fuminaro Konoye i Hitler ho va aprofitar per criticar les comunicacions del Ministeri d’Afers Exteriors. En parlar de les intencions japoneses a les Índies Holandeses, Hitler va afirmar que no hagués sigut necessari si Gran Bretanya no estigués governada per “un porc (Winston Churchill) finançat per jueus”. El dictador també va posar de relleu que la missió a l’Est no era assumpte d’una sola generació, sinó de tot un segle i va tornar a lloar als finlandesos.  

Duran aquell dia es va publicar com a Decret les decisions del dia anterior de Hitler d’annexionar Crimea i Galítzia.

Els militars sabien perfectament que havien de complir els desitjos de Hitler i que estaven en un combat diferent als altres. En el comunicat de la Wehrmacht sobre el front d’aquell dia deien que nou milions de soldats s’enfrontaven a un combat on les seves dimensions superaven totes les imatges històriques. Per aquest fet, varen aprovar normes i mesures més cruels per l‘Operació Barba-roja. El OKW va publicar un decret que deia que la situació especial de la campanya oriental exigia mesures especials que s’havien d’executar sense burocràcia, sent conscients que havien d’acceptar aquesta responsabilitat per protegir la nació alemanya dels invasors bolxevics i per imposar disciplina en el territori ocupat. Heinrich Müller va redactar una disposició en què s’ordenava trobar en tots els camps de concentració a aquells elements que haguessin sigut determinats com a indesitjables per les seves activitats polítiques o criminals, així com a totes les persones que poguessin ser utilitzades per la reconstrucció dels territoris ocupats. L’objectiu era procedir a la seva eliminació en primer cas i, en segon cas, sotmetre’ls a un tracte especial perquè treballessin com a esclaus. Tots aquells soviètics que haguessin sigut qualificats de sospitosos se’ls havia d’afusellar d’immediat un cop es rebés la confirmació d’execució. Aquesta ordre invitava també a escollir entre els presoners que els semblaven més dignes de confiança per utilitzar-los per l’espionatge de l’interior del camp per determinar amb la seva ajuda qui havia de ser eliminat. Al mateix temps, Reinhard Heydrich va ordenar en un memoràndum semblant el del 2 de juliol l’execució de tots els presoners de guerra jueus. Heydrich també va demanar que les execucions no havien de tenir lloc en la zona de camp ni en els seus voltants. Havien de ser discretes i de forma reservada.

A Alemanya:

Els primers membres de la Divisió Blava, que havien sortit de Madrid el dia 13 de juliol, varen arribar al campament de Grafenwöhr, Baviera, juntament amb altres membres de les restants expedicions. Allí varen ser armats i equipats, a més de que varen rebre instruccions militars.

En el front oriental:

En el sector nord:

Per tal d’eliminar l’aviació soviètica ara que s’apropaven a Leningrad, els alemanys varen decidir utilitzar tots els aeroplans disponibles del 1º Cos de l’Aire en una operació multitudinària contra els aeròdroms soviètics.


Els alemanys es varen endur a 700 jueus de Vilna per portar-los a Ponar, un centre turístic pròxim. Allí els varen afusellar a tots. 

En el sector central:

A la localitat de Vitebsk només hi havia destrucció i cadàvers. Al voltant de la ciutat hi havia uns 80 tancs soviètics destruïts i molts presoners. Els civils es retiraven en massa de la ciutat per por als alemanys. Els soldats alemanys varen cremar també la ciutat de Dimitrov, al nord de Smolensk, ciutat conquerida el dia anterior. Precisament, el 2º Grup Panzer, que havia ocupat Smolensk, va ocupar aquell dia a la ciutat de Yelnia, a 70 quilòmetres al sud-est, fet que va obligar a evacuar els exèrcits soviètics 16º i 20º.


Aquell dia va morir en combat Hans-Georg Keitel, el fill de Wilhelm Keitel, després d’una important ferida durant un atac de metralladores soviètiques a les afores de Smolensk. 

En el sector sud:

Tot i l’evident èxit, els alemanys començaven a patir el problema de no haver estudiat amb més precisió l’Operació. Per la falta de provisions i les terribles condicions meteorològiques: amb ratxes de Sol abrasador, la pols i les pluges torrencials de l’estiu, la meitat dels camions del Grup d’Exèrcits del Sud ja no podien ser utilitzats per continuar avançant.

A Romania:

El Sonderkommando 11º del SS-Sturmbannführer Paul Zapp va arribar a Kishinev per crear un gueto i investigar un incendi intencionat, un atac a una ambulància i senyals de llums dirigides a la Força Aèria soviètica. El batalló va afusellar en aquella jornada a 68 jueus que varen acusar de ser comunistes. Precisament, el Einsatzgruppe D va informar que durant els últims dies, els soldats romanesos havien dut a terme repetidament considerables excessos contra els jueus.

A la Unió Soviètica:

El NKVD de Londres va enviar a Moscou el text d’un desxifrat de Blecthley Park relatiu a un telegrama del Ministeri d’Afers Exteriors japonès en què s’anunciava la decisió presa durant l’última reunió imperial de no sumar-se a l’atac alemany sobre la Unió Soviètica.


El capità Piotr Brinko va ser condecorat amb la distinció d’Heroi de la Unió Soviètica pels seus èxits en les seves operacions sobre Hanko i Tallin.

A la Gran Bretanya:

El Servei Secret britànic va saber a través dels propis missatges d’Enigma de l’exèrcit alemany que els alemanys estaven inquiets pel número de les seves pròpies baixes i que planejaven un avanç més lent i s’afirmava que ja no podien proporcionar la protecció aèria adequada, ni a les formacions blindades en el front ni a les posicions estratègiques de la rereguarda. Winston Churchill va sol·licitar concretament que s’enviés aquesta informació a Iosif Stalin

A Espanya:

Per commemorar el cinquè aniversari del cop d’Estat, Francisco Franco va pronunciar un discurs davant del Consell Nacional, que va ser molt mal acollit pels ambaixadors britànic i nord-americà, Samuel Hoare i Alexander Weddell, respectivament, perquè va criticar el sistema capitalista i els va acusar de falta de “generositat” davant del poble espanyol per no voler-li concedir crèdits i de voler atemptar contra “la nova idea” d’Espanya. Aquestes paraules varen portar noves restriccions en el subministraments de carburants a Espanya. Tots els automòbils amb una potència superior als 18HP varen ser precintats i tots els taxistes varen veure reduïda la quota de gasolina en un 50%. En parlar de la guerra, va dir que estava inquiet per la sort d’Europa, però va afirmar que la destrucció del comunisme rus era inevitable. El dictador va deixar clar que una guerra entre Europa i Amèrica era impossible perquè el continent americà, en les seves paraules, no podia somiar amb intervencions en territori europeu. Franco va acabar el seu discurs dient que els Aliats havien perdut la guerra perquè l’havien plantejat malament i va repetir que la campanya contra la Unió Soviètica no podia ja desfigurar els resultats. Els ambaixadors Hoare i Wedell varen marxar de la sala abans de que el dictador acabés el seu discurs. Els generals espanyols, com Juan Vigon, i l’alt comissari a Marroc, Luis Orgaz, tampoc els varen agradar les paraules de Franco perquè no desitjaven entrar en conflicte amb els britànics i els nord-americans. La premsa espanyola, però, va lloar el discurs de Franco,

A Canadà:

Preveient que possiblement haurien d’entrar en guerra en breu, el govern canadenc va declarar obligatori el servei militar.

16 de juliol de 1941

Dimecres:

En el Reich:

A Polònia:

En una reunió en el quarter general de Rastenburg, Adolf Hitler es va reunir durant cinc hores, des de les tres de la tarda fins a les vuit del vespre amb un descans per prendre un cafè, amb Hermann Göering, Martin Bormann, Alfred Rosenberg, Wilhelm Keitel i Hans Heinrich Lammers per parlar de l’Operació Barba-roja. Sorprenentment, Heinrich Himmler no va participar en aquesta reunió. Un dels motius de la seva absència podria estar relacionat amb la captura del fill de Iosif Stalin aquell dia, Jakob Dzhugashvili

El dictador va explicar les directrius polítiques bàsiques i les disposicions pràctiques per administrar i explotar els territoris conquerits. Hitler, que estava de molt bon humor perquè pensava que els seus plans estaven funcionant tal hi com havia dictat, va començar la reunió criticant un diari de Vichy que havia comentat que la invasió a la Unió Soviètica era una guerra europea, el que implicava, segons el diari, que acabaria dividint europeus per clients i vencedors. Hitler va insistir en que no hi havia cap necessitat d’explicar els seus futurs objectius a partir d’ara i que per tant no hi hauria d’haver cap declaració pública sobre la política que se seguiria. Tot i això, va declarar que la propaganda tenia que recalcar que les forces alemanyes havien ocupat la regió amb l’objectiu de restaurar l’ordre i la seguretat i alliberar-la del control soviètic. Després va declarar que volia annexionar Galítzia i Crimea al Reich, i que tenia la intenció d’explotar els recursos de la Unió Soviètica fins als Urals. No volia que cap eslau, txetxè, cosac o ucraïnès portés una arma de foc, i va deixar clar que totes les revoltes es reprimirien amb bombardejos i que es podria disparar a un eslau només per mirar amb recel a un alemany. Per ell, la lluita contra els guerrillers partisans proclamada per Stalin el 3 de juliol de 1941 els donava l’oportunitat d’exterminar a tot el que se’ls possés per davant i va afirmar que el Jardí de l’Eden estava a les seves mans.

Fent una pausa perquè els altres parlessin, Keitel i Göering es varen incorporar a aquesta conversa. Keitel va parlar de represàlies individuals i col·lectives per errors o deixadesa per impedir actes de sabotatges, i Göering va dir que l’únic que l’importava ara era explotar el graner d’Ucraïna. El ministre també va demanar a Hitler que afegís els boscos de Bialystok en el Bàltic, a Prússia Oriental, perquè eren bons territoris per la caça, pràctica que li encantava. Però Hitler, que no era un amant de la caça, ans al contrari, va dir que estava decidit a incorporar tots els Estats bàltics al territori del Reich i que volia esborrar del mapa la ciutat de Leningrad. A continuació, Hitler va ordenar-li a Rosenberg, que l’endemà el nomenaria nou ministre per les Regions Ocupades de l’Est, l’administració política de les zones conquerides. Aquella decisió no li faria gens de gràcia a Himmler, que va quedar relegat a garantir la seguretat de les regions ocupades. Rosenberg no va expressar la seva preocupació pel tractament que rebien els ucraïnesos, a qui ell volia considerar alemanys no sots-humans. El nou ministre va declarar que es proposar declarar com ajudant seu al capità Von Petersdorff a causa dels seus mèrits. Aquesta decisió no va fer gens de gràcia i tant Hitler com Göering li varen dir que el capità estava boig. A continuació varen debatre per a seguretat personal dels homes que “havien d’assegurar” l’ordre a les zones conquerides. Hitler va suggerir equipar a la policia alemanya amb cotxes blindats, però Göering ho veia innecessari, ja que pensava que en cas d’una revolta els seus avions podrien llençar bombes. El cap de la Luftwaffe va assegurar:

Naturalment convé pacificar com més aviat millor tot aquest immens territori. La millor solució consistiria en matar a tot el que no estigués en la línia.  

Després de prendre un cafè per descansar, Hitler va dir que Europa era ara només un concepte geogràfic i que molt aviat el Reich s’estendria cap a Àsia. Per Hitler mai més havia de ser possible construir una potència militar a l’oest dels Urals i va afirmar que s’hi s’havien d’estar 100 anys lluitant per aquest objectiu ho farien. Durant la reunió també va acceptar, en contra dels desitjos de Rosenberg, la proposta que havia presentat Göering amb el suport de Bormann de nomenar comissari del Reich del territori d’Ucraïna a Erich Koch.

En acabar la reunió, Bormann va escriure que la guerra duta a terme pels partisans els donava un gran avantatge i una oportunitat per acabar amb qualsevol cosa que se’ls resistís en el front oriental. En una ordre de l’Exèrcit d’aquell dia deia que la pacificació ràpida del país només es podia aconseguir s’hi s’ocupaven de la part de la població civil que els era hostil sense cap misericòrdia i s’afirmava que tota compassió eren mostres de debilitat i constituïen un perill. 

Després tots varen anar a sopar i Hitler va parlar molt elogiosament dels finlandesos per la seva valentia. En canvi es va burlar de Franz von Papen, de qui va dir que volia cristianitzar Rússia de nou. 


El cap del SD a Posen, el SS-Sturmbannführer Rolf-Heinz-Höppner, un home proper tant a Arthur Greiser com a Wilhelm Koppe, va enviar a Adolf Eichmann, de l’Oficina Principal de Seguretat del Reich, un informe sobre les discussions que havien tingut lloc en els quarters generals del governador del Reich titulats Solució al problema jueu. En l’informe es mencionava una possible solució a la qüestió jueva en el Reichsgau Wartheland. Es volia concentrar tots els jueus del Warthegau en un enorme camp per 300.000 persones, que se situaria a prop del centre de la producció de carbó, on els jueus aptes pel treball podrien ser explotats de diverses maneres amb un control de vigilància relativament senzill i sense perill de que la població no jueva patís epidèmies. Höppner li deia de forma cínica que es corria el risc de que aquell hivern ja no es pogués alimentar a tots els jueus i proposava considerar seriosament acabar amb tots aquells jueus no aptes pel treball mitjançant algun tipus de preparat d’afectes ràpids. Després de preguntar-li la seva opinió, Höppner va concloure el seu discurs dient-li que el seu projecte semblava fantasiós, però que des del seu punt de vista es podien posar en pràctica. A més, recomanava l’esterilització de totes les jueves encara capaces de tenir fills.

Un altre informe dels Einsatzgruppen titulat Comportament del poble ucraïnès, senyalava que els habitants de Lvov havien reunit al voltant de 1.000 jueus i els havien traslladat a la presó del Partit Comunista d’Ucraïna que havia sigut ocupada per la Wehrmacht. En un altre informe, s’anunciava que els homes jueus eren arrestats i afusellats sense cerimònies i enterrats en foses prèviament preparades. En un document del Einsatzgruppe A s’afirmava que havien matat aproximadament a 7.000 jueus en una sola acció. 

En el front oriental:

En el sector nord:

Un destacament del JG 54 va tenir que fugir de la pista de vol de Porjov, a 60 quilòmetres al sud-oest de Soltski, per l’arribada dels carros soviètics.


A l’extrem nord, la flota del nord soviètica va tornar a desembarcar més homes a la badia de Litsa, a la rereguarda del Cos de Muntanya del comandant Eduard Dietl.

En el sector central:

Les forces alemanyes varen envoltar la ciutat de Smolensk, que estava en flames en aquells moments pels intensos bombardejos, i varen creuar els rius Dnièper i Dvina. El grup Panzer de la 29º Divisió blindada del coronel general Heinz Guderian va avançar per l’autopista que unia la ciutat de Minsk amb Moscou, però es varen tenir que frenar momentàniament per culpa de les fortes pluges.


 La 2º Flota Aèria va dur a terme aquell dia 615 missions i va informar de la destrucció de 514 camions, 14 carros de combat, dos canons antiaeris i nou peces d’artilleria. 


Els alemanys de la 3º Divisió Panzer varen capturar el tinent del 7º Cos Blindat Yakov Dzhugashvili, el fill de Stalin, a prop de Vitebsk juntament amb els seus companys. Yakov morirà el 14 d’abril de 1943 en el camp de concentració de Sachsenhausen

En el sector sud:

La 1º Divisió Blindada romanesa va entrar amb els seus R-2 a la ciutat de Kishiniov.

A la Unió Soviètica:

Per ordres de Winston Churchill es va enviar a la Missió Militar a Moscou una valoració de les intencions alemanyes, tant a la regió de Smolensk com en la de Gómel, juntament amb la notícia de que la Luftwaffe havia rebut ordres d’impedir que els soviètics es retiressin a través d’atacs a les línies ferroviàries que conduïen a la rereguarda. 

A la Indoxina:

El govern francès de la Indoxina va rebre un telegrama del cònsol general japonès en el que es comunicava que el govern japonès havia decidit envair la part meridional de la Indoxina francesa amb l’objectiu d’obtenir bases militars i que l’acció tant podria ser com pacífica com militar. Degut a la possibilitat d’un conflicte armat, es va ordenar evacuar a tots els habitants de nacionalitat japonesa a Taiwan i, pels que haguessin d’embarcar, un buc de passatgers.