15 de juliol de 1941

Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

Heinrich Himmler va rebre del professor Konrad Meyer, expert en l’Oficina del comissari del Reich pel Reforçament de la Raça Alemanya, un esborrany d’un gegantesc programa d’expulsió, trasllat i extermini a la Unió Soviètica per deixar espai a trenta milions de pagesossoldats alemanys.


El Völkischer Beobachter va tornar a sortir publicat amb un article a la portada on s’insistia que la jueria inundava la Gran Bretanya amb mentides soviètiques.

En el front oriental:

En el sector nord:

La ciutat de Leningrad va preparar la defensa de la ciutat davant de l’arribada de les tropes alemanyes del 4º Grup Panzer. Durant aquell matí varen arribar els primers elements de la 2º Divisió de voluntaris del poble per atacar als alemanys. Però aquells homes no tenien entrenament i varen sacrificar les seves vides en inútils contraatacs.

Mentrestant, per frenar el 56º Cos de l’Erich von Manstein, que estava a prop del llac Ilmen, la 70º Divisió de l’11º Exèrcit soviètic va atacar amb força les forces alemanyes. Von Manstein es va veure obligat a retrocedir 40 quilòmetres i va deixar la 8º Divisió Panzer envoltada per les forces soviètiques. A continuació, aquesta Divisió va ser atacada per la 21º Divisió Blindada soviètica, que disposava de 128 tanquetes T-26 i un número reduït de KV pesats. En la batalla, a prop de la ciutat de Soltsi, varen quedar fora de combat 29 carros alemanys per 54 soviètics, la majoria els T-26. Els alemanys varen aconseguir resistir en part gràcies a l’enviament de provisions per part dels Ju-52.


El coronel Richard Koll va ser condecorat amb la Creu de Cavaller després de que el dia anterior creués el riu Luga amb la seva 6º Divisió Panzer.


A l’extrem nord, les forces finlandeses varen arribar a la riba del llac Ladoga, tallant d’aquesta manera totes les rutes soviètiques al voltant del llac. 

En el sector central:

En un dia calorós i sec, les tropes del 4º Exèrcit blindat del general Heinz Guderian varen apropar-se a la ciutat de Smolensk.


El tinent coronel Werner Mölders es va convertir en el primer pilot de caça de la història que va superar la marca de les 100 victòries. Aquella gesta va dur a l’Adolf Hitler a condecorar-lo amb la Creu de Cavaller amb Fulles de Roure, Espases i Diamants. Per tal de que fos utilitzat per la propaganda, el dictador el va treure de la línia de combat davant del temor de perdre’l i va crear per ell càrrec d’inspector de caces.

A la Gran Bretanya:

Després d’haver interceptat una ordre alemanya que dirigia al 4º Exèrcit Blindat cap a Smolensk mentre la Luftwaffe bombardejaria les connexions ferroviàries a la rereguarda de l‘exèrcit soviètic, a la tarda Winston Churchill va avisar de que havien d’informar als soviètics abans de que els alemanys passessin a l’acció. Els britànics varen fer tard.


Joan Pujol va enviar la seva primera carta des de la Gran Bretanya als seus caps alemanys. 


Una comissió del govern britànic va informar en el secret més rigorós que el pla per una bomba d’urani era viable i probable que produís resultats decisius en la guerra. Recomanava que seguissin treballant en aquesta bomba amb la màxima prioritat i que s’incrementés l’escala en la mesura necessària per obtenir l’arma el més aviat possible. 

14 de juliol de 1941

Dilluns:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg, Adolf Hitler, convençut de que ja dominava Europa i que aviat conqueriria la Unió Soviètica, va ordenar en un complement de la Directiva Número 32, que un cop es dominés Europa s’havia de reduir considerablement les forces de l‘Exèrcit de Terra i incrementar les forces blindades donant prioritat a la Luftwaffe i a la Kriegsmarine per atacar a la Gran Bretanya i, més tard, als Estats Units amb un equip de la Força Aèria. Per primer cop, Hitler va veure la possibilitat d’atacar als Estats Units. Llavors, el dictador li va dir a l’ambaixador japonès Hiroshi Oshima que els seus enemics, fent referència als soviètics, ja no eren éssers humans i els considerava bèsties. Sentint aquestes paraules, la secretària Christa Schroeder li va comentar a una amiga:

Tota experiència anterior permet afirmar que és una lluita contra animals salvatges. 

Hitler aquell dia va donar suport a la campanya anticomunista que havia engegat Joseph Goebbels després de que li ordenés el 8 de juliol. 


A la ciutat de Drogobich, a Galitzia, les SS varen assassinar als jueus en un bosc proper. Primerament els varen ordenar que cavessin les seves tombes i després els varen afusellar. 

A Alemanya:

Otto Bräutigam, que havia estat els últims dies a Lituània, va tornar a Berlín per informar en el seu cap, Alfred Rosenberg, sobre la situació dels nous territoris ocupats. Bräutigam havia sigut informat dels assassinats i les atrocitats que es cometien contra els jueus. Rosenberg també es va reunir amb Hans Fischböck, que tornava d’Holanda i que tenia que marxar cap a l’Est com a comissari general. 


A Buchenwald hi va morir el qui havia sigut advocat de l‘Església de la ConfessióMartin Gauger.


Els britànics varen bombardejar la ciutat de Hannover. 

A Iugoslàvia:

Aquell dia van començar les operacions de guerrilla entre la Sèrbia de Draza Mihailovic i la Montenegro de Josip Broz Tito.

En el front oriental:

En el sector nord:

El 4º Grup Panzer, amb la 6º Divisió Panzer del coronel Richard Koll, va creuar el riu Luga després de construir dos caps de pont. D’aquesta manera amenaçava la ciutat de Leningrad. El tram occidental del Luga va caure en mans alemanyes abans del migdia i un destacament blindat va avançar cap a l’antiga capital dels tsars. Pel camí, aquesta unitat va assaltar per sorpresa l’aeròdrom de Yastrebina, a només 105 quilòmetres al sud-oest de Leningrad.  

A més, el 56º Cos Panzer d’Erich von Manstein va arribar a la ciutat de Soltsí, a 30 quilòmetres a l’oest del llac Ilmen. Veient que havien de reaccionar, el general Novikov va enviar unes quantes aeronaus per atacar-los. Els soviètics varen causar greus danys a les forces de Von Manstein, que l’endemà rebria un atac per terra.


A l’extrem nord, amb les forces soviètiques en retirada, els finlandesos varen tallar la línia ferroviària de Sortavala a Patrozavodsk. Al mateix temps, la flota del nord soviètica va desembarcar més tropes a la badia de Litsa, a la rereguarda del Cos de Muntanya del comandant Eduard Dietl. 

En el sector central:

A Orsha, al sud-oest de Smolensy, a les tres de la tarda un oficial d’artilleria soviètic, el capità Flerov, va utilitzar per primer cop en combat el llançacoets Katiuska. Els coets varen ser disparats contra uns trens alemanys ubicats a prop d’una estació ferroviària. Els supervivents a l’atac varen quedar tan impressionats per aquella nova arma que varen declarar més tard que els “hi havia caigut un mar de foc”.

Aquella mateixa tarda, les tripulacions soviètiques varen atacar amb més coets sobre els alemanys que volien creuar el riu Orshitsa. L’atac també va ser efectiu.  

En el sector sud:

Franz Halder va escriure en el seu diari que la Batalla de Berdichev s’havia tornat molt dura i que s’havia convertit en una matança multitudinària, amb els soviètics atacant sense sentit, i va afirmar que començava a aplacar. 


Els soldats soviètics tenien molts problemes, i un d’aquests problemes va ser l’elevat número de desertors. Per frenar-ho, els generals soviètics varen establir que tot aquell que abandonés la seva posició sense avís previ se li aplicaria un consell de Guerra i l’afusellarien. Però, al mateix temps, els soviètics varen formar aquell dia un front de Reserva amb sis exèrcits nous (el 24º, el 28º, el 30º, el 31º i el 32º) al comandament del tinent general Ivan Bogdanov, que va rebre l’ordre d’ocupar posicions darrere el Front Oest.

A la Gran Bretanya:

En un discurs per ràdio, Winston Churchill va declarar que en les últimes setmanes havien llançat sobre Alemanya més o menys la meitat del tonatge de bombes que els alemanys havien llançat sobre les ciutats britàniques durant la Batalla d’Anglaterra, i va afirmar que això només era el començament.  

A la Unió Soviètica:

El Servei d’Informació Militar britànica va enviar un missatge confidencial a la Missió Militar britànica a Moscou indicant que transmetessin d’immediat als soviètics els missatges de les forces alemanyes desxifrats gràcies Enigma sobre les disposicions i l’ordre de batalla dels alemanys. 

A Síria:

Després d’una fratricida lluita entre l’exèrcit francès de Vichy i l’exèrcit de la França Lliure, que va deixar les tropes de Vichy exhaustes i sense subministraments, es va firmar l’armistici de Sant Joan d’Acre que posava fi a les hostilitats amb la Gran Bretanya en aquell sector. El general Henri Dentz va ser l’encarregat de rendir-se desobeint la França de Vichy. D’aquesta manera Síria va recobrar la seva independència, tot i que formalment no l’aconseguiria fins el 1946. Dels 20.000 soldats francesos de Vichy, només 2.000 es varen unir a les tropes del coronel Charles de Gaulle; la resta es varen retirar amb honors militars. Els Aliats varen patir unes 2.500 baixes en aquella campanya, mentre que les forces franceses de Vichy en varen patir unes 3.500.

13 de juliol de 1941

Diumenge:

En el Reich:

A Polònia:

Adolf Hitler es va reunir aquell dia amb el mariscal Walther von Brauchitsch i el coronel general Franz Halder, que li varen reconèixer que, tot i que les línies soviètiques estaven defensades per contingents dèbils o de tropes de dubtosa qualitat, els soviètics no tenien cap intenció de cedir terreny. Rabiós, el dictador va exclamar que el rus era colós i fort i va ordenar que s’emprenguessin ràtzies de terror contra Moscou.


Com el dia anterior, els batallons policials 316 i 322 varen continuar i acabar la massacre de jueus a la ciutat de Bialystok. En total, en aquells dos dies, els alemanys varen assassinar a més de 3.000 persones.

A Alemanya:

Igual que el diumenge passat, en el seu sermó, Clemen August von Galen va protestar contra l’ocupació de les propietats de l’Església a Münster i els seus voltants, així com contra l’expulsió de monjos i monges, a més de criticar la pràctica de l’eutanàsia per part de la Gestapo.


El Völkischer Beobachter va sortir publicat amb un article a la portada on es deia que la jueria inundava la Gran Bretanya amb mentides soviètiques.

A Bielorússia:

A Minsk, els alemanys varen assassinar a més de 1.000 jueus.

A Lituània:

Segons un informe del Einsatzgruppe, cada dia assassinaven a 500 jueus, es confiscaven com propietats pertanyents a “enemics del Reich” uns 460.000 rubles en metàl·lic, així com molts béns pertanyents a jueus subjectes a un tracte especial.

En el front oriental:

En el sector nord:

El Grup d’Exèrcits del Nord va avisar de que havia vist 354 aeronaus soviètiques i, d’immediat, la Luftwaffe es va enlairar.

18 DB-3 i 5 Ar-2 del regiment de mines-torpede 1 MTAP de la 8 BAB varen atacar a un gran comboi marítim alemany en el golf de Riga. Es tractava de la unitat de prova del mar Bàltic, la Erprobungsverband Ostsee, amb 42 bucs de guerra petits que es dirigien de Liepaja a Riga. L’operació aèria soviètica no va tenir conseqüències pel comboi, ja que només varen aconseguir enfonsar una embarcació d’assalt.


La brigada de les SS Nord va patir una dura derrota a prop de Salla, en el front de Múrmansk. Hitler inclús es sentirà tan humiliat per aquesta derrota que pensarà en substituir al seu comandant, el Obergruppenführer Hans Maria Demelhuber.

En el sector central:

La 10º Divisió Panzer, que es trobava en el sortint de Gorki, va ser atacada pels bombarders en picat soviètics.

A Espanya:

A Madrid, de l’estació Estació Nord va sortir el primer tren de voluntaris espanyols de la Divisió Blava destinats a lluitar al front oriental.

A Etiòpia: 

Els italians, desesperats, varen aconseguir en un contraatac queviures, animals i tot tipus de material davant dels sudanesos, etíops i britànics, que el seu comandant en cap, el major Ringrose, va quedar admirat pel valor i l’astúcia mostrada pels italians.

12 de juliol de 1941

Dissabte:

En el Reich:

A Polònia:

Durant aquest dia i el següent, els batallons policials 316 i el 322 varen assassinar als jueus de Bialystok. En aquells dos dies varen matar a més de 3.000 persones.

A Alemanya:

El Govern va ordenar als metges, infermeres i professors notificar a les autoritats sanitàries tots els nens amb algun tipus de discapacitat. Qui no ho fes s’exposava a multes des de 150 Reichsmarks a diverses setmanes de presó.


Alfred Rosenberg va rebre un informe del Ministeri d’Armament sobre el catastròfic estat en el que es trobava el camp de presoners civils de Minsk.


La Völkischer Beobachter va publicar un altre cop en la portada un article sobre el bolxevisme jueu.

En el front oriental:

Els alemanys ja havien deixat fora de combat a 6.857 avions soviètics, mentre que ells només n’havien perdut 550. La Luftwaffe recorria les carreteres bombardejant i metrallant als soldats i als civils que intentaven fugir. Durant aquell dia, Moscou va patir el seu primer bombardeig.

En el sector nord:

El 26º Cos d’Exèrcit va arribar al municipi de Dorpat.

En el sector central:

Els Panzers del comandant Heinz Guderian varen arribar a Gorki, en el costat oriental del Dnièper, a uns 50 quilòmetres al sud-est d’Orsha, fet que va bloquejar la retirada del 20º Cos Blindat i el 51º de Fusellers del 13º Exèrcit soviètic, que tenia la missió de protegir la ciutat de Moguiliov.

En el sector sud:

A Ucraïna, les forces cuirassades alemanyes estaven a pocs quilòmetres de Kiev. Però les forces del mariscal Simion Budioni, comandant de la direcció Sud-oest de l’exèrcit soviètic, va atacar amb tots els carros disponibles contra el 1º Grup Panzer a Berdichev.

En el bàndol Aliat:

Aquell dia va acabar el primer pacte d’assistència mútua entre la Unió Soviètica i la Gran Bretanya. Les dues potències varen afirmar que no firmarien la pau per separat amb les potències de l’Eix.

A la Gran Bretanya:

El Focke Wulff 200 Condor que els britànic havien capturat el 9 d’abril de 1940 i que havia sigut transferit a la RAF va estavellar-se quan intentava aterrar en una prova. Després de l’incident l’avió va ser desmantellat.

A Síria:

Després de veure que no podien resistir l’ofensiva britànica, les embarcacions franceses es varen refugiar a la neutral Turquia.

A Japó:

El govern japonès va enviar un ultimàtum al govern de Vichy per l’entrega de la Conxinxina. Finalment, Japó hi va desembarcar 50.000 soldats i tota la Indoxina va quedar sota el protectorat japonès.


Richard Sorge va enviar un missatge a Moscou en el que informava que l’ambaixador Eugen Ott posava en dubte que els japonesos anessin a ocupar Vladivostok abans que els alemanys fessin el mateix amb Sverdlovsk.

11 de juliol de 1941

Divendres:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg varen saltar totes les alarmes quan varen arribar les notícies de que les tropes soviètiques estaven lluitant amb molta agressivitat i que tot i la superioritat alemanya estaven resistint més del previst gràcies als enormes sacrificis que feien. Franz Halder va escriure en el seu Diari que el comandament soviètic actuava amb habilitat i que donaven una resistència acarnissada i fanàtica. 

Durant aquella nit, Adolf Hitler va dir en el seu entorn la seva teoria sobre la religió i la història mundial. Hitler va afegir que tot just ara començaven a comprendre les lleis que regien la vida i va afirmar que aquestes lleis naturals els guiarien en la via del progrés, tot i que no sabien el per què d’aquestes lleis. El líder alemany va afirmar que l’home té una necessitat d’un refugi on pogués trobar consolació i ajuda, però que només seguia aquest camí per les tradicions i els costums. Hitler, tot i això, demanava no educar pel camí de l’ateisme perquè, segons ell, els russos no tenien Déu i això no els impedia que fossin capaços d’enfrontar-se a la mort.

Després d’una pausa, Hitler va tornar amb el seu monòleg i va assegurar que quan el nacionalsocialisme hagués regnat durant un temps seria impossible concebre un altre estil de vida diferent i que a llarg termini el nacionalsocialisme i la religió no podrien seguir existint junts. A la pregunta d’un dels seus convidats de si aquell fet podria comportar a una nova guerra, Hitler li va contestar que la solució ideal seria deixar que les religions es devoressin entre elles, sense persecucions i sense substitucions. El dictador veia en el poble alemany l’únic que podia dur a terme aquella eliminació perquè creia que es necessitava paciència i estava convençut que els alemanys eren pacients. Hitler assegurar que el pitjor cop que havia patit la humanitat era el cristianisme i va definir el bolxevisme com el fill bastard de la humanitat i, els dos, va afirmar que eren producte dels jueus. El líder alemany va dir que el bolxevisme practicava una mentida d’igual calibre que el cristianisme quan afirmava que volia portar la llibertat entre els homes quan en realitat els volia esclavitzar. Hitler va afegir que s’hi l’imperi romà hagués agafat la influència germànica s’hagués desenvolupat orientant-se cap al domini del món i que el resultat de la caiguda de l’imperi romà sota el cristianisme havia dut una foscor que havia durat segles. A continuació, Hitler va assegurar que els croats eren més germànics que eslaus i que igualment entre els estonians, de qui va dir que eren l’elit dels pobles bàlitcs, tenien molta sang alemanya i per aquest fet Iosif Stalin havia utilitzat els letons per les seves execucions. Parlant del dictador soviètic, Hitler va assegurar que era una de les figures més extraordinàries de la història mundial, ja que havia començat com un petit funcionari i no ho havia deixat de ser i que governava des del seu despatx gràcies a una burocràcia que obeïa al dit. Tot i això, Hitler va augurar la pèrdua de l’imperi soviètic.


Heinrich Himmler va emetre una ordre per cuidar als nens alemanys aris a la Unió Soviètica.


A la primera plana de la revista Israelitischen Wochenblatt es deia en un dels articles que a Polònia havien mort l’any passat uns 40.000 jueus i que els hospitals polonesos estaven plens de ferits.

A Alemanya:

Les ciutats d’Aquisgrà i Münster varen patir intensos bombardejos aeris que varen tenir com a conseqüència l’expropiació de diversos edificis religiosos que varen passar a ser utilitzats com albergs pels que s’havien quedat sense casa.


Martin Bormann va informar a Bernhard Rust de que, tal hi com havien acordat el 8 de març, el professor de la Universitat de Munic, el doctor Karl Ritter von Frisch, tenia que retirar-se segons el paràgraf 72 pel fet de ser Mischling de segons grau. Bormann li afegia que la seva destitució s’havia de fer de forma imperativa perquè s’havia sabut que Fritsch havia mantingut nombrosos contactes amb jueus després de 1933, que havia declarat que la ciència alemanya s’havia vist danyada per la marxa de jueus i per haver intentat apartar del seu institut a científics coneguts per les seves opinions antisemites.


Alfred Rosenberg es va reunir amb Ernst Boeppel, que es volia dirigia a l’Est, i després amb Hans-Heinrich Lammers, que li va parlar de com estaven els ànims en el quarter general de Rastenburg i d’una sèrie de qüestions.

A Letònia:

El diari Tevija (Pàtria) parlava en el seu editorial de “Els jueus, font de la nostra destrucció”.

A Lituània:

Otto Bräutigam, oficial d’enllaç de Rosenberg, es va reunir amb el comandant de la rereguarda de l’Exèrcit Nord, el general Franz von Roques, a Kaunas. En la reunió va ser informat de que la Policia Auxiliar havia dut a terme nombrosos pogroms i que l’administració militar alemanya havia establert que els jueus s’haguessin d’identificar amb una marca i que estaven obligats a treballar.

En el front oriental:

En el sector central:

Per tal d’ajudar a la 4º Divisió Panzer a consolidar-se en el Dnièper i tallar la carretera de Gómel a Moguiliov, la 2º Flota Aèria va efectuar només aquell dia 1.048 missions.

En el sector sud:

El 1º Grup Panzer del comandant Gerd von Rundstedt va arribar a 16 quilòmetres de Kiev després de trencar les línies del 5º Exèrcit soviètic. Els tancs de la 13º Divisió Panzer varen entrar en els perímetres de la ciutat de Zhitómir, a 120 quilòmetres a ponent de Kiev, sense trobar oposició.



Els alemanys havien fet des de que havia començat l’Operació més de 400.000 presoners soviètics.

A Itàlia:

A la nit, la RAF va tornar a bombardejar la ciutat de Nàpols. Aquest cop, a més de les víctimes, els italians varen perdre 6.000 tones de petroli que es varen cremar. Curiosament, el comte Galeazzo Ciano es va alegrar de l’atac britànic perquè va creure que així la “raça italiana” es tornaria més dura i faria de Nàpols un poble nòrdic.

A Espanya:

A la nit, un Savoia-Marchetti SM.82 es va enlairar de Sardenya amb tres bombes per dirigir-se a la badia d’Algeciras amb l’objectiu d’atacar a alguna embarcació mercantil britànica. Els sistemes de detecció acústica britànics varen descobrir l’aparell italià i varen fer sonar les sirenes. Tot i això, el Savoia va llençar les tres bombes, però cap va encertar a una embarcació britànica. Dues d’ells no varen explotar, quedant mig enterrades a la duna de la platja de Ponent. La tercera va tocar a la cantonada dels carrers d’Algeciras, matant a cinc persones i ferint-ne a nombroses més.

A Síria:

Les tropes britàniques, unitats de la Legió Estrangera, soldats de la França Lliure i tropes de l’Índia i d’Austràlia varen obligar a rendir-se a l’exèrcit francès quan varen ser derrotats en la batalla en el polígon format per les ciutats de Trípoli, Homs, Damasc, Merj’Ayun i Sidon. Tot i la derrota, el 14 de juliol de 1941 els soldats francesos rendits no varen acceptar unir-se a la França Lliure i varen decidir tornar a la França de Vichy.

En els Estats Units:

Franklin Delano Roosevelt va marcar en un mapa arrancat de la National Geographic Magazine la nova prolongació cap a l’est de les patrulles nord-americanes a l’Atlàntic, unes patrulles que fins llavors havien arribat a una distància de 650 quilòmetres de la costa septentrional d’Escòcia. En una reunió amb Harry Hopkins, que estava a punt per viatjar a Londres per entrevistar-se amb el govern britànic, li va deixar clar que podien arribar a acord econòmics o territorials, però que en cap es podria debatre l’entrada d’Estats Units a la guerra.

10 de juliol de 1941

Dijous:

En el Reich:

A Polònia:

A la matinada, Adolf Hitler va comentar en el seu entorn que se sentia com  Robert Koch de la política. Comparant-se amb l’investigador, el líder alemany va explicar que Koch havia descobert el bacil de la tuberculosis i amb ell s’havien mostrat nous camins a la investigació mèdica, i que en canvi ell havia descobert que els jueus eren “un bacil i el ferment de tota descomposició social” i va subratllar que havia demostrat que un Estat podia viure sense jueus. Walther Hewel, present a la reunió, va dir que Hitler tenia una confiança infinita en la victòria.


En el petit poble de Jedwabne, de 2.500 persones, al nord-est de Polònia, es va produir una massacre contra la població jueva, on varen morir més de 1.600 persones. Tot i que els alemanys ja practicaven aquest tipus de matances en aquell temps de guerra, el que no era tant comú era que aquella matança no la perpetressin els soldats alemanys o els Einsatzgruppen, sinó que va ser la pròpia població polonesa amb les autoritats municipals, per ordre de l’alcalde Marian Karolak, qui va fer aquells assassinats. En el moment de la massacre en el poble s’hi trobaven una quinzena d’alemanys, però en principi cap d’ells va participar en aquell acte i només es varen limitar a deixar que el poble actués per si sol empès per l’odi.

El que si és cert és que els alemanys varen incitar l’odi cap als jueus explicant que eren els causants de la mort de Jesucrist i de la guerra. Els ciutadans, complint els desitjos dels seus nous amos, varen agafar a tots els jueus i els varen portar a la plaça del poble. Allí, primer els varen colpejar i després els van obligar a netejar la plaça per humiliar-los. Després de torturar-los amb destrals, pals de claus i barres de ferro, els varen obligar a destruir una estàtua del líder bolxevic Vladimir Lenin. Quan la varen acabar de destruir, es va ordenar a un grup de joves jueus que agafessin les restes de l’estàtua i la portessin a un cementiri jueu que es trobava a les afores del poble. En el cementiri se’ls va ordenar que fessin un forat per enterrar primer les restes de l’estàtua i després els hi varen enterrar a ells. La resta dels jueus que encara es trobaven a la plaça els varen dividir en dos grups. Un grup els van portar en un graner, on els varen matar a cops de bastons, i uns altres els varen ofegar. Un cop morts els varen enterrar tots junts en fosses comunes. L’altre grup els varen portar en un estable on els varen tancar i els varen cremar vius. Al final del dia no varen deixar viu a cap jueu i havien assassinant a homes, dones, nens i a vells sense miraments. Aquell poble només sentia odi cap a la religió jueva i cap cristià va ajudar als jueus. És més, algunes de les persones que varen col·laborar amb aquells crims fins i tot varen fotografiar aquells fets per tenir un record per la Història. Abans del 10 de juliol, Jedwabne era un poble on gran part de la població era jueva i vivien en pau i convivència amb les altres religions des de feia més de 300 anys, però la política antisemita del govern alemany i la voluntat de creure en el nou amo varen provocar que la gent es tornés criminal i perdés la raó. Avui en dia no hi ha jueus a Jedwabne.

A Alemanya:

A Berlín va arribar informació sobre les terribles condicions que existien en el camp per presoners de guerra recent inaugurat a Maly Trostenets, a les afores de Minsk, on centenars de soldats soviètics en captiveri morien tots els dies com a conseqüència de malalties. la fam i la brutalitat dels seus guàrdies. Precisament, Franz Xaver Dorsch, que estava de visita a la ciutat de Minsk, va contemplar aquell camp que albergava a 100.000 presoners de guerra i 40.000 civils.


Joachim von Ribbentrop va enviar un missatge a l’ambaixador a Tòquio, el general Eugen Ott, per informar-li que, segons l’ambaixador japonès a Moscou, la Unió Soviètica estava a punt d’enfonsar-se i trobava inadmissible que els japonesos no ataquessin per la zona de Vladivostok i Sibèria. Per aquest fet li va demanar que utilitzés tots els mitjans per obtenir la bel·ligerància japonesa en el termini més curt possible amb l’objectiu conjunt d’apoderar-se abans de l’hivern del ferrocarril transsiberià.


La Völkischer Beobachter va sortir publicat amb una portada sobre el bolxevisme jueu.


La RAF va bombardejar la ciutat de Colònia.

A Lituània:

Els alemanys varen crear un gueto a Kovno per les 18.000 persones jueves de la ciutat i dels seus voltants amb l’aprovació de les autoritats i les poblacions locals. Sovint les forces alemanyes i lituanes assaltaven a la població jueva del gueto en busca d’objectes de valor.

En el front oriental:

En el sector nord:

El Grup d’Exèrcits nord del mariscal Wilhelm Ritter von Leeb, després d’ocupar Lituània, es trobava a la riba del riu Luga, a 100 quilòmetres de la ciutat de Leningrad, i va travessar la Línia Stalin per dirigir-se ràpidament cap a Leningrad. En aquells moments a l’antiga capital tsarina hi vivien tres milions de persones, cosa que Hitler considerava un problema perquè si la ciutat acabava en les seves mans s’hauria d’alimentar a tota aquella població i, per tant, suposaria una despesa molt gran per Alemanya. Pensant únicament en estalviar, Hitler va decidir que s’envoltés la ciutat amb la seves tropes i va fer tallar qualsevol subministrament que anés a la ciutat amb l’objectiu de deixar morir de gana a la població. El bloqueig a la ciutat va durar 872 dies.


A l’extrem nord, els finlandesos varen atacar, tal i com estava previst, i es varen dirigir cap a Carelia Ladoga, un territori entre els llacs Ladoga i Onega. Allí els finlandesos hi varen concentrar el 4º Cos, el 7º Cos i el Grup O per lluitar contra el 7º Exèrcit soviètic. Carl Gustav Emil Mannerheim va promulgar una ordre del dia on va fer una crida a la guerra santa contra la Unió Soviètica, va lloar la lluita juntament amb l’exèrcit alemany i va prometre la conquesta de la Carèlia oriental soviètica. Aquesta afirmació va causar preocupació entre molts soldats i civils finlandesos i, posteriorment, al govern finlandès. En ser atacats, els soviètics ràpidament es varen tenir que retirar.

En el sector central:

Els alemanys varen començar l’ofensiva de Smolensk. Les tropes soviètiques, que ja havien retrocedit 480 quilòmetres, no varen poder frenar l’avanç alemany. Per intentar aturar, els soviètics varen començar un violent contraatac a Korosten, a l’oest de Kiev, però l’atac va ser neutralitzat pel 1º Panzergruppe del mariscal Paul Ewald von Kleist, que va obligar en els soviètics a retrocedir.


Per tal d’ajudar a la 4º Divisió Panzer a travessar el Dnièper a Stari Bíjov, al sud de Moguiliov, la Luftwaffe va dur a terme 872 sortides aquell dia, fet que va permetre a la Divisió arribar al marge oriental del riu i tallar la carretera de Gómel a Moguiliov.

En el sector sud:

La caiguda de la ciutat de Berdichev havia suposat la separació dels exèrcits soviètics 5º i 6º i ara tot el front soviètic es trobava en plena retirada fins el tram del Dnièper, que anava entre Berdichev-Zhitómir i Kiev. Precisament, aquell dia va arribar la 13º Divisió Panzer a Zhitómit, a 120 quilòmetres a ponent de Kiev. Per reforçar el sector sud, Gerd von Rundstedt va posar les seves unitats septentrionals rumb al sud.



Amb l’avanç ràpid dels alemanys per tot el front oriental, en els alemanys se’ls va introduir el problema de com alimentar als presoners de guerra. Franz Xaver Dorsch, el director de l’oficina central de l’Organització Todt, va escriure que no podien solucionar el problema d’alimentació per als presoners de guerra i va afirmar que alguns havien passat entre sis i vuit dies sense menjar. Dorsch deixava clar que una ajuda a aquesta situació era inviable per la necessitat dels soldats i dels mitjans de transport per avançar.

A la Unió Soviètica:

A Moscou, Iosif Stalin es va convertir en comandant suprem i la Stavka va re-nomenar a una sèrie de comandants en cap en tres àrees de comandament. El mariscal Simon Budionny va ser el comandant del Front Sud i Sud-oest, el mariscal Semyon Timochenko va ser el comandant del Front Centre-occidental i el mariscal Kliment Vorochilov va ser el comandant del Front Nord-est. El general de divisió Novikov es va fer càrrec de les forces aèries.

En un comunicat als seus comandants, els va deixar clar que tots els oficials que no acatessin les seves ordres, que abandonessin els seus llocs i es retiressin de les línies defensives rebrien un càstig i va demanar posar fi a aquesta situació que va qualificar de vergonyosa. Stalin va ordenar que el cap de la NKVD, juntament amb un membre del consell de guerra i el fiscal procedissin a enviar unitats per “encarregar-se dels covards i els traïdors sobre el terreny”.


Winston Churchill va escriure una carta per Stalin per donar-li la seva conformitat sobre el text d’un projecte de declaració conjunta entre els dos països, on es prometien ajuda mútua i el compromís de no firmar una pau separada.


L’espia Richard Sorge va comunicar a Moscou que mentre Japó continuava els preparatius per la guerra contra la Unió Soviètica, el principal objectiu de la política del primer ministre Fuminaro Konoye consistiria en continuar amb les negociacions amb els Estats Units i planificar la guerra contra els imperis europeus. Tòquio només atacaria a la Unió Soviètica en cas de que l’enfonsament soviètic fos imminent.

A Romania:

A la nit, les autoritats militars romaneses varen reunir a uns 400 jueus de totes les edats.

A Itàlia:

La RAF va bombardejar la ciutat de Nàpols.

9 de juliol de 1941

Dimecres:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg, en una conversació amb el ministre Joseph Goebbels, Adolf Hitler li va prometre que Leningrad i Moscou serien esborrades del mapa i que s’imaginava noves províncies a Crimea, que la va definir com la “nostra Rivera”. Hitler va saber aquell dia que havien caigut presoners 287.704 soldats soviètics i s’havien destruït 2.585 carros de combat soviètics a l’oest de Minsk. Per la seva part, Goebbels va escriure en el Diari, després de l’ordre de Hitler del dia anterior d’atacar als comunistes, de que la línia de propaganda tenia que ser clara per desemmascarar la col·laboració entre el bolxevisme i la plutocràcia i revelar el caràcter jueu.  

A partir d’aquell dia, Goebbels es va passar a un diari oral dictat al seu estenògraf, Richard Otte, perquè així es podia esplaiar amb més facilitat. 

A Alemanya:

La Kriegsmarine, preveient que la guerra per l’Atlàntic seria contra els nord-americans, va suggerir que si els nord-americans ocupaven Islàndia havien de fer d’immediat un assalt armat contra totes les embarcacions nord-americanes dins d’una zona de guerra proclamada públicament.

En el front oriental:

En el sector nord:

Els alemanys varen travessar la Línia Stalin per un altre punt.


Lituània es cometien més assassinats en massa. A la tarda d’aquell dia, en una zona entre Kovno i Dagda, una columna del 415º Regiment d’infanteria es va aturar un moment perquè passés una unitat motoritzada. El missatger Heinz Drossel es va separar un moment de la seva formació i es va retirar en un bosc proper perquè no suportava el soroll i la pols de la zona. Allí es va trobar per sorpresa seva amb una gran fosa comuna d’uns dos metres d’ample per 25 o 30 metres d’allargada, segons va declarar. Al voltant hi va veure que hi havien agenollats homes vestits a la manera jueva i darrere de cada un d’ells hi havia un soldat amb uns pistola o una metralladora a la mà. En veure’l allà palplantat, un soldat de les SS li va cridar que marxés d’allí i que no digués res del que estava veient. Acabava de veure com havien assassinat a un nen de sis anys que anava d’agafat de la mà del seu pare.


El partisà Dudin va realitzar la seva primera acció contra les forces alemanyes darrere de les línies. 

En el sector central:

Les tropes alemanyes varen entrar a la línia de Smolensk. Al mateix temps, el Grup Panzer del comandant Hermann Hoth varen assaltar Vítebsk, a 40 quilòmetres al nord-est del flanc meridional del 20º Exèrcit soviètic, i es va produir un dur combat pel control de Senno.

A la Gran Bretanya:

Els criptògrafs britànics varen aconseguir desxifrar el codi secret utilitzat per l’exèrcit alemany per dirigir les operacions terra-aire en el front oriental.

A Islàndia:

Les tropes nord-americanes varen rellevar a les tropes britàniques a Islàndia. 

En els Estats Units:

Franklin Delano Roosevelt va demanar a l’Exèrcit i a la Marina que preparessin una nova estimació revisada del necessari per derrotar als enemics potencials dels Estats Units: Alemanya i Japó

8 de juliol de 1941

Dimarts:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg, Adolf Hitler es va reunir amb els seus generals per ordenar-los que volia que el Grup d’Exèrcits del Centre expulsés del front rus l’últim grup de resistència al nord dels aiguamolls del Prípiat i va demanar que després de destruir els exèrcits soviètics en un combat a Smolensk, bloquegessin els ferrocarrils que creuessin el Volga, ocupessin el país fins arribar a aquest riu i, després, destruïssin els centres industrials de la Unió Soviètica que quedessin dempeus a Moscou i a Leningrad per tornar aquestes dues ciutats en un lloc inhabitable, deixant morir de gana a la població civil en aquell hivern. Hitler creia que només amb la Luftwaffe ja es podria fer aquesta operació sense la necessitat d’utilitzar els tancs i va ordenar-li en el ministre Hermann Göering que destruís Leningrad i Moscou amb l’objectiu de garantir que no quedés cap habitant quan arribés l’hivern. Hitler descartava que el Grup d’Exèrcits del Centre es dirigís cap a Leningrad, com es preveia a l’inici de l’Operació Barba-roja, i volia que fos conquerida pel Grup d’Exèrcits del Nord del comandant Wilhelm Ritter von Leeb. Aquesta modificació va ser defensada per Franz Halder, que va escriure en el seu Diari que Hitler estava totalment decidit a eliminar Moscou i Leningrad i liquidar a tota la seva població per tal de no alimentar-la durant l’hivern.  

Després de la reunió amb els generals, Hitler es va reunir amb el seu ministre de Propaganda, Joseph Goebbels, que acabava d’arribar per primer cop al quarter general. El dictador li va confessar que dues terceres part de l’exèrcit soviètic havien sigut destruïdes juntament amb cinc sisenes parts dels seus tancs i avions. Tot i això, li va dir que encara tenien moltes dures batalles que lluitar, però li va assegurar que les forces armades soviètiques no serien capaces de recuperar-se. Estava eufòric en aquells moments, i se li notava, i encara ho va estar més quan va rebre la notícia de que a la ciutat de Minsk havien capturat a 287.704 presoners soviètics i s’havien destruït a 3.000 tancs. Goebbels va anotar aquell dia en el seu Diari que la guerra a l’Est ja estava guanyada en línies generals. El dictador també li va demanar en el seu ministre que intensifiqués els atacs contra el comunisme en els mitjans de comunicació. La campanya va començar al cap d’uns dies.  


Rudolf Christoph von Gersdorff, oficial d’intel·ligència del Grup d’Exèrcits del Centre, va deixar constància que l’extermini massiu de jueus no només era ben conegut pels oficials del front, sinó també que en termes generals, el rebutjaven. Von Leeb, durant la reunió amb Hitler, va aprofitar-ho per trobar-se amb un dels seus oficials, el general Von Roques, comandant de la rereguarda de l’Exèrcit, i aquest es va queixar dels afusellaments massius de jueus a Kovno per part de les milícies lituanes integrades per les autoritats policials alemanyes. Von Leeb no estava d’acord amb aquest mètode, però defensava esterilitzar als homes jueus.

En el front oriental:

En el sector nord:

El Grup d’Exèrcits del Nord es va apropar encara més a Leningrad i varen entrar a Pskov, a menys de 300 quilòmetres de l’antiga capital tsarista.

En el sector central:

Al sud-oest de la ciutat de Minsk, 290.000 soldats soviètics varen quedar rodejats per les tropes alemanyes. A més, els blindats de Heinz Guderian varen creuar la Línia Stalin.

En el sector sud:

Els alemanys varen capturar la ciutat de Jitomir i es trobaven a només 144 quilòmetres de Kiev.


Un modest destacament aeri de la I-/JG 3 es va dirigir al camp d’aviació de Polónnoie juntament amb el gruix dels avions de reconeixement del 1º Grup Panzer. Però els avions espia soviètics els varen descobrir i varen atacar-los amb els caces. A la tarda va arribar una formació de bombarders del 4º BAK que va deixar fora de combat a diverses aeronaus de reconeixement del 1º Grup Panzer i va causar una vintena de baixes entre el personal de terra. 

A la Unió Soviètica:

Iosif Stalin va destituir del comandament al general Korbokov que era acusat de permetre que el seu Exèrcit fos destruït pels alemanys. Aquell dia, Stalin va rebre de la mà de l’ambaixador Stafford Cripps la primera carta de Winston Churchill, ara com aliats, en la qual el primer ministre britànic li va expressar la seva satisfacció en saber que els exèrcits soviètics estaven oposant una forta resistència contra els alemanys i li va prometre que la seva ajuda aniria en augment. Stalin, però, li va retreure que la carta no plantejava l’assumpte de l’establiment de les esferes de influència. Per aquest motiu, volia arribar a un acord per obtenir ajuda mútua sense precisar ni la quantitat ni la qualitat i perquè cap país pogués firmar una pau per separat. Pel dictador, seria perillós per les dues parts endarrerir l’acord.

A Iugoslàvia:

Alemanya i Itàlia varen proclamar el final del conflicte a Iugoslàvia. Croàcia es va constituir com un regne sota control alemany, Liubliana com la gran part de Dalmàcia i les illes de l’Adriàtic es varen incorporar a Itàlia.

A Romania:

Parlant de l’Operació Barba-roja en una reunió de gabinet, Ion Antonescu va ordenar ser implacable amb les ordres perquè tenien la possibilitat d’aconseguir la “purificació” ètnica i la revisió nacional, i va deixar clar que tant li feia si la Història els consideraria en un futur uns bàrbars. Antonescu els va exigir per l’emigració forçosa de tots els jueus de Bessaràbia i Bucovina. També va demanar actuar de la mateixa manera contra els ucraïnesos que consideressin sospitosos. Després de comparar-se amb l’Imperi Romà, va acabar el seu discurs dient que si era necessari que disparessin amb les seves metralladores i va assegurar que no hi hauria cap llei que els acusés de res.

A la Gran Bretanya:

Londres varen arribar comunicats de Moscou on demanaven al govern britànic que lluités al costat de la Unió Soviètica contra els alemanys. Els soviètics estaven desesperats i els seus agents secrets a Europa ja havien construït 78 estacions de ràdio clandestines amb l’objectiu d’espiar i acumular el màxim d’informació. En saber de les exigències de Stalin, Churchill es va estar fins altes hores de la nit rumiant una resposta i va fer cridar a Anthony Eden, que es va emprenyar per ser cridat a aquelles hores de la nit, per parlar del tema.

7 de juliol de 1941

Dilluns:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg, l’advocat Heinrich Heim, que es dedicava a escriure les conversacions privades d’Adolf Hitler, va ser admès durant les hores dels àpats amb el dictador.

A Alemanya:

Alfred Rosenberg va tenir una sèrie de reunions per parlar dels “problemes” a l’Est. Primer es va reunir amb Carl Cranz per organitzar la premsa en els territoris bàltics ocupats. Després es va reunir amb Karl Heinrich Dreier per parlar de la formació del personal dels equips dels Comissariats del Reich, a la vegada que també es va trobar amb Fritz Todt i Karl Wilhelm Ohnesorge. A continuació es va reunir amb Hugo Wittrock per parlar sobre un informe de Hinrich Lohse. El ministre volia que Wittrock assumís l’alcaldia de Riga i li va fer una sèrie de propostes sobre com dirigir la capital letona. Després es va reunir amb el doctor Ferdinand Bang a Posen i, per acabar el dia, el coronel Albrecht Blau el va informar sobre la situació militar.

A França:

A París, Deloncle va convocar una reunió de caps dels partits pro-nazis francesos a l’Hotel Majèstic, que estava totalment ocupat pels serveis alemanys. Entre els presents hi havia a part de Delocle: Jacques Doriot, Marcel Deat, Constantini, Clementi, Boissel i Paul Chack, i es va acordar crear la Legió antibolxevic, que poc després es va anomenar la Legió dels Voluntaris Francesos.

A Iugoslàvia:

En el poble serbi de Bela Crkva es va produir el primer xoc armat entre un petit destacament comunista i la policia alemanya. Dos policies varen resultar morts.

En el front oriental:

En el sector nord:

Els letons varen donar la benvinguda als homes de la Wehrmacht que havien entrat a Riga.


Els bombarders soviètics que encara quedaven després del desastre del dia anterior varen tornar a dirigir-se al pont que creuava el Velikaia, al seu pas per Ostrov, per on avançava la 1º Divisió Panzer. Un cop més la Luftwaffe va protegir els seus homes i va provocar moltes baixes dins les files soviètiques. El JG 54 va afirmar haver destruït 42 avions.

A l’extrem nord, la Luftwaffe, com el dia anterior, va continuar atacant a la 1º Divisió Blindada soviètica, fet que va permetre als alemanys capturar Salla després de destruir 33 carros de combat BT-7 i tres vehicles soviètics.

Al mateix temps, la 52º Divisió d’Infanteria soviètica va contraatacar en el riu Litsa i nou bombarders soviètics SB varen atacar l’aeròdrom de Kirkenes, on 42 persones del personal de terra varen perdre la vida i diverses aeronaus alemanyes varen quedar inservibles. Amb la falta de suport aeri, els alemanys es varen veure obligats a retirar-se a l’altra banda del riu. Davant d’aquella situació, el OKW va ordenar que diversos elements del 36º Cos d’Exèrcit en el sector nord de Salla donessin suport a Eduard Dietl i es va demanar en el mariscal Carl Gustav Emil Mannerheim que comencés l’ofensiva en el sud. Aquesta operació es va coordinar amb l’avanç del Grup d’Exèrcits del Nord en el riu Velikaia i el pla era que les forces alemanyes i finlandeses es reunissin en el riu Svir, entre els llacs Ladoga i Onega.


Els alemanys varen afusellar a 1.150 jueus a Daugavpilis i varen ser enterrats en tombes ja preparades.

En el sector sud:

La 11º Divisió Panzer va ocupar Berdichev després d’avançar 60 quilòmetres en només tres dies.

A la Unió Soviètica:

A Moscou, els britànics varen transmetre a la missió britànica a la capital soviètica que els alemanys llegien certs codis de la Força Aèria soviètica de la zona de Leningrad i que a més havien desxifrat els missatges navals soviètics en el Bàltic.

A Islàndia i Groenlàndia:

En l’Operació Indi, per primer cop varen arribar forces navals nord-americanes amb una brigada de 5.000 homes de la infanteria de la Marina nord-americana per protegir les embarcacions nord-americanes dels atacs dels U-Boots i per substituir les tropes britàniques que ocupaven l’illa des de l’any anterior. D’aquesta manera, els nord-americans, amb el vistiplau del primer ministre d’Islàndia i del primer ministre Winston Churchill, es varen fer càrrec oficialment de la defensa d’Islàndia, tot i que varen prometre respectar les autoritats islandeses. Feia dues setmanes els alemanys havien torpedinat un destructor nord-americà i els nord-americans es varen veure obligats a protegir els seus interessos.

A la Gran Bretanya:

Winston Churchill li va escriure a Iosif Stalin per dir-li que Gran Bretanya faria tot el que fes falta per ajudar-los i li va explicar que continuarien bombardejant Alemanya per obligar a Hitler a traslladar part de la seva potència aèria cap a l’oest. Aquell mateix dia, Churchill va ordenar en el cap de l’Estat Major de la RAF que utilitzés els recursos aeris britànics per devastar les ciutats alemanys per intentar que els alemanys reduïssin el número d’avions que tenia en el front rus.

En els Estats Units:

A Washington, el president Franklin Delano Roosevelt va explicar en una reunió a la Casa Blanca, en la qual hi havia l’ambaixador britànic lord Halifax. que l’atac de Hitler a la Unió Soviètica s’havia basat en un error de càlcul polític respecte a l’efecte psicològic que tindria en el món. L’ambaixador britànic va quedar sorprès del bon aspecte físic i mental del President.

6 de juliol de 1941

Diumenge:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg, a la matinada, Adolf Hitler va explicar que s’havia de conquerir Crimea i va manifestar la seva idea d’eliminar el bolxevisme del planeta.

A Alemanya:

Joseph Goebbels va publicar un article en el Das Reich sota el títol El vel cau, en el qual deia que la guerra que Alemanya estava duent a terme contra el bolxevisme era “una guerra de la humanitat civilitzada davant la perversitat mental”. El ministre va acusar als soviètics de penetrar en el cor d’Europa i va definir als soldats alemanys com els salvadors de la cultura i la civilització europea.


El bisbe Clemen August von Galen va protestar en el seu sermó contra l’ocupació de les propietats de l’Església a Münster i els seus voltants, així com contra l’expulsió de monjos i monges per part de la Gestapo. A  més, va criticar la pràctica de l’eutanàsia.

En el front oriental:

En el sector nord:

El Grup d’Exèrcits del Nord va travessar el Duna, va arribar a Tartu i va trencar la Línia Stalin amb l’objectiu de dirigir-se a Leningrad, que estava a menys de 300 quilòmetres. A l’extrem nord, els alemanys varen dur a terme cinc atacs contra la 1º Divisió Blindada soviètica, que es trobava a Salla. Però els soviètics estaven resistint com podien i aquell dia varen obligar a retrocedir dues divisions alemanyes des de Zhlobin. A part, la flota del nord soviètica va desembarcar en aquell dia i el següent uns 1.000 efectius a la badia de Litsa, a la rereguarda alemanya.

Mentre els alemanys avançaven per territori soviètic, els Einsatzgruppen continuaven acabant amb els jueus. A Kaunas, Lituània, el Einsatzkommando 3 va afusellar aquell dia a 2.514 jueus.


El general de divisió Novikov va enviar totes les aeronaus que seguien en condicions de volar contra els ponts que creuaven el Velikaia, al seu pas per Ostrov, per aturar l’avanç de la 1º Divisió Panzer. L’atac soviètic va ser un desastre total i els pocs caces que varen rebre la missió d’escortar a les demés aeronaus varen fracassar.


Franz Halder va anotar aquell dia que s’havien donat ordres a Finlàndia perquè iniciés la seva ofensiva el 10 de juliol.

En el sector central:

A Bielorússia, els soviètics varen iniciar un contraatac per frenar l’avanç del Grup d’Exèrcits del Centre del comandant Fedor von Bock. El 21º Exèrcit del coronel general Nikolai Kuznetsov va atacar a les forces del comandant Heinz Guderian al sud de la carretera de Minsk a Smolensk. L’atac va colpejar amb duresa a la 10º Divisió d’Infanteria i a la 3º Divisió Panzer, que va perdre 22 carros. Precisament, aquell dia la Divisió Totenkopf va informar de pèrdues excessivament altes: Més de 1.700 morts en menys de tres setmanes.

En el sector sud:

En una sola incursió, 10 bombarders alemanys varen atacar les columnes de vehicles i cavalleria soviètics a l’est de Proskurov. Els caces soviètics i els caces alemanys es varen enfrontar en una batalla, on el JG 3 alemany va destruir 41 aparells soviètics perdent només 1 Bf-109. Gràcies al suport aeri, el 1º Grup Panzer va poder entrar a Miropol.



El general Gotthard Heinrici va escriure en el seu Diari que els seus homes colpejaven i disparaven a matar contra tot el que es mogués amb uniforme marró .

A la Unió Soviètica:

Des de Tòquio, Richard Sorge va enviar a Moscou un missatge per ràdio on deia que els japonesos s’havien negat a lluitar contra la Unió Soviètica i, pel contrari, havien decidit entrar a la Indoxina francesa. Com a conseqüència d’aquesta informació, les tropes soviètiques a l’est del país varen poder seguir reforçant els exèrcits que combatien a l’oest.

A Iugoslàvia:

Josef Broz, Tito, va enviar a la seva província natal a un estudiant montenegrí, Milovan Dijlas, per organitzar la resistència contra les forces alemanyes.