Dilluns:
En la crisi txecoslovaca:
A Alemanya:
A Nuremberg, en l’últim dia del Congrés del Dia del Partit, Adolf Hitler va pronunciar un discurs aquella tarda on va dir que no estava disposat a aguantar amb els braços creuats l’opressió dels ciutadans alemanys a Txecoslovàquia, i va acusar al president Edvard Benes de torturar als alemanys dels Sudets i de voler-los exterminar. Hitler va assegurar que els alemanys a Txecoslovàquia no estaven ni indefensos ni abandonats i va dir que el món ho havia de saber. Tot i que no va fer una declaració de guerra perquè volia esperar a l’1 d’octubre de 1938 per declarar-la, es va limitar a exigir en el govern txec que actués amb justícia amb els alemanys dels Sudets. L’objectiu era que esclatés violència als Sudets.
Tal hi com tenia previst Hitler, les seves paraules varen tenir repercussions i els alemanys dels Sudets es varen revoltar contra el govern txecoslovac. Tot i la intensa pluja que queia a la regió, milers de nacionalistes dels Sudets, lluint braçalets amb l’esvàsitca, varen desfilar pels carrers de Karlsbad cridant:
Avall els txecs i els jueus! Volem un plebiscit!.
Les autoritats txecoslovaques varen tenir que enviar urgentment tropes i varen proclamar de la llei marcial. Konrad Henlein, que havia tornat clandestinament a Alemanya, va proclamar que l’única solució consistia en cedir el territori dels Sudets al Reich. A Praga, on també no hi parava de ploure, els carrers varen quedar desèrtics per sentir el discurs de Hitler. Immediatament, el govern txecoslovac va convocar una reunió extraordinària del consell del gabinet Interior, però Benes no va assistir a ella. Els francesos, tement tenir que complir amb la seva obligació d’ajudar als txecs, varen implorar a Neville Chamberlain que intervingués.
En el mateix discurs, Hitler va acusar les democràcies occidental de queixar-se del tracte que donava Alemanya als jueus quan Alemanya durant les últimes dècades havia admès a centenars de milers de jueus sense dir res. El dictador va afirmar que ara que no estaven disposats a admetre més jueus, a qui va qualificar de paràsits, sorgien crits de dolor de totes parts, però que aquests crits no significaven que aquests països democràtics estiguessin disposats a substituir els seus comentaris, ja que ells, segons les seves paraules, no tenien lloc per als jueus. Es referia al fracàs de la Convenció d’Evian del juliol, on 32 països no varen arribar a cap acord per rebre més jueus immigrants que fugien d’Alemanya. Hitler va acabar el seu discurs dient:
En resum, cap ajuda, però sí molts sermons!
Presenciant aquest últim acte hi havia moltes personalitats britàniques com Ernest Tennant, Arnold Wilson, lord Stamp, Frank Sanderson, Norman Hulbert, el vescomte Clive, lord Hollenden, lord McGowan, lord i lady Redesdale (els pares de Unity Mitford) i Thelma Czalet, que estava asseguda molt a prop de Hitler.
A Berlín, el govern alemany va proposar en el govern italià una trobada secreta, després del 25 de setembre, entre Hitler i Benito Mussolini en el municipi italià de Brenner per parlar dels problemes que hi havia a Txecoslovàquia entre els Sudets de parla alemanya i la policia. Però, a les vuit del vespre, a Roma varen rebre la notícia de que el primer ministre Chamberlain volia ser rebut per Hitler. Aquesta futura trobada no li va fer gens de gràcia a Mussolini, ja que no li agradava que el seu aliat es reunís amb els britànics sense que fos informat prèviament.
Erwin von Witzleben va celebrar una festa privada a Berlín i va aprofitar l’esdeveniment per reunir-se amb els oficials de l’Exèrcit. Segons sembla, Witzleben hauria planejat eliminar a Hitler i hauria explicat el seu propòsit després de veure que el dictador estava decidit a entrar en guerra i que res el faria canviar d’opinió.
A França:
Davant la imminent guerra, Maurice Gamelin li va assegurar en el president Edouard Daladier, que si esclatava la guerra les nacions democràtiques dictarien les condicions de la pau.
A la Gran Bretanya:
El govern britànic es va reunir de nou per discutir la situació txecoslovaca. Lord Halifax es va encarregar de repassar la situació i els va informar que els txecoslovacs acabaven de fer noves propostes, però que de nou havien sigut rebutjades. A més, Daladier havia insistit en els seus compromisos amb Txecoslovàquia i havia posat a punt la Línia Maginot. El ministre també els va informar de que volien advertir a Hitler del que podria passar si atacava a Txecoslovàquia, però que l’ambaixador Neville Henderson es negava a dur a terme aquesta missió. El lord considerava de que si Hitler estava decidit a atacar res el pararia. Duff Cooper va intervenir per dir que considerava que Gran Bretanya havia de deixar clara la seva voluntat de lluitar per Txecoslovàquia, però Chamberlain li va contestar que era Henderson qui més sabia com s’havia d’actuar amb els alemanys i, per tant, considerava que si l’ambaixador considerava que no s’havia d’actuar de moment li havien de fer cas.
En el Vaticà:
El ministre generals dels dominicans, Martin Gillet, li va escriure una carta en el cardenal Eugenio Pacelli per manifestar-li la seva preocupació perquè, segons ell, ” a Londres els ateus declaraven la guerra a Déu i, a Nuremberg, Hitler anava pel camí de declarar-la al món”, i li va demanar si era possible que el Papa fes una declaració per condemnar-ho. Tot indica que Pacelli va llegir-li aquesta carta a Pius XI, però no es té cap constància de que hi hagués una resposta.
Diari del Tercer Reich 