16 de juliol de 1944

Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

A Berlín, el coronel Claus von Stauffenberg es va dirigir  la seva vivenda de Wannsee, a la Treistanstrasse 8, després d’avortar el dia anterior el seu últim intent d’assassinar a Adolf Hitler en el quarter general de Rastenburg. A la vivenda hi residia el germà del coronel, Berthold von Stauffenberg, i allí a la tarda es va celebrar l’última reunió dels diferents cercles de l’oposició al règim nazi per acabar de planificar el complot contra la vida de Hitler durant una sessió informativa programada a Rastenburg per al dia 20 de juliol de 1944. Entre els presents hi havia Caesar von Hofacker, que aquest acabava de tornar del front occidental on s’havia reunit amb diferents generals, Friedrich von der Schulenburg i Adam von Trott zu Solz. Von Stauffenberg va deixar clar que aquest seria el seu últim intent d’eliminar al dictador. Von Hofacker els va informar de que era imminent l’enfonsament en el front occidental i que Erwin Rommel els donaria suport si atemptaven contra Hitler sense preocupar-se del que digués Günther von Kluge. Von Trott zu Solz els va informar de que tenia informacions que el feien pensar que els Aliats obririen negociacions amb un Govern anti-nazi. A casa dels Berdow es varen aixecar rumors de que aquella setmana s’atemptaria contra el quarter general la següent setmana.

El complot ja estava en marxa i en el quarter general Rommel, el general Heinrich Eberbach, el comandant d’un Grup Blindat de l’Oest, es va reunir amb el mariscal Rommel per, segons Eberbach, parlar del complot del 20 de juliol. Eberbach li va dir que per ajudar Alemanya s’havia de matar a Hitler. Rommel li va contestar que estava d’acord en tots els plans dels conspiradors, però insistia en que la revolució contra Hitler tenia que sortir des de dins.


En el Feldkommando, quan el doctor Felix Kersten es va dirigir a l’habitació de Heinrich Himmler per tractar-lo es va trobar amb un ministre cansat i desanimat. Tenia de nou dolors d’estomac i havia dormit malament. Himmler li va explicar que estava molt preocupat per la mala salut de Hitler i li va confessar que totes les injeccions del doctor Theodor Morell ja no feien efecte. A més, li va explicar que les últimes decisions del dictador ja no eren clares i precises com abans. Himmler li va narrar que li havia dit a Hitler que busqués una segona opinió mèdica, però que el dictador s’havia enfadat amb ell i l’havia acusat de la debilitat de les Waffen-SS. El doctor es va atrevir a aconsellar-li que internessin a Hitler en una clínica mèdica o un hospital mental, però Himmler li va replicar de que no podia fer-ho i que no tenia tan poder cap al dictador i que a més havia de ser fidel a ell. Quan acabava la sessió, un cop més Kersten li va entregar una llista de persones que volia que fossin alliberades. Eren tres estonians, dos luxemburguesos, dotze belgues, catorze francesos i un holandès que havien sigut acusats de sabotatge. Himmler, després de renegar, va acceptar alliberar-los. Kersten també va aconseguir que tres aviadors nord-americans no fossin executats.

Quan el doctor marxava de l’habitació, Himmler li va demanar que anés a sopar amb ell i el secretari Rudolf Brandt a Hegewaldheim. Un cop a la població, el ministre i el doctor varen donar una volta per la riba del llac i  després els tres varen anar a sopar. Després de sopar i quan Brandt va marxar a treballar, Himmler li va afirmar en el doctor que Hitler volia exterminar a tots els jueus i que era impossible fer-lo canviar d’idea. Llavors, segons la versió del doctor, quan li va preguntar per què Hitler sentia tan odi cap als jueus, Himmler li va confessar perquè tenia sang jueva, ja que tant la seva àvia paterna, Anna Maria Schickelgruber, com el seu pare, Alois Hitler, eren mig jueus. Himmler, segons la versió del doctor Kersten, li va relatar la vida dels pares del dictador i li va dir que l’hi havia sigut molt difícil modificar i reorganitzar tots els llibres oficials per amagar la seva procedència i li va augurar que en un futur ningú coneixeria la procedència real del dictador. Quan el doctor li va preguntar des de quan ho sabia, Himmler li va contestar que des del 1930 i li va explicar que la mare del dictador, Klara Hitler, era ària i que aquesta sang era més forta que la del pare i que així havia mantingut l’ànima ària. Quan li va preguntar qui més sabia aquell secret, Himmler li va contestar que només Brandt, ja que tots els demés estaven morts. Seguint el relat del doctor, el ministre es va quedar callat i es va prendre tres copes de vi abans de dir-li que tot allò era un secret. Després d’aquesta conversació varen tornar al Feldkommando.


Eva Braun estava a la terrassa en el Berghof amb la seva cosina quan va sonar el telèfon. Eva va córrer cap dins perquè ja sabia qui trucava. Eva va parlar amb Hitler.


En el camp de concentració de Buchenwald, el cirurgià Erwin Ding va rebre una carta de Helmuth Poppendick, el segon d’Ernst-Robert Grawitz, en la que l’informava que en breu arribaria al camp un metge danès, un SS -Sturmbannführer anomenat Carl Varnet (en realitat es deia Carl Peter Jensen) i que havia de posar a la seva disposició a diversos presoners etiquetats amb el triangle rosa per provar uns experiments per “curar l’homosexualitat“.

A Hongria:

El cardenal Justinian Seredi va redactar una breu nota pastoral on va afirmar que una part dels jueus havien tingut una influència culpable i subversiva en la vida econòmica, social i moral d’Hongria, mentre que altres no s’havien alçat contra els seus coreligionaris en aquesta qüestió.

En el front occidental:

A França:

El 2º Exèrcit Aliat va atacar a Evrecy a través del cap de pont de l’Odon, obligant en els alemanys a dur precipitadament al combat els seus blindats.

En el front oriental:

A Bielorússia:

El 3º Front de Bielorússia, sota el comandament del general Ivan Cherniajovski, i el 1º Front de Bielorússia, sota el comandament del general Konstantin Rokossovski, varen conquerir la ciutat bielorussa de Grodno des dels dos costats del riu Niemen.

A Lituània:

Els soviètics varen reconquerir Vílnius.

A la Gran Bretanya:

Radio Londres va denunciar la responsabilitat del govern de Vichy en les deportacions de jueus.


Reg Jones va admetre que els alemanys havien desenvolupat un míssil amb unes característiques tècniques impressionants fins el punt de que creien que podia dur a terme com a mínim un bombardeig sistemàtic a Londres. Jones afegia que, en la seva opinió, era poc probable que el cap del míssil pesés més d’una tona, cosa que era certa.

A la Unió Soviètica:

El St. Petersburg Times va sortir amb un titular que es preguntava ¿Pot escapar Hitler?. Segons el diari, els oficials del govern creien que Hitler intentaria escapar d’Alemanya.

15 de juliol de 1944

Dissabte:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg, a la tarda, Adolf Hitler es va reunir en tres sessions amb el mariscal de camp Wilhelm Keitel i amb el coronel Claus von Stauffenberg, que aquest estava decidit a eliminar-lo aquell mateix dia i que anava acompanyat pel seu superior, el tinent general Friedrich Fromm. Von Stauffenberg no va actuar perquè Hitler es va retirar abans que la bomba, amagada en el maletí, pogués ser col·locada. En la segona sessió va trucar a Berlín per consultar si havia de seguir amb el pla en cas de que no hi hagués Heinrich Himmler. Ell volia actuar encara que no hi fos, tal hi com havien acordat l’11 de juliol. A Berlín, el general Friedrich Olbricht, que pensava que Von Stauffenberg eliminaria a Hitler, va posar en marxa l’Operació Valquíria entre les set i les vuit del matí i va mobilitzar les seves tropes. Els tancs de l’escola de Krampnitz varen rebre l’ordre de dirigir-se a Berlín i les tropes es dirigien cap al centre de la capital amb l’objectiu d’ocupar la Wilhelmstrasse. Poc després, Olbricht va rebre una trucada de Von Stauffenberg, que el informar de que Hitler estaria present a la següent reunió i que estava decidit a posar en marxa el pla per assassinar-lo. Però en aquesta tercera reunió, Von Stauffenberg va participar directament en la presentació, fet pel qual li va impedir accionar la bomba. Desesperat, el coronel en acabar la seva conferència va trucar immediatament a Olbricht i li va transmetre la notícia. El general va anul·lar ràpidament l’Operació i les tropes varen tornar als seus quarters. Olbricht va fer passar tota l’operació per un exercici.


Hitler es va reunir amb Himmler durant aquell dia per discutir l’anomenat problema jueu a Hongria i va ratificar l’aprovació de tornar a deportar jueus des de Budapest.


Himmler va rebre aquell dia tractament del doctor Felix Kersten, que aquest havia sigut informat per Rudolf Brandt de que el ministre s’havia reunit amb un dels seus homes de confiança del camp de concentració d’Auschwitz a les afores de Cracòvia. Durant la sessió, el doctor li va preguntar de què havien parlat en la reunió. Himmler li va explicar que era un jueu i li va afirmar que els jueus de l’est odiaven als de l’oest perquè eren més rics i tenien més educació. A continuació, el ministre va acusar a tots els jueus de ser avariciosa per naturalesa i de ser anti-nacionals. Tot i això, ara que s’acostava el final, Himmler opinava que hauria sigut millor haver-los deportat a tots a un país.


Aquell dia es va deixar d’enviar deportats des del gueto de Lódz al camp d’extermini de Chelmno. En total, des del 23 de juny, es varen enviar deu transports amb unes 7.000 persones. A l’agost, quan es va reprendre les deportacions de Lódz, els jueus varen ser enviats a Auschwitz.

A França:

Erwin Rommel va exposar en un informe de tres pàgines per Hitler i l’Alt Comandament la situació en el front occidental. El mariscal de camp li va explicar que la situació en el front de Normandia empitjorava dia a dia produint una greu crisi. El seu escrit acabava dient que els soldats lluitaven heroicament en tots els fronts, però que la desigualtat en la batalla feia que el final fos més a prop i li va demanar treure’n les conclusions com més aviat millor. Abans d’enviar l’informe, va tatxar la paraula “polítiques” recordant que Hitler considerava la política com assumpte exclusivament de la seva incumbència. El mariscal de camp Günther von Kluge va donar el vistiplau a l’informe en una nota adjunta enviada a Berlín. L’escrit mai va arribar a mans de Hitler, ja que Rommel patiria un greu accident el 17 de juliol en un atac aeri.

A la nit, Rommel es va reunir amb el Obergruppenführer Wilhelm Bittrich i  aquest li va confessar que coneixia perfectament què passava a Normandia i que sabia com havia empitjorat les coses en el front oriental. Bittrich li va dir que el que es feia a l’Est era una bogeria i es va exaltar quan li va explicar que des de dalt es menyspreava el perill perquè no es tenia cap criteri ni es sabia veure amb cordura la situació. El Obergruppenführer li va comunicar que s’havia proposat desobeir a partir d’ara aquestes ordres sense sentit i obrar segons el que demanés la situació. Rommel va aprofitar una pausa per agafar la paraula i va informar al cap de les SS sobre els seus plans. Li va confessar que ja s’havia parlat amb els Aliats i que esperava evacuar ordenadament la França ocupada fins la Muralla occidental. Bittrich es va adherir a l’oposició contra Hitler i li va dir que posava a les seves ordres el 2º Cos Blindats de les SS perquè els seus comandants pensaven el mateix.


El general Alexander von Falkenhausen, un dels dirigents del complot a l’Oest, va ser destituït bruscament del seu càrrec de governador militar de Bèlgica i del nord de França. Segons sembla va ser denunciat per la seva oposició a Hitler.

A Alemanya:

Benito Mussolini es va dirigir cap a Görlitz, per després entrevistar-se amb Hitler a Rastenburg.


En el Berghof, Eva Braun es va reunir amb la seva cosina per no estar sola durant un temps. Aquell dia va anar a nedar al llac Königssee i després amb la cosina va anar a donar una vola fins la casa de te de Mooslahner Kopf.

A Lituània:

Els alemanys varen desmantellar el gueto de Kaunas. Entre aquest i el dia anterior varen assassinar a uns 2.000 jueus i entre 7.000 i 8.000 varen ser deportats als camps d’Alemanya.

A Turquia:

A Istanbul, els Aliats occidentals no varen acceptar l’oferta dels dos emissaris alemanys, Joel Brand del Comitè de Rescat Sionista hongarès, i l’agent de la Gestapo Brandi Grosz, àlies Andre Gyorgy, que volien canejar les vides de 700.000 jueus hongaresos per 10.000 camions, 2 milions de pastilles de sabó, 800 tones de cafè, 200 tones de cacau i 800 tones de te. Aquestes 700.000 persones varen acabar a Auschwitz.

En el bàndol Aliat:

El US War Refugee Board es va reunir per últim cop per estudiar la possibilitat de llançar armes des de l’aire als interns d’Auschwitz o llançar-hi paracaigudistes per començar un alçament. Al final, els informes no van ser enviats als militars i, per tant, no es va dur a terme cap operació per alliberar el camp.

En el front occidental:

A França:

A última hora de la tarda, atacant des del nord i l’est, les puntes de llança de la 29º Divisió es varen col·locar a només tres quilòmetres de Saint-Lo i va començar el combat amb els alemanys.


A la població de Saint-Nizier du Moucherotte, després de que els alemanys haguessin sigut rebutjats pels maquis el 13 de juliol, varen entrar al poble amb dos batallons per lluitar contra els maquis. El cap dels maquis, Huet, es va veure obligat a replegar-se, ja que li faltaven metralladores pesades i, sobretot, morters.

A Finlàndia:

La batalla a l’istme de Carèlia va finalitzar amb una victòria defensiva finlandesa. Tres exèrcits soviètics varen aconseguir progressar en un principi, però varen ser incapaços d’aconseguir els seus objectius.

A Itàlia:

En el sud del país varen arribar les primeres infermeres brasileres.

14 de juliol de 1944

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

Al matí, Adolf Hitler va abandonar el Berghof per volar cap al seu quarter general de Rastenburg. Sabia que molt probablement no tornaria a la seva casa alpina. En baixar la gran escala, el dictador es va aturar i va tornar a pujar les pronunciades escales fins l’entrada. Allí hi havia Eva Braun contemplant-lo. Hitler va passar davant d’ella sense dir-li res i va entrar en el saló per tornar a contemplar les vistes des del seu finestral. Després va donar mitja volta i es va dirigir cap a la nana de Feuerbach.

Qui sap s’hi tornaré -. va dir.

En aquells moments va aparèixer Nicolaus von Below i Hitler li va demanar marxar ràpidament. Von Below va fer una petita inclinació de cap. Eva es va sentir molt ofesa i va decidir convidar a la seva cosina a passar una temporada amb ella a la casa per no sentir-se sola.

Hitler però tenia la grip i conjuntivitis en els dos ulls i va tenir que viatjar amb l’avió amb les cortines tancades durant tot el vol. Allí va rebre uns informes sobre l’avanç dels Aliats a França, l’aproximació de l’exèrcit soviètic a les fronteres del Reich i els últims atacs aeris contra les ciutats alemanyes. Hitler es va tenir que posar les ulleres per llegir aquells informes.

A última hora del matí ja era en el quarter i a la una del migdia estava presidint una conferència militar. El líder alemany estava ja molt desgastat, caminava més encorbat, però encara confiava amb les seves reserves militars. A més, per culpa dels nervis tenia flatulències i va necessitar una dosis d’Eukodal del doctor Theodor Morell per calmar-se.

Heinrich Himmler, seguint les passes de Hitler, també es va dirigir al seu quarter general de Prússia Oriental, el de Hochwald, amb el doctor Felix Kersten.


Claus von Stauffenberg va rebre l’ordre de fer per al dia següent un informe sobre la situació de l’Exèrcit de reserva, ja que es necessitaven tots els reclutes disponibles en el front oriental. Decidit a actuar contra Hitler, el coronel va escriure-li en el seu germà Berthold que “el més terrible era saber que no podien triomfar i que tot i així tenien que fer-ho pel país i pels seus fills”.

A Lituània:

Els alemanys varen començar a desmantellar el gueto de Kaunas. Entre aquest i el següent dia varen assassinar a unes 2.000 persones i de 7.000 a 8.000 varen ser deportades als camps d’Alemanya.

En el front oriental:

En el sector central:

En lOperació Bagration, després de deixar el Grup d’Exèrcits Centre mig destrossat, l’exèrcit soviètic es va llançar en un atac al sud en les maresmes de Pripet contra el Grup d’Exèrcits del Sud, anomenat Ucraïna Nord, que ja estaven en alerta d’un possible atac des de feia dies.

En el front occidental:

A França:

36 avions Aliats varen llançar armes i munició a la localitat de Sussac perquè els resistents francesos les agafessin i lluitessin contra els alemanys. Per altra banda, a prop de Limoges, després de durs combats amb les tropes de Johann Blaskowitz, 8.000 homes de Guingouin varen envoltar la ciutat, on el Partit Comunista va proclamar la vaga general per ajudar als soldats Aliats. El Comitè d’Acció Militar del CNR, el Consell Nacional de la Resistència, va ordenar a Guingouin que assaltés Limoges, que estava defensada per només 1.400 homes i alguns milicians pro nazis. Guingouin no va obeir les ordres perquè volia evitar un bany de sang a la ciutat i va preferir esperar. Durant aquells combats, a Saint-James va morir per l’impacte d’una bala el kommandeur fallschirmjäger del 13º Regiment Wolf-Werner von der Schulenburg. A títol pòstum va ser ascendit a tinent coronel.


A París, davant d’una imminent arribada de les tropes aliades, es varen celebrar desfilades en molts districtes de la ciutat amb l’ensenya tricolor.

13 de juliol de 1944

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

En el Berghof, Adolf Hitler va publicar dos decrets sobre operacions militars en el Reich:

  1. El comandant Militar en Cap, Wilhelm Keitel, tindria la màxima autoritat en cada sector de l’Exèrcit, però les peticions en matèria civil quedarien condicionades a les del Comissari del Reich per la Defensa, el gestor dels assumptes d’administració civil i econòmic.
  2. Tant les autoritats civils estatals com les locals mantindrien les seves obligacions en l’àrea d’operacions, però podrien ser requerides i utilitzades pels comandaments militars.

A la nit, sabent que segurament seria l’última nit al Berghof (l’endemà al matí volaria cap al quarter general de Rastenburg), Hitler es va quedar una llarga estona reflexionant davant els seus enormes quadres que penjaven en el gran saló. Abans d’anar a dormir, el líder alemany va fer un petó a la mà de l’esposa de Nicolaus von Below i a l’esposa de Karl Brandt, Anni Brandt.


Joseph Goebbels va rebre una carta cordial d’Augustín Muñoz Grandes, on aquest donava tot el seu suport al Reich alemany.


A la nit, es va produir una fuga d’una presonera que treballava en una fàbrica d’armament aprofitant un intens bombardeig a Hamburg. Els guàrdies varen obligar a les presoneres, tant les del torn de nit com les de dia, a formar fins que la trobessin. En no trobar-la i com a càstig, els guàrdies les varen obligar a netejar i aplanar completament els terrenys que envoltaven el camí on s’havia produït la fuga.

A França:

Preparant l’Operació Valquíria, a París, Carl Heinrich von Stülpnangel va trucar al comandant del gran París, el baró Hans von Boineburg-Lengsfeld. Els dos homes es coneixien de feia temps, fins i tot eren amics, i coincidien amb la idea d’eliminar a Hitler. Von Stülpnangel li va ordenar que els seus homes sabessin la direcció exacte d’on es trobaven les zones exteriors de serveis de les SS i de la SD, i on estaven els pisos que ocupaven els seus líders.

En el front oriental:

A Lituània:

El 3º Front de Bielorússia, sota el comandament d’Ivan Cherniajovski, va ocupar la ciutat de Vilnius.

A Polònia:

En l’Operació Bagration, l’exèrcit soviètic va llançar la seva quarta gran campanya estiuenca direcció a la ciutat polonesa de Leópolis (Lvov).

En el front occidental:

A França:

A Vercors, davant dels moviments maquis, els alemanys varen llançar un grup de reconeixement cap a la població de Saint-Nizier du Moucherotte, però varen ser rebutjats pels maquis. Tot i la resistència, la repressió alemanya va durar fins el 21 de juliol.


Els Aliats varen prendre la decisió d’abandonar permanentment la platja com a zona de desembarcament. Precisament, aquell dia va desembarcar a la platja de Utah de Normandia la 4º Divisió Blindada del 3º Exèrcit nord-americà de George Patton.

A Birmània:

Els soldats del comandant Tanaka varen començar a fugir direcció a Tiddim davant l’avanç Aliat.

A Japó:

Després d’una dura reunió amb Kido, Hideki Tojo es va veure obligat a deixar el seu càrrec de cap de l’Estat Major de l’Exèrcit i a destituir a Shimada dels seus càrrecs de ministre de la Marina i cap de l’Estat Major Naval. A més, va tenir que acceptar ampliar el seu govern per incloure a notable ex primers ministres, coneguts per voler negociar la pau. Aquests antics primers ministres es varen negar a treballar sota les ordres de Tojo. Cinc dies més tard, Tojo dimitirà com a primer ministre.

12 de juliol de 1944

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va ordenar coordinar les actuacions de l’Armada i les de l’Exèrcit, i va definir els poders que havien de tenir el comandant en cap del Exèrcit, el comissari del Reich per la Navegació i les del cap del OKW.

Però Hitler començava a veure que podria perdre la guerra i estava molt desanimat. El veure’l enfonsat, el ministre d’Armament, Albert Speer, el va voler animar explicant-li que no tot estava perdut i li va posar l’exemple de que tot hi els bombardejos que havien patit havien demostrat que “era possible continuar vivint entre les ruïnes, sense hotels, sense restaurants, sense vivendes i sense les necessitats diàries”. Speer també li va voler demostrar que el comerç i les operacions bancàries continuaven encara que havien disminuït i que les agències fiscals continuaven tenint ingressos encara que els expedients del Ministeri d’Hisenda estaven destruïts.

A Bèlgica:

El governador militar, el general Alexander von Falkenhausen, va ser rellevat inesperadament del càrrec. Aquesta destitució va ser un cop dur pels opositors perquè n’era un dels col·laboradors.

En el front oriental:

A Bielorússia:

La 77º Divisió d’Infanteria de la resistència polonesa del AK va participar en la lluita per apoderar-se de la ciutat de Lida.

A Palestina:

El secretari en cap de l’oficina del govern de Palestina va escriure una carta en el cap del l’Agència Jueva a Jerusalem, Ben Guiron, on li explicava el què sabia del genocidi :

Rebuts informes recents d’Hongria en els que s’afirma que prop de la meitat dels 800.000 jueus d’Hongria ja han sigut deportats a un ritme d’entre 10.000 i 12.000 per dia. La majoria d’aquests combois són enviats als camps de la mort de Birkenau, a prop d’Oswicim, a l’Alta Silèsia, on en el curs de l’últim any han sigut assassinats prop d’1.500.000 jueus de tot Europa: disposem també d’informes detallats sobre els números i els mètodes utilitzats…

A aquests fets, que han sigut confirmats per diverses cartes i informes de fonts fiables, s’hauria de donar-li la més àmplia publicitat, i l’actual govern hongarès hauria de ser avisat de la responsabilitat que aquesta contribueix, ja que els seus propis policies ajuden als alemanys a arrestar, deportar i, en conseqüència, assassinar als jueus.

11 de juliol de 1944

Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

En una reunió presidida pel cap de la Cancelleria del Reich, Hans Heinrich Lammers, es va parlar dels perills de la invasió dels Aliats a França i dels problemes que portaria en la producció d’armament que subministrava el país gal. El cap de les Forces Armades, Wilhelm Keitel, va explicar que havia donat ordres al comandant en cap de França per prendre mesures violentes per detenir als obrers francesos que donessin suport a les tropes aliades. El ministre d’Armament, Albert Speer, va demanar mantenir la producció francesa com fos, tot i els problemes que generava la invasió aliada, i només va contemplar la possibilitat d’evacuar a Alemanya la maquinària important i no els obrers.


A dos quarts de dues de la matinada va sonar l’alarma antiaèria a la ciutat de Dresden i al cap de poc va sonar l’alarma gran. Minuts més tard va cessar l’alarma i novament la ciutat no va ser atacada.

Preparant el putsch del 20 de juliol:

El coronel Claus von Stauffenberg estava decidit un altre cop a dur a terme un atemptat contra la vida d’Adolf Hitler quan des d’Obersalzberg el varen cridar de nou juntament amb el seu superior, el tinent general Friedrich Fromm. El coronel de nou va tornar avortar el pla perquè volia eliminar al mateix temps el màxim de jerarques nazis, entre ells el cap de les SS Heinrich Himmler i el mariscal Hermann Göering, que aquest sí que estaria present en la conferència de l’Estat Major. Els dos ministres disposaven d’importants contingents de tropes sota les seves ordres. A la nit, Stauffenberg va tornar a Berlín i es va reunir amb Ludwig Beck i amb Friedrich Olbricht i els va prometre que el pròxim cop mataria a Hitler sense preocupar-se de si Göering i Himmler hi eren presents. Beck i Olbricht varen estar d’acord amb el coronel. 

En el front oriental:

A Bielorússia:

El 1º Front de Rússia blanca i el 3º Front varen rodejar a més de 100.000 alemanys a l’est de Minsk. Els alemanys varen perdre a uns 70.000 soldats i 35.000 varen caure presoners. El 4º Exèrcit alemany va deixar d’existir.

A Polònia:

La resistència polonesa del AK va rebre l’ordre de donar començament oficialment a la seva campanya contra els alemanys, fet que equivalia a sortir de la seva clandestinitat i adoptar l’estructura d’una formació militar reconeguda, tot i que feia temps que ja no actuaven a l’ombra.

En el front occidental:

A França:

El comandant Omar Bradley, donat per fet que els alemanys estaven acabats, va ordenar llançar un últim atac decisiu al llarg de 16 quilòmetres en direcció a Saint-Lo. El 1º Exèrcit nord-americà va obrir un nou camí a l’est del Vire per dirigir-se a Saint-Lo. La 29º Divisió d’infanteria, que havia lluitat a Omaha, va posar rumb cap a la ciutat francesa sota les ordres del general Charles Hunter Gerhardt Jr.

Al mateix temps, el contraatac de la Panzer Lehr va ser anul·lat per les divisions d’infanteria 9º i 30º.

A la Gran Bretanya:

Els serveis d’intel·ligència britànics varen confirmar en un informe secret l’existència dels V-2, uns míssils de llarg abast que els alemanys llançarien contra la Gran Bretanya a partir del 8 de setembre. Alguns analistes tenien por de que la càrrega explosiva fos de sis tones, que portés gas o gèrmens bacteriològics i que fos capaç de destruir tots els edificis en un radi de dos quilòmetres.


Winston Churchill, sent més conscient del que representava el genocidi nazi, va escriure:

No hi ha dubte de que aquest és, probablement, el més gran i més horrible dels crims comesos mai en tota la història del món i s’ha fet amb maquinària científica, per part d’homes que es fan anomenar civilitzats, en el nom d’un gran Estat i una de les races principals d’Europa… S’han de fer declaracions públiques al respecte perquè totes les persones relacionades amb això siguin perseguides i condemnades a mort.

Al mateix temps, Churchill en una carta a Anthony Eden li va dir que la proposta alemanya efectuada a Istanbul pels dos emissaris Joel Brand del Comitè de Rescat Sionista hongarès i l’agent de la Gestapo Brandi Grosz, àlies Andre Gyorgy, que volien canejar les vides de 700.000 jueus hongaresos per 10.000 camions, 2 milions de pastilles de sabó, 800 tones de cafè, 200 tones de cacau i 800 tones de te, no era seriosa, ja que dubtava del canal en que s’enviava tal oferta. Aquestes 700.000 persones varen acabar a Auschwitz.

En els Estats Units:

El líder francès Charles de Gaulle, després d’estar al país des del 6 de juliol, va tornar a Europa després de reunir-se amb el president Franklin Delano Roosevelt. Les reunions entre el coronel francès i el President per primer cop varen anar tolerablement bé. Després de la trobada amb el líder francès, el president nord-americà va anunciar que es presentaria a un quart mandat sense precedents a la Casa Blanca.

10 de juliol de 1944

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

En una llarga conversa amb el ministre Joseph Goebbels, el ministre d’Armament, Albert Speer, que es va mostrar orgullós dels seus èxits en la indústria bèl·lica, va sostenir de que Adolf Hitler estava més obert a l’aplicació de la Guerra Total després de les derrotes que havien patit. Llavors, Goebbels es va decidir a redactar un memoràndum destinat a Hitler per demanar-li engegar la seva proposta de Guerra Total. Speer també tenia la intenció d’elaborar un document per Hitler en el que li proposaria donar-li a Goebbels els problemes de l’aplicació de la Guerra Total enlloc de la comissió tripartit, que la considerava inepte.


Joachim von Ribbentrop va informar a Veesenmayer de que Hitler havia accedit a les exigències dirigides a Miklos Horthy per Estats Units, Suècia i Suïssa de repatriar els seus ciutadans jueus des de Budapest als seus països d’origen. El ministre, però, li va afegir que podien accedit a que es realitzés només amb la condició de que la deportació de jueus al Reich, aturada temporalment pel regent, tornés a activar-se d’immediat.


Ulrich von Hassell, després de reunir-se amb un amic destinat a Dinamarca, va definir al plenipotenciari Karl Werner Best com una home molt sensat. 

En el front oriental:

En el sector nord:

Adolf Hitler va rebutjar ajudar al Grup d’Exèrcits Nord del general Walter Model perquè mantinguessin els soviètics lluny del Bàltic. Però, aquell dia, el 2º Front bàltic del general Andrei Yeremenko va iniciar una ofensiva per la conquesta dels Estats Bàltics. Les tropes soviètiques varen ocupar la ciutat de Vilnius.

En el sector central:

La desfeta alemanya en el front oriental ja era un fet i més després de l’Operació Bagration. 25 de les 33 divisions del Grup d’Exèrcits Centre van quedar atrapades per les forces soviètiques i només un petit grup va poder escapar.

En el front occidental:

A França:

A Caen, que havia sigut alliberada el dia anterior tot i que alguns alemanys continuaven resistint en els suburbis del sud, els britànics varen atacar als alemanys amb 8.000 projectils d’artilleria. Com a resposta, els alemanys varen llançar-los 4.500 bombes; totes les que disposaven en aquell moment. Amb Caen ocupada, els britànics varen ampliar el cap de pont de l’Odon i varen aconseguir capturar Maltot, amenaçant als alemanys en tancar-los en un triangle entre l’Orne i l’Odon. 

En els Estats Units:

La US War Refugee Board va començar una reunió setmanal per estudiar la possibilitat de llançar armes des de l’aire als interns d’Auschwitz o llançar-hi paracaigudistes per provocar un alçament. Però la inactivitat per ajudar als presoners va fer enfadar al president de l’executiu de l’Agència Jueva, David Ben Guiron, que aquell dia va declarar:

Si enlloc de jueus, milers de dones, nens i gent gran anglesos, nord-americans o russos haguessin sigut torturats dia darrere dia, cremats vius, asfixiats a les cambres de gas, haurien actuat vostès de la mateixa manera?


El cap del OSS a Berna, Allen Dulles, va informar a Washington per ràdio de que no es preveia una revolució a Alemanya, ja que el poble estava massa apàtic i la vigilància policial era molt estricte. Dulles assegurava que la caiguda del govern alemany només es produiria amb l’arribada de les tropes aliades i deixava clar que els moviments de l’oposició no estaven en condicions de donar passos semblants per tal de que es desenvolupés un Pietro Badoglio.

A les Filipines:

Davant de la imminent desfeta japonesa, el tinent general Yoshitsugu Saito es va fer el harakiri mentre els caps militars intentaven convèncer als seus homes perquè seguissin el mateix camí, ja que els varen assegurar que si queien a mans nord-americanes aquests els torturarien fins la mort. 

9 de juliol de 1944

Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

Des de Berchtesgaden, Adolf Hitler, acompanyat per Wilhelm Keitel, Karl Döenitz, Heinrich Himmler i el general Günther Korten, el cap de l’Estat Major de la Luftwaffe, va agafar un avió a l’aeròdrom de Salzburg per volar cap al seu quarter general de Rastenburg. El mariscal de camp Walter Model i el general Johannes Friessner, recentment nomenat comandant del Grup d’Exèrcits del Nord en substitució del general Georg Lindemann, es varen reunir amb ells. Les converses es varen centrar principalment en els plans per crear diverses divisions noves per reforçar el front oriental i aturar l’avanç soviètic cap a Prússia Oriental. Model i Friessner semblaven optimistes. Adolf Heusinger va presentar la situació en la zona central del front oriental i va anunciar que, tot hi haver concentrat importants forces procedents de les divisions d’altres sectors del front i haver realitzat importants contraatacs, no havien aconseguit aturar les tropes soviètiques i Minsk havia caigut. L’oficial va afegir que no veia possible aturar els soviètics més enllà de les fronteres de Prússia Oriental. 

Hitler també va aprofitar la seva estada a Rastenburg per verificar el seu nou búnquer. El dictador va donar l’ordre d’assegurar l’entrada amb un gruixut mur de formigó i posar metralladores entre el mur i l’entrada per si els soviètics els atacaven amb paracaigudistes. Al mateix temps, va ordenar instal·lar en el sostre nius de metralladores per protegir els accessos. A la tarda, Hitler va tornar cap al Berghof.


En el seu habitual article en la Das Reich, titulat aquest cop: Britànics, uniu-vos a nosaltres, perquè Rússia també us atacarà a vosaltres!, el ministre Joseph Goebbels va afirmar que després de tants revessos i tantes retirades, ara estaven més experimentats que en l’època de les grans victòries. El ministre va parlar del provenir de la humanitat occidental i del perill de la massificació. En la frase final de l’article, Goebbels va dir que qui travessava la cinta d’arribada només un cap per davant dels demés, aquest aconseguiria la victòria.

A França:

Cäesar von Hofacker, l’assistent del comandant alemany al càrrec de la França ocupada, Karl-Heinrich von Stulpnagel, que formava part del cercle dels conspiradors, va fer una visita a Erwin Rommel. No tenim constància de què es varen dir, però és molt probable que parlessin de l’atemptat que es produiria el 20 de juliol. Segons sembla, Rommel li va demanar que redactés un escrit per als Aliats en nom seu on digués que l’Exèrcit occidental alemany suspendria les hostilitats per ell mateix i es retiraria al Reich.

A Polònia:

Les deportacions de jueus hongaresos a Auschwitz, que havia començat el 15 de maig, va acabar aquell dia quan varen sortir els últims trens d’Hongria plens de jueus. En total varen ser enviats uns 438.000 jueus hongaresos en aquell camp i només un 15% varen ser enviats a treballar. El 85% varen ser assassinats.

A Hongria:

Raoul Wallenberg va arribar a Budapest per continuar evitant possibles deportacions de jueus a Auschwitz i continuant la feina feta pels diplomàtics suecs, que va permetre salvar ala vida de milers de jueus.  

En el front occidental:

A França:

Les forces aliades van alliberar la ciutat de Caen després de dures batalles amb els alemanys. Els Aliats varen acabar amb la resistència alemanya després del bombardeig britànic del dia anterior, que havia deixat en ruïnes la ciutat després de llançar-hi 6.500 quilograms de bombes en 45 minuts. Tot i això, els alemanys varen resistir en els suburbis sud de la ciutat.

En el front oriental:

En el sector nord:

Les tropes soviètiques de Leonid Govorov varen llançar una poderosa ofensiva sobre Finlàndia i varen travessar el Vuksi.

A l’illa de Saipan:

Els marines de la 4º Divisió nord-americana varen arribar a l’extrem septentrional de l’illa, al cap Marpi, i les tropes japoneses varen cessar tota resistència. D’aquesta manera pràcticament va acabar la conquesta de l’illa. 30.000 soldats i 22.000 civils japonesos varen morir pel combat o es varen suïcidar en els combats. 3.000 nord-americans varen morir i 10.000 més varen ser ferits en menys d’un mes. Fins llavors, els nord-americans no havien patit tantes baixes en el Pacífic com en aquella Batalla.

8 de juliol de 1944

Dissabte:

En el Reich:

A Hongria:

Amb els soviètics a prop de la frontera, el regent Miklos Horthy va ordenar que s’aturés la deportació de jueus hongaresos al camp de concentració i d’extermini d’Auschwitz. Tot i això, Adolf Eichmann va aconseguir els següents dies emportar-se del país dos transports més al camp polonès.

A Polònia:

Per quart cop, avions Aliats varen aconseguir fotografiar el camp d’Auschwitz.

En el front occidental:

A França:

El 12º Cos alemany va abandonar les armes després de perdre 28 de les seves 40 divisions i 350.000 soldats. A Caen, on els alemanys estaven atrinxerats, els Aliats varen efectuar un bombardeig amb 500 bombarders pesats de la RAF amb el suport d’un bombardeig naval dut a terme des de les embarcacions de guerra Rodney, Roberts i Belfast, així com els artillers de terra. En total varen llençar més de 7.000 tones de bombes, que varen aniquilar les posicions alemanyes. A part, els nord-americans atacaven per la carretera Bolleville, just al nord-oest de La Haye Du Puis, a Normandia. Tot i el triomf de les forces aliades, les batalles eren molt sagnants i només aquell dia la 3º Divisió canadenca per perdre 1.200 homes entre ferits, morts (que en varen ser 330) i desapareguts.


Bernard Law Montgomery va contestar la nota del comandant Dwight D. Eisenhower del dia anterior, en què li demanava que passés a l’atac enlloc de ser tan prudent, per dir-li que personalment estava bastant satisfet de la situació i que creia que la batalla estava anant bé, ja que els alemanys estaven sent atacats amb contundència al llarg de la línia. El comandant britànic li va assegurar que no hi havia cap estancament per part dels seus homes. Montgomery va organitzar durant aquella jornada un atac contra Caen.

En el Front oriental:

En el sector nord:

Les puntes de llança soviètiques varen rodejar la ciutat de Vilnius, on varen trobar una forta resistència alemanya.

En els Estats Units:

A Washington es varen tornar a reunir el president Franklin Delano Roosevelt i el líder francès Charles de Gaulle.

En el Pacífic:

Les tropes nord-americanes varen ocupar definitivament l’illa de Saipan després de frenar els atacs suïcides japonesos i d’aguantar 25 dies de matances. En aquesta última batalla, uns 8.000 soldats japonesos es varen veure rodejats pels nord-americans i la majoria es va suïcidar per no ser fets presoners. Tot i la victòria, les operacions de netejar de l’illa varen durar encara un any més.

A Japó:

Kido, assessor de l’emperador Hirohito, es va reunir amb el príncep Fuminaro Konoye per parlar d’un nou govern que acabés amb la guerra. Kido, però, ja li va comunicar que tant l’Exèrcit com l’Armada insistien en continuar amb el conflicte sense tenir en compte les baixes. Però per ell, igual que per Konoye, era imprescindible que l’actual govern dirigit per Hideki Tojo caigués i es formés un de transició liderat per un general de confiança per més endavant formar un govern encapçalat per un príncep que acabés amb la guerra. A continuació varen parlar de les responsabilitats de l’Emperador. Kido va insistir en que Hirohito acceptés la responsabilitat dels fets, encara que això acabés comportant la seva abdicació.

7 de juliol de 1944

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

A Obersalzberg, Adolf Hitler es va reunir amb els especialistes de la Luftwaffe, que li volien fer canviar la seva opinió sobre el nou avió a reacció que volia construir, ja que desitjaven que aquest aparell fos més lleuger per ser més ràpid per tal de defensar-se millor. Hitler no opinava igual; el volia més potent, i va ordenar que aquests avions dugessin més bombes i, per tant, els volia més pesats. Els va explicar que no necessitaven defensar-se amb aquests avions perquè creia que els caces enemics no el podrien destruir. La realitat era que Hitler no entenia massa bé com funcionaven aquells nous aparells. Al final de la reunió es va determinar que de moment aquests aparells només farien vols rectes i a gran altura. Un dels homes que va ser present a la reunió va ser el coronel Claus von Stauffenberg, que va ser el primer dia que va veure en persona a Hitler. En aquells moments el coronel estava preparant un complot per acabar amb la vida de Hitler.


El doctor Gerhard Klopfer, el subsecretari de Martin Bormann, va afirmar que Bormann deia molt sovint que Albert Speer era un enemic declarat del NSDAP i que inclús aspirava a succeir a Hitler.


1.129 bombarders nord-americans varen atacar la zona de Leizpig i tenien com objectiu les fàbriques d’avions i els dipòsits de petroli. Per aquell atac, d’un quart de deu del matí fins a un quart d’onze va sonar l’alarma antiaèria a la ciutat de Dresden, que un cop més no va ser atacada.

A Hongria:

Miklos Horthy, pressionat pel seu propi poble i per la crida de Pius XII del 25 de juny, la de Gustau V de Suècia del 3 de juliol i la del govern nord-americà, va ordenar aturar les deportacions dels jueus hongaresos a Auschwitz tot i l’oposició del seu govern. Adolf Eichmann va aconseguir enviar dos trens més carregats de jueus aquell mateix mes.

En el front occidental:

A França:

Els Aliats varen utilitzar per primer cop des de que havien desembarcat a Normandia bombarders pesats. Prop de 450 Lancaster i Halifax de la RAF es varen enlairar per llançar un atac sobre Caen, on es concentraven el gruix de les unitats mecanitzades alemanyes. L’atac va ser dissenyat per ajudar a les tropes canadenques i britàniques, que es trobaven aturades davant una sèrie de pobles fortificats al nord de la ciutat. Però, degut al temor de que estiguessin massa a prop de la línia del front, els bombarders varen atacar objectius emplaçats en els ravals del nord de Caen. Per culpa d’aquest temor, el bombardeig va tenir poques repercussions en les defenses alemanyes i, de fet, va fer tot el contrari del que es volia. Els britànics varen complicar els atacs Aliats quan varen intentar passar per les ruïnes que els bombarders havien deixat. Immediatament després del bombardeig dels bombarders pesats, les forces britàniques i canadenques varen començar la Batalla de Caen.

A la nit, 330 bombarders pesats de la RAF varen atacar just a l’entrada d’accés al magatzems de míssils V-1 de Saint-Leo d’Esserent. Gràcies a que volaven molt avall, diverses bombes varen penetrar a l’interior de la cova, provocant l’explosió dels V-1 que s’ho trobaven. A més, l’entrada va quedar totalment impracticable i la via ferroviària destruïda.


Dwight D. Eisenhower estava cansat de que el comandant britànic Bernard Law Montgomery es quedés molt de temps contemplant la idea de començar una batalla de desgast i li va escriure una nota per dir-li que coneixia perfectament el seu pla de resistir amb l’ala esquerra per atreure als alemanys, però que havien d’utilitzar tota l’energia possible en un decidit esforç per evitar que es produís un estancament. El comandant nord-americà li va deixar clar al final de la nota que tindria tot el seu suport en qualsevol esforç que decidís dur a terme amb l’objectiu d’evitar que arribessin a un punt mort. L’endemà, Montgomery li va respondre la nota.


En el bosc de Fontaineblau, la milícia col·laboracionista va assassinar a l’ex ministre francès Georges Mandel després de treure’l del camp de Buchenwald.

A Finlàndia:

Els finlandesos continuaven replegant-se per culpa de les fortes ofensives soviètiques.

A la Gran Bretanya:

En tenir coneixement de la idea del Congrés Jueu Mundial de destruir les cambres de gas, Winston Churchill li va escriure a Anthony Eden per tal de que reunís tot el que pogués de la Força Aèria de la RAF i invoqués a la seva autoritat si era precís per tal de realitzar aquella acció. Eden va preguntar al seu homòleg Archibald Sinclair si amb incursions de bombardeig es podria aturar l’assassinat massiu dels jueus hongaresos. Al cap de poc es va descartar la proposta de bombardejar Auschwitz.

En el Pacífic:

A Saipan, les tropes japoneses varen llançar una desesperada contraofensiva contra les tropes nord-americanes, però varen patir 2.000 baixes i varen tenir que desistir de la seva ofensiva. Tot i això, l’ofensiva japonesa va malmetre dos batallons d’infanteria de l’exèrcit nord-americà i tres batallons d’artilleria de la infanteria de la Marina i varen assassinar a molts civils.

En els Estats Units:

A Washington es varen reunir el president Franklin Delano Roosevelt i el coronel Charles de Gaulle.


Els nord-americans varen decidir comunicar als soviètics que Joel Brand, el líder jueu de Budapest, s’havia reunit amb Eichmann el 25 d’abril i que aquest li havia proposat salvar a un milió de jueus a canvi de 10.000 camions.