16 de juny de 1944

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

Per culpa de l’avanç dels Aliats occidentals, a la nit Adolf Hitler, acompanyat pels generals Wilhelm Keitel, Alfred Jodl i la resta del seu personal va agafar un avió Focke-Wulf Condor des de Berchtesgaden fins al front occidental per estudiar la situació amb els seus comandants regionals Gerd von Rundstedt i Erwin Rommel.

A la Gran Bretanya:

Els alemanys varen llançar míssils V-1 sobre Londres i al sud d’Anglaterra. Al mateix temps va sortir un comunicat militar a Alemanya per explicar que la nova arma apareixia com “un cos explosiu de nou encuny i de pesat calibre”.

En el front occidental:

A Alemanya:

Durant la nit, el general Henry Martin va fer desembarcar en petits grups els elements de xoc del comandant Gambiez en el Migdia de França i, en seguit, es varen apoderar durant uns instants de les set bateries de costa alemanya. A Saint-Didier-de-Formans, com a resposta als atacs que estaven rebent, els alemanys varen afusellar al professor i escriptor Marc Bloch per estar implicat en la lluita de la Resistència.


A Normandia, soldats nord-americans lluitaven contra els alemanys a la ciutat de Saint-Saveur-le-Vicomte, que va ser evacuada aquell mateix dia. Ràpidament varen entrar a la localitat algunes patrulles de la 82º Divisió Aerotransportada. Per contrarestar aquelles desfetes, els alemanys varen enviar en el combat a les seves quatre divisions Panzer més properes.

A la nit, enmig d’una tempesta, els Aliats varen realitzar operacions de descàrrega a Mulberry A.

En el Pacífic:

A l’illa de Saipan, després del desembarcament del dia anterior, els nord-americans varen continuar desembarcant tropes a l’illa, però les tropes japoneses varen contraatacar en veure’ls. Ràpidament varen ser rebutjats pels nord-americans i, en seguit, els marines varen continuar avançant.


A prop de les Filipines, a primera hora de la tarda, l’embarcació de guerra japonesa Tahio, que portava a l’almirall Osawa, va arribar a l’estret de San Bernardino, entre les illes de Samar i Luzon, per trobar-se amb els petroliers i la resta de la flota mòbil.


En una altra part del Pacífic, com el dia anterior, des dels portaavions els nord-americans varen bombardejar l’illa d‘Iwo Jima.

A Birmània:

La 32º Divisió xinesa liderada pel tinent general Joseph Stilwell es va apoderar de Kamaing, el primer dels seus tres objectius. Els altres dos objectius eren Mogaung i Myitkyina.

15 de juny de 1944

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va ratificar les instruccions complementàries de les cèlebres Ordres de Hitler. Aquesta instrucció va ser firmada per Alfred Jodl.


En el Feldkommando, Heinrich Himmler va dinar en el vagó restaurant amb el general Gottlob Berger, el cap del servei secret Walter Schellenberg, el seu secretari personal Rudolf Brandt i el doctor Felix Kersten. Varen menjar filet de porc amb spätzle i puré de patates. Tots varen beure vi menys el doctor, que va beure un suc de poma. De postres hi havia arròs amb llet i xarop i per acabar cafè. Quan estaven fent el cafè, Himmler els va confessar que havien comès molts errors amb els jueus i, com el dia anterior davant del doctor, va explicar-los que hauria sigut més avantatjós haver-los deportat a Madagascar com ell volia. A continuació, el ministre va afirmar que estava disposat a enviar jueus a l’estranger i que el doctor Kersten estava segur de que Suècia obriria les fronteres. Després de que tots ho veiessin amb bons ulls, Himmler els va demanar que tota aquella conversa quedés en secret. Després de la reunió, Kersten li va demanar en el ministre que suavitzés el tractament dels presoners holandesos, però Himmler li va exclamar que havia fet tot el que ell l’hi havia ordenat.


En un telegrama dirigit a l’ajudant de Hermann Göering, el general Günther Korten, Wilhelm Keitel va afirmar que es podien considerar només certs casos per dur a terme l’anomenat tractament especial (l’entrega a la Gestapo i la posterior execució dels presoners de guerra). Aquests casos especials serien els d’aquelles persones que haguessin atacat contra la població civil, contra individus i reunions d’individus, que haguessin obert foc contra els paracaigudistes durant el seu descens o haguessin atacat amb metralladores contra trens de passatgers, civil, hospitals de campanya i trens-hospitals. Keitel demanava en el telegrama la conformitat de Göering.


A Berlín, els Aliats varen bombardejar la ciutat amb mines.


A Undigen va morir el catedràtic de Filosofia Otto Dickel.

A Holanda:

A Amsterdam, a les onze varen ser tallades totes les línies telefòniques particulars.

En el front occidental:

Tot i l’avanç de les tropes aliades ara començaven a escassejar de municions. El 1º Exèrcit va imposar severes restriccions en el número de salves de l’artilleria després de que algunes bateries, que suposadament només podien disparar més de 125 projectils diaris, haguessin multiplicat per quatre aquesta xifra en només 12 hores.


El comandant Bernard Law Montgomery va donar aquell dia una sessió informativa als corresponsals de guerra.

En el front oriental:

A Finlàndia:

Després de les ofensives soviètiques, el mariscal finlandès Carl Gustav Emil Mannerheim va ordenar replegar les seves tropes cap a la línia defensiva VKT.

A la Gran Bretanya:

Sir Harold MacMichael va confessar-li a Anthony Eden que els alemanys creien que un tractat de pau ajudaria a oblidar que havien matat a sis milions de jueus.

En el Pacífic:

A les illes Marianes, quatre regiments d’infanteria de Marina de la Força d’Atac Nord nord-americana va desembarcar a l’illa Saipan, i les divisions de marines 2º i 4º varen dirigir-se a la costa oest. Sis batallons de tractors amfibis, la meitat de l’Exèrcit i la meitat de la infanteria de Marina, varen dur els vuit batallons d’assalt a la platja en els 719 tractors, pràcticament la meitat d’ells blindats i armats amb canons. Els japonesos no havien completat les defenses de Saipan perquè havien donat prioritat a les de Palau, on esperaven que tingués lloc el primer assalt. Per aquest motiu, en menys de 30 minuts varen desembarcar 8.000 infants de Marina amb la pèrdua de només 20 tractors. Tot i això, un cop a la platja, els infants de la Marina es varen trobar que darrere dels turons més pròxims els japonesos els atacaven amb foc d’artilleria i morter de les bateries, i ells no havien desembarcat l’artilleria de la infanteria de Marina o de l’Exèrcit i, a més, encara no tenien el suport dels avions de la Marina. Tot i aquest contratemps, abans de la nit els nord-americans ja havien establert dos caps de platja. Des d’aquesta illa sortiran les fortaleses volants que bombardejarien Tòquio. En resposta japonesa, la Flota Combinada va rebre ordres de replegar-se.


Des dels portaavions, els nord-americans varen bombardejar l’illa d’Iwo Jima.

A Japó:

A la nit, les fàbriques de ferro i d’acer de Yahata varen ser bombardejades pels B-29 de la Força Aèria del 20º Exèrcit nord-americà, que operava des de bases a Xina. Era la primera vegada que els B-29 atacaven en territori japonès.

14 de juny de 1944

Dimecres:

En el Reich:

En el Feldkommando, Heinrich Himmler va rebre tractament del doctor Felix Kersten i es va queixar davant del doctor de que si haguessin deportat els jueus a Madagascar com ell havia previst s’haguessin estalviat molts problemes i patiments. Va assegurar que el pla hagués costat tres mil milions de marcs i que tenia intenció de que els jueus poguessin dur les seves fortunes fins allí. Llavors, el ministre li va dir que estava disposat a millorar les condicions dels presoners dels camps de concentració i, si es feia en secret, d’alliberar-los i dur-los en un estat neutral com Suècia. Himmler li va dir que si es duia a terme aquell pla s’havia de fer a esquenes del ministre Joseph Goebbels i el secretari Martin Bormann, perquè aquests eren els que estaven més convençuts en exterminar als jueus, va confessar-li.

En el front occidental:

A França:

Les tropes aliades lluitaven aferrissadament a les platges de Normandia contra els alemanys.


El general alemany Fritz von Brodowski va ser informat de que a la població francesa d’Oradour-sur-Glane havien assassinat a unes 600 persones, amb tota la població masculina afusellada, i s’afirmava que posteriorment havien cremat l’església amb els nens i les dones tancats dins.


A les 05:40 del matí, Charles de Gaulle i quinze companys més, entre ells Gaston Palewski, varen abandonar l’Hotel Connaught de Londres en sis automòbils juntament amb una furgoneta que transportava 25 milions de francs francesos. Escortada per dos policies motoritzats, la comitiva es va dirigir a Kings Stairs, a Portsmouth. Poc abans de les nou del matí, la comitiva va pujar a bord del destructor francès La Combattante, engalonat amb una bandera tricolor bordada amb les inicials De Gaulle per dirigir-se a França. Per primer cop després d’haver-hi marxat el juny de 1940, De Gaulle va tornar a França per visitar la ciutat de Bayeux. Poc abans de les dues del migdia, el destructor va desembarcar a Courseulles, a la platja de Juno. Després de rebutjar anar a sopar aquella nit amb el general britànic Bernard Law Montgomery, De Gaulle se’n va anar directament amb un jeep a la sotsprefectura de Creullet, on el va rebre el sotsprefecte Rochat per mantenir una breu entrevista amb ell i el general britànic. En una tensa trobada, on De Gaulle no va parar ni un segon de fumar cigarretes, Montgomery li va confessar, assenyalant-li unes fotografies que tenia penjades d‘Erwin Rommel, que aquest se l’hi havia escapat a l’Àfrica, però que esperava ficar-li la mà un altre cop. A continuació, la comitiva es va dirigir a Bayeux, on es va anunciar pels altaveus que el general francès pronunciaria un discurs a les quatre de la tarda a la Place de Chateau. De Gaulle va baixar per la rue Saint-Jean mentre la gent li cridava eufòrica:

Vive De Gaulle! À bas les boches, à bas les collaborateurs!

A les quatre de la tarda, davant d’una multitud de gent, el líder francès els va fer un discurs per donar-los esperança i fe en les forces aliades i va proclamar la resurrecció de la República Francesa. Després de cantar La Marsellesa, De Gaulle volia visitar els pobles d’Isigny i Grandcamp, però Montgomery es va enfadar molt quan va saber que 14 habitacions d’un hotel de Bayeuz havien sigut reservades per la comitiva francesa, i va ordenar que tornessin d’immediat a la Gran Bretanya. A dos quarts de nou del vespre, el general francès va tornar a embarcar a La Combattante. Indignat, Montgomery va escriure-li una carta al primer ministre Winston Churchill per avisar-lo de que les relacions amb De Gaulle no eren bones.

En el front oriental:

A Finlàndia:

L’exèrcit soviètic va travessar la línia defensiva finlandesa de Kuutersekä.

A la Unió Soviètica:

El NKVD a Washington va informar a Moscou de que el cap del OSS a Berna, Allen Dulles, havia comunicat en el Departament d’Estat que ell s’havia reunit a Berna amb el general Walther von Brauchitsch i que aquest li havia ofert la pau en nom de la Wehrmacht a condició de que cap soldat soviètic entrés en territori alemany. El NKVD informava també que el secretari d’Estat Cordell Hull havia respost a Dulles que els nord-americans no durien a terme negociacions amb els alemanys sense la resta dels seus aliats.

13 de juny de 1944

Dimarts:

A la Gran Bretanya:

A un quart de cinc de la matinada, els alemanys van llançar sobre territori britànic els primers míssils V-1. El primer míssil concretament va caure sobre un pont ferroviari, a East End de Londres, en el poble de Swanscombe, exactament a 30 quilòmetres de la Torre de Londres, on van morir sis persones i nou més van resultar ferides. Però l’eficàcia d’aquests míssils era bastant limitada i els mateixos alemanys ho varen reconèixer. A la tarda, el Ministeri de Propaganda alemany va advertir de que seria un error pensar que gràcies als V-1 la guerra s’acabaria en unes quantes setmanes amb victòria alemanya.


Els alemanys, preocupats pensant que podrien perdre el seu espia Joan Pujol, àlies Garbó pels Aliats i Arabel pels alemanys, li varen ordenar que fugís de la capital britànica.

En el front occidental:

A França:

Les tropes alemanyes de la 17º Divisió SS-Panzergranadiervaren resistien al voltant de Carentan els atacs de les tropes de Bernard Law Montgomery després de que el 5º Cos i el 7º, sortint d’Omaha i Utah respectivament, haguessin format un sol front. Més tard, Omar Bradley va interrompre l’avanç del 5º Cos a Saint-Lo i els britànics es varen aturar al voltant de Caen. El general nord-americà temia que els seus flancs es convertissin en punts vulnerables si el sortint dels nord-americans començava a caure sense les degudes garanties. També va modificar el seu pla original de seguir avançant cap a Cherbourg i va decidir llançar des de Cotentin tres divisions a l’oest, cap al mar, bloquejant l’arribada de reforços alemanys.


El tinent Michael Wittmann, al comandament del 501º Batalló de Tancs Pesats de les SS, va destruir 27 tancs i vehicles blindats del 4º de Cavalleria britànic en una batalla de tancs al voltant de Villers-Borcage, Normandia, una ciutat que els britànics de la 7º Divisió Blindada havien ocupat al matí juntament amb una cresta propera després de deixar-se guiar en els carrers de la localitat  per gendarmes i civils. Per culpa dels Tigers, els britànics varen tenir que fugir de la localitat amb greus pèrdues. Mentre es retiraven, 160 salves de canons anglosaxons i 1.700 bombes de la RAF varen caure sobre el poble. Els britànics no tornarien a trepitjar la localitat francesa fins a l’agost.


La batalla no anava gens bé pels interessos alemanys i un dels primers en veure-ho va ser el mariscal de camp Erwin Rommel, que aquell dia va enviar-li una carta a la seva esposa Lucie dient-li textualment:

La batalla no va en absolut bé pels nostres degut principalment a la superioritat aèria de l’enemic i als canons pesats dels seus bucs de guerra.  

Els alemanys a més s’estaven quedant sense subministraments; el 7º Exèrcit ja no tenia cap dipòsit de combustible més proper que el de Nantes.

En el front oriental:

En el sector sud:

Les tropes d’Ivan Koniev varen atacar al Grup d’Exèrcits del Nord d’Ucraïna. Al principi els soviètics varen trobar una forta resistència.

En el Reich:

A Alemanya:

En el camp de concentració de Stutthof va morir el general francès Aubert Frère, que estava retingut pels alemanys des del 1943.

En el bàndol Aliat:

Nord-americans i britànics varen firmar un acord i una declaració de confiança que segellava la col·laboració dels dos països per la consecució dels mecanisme necessaris per controlar molts jaciments mundials de mineral d’urani i tori durant i després de la guerra.

En el Pacífic:

Després del bombardeig nord-americà de l’11 de juny, equips especials de demolició formats per homes-granota es varen aproximar als esculls de les illes de Saipan, Tinian, Guam, Rota i Pagan per desmuntar un probable camp de mines per després desembarcar en aquestes illes. Per assegurar que no es trobarien defenses japoneses a les platges, les embarcacions de suport de Turner varen obrir foc contra Saipan, obligant a l’almirall japonès Osawa a marxar amb el portaavions Taiho cap a l’estret de San Bernardino, entre les illes de Samar i Luzon. Per altra banda, la Flota Combinada japonesa va ser alertada per preparar l’Operació A-Go, que tenia la intenció d’atreure a la Flota del Pacífic nord-americana en una de les zones de batalla, la de Palau o la de les Carolines Occidentals, on creien que podia ser destruïda. Aquestes àrees varen ser escollides perquè es trobaven a on hi havia les bases aèries japoneses més grans. D’aquesta manera pensaven contrarestar la superioritat dels portaavions nord-americans.

12 de juny de 1944

Dilluns:

En el Reich:

Adolf Hitler va ordenar de forma urgent que es llancessin els coets V-1 sobre la ciutat de Londres. Però la falta d’organització i la rapidesa en que es varen produir els llançaments va provocar que l’endemà només 10 coets fossin llançats i només 5 varen caure sobre la capital britànica. Quan Hitler va saber que havien fracassat els llançaments es va posar furiós, en un primer moment va pensar en cancel·lar la producció d’aquells míssils, però al final va donar les culpes d’aquell fracàs als constructors. A més, els britànics varen veure en el Canal de la Mànega les rampes per on s’havien d’enlairar els nous míssils i varen deixar caure sobre aquestes bases 2.000 tones de bombes. Tot i els contratemps, res va aturar la marxa de les bombes volants. Els britànics de seguida es varen espantar davant d’aquelles noves armes i el Ministeri de l’Aire va suggerir que els alemanys podrien llançar 400 tones d’explosius en 10 hores, una exageració per part dels britànics.


Alfred Rosenberg va escriure en un memoràndum que el Grup d’Exèrcits del Centre tenia la intenció de segrestar de 40.000 a 50.000 noies de deu a catorze anys per enviar-les a Alemanya per tal de que treballessin com a aprenents en la indústria alemanya. Aquesta operació de segrest, suggerida pel 9º Exèrcit, es va conèixer amb el nom convencional d’Operació Heno. L’informe afegia que l’Operació havia de ser dirigida per l’Exèrcit d’Ucraïna del Nord, que estava sota les ordres del mariscal Walter Model.

A Normandia:

Després de l’ocupació de Carentant aquell dia per part de les forces anglosaxones, que va senyalar la unió efectiva dels dos caps de pont nord-americans, els alemanys varen contraatacar, però els Aliats estaven previnguts perquè havien sabut de l’atac alemany amb antelació gràcies a la màquina Ultra. Gràcies a aquesta conquesta, les divisions aliades varen aconseguir consolidar una franja de terra que unia les cinc platges de Normandia, al llarg de noranta-set quilòmetres de llarg i trenta-dos d’ample, i varen establir un cap de pont en el sud de la península de Cotentin per dirigir-se després cap al port de Cherbourg. Dwight D. Eisenhower va visitar per primer cop a les seves tropes després del desembarcament a la platja d’Omaha, i Winston Churchill va arribar a Courselles per observar l’estat de les seves tropes acompanyat per Alan Brooke i Jan Chrisitan Smuts. En el quarter general del Chateau de Creully, a uns vuit quilòmetres terra endins, Bernard Law Montgomery li va anunciar en el primer ministre que la batalla a les platges estava guanyada. Durant aquella jornada, el general Miles Dempsey, el comandant del 2º Exèrcit britànic, i Montgomery varen observar que les posicions alemanyes a l’oest de Caen tenien un flanc obert que era fruit dels combats intensos que havien tingut al voltant de la ciutat i també varen veure la lentitud amb que arribaven les reserves alemanyes.


Durant aquella jornada, 1.448 Fortaleses i Liberators de la 8º Força Aèria nord-americana varen atacar en massa, en el bombardeig pesat més gran dut a terme fins llavors en una missió, als camps d’aviació francesos. Els alemanys varen patir greus pèrdues, tot i que varen reaccionar amb certa força.

A Itàlia:

El lent avanç anglosaxó va arribar a la localitat d’Orvieto. A més, el 10º Exèrcit alemany va continuar replegant-se cap a la Línia Gòtica.

A Finlàndia:

Davant la forta ofensiva soviètica a l’istme de Carèlia, el mariscal Carl Gustav Mannerheim va demanar ajudar als alemanys.

A les Illes Marianes:

El portaavions USS Wasp va començar les operacions de bombardeig contra les posicions japoneses a les illes de Saipan i Tianian com a preparació de la pròxima gran operació de desembarcament.

11 de juny de 1944

Diumenge:

En el front occidental:

A França:

A Normandia, les tropes alemanyes dirigides per Erwin Rommel van presentar una defensa ferotge, però varen ser incapaces de contenir l’ofensiva aliada. A més, el submarí alemany U-980 va ser enfonsat mentre s’aproximava a les costes normandes.

Els Aliats varen aconseguir que el trasllat de subministraments a les platges de Normandia funcionés satisfactòriament, tot i les complicacions. A més, gràcies a la unió dels caps de pont de la platja, els Aliats varen preparar les batalles dels següents dos mesos. Al mateix temps, el 5º Cos nord-americà va arribar a la línia Caumont-Cerisy-Foret-Isigny.


Des de Londres, Bernard Law Montgomery seguia l’estratègia a seguir a Normandia i li va reiterar en el mariscal de camp Alan Brooke que la seva idea era atreure el gruix de les forces alemanyes cap al seu flanc esquerre, on actuaven les divisions britàniques i canadenques, per permetre en els nord-americans capturar Cherbourg per després avançar ràpidament pel sud de la península de Cotentin.

En el Reich:

A Polònia:

Un destacament de la resistència polonesa AK va aconseguir ocupar la petita ciutat de Pinczow durant unes hores per intentar alliberar a 400 presoners condemnats a pena de mort. La guarnició alemanya va ser desarmada i el seu comandant afusellat. Els presoners finalment varen ser alliberats.

A Itàlia:

Mentre les tropes d‘Albert Kesselring es retiraven ordenadament cap al nord sense deixar de combatre, els britànics varen alliberar la ciutat de Pescara.

A Finlàndia:

Els soviètics varen perforar les defenses finlandeses a l’istme de Carèlia.

En el Pacífic:

A les illes Marianes, la task-force 58, a les ordres de Mitscher i que estava composta per vuit enormes portaavions, vuit més de petits, set cuirassats ràpids d’un últim model, tretze cuirassats clàssics i cinquanta-vuit destructors, varen iniciar una sèrie de bombardejos sobre les posicions japoneses a les illes de Saipan, Tinian, Guam, Rota i Pagan. Durant l’acció dels avions nord-americans, 150 avions japonesos varen ser abatuts. L’objectiu era dirigir cap a ells la flota japonesa i tallar les línies de comunicació a les unitats japoneses que actuaven en el sud del Pacífic.

10 de juny de 1944

Dissabte:

A Normandia:

A dos quarts de vuit del matí, el mariscal Gerd von Rundstedt, fent cas dels informes del dia anterior del doble espia Joan Pujol, àlies Garbo, va ordenar que set divisions ben preparades es quedessin a Calais, a França, on Garbo els havia fet creure que en aquella àrea era per on es produiria un atac Aliat, que finalment no es va acabar produint. A més, el mariscal de camp va ordenar la destrucció total del port de Cherbourg com a primera mesura per contrarestar l’atac Aliat.


Les patrulles de dos cossos nord-americans varen establir contacte a prop de Caen.


En el petit poble d’Oradour-sur-Glane, un poble agrícola en plena campanya de vacunació infantil, la unitat de les SS Das Reich del major Adolf Diekmann, sota el comandament del general Heinz Lammerding, varen assassinar a tota la població per error, ja que es pensaven que era el poble on els Aliats volien executar al coronel Helmut Kämpfe, capturat el dia anterior en una emboscada per la Resistència Francesa, cremant-lo viu. En total varen assassinar a 642 persones, entre elles 190 nens.

Els alemanys, que pujaven des de Tolosa, varen ordenar a tots els habitants que es concentressin a la plaça del mercat a través del pregoner, que va fer sonar el seu tambor per concentrar la gent. El cap de la unitat els va declarar que havia sabut que en el poble s’hi amagaven explosius i, en conseqüència, anirien a procedir un registre i a comprovar les targetes d’identitat. A crits, els homes varen ser obligats a formar grups de quatre o cinc persones i, a continuació, aquests grups eren tancats en diferents edificis, on eren afusellats. Les dones i els nens varen ser conduïts a dins l’església mentre cremaven les cases de tot el poble. A les cinc de la tarda, els alemanys varen penetrar l’església on hi havia la gent tancada i varen col·locar a l’altar una espècie de caixa de la qual en penjaven diverses metxes. Al cap de poc, l’aire de dins l’església es va fer irrespirable i quan una dona va obrir la porta de la sagristia perquè poguessin respirar aire fresc els alemanys varen començar a disparar direcció les finestres de l’església. Els qui varen intentar marxar varen tenir que tornar a entrar dins l’església. A continuació, els alemanys varen tirar a terra un material inflamable i varen cremar l’església amb tota la gent dins perquè morissin cremats. Es varen comptar 634 cadàvers en les runes fumejants. Només una dona es va salvar; la dona va pujar a una de les finestres per fugir quan de sobte va ser vista per una mare que li va cridar que li agafés el fill, però aquells crits varen cridar l’atenció dels alemanys, que la varen disparar. Ella va caure a terra viva i es va salvar fent-se passar per morta. Tres dies més tard, el bisbe de Limoges va trobar els cossos calcinats de 15 nens amuntegats darrere de l’alta destruït per les flames.

Cap a les sis de la tarda, els alemanys varen aturar un tren que passava a prop de la localitat i varen obligar a baixar tots els viatgers. Un cop tots eren a terra els varen matar amb les seves metralletes i després varen incendiar als cadàvers.

Nou anys més tard, el 1953, un tribunal militar francès va comprovar que en la matança d’Oradour havien mort 642 habitants (245 dones 207 nens i 190 homes). Només deu varen aconseguir sobreviure. Greument ferits, s’havien fet passat per morts. En la finestra de l’església on va escapar la dona que s’havia fet passar per morta per sobreviure, actualment hi ha un petit cartell que indica:

Madame Rouffance, única supervivent de l’església, va escapar a través d’aquesta finestra.

A davant hi ha un petit Crist clavat sobre una creu oxidada.


Com el dia anterior, gràcies a la màquina Ultra els Aliats varen saber la situació exacte del quarter general del Grup Blindat de l’Oest, que s’havia de fer amb el control de la batalla mòbil. Però aquell dia Bletchley Park va perdre durant uns quants dies els desxifrats de teletip Fish perquè els alemanys varen modificar el seu sistema de codificat.

En el front oriental:

En el sector central:

L’exèrcit soviètic va organitzar una maniobra de distracció al nord de Bielorússia per fer creure en els alemanys que atacarien per aquella zona quan en realitat volien atacar el 22 de juny pel centre amb l’objectiu de destruir el Grup d’Exèrcits del Centre en lOperació Bagriation.

A Finlàndia:

Els soviètics varen atacar Finlàndia a través de l’istme de Carèlia per de pas venjar-se de la humiliació patida feia quatre anys. Les forces soviètiques tenien una aclaparadora superioritat numèrica i de potència de foc, però els finlandesos es varen oposar amb habilitat. Durant aquella ofensiva els soviètics varen aixafar la 21º Divisió finlandesa.

A Itàlia:

Els alemanys es continuaven replegant ordenadament i sense deixar de combatre en cap moment. Durant aquella jornada, els Aliats varen bombardejar les ciutats de Trieste i Ferrara.

9 de juny de 1944

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

A dos quarts d’onze de la nit, des de Berlín es va transmetre en el quarter general d’Adolf Hitler a Berchtesgaden un missatge del doble espia Joan Pujol, àlies Garbó, on informava expressament de que la invasió a Normandia era una maniobra de distracció per atacar l’àrea de Calais. El primer oficial a Berchtesgaden que va rebre la comunicació va ser el coronel Friedrich- Adolf Krummacher, el responsable d’intel·ligència de la Wehrmacht en el cercle més pròxim de Hitler. Després de llegir el missatge, Krummacher va subratllar la frase:

Una maniobra de distracció on el propòsit de la qual es ocupar les reserves de l’enemic amb l’objectiu de fer un atac decisiu en un altre lloc.

A continuació, va afegir-hi la següent reflexió:

Confirma l’opinió ja defensada per nosaltres que cal esperar un nou atac en un altre lloc (Bèlgica).

Llavors el missatge va passar al despatx del general Alfred Jodl, que va subratllar les paraules sud-est i va marcar el document amb la seva inicial escrita en verd a la part superior del full. Jodl va considerar el missatge suficientment important perquè fos revisat per Hitler, el qual aquest, després d’analitzar-lo, va afegir amb llapis les lletres erl, el distintiu habitual amb el qual es classificaven els documents que havia estudiat personalment.

Per culpa de les derrotes que estaven patint i per la pressió que tenia que suportar, Kurt Zeitzler es va desmaiar i va tenir que ser donat de baixa. Zeitzler portava temps demanant que li acceptessin la seva dimissió i feia setmanes que no tenia bona relació amb Hitler. El seu càrrec com a cap de l’Estat Major de les Forces de Terra va ser donat momentàniament a Adolf Heusinger.


El ministre Joseph Goebbels va convidar a casa seva a un petit grup de col·laboradors seus per comunicar-los el primer llançament d’una arma alemanya de llarga a distància i va subratllar el seu caràcter decisiu per la guerra. Es referia els míssils V.


El govern alemany va enviar un telegrama a Sofindus, el nom clau de l’encarregat econòmic del Tercer Reich, perquè els informés sobre les tècniques que havien de seguir per convertir l’or en francs suïssos.

En el front occidental:

A França:

Els Aliats continuaven avançant lentament per la zona de Normandia i durant aquell dia varen conquerir el búnquer Le Grand Bunker, una fortalesa de quatre plantes, situat en la ciutat portuària d’Ouistreham. Al mateix temps, el 5º Cos nord-americà, reforçat per la 2º Divisió d’Infanteria, va avançar ràpidament cap al sud de Bayeux i a l’oest.


Per venjar-se de la mort de 40 soldats alemanys de la Das Reich, homes de les SS, varen castigar el poble de Tulle, a Corrèze, penjant a un centenar d’homes elegits a l’atzar. Els alemanys varen obligar a les dones i als nens a presenciar com penjaven des de les faroles i els balcons de les seves pròpies cases als seus marits i fills.


En una emboscada, la Resistència Francesa va capturar l’alemany de més rang militar fins la data, el SS Sturmbannführer Helmut Kämpfe, que va ser dut a Oradour-sur-Vayres per ser executat cremat viu. Dos milicians francesos col·laboradors de la Gestapo varen avisar als alemanys, que varen engegar una operació de rescat dirigida pel SS Sturmbannführer Adolf Diekmann, que per error es va dirigir al poble Oradour-sur-Glane, on efectuarien una gran matança de civils.


La màquina Ultra va interceptar missatges que indicaven la situació exacte del quarter general del Grup Blindat de l’Oest, a La Caine, que es disposava a fer-se càrrec de la batalla mòbil. En aquells moments les escoltes britàniques varen arribar a interceptar 17.000 missatges, entre els quals es proporcionava informació detallada sobre els nivells de proporció i els moviments de les tropes alemanyes. Per destruir el quarter alemany, 40 aparells Typhoon de la 2º Força Aèria Tàctica del 617º Esquadró de la RAF va atacar amb els seus coets en tres incursions el quarter. Poc després, 71 bombarders Mitchell varen deixar anar 436 bombes de 227 quilograms. El quarter va ser destruït i el cap d’Estat Major i altres 30 homes varen perdre la vida, a més de que tot el personal d’operacions va ser aniquilat i l’equip de comunicacions va quedar greument danyat. Els morts varen ser enterrats en un cràter de bomba, sota una enorme creu de roure polit adornat amb una esvàstica i una àguila. Els supervivents varen marxar a París per recuperar-se.

El comandant suprem Dwight D. Eisenhower va anunciar aquell dia que les forces aèries aliades ja operaven des de França.


Els alemanys varen destruir el destructor USS Meredith mitjançant una bomba intel·ligent de la Luftwaffe. Però la Força 26 aliada va destruir quatre embarcacions alemanyes davant la illa de Batz després d’haver sigut interceptats pels avions de la RAF del Comandament de la Costa.

A Finlàndia:

A l’istme de Carèlia, després d’una preparació artillera de gran extensió, les tropes soviètiques del 21º Exèrcit del general Leonid A. Govorov varen començar una ofensiva per conquerir Finlàndia i fer marxar les tropes alemanyes.

A Itàlia:

A Roma, el nou govern va tornar a treballar a la capital i Pietro Badoglio va ser substituït per Prieto Bonomi en el capdavant del govern.

8 de juny de 1944

Dijous:

En el front occidental:

A França:

Els alemanys es varen apoderar d’una ordre d’operacions del 7º Cos nord-americà i en ella varen deduir que aquesta unitat estava a càrrec de totes les operacions de Cotentin i els va reafirmar encara més de que el desembarcament de veritat encara no s’havia produït i tindria lloc a Pas-de-Calais.


Els britànics i els nord-americans varen alliberar fàcilment la ciutat de Bayeux, fet que permetrà estendre terra endins el cap de pont Aliat. En aquell punt, el 5º Cos nord-americà i la 50º Divisió britànica varen establir contacte en el flanc esquerre d’aquesta última. A més, l’aviació del Coastal Command va enfonsar en el Canal de la Mànega a dos submarins més alemanys: el U-373 u el U-441, juntament amb destructors alemanys, però els Aliats varen perdre dues embarcacions d’escorta (una enfonsada per acció d’una mina i una altra pels bombarders alemanys).


En el bàndol alemany, els alemanys varen continuar amb les matances com a represàlies. Els presoners tancats en un estable utilitzat com a presó se’ls va cridar un per un en un jardí per ser executats. 40 presoners reunits en un camp proper de la carretera de Caen a Bayeux varen rebre l’ordre de seure mirant cap a l’est. Llavors varen aparèixer uns soldats de les SS amb pistoles metralladores Schmeisser que els varen matar a trets. Alguns dels condemnats varen escapar corrents abans de que arribessin els SS, però varen ser atrapats de nou i traslladats en un camp de presoners.


El primer ministre Winston Churchill va fer una visita llampec a França per veure l’estat de les seves tropes i contemplar el camp de batalla. Ara que les forces d’Overlord havien arribat a terra s’havien de marcar nous objectius i el tinent general Carl Andrew Spaatz va declarar que l’objectiu primordial de les Forces Aèries Estratègiques nord-americanes havia de ser negar el petroli a les forces armades alemanyes.

A Japó:

Hiroshi Oshima va informar a Tòquio que els alemanys comentaven que, sobre la invasió de Normandia, no sabien segur si els Aliats intentarien un desembarcament posterior a la zona de Calais-Dunkerque.

En el Pacífic:

Les forces de desembarcament nord-americanes varen desembarcar a Eniwetok i Kwajalein.

7 de juny de 1944

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va celebrar una reunió a la seva residència d’Obersalzberg, el Berghof, amb el ministre d’Armament, Albert Speer, el cap de les forces armades, Wilhelm Keitel, el tinent general Friedrich Fromm i el coronel Claus von Stauffenberg per parlar de la invasió del dia anterior. De seguida varen acordar que havien de reunir ràpidament a tots els soldats que es trobaven de permís a Alemanya, que eren un total de 300.000 soldats, per utilitzar-los en casos d’emergència per si es produïen més atacs dels Aliats. Aquella operació es va conèixer amb el nom dOperació Valquíria. A la reunió també es va decidir que el comte i coronel Von Stauffenberg ocupés el càrrec de cap de l’Estat Major. El coronel acompanyava aquell dia al seu superior, el tinent general Fromm, i va quedar impressionat per l’ambient al voltant del dictador. Hermann Göering anava maquillat i Hitler estava molt deteriorat físicament.

Durant aquell matí assolellat, Hitler també es va reunir a Klessheim amb el primer ministre hongarès Stome Sztójay en el saló de ball ple de tapissos del pis superior. El dictador lluïa la Creu de Ferro penjada a la zona del pit. Heinrich Himmler, que acabava d’arribar en un tren especial, es va ocupar de la cerimònia. Hermann Göering, que estava descansant en el Castell Veldenstein, una finca propera a Nuremberg, va arribar amb una flota d’automòbils. Joachim von Ribbentrop va arribar des del palau de Füschl, proper a Salzburg.

Després de dinar es va donar un resum de la situació militar a la delegació hongaresa, i els generals alemanys varen senyalar els mapes i varen mostrar els recents avanços dels exèrcits alemanys. Hitler, per la seva part, els va anunciar que disposava d’una nova arma que reduiria a cendres Londres i totes les ciutats de Gran Bretanya. Eren els V-1 i V-2. El primer ministre hongarès li va prometre que lluitarien fidelment al seu costat es va queixar de que les deportacions estaven portant un fort ressentiment entre el poble hongarès. Hitler li va respondre amb un atac antisemita i el va avisar de que havia advertit a Miklos Horthy de que els jueus exercien una influència excessiva, però que el regent no li havia fet cas i li va recordar els intents hongaresos de canviar de bàndol i, implícitament, els va connectar amb la forta presència de jueus. El líder alemany li va explicar que el regent havia rebut moltes advertències sobre la forta presència de jueus a Hongria, però que Horthy no els havia volgut escoltar perquè per ell representaven un paper important en l’economia hongaresa. Hitler va afirmar que els jueus odiaven a Horthy, tot i haver-los protegit. Sztójay li va parlar llavors de les dificultats internes que havien malmès les mesures que es proposava prendre contra els jueus i va fer referència a l’edat de Horthy, 75 anys. Però per Hitler l’edat no era una excusa i li va etzibar que Horthy era una persona que fugia de la violència i va tornar a insistir de que els jueus eren els culpables de la guerra. Després de recordar-li el seu discurs del Reichstag del 30 de gener de 1939, Hitler li va dir que els jueus eren els responsables de la mort de desenes de milers d’alemanys en els bombardejos Aliats i, per aquesta raó, li va dir que ningú podia demanar-li compassió per als jueus, a qui va definir com a plaga global, i que ara es limitava a complir l’antic proverbi jueu: Ull per ull, dent per dent. El dictador va acabar la conversa dient-li que si els jueus guanyaven la guerra com a mínim 30 milions d’alemanys serien exterminats i molts milions moririen de fam. Hitler va tornar aquella mateixa nit al Berghof.  


El responsable de l’Oficina Central de Seguretat del Reich, Ernst Kaltenbrunner, va enviar una carta a l’alcalde de Viena per explicar-li que es dirigirien a la ciutat combois amb 12.000 jueus perquè treballessin com esclaus, i volia que aquests fossin vigilats en els camps de concentració. Kaltenbrunner va deixar clar que es podia eliminar en qualsevol moment als presoners i demanava assassinar a les dones i als nens perquè considerava que no eren aptes per treballar.


El professor Schröder va sol·licitar a Heinrich Himmler que posés a la seva disposició a 40 presoners sans dels camps de concentració per fer un experiment mèdic. L’experiment tractava de beure aigua de mar transformada per tal de que els tripulants d’avions poguessin beure aigua, ja que els subministraments d’aigua eren massa pesats per portar-los a l’avió. Himmler va ordenar seleccionar homes joves entre 1.000 gitanos traslladats des d’Auschwitz a Buchenwald. Els seleccionats els varen prometre bona alimentació i que no hi hauria cap perill per la salut. Però després d’obligar-los durant dies a només beure aigua de mar tractada de diferents maneres a Dachau, les víctimes varen començar a patir forta deshidratació. Tot i els patiments que patien aquells homes, que inclús bevien l’aigua del cubell de fregar, i un va patir bogeria, els alemanys els varen obligar a ingerir aquella aigua salada. En acabar l’experiment cap dels presoners havia mort.

A Hongria: 

Els alemanys varen deportar els jueus de les zones I i II. 289.357 persones varen ser deportades a Auschwitz per morir a les cambres de gas.

A Bèlgica:

Els alemanys varen obligar en el rei Leopold III i a la seva família, que estaven retinguts des de la capitulació de Bèlgica el maig de 1940 en el palau de Laeken, a ser deportats a Alemanya. El rei no va tornar a ser alliberat fins al 7 de maig de 1945, el dia de l’armistici alemany, i mai més va tornar a ser popular entre el seu poble.

En la invasió de Normandia:

A les costes de Normandia, el foc va perdre intensitat i els Aliats es varen unir en tots els caps de platja, excepte a la platja de Utah i a la península de Cotentin, i varen instal·lar dos molls de Mulberrys a les platges de Gold i Omaha, on un grup de soldats nord-americans varen celebrar-hi una missa. Els soldats del bàndol alemany capturats, sobretot els polonesos i els russos, varen col·laborar en la construcció d’un camp de presoners, mentre els reforços Aliats seguien arribant per mar. Tot i l’aparent victòria aliada, el 1º Exèrcit encara no havia complert la majoria dels objectius del dia anterior. Només havien desembarcat una quarta part de les provisions previstes. L’avanç del 5º Cos a l’altre costat d’Omaha era cada cop més ràpid, però la 29º Divisió seguia estant lluny del riu Aure, situat a uns 10 quilòmetres a l’interior. A Pointe du Hoc, menys d’un centenar de ràngers seguien lluitant en una zona situada a 200 metres del penya-segat. A l’altra banda de la platja Utah encara hi havia confusió entre les forces aliades, tot i que a primera hora hi va arribar la 82º Divisió, i la 101º Aerotransportada es dirigia precipitadament cap al riu Douve i Carentant, però encara hi havia molts paracaigudistes escampats sense ordre i no s’havia establert un cap de pont a l’oest del riu Merderet. En el poble de Sainte-Mère-Église, dos batallons varen resistir els petits contraatacs que els alemanys llançaven tant pel sud com pel nord.

Però l’avanç, tot hi ser lent, s’anava materialitzant. El general Collins, el comandant del 7º Cos, havia desembarcat aquell matí per encarregar-se d’un cap de platja de més d’11 quilòmetres de profunditat. Al mateix temps, els nord-americans varen començar a alliberar els primers pobles. La Companyia Easy del 506º Regiment, juntament amb membres de la 4º Divisió d’infanteria, va alliberar la localitat de Saint Marie-du-Mont. Al migdia, dos batallons de la 50º Divisió britànica varen avançar cap a Bayeux-Carentan, guiats per nois que els demanaven cigarretes. En entrar al poble de Bayeux, que havia sigut abandonat pels alemanys (l’últim es va treure la vida), varen imposar el toc de queda i varen detenir als col·laboracionistes. A part, la 3º Divisió britànica i la 3º canadenca es varen situar des de dos punts diferents, a dos o tres milles al nord i al nord-est, de la ciutat de Caen. Per contrarestar aquella ofensiva, els alemanys varen contraatacar amb els tancs de la 21º panzer i la 12º SS Divisió Panzer. L’atac va tenir cert èxit, fet que va impedir en els Aliats fer un atac combinat sobre Caen.

A més a més, 50 paracaigudistes britànics varen ser llançats a França per començar una operació anomenada Bulbasket, que estava destinada a promoure actes de sabotatge molt per darrere de les línies alemanyes en col·laboració amb la Resistència. A part, el port artificial d’Arromanxes, que havia sigut prefabricat a la Gran Bretanya, va ser instal·lat aquell dia a Normandia. El seu eix central el constituïa un dic format per blocs de formigó, arribant a fer els més grans 65 metres de llarg per 18 d’ample i 20 d’alt, i en ell s’hi recolzaven molls flotants d’acer de 60 metres de llarg, units a terra ferma per lleugers espigons metàl·lics.


Des de la Gran Bretanya, on les portades dels diaris només es parlava de la invasió a Normandia, a les vuit del matí el comandant Dwight D. Eisenhower es trobava en les drassanes de Portsmouth. En el moll situat a l’altre costa de King’s Stairs, el comandant suprem va pujar a l’embarcació Apollo per dirigir-se a Normandia. Després de passar per l’est de l’illa de Wight, l’embarcació va travessar el Canal en només tres hores. L’embarcació d’Ike es va creuar amb combois que tornaven i amb una quantitat considerable de barcasses, embarcacions i naus de desembarcaments enfonsant-se o abandonades. El camí cap a Normandia era perillós, ja que aquell matí les mines que seguien al mar havien enfonsat el dragamines nord-americà Tide, on va morir el seu capità, i la nau de transport nord-americana Susan B. Anthony.

Poc abans del migdia, l’Apollo va passar al costat de l’Augusta davant la platja Omaha i s’hi va aturar. Ràpidament, Omar Bradley, que aquell matí havia desembarcat en el sector Dark Red per comprovar personalment com anaven les coses, va pujar a coberta per parlar amb el comandant, però aquest, que estava enfadat perquè no l’havien informat com desitjava, va preguntar-li el per què d’aquella desinformació. Bradley li va replicar que els hi transmetien per ràdio tot el què sabien. Irritat, Ike es va dirigir fins a la cabina de comandament del general Bretram Ramsay. Els seus comandants es queixaven del temps desfavorable i esperaven una millora.

A la tarda, després de que el temps millorés, el comandant va saber que els informes que havia enviat cada hora s’havien amuntegat a la sala de comunicacions del general britànic Bernard Law Montgomery, on el personal encarregat de la codificació, col·lapsat de tanta feina, portava un endarreriment de 12 hores en el desxiframent de missatges. Llavors, Bradley va intentar calmar els ànims del comandant suprem i va començar a explicar-li en detall tot el què sabia. Bradley li va explicar que la situació a la platja d’Omaha havia millorat, però que havien tingut que alterar el pla establert fins a tenir concentrats els Cossos 5º i 8º. Després va tornar a la seva embarcació. Amb el cel més aclarit, l’Apollo es va dirigir cap a l’est per observar des de certa distància les platges conquerides pels britànics, però la mala mar va fer que creués la badia amb dificultat, a una velocitat de sis nusos, i Eisenhower no va poder veure com estava la situació a la platja. Després de trobar-se amb un destructor britànic, el comandant suprem va ser traslladat de retorn a Portsmouth.


En el bàndol alemany, els alemanys varen assassinar a 99 ostatges seleccionats a l’atzar a Tulle, a l’oest de Lió. Les SS varen cometre aquests assassinats com a represàlia per l’assassinat de companys seus que havien tingut que sentir de la boca d’un sacerdot de la zona les següents paraules :

Amics meus, anireu a aparèixer davant Déu.

Els ostatges varen ser penjats en les faroles i en els balcons, i els seus cadàvers varen ser llançats en els abocadors de la localitat.


Per intentar neutralitzar el desembarcament i amb les ordres d’enviar els Aliats al mar, els blindats de les Joventuts Hitlerianes, una unitat composta per adolescents liderada per veterans del front oriental, i els granaders blindats sota el comandament de Kurt Meyer, varen atacar als canadencs a prop de Caen, tot i que no tenien combustible suficient. Era el primer cop que la divisió Panzer HJ entrava en combat. Els granaders varen avançar un quilòmetre i mig a camp obert abans que l’artilleria naval i els canons de campanya els poguessin tocar. Però, a la tarda, els canons de les embarcacions de guerra ancorades davant de la costa i un contraatac blindat varen malmetre l’avanç de la unitat del comandant Meyer, que va perdre més de 30 carros de combat. Tot i això, els canadencs varen ser obligats a retrocedir més de tres quilòmetres, cedint un terreny que tardarien un mes en recuperar. Al vespre, les tropes de Meyer seguien estant a uns 10 quilòmetres de la costa. Enfadats de tantes baixes que havien patit, a la localitat d’Authier es va ordenar a vuit presoners canadencs que es traguessin el casc per executar-los. Els seus cadàvers varen ser arrossegats fins la carretera, on les erugues dels tancs els varen aixafar. Un francès es va encarregar de recollir les restes amb una pala. Sis més varen ser introduït a la força en una cuina, on varen ser assassinats d’un tret a la nuca. El capellà dels fusellers de Sherbrooke va ser apunyalat en el cor. Altres presoners canadencs varen ser conduïts a la badia d’Ardenne, on varen ser assassinats d’una pallissa o d’un tret al cap.

A Caen, precisament, una formació de 467 bombarders va atacar la zona nord de la ciutat, però, miraculosament, varen matar a pocs civils si es té en compte que es varen llençar més de 2.200 tones de bombes.

Els alemanys corrien a enviar reforços cap a Normandia i aquell dia la 2º Divisió SS-Panzer, la Das Reich, va rebre l’ordre d’avançar cap al nord des de Tolosa.


La Kriegsmarine també va intentar actuar contra els Aliats i va enviar tres submarins; el U-629, el U-955 i el U-970 des de les bases atlàntiques franceses per atacar a les embarcacions aliades del Canal de la Mànega, però les tres embarcacions varen ser enfonsades per avions del Coastal Command en els accessos al Canal des del Golf de Biscaia.

A Itàlia:

El 6º Cos nord-americà va avançar per la costa occidental i es va apoderar de Civitavecchia.

En els Estats Units:

A la Casa Blanca, el president Franklin Delano Roosevelt li va prometre en el primer ministre del govern polonès a l’exili Stalnislaw Mikolajczyk, que vetllaria perquè Polònia no en sortís perjudicada de la guerra.