14 de maig de 1943

Divendres:

En el Reich:

Segons un informe del règim nazi, Adolf Hitler havia perdut moltes simpaties davant del poble alemany. El motiu era que la gent creia que Hitler s’havia deixat enganyar per la gent del seu Partit i semblava que no es volia adonar de com eren les coses. Els alemanys també tenien reticències en voler-se allistar a les SS o a l’Exèrcit. Heinrich Himmler va criticar davant d’aquells fets que s’estava produint l’enverinament metòdic i perceptible de la joventut a través de l’educació cristiana sense que poguessin fer res per contrarestar-ho perquè la guerra els ho impedia.


A la nit, el govern alemany volia llançar un comunicat final sobre Tunísia explicant la capitulació alemanya, però Hitler va prohibir que es difongués el comunicat.


El col·laborador del ministre Joseph Goebbels, Lapper, li va enviar un resum de les seves investigacions a Ucraïna. En el document explicava que els departaments administratius i polítics alemanys no havien aconseguit impulsar els ucraïnesos a col·laborar amb ells i, com a conseqüència, la collita de cereals seria nefasta per alimentar als soldats alemanys.


Al nord d’Alemanya, bombarders Aliats varen atacar la ciutat de Kiel causant greus danys a les instal·lacions militars i tècniques del port, un dels més importants de la Kriegsmarine.


A Txecoslovàquia, les fàbriques Skoda, una de les fàbriques més grans d’Europa d’armament, a prop de Pilsen, varen ser bombardejades pels bombarders de la RAF. Entre altres punts va quedar destrossat la sala de dissenys (Konstruktions-Buero). Tot i això, els alemanys van abatre a uns quants avions de la RAF.

13 de maig de 1943

Dijous:

A Tunísia:

A la matinada, després de que les unitats del general Hans Jürgen von Arnim es rendissin el dia anterior, el 1º Exèrcit italià del general italià Giovanni Messe es va rendir formalment. A partir de llavors, 250.000 soldats, entre alemanysitalians, varen deixar les armes i va ser la primera capitulació imposada a les tropes alemanyes des de Berlín des del començament del conflicte. A més, va representar el número més gran de capturats fins la data per part dels Aliats, aproximadament la meitat d’ells alemanys i la resta italians. Només un 800 varen aconseguir escapar. A les 13.16, el general britànic Harold Alexander va informar al primer ministre Winston Churchill de la rendició total de les forces de l’Eix a Tunísia. Després, des de Londres, es va comunicar que s’havien capturat a 100.000 homes de l’Eix, fet pel qual el ministre Joseph Goebbels va considerar que era una bona notícia perquè pensava que era millor caure presoner que morir. D’aquesta manera es varen acabar les batalles al nord de l’Àfrica.

En el Reich:

A Alemanya:

A Berlín, al migdia, Adolf Hitler es va reunir amb Goebbels, que aquest li va parlar dels Protocols dels Savis de Sió, ja que de nou estava estudiant aquest libel perquè creia que els podia ser útil. El dictador estava convençut de que aquells papers eren certs, i va afirmar que tots els jueus eren igual a tot el món i va dir que un poble modern no li quedava més remei que eradicar als jueus. Hitler va afegir que la jueria internacional creia que es trobava a punt d’obtenir una victòria internacional, però va augurar que no passaria i que serien els pobles que havien combatut contra els jueus els qui dominarien el món.

Després, Hitler es va veure obligat a convocar una reunió al quarter general de Rastenburg amb els empresaris de la indústria bèl·lica per restablir el prestigi perdut per culpa del ministre Hermann Göering, que es va voler ocupar de la indústria del Reich amb molt poca fortuna.


A la nit, la ciutat de Duisburg va ser bombardejada durament pels Aliats.


Andrei Vlasov va presentar en el OKW de l’Oficina de Propaganda de la Wehrmacht la seva renúncia a Ucraïna i al Caucas, i va agrair el treball que havia fet fins llavors el Ministeri de Territoris Ocupats de l’Est.


El jove activista Walter Husemann va ser executat per haver sigut comunista.

A Polònia:

En el gueto de Varsòvia, els alemanys varen detenir a gran part dels jueus que havien format part dels grups de combat.

A Croàcia:

Aquell dia varen continuar les purgues pel control del govern que ja havien provocat més de 13.000 morts dels rebels.

A Espanya:

L’Ambaixada britànica a Madrid va rebre els documents per part de les autoritats espanyoles del major Martin, uns documents que deien que un atac a Sicília seria una maniobra de distracció per atacar Sardenya i Grècia. Tot era fals, inclús el major Martin no era res més que un vagabund anomenat Glyndwr Michael, que havia mort en ingerir verí de rates i que varen llançar a les costes espanyoles de Huelva fent creure que era un major i que duia aquells documents. L’operació d’engany va ser un èxit perquè els espanyols varen informar als alemanys del contingut d’aquells documents i aquests varen reforçar Sardenya i Grècia i varen descuidar la vigilància de les costes sicilianes.

A la Gran Bretanya:

El membre del Consell Nacional Polones (el govern polonès a l’exili), Szmul Zygelbojm, es va suïcidar, àlies Artur.

12 de maig de 1943

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

A Berlín, al migdia, Adolf Hitler es va reunir amb Joseph Goebbels per parlar de l‘Església catòlica perquè havia llegit una carta crítica del cardenal de Bertram. Hitler, que es proposava contestar la carta, va dir-li que l’Església estava condemnada a desaparèixer perquè no es preocupava per avançar en la ciència i, durant una bona estona, varen criticant durament el paper de l’Església. Goebbels, com sempre, va estar d’acord amb totes les paraules del seu líder. També varen parlar dels jueus i Hitler els va definir com uns paràsits perillosos i que per tant considerava raonable que “els pobles moderns exterminessin als jueus”.

El dictador va emetre durant aquella jornada una ordre que deia que preveient un desembarcament Aliat donava prioritat a la defensa de Còrsega i el Peloponès.


Werner Naumann es va reunir amb Heinrich Himmler per dir-li que es proposava restringir el bolletí del SD pel seu efecte derrotista. El mateix Goebbels va escriure en el seu Diari que Himmler semblava disposat a suspendre els informes del SD i admetia que a llarg termini el farien passar per un derrotista. El SD feia temps que estava rebent queixes pels seus actes contra els gauleiter.


La RAF va tornar a bombardejar la ciutat de Duisburg.

A Polònia:

En el gueto de Varsòvia, un grup de combatents jueus armats va aconseguir escapar a Varsòvia per les clavegueres.


EL SS-Obergruppenführer Ulrich Greifelt, cap de l’Estat Major del RKFDV, va dir en una reunió que la missió prioritària del Govern General continuava sent l’evacuació dels 300.000 o 400.000 jueus que encara quedaven.

A França:

A Limoges, els alemanys varen detenir al doctor Robert Levi, conegut com Primo Levi, i va ser traslladat a la presó de la Gestapo a la mateixa ciutat francesa. Després va ser deportat a diferents camps de concentració; Compiègne, Drancy, Auschwitz i, finalment, Mauthausen, on seria alliberat el 4 de maig de 1945 i repatriat el 19 de maig. Levi es va fer famós pel seu llibre sobre la seva vida als camps.

A Tunísia:

A les 7:52 es va proclamar oficialment l’alto el foc i es varen acabar els últims combats a la península de Mauin. Per part alemanya, el general Jürgen von Arnim, vestit de blanc i que havia sigut detingut el dia anterior, es va rendir davant del general Francis Tuker, vestit amb un jersei gastat i sense medalles ni condecoracions, i d’aquesta manera varen capitular les últimes forces alemanyes que encara lluitaven al nord de l’Àfrica. Només petits grups d’oficials d’Estat Major, especialistes en claus i comandos del Regiment Brandenburg, varen poder escapar o varen ser evacuats per mar a Itàlia. En el bàndol italià, el general Giovanni Messe va ser ascendit a general, però l’endemà es rendiria.

A la Gran Bretanya:

Tal hi com havia comunicat el dia anterior, Zygielbojm, el delegat del Bund en el Consell Nacional Polonès a Londres, es va suïcidar en solidaritat amb els seus companys jueus polonesos i per denunciar la passivitat del món davant del genocidi jueu.

A l’Atlàntic:

El destructor HMS Hesperus, que protegia el comboi ONS4, va detectar un altre submarí alemany, el U-186. Després d’un primer atac, el submarí va quedar danyat i, llavors, el Hesperus, no va tenir clemència i va enfonsar-lo amb tota la seva tripulació.

En els Estats Units:

A Washington va començar la Conferència Trident amb el president Franklin Delano Roosevelt, el primer ministre Winston Churchill i els membres de l’Estat Major. La Conferència, que va durar fins el 25 de maig de 1943, va decidir la invasió a Sicília i Normandia, i el bombardeig aeri de Ploesti.

A la Unió Soviètica:

A Moscou es va celebrar un congrés amb l’objectiu d’integrar els pobles eslaus dels Balcans a la lluita i a la causa comunista.

11 de maig de 1943

Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

Berlín, al migdia, Joseph Goebbels va visitar a Adolf Hitler per parlar de diversos temes que els preocupaven. Primer van parlar de la situació a Tunísia, que era desastrosa pels interessos alemanys i l’endemà es rendirien. Llavors, Hitler va criticar durament la centralització administrativa de Berlín que proposava el Ministeri de l’Interior. La idea de Hitler era que els departaments del Reich tinguessin un número reduït de treballadors ben pagats. Després, quan la conversa es va relaxar, van parlar d’art i de cultura. Hitler estava molt satisfet dels projectes del professor Wilhelm Kreis pels monuments en honor a les futures victòries. Al final de la conversa, Hitler es va interessar per la família de Goebbels, i el ministre es va lamentar que no pogués estar prou temps amb les seves filles.

A la tarda, Erwin Rommel va visitar a Goebbels per explicar-li com havia vist la derrota de les forces de l’Eix al nord de l’Àfrica. Rommel va dir-li que havia passat moltes nits sense dormir i que tenia el cor destrossat per la derrota a Tunísia. Li va manifestar que havien sigut derrotats per culpa de Benito Mussolini, que l’havia apartat d’aquella batalla i no havia volgut posar en joc tots els recursos que tenia, en especial la flota italiana. Un cop va acabar la trobada, a mitjanit, Goebbels en va acabar molt content amb el mariscal i pensava que si tots els mariscals tinguessin el mateix patró que Rommel no s’haurien de preocupar per l’aspecte militar.


Alfred Jodl va qualificar la informació que havia rebut el 9 de maig del fals comandant William Martin (veure el 30 d’abril) d’absolutament convincent. D’aquesta manera es pot interpretar que Jodl es va creure la mentida dels britànics de que si els Aliats atacaven Sicília només seria només una maniobra de distracció per ocultar un desembarcament a Grècia i una operació a l’illa de Sardenya.

A Tunísia:

Els alemanys només resistien a les muntanyes, entre Zaghuan i Enfidaville. Però al migdia tot es va donar per acabat quan els Aliats varen detenir el comandant Hans-Jurgen von Arnim i llavors la 10º Panzerdivision es va rendir en massa. Quan l’endemà es va declarar l’alto al foc els Aliats havien fet a 250.000 presoners.

A la Gran Bretanya:

Zygielbojm, el delegat del Bund en el Consell Nacional Polonès a Londres, va escriure una carta al president Wladislaw Raczkiewickz i al primer ministre Wladislaw Sikorski, per comunicar-los que la responsabilitat criminal per l’assassinat de tota la nació jueva a Polònia descansava abans que res sobre aquells que havien dut a terme la massacre, però el delegat també els va dir que aquesta responsabilitat també queia indirectament sobre el conjunt de la humanitat i sobre els pobles de les nacions aliades i els seus governs, ja que no havien fet res actiu per aturar-ho, i va afirmar que ells, els polonesos, no havien fet res de l’altre món. Zygielbojm els va dir que no podia seguir vivint mentre els jueus polonesos eren assassinats i els seus companys del gueto de Varsòvia estaven queien en una heroica batalla i els va anunciar que l’endemà es suïcidaria com a acte de protesta davant de la passivitat en que el món estava contemplant el genocidi jueu.

A l’Atlàntic:

Al matí, un submarí alemany va aconseguir penetrar les defenses del comboi ONS4 i va enfonsar dues embarcacions. Al vespre, el Grup d’Escorta B2 va rebre senyals de que a prop hi havien més submarins alemanys. El comandant Donald Macintyre va col·locar el destructor HMS Hesperus darrere de la resta d’embarcacions. Després d’esperar unes quantes hores varen rebre un informe que anunciava que hi havia una nau enemiga a vuit quilòmetres d’on eren. Ràpidament varen sonar les sirenes del Hesperus i el comandant Macintyre va fer girar la nau i va demanar a la sala de màquines màxima velocitat. En apropar-se al U-Boot, el 223 comandat per l’Oberleutnant Karl-Jürg Wätcher, el comandant del Hesperus va ordenar llençar una primera tanda de projectils. En reduir la velocitat varen detectar la presència del U-Boot i, a continuació, varen llençar una altra sèrie de càrregues de profunditat. Quan anaven per atacar de nou, la tripulació va quedar sorpresa en veure el submarí pujar a la superfície, a prop d’on eren ells. Ràpidament, el HMS Hesperus va disparar amb els seus canons automàtics Oerlikon de 20 mil·límetres, matant a diversos alemanys que intentaven arribar al seu canó de la superfície. A continuació varen llençar més càrregues de profunditat i Macintyre va ordenar que el destructor girés. En aquell instant, la nau alemanya va encendre els seus motors, però l’artilleria del Hesperus va obrir foc amb els seus canons de 4,7pulgades. El U-Boot es va aturar de nou i dins del Hesperus es va debatre sobre si envestir o no la nau. Després de veure que es quedaven sense càrregues de profunditat, varen decidir envestir-lo. El submarí va capgirar-se, però, a poc a poc, va tornar a la seva posició, tot i que cada cop estava més enfonsat a l’aigua i amb el motor incendiat. En veure que ja no seria un perill i que els estava fent perdre temps (el comboi ja es trobava a uns 48 quilòmetres de distància), varen decidir no donar el cop de gràcia i varen marxar. Però, de forma increïble, dotze hores més tard la tripulació del U-223 va aconseguir posar en marxa la nau i la varen tornar al seu port.

En els Estats Units:

A Washington, a la nit va arribar a la Casa Blanca Winston Churchill, que havia arribat aquell dia a Nova York a bord del Queen Mary, per reunir-se amb Franklin Delano Roosevelt en la Conferència Trident que va durar fins el 25 de maig de 1943.


Al sud-oest d’Alaska, les tropes nord-americanes varen sobrepassar Kiska, fortalesa japonesa a les Aleutianes occidentals, i varen desembarcar a Attu.

10 de maig de 1943

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

Al migdia, Adolf Hitler es va reunir amb Joseph Goebbels i Wilhelm Frick entre altres durant unes hores. Hitler s’oposava rotundament a la proposta de centralització que volia el ministre d’Agricultura, Herbert Backe, i el ministre de l’Interior, Frick, a qui Hitler va criticar durament. Després, Hitler va ordenar castigar durament el pintor Gerhardinger per negar-se a enviar els seus quadres a l’Exposició d’Art de Munic. Hitler també va explicar en aquella jornada que estava decidit a destituir a Hans Frank com a governador del Govern General i posar en el seu lloc a Arthur Greiser.

A primera hora de la tarda, en el despatx de Hitler en el segon pis de la Cancelleria, Hitler es va tornar a reunir amb Goebbels per explicar-li les ganes que tenia de que s’acabés la guerra per tornar a les seves vides normals i per tornar-se a ocupar de les belles arts, el teatre, el cinema, la literatura i la música. Hitler va quedar molt impressionat per les fosses comunes de Katin descobertes pels alemanys. Tot i tenir una conversa calmada estaven els dos molt enfurismats amb els seus generals, a qui varen descriure com unes persones deslleials, traïdores i contraries al nacionalsocialisme. Hitler li va confessar que ja no menjava amb ells perquè no els suportava. El dictador el va informar que havia parlat feia poc amb Erwin Rommel per la seva falta al nord de l’Àfrica, i li va comentar que havia pensat publicar un comunicat al poble per explicar que feia mesos que Rommel no era a l’Àfrica. Hitler també li va comentar que no tenia intencions d’imitar el procediment japonès de jutjar militarment i afusellar als aviadors enemics perquè tenia por d’unes possibles represàlies britàniques. Després li va explicar que s’oposava a la pujada d’impostos sobre les entrades de teatre i cinema. Goebbels, per la seva part, li va dir que volia nomenar a Albert Voegler president de l’Acadèmia Alemanya, nomenament que Hitler va acceptar sense problemes. A continuació, Hitler li va expressar el seu entusiasme per tal i com quedaria la seva ciutat natal, Linz. Hi volia construir grans edificis.


Heinrich Himmler va mantenir una reunió amb els seus homes forts i els va confirmar que no aturaria l’evacuació dels 300.000 jueus que encara quedaven en el Govern General, tot i la intranquil·litat que suposava aquella deportació perquè molts d’aquests jueus treballaven com esclaus en les indústries armamentistes. Himmler considerava indispensable aquesta deportació perquè el territori es pacifiqués.

A Polònia:

En el gueto de Varsòvia, les lluites varen disminuir considerablement, tot i que els jueus varen continuar oferint resistència. Per la seva part, la policia de seguretat va destruir un taller on els jueus hi fabricaven explosius.

A Holanda:

A la nit, els Aliats varen bombardejar amb intensitat la ciutat d’Amsterdam.

A Tunísia:

L’exèrcit alemany es va rendir als Aliats a Tunis.

9 de maig de 1943

Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

Berlín, al matí, Joseph Goebbels es va reunir amb Robert Ley, que aquest li va demanar tornar a la seva antiga comarca de Colònia-Aachen com a gauleiter. Però Goebbels no podia acceptar la demanda de Ley perquè sabia que Adolf Hitler no l’acceptaria. Després, Goebbels es va reunir amb Hitler juntament amb Wilhelm Frick, Bernhard Rust i Walther Funk per parlar de tota classe de problemes. Però Hitler estava molt cansat i només els escoltava sense obrir boca. En tota la conversa només va dir que la diplomàcia no tenia importància en temps de guerra

A la tarda, Hitler va discutir amb Martin Bormann, Ley i Goebbels per veure qui havia de ser el nou cap de les SA després de la mort de Viktor Lutze. Hitler volia nomenar a un home procedent de les mateixes SA o del NSDAP, però després de parlar-ne durant dues hores no en van elegir a cap perquè Hitler volia més temps per pensar-s’ho. Després, el ministre d’Agricultura, Herbert Backe, va informar a Hitler dels nous projectes, entre ells la reducció de 100 grams en les racions de carn a la població alemanya, que el dictador no volia reduir.

Goebbels va anotar en el seu Diari que Hitler concedia gran importància a una implacable propaganda antisemita i el ministre va afirmar que l’èxit es devia a la repetició constant. Goebbels va deixar anotat que la propaganda antisemita en les seves emissions a l’estranger representaven entre un 70 o un 80% del total. El ministre també va culpar als jueus d’haver escollit la guerra per aniquilar el poble alemany, però que havien firmat la seva pròpia sentència de mort.


Alfred Jodl va rebre els informes falsos del fals comandant britànic William Martin (veure el 30 d’abril) amb una anotació del FHW, el departament encarregat d’avaluar les informacions de l’Abwehr sobre el front occidental, on considerava possible l’autenticitat dels documents que explicaven que un atac a Sicília només seria una maniobra de distracció per ocultar un desembarcament a Grècia i una operació a l’illa de Sardenya.

A Tunísia:

Els carros lleugers nord-americans, després de l’ofensiva del dia anterior, varen arribar al mar, i els nord-americans es varen obrir pas fins a Bizerta. Al matí, el comandant del 5º Exèrcit Panzer, Von Varest, va informar a Hans Jürgen von Arnim que tot estava perdut. En el seu refugi a les muntanyes, Von Arnim, disposat a complir les ordres de Hitler de continuar lluitant fins l’últim home, va destruir els equips de comunicacions per no transmetre ordres de rendició, però la majoria dels soldats italians i alemanys ja entregaven les armes.

8 de maig de 1943

Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

A la Cancelleria del Reich, al migdia, Adolf Hitler va presidir el funeral d’Estat del líder de les SA, Viktor Lutze, que havia mort en un accident de cotxe. La cerimònia va començar amb un discurs del ministre Joseph Goebbels i, un cop el ministre va acabar de parlar, Hitler es va aixecar de la seva cadira i va fer un breu discurs en record a Lutze. Al final de l’acte li va concedir a títol pòstum la condecoració de l’Ordre Alemany. Un cop acabada la cerimònia, la família de Lutze i la seva viuda, Paula Lutze, van parlar amb el ministre Goebbels a la Sala de Mosaics. Mentrestant, a la Wilhelmstrasse es va produir una impressionat desfilada fúnebre.

Un cop acabat el funeral, Hitler va anar a dinar amb els Reichsleiters i els gauleiters. Després de dinar es va reunir amb els dirigents del NSDAP, les SA, les SS i les Joventuts Hitlerianes per explica’l-s’hi que no volia que es corregués tan amb els automòbils com s’estava posant de moda. Un cop acabada la reunió, Hitler va celebrar una conferència amb els Reichsleiters i els gauleiters per parlar de la campanya oriental. Els va explicar que les millors tropes que havien lluitat fins al moment havien sigut les SS, i va afirmar que si tota la Wehrmacht hagués sigut educada de mateixa manera que les SS la lluita al front oriental hagués sigut diferent. Després va expressar, davant de Goebbels i els altres convidats, que el Reich alemany arribaria un dia a dominar tot Europa, però els va avisar de que encara els hi quedaven molts combats per aconseguir-ho. Hitler creia que havia perdut la Batalla de Stalingrad i la del nord de l’Àfrica per culpa del transport. El dictador va assegurar que el final la victòria seria seva i que podrien reclamar el govern del món sencer, i es va comparar amb l’emperador Carlemany. A continuació va prometre que ell mai s’aliaria amb els soviètics, com li proposava el dictador Benito Mussolini, i va mantenir la seva idea de lluitar contra els jueus. Però Hitler va mostrar la seva preocupació davant les victòries japoneses al Pacífic perquè pensava que eren un greuge per la raça blanca.


A Tréveris, el ministre Alfred Rosenberg va visitar les oficines del NSDAP per explicar la situació en els líders locals i els va assegurar que s’estava alliberant Europa dels jueus, a qui va definir com a lepra, i va afirmar que aquelles accions es feien com una labor humanitària de “neteja biològica”. El ministre va declarar que era millor que desapareguessin vuit milions de jueus que 80 milions d’alemanys.

A Polònia:

En el gueto de Varsòvia, el líder de la resistència jueva, Mordecahi Anielewicz, es va suïcidar juntament amb els seus companys en un búnquer en el número 18 del carrer Milà quan veure que les tropes alemanyes estaven acabant amb la rebel·lió i no els quedava cap més sortida que la mort. Tot i la victòria alemanya, els alemanys varen quedar molt sorpresos en veure que en els subterranis del gueto els resistents jueus continuessin atacant amb fermesa i els rebessin amb foc de pistola i metralladora.


Els alemanys van tancar el camp d’extermini de Belzec.


A la fossa de Katin, la Creu Roja va trobar munició alemanya. És molt probable que aquesta munició es tractés de munició venuda pels alemanys als soviètics durant el període del pacte de no agressió.

A Tunísia:

L’exèrcit alemany s’estava enfonsant davant l’ofensiva anglosaxona, i els carros lleugers nord-americans varen llançar un nou assalt. A Tunis, que havia sigut ocupada pels britànics el dia anterior, la població es va duplicar per l’arribada de refugiats de totes les parts del país.

A la Unió Soviètica:

Georgi Dimitrov, el líder titular del comunisme mundial, va rebre ordres del Kremlin perquè deixés el seu càrrec. Dimitrov va organitzar immediatament una reunió del Comitè Executiu, on va concloure amb entusiasme que la Komintern havia sobreviscut als seus propòsits. El que va passar realment va ser que l’aparell central de la Komintern simplement es va transferir al Departament Internacional del Secretariat del Comitè Central del Partit Comunista de la Unió Soviètica i el nou director del departament no va ser altre que el propi Dimitrov. El que es volia amb aquell canvi era donar la impressió de que els partits comunistes de fora de la Unió Soviètica estaven actuant sense seguir instruccions de Moscou.

7 de maig de 1943

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

Berlín, Adolf Hitler era a la ciutat per assistir l’endemà al funeral del líder de les SA Viktor Lutze, que havia mort en un accident de cotxe. Aprofitant que era a la capital es va reunir amb el ministre Joseph Goebbels per parlar de les derrotes al nord de l’Àfrica i altres qüestions militars i polítiques. El ministre havia escrit aquell dia en el seu Diari que els hongaresos tenien clar que una guerra no es podia guanyar només en paraules i que era evident que estaven al corrent de la debilitat alemanya i que, en conseqüència, s’estaven ajustant a ella poc a poc. Hitler li va comentar que estava amoïnat per la situació a Tunísia però, en canvi, a Goebbels el preocupava més com explicar en el poble que Erwin Rommel no era a Tunísia dirigint les tropes de l’Eix. Però, tot i les derrotes alemanyes al nord de l’Àfrica, Hitler encara estava de prou bon humor perquè estava content de la visita de Benito Mussolini a Obersalzberg de feia uns dies, i li va tornar a explicar que el dictador italià seria un aliat fidel, ja que estava obligat a lluitar al costat d’Alemanya. Després, Hitler li va assegurar que en breu posarien en marxa una ofensiva militar en direcció al Kursk, però li va expressar la seva preocupació pels bombardejos que patien les ciutats alemanyes i va culpar les defenses antiaèries de la Luftwaffe de no contrarestar aquells atacs. Seguidament, li va comentar que li agradaria substituir a Hans Frank com a governador general del Govern General per Arthur Greiser. A Hitler no li agradava gens com s’havia gestionat el desallotjament del gueto de Varsòvia, però també pensava que Greiser podia substituir a Lutze com a cap de les SA.

Després de la reunió, Goebbels va ser consultat pel doctor Theodor Morell per tractar una èczema que patia. El doctor li va aconsellar que marxés immediatament a Karlsbad per fer una cura d’unes quantes setmanes, però Goebbels no podia permetre’s ni un dia de festa i no va fer aquella cura. Després de la reunió, Goebbels va culpar al ministre Hermann Göering per no haver aconseguit convertir-se en el sector influent de Hitler, tal i com desitjaven alguns jerarques.

Hitler va parlar davant dels Reichsleiter i els gauleiters, però no els va mencionar el què estava passant a Tunísia i no els hi va dir ni una sola paraula de que les tropes aliades ja havien penetrat en els voltants de la ciutat de Tunis i que el port estava en poder dels britànics. En canvi, el dictador els va assegurar que el submarí era l’arma per tallar les artèries dels Aliats. Però la realitat era que els submarins alemanys, els U-Boots, ja no donaven els resultats que havien donat anys enrere. En un sol mes havien perdut 41 submarins amb 1.136 homes. Parlant un cop més dels jueus, Hitler va dir que s’havia de posar de nou l’antisemitisme en el centre de la lluita ideològica com havien propugnat i propagat en el NSDAP en diverses ocasions i va exclamar una vegada més que els jueus havien d’abandonar Europa. El dictador també va renegar de Miklos Horthy no hagués pres mesures més dures contra els jueus argumentant valors humanitaris que per ell no tenien cap tipus de valor.

A Tunísia:

Els combats continuaven i la ciutat de Tunis va caure en mans del 8º Exèrcit britànic. Els jueus alliberats es van treure l’Estrella Groga que els nazis els hi havien obligat a portar. Els nord-americans, amb Omar Nelson Bradley al capdavant, varen entrar a Bizerta, que havia caigut en mans franceses el dia anterior. Per altra banda, les forces aliades varen acabar de tancar en tres bosses les restes de les tropes del comandant Hasso von Manteuffel, que estaven sense municions i sense queviures.

En els Estats Units:

J. Edgar Hoover va enviar-li a Franklin Delano Roosevelt i a Harry Hopkins un memoràndum en el qual els advertia que alguns membres del Projecte Manhattan, sobretot Jacob Robert Oppenheimer, treballaven com espies per al govern soviètic.

6 de maig de 1943

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

A Berlín, Adolf Hitler, que havia arribat a la capital per assistir al funeral d’Estat de Viktor Lutze, mort en un accident de cotxe, es va reunir amb Joseph Goebbels. El dictador li va admetre que la situació a Tunísia era desesperada per la impossibilitat d’enviar subministraments a les tropes.


La revista Israelitischen Wochenblatt va publicar un article d’un testimoni ocular que explicava que la revista Der Stüermer enviava els seus redactors fotogràfics als diversos guetos de l’Est i que tots coneixien el què passava allà dins.

A Polònia:

En el gueto de Varsòvia, els alemanys varen registrar les cases que havien sigut cremades per ells, i varen quedar molt sorpresos que d’entre les ruïnes trobessin en vida a 1.553 jueus, dels quals 356 els varen afusellar d’immediat.

En el front oriental:

En el sector sud:

A prop de Stalino, al matí, el tinent coronel Nikolai Baránov va morir en combat quan tornava a la seva base després d’escortar als Petliajov que bombardejaven els forces de terra alemanyes. Baránov va ser enterrat a la zona fins que el 1963 varen traslladar les seves restes.

A l’Atlàntic:

A un quart de deu del matí, Karl Döentiz va ordenar en els seus submarins que deixessin d’atacar al comboi ONS-5 de Peter Gretton, compost per 40 vaixells i escortat per dos destructors, una fragata i quatre corbetes, perquè després de nou dies seguits atacant-los ja havien perdut vuit naus, i set més havien patit danys, i, en canvi, els Aliats només havien perdut 13 vaixells mercantils. A més, a l’Atlàntic els alemanys varen perdre cinc submarins.

A Tunísia:

Després de que el dia anterior els britànics iniciessin l’Operació Strike, a primera hora del matí Hans-Jurg von Arnim va comunicar als seus homes que “darrere d’ells només hi havia el mar i a davant els seus enemics” i, per tant, no els quedava més remei que avançar fins l’últim home. En aquell instant, la 4º Divisió índia va atacar i varen prendre la posició dels seus enemics pràcticament per sorpresa. En sortir el Sol, la infanteria ja controlava els seus objectius establerts i els nous tancs mitjans Churchill varen seguir avançant.

A les set del matí, a prop del turó Grenadier, es varen reunir comandants, entre ells Arthur Coningham, periodistes i algun polític britànic, per analitzar la situació. En aquell precís moment, els Aliats varen volar cap a les posicions alemanyes per saber el seu estat i quan varen tornar, abans de les nou del matí, varen informar que ja no tenien res a bombardejar perquè no hi havia cap avió i no havien vist cap signe d’activitat. Però les tropes alemanyes estaven camuflades a les seves trinxeres, en el seu lloc de tir, sota un dens camuflatge. A més, Brian Horrocks va tardar en enviar els seus blindats a la zona d’atac.

Tot i els informes dels seus avions de reconeixement, els Aliats van mantenir l’ordre de bombardejar i, a la nit, les tropes d‘Harold Alexander, amb el suport de bombarders artillers i aeris, varen llançar una ofensiva general des de l’oest cap al sud. En el triangle format pels pobles de Sidi Salem, Sidi Abdallah i el punt Pierot, els alemanys varen continuar fortificant les seves posicions i, a la nit, varen ser atacats.

Aquell dia va caure Bizerta en mans franceses i, més lluny de Mateur, la 1º Divisió blindada nord-americana va destruir una dotzena de carros alemanys.

 

5 de maig de 1943

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

Els alemanys van anunciar que havien enfonsat a 102.000 tones aliades al fons del mar.


Heinrich Himmler va tornar a rebre tractament del doctor Felix Kersten i li va parlar de la reunió del dia anterior amb els alemanys que vivien al Bàltic. El líder de les SS estava molt enfadat amb ells perquè no acceptaven l’autoritat del govern alemany i, fins i tot, va dir que hagués preferit que els russos els haguessin matat. Pensava enviar-los a Arkhangelsk després de la guerra. Kersten li va recordar que molts d’aquells homes servien a l’exèrcit alemany i que centenars d’ells havien caigut, però Himmler va continuar amb la seva idea de que els alemanys del Bàltic els havien decebut. Himmler va visitar aquell dia la ciutat de Zagreb.


Werner Heisenberg va pronunciar un discurs a l’Acadèmia d’Aviació en el qual va assegurar que l’energia atòmica no tindria cap aplicació militar en un futur pròxim, i molt menys abans del final de la guerra. Tot i això, Heisenberg va treure el dibuix d’un reactor que consistia en un contenidor cilíndric amb planxes de mineral d’urani i aigua pesada com moderador.

En el Mediterrani:

El general de divisió Kurt Thomas va morir en un accident aeri quan sobrevolava entre Tunísia i Sardenya. A títol pòstum va ser nomenat tinent general.

A Tunísia:

A la nit, els britànics varen iniciar l’operació Strike per acabar amb les forces alemanyes a Tunísia. Formacions massives de bombarders nocturns varen atacar a les posicions de l’Eix, seguides del foc de l’artilleria amb més de 450 canons. Més de 16.600 projectils varen caure sobre les posicions alemanyes aquella nit.

A l’Atlàntic:

A la nit, els alemanys varen perdre cinc submarins i disset més varen ser danyats de gravetat.

En els Estats Units:

El MPC, el Comitè de Política Militar, va proposar que Japó fos el lloc escollit per utilitzar per primer cop la bomba atòmica.