4 d’abril de 1943

Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

El secretari d’Estat Gutterer va rebre un teletip a través de l’Oficina Central de la Seguretat del Reich d’un sergent de les SS de Smolensk. En el teletip informava sobre una fossa comuna propera a Katin en la que hi havia oficials i soldats polonesos lligats. Segons les estimacions del membre de les SS, es tractava de 6.000 executats per formacions de guàrdia de la NKVD. Els cadàvers s’havien conservat en bon estat gràcies a la terra argilosa. Els alemanys varen confiscar nombrosos documents d’identitat, xapes d’identificació, amulets i diaris.


A Frankfurt, el gran pont sobre el riu Òder va ser destruït en un acte de sabotatge per un grup anti-nazi.


En el Das Reich, Willy Beer va escriure un article acompanyat de fotografies amb el títol: Els soviets. Destins personals a l’Est. L’autor volia provar amb exemples que el bolxevisme destruïa l’home intel·lectual, castrava a l’individu, reduïa al científic i al filòsof a un obrer mecànic especialitzat i amb una finalitat precisa, voler mostrar que cada individu estava massificat. En l’article, on s’atacava durament al sistema bolxevic, es deia que aquest sistema no exigia saviesa, professionalitat, diligència, geni, que no anés més enllà de fer triomfar la dictadura soviètica en l’interior i l’exterior. Grau màxim d’esclavitud, exclamava l’articulista, que continuava dient que l’home soviètic era l’eliminació del dret humà i de la dignitat humana.

A Polònia:

A Auschwitz es va posar en funcionament el Crematori V.

A Líbia:

Unes dues dotzenes de tripulacions aliades varen rebre instruccions per enlairar-se aquella tarda per bombardejar el port italià de Nàpols. Se’ls va donar la ruta que tenien que seguir, que els duria a través del Mediterrani a la punta d’Itàlia i després al llarg de la costa nord de Sicília, abans de virar al nord-est cap a Nàpols. Mentre es celebrava la reunió per definir l’ofensiva, l’aeroport de Soluk va ser l’escenari d’una frenètica activitat per començar l’atac al mateix temps que el personal de terra preparava els bombarders de combat. Un darrere de l’altre, els Liberator es varen enlairar de Solukah, varen creuar la costa libanesa i varen volar sobre el Mediterrani rumb a Nàpols.

Però durant el dia es va girar una tempesta d’arena que va penetrar en els motors d’alguns B-24. La majoria es varen veure obligats a tornar a mesura que els seus motors començaven a petardejar. Nou dels tretze aparells del grup de l’aparell famós Lady Be Good varen tenir que avortar la missió abans d’arribar al seu objectiu. Entre ells hi havia els dos aparells guies. A més, es varen adonar que per culpa d’un fort vent s’havien desviat cap a l’est i s’estaven dirigint a l’Adriàtic, massa a l’est de l’objectiu. En aquells moments el Lady Be Good ja portava sis hores volant, s’estava fent fosc i els tripulants començaven a sentir el fred tot i portar els seus vestits de vol escalfats elèctricament. A més, el vent havia canviat de rumb cap al nord i els pilots varen tenir problemes per tenir l’aparell en el rumb correcte. Quan per fi varen arribar al seu objectiu varen veure alguns incendis a terra i varen creure que havia de ser el resultat de l’atac contra Nàpols. Però, preocupats per la falta de combustible, varen decidir no bombardejar. En canvi, varen virar al sud i varen tornar a través del Mediterrani. L’operador de ràdio, Robert E. La Motte, va aconseguir una posició des de l’estació de l’illa de Malta, i els va proporcionar un rumb que els havia de dur a Bengazhi. Durant les dues hores i mitja següents, el Lady Be Good va seguir volant cap a la seva base. A mitjanit, per culpa de la foscor la tripulació no va trobar la costa i varen demanar una altra posició per aterrar. Poc després, un dels aparells volava sobre Solukh i es varen disparar coets de senyals per atreure la seva atenció, però l’avió va seguir rumb al sud i va penetrar cada el desert, ja que els tripulants pensaven que sobrevolaven el mar. L’aparell no va aterrar a on se l’hi havia indicat.

Durant els següents dies, el Grup de Bombarders va enviar avions per buscar de l’avió perdut, però no es va trobar res. El 1959 es varen trobar les restes del Lady Be Good en el desert de Líbia, a uns 720 quilòmetres al sud de Solukh. Gran part de l’equip de bord encara estava en bones condicions. Els petroliers de la British Petroleum que el varen descobrir no només varen trobar efectes personals dels tripulants, sinó també instruments de l’aparell en perfectes condicions de funcionament. Hi havia paquets de primers auxilis, inclús un botella d’aigua, però no hi havia rastre dels tripulants. El seu destí era un misteri que va fer que molta gent s’interessés pel cas. Els petroliers varen observar que les hèlices dels motors estaven posades en bandera i varen arribar a la conclusió que la tripulació havia saltat en paracaigudes quan varen observar que els dipòsits de combustible estaven pràcticament buits. També varen identificar els noms de la majoria dels tripulants. Llavors, la Força Aèria nord-americana es va començar a interessar-se pel tema. Es va enviar a Líbia un equip del Sistema Mortuori del Intendent de l’Exèrcit dels Estats Units amb l’esperança de trobar els cossos dels desapareguts. L’equip va visitar les restes del Lady Be Good i va realitzar una exhaustiva recerca en els voltants i va trobar més artefactes, però no es va descobrir què l’hi havia passat a la tripulació. Al primer de febrer de 1960, un altre equip de prospectors petroliers es va topar amb les restes de cinc dels tripulants a uns 130 quilòmetres del lloc a on s’havia estrellat l’avió. També varen descobrir el diari del copilot Robert Toner, que explicava que la tripulació s’havia llançat en paracaigudes i que faltava un dels seus membres. L’última anotació, amb data el 12 d’abril de 1943, deia:

Encara no hi ha ajuda, nit molt freda.

Els tripulants havien saltat en paracaigudes pràcticament sense aliments ni aigua, i combinat amb les dures condicions feia que fos insuportable. Però el diari també revela que tres d’ells havien deixat els altres i havien anat a buscar ajuda. Això va provocar que una altra expedició del Servei Mortuori de l’exèrcit nord-americà els anessin a buscar. L’Operació Clímax, l’operació per trobar les restes d’aquests tres aviadors, es va organitzar a la primavera de 1960. Però varen ser uns altres dos petroliers els qui varen descobrir el primer cadàver quan varen confondre un crani amb un ou d’estruç. El tripulant havia caminat pràcticament 190 quilòmetres amb tant sols unes tasses d’aigua i caramels. Cinc dies més tard, lOperació Clímax va descobrir una altra col·lecció d’ossos que eren d’un altre tripulant, però els del tercer tripulant no es varen trobar. Al final, les restes de l’aviador que havia desaparegut durant el salt en paracaigudes varen ser trobades a l’agost de 1960 per un altre equip de prospecció. Es va determinar que el cordatge del paracaigudes s’havia enredat i que, en conseqüència, aquest no s’havia obert. L’home va morir a l’instant en xocar contra el terra. D’aquesta manera, disset anys després del seu últim intent de vol, els tripulants del Lady Be Good varen poder ser enterrats adequadament.

A Tunísia:

Per insistència d’Arthur Tedder, varen obligar a Arthur Coningham a disculpar-se davant de George Patton per haver reaccionat malament davant les propostes del comandant californià. La trifulga es va solucionar i els dos varen menjar junts.

 

3 d’abril de 1943

Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

Davant els indicis que tenien de que l’Abwehr estava actuant contra el règim, el jutge instructor Manfred Roeder va ordenar que es registrés el quarter general de l’Abwehr en busca de proves incriminatòries.


A la nit, els britànics varen atacar Essen provocant la destrucció de 635 edificis i 526 varen resultar greument danyats.


Leon Blum, Eduard Daladier i Maurice Gamelin varen arribar al camp de Buchenwald, del qual hi estarien unes setmanes. Un comandant de la Gestapo els va distribuir en tres habitacions diferents.

A la Gran Bretanya:

Guy Liddell del MI5 va constar per escrit que la falta d’unitat entre el MI6 i la SOE era una greu amenaça per ells.

A Tunísia:

Davant de la crisis desencadenada per George Patton després de queixar-se de que l‘1 d’abril no havia rebut cobertura aèria i la contundent resposta del comandant britànic Arthur Coningham, negant l’afirmació de Patton, Arthur Tedder, Larry Kuter i Tooey Spaatz es varen reunir a Telepte per debatre les afirmacions de comandant californià. Tedder estava molt enfadat amb Coningham perquè patia que les seves declaracions no malmetessin les relacions entre britànics i nord-americans. Per insistència de Tedder, varen obligar a Coningham a disculpar-se l’endemà.

2 d’abril de 1943

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

Joachim von Ribbentrop es va reunir amb el rei de Bulgària Boris III, que aquest li va explicar que els 25.000 jueus que quedaven en el seu país els tancaria en camps de concentració enlloc de deportar-los al Reich. Von Ribbentrop li va insistir de que la solució més radical era la més correcte, però el monarca no es va moure de la seva postura, ja que els necessitava per la construcció de carreteres i només va permetre deportar els jueus de Tràcia i Macedònia.

A França:

Eduard Daladier, Léon Blum i Maurice Gamelin varen abandonar el poble d’Aulant, a prop de Clermont-Ferrand, per, juntament amb León Jouhaux, ser deportats cap a Mannheim i, d’allí, al camp de Buchenwald.

A Tunísia:

Francis Tuker va anunciar en una conferència que la seva 4º Divisió Índia s’endinsaria a la nit pels turons de Fatnassa i les serralades de Zouai, on s’hi dirigien les forces de l’Eix, ja que des d’allí podrien dirigir el foc de l’artilleria i ajudarien a obrir una bretxa en la línia enemiga a través de la qual el 10º Cos podria entrar per, a continuació, desviar-se cap a la costa i envoltar a l’Exèrcit Panzer italià. A Bernard Law Montgomery no li va fer gens de gràcia el pla de captura d’aquelles muntanyes, però finalment es va deixar convèncer pel general Leese, que li va prometre que s’atacaria a primeres hores del 6 d’abril i la missió tindria èxit.





1 d’abril de 1943

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

En el Berghof, Adolf Hitler va rebre al general Italo Gariboldi en companyia del general Efisio Marras, l’agregat militar a Berlín. Els dos varen ser conduïts a la gran sala, on els esperava un Hitler de mal humor. Els ajudants dels italians es varen reunir a l’altra sala amb l’objectiu de seguir la cerimònia a través de la cortina que separava les dues sales. Sense dirigir-li la mirada, Hitler li va entregar a Gariboldi un estoig tancat que contenia la Creu de Cavaller. Segons més tard, li va dir que estava molt ocupat i va abandonar la sala.


Heinrich Himmler va ordenar en el Cap de la Policia de Seguretat i del SD la composició d’un informe abreviat, amb un balanç net, per presentar-li a Hitler sobre la qüestió jueva.


Joseph Goebbels va contestar la carta de l’explorador suec Sven Hedin del 20 de març, on li aconsellava que no prohibís el llibre Tägliche Losungen und Lehrtexte. El ministre el va informar de que estava disposat a autoritzar de nou l’edició, tal hi com s’havia fet en el passat, tot i la limitada capacitat d’impressió en el Reich.


En aquella data, la Biblioteca d’Investigacions sobre la Qüestió Jueva posseïa al voltant de 550.000 volums (unes 3.300 caixes de llibres). Per altra part, uns 24.000 volums (aproximadament 325 caixes), destinats a l’oficina es trobaven en la Direcció de l’Estat Major de Berlín, així com 220.000 volums (unes 650 caixes) reunits en els diversos centres de recuperació de l’Estat Major especial que estaven esperant ser traslladats a Francfort del Main.

A la Unió Soviètica:

L’agent de l’espionatge militar soviètic, Sándor Radó, va informar a Moscou dels primers detalls dels plans operatius d’un atac alemany en la zona del Kursk.

A Tunísia:

Els Aliats varen continuar avançant. Però els alemanys no havien dit encara la seva última paraula i, aquell mateix dia, varen atacar des de l’aire un dels punts d’observació de George Patton, matant a tres homes, entre ells l’ajudant de camp de comandant californià. Patton es va queixar en un informe que no havia tingut cobertura aèria, però Arthur Coningham el va contradir.

31 de març de 1943

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

Es va actualitzar l’informe de Richard Korheer del 23 de març sobre els jueus deportats als camps de l’Est. Aquest informe, realitzat amb la tipografia gran que s’utilitzava pels documents destinats a Adolf Hitler, li va ser presentat al dictador el 19 d’abril per ordres de Heinrich Himmler.

A França:

El govern de Vichy va entregar als alemanys el resistent Loustanau-Lacau després d’haver passat dos anys a la presó acusat d’haver volgut provocar una revolta al nord de l’Àfrica. Els alemanys el varen internar al camp de concentració de Mauthausen.

A Polònia:

El gueto de Cracòvia va quedar liquidat i els habitants seleccionats pel treball varen ser enviats al camp de treball forçat de Plaszow, que estava sota el comandament de l’austríac Amon Goeth. 


A Auschwitz va començar a operar el Crematori II.

30 de març de 1943

Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

En el Berghof, Adolf Hitler va celebrar una reunió per avaluar la situació. Entre els presents hi havia Heinrich Himmler, que després de la reunió va retornar al front oriental. 


El comandant general interí del 5º Cos d’Exèrcit va comunicar que una altra vegada havien rebut nombroses queixes de que l’Arma SS feia propaganda amb mètodes il·lícits per incrementar les seves unitats.

A l’Àrtic:

Els britànics varen suspendre els combois àrtics a la Unió Soviètica perquè no podien proveir-los d’una escorta suficientment forta per protegir-los contra el creixent augment d’embarcacions de guerra alemanyes a Noruega.

En els Estats Units:

Henry Stimson va crear una unitat per vigilar i censurar tota notícia de premsa sobre temes nuclears.

29 de març de 1943

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

La RAF va bombardejar Berlín.

A Macedònia:

A les sis del matí va començar a Skopje l’embarcament de 2.404 jueus en els vagons de càrrega en els antics coberts de tàbac. L’embarcament es va completar a les dotze del migdia i mitja hora més tard va sortir direcció a Treblinka passant per Albània.

A Tunísia:

La columna de Philippe Leclerc va entrar a la ciutat de Gabes.

A Espanya:

El submarí alemany U-77 va ser enfonsat per dos avions britànics a les costes de Cap, Alacant. 38 tripulants de l’U-Boot varen morir i només nou varen sobreviure gràcies al pesquer Peñón de Ifach. El seu patró, Andrés Perles García, va ser condecorat amb la Creu de l’Ordre de l’Àguila Alemanya.

28 de març de 1943

Diumenge:

A Tunísia:

El 8è Exèrcit de Bernard Law Montgomery va obrir un camí en la Línia Mareth, que va senyalar el principi del final de la campanya del nord de l’Àfrica.


Per insistència de Dwight D. Eisenhower, Omar Bradley es va reunir amb Harold Alexander per discutir la futura Operació Husky, la invasió de Sicília. Alexander tenia molt clar com volia actuar i va explicar que estava disposat a utilitzar el 2º Cos en l’atac final. En el flanc nord de l’illa italiana volia utilitzar el 1º Exèrcit. Bradley, per la seva part, va aconseguir que el comandant britànic els cedís la divisió Red Bull. 

27 de març de 1943

Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

A la nit, la RAF va bombardejar Berlín, destrossant per atzar un magatzem secret de la Luftwaffe i es va destruir una gran quantitat d’equips de ràdio, radars i altres materials.

A Tunísia:

Al sud, les tropes del general britànic Bernard Law Montgomery varen trencar la línia Mareth. Per altra part, el general Harold Alexander va enviar la 34º Divisió d’Infanteria nord-americana a apoderar-se del pas Foundouk, però un fort foc d’artilleria enemiga els va aturar. Tot i això, la batalla ja estava decidida a favor dels anglosaxons. El 10º Cos va perseguir als alemanys, ja en retirada.

Davant de la imminent derrota, Jürgen von Arnim va convocar a Hans von Luck per explicar-li el seu pla d’evacuació i volia que el presentés davant d’Adolf Hitler. Von Luck ja li va deixar entendre que tindria poques possibilitats d’entrevistar-se amb el dictador, ja que Hitler, segons Von Luck, menyspreava als generals. Von Arnim no es va donar per vençut i li va demanar que volés a Roma, fes que Albert Kesselring segellés el seu pla i després es reunís a Berlín amb Heinz Guderian perquè també el firmés. A continuació hauria d’anar al Berghof per entrevistar-se amb Hitler. Però el pla no va funcionar perquè no li varen permetre l’entrevista amb Hitler i, a més, li varen prohibir tornar a Tunísia.

A l’Atlàntic:

Per un error bèl·lic dels propis Aliats, aquests varen enfonsar el portaavions britànic HMS Dasher amb 379 persones a bord.

A Suïssa:

Els informants de la línia Viking varen canviar el seu relat dels últims dies i ara varen negar que hi hagués perill d’una invasió alemanya.

26 de març de 1943

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

Continuant amb les constants confrontacions entre el SD i les SA, el Scharführer SA Hermann Springer, Blockstellenleiter interí del SD, va rebre del seu estàndard SA una nota que deia que “segons havia ordenat el grup SA Weichsel, cap militant de les SA podria prestar servei en el SD”. Per tant, li recomanava en el termini de vuit dies a prestar una declaració jurada en la que fes constar la seva separació definitiva del SD.


A la nit, els britànics varen atacar Duisburg.

A Tunísia:

El 8º Exèrcit britànic va començar una tercera ofensiva que va causar grans pèrdues a les forces de l’Eix, que ja no tenien possibilitats de substituir-les. L’espai aeri ja estava en mans dels Aliats, que enfonsaven la majoria de les embarcacions de transport que intentaven creuar el Mediterrani. A les quatre de la tarda, l’artilleria i la infanteria neozelandesa, seguida per la 8º Brigada blindada, va començar a avançar amb força. Fins a dos quarts de vuit del vespre varen aconseguir obrir pas a través de la 21º Divisió Panzer. Finalment, varen posar els tancs en forma de cercle defensiu i es varen preparar per passar la nit.

Hans Jürgen von Arnim va ordenar-li en el general italià Giovanni Messe que es replegués sobre la línia del riu Akarit, amb el mar a l’est i els aiguamolls a l’oest, on les forces de l’Eix havien construït fortificacions al costat d’una gran fossa natural que formava una excel·lent defensa.

A Birmània:

La 18º Divisió japonesa va ocupar Sumprabum i va portar les seves avantguardes fins al principi de la Ruta de Ledo, però la 38º Divisió xinesa va aturar l’avanç japonès que es dirigia a Nathkaw.

En el Pacífic: 

En la Batalla de les illes Kommandorsky, en el mar de Bering, dos creuers i quatre destructors nord-americans a les ordres de Charles H. Mc Morris varen combatre contra quatre creuers i cinc destructors japonesos. En veure la superioritat numèrica japonesa que no esperava, el contraalmirall va ordenar la retirada. El vicealmirall japonès Bushiro Hosogaya els va perseguir i els va començar a bombardejar durant les següents quatre hores. El creuer Salt Lake City de Mc Morris va ser tocat diversos cops i els motors de la nau es varen col·lapsar. Davant d’aquella difícil situació, el contraalmirall nord-americà va ordenar en els seus destructors que construïssin una densa cortina de fum per fer la nau invisible als ulls dels japonesos. Finalment, els japonesos varen abandonar l’acció just abans de poder explotar la seva superioritat numèrica. Els dos bàndols varen acabar amb un creuer greument danyat, però els nord-americans varen comptar aquella batalla com una victòria perquè varen aconseguir que el comboi japonès no arribés al seu destí. De fet, Mc Morris va ser condecorat i Hosohaya destituït.