Dijous:

En el Reich:

A Ucraïna:

Al migdia, Adolf Hitler va explicar en els seus convidats que era important saber les conseqüències econòmiques que tindria patia un atac d’invasió i els va confessar que sempre havia patit per un atac al Ruhr. Després d’explicar-los d’on sostreien minerals de gran importància, el dictador els va dir que a Espanya hi havia dos moviments: els papistes que volien restaurar la monarquia i renovar l’aliança amb la Gran Bretanya i els falangistes que aspiraven a ocupar Gibraltar i part d’Orà, una possessió francesa al nord de l’Àfrica. El dictador preveia que Francisco Franco tindria problemes amb les prestacions franceses per les seves colònies. També va acusar als oficials italians de ser massa vells i la infanteria italiana de no ser prou bel·ligerant, però va afirmar que Itàlia fabricava, tancs, avions i canons. Dirigint-se en to de broma a l’almirall Theodor Krancke, Hitler va lamentar que no haguessin assistit a cap combat entre cuirassats i va acusar a la Kriegsmarine de no fer la seva feina i va assegurar que si s’ocupessin de la defensa de Creta podria retirar de l’illa una sèrie de tropes que es necessitaven en altres fronts.

Però Hitler en aquells moments estava molt preocupat per la situació en el front oriental, sobretot a Stalingrad. Gerhard Engel va explicar aquell dia que Hitler s’enfadava molt quan arribaven males notícies del front oriental.

A Alemanya:

A la una de la matinada va sonar la primera alarma antiaèria d’aquell any a la ciutat de Dresden. Tot i que va haver violents dispars, no va caure cap bomba i, al cap de tres quarts d’hora, va cessar l’alarma.

---

Els britànics varen bombardejar Nordkirchen.

A Hongria:

A Budapest va tenir lloc l’enterrament d’Esteve Horthy, el fill del regent Miklos Horthy, que havia mort el 20 d’agost de 1942. Després de la cerimònia, Joachim von Ribbentrop, que va anar al funeral com a representant del Reich, es va entrevistar amb el comte Galeazzo Ciano per explicar-li que la Unió Soviètica era molt forta i que seria capaç d’aguantar un atac japonès. Després de la reunió, Von Ribbentrop va convidar al gendre de Benito Mussolini a l’habitual cacera de Shoenhof per finals d’octubre.

A França:

Els alemanys varen elaborar plans per reunir als jueus francesos de la zona no ocupada amb la col·laboració de les autoritats de Vichy. 

A la Unió Soviètica:

A la nit, Gregory Zhukov va anar de l’aeroport Vnukovo de Moscou al Kremlin en un cotxe de l’Estat Major soviètic. Rodejat de membres de la Stavka, Iosif Stalin el va rebre i li va explicar totes les novetats de Stalingrad per després ordenar-li que es fes càrrec de l’estratègia global d’aquella regió. Després varen anar tots junts a sopar, i Stalin va explicar les mesures temporals que havia introduït per atacar als alemanys. El 1º Exèrcit de Guàrdies, el 24º i el 66º els va enviar contra el corredor que els alemanys havien creat entre el Don i el Volga. Però el dictador soviètic va admetre que aquells atacs desordenats eren ineficaços i desitjava que Zhukov trobés una solució. Abans de marxar, Stalin li va concedir el títol de diputat del Soviet Suprem de l’Exèrcit, la qual cosa feia que Zhukov quedés en un rang on només hi tenia per sobre seu a Stalin.

Dimarts:

En el Reich:

A Ucraïna:

Adolf Hitler va rebre el gauleiter Lauterbacher i, juntament amb els demés convidats, va explicar que el gran mèrit de Hjalmar Schacht havia sigut posar en marxa el comerç d’exportació i va afirmar que quan es tractava d’enganyar a la gent l’antic ministre era incomparable. Després d’assegurar que la Wehrmacht era un agent de distribució ideal perquè els soldats enviaven a les seves famílies diversos productes dels països ocupats, el dictador va dir que si aconseguien augmentar el racionament a l’octubre els britànics veurien que ja no els podrien vèncer per fam com en la Primera Guerra Mundial. També va dir-los que no hi havia res més estúpid que una persona rica perquè els considerava avariciosos i, per aquest fet i per d’empobrir-los, volia tenir sempre oberts els casinos.

A Alemanya:

Wilhelm Frick va promulgar un decret segons al qual els alsacians i els lorenesos reconeguts com a alemanys rebrien la civitas germànica i podien servir a les files de la Wehrmacht. En seguit, els dos territoris es varen mobilitzar per ingressar a l’exèrcit alemany.

A França:

Els alemanys varen començar la construcció del Mur de l’Atlàntic.

A Polònia:

El Batalló policial 101 va començar una batuda contra els jueus a la ciutat de Miedzyrzec. Després de detenir-los varen conduir-los des de les seves cases fins a la plaça del mercat, on els varen maltractar tenint-los drets sota l’intens Sol. Els qui es varen resistir o no podien seguir-los varen ser assassinats al carrer i els qui a la plaça es movien també eren assassinats a trets. Els hiwis i alguns membres de la policia alemanya de la ciutat es varen divertir fuetejant-los. A més dels homes, les esposes d’alguns alemanys, com Wohlauf, l’esposa del capità Julius Wohlauf que estava embarassada, així com un grup d’infermeres de la Creu Roja alemanya, varen participar en aquella atrocitat. En total varen matar a un miler de jueus i varen deportar a altres 10.000 als camps d’extermini.

---

En el gueto de Varsòvia, el jove Israel Kanal va atemptar contra la vida del comandant de la Policia jueva, Jósef Szerynski, complint les ordres de la resistència jueva del gueto.

A Rússia:

La Policia de Campanya de l’Exèrcit va advertir a tots els grups d’Exèrcit que en els camps hi havia grups de gitanos que prestaven serveis als partisans. Aquesta Policia va afegir que si només es castigava a una part dels gitanos l’actitud seria més hostil cap a les forces alemanyes i encara donarien més suport als partisans i, per tant, proposava exterminar-los sense pietat.

A Líbia:

Erwin Rommel va conquerir la ciutat de Tobruk, que fins llavors estava sota el control dels britànics. A continuació, Rommel va avançar cap a Egipte.

En el front oriental:

En el sector sud:

A Stalingrad, la ciutat encara cremava després de l’atac alemany del 23 d’agost i els tancs alemanys varen atacar al sud de la ciutat. El Partit Comunista de la ciutat va declarar la ciutat en estat d’emergència.

---

Les avantguardes blindades del general Paul Ewald von Kleist varen entrar a Mozdok, a 80 quilòmetres de Grozny, el centre petrolífer més important de la Unió Soviètica, a 160 quilòmetres del mar Caspi.

---

A la nit, acompanyat per un grup de paracaigudistes, Nicolas Kusnietzov va ser llançat a la zona ocupada pels alemanys.

A la Gran Bretanya:

Al voltant de les tres de la matinada, Mark Clark va rebre rebre un telegrama de George Marshall en que li comunicava que els caps de l’Estat Major a Washington començaven a preocupar-se de l’èxit de la futura Operació Torch i li varen demanar només tirar-la endavant si estaven segurs d’aconseguir-ho. Un desembarcament a Tunísia ho trobava massa arriscat, en canvi va suggerir un desembarcament a Orà i Casablanca.

A la nit, Clark i Dwight D. Eisenhower varen ser convocats al 10 de Downing Street per sopar amb Winston Churchill. El primer ministre els va encoratjar a tirar endavant l’Operació Torch, amb independència dels problemes que poguessin sortir. Els va assegurar que tant Iosif Stalin com Franklin Delano Roosevelt també pensaven igual que ell en aquest tema. Clark li va manifestar que el que necessitaven eren decisions definitives i li va recriminar que els canvis que s’havien produït fins llavors només havien portat confusió. Churchill li va prometre acció.

A Nova Guinea:

Tropes japoneses varen arribar a la badia de Milne, a la punta est de l’illa, a prop de Rabi. A partir d’aquest dia va començar un contraatac australià. Aquesta va ser la primera derrota japonesa a terra.

A Guadalcanal:

Els nord-americans varen atacar embarcacions japonesos que transportaven reforços a Guadalcanal i els varen obligar a retrocedir.

Dilluns:

En el Reich:

A Ucraïna:

En el quarter general del Wehrwolf, al migdia, Adolf Hitler es va discutir amb els seus generals. El general Franz Halder va proposar que el 9º Exèrcit, que lluitava a Rzhev, es retirés i s’agrupés en una línia més petita, ja que patia moltes baixes, però Hitler no volia ni sentir a parlar d’una retirada i va desautoritzar la idea del general i el va desacreditar davant dels altres generals de forma insultant dient-li que només pensava en retirar-se. Profundament ofès, Halder li va contestar en veu alta que allí estaven caient milers d’homes en una situació desesperada perquè no es permetia en els seus comandants prendre l’única decisió raonable i se’ls mantenia lligats de peus i mans. Enfadat davant d’aquella acusació, Hitler li va clavar una mirada desafiadora i li va dir irritat que ell no tenia dret a dir-li res perquè continuava ocupant el mateix càrrec que en la Primera Guerra Mundial i no portava la condecoració negra dels ferits en combat. A la nit, sabent que tots els presents estaven consternats i avergonyits per aquella forta discussió, Hitler va intentar calmar a Halder fent-li veure que ell tenia raó en no demanar la retirada, però la relació entre ells dos ja feia temps que no era la més adequada.

A Polònia:

Hans Frank va presentar la seva dimissió com a governador del Govern General després de que el març fos acusat, sobretot la seva esposa Brigitte Frank, de corrupció. Tot i la dimissió, Frank va dir davant dels seus subordinats que abans que el poble alemany passés gana haurien mort de fam els habitants de les regions ocupades. Va explicar que el Govern General s’havia compromès a entregar 500.000 tones de blat a Alemanya, és a dir, comparat amb els subministraments de l’any anterior enviarien aquell any sis vegades més. A continuació, Frank va anotar que havien condemnat a morir de gana a un milió i mig de jueus, però va afegir que no tenia més valor que el d’una nota marginal.

---

Aquell dia va acabar la matança perpetuada per la Companyia de Reserva policial Colònia a la ciutat de Kielce. Des del 20 d’agost, la Companyia va assassinar a més de 20.000 jueus.

A Alemanya:

226 bombarders britànics (104 Wellington, 61 Lancaster, 53 Stirling i 8 Halifax) varen atacar la ciutat de Frankfurt. Algunes bombes no varen caure en els objectius establerts i varen impactar en els pobles de Schwalbach i Eschborn. Per aquell atac els britànics varen perdre 16 bombarders.

A França:

Els francesos varen enviar de Drancy a Auschwitz un transport, el número 23, compost sobretot per nens i adolescents malalts jueus que havien sigut hospitalitzats mentre enviaven als seus pares també a Auschwitz. Tots els nens, 553 (288 nens i 265 nenes), varen morir a les cambres de gas només arribar al camp polonès. 465 d’ells tenien menys de 12 anys i 131 menys de sis anys. 92 homes varen ser seleccionats pel treball i només tres d’ells sobreviurien la guerra. 

En el front oriental:

En el sector sud:

Al nord de Stalingrad, a les 4:40 de la matinada, les bateries de canons de la 16º Divisió Panzer varen obrir foc de barrera sobre les posicions soviètiques al voltant de Spartakovka i del riu Moraia Meshetka. Poc després, els panzers del Grup de combat Krumpen varen sortir de les seves posicions per dirigir-se cap als seus objectius, però es varen veure obligats a retrocedir davant l’intens foc de les trinxeres soviètiques, poderosament fortificades dies abans. Veient que la seva defensa anava bé, els soviètics varen organitzar una contra-ofensiva enviant uns quants carros de combat T-34 que estaven sense pintar perquè acabaven de sortir de la secció de muntatge de la fàbrica. Llavors, el general Hans Hube va demanar per ràdio al quarter general del 6º Exèrcit que l’informessin del per què tardaven tan en rebre les divisions de suport. El que no sabia Hube era que aquestes unitats també estaven patint. La 3ª Divisió Motoritzada estava a la ciutat de Kuzmichi i acabava de capturar un tren de mercaderies soviètic completament carregat de camions nord-americans Ford i jeeps Willys, però varen tenir que tornar a les seves posicions per enfrontar-se a un perillós atac de la 35º Divisió de la Guàrdia soviètica, que s’estava infiltrant des del nord per ocupar la separació existent entre les divisions 3º i 60º Motoritzades, situades a l’oest. Encapçalats per molts tancs, els soldats soviètics varen baixar per l’estepa i varen descendir sobre els dos flancs de les dues divisions alemanyes. La resposta alemanya no va tardar en donar-se i els canons antiaeris alemanys amagats varen disparar les seves salves directament sobre els carros soviètics, que varen explotar en mil trossos.

Mentrestant, el cap del 6º Exèrcit, Friedrich Paulus, llegia els missatges radiats per les seves tres divisions a l’estepa i es començava a preocupar pel seu estat. Intentant complir les demandes del general Hube, Paulus va avisar a la Luftwaffe perquè comencés a subministrar municions i homes a la 16º Divisió Panzer a les afores de Stalingrad.

A trenc d’alba, la ciutat de Stalingrad estava completament destrossada. La zona cèntrica estava arrasada, la central depuradors estava destruïda i hi havia molts incendis. De seguida molta gent va intentar fugir de la ciutat, però tots eren vigilats pels membres de la policia de la NKVD. En el Volga, remolcadors i embarcacions obrien pas al voltant del cap Nord de les illes Golodni i s’apropaven a poc a poc al lloc d’embarcament. Atracats en el moll, aquestes embarcacions corrien el perill d’enfonsar-se pel pes dels passatgers, que avançaven desesperats per les planxes mentre observaven els avions de reconeixement alemanys que radiaven informació a les seves bases de Morosóvskaia i Tatsinskaia.

Per impedir que la 16º Divisió Panzer continués avançant pel nord, Andrei Yeremenko va enviar una brigada de 6.000 homes del coronel Semion Gorojov al nord de la ciutat, cap a la fàbrica de tractors Dzerhinski, per constituir-hi un front que englobés aquell complex. Un altre grup, format per la infanteria de Marina de l’esquadrilla soviètica del Pròxim Orient, va ser amuntegat en un comboi d’automòbils per dirigir-se des del turó Mamaiev a les trinxeres situades al llarg del riu Mokraia Meshetka, a un quilòmetre i mig més al nord de la fàbrica de tractors, on els grups de combat alemanys intentaven ocupar. Per reforçar encara més aquella posició, des de la fàbrica Octubre Roig, que estava sent menys amenaçada, la milícia civil i les tropes regulars varen creuar la fàbrica de tractors per dirigir-se al riu Mokraia Meshetka. Els alemanys fins llavors només havien pogut ocupar l’estació terminal de transbordadors del Transvolga, que enllaçava amb el ferrocarril Kazajstan. Finalment, durant aquell dia, el 14º Cos Panzer va aconseguir avançar cap a les importants fàbriques de tractors Dzerhinski, però ho va fer a un preu molt alt perdent a molts dels seus homes pel camí.

Tal i com havia demanat el general Paulus hores abans, els Stukas varen bombardejar el lloc de sortida dels transbordadors per espantar a la població. Sense a on poder-se amagar, la gent va córrer d’una banda a l’altra desesperats. Molts es varen dirigir cap a la paret del clavegueram, però les bombes els varen tocar de ple i varen morir. Els equips mèdics varen amuntegar els morts en els senders mentre uns quants supervivents intentaven pujar desesperats a les embarcacions per fugir. Però els Stukas els varen veure i varen caure en picat, fins a uns trenta metres d’altura, i varen metrallar a les embarcacions matant a molta gent.

---

Durant aquell dia va tenir lloc l’última càrrega de cavalleria de la Segona Guerra Mundial quan els soldats italians del regiment Savoia Cavalleria es varen trobar totalment rodejats per les tropes soviètiques a prop del riu Don, a Izbushensky. L’única possibilitat que tenien era trencar el cercle soviètic, i els italians se la varen jugar amb una càrrega de cavalleria. Els italians varen aconseguir fer retirar als soviètics, que varen abandonar els seus morts i ferits en el camp de batalla, així com gran quantitat de material. Aquesta gesta va ser recompensada amb nombroses condecoracions.

A Guadalcanal:

Aquell dia es va produir una violenta batalla aeronaval entre les forces nord-americanes i japoneses. Els nord-americans varen aconseguir enfonsar el portaavions Ryuho, a més d’un creuer lleuger, un destructor i una embarcació pel transport de tropes, fet que va provocar la mort de diversos milers de japonesos. També varen ser abatuts 90 avions japonesos, mentre que els nord-americans només en varen perdre 20. 

Diumenge:

En el Reich:

A Ucraïna:

Adolf Hitler va ordenar que es conquerís la ciutat de Leningrad i va desplaçar un seu Exèrcit, que es trobava a Crimea, per ajudar al mariscal de camp Erich von Manstein a conquerir-la. 

Davant les disputes entre Otto Dietrich i Joseph Goebbels, el dictador va establir en una disposició que totes les directrius per la premsa, incloses les de Goebbels, es canalitzarien a través de l’oficina de Dietrich, dictaminant que les conferències de Dietrich de les 12 del migdia serien les úniques que representarien la seva opinió. Goebbels, per contrarestar Dietrich, donarà la seva pròpia conferència ministerial a les 11 del matí. 

A Alemanya:

En el camp de concentració de Sachsenhausen varen arribar els set primers presoners especials per formar part de l’equip de l‘Operació Bernhard.

A França:

L’arquebisbe de Tolosa, Jules-Géraud Salège, va dir en referència a la deportació dels jueus:

Que nens, dones i homes, mares i pares tenen que ser tractats com un vulgar ramat de bestiar, que membres d’una mateixa família tenen que separar-se uns dels altres per ser enviats a un destí desconegut, li està reservat al nostre temps ser testimoni d’aquest espectacle tràgic!.

En el front oriental:

En el sector sud:

A primeres hores del matí i amb una forta calor, des de l’estepa del nord de Stalingrad varen sortir files de panzers alemanys, que varen avançar ràpidament cap als ponts que creuaven el Don per dirigir-se als suburbis de la ciutat. Maniobraven amb precaució pels pontons i varen continuar amb aquesta precaució fins arribar a la riba oriental. Després els varen seguir els camions que transportaven la infanteria, municions, aliments, medicines i combustible, matèria que escassejava. Les unitats de propaganda que acompanyaven a l’Exèrcit varen tirar moltes fotografies sobre els seus vehicles. Un fotògraf va tirar fotografies de record. A la tarda, des de les seves posicions podien veure les columnes de fum que havien deixat la Luftwaffe en atacar Stalingrad.

Però l’avanç alemany va ser vist pels soviètics, que varen disparar la seva artilleria. Per sort pels alemanys, la seva punteria era molt desigual i els carros i les tropes de suport es varen agrupar ràpidament en tres grups de combat situats en el ventall de la riba est del riu. Llavors, els alemanys varen rebre el suport dels stukas. En les puntes de llança, els operadors de ràdio de la 16º Divisió Panzer trucaven al quarter general del 6º Exèrcit, situat a Golubikna, a la riba occidental del Don, per informar de cada quilòmetre que feien. Els soviètics semblava que s’enfonsaven i la resistència del nord, on eren atacats pels carros alemanys, era inexistent. D’aquesta manera els panzers varen poder avançar amb certa facilitat cap al Volga, just al nord de Rynok. Els soldats alemanys, a la primera que podien, escrivien a les seves famílies des del Volga i es mostraven orgullosos de ser entre els primers que posaven un peu en la nova ocupació alemanya. Uns pocs que havien servit en la campanya de l’any anterior, trobaven que els edificis blancs dels apartaments del marge occidental de la ciutat tenien una retirada a Atenes. Aquesta estranya connexió va dur a alguns soldats a referir-se Stalingrad com l’Acròpolis.

La majoria dels habitants de Stalingrad estaven dormint quan els alemanys creuaven el Don. A la fàbrica de tractors Dzerzhinski, els homes i les dones del torn de nit preparaven el muntatge final de 60 tancs quan, a les cinc del matí, varen rebre notícies de que s’havia trencat el front. Enmig de tan moviment i de tants nervis, els supervisors varen convocar una reunió per organitzar línies defensives al voltant de la fàbrica. Més al sud, en el barracó Tsaritsa, el quarter general dels soviètics, el comandant Andrei Yeremenko va ser despertat per les constants trucades telefòniques. De seguida que es va anar sabent la notícia de l’arribada dels alemanys es va fer despertat a tot l’Estat Major de tota la ciutat. A només 500 metres de distància, a la Plaça Roja, els altaveus de color negre varen advertir als ciutadans de la possibilitat d’incursions aèries. Però molt pocs ciutadans varen prestar-hi atenció, ja que els últims dies l’activitat aèria alemanya havia sigut molt limitada. El president del Soviet de la ciutat, Pigalev, va ser l’encarregat de donar l’avís per la ràdio, però no va mencionar de que els carros alemanys havien arribat a la part nord de la ciutat. No volia que la gent quedés impregnada pel pànic.

A dos quarts de deu del matí, quan la temperatura va arribar a 40 graus, el suplent del comandant de la 7º Força Aèria soviètica va trucar al barracó Tsaritsa per parlar amb el comandant Yeremenko, que no havia tingut temps d’esmorzar, per dir-li que els pilots militars de vol de reconeixement acabaven d’arribar i que l’hi havien dit que s’estava desenvolupant una gran batalla a la regió de Màlaia Rossoshka, a uns quaranta quilòmetres al nord-oest de Stalingrad, i que tot el terreny estava cremant. Aquests pilots varen declarar a més que havien vist dues columnes d’uns cent carros cada una i, darrere d’elles, compactes columnes de camions i d’infanteria. Yeremenko va ordenar que d’immediat sortissin els avions. A les onze, Yeremenko es va reunir en un búnquer amb Nikita Kruschev i alguns generals per explicar-los que enviaria forces a la part nord de la ciutat. Seguidament varen discutir com trobar més reforços pels suburbis amenaçats, però tots els presents estaven molt deprimits i sabien que aviat haurien de lluitar en una batalla molt complicada i difícil de guanyar. Quan el comandant general Koshuniov va trucar per informar-los de que els alemanys acabaven de cremar un important dipòsit situat a l’estepa, Yeremenko va perdre els nervis que fins llavors havia conservat. Llavors, dos generals més varen arribar al búnquer i varen informar de que un nou pont de pontons, l’únic que unia a Stalingrad amb la riba oposada, acabava de ser construït pels alemanys. Yeremenko els va ordenar que el destruïssin d’immediat. Preparant-se per l’arribada dels alemanys, el 1º Batalló de milícies de treballadors (alguns anaven amb l’uniforme, però la majoria anava amb roba de paisà) es va dirigir a les barricades d’obrers aixecades al llarg del riu Mokraia Meshetka. En els patis de la fàbrica de tractors situats als dos extrems de la carretera principal de Stalingrad, els comissaris polítics i els capatassos assignaven feines a milers de treballadors. Aquests rebien un braçalet, un fusell i una canana amb municions abans d’anar als batallons als marges del riu. Els treballadors que no varen ser seleccionats per anar a lluitar varen anar avisar als familiars dels que havien marxat al front.

Al migdia, els panzers seguien avançant cap a l’est esperant arribar al Volga. Al costat de la 16º Divisió Panzer, la 3º Divisió de Muntanya va intentar desesperadament obrir pas. Més enrere, la 60º Divisió Motoritzada estava confusa per la pols que es va aixecar de cop i tocaven la botzina per saber a on eren per tal de no xocar entre ells. A la tarda, l’avanç va continuar i els comandants dels carros varen veure els campanars de les esglésies i les cases blanques de Stalingrad. Des dels seus micròfons que portaven penjats al coll varen cridar en els seus homes:

Aquí davant hi ha Stalingrad. 

Llavors, els Stukas varen tornar i els carros varen obrir foc. A les 16:08, la 8º Flota Aèria del comandant Wolfram von Richtofen, amb 600 bombarders Heinkel- 111 i Stukas, va bombardejar amb 1.000 tones de bombes la ciutat des de l’est per sorpresa dels soviètics, perdent a canvi només 3 avions. El lloc de comandament del Comitè de Defensa Municipal va rebre notícies dels llocs d’observació de tropes de Vigilància, Prevenció i Comunicació Aèries sobra l’arribada d’una quantitat de bombarders alemanys a la ciutat. Les sirenes antiaèries de seguida varen començar a sonar, igual que els xiulets de locomotores i les sirenes de les fàbriques L’atac va ser descomunal, s’atacava en grups de sis i nou avions a diferents nivells d’altura, i en total es varen comptar més de 2.000 sortides d’avions. L’objectiu principal era el centre de la ciutat, on no hi havien ni indústries ni militars, però sí la població civil, on moltes persones varen morir cremades per culpa de les bombes incendiàries. En total varen morir 300 civils en aquell primer dia. Els canons antiaeris dels voltants de la Plaça Roja varen disparar interrompudament per defensar-se, però varen anar tard. Dels tramvies es va fer baixar a la gent, que es varen quedar uns instants dempeus al mig del carrer en silenci veient com eren atacats. L’ona explosiva de les bombes va enfonsar la majoria de les cases dels carrers Gogol i Pushkin; la central depuradora d’aigua va quedar destrossada per un impacte directe i un altre impacte va tocar la central telefònica, que com a conseqüència va provocar que totes les comunicacions telefòniques quedessin interrompudes. La majoria de les peces antiaèries que disposava la defensa soviètica varen quedar destruïdes. A l’edifici del Pravda, al costat nord de la Plaça Roja, les bombes varen aixafar les parets exteriors i els supervivents es varen refugiar als subterranis. L’edifici s’enfonsaria al setembre. Mentre eren bombardejats, els altaveus de la plaça demanaven al poble que s’armés i lluités contra l’invasor. Però defensar-se era tota una quimera i fugir era molt complicat. Els avions alemanys disparaven a totes les persones que fugien de la ciutat buscant refugi més enllà del riu Volga. Quan varen acabar de destruir el centre, la ciutat va acabar de ser cremada quan els alemanys van bombardejar els enormes tancs de magatzem de petroli, que va encendre molts edificis que estaven construïts de fusta. Stalingrad va quedar en ruïnes, fet que va ser ideal per les tàctiques de guerrilla urbana, però els tancs varen tenir limitats els seus moviments. A les set de la tarda, el moment més intens del bombardeig, els dirigents del Soviet de la ciutat intentaven fer entrar en funcions una improvisada xarxa de subterranis i varen enviar ordres perquè continués la publicació del Pravda, tot i que l’edifici del diari estava destrossat i tots els treballadors estaven en un subterrani, a més que estaven massa espantats per poder treballar.

La ciutat va quedar en flames; els tancs de combustible es varen incendiar i sobre la ciutat, a gran altura, es varen aixecar densos núvols de fum negre que avançaven lentament ca al sud seguint la ribera.

Mentre la ciutat era atacada, darrere de la columna principal, els soldats alemanys varen entrar en els suburbis de Rinok, situats en el nord de Stalingrad, i varen seguir als tramvies. Quan els passatgers els varen veure es varen atemorir i varen abandonar ràpidament els tramvies per fugir. Creient que eren superiors, els alemanys se’n varen en fotre deixant-los per més endavant. A més, el 6º Exèrcit, flanquejat pels exèrcits romanesos, sota el comandament dels generals Petre Dumitrescu i Constantin Constaninescu, l’italià Italo Garibaldi i l’hongarès Gustav Jany, varen avançar des de Gumrak de manera brutal cap a Stalingrad, però la infanteria només va poder avançar uns quants metres. A Izbushensky, en la gran corba del Don, 600 soldats italians de la Cavalleria de Savoia varen carregar a cavall contra 2.000 soviètics armats amb morters i metralladores. Fent-los front amb sabres i granades de mà, els italians els varen foragitar. Aquesta va ser l’última càrrega de cavalleria exitosa de la guerra. 

Centenars de camions i de carros de combat es varen desplaçar aquella hora al nord de la ciutat, mentre els operadors de ràdio de la 16º Divisió Panzer transmetien la notícia al quarter general del 6º Exèrcit. A la nit, la 16º Divisió Panzer va arribar molt a prop de Stalingrad avançant a les seves línies de suport. A uns vint quilòmetres de la seva rereguarda, la 3º Divisió Motoritzada es va aturar per passar la nit. Quinze quilometres més enrere, la 60º Divisió Motoritzada s’havia encallat en un gegantesc embotellament. Llavors, el general Hans Hube va ordenar a la seva 16º Divisió Panzer que s’agrupés en un perímetre circular defensiu amb l’artilleria pesada de la Divisió, cobrint 360º del front. Al mateix temps, Hube va donar instruccions per un imminent atac a la ciutat.

A mitjanit, amb el barracó Tsaritsa rodejat d’incendis, el general Yeremenko, esgotat i molt preocupat, va despenjar el telèfon de conferències BODO per parlar amb el dictador Iosif Stalin. Al cap d’uns minuts, Stalin estava a l’altra banda de l’auricular i va poder sentir com li deien que la situació era molt greu i que els funcionaris de la ciutat desitjaven tancar algunes de les fàbriques per traslladar les mercaderies i les màquines a l’altra banda del Volga. El general li va insistir que tant ell com Kruschev s’oposaven a aquest trasllat, però Stalin, furiós, li va cridar que no volia discutir aquella qüestió. El Comitè de Defensa de l’Estat va prohibir aquesta evacuació perquè per ells seria una senyal de derrota.

---

A les afores de la ciutat, a les sis de la tarda, després de que fes dos dies que la 1º Divisió de Muntanya hagués arribar al cim del turó del riu Volga, el mont Elbrus, a 8 quilòmetres al nord de Stalingrad, vuit homes de la 16º Divisió Panzer del 6º Exèrcit, amb Herbert Leupold al capdavant, va aprofitar el bon temps del dia per tornar a pujar la muntanya per aquest cop sí hissar-hi la bandera del Reich. Quan varen arribar al cim varen descobrir que la bandera que havien intentat clavar dos dies enrere no estava en realitat a la cima, sinó a certa distància. Aquesta vegada sí que varen clavar la bandera i varen poder fotografiar el moment, però quan el Ministeri de Propaganda va veure les fotografies va lamentar de que no s’hagués filmat. D’aquesta manera, el 7 de setembre si va enviar un equip de filmació.

A Suïssa:

Davant la indignació de la nova llei del Govern de no deixar entrar jueus al país, el Govern va enviar una nova ordre telefònicament a la policia de fronteres perquè acceptessin als menors de 16 anys, a qui tingués contactes a Suïssa, a les famílies i a la gent gran. Els demés serien entregats de retorn a la Gestapo.

A les illes Salomó orientals:

Aquell dia es va produir una batalla naval entre les forces japoneses i nord-americanes que va durar fins al 26 d’agost.

Dissabte:

En el Reich:

A Ucraïna:

A la tarda, en el quarter general de Vinnitsa, Adolf Hitler va criticar als hongaresos de seguir el seu govern sense fer-se preguntes. A continuació, després de dir-los que acabava de llegir alguns llibres que creia que haurien de ser de lectura obligadora, com el llibre d’Aladorff, els va explicar que podria ser catastròfic que els britànics fossin expulsats de l’Índia perquè pensava que els soviètics se’n aprofitarien i va assegurar que “tot hi que els indis podien viure a la misèria sota el jou britànic” no viurien millor quan aquests haguessin marxat. El dictador va afirmar que els britànics no desitjaven una Índia superpoblada i va assegurar que si mai ocupava l’Índia enviaria unes comissions d’estudis per saber com vivia la població local i que provarien que els indis tenien una civilització més antiga que l’alemanya. Tot i això, va defensar que la raça blanca no havia sigut tant violenta com se la volia fer veure contra els indígenes de l’Índia o de Mèxic, ja que creia que aquests ja eren molt violents. Per ell, les atrocitats atribuïdes a Hernan Cortés eren la imatge de la moderació.

Canviant radicalment de tema, va comentar que en les proximitats de cada estació ferroviària de Rússia s’haurien de construir centres de recollida de cereals per portar-los cap a l’oest d’Europa. Volia a més que Ucraïna depengués del Reichsmark. També va dir que no estava d’acord amb la voluntat d‘Alfred Rosenberg d’elevar el nivell cultural de les zones ocupades. Tornant a parlar de l’Índia, va assegurar que si mai ocupaven el país canviarien les maneres de viure i els rituals de la gent autòctona com el d’incinerar els cadàvers dels difunts i llençar les cendres al riu. Després de lloar la bellesa de la ciutat de Budapest, els va confessar que havia enviat tots els arquitectes de Berlín a París perquè s’inspiressin per la transformació de la capital.

Més tard, després de rebre a Herbert Backe i al capità Topp, Hitler els va explicar en els seus convidats que amb el temps Iosif Stalin hagués fet de la Unió Soviètica un monstre superindústrialitzat per beneficiar el nivell de vida dels seus partidaris sense tenir en compte els interessos de la població. El va definir com un home que jugava brut, però amb classe, i va dir-los que veia probable que es volgués replegar cap a la Xina quan no tingués possibilitat d’escapar d’ells. Canviant de tema, va lloar la figura de David Lloyd George i va afirmar que l’antic primer ministre ja havia vaticinat en el seu temps que el Tractat de Versalles només portaria una altra guerra. Recordant la Primera Guerra Mundial, va afirmar que ells, els alemanys, havien obligat en els britànics a disparar a tot hora i, en conseqüència, havien eliminat la costum britànica d’aturar-se per fer el te de les cinc. A continuació, Hitler va confessar-los que es preguntava per què ara els britànics no els llençaven bombes incendiàries.  

---

Joseph Goebbels va veure algunes escenes d’un documental que s’havia gravat del gueto de Varsòvia i, després, va comentar en el seu Diari que el jueus allí mostraven que eren un “bub pestilent” que havien de fer desaparèixer des de qualsevol mitjà.

A Alemanya:

Roland Freisler va ser nomenat president del Tribunal Popular, el Volksgeritshof.

A Polònia:

En un poble de la regió de Bialystock, la Gestapo i les SS varen reunir a tots els homes i en varen escollir deu per torturar-los i afusellar-los. A la regió pròxima de Slonim, després de que un informe de la Gestapo descrivís una lluita armada de sis hores, varen afusellar a 200 partisans i a molta gent del poble, la meitat dels quals eren jueus, i es varen suprimir dos campaments de partisans. 

---

En el camp d’extermini de Treblinka, els guàrdies de les SS varen afusellar a la recepció del camp a una gran quantitat de jueus que acabaven d’arribar en un transport, ja que les cambres de gas estaven plenes. 

En el front oriental:

En el sector sud:

El 6º Exèrcit alemany ja estava a l’altra riba del riu Don i es preparava per avançar cap al Volga per conquerir la ciutat de Stalingrad, tal hi com desitjava Hitler. A la tarda, el general Hans Hube de la 16º Divisió Panzer i un coronel parlaven del treball dels pròxims dies en un hort proper al cap de pont quan, de sobte, un correu els hi va entregar un missatge. Hube el va llegir ràpidament. El missatge deia:

L’atac començarà demà a dos quarts de cinc de la matinada, Sickenius. 

Llavors, els dos homes es varen acomiadar i varen quedar per l’endemà. Hube va fer una pausa, es va tocar la gorra amb la seva única mà i li va dir irònicament:

Demà per la nit, a Stalingrad….

---

En el poble de Krasnodar, les SS varen agafar als pacients de l’hospital municipal i els varen carregar en un furgó i allí dins els varen enverinar. Un cop tots eren morts els varen enterrar en una fosa. Però, curiosament i sorprenentment, hi va haver un supervivent, Ivan Kotov, un torner especialitzat que tenia problemes crònics de salut i que aquell dia havia anat a l’hospital municipal per recollir un certificat mèdic. Kotov va arribar en el moment que les SS estaven carregant els pacients en un furgó. En un principi s’ho va quedar mirant, però el varen agafar i el varen ficar també dins del furgó amb la resta. De seguida va començar a sentir ofecs en quan va arrencar el furgó, però com que l’havien entrenat en una ocasió pels atacs aeris es va treure la camisa, la va amarar d’orina i es va tapar la cara amb ella. Va perdre el coneixement i quan es va recuperar estava enterrat a una fosa de la qual va sortir.

A la Unió Soviètica:

Stalin va enviar un telegrama als seus aliats per queixar-se de que obrissin un segon front al nord de l’Àfrica en la futura Operació Torch i no ho fessin a Europa, tal i com desitjava.

A Brasil:

El govern brasiler va declarar la guerra a Alemanya i a Itàlia.

Divendres:

En el Reich:

A Ucraïna:

En el Wehrwolf, al migdia Adolf Hitler va rebre a Rudolf Gercke. El dictador va explicar en el seu entorn que perquè un diari tingués vendes havia de tenir un llenguatge senzill per als seus lectors. Hitler va posar l’exemple de la Völkischer Beobachter, que quan Alfred Rosenberg n’era el director tenia un llenguatge difícil d’entendre i no es venia tant bé. El líder alemany va acusar a Rosenberg de no actuar de la forma correcte i va creure que no havia sigut competent per culpa dels seus orígens bàltics. Creia que les famílies bàltiques tenien cert aire de superioritat. També va criticar a les persones que es passaven el dia investigant sobre la genealogia de la seva família perquè estava segur de que els documents no sempre s’havien conservat fi de dignes i per tant hi havien masses interrogants. Canviant de tema, els va explicar que Fritz Sauckel l’hi havia explicat que una quarta part de les noies que venien de l’Est eren verges i va assegurar que no hi havia res més primitiu que l’amor. Hitler va fer una defensa a ultrança de la vida a les petites poblacions, tot i que va dir que en el camp es treballava molt i hi havia una mala dieta i una mala higiene, i va assegurar que gràcies als seus canvis en el model de vida el poble vivia una onada de salut.

A la tarda, Hitler els va relatar que quan es començava una operació militar s’havia de tenir determinació i no hi havien d’haver dubtes perquè sinó l’operació estaria condemnada al fracàs. A continuació va criticar que hi hagués dialectes a Alemanya, ja que considerava que perjudicava a certs sectors i per tant defensava que només hi hagués una manera de parlar única en alemany. Canviant de tema, Hitler va demanar que les taquígrafes estiguessin ben pagades i ben considerades perquè per les seves mans passaven grans secrets.

A Alemanya:

Joseph Goebbels va escriure que un alt comandament de les SS i cap de la Policia, probablement Krüger, l’havia informat sobre la situació en el gueto de Varsòvia. El ministre va deixar constància de que sabia que estaven evacuant els jueus en gran número cap a l’Est i va afirmar que l’assumpte jueu s’havia de manejar sense sentimentalismes i sense massa consideració, ja que per ell era l’única manera de resoldre l’anomenat problema jueu.

En el front oriental:

En el sector sud:

El 6º Exèrcit de Friedrich Paulus va travessar el riu Don fent cas omís a les defenses soviètiques per després dirigir-se a Stalingrad. Paulus va ordenar en el 51º Cos que un cop creués el riu es dirigís a Vertiachi. La maniobra va tornar agafar desprevinguts als soviètics.

---

En el Caucas, caçadors alpins alemanys del Grup Jaegers de la 1º Divisió de Muntanya varen intentar hissar la bandera de Guerra del Reich tot i els forts vents a quaranta metres del punt més alt del Elbrus, a 5.633 metres, gesta que va fer enfurismar a Hitler quan ho va saber perquè no volia que els seus soldats es distraguessin. Entre els 21 alpinistes que varen escalar aquesta muntanya n’hi havia tres del poble d’Oberstdorf: Kaspar Schwarz, el seu nebot Hans Schwarz i el fuster Otto Niederacher.

Després dels últims dos dies abortar l’expedició, els 21 alpinistes varen començar a escalar després de que per fi el temps millorés. Però quan es varen aturar per descansar a un refugi, a uns 320 metres del cim, les condicions varen empitjorar dràsticament, tot i això varen continuar. En voler clavar la bandera al cim es varen adonar que la tempesta l’havia malmès. Tot i que no podien fer fotografies, varen celebrar la gesta. La baixada encara va ser pitjor que la pujada per culpa de les condicions climàtiques. Els que estaven amb més forma física varen avançar els que ho estaven menys i varen tirar per la seva banda fins que els varen amenaçar d’aplicar-los un consell de guerra si no tornaven amb el grup. Quan l’equip va arribar per fi al Refugi 11 a les vuit del vespre varen descobrir que els faltava un alpinista. L’endemà va reaparèixer.

---

A Izbutsenskiji, en el Don, 600 soldats italians varen lluitar amb èxit contra 2.000 soldats soviètics armats amb morters i metralladores. Aquesta batalla va ser l’última càrrega de Cavalleria de la història europea, i va permetre unir el 6º Exèrcit alemany amb l’italià per la conquesta de Stalingrad.

A la Gran Bretanya:

Winston Churchill va tornar a la Gran Bretanya després de passar-hi 23 dies fora.

A Líbia:

Erwin Rommel va demanar que el rellevessin degut als seus problemes mèdics. El seu doctor li va diagnosticar desordres gàstrics persistents i una tensió arterial molt baixa combinada amb marejos. La Guineu del Desert va suggerir que Heinz Guderian fos la persona seleccionada per substituir-lo, però la seva petició va ser rebutjada i Rommel va tenir que seguir combatent.

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler i Joseph Goebbels varen parlar de l’atac britànic i canadenc del dia anterior a França. El dictador estava convençut de que l’operació aliada havia sigut obra de Iosif Stalin i creia que Winston Churchill estava sota les ordres del dictador soviètic. Parlant de Stalin, en va lloar la seva figura dictatorial i va comentar que quan Alemanya guanyés la guerra li perdonaria la vida i l’exiliaria a un balneari, però, en canvi, al primer ministre i al president Franklin Delano Roosevelt els penjaria.

Al migdia, Hitler va rebre el doctor Hans-Heinrich Lammers, el doctor Otto Thierack i el doctor Curt Ferdinand Rothenberger. El dictador els va explicar que acabava de llegir que un home havia sigut condemnat a tres mesos de presó per haver maltractat a un animal, concretament a una gallina, i els va confessar que no estava d’acord amb la sentència perquè trobava molt més injust caçar animals. Considerava que la justícia hauria de tenir en compte el mòbil que animava a cometre un delicte i que s’havia de veure la gravetat del delicte en relació a les circumstàncies. Per exemple, ara que estaven en guerra i que les dones treballaven a les fàbriques, creia que s’havien d’endurir les sentències contra aquells lladres que robaven les bosses de mà a les dones. També demanava actuar amb duresa, inclús amb la pena de mort, contra els lladres que aprofitaven per robar durant els bombardejos Aliats. Demanava actuar ja per tal de no minvar la moral dels seus soldats i considerava que era més dur ser soldat que no pas viure tancat a una presó. Per això considerava un error mantenir a “aquestes persones a les presons, mentre els exemples més esplèndids de la raça alemanya eren sacrificats al camp de batalla”. El dictador va afirmar que ell no era una persona brutal perquè, en la seva opinió, es movia únicament per la seva raó i va explicar-los que havia arriscat la vida més de mil cops i que si continuava viu era gràcies a la seva bona sort. Per ell sempre s’havia d’actuar sense mostrar debilitat i va assegurar que tots els “traïdors” del Tercer Reich moririen. Tornant a parlar dels caçadors furtius, va declarar que no els condemnaria a presó, sinó que els enviaria al front en un cos franc de les SS. Per defensar la tortura, els va relatar el cas Seefeld, que va confessar, segons el dictador, l’assassinat de 107 persones gràcies a les tortures que havia patit durant un interrogatori de la Gestapo mentre el ministre Frantz Gürtner no havia sigut capaç de descobrir més de 12 assassinats per aquell individu amb els seus mitjans. Considerava que la funció de la justícia era mantenir l’ordre social i per tant justificava tots els mitjans perquè es respectés tal ordre i va deixar clar que la missió dels jutges era enorme. Per aquest fet demanava modificar les ensenyances que es donava en les facultats de Dret. També creia que els advocats havien d’estar al servei de l’Estat i els va narrar dues experiències nefastes per als seus interessos que havia tingut amb uns advocats.

A la tarda, Hitler va comentar en el seu entorn que ell considerava que per guanyar la guerra no només havien de confiar en una arma com demanaven molts i els va recordar que si Frederic el Gran havia triomfat en el seu temps havia sigut gràcies a la seva astúcia. Hitler va defensar que si no fos per la mecanització que hi havia al país, Estats Units s’enfonsaria ràpidament. Canviant de tema, el dictador els va dir que sovint li preguntaven si la pel·lícula d’Otto von Bismarck es podia exportar i va afirmar que el Canceller de Ferro havia elogiat al Kàiser, però que Guillem II havia sigut un irresponsable allunyat del poble. El va culpar d’haver deixat que la socialdemocràcia arribés al poder i de desmoralitzar el poble amb la destitució de Von Bismarck. Inclús va afirmar que era d’ascendència jueva. Canviant un cop més de tema, el dictador va assegurar-los que ell mai regalaria un avió a ningú i els va confessar que ell no practicava cap esport perquè faria el ridícul. També els va relatar que quan Adolf Müller li ensenyava a conduir va ser empresonat i després de sortir en llibertat condicional temia que les autoritats bavareses aprofitessin qualsevol infracció seva per tornar-lo de nou a la presó i per això va preferir no conduir. Continuant defensant la idea de no fer el ridícul, els va senyalar que no podia entendre que Benito Mussolini volgués pilotar avions quan era clar que no en sabia. Dirigint-se a Nicolaus von Below, Hitler li va preguntar si Albert Kesselring pilotava avions. Von Below li va contestar que només un Storch i Hitler li va replicar que el que havia de fer era deixar que pilotessin els pilots professionals.

Després de la reunió amb Hitler, Goebbels va viatjar a Varsòvia, on es va trobar amb el SS-Obergruppenführer Friedrich Wilhelm Krüger, amb qui va parlar de l’eliminació del gueto.

---

Roland Freisler, secretari d’Estat en el Ministeri de Justícia, va ser nomenat president del Tribunal del Poble, el Volksgerichtshof, i Otto Thierack va ser nomenat ministre de Justícia en substitució de Franz Schlegelberger, considerat per Hitler massa tou.

A Polònia:

La Companyia de Reserva policial Colònia va massacrar, durant aquell dia fins al 24 d’agost, als jueus de la ciutat de Kielce. En total varen assassinar a més de 20.000 persones.

---

Heinrich Himmler es trobava de viatge d’inspecció entre Leópolis i Lublin.

A Hongria:

Esteve Horthy, vi-regent hongarès i fill del regent hongarès Miklos Horthy, va morir a Kiev en un accident d’avió quan l’aparell va caure en enlairar-se. El seu pare, tot i ser fidel al règim nazi, va sospitar que els alemanys estaven al darrere de la mort del seu fill perquè no volien que Esteve, considerat pels nazis amics dels jueus, algun dia arribés a governar Hongria.

En el front oriental:

En el sector sud:

En el Caucas, els alemanys varen ocupar la ciutat de Maikop.

---

Els alpinistes de la 1º Divisió de Muntanya que volien escalar el Elbrus, la muntanya més alta del Caucas, es varen veure obligades de nou a abortar el seu pla. A més, Heinz Groth, el líder de l’expedició va rebre un missatge de ràdio del general Lanz en el qual l’advertia de que estaven a punt de retirar-los el permís per ascendir el mont.

A Guadalcanal: 

La 1º Divisió del Cos de Marines del general Alexander A. Vandergrift va rebre per primer cop reforços per via aèria després de que l’aeròdrom Henderson Field estigués en condicions d’utilitzar-se.

Dimecres:

L’Operació Jubilee:

Al matí, 5.100 soldats canadencs de la 2º Divisió canadenca i 1.000 comandos britànics i rangers nord-americans, una divisió i dues brigades sota el comandament del general John H. Roberts varen desembarcar a la costa sud britànica de França, al port de Dieppe, a uns 100 quilòmetres de la Gran Bretanya, amb el suport de 252 vaixells de guerra (cap d’ells era més gran que un destructor), i 69 esquadrons d’avions. Així va començar l’Operació Jubilee amb l’objectiu principal de fer-se breument amb el control del port i de la ciutat. Els soldats havien de conquerir el màxim de soldats alemanys per interrogar-los, destruir les instal·lacions i les infraestructures i portar els avions de la Luftwaffe a lluitar contra la RAF per demostrar la debilitat aèria alemanya.

Però aquesta Operació va ser un fracàs; els comandos que tenien que destruir la bateria Goebbels, a l’est de Dieppe, es varen trobar a les 3:47 de la matinada amb un comboi coster alemany, que va donar la senyal d’alarma, amb una forta escorta. El xoc naval va fer que les llanxes de desembarcament es dispersessin abans d’hora i només 20 comandos varen aconseguir arribar a terra. Tot i això, varen ser capaços d’obstruir l’acció de la bateria alemanya impedint que disparessin cap al mar. Els canons de la bateria Hess varen quedar fora de combat. Les fases preliminars de l’Operació havien anat bé, però quan els canadencs es preparaven per desembarcar els errors de planificació es varen fer més que evidents. De seguida la força principal dels canadencs es va apropar al port de Dieppe, però en no poder utilitzar bombarders pesats, només dos esquadrons de bombarders mitjans varen enlairar-se a trenc d’alba per atacar al voltant del port. La seva força va ser insuficient. Només els seguien un grup de caces que no eren tan potents com els bombarders. Com havien esperat els Aliats, els caces Messerschmitt Me 109 i Focke-wulf Fw 190 es varen enlairar des de diferents aeroports de tot el nord de França i, de seguida, es varen produir violents combats sobre el Canal de la Mànega. En inferioritat numèrica i de potències, els Aliats varen atacar als alemanys amb els canons de les embarcacions aliades. Aviat es va fer evident que la Luftwaffe, que operava a prop de les seves bases, estava guanyant la partida als Aliats.

Mentre el combat aeri es produïa, les llanxes de desembarcament recorrien els últims metres fins a la costa. Per poder desembarcar sense trobar resistència, els canons de les embarcacions aliades els varen proporcionar foc de cobertura. Però les bateries costeres alemanyes, més poderoses, els hi varen tornar el foc, tocant les llanxes de desembarcament i inclús varen enfonsar un destructor. Algunes llanxes varen quedar danyades o encallades en el mar. Per salvar-se, els canadencs varen saltar d’elles, però es varen trobar amb un dens foc dels alemanys ja previnguts. D’immediat, els canadencs varen començar a patir nombroses baixes. A més, per si les coses ja no anaven prou malament, les erugues dels tancs Churchill varen tenir problemes amb la gruixa capa de còdols, que va quedar desgastada per l’aigua de la platja, cosa que els va convertir en objectius fàcils pels canons antitancs alemanys. Els que varen aconseguir arribar al dic de tres metres d’alt, que estava a l’altra banda de la platja, es varen trobar amb la impossibilitat de superar-lo i, llavors, encara més tancs Aliats varen ser destruïts. En conseqüència va augmentar la confusió a les platges pels Aliats i, a sobre, alguns reforços varen desembarcar en llocs erronis. El general Roberts, que supervisava el desembarcament des d’un dels destructors, es va trobar amb la impossibilitat de determinar quina era la verdadera situació, en especial perquè les comunicacions amb la costa eren deficients. Amb les baixes dels canadencs en augment, Dieppe es va convertir en una batalla desequilibrada, tot i que alguns soldats varen aconseguir entrar a la ciutat holandesa. Durant els combats, la població local va quedar-se a les seves cases, en part per la por i també per les consignes radiades per la BBC, que va demanar en els habitants que es mantinguessin al marge de les operacions. Al final, Roberts es va adonar que l’Operació no anava com estava planejat i a les nou del matí va ordenar la retirada.

Però la confusió causada per la matança a les platges i les comunicacions deficients varen dificultar la retirada, i es va necessitar més de quatre hores per dur-la a terme. Els homes s’apilaven a les llanxes de retorn i algunes d’elles varen bolcar i l’artilleria alemanya els va acabar de rematar. Dels 5.000 homes desembarcats, 4.384 varen ser morts o ferits, el 90% dels canadencs. Centenars de soldats canadencs varen ser capturats, i set comandaments de batalló es varen rendir. En canvi, els alemanys només varen perdre a 345 homes i només varen ser fets presoners quatre soldats de la Wehrmacht que varen ser enviats a la Gran Bretanya. A més, els Aliats també varen fracassar en els atacs a la Luftwaffe, mentre els alemanys perdien 119 avions, els Aliats en varen perdre 555, 106 dels quals varen ser completament destruïts durant la batalla. Tot i el fracàs de l’Operació, el sergent de la RAF, Jack Nissenthall, va fer una incursió contra una estació de radar alemanya i va aconseguir recollir informació crucial pel futur. A Dieppe va morir el primer soldat nord-americà caigut en combat en territori europeu, el tinent dels Ràngers, Edward V. Loustalot.

Un fet curiós d’aquella Operació es va produir quan un grup de soldats canadencs va matar a uns quants obrers de l’Organització Todt que estaven construint búnquers en aquella zona. El més probable és que els soldats canadencs es pensessin que eren funcionaris polítics, ja que aquells obrers portaven els uniformes nazis amb el braçalet amb la creu gamada i, segurament per aquest fet, els varen assassinar. Alfred Jodl va comentar aquells assassinats al ministre Albert Speer, i varen arribar a la conclusió de que es podria haver evitat si l’Alt Comandament de la Wehrmacht hagués comunicat en els Aliats, a través de Suïssa, quin era l’uniforme que feia servir l’Organització Todt. Tant Speer com Jodl varen creure que era millor no informar d’aquell fet a Adolf Hitler per por a possibles represàlies. Però Hitler ja havia sigut informat d’aquells fets per l’enginyer de l’Organització Todt i enemic de Speer, Xaver Dorsch. Hitler també va arribar a la conclusió de que la causa d’aquells assassinats era per culpa de l’uniforme, però tot i que Speer li va demanar més tard treure el braçalet amb la creu gamada en aquells treballadors, no va voler que el deixessin de portar. Tot i aquell error, Hitler es va mostrar molt satisfet per haver eliminat l’operació aliada i va dir que per primer cop els britànics tenien “l’amabilitat de creuar el Canal per veure les seves noves armes“. Per aquella victòria, Hitler va acceptar dies més tard enviar a Dieppe deu milions de francs en agraïment a l’actitud dels ciutadans i va ordenar que es posés en llibertat a tots els soldats francesos presoners de guerra que tinguessin família a Dieppe. Els francesos ho varen aprofitar per demanar una gran quantitat de presoners que no tenien cap relació amb Dieppe.

Un altre fet curiós d’aquella catàstrofe aliada va tenir lloc quan un grup de soldats que pertanyien als Fusellers de Mony-Royal varen aconseguir arribar a un poble després d’obrir pas per la platja. Després de quedar-se sense munició, els alemanys els varen fer presoners. Per humiliar-los, els alemanys els varen fer despullar. Mentre es treien la roba, un dels canadencs va saltar damunt d’un vigilant i li va prendre l’arma i després va disparar contra la resta d’alemanys. Els canadencs varen marxar pels carrers del poble amb només els calçotets posats direcció a la platja per reunir-se amb els seus companys. Quan varen passar per davant de les posicions alemanyes, cap alemany es va atrevir a atacar-los .

En el Reich:

Adolf Hitler i Joseph Goebbels es varen reunir en privat per analitzar la situació. El dictador li va dir que les operacions en el Caucas estaven marxant extraordinàriament bé i li va prometre que l’atac  contra Stalingrad estava a punt de començar i que la ciutat seria conqueria en 8 dies després de ser totalment arrasada. L’objectiu principal era el d’apoderar-se dels camps petrolífers del Caucas per assegurar definitivament el proveïment de petroli i tallar el de la Unió Soviètica. Hitler anava més enllà, perquè pensava ocupar Àsia Menor, envair Iraq, Iran i Palestina per privar als britànics del proveïment de petroli.

---

Martin Bormann va escriure que els eslaus tenien que treballar per ells, els alemanys, i que quan no els necessitessin per treballar tenien que morir, ja que la fertilitat eslava no els interessava.

A Polònia:

En el camp de concentració d’Auschwitz, Rudolf Hoess va sol·licitar a l’empres especialitzada Topf und Söhne un incinerador continu de cadàvers per la producció en massa.

---

Els alemanys varen deportar tots els pacients que estaven ingressats en un sanatori jueu a Otwock, a prop de Varsòvia, al camp d’extermini de Treblinka.

A Alemanya:

Davant de les informacions que sortien del Ministeri d’Afers Exteriors sobre l’anomenada qüestió jueva, Joachim von Ribbentrop va trucar a Martin Luther, el sotssecretari d’Estat i cap del departament Abteilung Deutschland, per demanar-li explicacions. De fet, volia saber per què s’havia tardat tant dins del seu Ministeri en aprovar la deportació dels jueus romanesos. En un informe de dotze pàgines redactat en dos dies i entregat al ministre el dia 21 sota el títol de Molt urgent!, Luther li va explicar el contingut de la Conferència de Wannsee del 20 de gener. Tot indica que Luther, que va participar en la famosa Conferència i en d’altres en que es varen prendre decisions sobre la Solució Final, no hauria informat fins llavors al seu ministre del contingut de les reunions. És més, inclús en aquest informe Luther no li va parlar dels assassinats que es cometien sinó de les deportacions, que considerava, inclús les dels altres Estats, molt necessàries per solucionar el conjunt de l’anomenada qüestió jueva. No li va explicar què passava amb els jueus deportats a l’Est i només li va mencionar que eren enviats el més lluny possible.

En el front del oriental:

En el sector nord:

Els alemanys varen ser atacats a les afores de Leningrad. Els soviètics varen llençar la seva ofensiva un cop més des del front de Vóljov cap al sud-est.

En el sector sud:

El general Friedrich Paulus amb el seu 6º Exèrcit de la Wehrmacht va començar un atac a la ciutat de Stalingrad. De seguida els britànics varen dubtar de que la Unió Soviètica pogués resistir l’atac a Stalingrad. Per altra banda, els alemanys varen ocupar la ciutat de Krasnodar.

---

Un grup d’alpinistes alemanys de la 1º Divisió de Muntanya va intentar escalar el cim del Elbrus, la muntanya més alta del Caucas, però una tempesta els va obligar a retrocedir.

En el nord de l’Àfrica:

El mariscal britànic Claude Auchinleck va anunciar que en els dos últims mesos havien capturat a 10.000 soldats de les forces de l’Eix. Al mateix temps, Harold Alexander va enviar-li la seva directiva oficial a Bernard Law Montgomery en la que li ordenaven resistir i lluitar a on era sense cedir terreny. El comandant del 8º Exèrcit va estar d’acord amb les ordres.

A l’Atlàntic:

El U-564 de Teddy Suhren va enfonsar dues embarcacions més.

A Guadalcanal:

Una unitat avançada de 917 soldats japonesos va desembarcar dels destructors a Punta Taivu, a l’est del perímetre defensiu japonès a Lunga. Subestimant la força dels marines nord-americans, els japonesos varen realitzar un atac nocturn frontal a Alligator Creek. L’assalt va ser contingut pels marines, que varen contraatacar i aniquilar la unitat japonesa.

Dimarts:

En el Reich:

Adolf Hitler va dictar la Directriu número 46 en que ordenava intensificar la lluitar contra els partisans. Per tal de que la gent conquerida no es revoltés, es va ordenar que les comunitats col·laboracionistes rebessin més racions d’aliments i, a més, quedarien exemptes dels treballs forçosos. Es tractava, segons Hitler, de donar un tracte just a la població local perquè ” hem pres consciència de que la condició per la destrucció de les bandes és que la població pugui tenir la seguretat de disposar d’un mínim per sobreviure”.

A Polònia:

Hans Frank es va reunir amb Fritz Sauckel per dir-li que estava content de comunicar-li que havien destinat a 800.000 obrers polonesos al Reich, però li va confessar que ara només li podia portar a 140.000 obrers més i que aquest era el seu límit perquè en el cas de que necessités més obrers seria necessària la intervenció de la policia, ja que no hi havia més voluntaris que volguessin forçar als polonesos a ser enviats com esclaus.

---

Entre les quatre i les cinc de la matinada, els homes del Batalló policia 101 varen entrar en el petit poble de Lomazy, un poble de menys de 3.000 habitants, on més de la meitat d’ells eren jueus que provenien de diferents llocs. Els alemanys havien deportat aquests jueus a Lomazy durant els mesos anteriors. Els homes de la segona companyia del Batalló varen necessitar dues hores per detenir a les seves víctimes i portar-los al punt de reunió establert, el camp d’atletisme del costat de l’escola. Els que no varen poder avançar cap al camp varen ser assassinats a sang freda. Els alemanys varen abatre als ancians, els malats i els joves en els carrers o en les mateixes cases. Els que varen reunir en el camp d’atletisme varen ser separats per sexes i els varen fer està allí durant unes hores mentre els fotografiaven. Llavors, un destacament de la primera secció va agafar a un grup d’uns 50 jueus, a qui varen equipar amb pales i aixades, per portar-los a una zona boscosa situada a més d’un quilòmetre de distància, on tindria lloc l’execució. Allí els varen obligar a cavar una gran fosa. Els hiwis, que s’havien endarrerit de l’hora establerta, finalment es varen presentar al bosc i, després de dinar i de beure vodka, varen començar la matança. Perquè anessin ordenadament cap al lloc d’execució, els alemanys varen rodejar als jueus amb una llarga corda que els hi havien donat uns pagesos polonesos de la zona. Qualsevol que sortís de la corda era abatut. Quan es varen aproximar al lloc de l’execució, els alemanys varen tornar a separar als homes i les dones, col·locant-los en diferents llocs, a uns 50 metres de la fosa. Llavors els varen obligar a tots a treure’s la roba i els varen treure tot objecte de valor que portessin al damunt. Un cop tot a punt, els homes de la segona secció es varen col·locar en dues files i varen obligar als grups de jueus, formats entre quinze i vint persones, a córrer cap a la fosa entre les files d’alemanys que els cridaven i colpejaven amb els fusells. Llavors, els alemanys disparaven. La fosa, que feia entre 1,6 metres i dos metres de profunditat i uns 30 metres d’amplada per 55 de longitud, va quedar plena. Els hiwis, que estaven totalment borratxos, els remataven amb un tret a la nuca. Al final, els hiwis varen acabar tant borratxos que varen tenir que ser substituïts pels alemanys, que varen matar als jueus a través del foc creuat. No volien entrar a la fosa perquè hi havia aigua que s’havia barrejat amb la sang de les víctimes. Els batallons d’execució varen disparar durant mitja hora abans de ser rellevats per un altre grup. En total varen disparar durant dues hores. Quan els hiwis es varen recuperar de la borratxera, tot i que alguns d’ells es varen quedar adormits a la gespa, varen tornar a substituir els alemanys i varen disparar durant una altra hora. Aproximadament, 1.700 jueus, homes, dones i nens varen morir d’aquesta manera. Curiosament, molts d’aquests jueus procedien d’Hamburg, la ciutat natal dels membres del Batalló. Al final, cap al vespre, els alemanys només varen deixar una vintena de jueus vius perquè enterressin la fosa comuna. Quan varen acabar els varen també assassinar.

---

A Auschwitz, tot i que més de 10.000 presoners de guerra soviètics havien participat en la construcció del camp de Birkenau, només es varen registrar 163 presoners de guerra soviètics. D’aquests, 96 varen sobreviure fins el final.

En el camp de Belzec varen arribar-hi 45 vagons amb 6.700 persones, de les quals 1.450 ja estaven mortes.

A la Gran Bretanya:

Als molls del sud d’Anglaterra varen arribar els primers camions plens de soldats Aliats, la majoria canadencs, que l’endemà desembarcarien a Dieppe. Al vespre, aquests soldats varen començar a pujar a les embarcacions. A la nit, les dragamines varen netejar de mines la part central del Canal de la Mànega per assegurar que les embarcacions assaltants tinguessin un pas net cap a Dieppe. Per desviar l’atenció, la 8º Força Aèria nord-americana va atacar amb les seves fortaleses volants B-17 la ciutat de Rouen.

---

Arrel de la informació de l’Ambaixada nord-americana del 23 de juliol, el comitè tècnic que investigava sobre l‘energia nuclear per al sector militar es va reunir. El comitè va declarar que les informacions que acabaven de rebre indicaven que els alemanys continuaven amb les seves investigacions sobre l’energia nuclear. Una de les fonts dels britànics era la de Paul Rosbaud i en el seu últim informe no es va parlar de reactors alemanys en funcionament.

A Egipte:

Bernard Law Montgomery va agafar el comandament del 8º Exèrcit britànic substituint el general Neil Ritchie. Al mateix temps, el general Harold Alexander va substituir al general Claude Auchinleck com a comandant del Pròxim Orient.

A Guadalcanal:

A l’aeròdrom Henderson Field, que estava a punt de poder ser utilitzat, els nord-americans varen començar a rebre poc a poc els primers avions, però a Guadalcanal es va començar a estendre’s la disenteria i, a més, hi havia escassetat d’aliments i els primers combats a l’interior demostraven que la bossa de resistència japonesa seria més difícil d’eliminar-la del que es pensaven. A part, des de Tòquio es va assignar en el 17º Exèrcit del tinent Harukichi Hyakutake l’objectiu de reconquerir Guadalcanal. Les tropes rebrien el suport de les unitats navals, inclosa la Flota Combinada del comandant Isoroku Yamamoto amb base a Truck. Per intentar superar totes aquestes dificultats, William Halsey va substituir a Robert Lee Ghormley com a comandant en cap de les forces del Pacífic sud.