Dimecres:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg, Adolf Hitler va parlar amb Joseph Goebbels de l’anomenada qüestió jueva i varen discutir l’evacuació dels jueus del Reich a l’Est. El dictador li va dir que abans que res, els jueus havien d’abandonar el territori del Reich.

Després, Hitler va rebre la visita de Heinrich Himmler, que provenia del quarter general d’Hochwald. El dictador li va explicar, en to pessimista, que la guerra a l’Est podria durar deu anys, afirmació que va deixar glaçat a Himmler, que no s’esperava que les coses anessin tan malament. Hitler li va reconèixer que estava lluitant contra un enemic massa gran i li va dir que havia dipositat tota la fortuna d’Alemanya en l’Exèrcit. Himmler li va preguntar per què de cara a l’exterior assegurava que tot acabaria aviat, i Hitler li va respondre que els russos no li havien donat temps per preparar al poble per una guerra tan llarga.

A la tarda, Hitler es va reunir amb Himmler i Goebbels. El dictador els va parlar i diferenciar l’antisemitisme de l’antic alcalde de Viena Karl Lueger i de Georg von Schönerer. Tot i admetre que havia rebutjat a Lueger per les seves idees cristianes i socials, el dictador els va dir que al cap de poc havia sentit un gran respecte cap a l’alcalde i el va considerar un orador formidable. A continuació, Hitler va criticar la gestió de l’alcalde de Leipzig, Dönicke, a qui va definir com un excel·lent Kreisleiter però un pèssim alcalde i el va contraposar amb l’alcalde de Rothenburg i Lindau, Siebert, i l’alcalde de Nuremberg, Liebel, a qui va definir aquest últim com una gran personalitat. Hitler els va explicar que el decebia que grans ciutats que tenien un gran passat estiguessin governades per administradors de baixa categoria, però tot i això va defensar un Estat descentralitzat.  

A la nit, Hitler es va reunir només amb Goebbels i li va confessar que des del moment que havia arribat al poder s’havia plantejat s’hi tenia que conservar la cronologia cristiana o inaugurar una nova era. El dictador també li va dir que desitjava que en esperava que l’Exèrcit assimilés a poc a poc les tradicions més notables de Prússia, Baviera i Àustria i va criticar que només la Kriegsmarine portava la bandera de guerra del Reich. 

A Alemanya:

Les autoritats alemanyes varen promulgar l’acte d’expropiació de l’abadia de Münsterschwarzach, que havia sigut registrada per la Gestapo el 8 de maig i s’hi havia trobat llibres prohibits pel règim, llibres que havia col·locat la mateixa Gestapo dies abans. Tots els béns de l’abadia varen anar a parar a les arques del règim.

---

Els dirigents de l‘Església evangèlica de Meckenburg, Turíngia, Saxònia, Nassau-Hesse, Schleswig-Holstein, Anhalt i Lübeck varen emetre col·lectivament una proclama oficial en el que declaraven als jueus incapaços de salvar-se a través del bateig, degut a, segons la seva declaració, la seva “constitució racial, pel fet de ser responsables de la guerra i de ser enemics innats del món i d’Alemanya”. En conclusió, els dirigents demanaven que es prenguessin mesures més dures contra els jueus i se’ls expulsés dels territoris alemanys, encara que s’haguessin passat al cristianisme.

A Letònia:

Aquell dia va acabar les matances de jueus iniciada el dia 15 de desembre a la platja de Skede, al nord de Liepaja.

A Ucraïna:

Els alemanys varen desmantellar el gueto de Ialta, creat el 5 de desembre, després d’acabar amb la vida de tots els ocupants. 

En el front oriental:

A través d’una directiu, les tropes alemanyes varen poder formar sis legions nacionals. Armenis, àzeris, georgians, nord-caucasians, turcs i tàrtars del Volga es varen afegir als alemanys.

En el sector central:

Una gran formació de Ju-87 va atacar a la punta de llança de les forces del general Gregory Zhukov a l’oest de Tula i, segons els informes, varen destruir 13 carros de combat i al voltant de 200 vehicles.

En el sector sud:

El Grup d’Exèrcits del Sud va informar que encara que estiguessin matant a tots els jueus, no s’acabaria amb l’amenaça bolxevic. L’informe continuava relatant que les activitats bolxevics les realitzaven jueus, russos, georgians, armenis, polonesos, letons, ucraïnesos i, per tant, no es podia identificar la població jueva amb el bolxevisme com s’havia fet fins llavors.

---

Sis divisions d’infanteria alemanyes i dues brigades romaneses varen re-iniciar un altre atac contra la ciutat de Sebastopol. Aquest cop els alemanys tenien el suport de 1.275 canons i morters, uns 150 tancs i 300 avions, però tampoc varen poder contrarestar les defenses soviètiques.

A la Gran Bretanya:

Charles de Gaulle va prometre en els britànics que no havia ordenat a les seves tropes de la França Lliure que ocupessin les illes de Saint-Pierre-et-Miquelon.

A l’Atlàntic:

El comboi HG76 que es dirigia a Gran Bretanya era perseguit aquell matí per quatre submarins alemanys sense que els britànics se’n adonessin. Dos Marltlet que sobrevolaven el comboi varen clissar a un d’aquests submarins i varen informar de seguida al comboi. Els destructors varen obrir foc d’immediat, causant greus danys al U-131 de classe IX i obligant-lo a sortir a la superfície. En defensar-se, els bucs escorta es varen veure obligats a obrir foc amb els seus canons. La tripulació alemanya va saltar a l’aigua per no enfonsar-se amb el submarí. 44 d’ells varen ser rescatats.

A l’Àsia:

A Hong Kong, la 38º Divisió japonesa va obligar a replegar-se als defensors australians, indis, canadencs i britànics.

En el Pacífic:

Els japonesos varen continuar desembarcant a Borneo per apoderar-se dels pous petrolífers.

---

L’almirall Chester Nimitz va substituir a l’almirall Husband Kimmel com a comandant de la Flota del Pacífic després del desastre del 7 de desembre de 1941.

A les Filipines:

Douglas Mac Arthur va evacuar Manila i va retirar el seu Exèrcit a la península de Bataan.

Dimarts:

En el Reich:

A Polònia:

Adolf Hitler va arribar al quarter general de Rastenburg des de Berlín i allí va poder copsar que la realitat en el front no era tan optimista com havia descrit el 12 de desembre en els gauleiters. Un cop instal·lat va rebre l’anàlisi del comandant Fedor von Bock, fet feia uns quants dies, en que deixava clar que una retirada podia acabar amb una tragèdia per la falta de disciplina i organització dels soldats. A la nit, Hitler va trucar en el comandant Heinz Guderian a través d’una línia plena de sorolls. El dictador li va confirmar que no hi hauria retirada, es tenia que mantenir la línia de front i s’enviarien nous reforços. Per altra part, segons Nicolaus von Below, aquella mateixa nit Hitler va decidir assumir personalment el comandament suprem de l’Exèrcit en substitució del mariscal Walther von Brauchitsch, que estava clar que aviat dimitiria. Per un moment es va pensar en noms com Erich von Manstein i Albert Kesselring, però a Hitler no li agradava Von Manstein, i Kesselring acabava d’assumir el comandament de la Luftwaffe en el Mediterrani. Com a número 2 Hitler va col·locar-hi el mariscal Günther von Kluge.

---

En una reunió a l’edifici governamental de Cracòvia, el governador Hans Frank, que també acabava de tornar de la capital, va dir que el Govern General s’havia de lliurar de la presència dels jueus de la mateixa manera que s’havia de fer en tot el Reich, i va assegurar que el mitjà per aconseguir-ho depenia de les mesures que adoptessin i que no havien de tenir compassió. Frank va reconèixer que els criticaven per les mesures que s’havien pres contra els jueus, però els va dir que tenia clar que només volien tenir pietat amb el poble alemany i amb ningú més sobre la terra perquè, en les seves paraules, els demés mai havien sentit pietat cap als alemanys. El Governador va deixar clar que si es guanyava la guerra però els jueus continuaven vius la victòria només seria un èxit parcial. En una pregunta retòrica que va començar dient que s’iniciaria una gran migració jueva, va preguntar si es creien que els jueus serien acomodats en pobles del Ostland, i  Frank els va contestar que des de Berlín els havien respost amb la pregunta de per què els donarien tants problemes, i va concloure la seva pregunta retòrica dient que havien de destruir els jueus allà on els trobessin. Acusant-los de tots els mals, va dir que els jueus eren extraordinàriament danyosos per ells i va exclamar que eren uns perillosos paràsits. Calculava que vivien en el Govern General uns dos milions i mig de jueus, a més d’un milió més de mig jueus d’altres zones. Llavors va explicar que no els podien ni afusellar ni enverinar, però que havien de fer alguna cosa per anar disminuint aquest número en ple acord amb les instruccions que s’anessin donant per acabar amb el seu extermini. A continuació, Frank va declarar que la pena de mort dictada contra els jueus per desobediència a la prohibició d’abandonar els guetos havia de ser executada sense perdre temps. Llavors va intervenir el doctor Hummel, que va afegir que el procés de liquidació era massa lent, que estava recarregat de formalitats burocràtiques, i va demanar simplificar-ho i, per aquest motiu, va dir que havien d’estar agraïts a l’ordre de poder afusellar als jueus en els carrers.

A Alemanya:

Joseph Goebbels va rebre el comte espanyol de Mayalde per parlar de la situació d’Espanya. Quan va sortir de la trobada, el ministre va quedar molt decebut amb el comte espanyol, ja que es va negar a parlar d’una possible entrada d’Espanya a la guerra. Goebbels creia que els falangistes estaven dominats per l’Església, fet que li repugnava, igual com els modals de la burgesia espanyola.

Després, Goebbels va ser convocat al quarter general de Rastenburg perquè busqués una solució propagandística a la imminent dimissió o expulsió de Von Brauchitsch, que estava lluitant a la batalla de Moscou i s’havia retirat i no havia conquerit Moscou.

---

Heinrich Himmler es va llevar de molt bon humor en el quarter general de Hochwald i tot ho agraïa al seu metge Felix Kersten, a qui li va prometre que el nomenaria catedràtic, però el doctor li va demanar esperar al final de la guerra perquè en el seu país, Finlàndia, l’havien honrat amb el títol de conseller de Medicina. Parlant d’una altra qüestió, Himmler li va garantir que pensava construir el museu més gran del món a prop de Munic, on hi reuniria tots els tresors dels països conquerits.

En el front oriental:

En el sector nord:

El Grup d’Exèrcits Nord va rebre l’ordre de Hitler de que havia de defensar el front fins l’últim home.

En el sector central:

Durant aquella jornada es va informar al Grup d’Exèrcits del Centre de que no es podia acceptar les retirades generals per la pèrdua massiva d’armament pesat. La decisió de no retirar-se va ser transmesa pels generals Von Brauchitsch i Franz Halder aquella nit. Però la realitat era ben diferent i en tots els sectors del front l’exèrcit alemany es va tenir que replegar i, per la seva part, l‘exèrcit soviètic va continuar amb la seva contra-ofensiva i va recuperar la ciutat de Kalinin. Gregory Zhukov va ordenar aquell dia avançar de ple cap a l’oest.

En el sector sud:

El Grup d’Exèrcits Sud també va rebre l’ordre de mantenir el front i se li va prometre que rebria reserves de Crimea un cop caigués Sebastopol.

A la Unió Soviètica:

A Moscou, Anthony Eden i el seu equip varen arribar al Kremlin per reunir-se amb Iosif Stalin i Ivan Maiski, amb Stafford Cripps traduint i prenent notes. El dictador els va entregar els esbossos de dos tractats diferents que mostraven que el futur territori de la Unió Soviètica era més important per Stalin. Eden li va dir que seria convenint incloure un protocol secret en el que es tracés per sobre un pla general per la reorganització de les fronteres europees després de la guerra. Stalin amb aquest va voler ser molt clar i taxatiu i el va advertir de que considerava imprescindible recuperar la situació de les fronteres de l’any 1941, abans de l‘Operació Barba-roja, amb part de Polònia dins del seu territori.

A Líbia:

Erwin Rommel va ordenar la retirada de tota la línia del front després de l’ofensiva britànica.

En el Pacífic:

Els japonesos varen fer entrar en servei el cuirassat Yamato.

---

A Borneo, la 19º Divisió japonesa va realitzar tres desembarcaments a la costa. Les forces britàniques i holandeses, que defensaven l’illa, en veure’s desbordades varen cremar les instal·lacions petrolíferes abans de retirar-se.

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler es preparava per tornar al seu quarter general de Rastenburg, on rebria informés que anunciaven que els atacs soviètics provocaven moltes baixes. Després de reflexionar-hi, el dictador va decidir acceptar una retirada de les seves tropes fins al riu Voljov. A la nit, Hitler estava molt preocupat per les derrotes que tenia el seu Exèrcit i va ordenar en els seus comandants que no volia ni sentir a parlar d’una retirada general, ja que creia que els seus soldats eren superiors. Sabent les ordres de Hitler, Alfred Jodl li va comunicar a Franz Halder l’ordre de que no es podia produir cap retirada allí on existís alguna possibilitat de mantenir el front. Però a on la posició fos insostenible estava permesa la retirada a una línia més fàcil de defensar. Tot i això només es podia fer un cop s’haguessin enllestit els preparatius necessaris per una retirada ordenada. Aquella mateixa nit, un Walther von Brauchitsch totalment abatut per tal i com estava la situació i per no tenir una ordre per retirar-se, va dir-li a Halder que no veia cap possibilitat de que l’Exèrcit sortís de la situació en que es trobava.

---

La pensionista Seline Winter va ser denunciada per un familiar a la Gestapo per haver entregat una còpia del sermó del bisbe August von Galen en que criticava el programa d’eutanàsia. L’endemà va ser interrogada per la Gestapo, i va declarar que havia actuat simplement per pura curiositat. Winter va ser alliberada. 

A França:

Els alemanys varen executar a 100 ostatges a Mont-Valérien, Romainville, Drancy, la Santé, Caen, Fontevrault i Chateubriant.

A Letònia:

A la platja de Skede, al nord de Liepaja, destacaments del Einsatzgruppe A, del SD, de l’ORPO i forces auxiliars de la policia i milícies letones varen dur a terme una execució en massa de jueus que va durar fins el 17 de desembre. Soldats i personal naval alemany varen ser presents durant els tirotejos. Prèviament es va excavar una tanca antitanc en forma de V a les dunes. A les presoneres de la presó de dones les varen conduir al lloc que tindria lloc l’execució sota custòdia. Els botxins eren majoritàriament guàrdies letons; molts dels quals havien consumit grans dosis d’alcohol. En arribar a la platja, les víctimes eren allotjades a un graner i després les cridaven en grups de vint per portar-les a la tanca. Allí, les obligaven a estirar-se de cara avall una bona estona. Posteriorment varen rebre l’ordre d’aixecar-se i despullar-se. A continuació, les feien caminar fins a un estret passadís fins que rebien l’ordre d’aturar-se. Eren al marge de la tanca, en el punt més alt. Mirant al mar i d’esquenes als botxins, aquests varen disparar a les seves víctimes amb les seves metralladores. Cada víctima tenia assignat dos tiradors. Després de cada execució, diversos membres del servei de seguretat baixaven a la tanca per rematar als supervivents. Cada equip d’execució va ser rellevat per un altre després de matar a deu grups de víctimes.

En el front oriental:

Instruccions emeses per al 11º Exèrcit deien clarament que la població autòctona havia de tenir més por a les represàlies alemanyes que dels guerrillers.

En el sector nord:

Les forces soviètiques recuperaven terreny i varen atacar a l’exèrcit alemany en el front de Leningrad.

En el sector central:

En el nord-oest de Moscou, les forces soviètiques varen recuperar les ciutats de Klin, Kalinin i Istra.

A l’Atlàntic:

Winston Churchill es trobava a bord del Duke of York rumb a Washington i aquell dia va enviar un telegrama a Iosif Stalin per anunciar-li que es trobaria amb el president Franklin Delano Roosevelt per parlar dels plans en comú que tenien. El primer ministre li va prometre que des de la capital nord-americana l’informaria de la situació i li va confessar que es sentia alleugerit en rebre a diari notícies de les seves “extraordinàries” victòria al front oriental i que no tenia dubtes del resultat de la guerra.

A la Unió Soviètica:

Aquella nit i amb una temperatura de 26 graus sota zero, Anthony Eden i la seva delegació varen arribar a Moscou per reunir-se amb el govern soviètic.

A Líbia:

A la tarda, el general britànic sir Claude Auchinleck va obligar a les tropes d‘Erwin Rommel a una retirada temporal.

A Turquia:

En el port d’Istanbul va ser remolcat el SS Struma amb 769 refugiats jueus procedents de Romania. Tots ells varen ser posats en quarantena mentre es decidia el seu destí.

A Irlanda:

El govern irlandès va proclamar la seva neutralitat.

A la Xina:

Els soldats japonesos varen desembarcar en el Borneig britànic, al sud, i es varen apoderar dels camps petrolífers.

Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

A Berlín, Adolf Hitler es va tornar a reunir amb el ministre de Territoris Ocupats, Alfred Rosenberg, per parlar de l’anomenada qüestió jueva. Quan Rosenberg li va entregar el manuscrit d’un futur discurs a la mateixa capital per tal de que li donés una ullada, Hitler li va comentar que el discurs havia sigut redactat en les circumstàncies anteriors a l’entrada de Japó a la guerra i que, per tant, havien de vigilar què deien. Rosenberg, en veure que no podien dir depèn de què, va senyalar-li que la seva postura seria no parlar de l’extermini dels jueus. El líder alemany va aprovar aquesta actitud per raons de política internacional i, un cop més, va culpar als jueus de la guerra i de totes les destruccions que hi havia hagut a la Història i, per això, va arribar a la conclusió juntament amb Rosenberg que havien de ser castigats i els primers en patir les conseqüències. El ministre llavors li va demanar que només rebés a Erich Koch, molt criticat pel seu autoritarisme a Ucraïna, davant d’ell. Hitler ho va acceptar.

Al migdia, Hitler es va reunir amb Rosenberg, Heinrich Himmler i Philipp Bouhler. Himmler i Bouhler s’havien reunit abans i el doctor l’hi hauria dit en el cap de les SS que s’havia d’executar amb rapidesa el programa de l’Operació T4. En aquella reunió varen saber de la mort de Hanns Kerrl feia dos dies. El dictador els va explicar que tot i els intents de Kerrl no es podia unir el cristianisme i el nacionalsocialisme i va afirmar que li hagués sigut més fàcil arribar a un acord amb els papes del Renaixement perquè en aquell temps protegien els artistes i va tornar a relacionar cristianisme i bolxevisme. Després d’oferir-li a Rosenberg la cartera del difunt Kerrl, que el ministre va declinar, varen continuar parlant del cristianisme. Hitler els va dir que un cop acabés la guerra solucionaria “aquest problema” i els retiraria la llicència en educació. Rosenberg li va recomanar que es llegís el llibre de Burckhardt L’època de Constantí el Gran, en que es descrivia el procés de cristianització.

Durant aquell dia, Hitler va concedir a l’ambaixador Hiroshi Oshima la Gran Creu de l’Ordre del Mèrit de l’Àguila d’Or alemanya pels seus serveis prestats.

---

De Berlín va sortir un tren amb deportats jueus direcció a Minsk. Aquest transport arribaria a la capital bielorussa el dia 18. 

En el front oriental:

En el sector central:

Els generals alemanys varen continuar retirant-se quan feia pocs dies estaven a molts pocs quilòmetres de Moscou. Desesperat per la situació, Hitler va enviar a Rudolf Schmundt i Walther von Brauchitsch al quarter general del Grup d’Exèrcits del Centre per estudiar personalment la situació. Però Hitler, que estava impacient per rebre bones notícies del front, va trucar al coronel general Friedrich Fromm, el comandant de l’Exèrcit de reserva, per demanar-li un informe sobre les divisions que es podien enviar d’immediat al front oriental. Hermann Göering i el cap de transports de la Wehrmacht, el tinent general Rudolf Gercke, varen rebre ordres d’organitzar els transports. Quatre divisions i mitja de la reserva, allistades a Alemanya ràpidament, varen ser enviades corrents al front. També es varen mobilitzar unes altres nou divisions procedents del front occidental i dels Balcans. Per si no estava ja prou abatut, Heinz Guderian li va fer arribar a Hitler una descripció pessimista de la situació i, a la nit, el dictador el va trucar per dir-li que prohibia els moviments de retirada i li va prometre reforços. Però com que la comunicació era molt dolenta, Guderian no el va entendre i li va fer repetir en més d’una ocasió el què deia perquè no l’entenia. Finalment, el general va decidir que es traslladaria al quarter general de Rastenburg quan Hitler hi fos per explicar-li personalment la situació.

A l’Atlàntic:

El comboi britànic HG76 de 32 embarcacions va sortir de Gibraltar amb destí a la Gran Bretanya, però de seguida que va ser descobert pels alemanys aquests es varen llançar contra ells en grups de submarins apostats a l’oest de l’estret, a més de tres unitats més que estaven disponibles per atacar en els ports francesos. Els britànics coneixien la presència alemanya i el comboi comptava amb tres destructors, set corbetes, dos patrullers i el portaavions auxiliar HMS Audacity, que era el primer portaavions escorta britànic utilitzat per la protecció aèria interceptant bombarders alemanys o els U-Boots.

A les Filipines:

L’almirall Hart va enviar la resta de la seva flota al sud de l’illa després de l’ocupació japonesa al nord, i va deixar-hi 2 destructors, 27 submarins i algunes unitats petites.

Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

A Berlín, al migdia, Adolf Hitler es va reunir amb Joachim von Ribbentrop, Alfred Rosenberg, Joseph Goebbels, Josef Terboven i Philip Bouhler i els va assegurar que quan acabés la guerra resoldria el problema religiós perquè l’Estat fos l’amo absolut del país. Després de relatar-los de que era possible viure sense ser religiós i de posar l’exemple d’uns SS, Hitler va explicar que Jesucrist era ari i que Sant Pau havia servit de la seva doctrina per mobilitzar el món del delit per organitzar un Estat protobolxevic. Després de dir que el cristianisme era un invent de mentalitats malaltes i de criticar-la durament, concretament va difamar contra August von Galen, Hitler també va manifestar que tenia el somni de crear una situació en què tots els homes sabessin viure i morir per la conservació de l’espècie. Al final del seu discurs va fer una crítica al dictador Benito Mussolini dient que si fos ell hagués entrat al Vaticà i els hagués fet fora a tots. El líder alemany va expressar que estava convençut que els italians, com també els espanyols, estaven sota la droga del cristianisme i estava orgullós de que el poble alemany fos immune de la que considerava una malaltia.

---

Goebbels va pensar que Hitler l’havia encertat plenament declarant la guerra als Estats Units, i creia que la guerra es decidiria en les batalles de l’Atlàntic entre nord-americans i alemanys. A més, el ministre va escriure que Hitler estava decidit a realitzar una “neteja total” en relació a la qüestió jueva i que la destrucció dels jueus havia de ser una conseqüència inevitable de la guerra i que havia de ser considerada sense sentimentalismes.

Precisament, el comissari general de Rutènia, Wilhelm Kube, va afirmar que els propis jueus deportats moririen sense cap tipus de dubte les següents setmanes de fred i fam. El comissari va avisar de que els jueus podrien portar epidèmies degut el seu mal estat de salut que els podrien afectar i va deixar clar que no hi haurien vacunes ni pels jueus ni pels bielorussos.

---

Fedor von Bock li va recomanar en el mariscal Walther von Brauchitsch que Hitler decidís si el Grup d’Exèrcits Centre havia de mantenir-se ferm en la seva posició i defensar-la o iniciar la retirada. Von Bock havia afirmat obertament que en els dos casos existia el perill de que el Grup d’Exèrcits Centre s’enfonsés, però va senyalar les desavantatges d’una retirada perquè afectaria a la disciplina dels soldats. Després de saber que Hitler el destituiria, Von Bock li va presentar a Von Brauchitsch la seva petició de que el rellevessin del comandament perquè no s’havia recuperat de les conseqüències d’una malaltia. Va afirmar que es trobava físicament molt debilitat.

En el front oriental:

En el sector central:

L’exèrcit soviètic ja havia recuperat al voltant de 400 pobles que els alemanys havien conquerit i ara es trobaven al canal Moscou-Volga. Amb els cels destapats i amb temperatures de 20 graus sota zero, el 2º Exèrcit alemany va continuar retirant-se i ja no podia mantenir la línia Stalingorsk-Chatt-Upa i es replegaven darrere del Plava. Els alemanys els va agafar desprevinguts l’atac soviètic sobre l’aeròdrom de Klin. El 6º Exèrcit i els Grups Panzer 3º i 4º tampoc varen poder mantenir les seves posicions i es varen tenir que retirar.

En el Mediterrani

Al cap Bon, a les costes de Tunísia, es va produir un combat aeronaval entre les forces italianes i les forces britàniques que va acabar amb victòria britànica. Tres destructors britànics i un holandès varen enfonsar als creuers ràpids italians Alberico da Barbiano i Alberto di Gussano de 5.000 tones. Les embarcacions de guerra italianes transportaven combustible al nord de l’Àfrica i l’atac va acabar amb 900 vides. També, a davant de Messina, el submarí britànic Urge va enfonsar dues embarcacions de transport italianes i va danyar el cuirassat Vittorio Veneto, que portava subministrament, sobretot tancs, Líbia. En saber de les funestes notícies del Mediterrani, el comte Galeazzo Ciano va escriure resignat: Les desgràcies navals habituals.

En el nord de l’Àfrica:

Aparells de la RAF varen destruir un Messerschmitt Bf 109/3Trop (WNr8477) pilotat pel Oberfeldwebel Albert Espenlaub. El pilot va sobreviure l’aterratge forçós però, ja com a presoner de guerra, mentre intentava escapar el febrer de 1942 va ser disparat i abatut sense cap judici previ.

En els Estats Units:

Les autoritats nord-americanes varen requisar en els seus ports el paquebot Normandie, l’orgull de la flota francesa, així com 13 vaixells més sense avisar al Comitè Nacional de la França Lliure de Londres.

En el Pacífic:

A l’arxipèlag de les Marines, els japonesos varen ocupar la base nord-americana de Guam.

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

En el seu apartament privat de la Cancelleria del Reich, Adolf Hitler va fer un discurs davant de 50 gauleiters i Reichsleiter per parlar-los de l’anomenada qüestió jueva i de l’economia alemanya. Primer els va parlar de les conseqüències de l’atac de Pearl Harbor i va afirmar que si els japonesos no haguessin declarat la guerra als Estats Units ell ho hagués tingut que fer en un altre moment. Satisfet amb aquell nou enemic, el dictador va afirmar que el conflicte d’Àsia oriental els havia arribat com un regal caigut del cel. Canviant de tema, el dictador va parlar del front oriental, on va reconèixer que havia sigut necessari replegar momentàniament les tropes a una línia defensable i va declarar que tenia la intenció d’acabar l’any següent la guerra a l’Est arribant fins als Urals. Hitler va exposar un cop més la seva visió d’orient com la futura Índia d’Alemanya, que en tres o quatre generacions seria absolutament germànica. Amb aquella victòria va proclamar que podria ser possible arribar a un punt d’estabilització a Europa a través d’una pau parcial. Llavors, sense afirmar que volia exterminar als jueus, va deixar molt clar que tenia un pla per fer-los desaparèixer d’Europa perquè, segons les seves paraules, havien causat la guerra mundial i va confirmar que no tindrien pietat ni sentiments cap als jueus. No existeix una transcripció de les paraules de Hitler, però els testimonis deixats pel ministre Joseph Goebbels i el governador Hans Frank coincideixen en els punts claus que va parlar Hitler sobre els jueus. És probable que Hitler confirmés directament la seva intenció de deportar i matar a tots els jueus d’Alemanya i la resta d’Europa.

Però el tema principal de la reunió va ser el problema econòmic que patia Alemanya per culpa de la guerra. De fet, els comentaris sobre els jueus es varen produir quan el discurs de Hitler havia consumit ja tres quartes parts. El dictador va afirmar que per culpa de la guerra havia augmentat el deute, però va assegurar que tiraria endavant un programa social que beneficiaria tant als obrers com els camperols alemanys. Per solucionar aquell greu problema, els va proposar esclavitzar a milions d’eslaus si es guanyava la guerra per construir noves vivendes barates per vendre-les després a un preu més alt i creia que així evitaria la catàstrofe econòmica que se li presentava per culpa de la inflació. El líder alemany va afirmar que aquest mètode era el que havien seguit en l’antiguitat, fet que havia portat a l’esclavitud. També va deixar clar que en aquella utopia no hi hauria lloc per les esglésies cristianes i va explicar que de moment s’avançava molt lentament en la “qüestió” de l’Església. Després del discurs tothom va poder veure que Hitler estava de molt mal humor, ja que creia que Moscou ja hauria d’estar sota el seu control i, en canvi, es trobava amb que els seus soldats en retirada per culpa de l’ofensiva soviètica del 5 de desembre de 1941. Hitler volia tornar aquella nit al quarter general de Rastenburg, però els compromisos el varen fer quedar i no va poder tornar al quarter fins el matí del 16 de desembre de 1941. Però no tot varen ser males noticies per Hitler, ja que Romania, Bulgària i Hongria varen declarar la guerra als Estats Units.

---

Aquell dia es va aplicar el decret de Wilhelm Keitel anomenat Nit i Boira aprovat el 7 de desembre de 1941 en el que ordenava que tota agressió comesa contra l’Estat alemany fos castigada amb la pena de mort. Keitel argumentava que s’havia d’aplicar la mort perquè, segons el seu criteri, una pena de presó o treballs forçats seria vist com un signe de debilitat.

---

L’informe del SD a la ciutat de Minden, al costat de Bielefeld, a Westfàlia, parlava dels comentaris dels ciutadans de la població sobre el destí dels jueus de la pròpia ciutat, deportats feia pocs dies. L’informe senyalava que es parlava obertament de que els jueus eren obligats a treballar en antigues fàbriques russes mentre que els jueus més grans i els que estaven malalts eren afusellats. L’informe també comentava que la gent creia que existia una suposada ordre de Hitler d’expulsar a tots els jueus cap a mitjans de gener de 1942 i que parlaven entre ells del rumor de que els Estats Units obligaven en els alemanys a portar una esvàstica a la roba amb la lletra G per identificar-los tal i com feien ells amb els jueus des del setembre amb l’Estrella Groga. Segons sembla, aquest últim rumor no se l’acabava de creure la gran majoria.

---

Al matí, Heinrich Himmler li va explicar orgullós en el doctor Felix Kersten que havien declarat la guerra als Estats Units perquè no podien tolerar les provocacions del president Franklin Delano Roosevelt, qui va titllar de sequaç dels jueus. En preguntar-li el doctor què opinava el poble alemany d’aquella declaració, Himmler li va contestar que no ho tenien que consultar i li va assegurar que qui protestés seria eliminat. El cap de les SS li va explicar la seva versió dels jueus nord-americans, dient que controlaven el dòlar i va afirmar que amb la resta de nord-americans arribarien a un acord amistós i ràpid. A continuació varen parlar d’Holanda. El doctor va aconseguir alliberar 31 holandesos que anaven a ser afusellats juntament amb 17 noruecs i 7 alemanys. Kersten també va intentar alliberar a una família jueva anomenada Bry de Friedenau que coneixia de feia temps, però Himmler aquí va ser dur i no ho va consentir.

Després de la visita al seu doctor, Himmler va emetre noves instruccions per als seus líders i comandants de les SS perquè motivessin als seus homes. El cap de les SS els va demanar que mantinguessin una disciplina estricta en la realització de les seves missions oficials a través de reunions nocturnes de camarades després dels dies plens d’obligacions (es referia a l’assassinat de jueus). També els exigia que en aquestes reunions no abusessin de l’alcohol i que, en canvi, s’asseguessin al voltant de la taula per menjar, oir música i escoltar conferències. 

A França:

A París va morir el ministre d’Afers Eclesiàstics, Hanns Kerrl, a l’edat de 54 anys.

---

Continuant a la capital francesa, la policia alemanya va començar la tercera ràtzia antisemita i varen detenir a 743 homes jueus, la gran majoria francesos de classe mitjana. Tot ells varen ser enviats a Compiègne per ser deportats més tard als camps de l’Est

En el bàndol Aliat:

La revista Israelitischen Wochenblatt va publicar un article on s’explicava que havien sigut ajusticiats a Odessa milers de jueus, i que tenien informacions de que a Kiev i a altres ciutats russes també passava el mateix.

En el front oriental:

El Einsatzgruppe D va informar de que havia assassinat a 55.000 jueus des de que havia començat l’Operació Barba-roja.

En el sector central:

En el sector de Moscou, els soviètics varen tenir sota el seu control la regió de Moscou després d’expulsar als alemanys. Sota la pluja i el desgel, la 2º Divisió Panzer del coronel general Heinz Guderian va ser expulsada de Solnechogorsk després d’haver retrocedit 40 quilòmetres des de l’inici del contraatac soviètic. Aquella derrota en la Batalla de Moscou era el que feia que Hitler estigués de tan mal humor. Desesperat per la situació, Fedor von Bock va tornar a trucar al OKH per informar de que la situació del Grup d’Exèrcits del Centre havia arribat a una fase crítica.

En el sector sud:

La penetració del Front Sud-oest soviètic en el front del 2º Exèrcit alemany va arribar encara més lluny, direcció a Orel. A més, la 45º Divisió d’Infanteria alemanya estava rodejada i parcialment destruïda.

A la Gran Bretanya:

Winston Churchill va sortir amb la seva expedició cap a Washington a bord del cuirassat Duke of York per reunir-se amb el president Roosevelt.

Dijous:

La declaració de guerra als Estats Units:

Alemanya i Itàlia varen declarar simultàniament la guerra als Estats Units per ajudar al seu aliat del Pacte Tripartit, Japó. El ministre d’Afers Exteriors, Joachim von Ribbentrop, va fer cridar a dos quarts de tres del migdia en el seu despatx de la Wilhelmstrasse de Berlín a l’ambaixador dels Estats Units a Alemanya, Leland Morris. Von Ribbentrop es va mostrar molt distant amb l’ambaixador i ni tant sols el va convidar a asseure’s a la cadira. Dempeus, li va llegir la declaració de guerra i després li va entregar un document on li explicava els motius de per què Alemanya tenia que declarar la guerra als Estats Units.

Tot i que, per la seva part, Alemanya ha complert de forma estricte amb la llei internacional amb les seves relacions amb Estats Units d’Amèrica en tot moment des de que va esclatar l’actual guerra, el govern d’Estats Units d’Amèrica, a partir de violacions inicials de la neutralitat, finalment ha comès actes de guerra contra Alemanya.

Els alemanys varen acusar als nord-americans, en particular al president Franklin Delano Roosevelt, de la declaració de guerra. A la vegada, a Washington, a un quart de nou del matí, Hans Thomsen, l’home de negocis alemany, va entregar la declaració de guerra d’Alemanya al Departament d’Estat. Immediatament, el govern nord-americà va retirar l’Ambaixada nord-americana de Berlín. Per aquella declaració de guerra, Panamà va declarar aquell dia la guerra a Japó i Alemanya. Un cop entregada la declaració, Thomsen i la seva esposa Baby varen salpar cap a Alemanya en l’embarcació neutral SS Drottning-holm.

A dos quarts d’una de la nit es va entregar un missatge que Roosevelt havia dirigit al Congrés. El President no va poder llegir en persona la nota que anunciava que el govern alemanya, en “la seva tossuderia de conquerir el món”, havia declarat la guerra a Estats Units. Roosevelt va demanar en el Congrés que reconegués un estat de guerra entre Estats Units i Alemanya i entre Estats Units i Itàlia.

A les tres de la tarda, Adolf Hitler va declarar, en un discurs de 90 minuts al Reichstag, la guerra als Estats Units. El dictador va fer el discurs a les tres de la tarda perquè el poguessin sentir tant els nord-americans com els japonesos. En la primera part del discurs, Hitler va descriure els seus triomfs, dient que estava orgullós de que la Providència l’hi hagués confiat el lideratge en aquell conflicte que havia de modelar de forma decisiva no només Alemanya sinó tot Europa i fins i tot el món sencer durant els següents 500 o 1.000 anys. A continuació, Hitler va exposar la seva visió del conflicte i va mencionar que la Unió Soviètica havia estat preparant un atac contra Europa i va afirmar, tal i com els romans i els germànics havien salvat la civilització occidentals dels huns, ara Alemanya no només lluitava pels seu propi bé sinó per la defensa de tot el continent. Llavors, el dictador va explicar que havia de defensar el seu aliat en la lluita pel Pacífic, fent referència a Japó.

En la segona part del discurs, Hitler va atacar durament al president Roosevelt, acusant-lo d’estar sota el control de la comunitat jueva i els milionaris, a qui considerava responsables de la guerra per dissimular el fracàs del New Deal. El dictador va afirmar que dos presidents nord-americans havien causat un patiment inimaginable durant les passades dècades: Woodrow Wilson i Roosevelt. Wilson era el precursor de les polítiques de Roosevelt, va afirmar Hitler, que va dir que les forces que donaven suport al president nord-americà eren les mateixes contra les quals ell va lluitar. El dictador, però, els va dir que no els havia de sorprendre l’evolució dels Estats si tenien en compte la influència jueva en aquell país i que davant dels fracassos de les seves polítiques necessitaven una distracció estrangera. Llavors, en el moment àlgid del discurs, Hitler va explicar que les provocacions havien dut a Alemanya i a Itàlia a actuar i va llegir una còpia de la declaració que havia enviat aquella mateixa tarda a l’encarregat de negocis nord-americans amb una declaració de guerra oficial als Estats Units. Tot seguit, el dictador va anunciar que aquell mateix dia s’havia firmat un nou acord en el que Alemanya, Itàlia i Japó es comprometien a rebutjar un armistici o tractat de pau unilateral amb la Gran Bretanya o els Estats Units. El discurs del dictador, tot i que Joseph Goebbels va dir que havia animat molt al poble alemany, no va ser rebut amb molt entusiasme pels alemanys, que davant de la prolongació de la guerra i d’un futur incert en una nova campanya no estava per tirar coets.

A Roma, a les tres de la tarda, Benito Mussolini va pronunciar un breu discurs des del balcó del Palau Venècia, on molta gent es concentrar a la plaça, i va declarar la guerra als nord-americans.

En el Reich:

A Alemanya:

A Düsseldorf va tenir lloc la deportació de 1.007 jueus de la ciutat a Riga sota la vigilància del capità Salitter de la policia. 

En el front oriental:

En el sector central:

La Wehrmacht continuava retrocedint de Moscou davant de l’ofensiva soviètica. El 1º Cos de Cavalleria de la Guàrdia del general Pavel Belov va ocupar Stalinogorsk i es va fer amb un important botí de guerra.

A Birmània:

Japó va envair Birmània amb un destacament de dues divisions del 15º Exèrcit del tinent general Shojiro Iida, que van desembarcar a Punta Victòria, al sud de Birmània, i van avançar cap al nord.

A l’Índic:

A 120 quilòmetres al sud-est de Kuantan, on el dia anterior els japonesos varen enfonsar el Prince of Wales i el Repulse, un avió japonès va llançar dues corones de flors, una per honrar als japonesos morts i l’altra per als britànics.

En el Pacífic:

Una petita flota japonesa va intentar desembarcar per primer cop a l’illa de Wake en un segon atac amb més efectius. Però l’operació va ser un fracàs ja que els marines nord-americans varen rebutjar el desembarcament i varen enfonsar el destructor Haydate. A més, l’artilleria nord-americana va aconseguir tocar i danyar greument a les altres unitats navals. Aquell va ser l’únic intent d’invasió amfíbia per part de Japó contra una platja defensada.

Dimecres:

En el Reich:

Adolf Hitler confiava que el president Franklin Delano Roosevelt declarés la guerra a Japó perquè pensava que si els japonesos entraven en el conflicte l’ajudarien a atacar a la Unió Soviètica i els anglosaxons haurien de lluitar en una guerra en dos fronts. Però el dictador va amonestar durament a Hans Thomsen, l’encarregat de negocis alemanys a Washington, per les seves indiscrecions, que, segons Hitler, podrien alertat al govern nord-americà. Precisament, aquell dia Joachim von Ribbentrop va redactar el text oficial de la declaració de guerra, que es proposava entregar a l’encarregat de negocis a la capital nord-americana el dia següent a dos quarts de tres del migdia. El ministre acabava el seu missatge amb una recomanació: evitar tot contacte amb el Departament d’Estat abans de l’entrega del document final a Cordell Hull perquè es volia evitar que els nord-americans se’ls avencessin en la declaració de guerra.

Els alemanys ho tenien tot preparat per la guerra contra els nord-americans. Un memoràndum de l’Oficina d’Estrangeria firmat pel sotssecretari Ernst Woermann senyalava que tots els corresponsals nord-americans a Alemanya serien arrestats com a represàlia. L’única excepció va ser Guido Enderis, corresponsal en cap a Berlín del The New York Times, ja que segons Woermann havia mostrat proves d’amistat cap a Alemanya.

A Alemanya:

El bisbe Theophil Wurm, en nom de l’Església de la Confessió, va entregar en el secretari d’Estat, Friedrich Kritzinger, un memoràndum dirigit a Hitler en que l’advertia que la propaganda enemiga aprofitava les mesures que havia pres per eliminar als malalts mentals i el dur tracte contra els no aris, inclosos els que s’havien adherit a la fe cristiana. No hi va haver resposta.

---

Wolfram Sievers es va reunir amb l’antropòleg Bruno Beger perquè fes un estudi antropològic dels jueus. Beger li va dir que per buscar les característiques que definien i identificaven a la raça jueva seria necessari disposar d’una col·lecció de cranis jueus que inclogués a individus pertanyents a comunitats jueves de zones llunyanes de la Unió Soviètica. L’antropòleg va comentar-li que necessitaria un mínim de 120 cranis per dur a terme les seves investigacions. A continuació, Sievers i Beger varen estudiar les diferents formes per com aconseguir aquells cranis i Sievers va mencionar que els podria ajudar August Hirt, que treballava com a director de l’Institut Anatòmic d’Estrasburg.

Al mateix temps, segons un informe oficial del Govern a Baviera, la majoria de la població estava a favor de deportar als jueus.

En el mar de Xina:

En aigües de Malàisia, Thomas Phillips, el comandant de la Força Z conegut amb el sobrenom de Tom Thumb per la seva alçada (li tenien que posar una caixa en el pont de comandament perquè si enfilés per poder veure-hi millor), va rebre informes falsos de nous desembarcament a Kuantan, molt al sud dels primers atacs japonesos, i després de llegir-los va decidir canviar de rumb per atacar les embarcacions japoneses a Kuantan. Però l’almirall no va informar a Singapur d’aquest moviment. A la nit, la Força Z estava navegant sola quan, a les tres de la matinada, un altre submarí japonès els va descobrir i va llançar els seus torpedes, tot i que cap va tocar al seu objectiu. A partir de la informació del submarí, el reconeixement aeri japonès va intentar trobar la Força Z un cop més, però va fracassar degut al canvi de rumb posterior de l’almirall Phillips cap a Kuantan. A un quart d’onze, el Prince of Wales, de 35.000 tones, i el Repulse, de 26.500 tones, i les embarcacions escortes varen ser de nou localitzats pels japonesos mentre navegaven cap al sud de la costa malaia, a uns 120 quilòmetres al sud-est de Kuantan, en busca dels suposats combois de desembarcament japonesos.

Pocs minuts després, els radars de les naus britàniques varen detectar la força aèria japonesa que s’acostava i varen fer sonar les alarmes. Però era massa tard i, a les onze del matí, van ser atacats per 88 avions japonesos, 34 bombarders amb base a terra i 51 torpeders procedents del sud d’Indoxina, amb base a Tailàndia. Per intentar defensar-se i esquivar els atacs, els cuirassats varen moure’s fent cercles. La majoria dels bombarders japonesos es varen concentrar en un petit cuirassat que navegava a popa del Repulse. Després d’atacar-lo durament el varen tocar fins a forçar-lo a reduir la velocitat. Quinze minuts després va arribar una altra onada d’avions, aquest cop torpeders. El cuirassat va tornar a ser tocat de nou i la seva velocitat es va reduir encara més, fins que va començar a enfonsar-se. També el Repulse va rebre l’impacte dels torpedes, que varen danyar el seu timó i el varen forçar a navegar en cercle. Per la seva part, el Prince of Wales zigzaguejava per evitar més danys mentre els japonesos seguien atacant-lo. A les 12:35, el Repulse va rebre un altre impacte i finalment es va enfonsar. El capità Tennant va ordenar en els seus homes que abandonessin l’embarcació, però ell es va negar a deixar-la fins que els seus oficials el varen tenir que arrossegar. Amb el Repulse fora de combat, els japonesos varen començar un atac final amb els seus bombarders contra el Prince of Wales, que va ser tocat per cinc torpedes i, a les 12:44, va ser atacar per bombarders convencionals. Només una bomba va fer impacte, però va ser suficient per travessar la coberta de l’embarcació i causar una matança a la infermeria. Veient que també serien enfonsats, Phillips va donar l’ordre d’abandonar el vaixell. El destructor Express es va apropar de seguida que va veure les intencions del comandant per recollir a la tripulació. El capità Leach i l’almirall Phillips es varen enfonsar amb l’embarcació a les 13:20. Mitja hores després varen arribar des de Singapur els caces Buffalo, però els japonesos ja s’havien retirat després de senyalar que podien recollir els supervivents. El Repulse va perdre 513 homes i el Prince of Wales 327. Només quatre avions japonesos varen ser destruïts.

A Londres, aquell matí, Winston Churchill estava treballant al seu llit quan va sonar el telèfon. Era l’almirall Dudley Pound, que el va informar que els japonesos havien enfonsat el Prince of Wales i el Repulse. Segons va explicar anys més tard, Churchill va confessar que en tota la guerra mai s’havia endut una impressió més forta que aquella notícia.

En els Estats Units:

Churchill havia sol·licitat viatjar a Washington després de l’atac de Pearl Harbor i en un primer moment Roosevelt va considerar que no era necessari, però a dos quarts de set de la tarda va canviar d’opinió i va enviar un telegrama al primer ministre per dir-li que estaria encantat de tenir-lo a la Casa Blanca, tot i que el va avisar de que corria un risc molt gran en el seu viatge.

A Tailàndia:

Les forces japoneses varen ocupar Bangkok.

En el Pacífic:

Els japonesos varen atacar les zones nord-americanes de les illes de Wake i Guam, i varen desembarcar a Luzon, al nord-oest de Filipines, que estava mal defensada, i a la badia de Manila, que ja era indefensable. A Guam, els nord-americans es varen rendir perquè no estaven preparats per resistir. 

En el front oriental:

En el sector central:

En la Batalla de Moscou, els soviètics, amb els carros de combat i la cavalleria del 20º Exèrcit, que feien tots els possibles per allunyar els alemanys de la capital soviètica aprofitant unes condicions climatològiques favorables per ells i molt contràries per als alemanys, varen sobrepassar la carretera que anava de Moscou a Leningrad, més enllà de Klin, la principal ruta d’escapament del 3º Grup Blindat, al nord-oest de Solnechogrosk, a 65 quilòmetres al nord-oest de Moscou.

Al mateix temps, al sud de Moscou, el 1º Cos de Cavalleria de la Guàrdia del general Pavel Belov va aconseguir obrir camí fins a Stalinogorsk, tallant la via de retirada de diversos elements del 2º Exèrcit Panzer del coronel general Heinz Guderian.

En el sector sud:

El Front Sud-oest soviètic va aconseguir obrir un forat de 25 quilòmetres d’amplada en les línies de front del 2º Exèrcit alemany i va sobrepassar les 45º i 134º divisions d’infanteria alemanyes. 

A Líbia:

Les forces britàniques varen reconquerir Tobruk.

Dimarts:

La declaració de guerra als Estats Units:

Adolf Hitler va abandonar el seu quarter general de Rastenburg per dirigir-se amb el seu tren especial cap a Berlín. Un cop va arribar a la capital del Reich es va reunir amb el seu ministre de Propaganda, Joseph Goebbels, per explicar-li que estava molt satisfet amb l’atac japonès de Pearl Harbor i li va confessar que pensava declarar la guerra als nord-americans. El dictador es va mostrar segur de si mateix i li va assegurar que els japonesos havien fet bé de llençar el seu atac i va posar aquesta metàfora:

Un boxejador que reserva els seus cops pel cinquè o el sisè assalt pot acabar com Schmeling en el seu últim combat amb Joe Louis, és a dir, noquejat en el primer assalt.

Llavors, Hitler, sense avisar ningú excepte Goebbels, va declarar la guerra als Estats Units d’Amèrica dos dies després de l’atac japonès a Pearl Harbor, i va donar permís als seus submarins perquè s’apropessin a la costa americana. En aquella data ja tothom donava per fet que la batalla de Moscou estava perduda, i l’exèrcit soviètic havia recuperat les poblacions de Klin i Kitvin. Però països com la Xina, Cuba, Corea, Filipines i Guatemala varen declarar la guerra tant als alemanys com als japonesos. Aquests països varen donar el seu suport als Estats Units, a canvi de que aquest els ajudés en la seva guerra contra el Japó, ja que les tropes nipones havien conquerit Bangkok, i estaven travessant Tailàndia per dirigir-se fins a Birmània. A més a més, el Comitè Nacional de la França Lliure va declarar la guerra a Japó.

La declaració de guerra alemanya li va fer un gran favor al president dels Estats Units Franklin D. Roosevelt perquè, tot i l’atac japonès i que el poble nord-americà estava molt afectat per l’atac de Pearl Harbor, res feia pensa que el Congrés nord-americà hagués declarat la guerra. La Constitució americana limitava els drets del President, i aquest no podia declarar la guerra sense l’acceptació prèvia del Congrés, a no se que el territori nacional fos atacat. Malgrat que hi havia hagut l’atac de Pearl Harbor, tampoc podia violar les lleis de neutralitat que prohibien lliurar material militar a cap país en guerra. Cal destacar que el poble nord-americà tenia l’opinió que el seu enemic principal era Japó, mentre que per al president era l’Alemanya nazi. A més, en els Estats Units hi havia un fort sentiment en contra d’Anglaterra per part de molts irlandesos nord-americans. Roosevelt va fer un discurs aquell dia on va descriure l’atac japonès com a criminal i va explicar que a partir d’aquell moment entraven en guerra per defensar els ideals i les garanties de vida dels nord-americans. El President va acabar el discurs prometen que guanyarien per la pau.

Tot i que els alemanys havien decidit donar suport a Japó, Joachim von Ribbentrop li va anunciar a l’ambaixador Hiroshi Oshima, a qui va convocar en el seu Ministeri a les onze del matí, que els termes del Pacte Tripartit no comprometien en absolut a Alemanya a declarar la guerra a Estats Units, ja que Japó era el país agressor.

---

A Washington, l’ambaixador Hans Dieckhoff va rebre l’encàrrec per part de Hitler de preparar, amb vistes al seu discurs del Reichstag, un llarg inventari de les activitats antigermàniques del president Roosevelt.

També durant aquell matí, Hans Thomsen, l’encarregat de negocis alemanys a Washington, va rebre aquell matí l’ordre de cremar tots els codis i tots els documents confidencials de l’Ambaixada. A dos quarts de dotze del matí, Thomsen va telegrafiar al seu govern per confirmar-los de que les instruccions havien sigut executades. A la nit va comunicar les seves conclusions al Ministeri d’Afers Exteriors:

Washington espera una declaració de guerra d’Alemanya en les pròximes 24 hores o, si no, la ruptura de relacions diplomàtiques.

---

Més tard, en els Estats Units es va formar un moviment anomenat American First, on va participaran el famós aviador Charles Lindbergh, que descriuria a Roosevelt com un malalt mental quan volia augmentar la producció d’avions militars. L’editorial Hearst també s’oposava als plans del President, així com també s’hi oposaven industrials com Henry Ford, que estaven molt a prop de les ideologies nacionalsocialistes i desitjaven arribar a acords comercials amb Alemanya.

En el Reich:

A Alemanya:

Hitler es va reunir amb alts dirigents del NSDAP i va repetir que estava decidit a acabar amb els jueus sense cap sentimentalisme. Goebbels va anotar en el seu Diari que no tindrien compassió dels jueus i menys ara que el poble alemany, en les seves paraules, havia perdut en el front oriental a 160.000 vides. El ministre donava la culpa als jueus d’aquestes morts.

---

Alfred Rosenberg es va reunir amb Erich Koch, que des de feia setmanes estava sent criticat per la seva política a Ucraïna. El ministre li va retreure totes les coses que no havia fet i Koch, per la seva part, va prometre lleialtat.

A Letònia:

Els alemanys varen continuar i acabar amb la matança dels jueus del gueto de Riga. Des del 30 de novembre i fins aquell dia en varen assassinar més de 25.000.

En el front oriental:

En el sector nord:

Els soviètics varen aconseguir controlar la ciutat de Leningrad, que tot i això quedaria 900 dies més bloquejada pels alemanys. L’exèrcit soviètic va recuperar a la vegada la ciutat de Tikhvin amb la seva important terminal ferroviària.

En el sector central:

Fedor von Bock, desesperat, va demanar al OKH més homes. Gregory Zhukov, al mateix temps, va cridar als seus comandants l’error tàctic que havien comès en atacar als alemanys de cara, enlloc de rodejar-los. L’objectiu havia de ser ocupar les carreteres de la rereguarda dels alemanys, va recalcar.

En els Estats Units:

El Los Angeles Times va treure en titular en la seva edició: Avions enemics interceptats sobre la costa de Califòrnia.

A l’oceà Índic:

A la costa de Malàisia, a tres quarts de dues del migdia, el submarí I-56 va descobrir els cuirassats britànics Prince of Wales i Repulse, la Força Z de l’almirall Thomas Phillips, navegant rumb nord i va transmetre la seva posició al contraalmirall Sadaichi Matsunaga, comandant de la 22º Flota aèria. Els japonesos varen creure que la flota es dirigia a Singapur, ciutat que pensaven bombardejar, i va ordenar canviar les bombes pels torpedes. Es varen enviar hidroavions des dels creuers per confirmar la seva posició i el rumb de les embarcacions britàniques. Al mateix temps, es varen enlairar bombarders estacionats a Tailàndia per localitzar els britànics i destruir-los. A dos quarts de set de la tarda, els primers avions japonesos varen descobrir, ja de retorn, a la Força Z. Quan l’almirall Kondo va veure que els 96 bombarders i avions de reconeixement que s’havien enlairat de Saigon no serien suficients per acabar amb els cuirassats britànics, va navegar ràpidament cap a les seves posicions.

Mentrestant, el submarí I-56 havia atacat al Repulse amb els seus sis torpedes, però tots varen fallar degut a la mala mar. A les nou del vespre, els britànics, sense saber que estaven sent perseguits, es varen endinsar rumb mar a dins, al sud, per evitar xocar amb les mines de les illes Tioman i Annabes. A la nit, els britànics es varen posar en alerta després de que l’almirall Thomas Phillips fos informat de que el destructor Tenedos havia sigut atacat.

Dilluns:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg, Adolf Hitler estava convençut de que els soviètics no tenien més tropes per lluitar, tot i que tenia informes dels seus generals que deien que encara tenien grans reserves. Es creia que els números eren exagerats. Deixant-se endur per la seva intuïció, el dictador va emetre la Directriu número 39 en la que establia les bases per defensar-se del contraatac soviètic del 5 de desembre a les portes de Moscou i per protegir-se del fred. Llavors, el líder alemany va dir que els treballadors joves catalogats com a essencials per lluitar serien alliberats del seu treball i substituïts per presoners i treballadors civils russos. A continuació, l’Alt Comandament i les Forces Armades varen emetre totes les ordres de Hitler.

Després, el dictador es va reunir amb el Gran Muftí de Jerusalem, Haj Amin el Hussein. (segons el Diari de Joseph Goebbels). 

A la nit, Hitler va ordenar que els submarins alemanys enfonsessin als vaixells nord-americans, ja que sabia que ara declararien en breu la guerra a Estats Units.

---

En el camp d’extermini de Chelmno, els alemanys varen assassinar per primer cop en aquest camp als jueus en dos furgons especials Dodge. Els jueus, que provenien de Lódz, varen ser despullats prèviament a la mansió sense separar-los per sexes i els varen obligar a deixar els seus objectes de valor, que uns treballadors polonesos recollien amb cistells. Un cop nuus, se’ls va portar per un passadís cap a una rampa que els conduïa a on estaven aparcats aquests dos camions Dodge modificats amb les portes obertes. La rampa estava tancada pels dos costats per una tanca de fusta que arribava fins les portes dels camions. Llavors els varen obligar a entrar en grup en els camions i allí se’ls va matar a través del gas. En general, els jueus varen entrar en els furgons de manera ràpida i obedient perquè no s’esperaven el què passaria després. Els qui s’ho veien a venir eren colpejats pels treballadors polonesos. Els cadàvers varen ser enterrats en el bosc, a uns pocs quilòmetres del lloc. Les SS varen assassinar a Chelmno des d’aquest dia fins l’11 d’abril de 1943 a 600.000 jueus.

A Alemanya:

A Berlín, a la matinada, Joachim von Ribbentrop va trucar de forma eufòrica al comte Galeazzo Ciano per comunicar-li l’atac japonès del dia anterior. Eufòric com el ministre d’Afers Exteriors, Goebbels va dir en una conferència de premsa que l’objectiu alemany ja no es tractava en arribar a Moscou, fent referència de que també s’havia d’atacar a un nou enemic, els Estats Units. Tot i que la majoria dels jerarques nazis estaven entusiasmats amb la guerra contra els nord-americans, el general Franz Halder va comentar que aquell dia Hitler encara confiava en arribar en un acord amb la Gran Bretanya, la principal força aliada dels nord-americans. 

A la una del migdia, Von Ribbentrop es va tornar a reunir amb l’ambaixador japonès Hiroshi Oshima per dir-li que Hitler estava estudiant en aquell moment en una conferència la millor manera des del punt de vista psicològic de declarar la guerra als Estats Units. El ministre també el va informar de que Hitler havia donat l’ordre a la Kriegsmarine d’enfonsar a les embarcacions nord-americans en qualsevol lloc on fossin trobades.

---

L’endemà s’havia de celebrar la Conferència de Wannsee, però per culpa de l’atac de Pearl Harbor es va decidir posposar. L’equip de Reinhard Heydrich va trucar a tots els convidats i la Conferència es va posposar en vista que era probable que a ell i a altres participants els convoquessin a la sessió del Reichstag. La Conferència es va celebrar el 20 de gener de 1942.

A Letònia:

Com el dia anterior, els col·laboracionistes de Viktor Arajs varen ajudar als alemanys a afusellar a milers de jueus del gueto de Riga en el bosc de Rumbala per tal de deixar lloc pels jueus alemanys deportats, que molts d’ells també varen morir en aquells assassinats. Des del 30 de novembre fins al 9 de desembre, els alemanys varen matar a més de 25.000 jueus de Riga. Només uns quants homes varen ser enviats a Alemanya com operaris fabrils.

En el front oriental:

El comunicat del 33º Exèrcit soviètic deia que la 1º Divisió d’Infanteria havia fet 100 presoners alemanys, els quals havien afusellat per ordre del comissari polític divisionari davant la complicada situació.

En el sector nord:

Les tropes soviètiques varen aconseguir introduir-se a Leningrad.

En el sector central:

La baixa pressió va dur al desgel i, aquell fet, amb les temperatures diürnes a 4 graus positius, va provocar que les tropes soviètiques aconseguissin els seus primers avanços de veritat. A la nit, Fedor von Bock va informar desesperat al OKH de que el Grup d’Exèrcits del Centre no podia resistir més.

Les conseqüències de l’atac de Pearl Harbor:

En els Estats Units:

En el Congrés de Washington, a les 16:10 el president dels Estats Units d’Amèrica, Franklin Delano Roosevelt, va prometre que es venjaria dels japonesos per l’atac del dia anterior. El discurs de Roosevelt, tot i ser breu, va ser interromput amb tanta freqüència pels aplaudiments que va tardar 10 minuts en acabar-lo. Un cop finalitzat el discurs, tots es varen posar dempeus i el varen aclamar durant tres minuts. La frase més recordada i que va fer més fortuna: el 7 de desembre de 1941 serà recordat com el Dia de la Infàmia, va ser fruït d’una improvisació d’última hora. En el discurs original, el President deia:

Ahir, 7 de desembre de 1941, una data que serà recordada en la història mundial, els Estats Units d’Amèrica varen ser simultàniament i deliberadament atacats per forces aèries i navals de l’imperi japonès.

Poc abans d’entrar a la Cambra de Representants, Roosevelt va rellegir el seu discurs previst i, en aquell moment, va decidir fer-hi algunes correccions amb la seva pròpia ploma estilogràfica. L’ambaixador britànic lord Halifax es trobava entre els assistents.

Després es va aprovar la declaració de guerra contra Japó per 470 vots contra 1, el de la pacifista Jeannette Rankin de Montana, que ja en la Primera Guerra Mundial, quan es va votar la declaració de guerra contra Alemanya, havia votat també en contra. En sortir del Capitoli, Rankin es va tenir que refugiar a una cabina telefònica per escapar-se dels periodistes i va tenir que ser rescatada per la policia.

Curiosament, Canadà va declarar la guerra a Japó unes quantes hores abans que els Estats Units. A més, els sindicats AFL i CIO varen assumir el compromís de renunciar a la vaga mentre durés la guerra.

---

Com el dia anterior a Los Angeles, la ciutat de San Francisco es va quedar parcialment a les fosques per si de cas. L’endemà, la premsa va difondre el rumor (fals) que avions japonesos havien sobrevolat el pont del Golden Gate, però que les llums dels reflectors els havien allunyat del seu objectiu.

---

L’encarregat de negocis alemany a Washington, Hans Thomsen, va informar en el seu govern, que Roosevelt s’havia abstingut de mencionar a Alemanya i a Itàlia en el seu discurs, fet que provava, sota el seu parer, que el President volia evitar un conflicte a l’Atlàntic. Aquella mateixa nit, Thomsen va enviar un segon missatge en el que va comunicar que considerava incert que Roosevelt demanés al Congrés una declaració de guerra contra l’Eix perquè els seus caps militars no volien combatre en dos fronts. Thomsen va assegurar que l’atac a Pearl Harbor significaria un alleugeriment per Alemanya, ja que obligaria a Estats Units a reduir significativament la seva ajuda a Gran Bretanya i a traslladar totes les seves activitats al Pacífic.

A Japó:

Els periodistes japonesos varen publicar la declaració de guerra del govern japonès. L’emperador Hirohito va rebre durant aquella jornada els primers informes de Pearl Harbor i en una reunió amb Kido i el general Sugiyama els va confessar que davant les bones notícies que havia rebut sentia que “els déus estaven de la seva part”. A Tòquio, Hideki Tojo es va reunir amb l’ambaixador alemany, el general Eugen Ott, per comunicar-li que ara el govern japonès esperava que Alemanya declarés aviat la guerra a Estats Units.

---

A Xangai, la Xina, les forces navals japoneses varen desfilar pel carrer Nanjin per celebrar l’atac a Pearl Harbor. A partir d’aquest dia, tots els britànics que vivien a la ciutat xinesa varen ser declarats ciutadans de països enemics.

Al continent asiàtic:

Les tropes japoneses de la 38º Divisió varen assaltar la base britànica de Hong Kong, que estava defensada per 12.000 soldats britànics i indis i la guarnició, a més de dos batallons canadencs que havien arribat feia poc. Els nipons també varen començar a envair la Xina que els faltava per ocupar, Birmània, Malàisia, Tailàndia i les illes del Pacífic i varen començar un devastador bombardeig a les zones nord-americanes de les illes de Wake amb 16 bombarders, destruint 8 dels 12 avions Wildcat disponibles pels nord-americans, però varen fracassar en el seu pla perquè pilots i artillers de la infanteria de marina nord-americana varen enfonsar o danyar a sis embarcacions japonesos. També varen assaltar Guam i varen amenaçar l’Índia i Austràlia. Els nipons volien ocupar Bangkok per fer servir el país com a trampolí per assaltar Birmània. Degut als atacs aeris japonesos, que havien destruït un cert número d’aparells a terra, la RAF va tenir que evacuar els seus aeroports del nord de Malàisia i varen cometre l’error de deixar la zona sense cobertura.

Mentre els japonesos desembarcaven a Tailàndia, Songkhla i Pattani, a l’istme de Kra, les divisions 5º i 18º del 25º Exèrcit japonès, uns 100.000 homes i un grup de tancs a les ordres del tinent general Tomoyuki Yamashita, van desembarcar a Kota Bharu, a l’extrem nord de Malàisia. L’objectiu de Yamashita era clar: Singapur. Les unitats índies que es varen oposar a l’avanç japonès varen ser superades per sorpresa dels britànics. A la tarda, Singapur va patir el primer bombardeig aeri. Per frenar als japonesos, l’almirall Thomas Phillips, el comandant de la Força Z, va salpar des de Singapur amb totes les seves embarcacions sense comptar amb les embarcacions de suport. La primera idea de Phillips era atacar les embarcacions japoneses a Kota Bharu, però llavors varen arribar notícies de nous desembarcaments japonesos a Singora, a 200 quilòmetres al nord de Kota Bharu, cap a l’istme que unia Tailàndia i Malàisia. Aquests desembarcaments varen ser considerats més seriosos i va modificar els seus plans. El nou objectiu de l’almirall era situar-se entre Nakhon i Singora per interceptar els combois japonesos per després enfonsar a Kuantan totes les embarcacions mercantils. Però els informes eren erronis i allí Phillips no hi va trobar res i, a la tarda, va tenir que fer tornar la seva Força Z al port, ja que havia deixat la zona de de Malàisia indefensa amb l’únic suport aeri d’un esquadró de caces obsolets Brewster Buffalo amb base a Singapur, que era massa lluny, en el sud de la península de Malàisia. Estava previst que la Força Z arribés al matí del 10 de desembre de 1941.

---

A les Filipines, a dos quarts de tres de la matinada, els aparells de reconeixement de la base Clark varen detectar els moviments dels combois de les tropes japoneses i dels avions japonesos a les aigües del sud de les illes. Llavors es va informar de l’atac rebut el dia anterior a Pearl Harbor i, d’immediat, es va preparar una expedició de càstig des de Formosa. Però els japonesos varen arribar abans i varen destrossar els avions nord-americans a terra. A Clark, on Douglas MacArthur només disposava de 35 bombarders B-17, 130.000 soldats nord-americans i filipins i un centenar de tancs per protegir l’illa, els japonesos van destruir 18 B-17 i 56 avions de combat (53 caces P-40 i 3 caces P-35). En canvi, els nord-americans van destruir només set avions japonesos. Des de Londres, el govern britànic, que també va declarar aquell dia la guerra a Japó, va fer desembarcar les seves tropes a Luzon, al nord de Filipines, i varen atacar a Malaca.

A la Gran Bretanya:

Winston Churchill va trucar a Anthony Eden, que es trobava a Escòcia a punt de viatjar a Moscou, per informar-lo de tot el què sabia de l’atac japonès i li va comunicar la seva intenció de viatjar als Estats Units. També li va assegurar que la guerra havia donat un tomb i que ara el que importava eren les intencions dels seus dos grans aliats i tenien que actuar un per una banda i l’altre per l’altra banda.

A Líbia:

Erwin Rommel va decidir finalment retirar les seves unitats, molt debilitades, dels voltants de Tobruk, que havia sigut alliberada pels britànics. A partir de llavors retrocedirà terreny.