7 de desembre de 1941

Diumenge:

L’atac a Pearl Harbor:

A les aigües de Hawaii, l’esquadrilla japonesa que es dirigia cap a Pearl Harbor va rebre un missatge de Tòquio que deia que a Pearl Harbor no hi havia cap portaavions, però sí 9 cuirassats, 7 creuers i 19 vaixells de guerra. Tòquio va comunicar també les condicions meteorològiques a la regió d’Oahu, tot i que la ràdio nord-americana les difonia cada hora. Des de les tres de la matinada tots els pilots que atacarien aquell dia a la base nord-americana varen ser despertats per començar-se a preparar. A dos quarts de sis del matí, dos avions de reconeixement varen sortir dels creuers pesats Chikuma i Tone per sobrevolar Oahu per recollir l’última informació sobre la flota nord-americana. Aquella hora, els cinc portaavions japonesos, l’Akagi, el Kaga, el Hyryu, el Shuikaku i el Zuilaku, que es trobaven a uns 300 quilòmetres al nord d’Oahu, varen posar rumb a l’est i cada portaavions va hissar la bandera de guerra. En veure que eren a prop de l’illa, totes les operacions de llançament d’avions es varen efectuar ràpidament i sense problemes. La primera onada d’avions estava composta per 43 caces, 49 bombarders a gran altura, 51 bombarders en picat i 40 avions torpedes.

Mentrestant, durant aquella matinada cinc submarins japonesos, I-16, I-18, I-20, I-22 i I-24 varen arribar a la boca de Pearl Harbor. A les 03:42, el dragamines nord-americà Condor va veure a un dels submarins japonesos i va alertar al destructor USS Ward de la seva presència enlloc de les autoritats militars. A tres quarts de set del matí, el tinent William Outerbridge, del USS Ward, va avisar al quarter general de costa de que l’hi havia semblat veure un petit submarí que es dirigia a uns 8 nusos cap a Pearl Harbor. A continuació, el USS Ward va disparar els seus canons de 101 mil·límetres contra un dels submarins, que va enfonsar, i, d’immediat, es va informar de l’incident al quarter. Inexplicablement, els oficials que varen rebre la notícia varen dubtar del relat i varen enviar un altre destructor perquè comprovés el què passava. A continuació, un altre submarí japonès va fallar en el seu atac contra el porta-hidroavions Curtiss i va atacar al destructor Monagham, que aquest va contraatacar i va enfonsar al submarí japonès a les 08:43. Un altre submarí, el HA-19, va començar a tenir problemes quan la proa pujava a la superfície cada cop que posaven en marxa el motor. A més, no varen poder atacar a una patrullera nord-americana perquè el mecanisme de llançament de torpedes tampoc funcionava. Fugint dels nord-americans va quedar encallat a la costa. Per impedir que caigués en mans dels enemics, els japonesos varen col·locar càrregues de dinamita a l’interior del HA-19 i, després, es varen llençar a l’aigua per nedar. Les càrregues no varen explotar i els nord-americans es varen fer amb el submarí, que va ser mostrat més endavant com si fos un trofeu de caça. Un dels seus tripulants, Kazuo Sakamaki, es va ofegar, però miraculosament el seu cos va tornar a la costa encara en vida. El sergent nord-americà David Abuki del 298º Regiment d’Infanteria va ser qui el va capturar i el va conduir fins la base de Bellows Field. D’aquesta manera, Sakamaki, que anys més tard seria el cap d’exportacions de l’empresa automobilística Toyota, es va convertir d’aquesta manera en el primer presoner dels nord-americans. Pels japonesos va ser una deshonra. Quan varen homenatjar les gestes dels submarins amb una pintura commemorativa amb les cares de tots els tripulants se’l va excloure. Un quart submarí japonès va ser tocat i abandonat per la seva tripulació.

Poc després de tres quarts de set del matí, els soldats de guàrdia Joseph Lockard i George Elliot, operadors d’una unitat mòbil de radar estacionada a Punta Kahuku, a l’extrem nord d’Oahu, que estaven jugant a una llarga partida de pòquer, van informar al centre d’informació de la presència d’aparells a les seves pantalles. En el centre d’informació, però, hi havia un jove i inexpert oficial, el tinent Kermit Tyler. Els seus superiors tenien el dia lliure i la resta d’oficials estaven esmorzant en aquells moments. Quan els dos soldats de guàrdia varen dir que havien aparegut a les seves pantalles nombrosos avions que es dirigien cap a Pearl Harbor, el tinent no en va fer gaire cas d’aquella informació perquè es pensava que era un esquadró de bombarders B-17 que tornaven a Califòrnia d’una missió i que procedien del portaavions Enterprise, que havien d’haver arribat el dia anterior després de dur reforços a l’illa de Wake. D’aquesta manera es va cometre el greu error de no escoltar als dos soldats de guàrdia, que tenien raó en estar preocupats perquè la flota d’avions japonesos encapçalada pel comandant de l’aviació japonesa Matsuo Fuchida s’apropaven a l’illa per atacar-la. Un general de Washington va estar a punt d’advertir a l’illa de que els japonesos els volien declarar la guerra, però va pensar que havia de prendre precaucions i va decidir avisar per la xarxa del cable comercial enlloc de fer-ho per telèfon, fet que va provocar que l’avís no arribés a l’illa fins a les 7:33. Encara haguessin estat a temps de posar-se en alerta, l’encarregat de distribuir a l’interior de la base els sobres amb les diferents comunicacions estava distret aquell dia parlant amb altres soldats. Quan va pujar a la motocicleta per fer el repartiment ja era massa tard.

Sense oposició, Fuchida va sobrevolar amb el seu bombarder, un Nakajima B5N, l’illa hawaiana d’Oahu. A les 7:49, amb els brillants raigs de Sol va observar la tranquil·litat del port de Pearl Harbor i va enviar el primer missatge en clau: To-To-To, la primera síl·laba de totsugekiseyo (a la càrrega). Uns minuts més tard, Fuchida va retransmetre per ràdio al vicealmirall Chuichi Nagumo, que estava en el portaavions Akagi, el missatge en clau de Tora, Tora, Tora, (Tora = Tigre), que volia dir que podien atacar a la base naval nord-americana. Nagumo estava convençut de que la seva missió fracassaria. Al cap d’uns minuts, Fuchida va guiar sense cometre cap error els avions japonesos cap al seu objectiu. Van arribar a Oahu sense ser detectats perquè el comandant de la Flota del Pacífic dels Estats Units, l’almirall Husband Kimmel, que tot i estar en el seu lloc de treball i estar despert, tenia el dia lliure i pensava anar a jugar al golf amb el general Walter Short. Kimmel va concentrar el reconeixement aeri d’aquell dia sobre els 3.200 quilòmetres del sector sud-oest, davant de les Illes Marshall, enlloc de les rutes del nord que era per on passaven els caces japonesos. A més, només tres avions patrulla nord-americans van volar aquell matí i cap cobria el sector nord. A més a més, per defensar-se els nord-americans ho tenien molt complicat perquè en el moment de l’atac a Hawai només hi havia dotze B-17 a l’illa. A dos quarts de vuit del matí, Kimmel va ser informat per l’oficial de guàrdia en el quarter general de l’incident del destructor USS Ward i va decidir tornar al seu despatx, però no va fer massa cas a l’incident.

A les 7:49 de la matinada, mentre Kimmel es dirigia al seu despatx i els abanderats nord-americans feien una pausa en els revoltons de les embarcacions abans d’hissar la bandera nord-americana, una primera onada d’avions japonesos, 181 Mitsubishi A6M2 Zero, sota la senyal radiada a tots els aparells de To-To-To varen atacar les embarcacions nord-americanes ancorades a Middle Loch, East Loch i Battleship Row, junt a l’illa de Ford, i varen destruir o causar greus danys als cuirassats Utah, que va ser enfonsat per error, Arizona, Oklahoma i Califòrnia. Els bombarders a gran altura no varen deixar ni un moment de llançar bombes i els caces metrallaven a qualsevol objectiu visible. Els 51 bombarders en picat i els 43 caces tenien la missió de destruir tota l’aviació nord-americana a Hawai. La majoria dels soldats i oficials nord-americans descansaven en aquell moment en les seves lliteres després d’haver sortit la nit anterior fins a altes hores en els carrers de més mala fama de Honolulu. Els soldats que estaven a l’interior de les embarcacions en sentir les explosions i els trets es varen creure que es tractaven de pràctiques de tir, però els que estaven a l’exterior varen comprendre d’immediat del què estava passant, tot i que quan varen veure aquells avions de lluny varen pensar que eren els avions del portaavions Enterprise.

En aquells moments s’estaven hissant les banderes en els cuirassats Arizona i Nevada. Els marines encarregats de pujar les banderes en veure’s atacats varen fugir corrents buscant refugi davant la pluja de bombes i metralla que els hi queia a sobre, quedant les banderes a mig pal. Amb el pànic estès a bord, tots els mariners varen córrer d’un costat a l’altre espantats. Després dels primers instants de caos, alguns soldats es varen dirigir ràpidament cap als canons i les metralladores, però en aquell moment es varen adonar que les caixes de municions estaven tancades amb cadenats i ningú tenia la clau. Mentre els hi queien les bombes a sobre, els marines estaven tallant els cadenats de les caixes amb una serra, que finalment varen poder obrir, tot i que varen perdre un temps molt valuós. Mentrestant, altres mariners varen tallar amb ganivets de cuina les lones que cobrien els canons. En la resta de la base, la confusió va ser general i total. Perquè ningú cregués de que es tractava d’una maniobra, l’estació naval de ràdio va emetre l’alarma:

Atac aeri a Pearl Harbor! Això no és una pràctica.

La sort que va córrer l’aeròdrom va ser la mateixa que el port. Seguint el pla previst, els bombarders en picat japonesos i els caces es varen allunyar del gruix de les forces d’atac i, just abans de que caigués la primera bomba, varen atacar a totes les instal·lacions de l’aviació, entre elles la base de Wheeler, la de Hickam i la base aeronaval de l’illa Ford. El capità de fragata Logan Ramsey, el cap de l’oficina d’operacions en l’Estat Major de la Marina a l’illa Ford, va ser el primer en anunciar en el món l’atac japonès.

A la base de Wheeler, a on normalment hi havien estacionats la major part dels caces nord-americans, desgraciadament per als nord-americans aquell matí no estaven en el seu lloc els caces que hi haurien d’haver a petició del general Short, que tenia por d’un sabotatge dels japonesos residents a Hawai. A més, només tenien disponibles dos pilots, que s’havien passat tota la nit jugant al pòquer i encara estaven desperts. A les vuit del matí, 25 bombarders japonesos es varen llançar sobre la base i varen deixar anar les seves bombes i varen metrallar els avions nord-americans agrupats. Els caces Zero es varen unir als bombarders i junts varen devastar la base matant a molts homes. Cap avió japonès va ser atacat i un terç dels caces P-40 i P-36 del general Davison varen quedar fora de combat.

A la base de Hickam s’hi trobaven en aquells moments 70 bombarders, amb 12 nous B-17, però igual que a la base de Wheeler tots estaven estacionats davant dels hangars, amb les ales tocant-se i sense defensa. De cop, des del nord, avions japonesos varen arribar a la base i es varen escampar en totes direccions; 9 bombarders es varen llançar en picat sobre la base amb la missió de destruir-la i varen disparar els seus canons de 20 mil·límetres i les seves metralladores contra els avions estacionats.

A la base de l’illa Ford, en el contraalmirall Bellinger no li quedaven més que dos o tres avions patrullers en condicions de volar. Un cop els japonesos varen atacar, Bellinger va reunir alguns mariners, els va fer armar amb baionetes i els va conduir al magatzem per intentar defensar-se. Però, igual que a la base de Wheeler, varen morir molts soldats. Una bomba va esclatar enmig de l’immens menjador i en aquells moments molts soldats estaven esmorzant tranquil·lament.

A les 8:10, el capità de corbeta Kakuichi Takahashi va enviar a l’esquadrilla un radio-missatge dient que el bombardeig d’Hickam i Wheeler havia acabat amb danys considerables; havien aniquilat l’aviació nord-americana i els japonesos només havien perdut un bombarder i tres avions de caça. El capità Fuchida volava en aquells moments fent cercles per Oahu per avaluar els danys dels seus avions. Mentrestant, els dotze bombarders B-17 tornaven a Pearl Harbor sense saber què estava passant. Eren els B-17 que estava esperant el tinent Tyler. Quan estaven a prop d’Oahu, els B-17 es varen trobar amb uns deu avions japonesos que, procedents del sud, es varen llançar directament cap a ells per atacar-los, però els caces nord-americans varen aconseguir esquivar-los i varen aterrar a l’aeròdrom d’Hickam.

A les 8:55, els japonesos varen donar l’ordre d’atacar en una segona onada amb 180 avions. Aquest cop varen destruir el cuirassat West Virgínia i el Maryland, el Tennesse i el Pennsylvània varen resultar danyats de gravetat, a més d’onze unitats navals menors que varen ser destruïdes. Entre les dues onades d’assalt els japonesos varen donar una treva d’una mitja hora, temps suficient perquè els defensors es poguessin mobilitzar per defensar-se. L’atac de la segona onada en els cuirassats nord-americans es va fer únicament amb els bombarders en picats, els bombarders a gran altura i els caces. Els assaltants tenien ordres d’atacar sobre els bucs més danyats per destruir-los, però el fum negre que sortia d’aquestes embarcacions els va amagar i els bombarders varen atacar als bucs indemnes o poc danyats. Durant l’atac, diversos bombarders varen advertir de que el cuirassat Nevada, de 29.000 tones, intentava fugir i es varen precipitar cap a ell. El cuirassat va rebre un torpede i diversos dispars, però no es va enfonsar. A tres quarts de deu del matí, la segona onada es va retirar. Estava prevista una tercera onada de bombarders, però Nagumo no la va llançar perquè temia un contraatac des dels portaavions nord-americans que no estaven al port de Pearl Harbor.

Els japonesos, amb les dues onades d’atac amb un total de 353 avions, varen atacar als vuit cuirassats nord-americans de la base naval de Pearl Harbor causant la mort de 2.330 persones i 1.347 ferits (segons les xifres oficials publicades el 1955). Quatre dels vuit cuirassats, entre ells el cuirassat USS West Viriginia (BB-48) i el USS Arizona, on varen morir 1.177 dels 1512 mariners que hi havien, van ser enfonsats, tres varen quedar danyats i un encallat. La força aèria nipona també va destruir a 177 avions nord-americans dels 400 avions que hi havia a Oahu, tres creuers, tres destructors, dos vaixells auxiliars, un dragamines i un vaixell-diana. Per la seva part, els japonesos varen perdre 29 avions i els 5 submarins, i varen patir 64 baixes i un presoner.

Tot i l’espectacularitat de l’atac, els japonesos varen calcular malament la capacitat de resposta dels Estats Units, ja que pensaven que els nord-americans de seguida voldrien negociar la pau amb unes condicions favorables pels seus interessos. A més, no varen destruir l’arsenal de la Marina nord-americana a Oahu ni els dipòsits de carburant, que en aquells moments equivalia a tota la reserva de carburant que disposava Japó. En el moment de l’atac els dipòsits de combustible estaven a la superfície i eren molt vulnerables, però no varen ser tocats. A part, els nord-americans estaven construint dipòsits subterranis. Enlloc d’espantar els nord-americans, de seguida el país va reaccionar i en els Estats Units les oficines de reclutament varen tenir que estar obertes per la nit perquè molts nord-americans es volien venjar de l’atac i es van allistar com a voluntaris a l’Exèrcit. A més a més, els nord-americans aquell dia varen tenir la sort de que a Honolulu, la ciutat més propera a Pearl Harbor, s’hi estava celebrant unes jornades mèdiques sobre el tractament de les ferides de guerra. A aquesta conferència hi assistien 50 cirurgians nord-americans que havien vingut expressament des del continent. Després de l’atac aeri, els nombrosos ferits varen ser traslladats a l’hospital Tripler Army i d’immediat els cirurgians es varen dirigir a l’Hospital i varen intervenir quirúrgicament als ferits. Molts soldats es varen poder salvar gràcies a aquesta casualitat.

A les deu del matí, els avions de la primera onada varen arribar als portaavions i els de la segona onada hi varen arribar al cap de dues hores. A les onze del matí va aterrar a l’Akagi l’avió del capità Fuchida, que va ser rebut per l’almirall Genda, que estava molt satisfet per l’atac. Després de celebrar una reunió per avaluar els danys que havien ocasionat, Fuchida i Genda varen intentar sense èxit convèncer a Nagumo perquè enviés una tercera onada d’assalt. L’almirall Yamaguchi, que comandava la 2º Divisió de portaavions formada pel Soryu i el Hiryu, també va informar a Nagumo de que estava en condicions per fer un tercer assalt, però l’almirall, que no li agradava el pla d’atacar Pearl Harbor, s’hi va negar. Els nord-americans varen intentar reaccionar després de l’atac, però després de veure que cap avió havia seguit als avions japonesos es varen enviar avions per buscar els portaavions japonesos. Els avions nord-americans varen ser enfonsats pels tiradors japonesos abans de que poguessin atacar. Al final de la tarda, un grup de sis avions de caça del portaavions Enterprise, que anaven amb retràs, varen rebre l’ordre d’aterrar a Oahu. Però aquests sis avions volaven amb totes les llums apagades i quan estaven per sobre l’aeròdrom d’Hickam els nord-americans, pensant que eren japonesos que tornaven, els varen disparar. Tres dels sis avions varen ser destruïts, un d’ells va caure sobre Pearl City.

Com ho varen viure els nord-americans:

Abans de l’atac a la base nord-americana, Tòquio va transmetre una notificació de 5.000 paraules en dos blocs, l’anomenat Missatge de 14 parts, en què es notificava la ruptura de relacions de Japó amb els Estats Units, a la seva Ambaixada a Washington, però la descripció va ser massa lenta i no va poder ser entregat a temps. A l’illa de Bainbridge, a Puget Sound, a primera hora els nord-americans varen interceptar els missatges xifrats que Tòquio enviava a Washington a través del circuit comercial de la Mackay Radio & Telegraph Company. Des de l’illa es va reenviar al 20-GY del Departament de la Marina i allí varen ser llegits pel tinent Francis Broterhoof. que estava a punt d’acabar el torn de nit. Brotherhood ja tenia coneixement d’altres 13 missatges japonesos a l’ambaixada, però tots eren una resposta diplomàtica als nord-americans, que havien sol·licitat la retirada japonesa de la Xina. El tinent comandant Alwin Kramer, cap de la unitat de destructors de la Marina nord-americana, va arribar 150 minuts tard al seu lloc de feina, a dos quarts de vuit del matí, però va tardar poc en veure que els japonesos volien trencar la pau amb els nord-americans. A les nou del matí, hora de Washington, Rufus Bratton, el cap de la secció militar d’intel·ligència militar a l’Extrem Orient, va llegir el missatge encriptat japonès, quatre hores abans de que l’ambaixador japonès rebés instruccions d’entregar el missatge al Departament d’Estat. Bratton va intentar parlar amb el general George Marshall, però aquest havia sortit a donar una volta amb el seu cavall. L’assistent que el va anar a buscar no va aconseguir trobar-lo. A dos quarts d’onze del matí, Bratton va aconseguir parlar amb el cap de l’Estat Major. Davant la notícia, Marshall es va dirigir al Departament de Guerra, on va llegir les 14 pàgines del missatge japonès. A les 11 del matí, quan encara faltaven dues hores per l’atac japonès, el cap de l’Estat Major va vetar l’ús del telèfon screambler per contactar amb Pearl Harbor argumentant que el canal no era segur. Va preferir enviar un cable d’alerta a través del centre de missatges del Departament de Guerra, que va arribar a Honolulu a través de la RVA a les 7:33 del matí. Marshall també va estar d’acord en enviar un missatge urgent a les bases a San Francisco, Filipines i el canal de Panamà perquè estiguessin en estat d’alerta. El general Walter Short, el comandant en cap local, va rebre per fi a les 14:40, en ple atac, el missatge. En el missatge s’advertia al comandant militar de Hawaii que havent presentat els japonesos un ultimàtum a dos quarts de vuit del matí, convenia està en guàrdia. A les tres de la tarda, un telegrafista es va dirigir amb bicicleta al quarter general de l’almirall Kimmel per portar-li el missatge del general Marshall.

Mentrestant, els delegats japonesos, el representant especial de l’emperador Hirohito, Kurusu Saburo, i l’ambaixador davant dels Estats Units, l’almirall Namura Kochisaburo, varen tardar tan a entregar els documents perquè els va costar desxifrar el telegrama encriptat de Tòquio i no varen poder acudir a la una del migdia en una reunió amb el secretari d’Estat Cordell Hull en el Departament d’Estat. Abans d’anar a l’entrevista amb els japonesos, Hull ja sabia que l’Ambaixada japonesa havia rebut un missatge llarg i complicat de Tòquio, que els criptòlegs nord-americans ja hi treballaven sense descans per desxifrar. Els oficials militars i els diplomàtics nord-americans que estaven de guàrdia varen opinar que el contingut del missatge i el moment en què havia sigut enviat no augurava res de positiu i li varen comunicar la seva preocupació.

Mentre els japonesos arribaven al despatx del Secretari d’Estat per entregar la ruptura de relacions entre els dos països, Hull va saber que estaven sent atacats a Pearl Harbor. Quan per fi els va rebre, al voltant de dos quarts de tres del migdia, Hull els va acusar d’immediat de duplicitat i traïció per portar-li un ultimàtum quan ja estaven atacant. En preguntar-los per què l’hi entregaven la ruptura de relacions en aquella hora, enmig de l’atac, Nomura no li va saber respondre. Després de que els dos japonesos marxessin del despatx, Hull els va escridassar de males maneres de que eren uns pocavergonyes. Tant Saburo com Kochisaburo no sabien res en aquells moments de l’atac de Pearl Harbor i només varen saber de l’atac quan varen arribar a l’Ambaixada japonesa, a l’avinguda Massachusetts.

El president Franklin Delano Roosevelt tenia prevista per aquell dia una recepció per 30 persones a la Sala Blava de la Casa Blanca, però com que es trobava refredat li va demanar a la seva esposa Eleanor que el disculpés davant dels seus convidats i fes d’amfitriona tota sola, un paper que a ella sempre li va agradar. En l’oficina de la segona planta de la residència, Roosevelt va rebre a primera hora al seu metge personal perquè el tractés d’una incòmode congestió nasal. A les deu del matí, Roosevelt va rebre un missatge desxifrat que deia que la seva voluntat d’establir relacions amb els japonesos s’havien esfumat.

Després, abrigat amb un jersei per protegir-se del fred que tant li molestava, es va reunir en el Despatx Oval amb Harry Hopkins per parlar de les tensions japoneses. Al cap d’una estona varen parlar d’altres temes no relacionats amb la guerra i la conversació es va allargar tant que el President va demanar en el seu servei que els hi portessin uns entrepans i fruita. Durant el dinar varen menjar tant tranquil·lament, només eren molestats pels lladrucs de la Fala, el terrier de Roosevelt. El President tenia previst per després de dinar dedicar unes hores a posar al dia la seva col·lecció de segells.

Poc després de dos quarts de dues, mentre estava acabant de menjar una poma, va sonar el telèfon. L’operador li va dir a Roosevelt que el secretari de Marina Frank Knox estava a l’altre costat de la línia i que tenia un comunicat urgent per a ell. Roosevelt estava convençut de que es tractaven de les habituals fanfarronades del seu secretari de Marina, pel que va quedar abatut quan aquest, sense saludar-lo, li va comunicar que el comandant en cap de les forces nord-americanes a Honolulú havia emès un avís per ràdio per comunicar que els japonesos estaven atacant Pearl Harbor i que no era cap simulacre. Quan Knox va rebre la notícia de l’atac també va quedar tan sorprès com el President i es va creure en un primer moment que es tractava d’un error i que es referien a les Filipines. Impressionat, Roosevelt va deixar caure la poma al terra i va exclamar un No molt profund i es va posar furiós. Després de penjar el telèfon, Roosevelt va alçar la mirada, va mirar a Hopkins i li va confirmar la notícia. Tot i que Hopkins va intentar calmar-lo dient-li de que segurament es tractava d’un error, el President no tenia cap dubte del què havia passat. Va discutir extensament els seus esforços per mantenir el país fora de la guerra i el seu desig de completar el seu mandat sense guerra, però aquesta acció se li escapava plenament de les seves mans perquè els japonesos havien pres la decisió per ell. Després de tenir que clar que entraria en guerra va manifestar primerament que abans de derrotar Japó s’hauria de vèncer Alemanya dins d’una guerra global. Poc després de discutir què tenien que fer a partir d’ara, el President va trucar a l’ambaixador xinès per donar-li la notícia, però el va advertir de que procurés que a Chungking no se’n alegressin massa.

A les tres de la tarda es varen afegir a la reunió Henry Stimson, que va saber de la notícia directament pel president Roosevelt, Knox, l’almirall Harold Stark i el general George Marshall.

A mitja tarda, Roosevelt va rebre un primer informe de Pearl Harbor sobre la magnitud dels danys, que era greu, però no irreparable. L’abast de l’atac no es va voler informar a la premsa. Després, el President va autoritzar la guerra aèria i submarina sense restriccions contra l’Imperi japonès i es va posar a treballar en el missatge al Congrés sota el títol: El dia que viuria en la infàmia. El secretari de premsa presidencial Stephen T. Early va ser l’encarregat de la Casa Blanca de transmetre als periodistes la notícia. Un cop va donar l’exclusiva, els periodistes es varen dirigir corrents als telèfons per anunciar en els seus caps que els avions japonesos acabaven de bombardejar la flota dels Estats Units a Pearl Harbor. La gran majoria dels líders nord-americans varen quedar molt sorpresos per aquest atac.

Més tard, Roosevelt va cridar a la seva secretària, Grace Tully, per comunicar-li que l’endemà compareixeria al Congrés i li volia dictar el seu missatge, que seria breu. Després d’acabar-se la cigarreta, el President va començar a dictar a poc a poc el seu discurs. A dos quarts de nou, Roosevelt va tenir que aturar el seu discurs perquè havia d’assistir a una nova reunió del Gabinet. Al cap d’una hora va rebre a un destacat grup de congressistes. Roosevelt els va ser clar i els va admetre que havien patit moltes víctimes mortals i que a partir d’ara estaven en guerra al Pacífic.


El dia de l’atac de Pearl Harbor és un dia gravat a la història dels Estats Units d’Amèrica. La majoria dels nord-americans varen saber de l’atac per la ràdio. Les emissores varen interrompre les seves emissions per donar la notícia poc després de les tres de la tarda, hora de Washington. La CBS es va limitar a dir: els japonesos han atacat Pearl Harbor.

El futur president John F. Kennedy, llavors un jove alferes de la Marina, va tenir coneixement de l’atac en escoltar les notícies de la CBS en el seu cotxe quan tornava a la seva casa després d’assistir a un partit de futbol americà a Washington en el que els Washington Redskins havien vençut per 20 a 14 als Eagles de Filadèlfia. El seu germà Robert es trobava descansant en l’internat a on estudiava quan un amic li va comunicar la notícia. El general Dwight D. Eisenhower estava en aquells moments a la seva llar de Fort Sam Houston dormint la migdiada quan de cop el va despertar el telèfon. Després de que li comuniquessin la notícia es va acomiadar de la seva esposa i es va dirigir al seu quarter. El llavors actor secundari Ronald Reagen es va passar el dia dormint i no va saber res de la notícia fins a última hora de la tarda. El jove advocat Richard Nixon sortia d’un cinema a Los Angeles quan es va trobar amb els venedors de diaris anunciant a crits la notícia. El congressista Lyndon B. Johnson anys més tard no recordava què havia fet aquell dia, però va ser el primer membre del Congrés que es va allistar a l’Exèrcit després de la declaració de guerra.

Durant aquella nit, Los Angeles es va quedar totalment a les fosques.

La reacció dels japonesos:

La notícia de l’atac japonès va provocar una alegria immensa al Japó. A les sis del matí, en una conferència de premsa especialment convocada pel Ministeri de Guerra, es va anunciar l’entrada de Japó a la guerra. Pels carrers de la ciutat els venedors de diaris no varen parar de vendre diaris. Cada informació d’última hora servia de pretext per fer una edició especial. Els exemplars de l’anunci del Japan Times and Advertiser en que s’anunciava la guerra, la policia els va tenir que incautar al cap de dues hores perquè en els seus articles es parlava de que les negociacions havien conduït a la guerra i es feien masses mencions als intents del príncep Fuminaro Konoye per evitar el conflicte.

A Tòquio es varen aplicar mesures estrictes de seguretat contra els nous “enemics estrangers”. Les ambaixades nord-americanes i britàniques varen ser acordonades des de primera hora, es va detenir als periodistes nord-americans i britànics, que varen ser interrogats durant hores.


Abans de l’atac, l’emperador Hirohito va mantenir una reunió amb els caps militars de l’Estat Major i els va recomanar atacar aquell diumenge (dilluns a Japó) perquè considerava que el personal de Pearl Harbor tenia tenia tendència a excedir-se els dissabtes per la nit i “estarien cansats”. El fet de que la declaració de guerra hagués sigut entregada després de l’atac va fer enfurismar a l’emperador. També Yamamoto des del Nagato va mostrar el seu disgust per aquest fet perquè ho considerava un engany inadmissible


Abans també de l’atac, a dos quarts d’una de la nit a Japó, l’ambaixador Grew es va dirigir al Ministeri d’Afers Exteriors per intentar organitzar una trobada amb l’emperador per entregar-li el missatge del president Roosevelt del dia anterior. Shigenori Togo es va mostrar distant amb l’ambaixador, que li va insistir de que el missatge del seu president era extremadament important. Togo li va respondre que era impossible molestar a l’emperador a aquelles hores de la nit i que abans ho hauria de consultar al ministre de la Casa Imperial. Grew llavors va intentar llegir-li el missatge de Roosevelt a ell, però Togo li va respondre que l’assumpte seria presentat a l’emperador el més aviat possible. Sabia que en breu s’atacaria la base nord-americana.

Mentre Grew tornava a la seva Ambaixada per descansar, Togo es va reunir amb Hideki Tojo per mostrar-li el missatge de Roosevelt. Entre els dos varen redactar un acte de rebuig de les propostes nord-americanes en nom de l’Emperador. A tres quarts de tres de la matinada, hora de Tòquio, Togo es va reunir a palau amb Kido per preparar una entrevista amb l’emperador. Vestit amb el seu uniforme naval, Hirohito el va rebre a soles i Togo li va llegir el missatge del president Roosevelt i la contestació que havien fet amb Tojo. L’emperador va aprovar la contestació, que mai va ser entregat. A continuació, l’emperador es va dirigir a la sala de guerra.

La reacció dels alemanys:

En el quarter general de Rastenburg, ja de nit, Otto Dietrich va ser el primer en rebre la notícia de l’atac japonès a Pearl Harbor a través de l’agència de notícies Reuter de la ràdio de l’Àsia Oriental. Ràpidament es va dirigir al búnquer de Hitler i es va fer anunciar com el portador d’una notícia extraordinàriament important. Adolf Hitler el va rebre en la seva petita habitació tement més notícies depriments del front oriental. En llegir-li Dietrich la notícia, Hitler va quedar en estat de xoc i va preguntar si era certa la notícia. Quan Dietrich li va afirmar, ja que un minut abans a l’avantsala la notícia havia sigut confirmada d’una altra font, Hitler va sortir ràpidament de la seva habitació per dirigir-se, sense la seva gorra i sense el seu abric, al refugi de l’Alt Comandament de l’Exèrcit situat a uns 100 metres de distància. Wilhelm Keitel i Alfred Jodl varen quedar ben sorpresos en veure el dictador amb el telegrama que notificava l’atac japonès. Hitler va veure la maniobra japonesa com un elixir d’oxigen, ja que va pensar que per fi els japonesos s’havien interessat per la guerra. Segons les primeres informacions que varen rebre els alemanys, els japonesos havien destruït dos cuirassats i un portaavions, i uns altres quatre havien quedat greument danyats, a més de quatre creuers. Hitler va exclamar que ara era impossible que perdessin la guerra perquè tenien un aliat que, segons ell, mai havia sigut derrotat en els seus 3.000 anys d’Història. Content, Hitler va trucar al seu ministre de Propaganda i amic personal Joseph Goebbels per explicar-li que estava convençut de que amb els japonesos com a aliats no podien perdre la guerra. Expressant-li la seva alegria, Hitler li va demanar en el seu ministre que convoqués el Reichstag pel 10 de desembre per deixar clara la postura alemanya. Després de parlar amb Goebbels i passats els primers moments d’eufòria, un dels presents va preguntar a on es trobava Pearl Harbor i ningú li va saber respondre, pel que varen tenir que demanar un mapamundi.


A Berlín, al vespre, quan els serveis d’escolta de les emissores estrangeres varen captar la notícia de l’atac japonès a Pearl Harbor, varen trucar a l’agregat de premsa del Ministeri d’Afers Exteriors perquè informés immediatament de la notícia a Joachim von Ribbentrop. Furiós de que el molestessin a aquella hora de la nit, el ministre no es va voler creure en un primer moment la informació i va donar l’ordre de que no el molestessin fins l’endemà al matí. Però Von Ribbentrop va acabar veient que aquella notícia era certa i va esclatar d’alegria. Content, va trucar al comte Galeazzo Ciano, que aquest tenia dubtes de que l’atac japonès fos una bona notícia, però en sentir que Von Ribbentrop estava entusiasmat no va poder fer res més que felicitar-lo. Benito Mussolini també es va agafar amb alegria l’atac a Pearl Harbor.

A l’Àsia:

Cinc hores després de l’atac, uns altres avions japonesos es varen dirigir a la ciutat de Hong Kong per bombardejar-la i la 38º Divisió japonesa va envair la colònia britànica. Des del principi els japonesos van veure que les defenses britàniques no tenien cap possibilitat de resistir, ja que només disposaven d’uns quants aparells antics de la RAF, que varen ser destruïts a terra, a l’aeròdrom Kai Tak, en el primer atac japonès. A més a més, els japonesos varen desembarcar a Tailàndia, al nord-est de Malàisia i al Golf de Siam. Abans de que arribessin a les costes de Malàisia, un avió de reconeixement britànic, encara que el varen destruir, va tenir temps per avisar a la seva base de que una flota japonesa navegava cap a les seves costes. Però el mariscal Robert Brooke-Popham, sota el comandament de la RAF, es va mostrar poc inclinat a intervenir i els japonesos es varen poder apropar a la costa sense problemes. Els japonesos es varen aproximar a Kota Bharu, situat a la part central de la península. Per frenar els japonesos, l’almirall britànic Tom Phillips, que comandava una esquadrilla en la base de Singapur, va decidir enviar el seu nou cuirassat, el Prince of Wales, i el creuer de batalla Repulse, escortats per quatre destructors, per buscar als combois japonesos. Davant d’aquelles accions, Japó va declarar la guerra als Estats Units, la Gran Bretanya, Canadà i Austràlia.

A la Gran Bretanya:

A la nit, en el moment de l’atac japonès, Winston Churchill estava sopant a la residència oficial del primer ministre en el camp, Chequers Court, amb John Winant, l’ambaixador nord-americà, i Averell Harriman. Quan varen encendre la ràdio varen escoltar un resum de les últimes notícies en els fronts rus i libi seguit d’un petit comentari sobre l’atac japonès, però va ser el majordom de Churchill la persona qui els va confirmar la notícia. Ell havia escoltat tota l’estona la ràdio. Churchill es va aixecar de la cadira per exclamar:

Declarem la guerra a Japó.

Després d’un silenci, Churchill es va dirigir amb Winant al seu despatx per trucar al president nord-americà. L’ambaixador va trucar al despatx Oval i després d’intercanviar quatre paraules amb el President va passar la trucada a Churchill, que va preguntar de dret què passava amb els japonesos. Roosevelt li va admetre que havien sigut atacats a Pearl Harbor i li va deixar anar:

Ara estem en la mateixa embarcació.

També li va explicar que l’endemà tenia previst demanar al Congrés que l’autoritzés a declarar la guerra a Japó i va aconsellar-li que no digués res fins que es decidís els detalls abans d’emetre el seu propi comunicat. El primer ministre hi va estar d’acord i li va comentar que faria la seva declaració una hora després de que hagués fet la seva. Més tard es va informar a Churchill que no només s’havia atacat a Pearl Harbor i les Índies Holandeses Orientals, sinó que també s’havia llençat un atac contra Malàisia. Tot i el que havia passat, Churchill estava alleugerit perquè ara sabia del cert que els nord-americans entrarien en guerra, i va dir que guanyarien la guerra perquè tenien el país amb l’economia més forta de la seva banda. Tot i això, va admetre que no hi havia cap possibilitat de defensar ni d’ajudar Hong Kong, cosa que va acabar portant a la capitulació de la colònia britànica.

En el Reich:

A Alemanya:

El govern alemany va aprovar un decret llei per al Tribunal del Poble anomenat Nacht und Nebel (Nit i Boira), manera eufemística inspirada d’una obra de Richard Wagner, firmat per Wilhelm Keitel. Amb aquesta llei totes les persones que havien comès un delicte contra les forces alemanyes d’ocupació havien de ser deportades a Alemanya per ser jutjades. Gràcies a aquest decret el Tribunal es va ocupar de jutjar casos de resistència a l’Europa ocupada, sobretot a Bèlgica i a França, i va permetre capturar a qualsevol opositor o resistent de l’Europa septentrional i occidental, detenir-lo indefinidament o executar-lo amb l’aval judicial. Amb aquell decret més de 8.000 civils no alemanys varen ser segrestats i executats, i va servir per introduir el pànic a la població civil. Posteriorment aquesta llei va ser ampliada a tota classe de delictes i era una clara violació de la Convenció de Ginebra.


A Berlín, en una conferència ministerial secreta, Joseph Goebbels va declarar que la propaganda havia comès l’error capital de tornar al poble alemany massa sensible a possibles derrotes i considerava millor estalviar-los qualsevol notícia desagradable, fent referència a la derrota a la Batalla de Moscou.

A Polònia:

Aquell dia es va obrir el camp d’extermini de Chelmno. Els primers jueus assassinats al camp procedien dels pobles propers i durant la nit varen ser tancats en la mansió del camp prometent-los desinfectar-los abans d’enviar-los a Alemanya. L’endemà serien assassinats.


A Riga, els alemanys varen començar a matar a pràcticament tots els jueus que encara quedaven al gueto després de la matança del 30 de novembre.

En el front oriental:

En el sector central:

En la Batalla per Moscou, a la nit, els soldats soviètics varen iniciar una ofensiva alliberant Mikhailov del 47º Exèrcit blindat alemany i després varen avançar cap a Livny i varen fortificar davant Yefremov. El 16º Exèrcit del Front Oest va atacar al mateix temps l’extrem sud-est de la franja Kalinin-Klin amb l’objectiu d’envoltar al 3º i 4º Grup Panzer del coronel general Heinz Guderian en coordinació amb l’atac procedent del nord del 30º Exèrcit i el nou 1º Exèrcit d’Assalt. A més, dos exèrcits soviètics i un cos de cavalleria varen atacar des del sud de Moscou amb l’objectiu de rodejar al 2º Exèrcit Panzer. Fedor von Bock va reconèixer que ara s’estaven enfrontant a 24 divisions més de l’exèrcit soviètic de les que hi havia en la seva zona a mitjans de novembre.

En el sector sud:

Els nazis continuaven cometent atrocitats en el front. L’Alt Comandament del 6º Exèrcit va proclamar que en el seu sector havia sigut eradicada l’activitat guerrillera. L’informe continuava dient que en el curs d’aquesta acció havien sigut penjats o afusellats públicament en la zona de l’Exèrcit a uns quants milers de guerrillers. Segons l’Alt Comandament, aquells assassinats servien per cessar els actes de sabotatge i per atemorir a la població. A Khàrkiv, diversos centenars de guerrillers i d’elements sospitosos varen ser penjats a la ciutat segons aquest informe.

En el bàndol Aliat:

Tal i com havia fet la Gran Bretanya el dia anterior, Canadà, Austràlia i Nova Zelanda varen declarar la guerra a Finlàndia.

A Líbia:

L’Afrikakorps va ser expulsada cap a l’est de Tobruk, que va ser alliberada pels britànics aquell mateix dia. Erwin Rommel va culpar a les forces italianes i al cansament dels seus homes com a culpables del seu fracàs.

6 de desembre de 1941

Dissabte:

En el front oriental:

En el sector nord:

A prop de Leningrad, els alemanys i els soviètics varen tenir que lluitar sobre una capa de neu de fins a dos metres i sota una temperatura de 38 graus sota zero.

En el sector central:

En la Batalla per Moscou, les temperatures eren molt baixes, inferiors els 30 graus sota zero, i l’exèrcit alemany no estava preparat per suportar-les; molts soldats només tenien l’uniforme que portaven a l’estiu i es van haver de desfer de molts instruments de guerra per congelació. Després de veure que no podien continuar així, Adolf Hitler va donar l’ordre de posar fi a l’ofensiva de la Wehrmacht a Moscou i d’aquesta manera els soldats alemanys es varen aturar a les portes de la capital soviètica. L’Exèrcit estava esgotat i no tenia les suficients forces ni recursos per entrar a la capital, tot i que estaven a menys de 32 quilòmetres i, fins hi tot, algunes unitats de reconeixement havien entrat als ravals de la ciutat. Però els alemanys estaven defensant un immens territori que començava a les afores de Rostov, des del mar d’Azov, al sud, i anava cap a Tula, Moscou, Kalinin i arribava fins a Leningrad.

Després d’aturar-se, els alemanys varen haver de fugir davant l’amenaça dels tancs i els batallons russos, i mentre fugien deu exèrcits soviètics es varen llançar contra les forces alemanyes. El general soviètic Gregory Zhukov, amb 100 batallons i 40 divisions siberianes, i amb la incorporació del 30º Exèrcit i el nou 1º Exèrcit d’Assalt va començar la contra-ofensiva soviètica al llarg de més de 300 quilòmetres de la línia del front, en el flanc nord de la franja Kalinin-Klin, que va fer retrocedir als alemanys, que llançaven desesperats bona part de l’equipatge que portaven. Molts soldats alemanys varen morir mentre fugien. Heinz Guderian va reconèixer que l’atac a Moscou havia fracassat i que havien patit una derrota.

Tot i l’atac soviètic i el fet d’arribar a 38 graus sota zero, el 9º Exèrcit alemany va contraatacar a Kalinin amb el suport del 3º Grup Panzer i va obligar al 31º Exèrcit soviètic a tornar-se a replegar a l’altra banda del riu Volga. En l’atac, la 250º Divisió soviètica va ser totalment derrotada i va tenir que retirar-se del combat.

Els soldats alemanys, en general, començaven a està molt desil·lusionats; s’havien perdut moltes vides des de l’ocupació alemanya en territori soviètic i anaven veient com les ordres que venien de Berlín o del quarter general de Rastenburg eren cada cop més brutals. A molts presoners soviètics se’ls deixava morir de gana i molts soldats, obeint les ordres, tenien un tracte cruel i inhumà envers a la població russa. El 40 % del territori de la Unió Soviètica estava sota domini del Reich en aquells moments i ciutats com Leningrad, que es defensava dels alemanys, la població s’estava morint de gana per la falta de subministrament.

En el Reich:

A Alemanya:

En un informe de la ciutat de Minden, que explicava els rumors que corrien per Alemanya i analitzava la moral de la població, destacava la gran preocupació d’una gran part de la població sobre l’evacuació dels jueus. Es senyalaven dos punts de vista: la possibilitat de represàlies per part de l’estranger, sobretot d’Estats Units, ja que creien que el pogromo de la Kristallnacht, la Nit dels Vidres Trencats, havia danyat la imatge alemanya i, en segon lloc, un punt de vista més humanitari, que deia que estaven sent massa durs amb els jueus i que molts sabien que molts d’ells no sobreviurien en els seus viatges a l’Est en ple hivern. Només el tercer i últim paràgraf de l’informe afegia l’annex que parlava de la Qüestió Jueva, i deia que l’acció era totalment aprovada perquè quedava destacada dins del sentiment d’identitat alemany.

A Polònia:

En el camp d’extermini de Chelmno es varen posar en funcionament les camionetes de gas que matarien a milers de jueus. Al mateix temps, els alemanys li varen demanar a Chaim Rumkowski que preparés a 20.000 jueus del gueto de Lódz per treballs a l’exterior del gueto, tot i que en realitat els enviarien a aquells camions. Al final la xifra es va reduir a 10.000.

A la Gran Bretanya:

El govern britànic va declarar la guerra a Finlàndia, Hongria i Romania. Els britànics varen declarar la guerra als finlandesos per la seva política agressiva respecte a la Carèlia oriental soviètica.

En els Estats Units:

A les nou de la nit, el president Franklin Delano Roosevelt, tal i com l’hi havien demanat feia uns dies, va fer una crida a l’emperador Hirohito per la conservació de la pau entre els dos països. El president nord-americà el va advertir de que un atac japonès al sud-est asiàtic crearia una situació impensable. Durant aquell matí, l’Almirallat britànic havia informat al president Roosevelt de que una important flota japonesa posava rumb a l’istme de Kra, via golf de Siam, maniobra que permetia preveure un primer atac contra Tailàndia i, molt probablement també contra Malàisia.

Però els japonesos no varen escoltar la crida del President i, en aigües de Hawaii, totes les embarcacions japoneses que es dirigien a Pearl Harbor per atacar-la l’endemà varen omplir els dipòsits de combustible. Poc després del migdia es va llegir a les tripulacions el missatge de l’emperador seguit d’una ordre de l’almirall Isoroku Yamamoto que deia que el destí de l’Imperi depenia d’una sola batalla. Llavors, les embarcacions varen agafar un rumb de 180 graus, en línia recte cap al sud, i es varen dirigir cap al punt fixat pel llançament dels avions. L’esquadrilla ja estava a 800 quilòmetres del seu objectiu en aquells moments. Poc abans de mitjanit, Tòquio va retransmetre una informació pels almiralls Genda i Fuchida que deia que a Hawai encara no havien col·locat els globus de protecció per tallar el pas dels bombarders nord-americans.

A aquella hora, els oficials dels serveis d’informació del Departament Naval varen redactar els seus últims informes sobre la posició de les principals nau japoneses. La majoria, segons varen anotar, es trobaven en els ports japonesos, inclosos tots els portaavions i les altres embarcacions de guerra. Però el Departament Naval també va informar al president Roosevelt i a Cordell Hull de la destrucció dels codis de l’Ambaixada japonesa. A més, el Departament Criptogràfic de l’Armada, una treballadora del FBI va traduir un missatge interceptat entre Tòquio i el cònsol japonès a Honolulu que revelava la imminència de l’atac. Els japonesos preguntaven a un suposat agent sobre la disposició de les embarcacions i els avions en la base i el temps meteorològic. Des de Honolulu s’emetia una resposta sense sentit en la que es parlava de flors. Alarmada, a les tres de la tarda va presentar la traducció del missatge al cap del Departament poc abans de que aquest acabés la seva jornada laboral, però aquest va deixar l’assumpte perquè creia que no hi havia elements suficients per investigar i va preferir marxar i gaudir del cap de setmana.

A dos quarts de deu, el comandant Shulz va interrompre una reunió a dos quarts de deu de la nit a l’estudi de la Casa Blanca entre el president Roosevelt i Harry Hopkins. L’oficial de la Marina li va entregar en el President la descodificació d’un missatge Màgia. El document de 15 pàgines era la traducció dels tretze primers fragments del missatge del govern japonès a l’ambaixador japonès Kichisaburo Nomura i era en tota regla una declaració de guerra. El missatge havia de ser entregat 30 minuts abans de l’atac a Pearl Harbor. Roosevelt el va llegir en silenci i després el va passar a Hopkins. Un cop el seu conseller el va llegir, li va admetre que els japonesos els hi declararien la guerra. Hopkins va lamentar que no haguessin sigut ells els primers en atacar, però Roosevelt li va respondre que això no ho podien fer perquè “eren un poble democràtic i pacífic”. El President va intentar posar-se en contacte telefònic amb el cap de l’Armada, l’almirall Harold Stark, però l’operadora de la Casa Blanca el va avisar de que estava al teatre. Roosevelt va optar per no treure’l de mitja funció per no provocar una alarma pública innecessària.

Precisament, el personal japonès de l’Ambaixada japonesa va assistir a un dinar de comiat a l’Hotel Mayflower de Washington. Després de la festa, que es va allargar fins més enllà de la tarda, Kato va passar a màquina la primera part de la declaració de guerra de Tòquio.


A Califòrnia, de 30 bombarders B-17 només 12 es varen enlairar rumb a Pearl Harbor, on hi arribarien l’endemà durant l’atac japonès. Els nord-americans haguessin pogut preveure l’atac japonès i, a la vegada, defensar-se o anul·lar-lo però varen cometre greus errors. Tot i saber que havien d’estar en alerta per un possible atac, els militars encarregats de fer les verificacions no varen canviar els seus plans i varen sortir a la nit a gaudir amb la resta dels seus companys pels carrers de més mala fama de la ciutat. Però els errors no només es varen cometre a Hawai.


Vannevar Bush, president del departament d’investigació científica i innovació, va explicar en els seus col·legues que Roosevelt havia acceptat augmentar el crèdit i el personal per crear una secció d’urani en el comitè nacional d’investigació científica a Washington per la investigació atòmica.

A Japó:

Hideki Tojo va donar noves instruccions a l’ambaixador Hiroshi Oshima perquè evités tant com sigui possible un conflicte armat amb la Unió Soviètica i li va ordenar que negociés amb el govern alemany per tal de que no els fessin declarar la guerra als soviètics. Havia d’explicar-li a Joachim von Ribbentrop, que les embarcacions nord-americanes que arribaven amb ajuda a la Unió Soviètica no portaven res de gran valor i que si declaraven una guerra contra Estats Units s’apoderarien d’aquestes embarcacions. Tot i això, si Von Ribbentrop exigia una garantia explícita en aquest sentit, l’ambaixador havia d’acceptar en nom del govern japonès el compromís d’impedir tot el trànsit de material de guerra nord-americà cap a la Unió Soviètica per aigües japoneses. Si el govern alemany volia explícitament l’entrada de Japó a la guerra i d’un tractat comprometent-se a no concloure la pau per separat, els japonesos “no podrien”, segons Tojo, fer cap altra cosa que aplaçar la conclusió de l’acord amb els alemanys.

A l’oceà Índic:

Un avió Hudson d’exploració marítima, amb base a Malàisia, va descobrir la principal força amfíbia japonesa navegant cap a l’oest, en direcció a Malàisia. Llavors, el comandant de la Força Z, Tom Phillips, va tornar immediatament a Singapur amb avió i el cuirassat Repulse va rebre l’ordre de tornar quan estava navegant cap a Austràlia.

5 de desembre de 1941

Divendres:

En el front oriental:

En el sector central:

A les portes de Moscou les temperatures eren molt baixes, arribant a 50 graus sota zero, i l’exèrcit alemany va quedar immobilitzat perquè no estaven preparats pel fred, ja que a l’estiu havien cregut que guanyarien la batalla en el front oriental abans de l’hivern i no portaven els equips necessaris per aquelles temperatures. Els soviètics, amb quatre exèrcits organitzats pel comandant Gregory Zhukov, varen aprofitar que els alemanys estaven aturats pel fred per atacar des del nord a uns soldats que estaven cansats i congelades. A més, els soviètics havien reunit 1.376 aeronaus per fer front al Grup d’Exèrcits del Centre.

A partir de les tres de la tarda va començar una dura tempesta de neu i, els soviètics, conscients de que les condicions meteorològiques no eren favorables pels alemanys, varen aprofitar-ho per atacar en massa, obligant en els alemanys a retirar-se a les a fores de Moscou, a pràcticament 250 quilòmetres, fins a tornar a la línia que havien tingut el novembre. A la nit, les divisions alemanyes més avançades varen rebre l’ordre de no fer més operacions ofensives. La 2º Divisió Blindada havia arribat fins llavors a només 16 quilòmetres al nord de Moscou. A la mateixa hora que es produïa l’ofensiva soviètica, els Grups de Panzer 3º i 2º del comandant Heinz Guderian varen tenir que renunciar al seu atac sobre Tula i varen replegar-se a les línies Istria-Klin i Don-Ulla, respectivament, per poder-se defensar. El 4º Exèrcit blindat d’Erich Hoepner i el 3º Exèrcit blindat de Georg-Hans Reinhardt, que es trobaven a només 30 quilòmetres al nord del Kremlin, es varen veure obligats a fer el mateix que Guderian. El 2º Exèrcit va informar que l’avanç del 54º i el 35º Cossos d’Exèrcit s’havia aturat pels atacs repetits de l’aviació soviètica. El comandant Hans von Luck i els seus homes controlaven encara un petit cap de pont en el costat est del canal de Yajroma, però el comandant va rebre l’ordre del general Von Funck, que no es va estar de criticar a Adolf Hitler per l’estratègia que havia seguit, de replegar-se. Von Funck li va demanar que no utilitzés la paraula retirada perquè sabia que tindria conseqüències.

A més, des de primera hora els 29º i 31º Exèrcits del Front de Kalinin, en el nord de Moscou, varen atacar al 9º Exèrcit alemany a Kalinin. El 75% de tota l’aviació soviètica que hi havia a la zona de Moscou es va dirigir a la zona de Kalinin per donar suport a l’atac.

Aquella va ser la primera victòria soviètica de la guerra, i només en el front oriental els alemanys ja contaven amb un total de pèrdues de 750.000 homes, o sigui, un 23% del conjunt dels exèrcits de tres milions i mig de soldats. Després de la derrota, Guderian va informar per telèfon al mariscal Fedor von Bock del fracàs i va criticar les últimes decisions que s’havien pres. Durant aquella nit, en el lloc de comandament del 4º Exèrcit de Günther von Kluge, Günther Blumentritt va comprendre que era el moment decisiu, però va reconèixer que en l’últim minut la seva esperança de vèncer a la Unió Soviètica el 1941 s’havia enfonsat.

En el Reich:

A Alemanya:

Després de rebre l’autorització d’Adolf Hitler, Joachim von Ribbentrop es va reunir amb Hiroshi Oshima a les tres de la matinada per firmar un tractat en el qual Alemanya es comprometia, en el cas de que els japonesos obrissin hostilitats amb Estats Units, de declarar la guerra als nord-americans i no negociar la pau per separat. A aquella mateixa hora a Roma, l’ambaixador Mackensen, per ordre de Von Ribbentrop, es va presentar al domicili del comte Galeazzo Ciano per parlar de revisar el pacte amb els japonesos. L’ambaixador volia que Ciano despertés a Benito Mussolini, però el ministre italià s’hi va negar.

A Polònia:

En el camp d’extermini de Chelmno va arribar-hi el primer transport de jueus.


Segons un informe del Reichskommiassariat Osland, entre el 25 i el 70% dels personers soviètics havien mort durant els trasllats.

A Ucraïna:

Els alemanys varen crear un gueto a Ialta que només duraria dues setmanes.

A Estònia:

Els alemanys varen crear el Comissariat general d’Estònia sota el lideratge de Karl Litzmann.

A Líbia:

Les forces d’Erwin Rommel continuaven atacant al 8º Exèrcit britànic, però no varen comptar amb la participació del Cos Motoritzat italià, que precisament va informar aquell dia que els seus homes estaven massa cansats i que no estaven en condicions de participar en l’atac de Rommel a Tobruk del dia següent.

En els Estats Units:

A Hawaii, després de la posada en alerta del govern nord-americà del 27 de novembre, un segon destacament compost pel portaavions Lexington, 3 creuers i 5 vaixells de guerra varen marxar rumb a Midway, i un tercer destacament va marxar rumb a l’illa Johnston, a 700 milles al sud-oest d’Oahu, deixant Pearl Harbor sense cap dels tres portaavions de la flota del Pacífic.

A Washington, el Ministeri d’Afers Exteriors japonès va enviar a la seva Ambaixada una llista amb els noms de les persones que havien de ser repatriades.

A l’oceà Índic:

El cuirassat Repulse va deixar Singapur per dirigir-se a l’Austràlia septentrional amb la intenció de persuadir la Marina de guerra australiana perquè s’unissin a la Força Z. A més, unes altres forces navals varen salpar d’Indoxina deixant aquella zona indefensa, cosa que lamentarien els següents dies.

4 de desembre de 1941

Dijous:

En el Reich:

A Polònia:

Adolf Hitler va poder tornar al seu quarter general de Rastenburg després de que el dia 2 de desembre s’hagués de quedar un dia més del previst al quarter general del Grup d’Exèrcits del Sud a Poltava per culpa del mal temps. En veure’l, Wilhelm Keitel es va emocionar perquè havia patit molt per la seguretat del dictador.

A Alemanya:

Berlín, els alemanys varen ser prudents amb el comunicat japonès del dia anterior, ja que no volien declarar la guerra als Estats Units. Però, a la tarda, Hitler, que va poder tornar al quarter general de Rastenburg després del seu viatge a Poltava per visitar el Grup d’Exèrcits del Sud, ja tenia segura la seva decisió per declarar la guerra als nord-americans. El dictador esperava que la divisió de la potència militar anglosaxona en dos escenaris bèl·lics li permetria guanyar temps per seguir intentant conquerir els seus objectius a l’Est.


Hermann Göering, en qualitat de president del Consell de Ministres, va firmar una ordenança sobre el dret penal contra els polonesos i els jueus en el territoris ocupats de l’Est.  Segons aquesta nova ordenança, s’imposava la pena de mort per pràcticament qualsevol infracció comesa per un jueu o un polonès. Els polonesos estaven obligats a comportar-se de conformitat amb les lleis alemanyes i a abstenir-se de tot quan atemptés contra la sobirania i la reputació del poble alemany. L’article segons especificava que els polonesos i els jueus serien sancionats quan cometessin un acte mereixedor d’un pena segons els principis fonamentals del dret penal alemany.

A Ucraïna:

A Horodenka, a primera hora del matí, els carrers i les cases varen ser envoltades per la policia sense que ningú s’ho esperés. Buscaven jueus. Mica en mica els varen anar traient de les cases i els varen congregar a la sinagoga. En total varen capturar 2.600 persones entre homes, dones i nens. Poc després els varen transportar en el bosc de Semakowce, on varen ser executats i llançats a una fossa després de ser despullats. Per executar-los, els alemanys varen col·locar una fusta que anava de banda a banda de la fosa perquè fes com de passarel·la. Els alemanys els mataven en grups de cinc. Llavors disparaven. Els nens els llançaven directament vius a la fossa.

En el front oriental :

En el sector central:

En la batalla de Moscou, que s’estava produint a 37 graus sota zero, els combats es varen produir a la zona de boscos de l’est de Tula. Els alemanys varen progressar molt poc en aquella jornada i, a més, una forta protecció de caces soviètics els va impedir continuar i, d’aquesta manera, l’avanç alemany va quedar paralitzat davant de Moscou. Günther von Kluge, el cap del Grup d’Exèrcit del Centre, va ordenar en els seus homes quedar-se en posició defensiva. Llavors, el reconeixement aeri alemany va descobrir un poderós grup soviètic que s’encaminava des de Kachira cap al sud. Els alemanys, que no anaven tan ben preparats com els soviètics per aguantar aquelles temperatures, de fet si s’aturaven era per culpa del fred i no pels soviètics, varen rebre una petita i insuficient quantitat d’abrics i mitjons de llana. Al mateix temps, la ràdio els advertia de que les temperatures encara podien continuar descendint. Durant la nit la temperatura va tornar a baixar per sota dels 30 graus sota zero. Un regiment alemany va patir 300 baixes per congelació i diversos dels ferits varen morir.

A la Unió Soviètica:

A la nit, Iosif Stalin va convidar a sopar en el general Wladislaw Sikorski en el Kremlin per parlar sobre la frontera entre Polònia i la Unió Soviètica. En aquells moments els tancs alemanys estaven maniobrant a les afores de la capital i semblava una bogeria aquella reunió. Sikorski li va comunicar que no tenia autoritat per discutir sobre aquell punt concret i que no considerava aquella acció com la més propicia. Tot i no voler parlar d’aquell tema, el general polonès li va deixar clar que pensava que després de la victòria Polònia tornaria a tenir les fronteres d’abans de la guerra. Aixecant el cap davant d’aquell pensament en veu alta, Stalin li va contestar que li agradaria alterar una mica aquestes fronteres i, somrient, li va dir que serien lleugeres alteracions. A última hora de la nit varen firmar una declaració on es tornaven a prometre una completa ajuda militar contra Hitler, el càstig dels nazis criminals i una amistat entre els dos països.

A Líbia:

Erwin Rommel va llançar un últim atac contra Tobruk, però l’arribada del 8º Exèrcit britànic el va forçar a abandonar la posició i a organitzar una replegada.

En el Pacífic:

La flota de submarins japonesa va rebre el calendari d’atac a Pearl Harbor juntament amb l’última informació meteorològica i d’intel·ligència.

A l’oceà Índic:

Gran part de la força amfíbia japonesa va salpar de Hainan, la Xina, amb l’objectiu d’envair Malàisia.

3 de desembre de 1941

Dimecres:

En el Reich:

A Polònia:

Des de Poltava, on hi havia tingut que aterrar quan tornava al quarter general de Rastenburg després de visitar al Grup d’Exèrcits del Sud perquè s’havia perdut la ciutat de Rostov, Adolf Hitler va publicar una nova ordre anomenada La Simplificació i Increment de l’Eficiència de la Producció d’Armaments, redactada pel general Georg Thomas, on ordenava una reducció de l’enorme varietat d’equips que es produïen per una millora de la productivitat a les fàbriques alemanyes. El dictador exigia la simplificació i l’augment del rendiment de la producció armamentista i va afegir que a partir d’ara la utilitat, una fàcil producció i l’estalvi de material tenien prioritat davant l’estètica i altres demandes que no eren requisits per la batalla.

A Alemanya:

Walther Funk va indicar que el terme “estranger” incloïa també els territoris ocupats per tropes alemanyes, especialment el Govern General i els territoris d’Ostland i Ucraïna.


Hiroshi Oshima es va tornar a presentar en el Ministeri d’Afers Exteriors alemany per negociar un acord entre els dos països alhora d’atacar a Estats Units, però allí li varen demanar que esperés uns quants dies més perquè Hitler encara era a Rastenburg i no se l’esperava a Berlín fins a finals de setmana. 

En el front oriental:

En el sector central:

En la Batalla per Moscou, els soldats alemanys estaven esgotats; patien les baixes temperatures i la neu, i ja no podien continuar avançant tot i que tenien Moscou a la vista. Les divisions panzer 3º i 4º del coronel general Heinz Guderian no varen poder continuar amb el seu avanç del dia anterior per culpa d’una violenta nevada i el fort vent, a més de que el gel que hi havia en els camins els dificultava els moviments i finalment es varen veure obligats a aturar-se. Inclús el batalló de reconeixement de la 258º Divisió d’Infanteria, que el dia abans havia entrat a Khimki, el suburbi de Moscou, va ser atacat aquell matí per diversos tancs pesats i una força armada soviètica, composta de treballadors de fàbriques mobilitzats. 

En aquell precís moment, la 4º Divisió Panzer va destruir la via ferroviària Tula-Moscou i es va apoderar de sis canons per després dirigir-se a la carretera Tula-Serpukhov, però la falta de carburant i l’esgotament dels soldats va fer que també s’haguessin d’aturar. Fedor von Bock, que era el seu aniversari, feia 61 anys, li va comunicar a Alfred Jodl que les seves tropes estaven esgotades i que els instruments eren inexistents, però va afirmar que continuaven avançant a través de sang i foc perquè, segons ell, era millor dur la iniciativa que posar-se a la defensiva. Von Bock també va trucar a Franz Halder per comunicar-li que les avantguardes del 4º Exèrcit havien tingut que replegar-se perquè les unitats del flanc ja no podien avançar més i el va avisar de que s’apropava el moment que els seus homes cedirien. Quan li va demanar passar a la defensiva, Halder li va respondre que la millor defensa era mantenir-se en l’atac. 

Per la seva part, els soldats soviètics varen aprofitar les condicions climàtiques per defensar-se en els boscos i a les zones pantanoses.

Els alemanys ja es començaven a conscienciar de que potser la Batalla de Moscou no aniria tal i com els hi prometien. El capità Wilhelm Hosenfeld, un oficial de l’Estat Major de la Wehrmacht a Varsòvia, va escriure que veia impossible que les tropes alemanyes poguessin conquerir la ciutat de Moscou, tot i estar a només 32 quilòmetres de la ciutat, per culpa de la falta de provisions. Hosenfeld també va anotar que en aquella guerra s’havien sacrificat milions de vides de nois joves per un suposat bé de la nació alemanya i que estava horroritzat per la brutalitat de l’Exèrcit, de la propaganda racista de Hitler i de les seves ordres de deixar morir de gana a la gent dels pobles que conquerien. 

A Itàlia:

A Roma, l’ambaixador japonès es va reunir amb Benito Mussolini per explicar-li que les negociacions amb Washington havien anat malament i que estaven en punt mort. L’ambaixador li va recalcar la clàusula del Pacte Tripartit (si un país estava en guerra amb un altre els altres aliats havien d’ajudar-lo) i li va sol·licitar que quan comencés el conflicte amb els nord-americans declaressin la guerra d’immediat als Estats Units. Mussolini li va respondre que no tindria cap problema en declarar la guerra als nord-americans, però li va dir que no sabia què dirien els alemanys sobre una guerra amb els Estats Units. Al cap d’una estona, el comte Galeazzo Ciano va dir que el president Franklin Delano Roosevelt havia tingut èxit amb la seva maniobra de trencar les negociacions amb els japonesos, ja que no podia entrar a la guerra de seguida i directament (el Congrés i els nord-americans volien que Estats Units continués com un país neutral) i, d’aquesta manera, va assegurar que agafaria una drecera deixant-se atacar pels japonesos.

A la Unió Soviètica:

A Moscou, els generals polonesos Wladislaw Sikorski i Ladislas Anders es varen reunir amb el dictador Iosif Stalin per mirar d’esbrinar el destí dels 4.000 oficials que trobaven a faltar entre ells. El que no sabien els polonesos, igual que la resta del món, era que aquests oficials havien sigut assassinats pels soviètics durant l’ocupació de Polònia. Sikorski li va explicar que tenia en el seu poder la llista incompleta dels 3.845 oficials que havien sigut deportats a la força i que en l’actualitat es trobaven en les presons i en els camps de treball soviètics. Stalin li va dir que era impossible, que l’amnistia havia sigut de caràcter general i universal, i va assegurar que havien d’haver fugit. No creient-se’l, Sikorski li va replicar dient-li que era totalment impossible que tots aquells homes haguessin fugit, però Stalin es va mostrar ferm amb la seva resposta i li va contestar que s’havien posat en llibertat i que havien de ser a les seves llars i va donar per acabada la reunió. Aquells polonesos que trobaven a faltar havien sigut assassinats per ordres del Kremlin en el bosc de Katin.

En els Estats Units:

A la Casa Blanca, Roosevelt es va reunir amb el seu amic Stanley Jones, que aquest feia uns dies s’havia reunit amb uns diplomàtics japonesos al restaurant Purple Iris. Jones, conegut per ser un predicador metodista, li va parlar de la reunió que havia mantingut amb els japonesos i li va comunicar que creien que seria important que enviés un missatge personal a Hirohito per tal de reprendre negociacions. El President li va confessar que ell també havia pensat en aquesta idea, però que creia que abans hauria de parlar amb els negociadors japonesos a Washington. Jones li va explicar que la seva proposta provenia de l’Ambaixada japonesa. Roosevelt li va dir que en aquestes condicions podia negociar, però Jones li va aconsellar que no enviés el missatge a través del ministre Hiroshi Oshima perquè considerava que s’havia d’enviar directament a l’Emperador, tot i que desconeixia com fer-ho. El President li va dir que enviaria el missatge a través del seu ambaixador a Tòquio, Grew, perquè tenia dret a sol·licitar una audiència amb el cap de l’Estat. Si no tenia resposta en 24 hores, pensava entregar el missatge a la premsa per tal de forçar una resposta. Jones li va demanar que en cap condició expliqués que el diplomàtic japonès Gwen Terasaki era un dels que havia fet aquesta proposta. El President li va prometre que el seu secret estaria salvat.

Al mateix temps, Washington va accedir a informar a l’estació de Pearl, a Hawaii, de que els japonesos havien ordenat a totes les seves missions diplomàtiques destruir els codis i xifres. El telèfon que la FBI havia pinxat en el despatx del cònsol japonès a Honolulu va confirmar que a ell també l’hi havia arribat l’ordre de cremar els seus codis.

2 de desembre de 1941

Dimarts:

En el Reich:

A Ucraïna:

Des del quarter general de Rastenburg, Adolf Hitler es va dirigir en un bombarder Heinkel i escortat per diversos caces al quarter general del general Ewald von Kleist a Mariupol, en el mar d’Azov, per saber en primera persona per què les seves tropes s’havien retirat de la zona quan ell havia ordenat tot el contrari. Cap al migdia va aterrar a Poltava acompanyat per Rudolf Schmundt, Heinz Linge i Theodor Morell, i va ser rebut per Von Kleist i Walter von Reichenau. Ràpidament es varen dirigir al quarter, on es varen trobar amb Josef Dietrich, que va demanar trobar-se amb Hitler. En el quarter de Von Kleist el varen posar al corrent dels informes del Grup d’Exèrcits Sud, que ell no havia vist, anteriors a l’atac contra la ciutat de Rostov. Hitler va culpar d’haver perdut la ciutat soviètica al Grup d’Exèrcit i a l’Exèrcit Panzer, però no va restituir al mariscal Gerd von Rundstedt, que havia sigut obligat a dimitir el dia anterior com a comandant del Grup d’Exèrcits Sud. El dictador va ordenar conservar la conca del Donetz.

Quan va acabar d’inspeccionar la zona va tornar a agafar a agafar un avió per tornar al seu quarter general, però el mal temps el va obligar a fer nit a Poltava, on sembla ser que les comunicacions estaven tallades, tot i que va saber que un batalló de reconeixement de la Wehrmacht havia arribat a només 19 quilòmetres de Moscou. Sense poder parlar amb l’exterior, el dictador va dir en el seu entorn que la vida individual no tenia que ser valorada a un preu gaire alt perquè si l’individu tingués importància a ulls de la Naturalesa aquesta s’encarregaria de preservar-lo. Després, Hitler va emetre una Directriu en la que ordenava a la 2º Luftotte, destinada en el front oriental, tornar al Mediterrani per garantir les comunicacions amb Líbia i Cirenàica, i també per mantenir Malta després de l’ofensiva britànica a Líbia.

El fet d’estar incomunicat aquella nit va provocar que el ministre Joachim von Ribbentrop, que estava a Berlín amb l’ambaixador Hiroshi Oshima per negociar un pacte entre els dos països per ajudar-se a combatre als Estats Units i prometre’s no firmar la pau per separat amb els nord-americans, no li pogués consultar a Hitler sobre l’estat de les negociacions i no va poder firmar el pacte amb els japonesos perquè necessitava l’aprovació del dictador.

A Alemanya:

Sospitant que alguna cosa passava amb la deportació dels jueus, Adolf Eichmann va enviar una carta a la central de la Gestapo a Düsseldorf per explicar-los que durant els transports de deportació s’havia produït una intervenció sospitosa de les autoritats i oficials de la Wehrmacht, sospitava bàsicament de l’Abwehr, de part dels jueus. Eichmann va demanar que no es permetés que els jueus quedessin exclosos del transport, a no sé que l’OKW presentés una carta confirmant que aquests jueus havien de ser utilitzats per operacions d’intel·ligència.

En un memoràndum sense firmar dirigit al general Georg Thomas, s’indicava que l’execució de la població jueva per arma de foc duta a terme pels Einsatzgruppen estava sent un fracàs. Tot i senyalar que entre juny i desembre de 1941 havien sigut executats a Ucraïna entre 150.000 i 200.000 jueus, també s’afirmava que tenia un cost econòmic i emocional massa gran.

A Polònia:

A Varsòvia va morir el mariscal polonès Edward Smigly-Rydz.

En el front oriental:

En el sector central:

En la Batalla per Moscou, les divisions panzer 3º i 4º del coronel general Heinz Guderian varen obrir un forat en les posicions avançades dels soviètics. A més, les avançades divisions Das Reich es trobaven davant Lenino i diversos elements del batalló de reconeixement de la  258º Divisió d’Infanteria varen arribar als ravals del nord-oest Moscou, en el barri perifèric de Khimki, a només 15 quilòmetres de la Plaça Roja. Però les temperatures eren molt baixes, 38 graus sota zero, i els alemanys no estaven preparats per resistir unes temperatures tan baixes, ja que no havien sigut equipats amb equips d’hivern. A la seu del OKH varen arribar aquell dia informes procedents del Grup d’Exèrcits Centre i Nord que afirmaven que les tropes havien arribat al límit de la seva resistència. Estaven afamats, gelats i malalts i no eren suficients per continuar, es va arribar a dir.

A més, els soviètics varen enviar els seus caces, tot i que els alemanys també els varen enviar. Els Il-2 Shturmovik del 65 ShAP varen caure sobre les tropes alemanyes de la 7º Divisió Blindada que s’estaven retirant des de Yajroma, al nord-oest de Moscou, i varen assegurar haver destruït prop de 100 vehicles.

En el sector sud:

Davant la liquidació indiscriminada de presoners alemanys, l’Estat Major soviètic de Sebastopol va comunicar que amonestarien a les unitats que matessin com a norma als presoners sense interrogar-los ni conduir-los a l’Estat Major de les seves respectives divisions. Segons el comunicat, només es podria matar al presoner quan oferís resistència o fugís. A més, s’avisava que l’afusellament del presoners allà on fos capturat feia escampar el temor entre els soldats alemanys que volien passar a les línies soviètiques.

A la Unió Soviètica:

Segons es va informar al Comitè de Defensa de l’Estat soviètic, les reserves de combustible de la Wehrmacht arribarien fins al febrer o el març de l’any següent i es preveia que alemanys intentessin apoderar-se dels pous petrolífers soviètics de Maikop.

A l’Àsia:

La força Z de l’almirall Tom Phillips, composta pel buc de guerra Prince of Wales i el creuer de batalla Repulse, escortada per destructors, varen arribar a la badia de Singapur.

1 de desembre de 1941

Dilluns

En el Reich:

A Polònia:

El mariscal Walther von Reichenau va agafar el comandament del Grup d’Exèrcits Sud en substitució del mariscal Gerd von Rundstedt, que va ser castigat per l’evacuació de Rostov del 29 de novembre de 1941, a part de que Von Rundstedt havia patit un lleu atac de cor i el dia anterior havia enviat un telegrama dient que no volia complir l’ordre de no retirar-se. A la tarda, Von Reichenau va trucar al quarter general de Rastenburg per informar que els soviètics havien travessat la línia situada en el lloc ordenat per Adolf Hitler i va sol·licitar permís per retirar-se a la línia que havia demanat Von Rundstedt. Hitler hi va accedir.


Durant aquell dia es va preparar un viatge de Hitler al front de Taganrog per visitar el front. Rudolf Schmundt va ser l’encarregat de preparar aquell vol per l’endemà. Però el temps no acompanyava, feia fred i boira, i el pilot Hans Baur va desaconsellar aquell vol. Wilhelm Keitel es va dirigir al búnquer de Hitler i li va demanar que suspengués el viatge al front a causa del mal temps. Hitler li va respondre que de cap de les maneres perquè els seus homes havien de resistir al sud. Keitel va insistir de que era perillós i Hitler li va contestar que esperessin a l’endemà per decidir què fer.

A la nit, Hitler es va reunir amb el seus convidats i Walter Hewel li va preguntar si era just criticar a una dona que no hagués pres després de 1933 la decisió de divorciar-se del seu marit jueu. Un dels convidats va intervenir afegint que el simple fet de que una alemanya pogués casar-se amb un jueu ja era una prova d’absència d’instint racial. Hitler el va interrompre per assegurar que feia deu anys la classe intel·lectual no tenia idea del què era un jueu i que les seves lleis racistes havien imposat grans rigors respecte a l’individu. Va afegir que alguns jueus no pretenien necessàriament danyar a Alemanya i va posar l’exemple d’una jueva que havia escrit contra Kurt Eisner en la Bayrischer Kurier, però el dictador va assegurar que de totes maneres a llarg termini els jueus mai s’allunyarien dels interessos de la seva pròpia raça. Hitler va narrar que les lleis naturals i històriques explicaven “el caràcter destructiu” dels jueus i va dir que aquests creaven els mecanismes necessaris de defensa de les nacions. Hitler els va recordar que Dietrich Eckart havia mencionat en certa ocasió que només coneixia a un jueu honrat, Otto Weininger, que s’havia suïcidat “en descobrir la naturalesa destructiva de la seva raça”. El dictador va afirmar que la segona o tercera generació de mestissos jueus sovint es tornaven a unir als jueus, però que en la setena, vuitena o novena generació la part jueva quedava “desmendilitzada” (un joc de paraules amb el nom del monge txec Gregor Mendel, que va descobrir “les lleis de l’herència”). El líder alemany va afegir que qui destruïa la vida s’exposava a la mort i va assegurar que la vida individual no tenia que ser estimada a un preu massa alt, ja que si l’individu tingués importància als ulls de la naturalesa, aquesta ja s’encarregaria de preservar-lo. Hitler, per acabar, va afirmar que era catastròfic quan els homes estaven lligats a la religió i va assegurar que en aquest aspecte eren pitjors els protestants que els catòlics, ja que, segons les seves paraules, l’Església catòlica no havia perdut el contacte amb els seus orígens jueus i per tant era més hàbil i permetia certes luxúries com el carnaval.


Karl Jäger, del Einsatzkommano 3 del Einsatzgruppe A, va informar que havien arribat a assassinar a 137.346 jueus (934 persones per dia) a Lituània durant el període de cinc mesos. Aquests comandos havien participat en 71 zones diferents.

A Alemanya:

A Berlín, a la nit, el ministre Joachim von Ribbentrop li va dir a l’ambaixador japonès Hiroshi Oshima, que havia rebut aquell mateix dia una ordre del seu govern perquè es reunís amb Von Ribbentrop per firmar un pacte, que abans de firmar un pacte entre els dos països, en que es comprometien a lluitar contra els Estats Units si un dels dos països atacava als nord-americans i es prometien a no firmar la pau per separat amb els nord-americans en cap cas, ho havia de consultar amb Hitler. Oshima tornarà al Ministeri d’Afers Exteriors el 3 de desembre.


En una conferència a l’Acadèmia Alemanya de la Universitat Friedrich Wilhelm de Berlín davant autoritats de l’Exèrcit, la policia, del NSDAP, del Front del Treball, del món acadèmic i cultural i altres personalitats, Joseph Goebbels va assegurar que la profecia de Hitler del 30 de gener de 1939 ja s’estava complint, va deixar clar que la compassió o el penediment estaven fora de lloc i va afirmar que els jueus estaven patint un procés gradual d’aniquilació que “els jueus volien imposar-los a ells”. Goebbels va assegurar que actuaven en defensa pròpia perquè, en les seves paraules, els jueus volien l’exterminació progressiva dels alemanys i que hi haurien fet si haguessin tingut en la seva mà el poder de fer-ho. El ministre va exclamar que ara s’estava duent a terme la pròpia llei dels jueus: Ull per ull i dent per dent. 

Un funcionari de l’Estat va redactar un informe sobre la següent deportació dels jueus de la ciutat de Münster. Segons aquest funcionari, la decisió havia provocat algunes discussions entre la població de Münster, però la majoria dels clients de les cafeteries visitades trobaven correcte la decisió perquè els jueus serien enviats als “grans camps de treball de l’Est” i deixarien treball i allotjaments lliures. Per acabar, el funcionari va afirmar que la majoria de la gent, sobretot les dones, l’hi havien dit que no trobarien a faltar als jueus perquè els consideraven culpables de la guerra.


El jutge de les SS Hermann Reinecke va informar a Heinrich Himmler que l’esposa del governador Hans Frank, Brigitte Frank, treia dels magatzems diversos abrics de pell, com a mínim 10, afirmava, fet que sobrepassava la seva capacitat adquisitiva i les seves necessitats. A més, el jutge li explicava que això no era tot perquè s’havia comprovat que en la seva casa Apfelbaum de Varsòvia havia adquirit a més, entre altres coses, una jaqueta de llúdriga, un abric de mesquer, un abric de castor, un abric d’ermini, dos abrics de visó, una jaqueta d’ermini, dues capes de guineu platejada i blava amb altres pells. Reinecke li afegia que segona declarava el Sturmbannführer SS Fassbender, els enviats de Brigitte havien dit que tot el que havia comprat valia la meitat del seu valor real.

En el front oriental:

En el sector central:

En la Batalla per Moscou, el 4º Exèrcit de Günther von Kluge va avançar entre els boscos i terres pantanoses a l’oest de Moscou, mentre els tancs de Heinz Guderian i Erich Hoepner també intentaven avançar. Al sud de Rogachev, el 41º Cos, que provenia de Kalinin, es va situar a l’ala dreta del 3º Exèrcit blindat, que atacava per creuar el canal al nord de Lobnia. Més al sud, al nord-oest de Lobnia, la 2º Divisió blindada del general Veiel amenaçava cap a Moscou pel nord-oest i, arrossegant-se per la neu enmig d’un fred espantós, varen avançar per la carretera minada de Rogachev a Moscou, ocupant Ozererskoie, l’estació terminal d’autobusos de Moscou. Però els soviètics varen rebre procedents d’Àsia tres exèrcits soviètics per reforçar el front de Moscou. Sabent que en breu es produiria una batalla transcendental, els soviètics es varen entrar en el carrer Chistoprudny de Moscou per millor el seu maneig amb les metralladores Maxim.

Preveient el que passaria, Fedor von Bock, amb forts dolors d’estómac, va trucar a Franz Halder per advertir-lo de que els seus homes ja no podien més i que era impossible seguir amb el pla dissenyat. Halder es va esforçar per donar-li ànims, però li va dir que tenien que batre els soviètics amb les últimes forces que disposaven i que si no ho aconseguien haurien de prendre noves disposicions.

A França:

A Saint-Florentin es varen reunir Philippe Pétain i Hermann Göering. El ministre alemany va viatjar en tren especial i anava acompanyat per Adolf Galland, a qui li va dir en el camí que en vint minuts hauria acabat amb el vell cavaller. Göering va estar durant tres hores reunit amb Pétain i varen poder parlar gràcies a l’ajut del traductor Paul Schmidt. El ministre va exigir en els francesos que fossin més enèrgics alhora de defensar les seves colònies contra els britànics. Pétain li va replicar que necessitava més forces i més material bèl·lic. Quan Göering es disposava a marxar de la reunió, Pétain li va posar a la butxaca del mariscal un memoràndum en que es negava a acceptar les exigències alemanyes.

A la Gran Bretanya:

El general britànic sir Alan Brooke va ser nomenat cap de l’Estat Major imperial.

A Japó:

Tot i l’autorització del 5 de novembre de 1941 de l’emperador Hirohito d’atacar Pearl Harbor, aquell dia es va prendre la decisió final d’atacar la base nord-americana després de les reticències d’alguns alts caps militars (sobretot de la Marina), que fins llavors no volien una guerra amb els nord-americans perquè creien que posaria en perill totes les conquesta a Xina i Manxúria. En aquesta última reunió només va parlar Hideki Tojo i l’emperador no va intervenir ni va fer preguntes com els últims cops. En seguit, les forces aèries i navals varen rebre l’ordre d’atacar el 7 de desembre de 1941.

Per no aixecar sospites, el Japan Times and Avertiser va anunciar que el Tatuta Maru, una embarcació de passatgers japonesa, salparia destí a Balboa, Panamà i Los Angeles.

En els Estats Units:

Després de passar uns dies de vacances del Dia d’Acció de Gràcia a Warm Spring, Geòrgia, el president Franklin Delano Roosevelt va tornar a Washington. Només arribar a la Casa Blanca li varen mostrar quatre documents d’unes intercepcions de missatges japonesos enviats des de Tòquio a l’Ambaixada de Berlín. Un dels missatges era del primer ministre Tojo a l’ambaixador Oshima que incloïa informació de vital importància perquè es donés als seus aliats alemanys. El primer ministre japonès volia que l’ambaixador els digués en els alemanys que existia un gran risc de que esclatés una guerra entre la nació anglosaxona i Japó a través d’un conflicte armat que podria tenir lloc molt abans del que tothom pensava. Roosevelt, que tampoc el devia sorprendre el contingut d’aquest missatge perquè dies enrere ja havia dit que creia possible que els japonesos ataquessin aquell mateix dilluns, va demanar una còpia del text per afegir-la als seus arxius personals.

A la nit, Roosevelt es va reunir amb el secretari d’Estat, Cordell Hull, un altre que havia vaticinat que en breu es produiria un atac japonès, i els dos varen estar d’acord en que aviat tindria lloc aquest atac. Per intentar esbrinar què havien planejat, Roosevelt va enviar a l’emperador Hirohito una petició de pau d’última hora. També varen parlar del telegrama de Winston Churchill del 30 de novembre.

A l’Àsia:

Davant d’un imminent atac japonès, Malàisia i Singapur varen declarar l’estat d’emergència.

30 de novembre de 1941

Diumenge:

En el Reich:

A Polònia:

Després de tornar de Berlín el dia anterior, en el quarter general de Rastenburg Adolf Hitler estava molt enfadat amb els seus generals perquè el Grup d’Exèrcits Sud s’havia retirat sense el seu permís. Ewald von Kleist volia retrocedir a una posició defensiva més segura a la desembocadura del riu Bakhmunt. Hitler li va prohibir i li va exigir que aturés la retirada. A la una de la tarda, el general Walther von Brauchitsch, que havia sigut cridat perquè es dirigís d’urgència al quarter, va assistir a una reunió militar en la que Hitler estava histèric. Tota l’estona els va esbroncar i escridassar perquè encara no havien guanyat la guerra. Impactat pel mal geni del dictador, Von Brauchitsch va transmetre l’ordre al mariscal de camp Gerd von Rundstedt perquè Von Kleist no es retirés. Von Rundstedt, que no sabia que l’ordre provenia de Hitler, va enviar un telegrama on advertia que era una bogeria voler mantenir les posicions i va amenaçar de que si no anul·lava l’ordre de no retirar-se tindria que buscar-se un altre comandant. Un cop Hitler va llegir el telegrama va decidir substituir-lo com a comandant del Grup d’Exèrcits Sud pel mariscal de camp Walter von Reichenau

Després de la reunió, a la tarda, Hitler, continuant irritat amb els seus generals, es va reunir amb els seus convidats, entre ells Heinrich Himmler, Walther Hewel i el general Eduard Dietl. El dictador els va recordar la manifestació que havien fet el cap de setmana del 14-15 d’octubre de 1922 a Coburg i com només baixar del tren havien sigut rebutjats, amenaçats i insultats pels comunistes, però va afirmar que gràcies a la seva resistència i el fet de no cedir havia sabut contrarestar aquells atacs. Hitler també va senyalar que durant aquella època havien tingut problemes perquè tenien tota la premsa hostil, excepte el seu diari, la Völkischer Beobachter. Tot i això, va assegurar que aquell temps que “patien” persecucions, reunions prohibides, diaris suspesos… era una època bella i va lamentar haver perdut el contacte amb el poble després de pujar al poder el 30 de gener de 1933, ja que, segons les seves paraules, abans nou de cada deu homes amb els quals estava en contacte pertanyien al poble, però que després de pujar al poder nou de cada deu pertanyien al món distingit. Dirigint-se a Dietl, Hitler li va agrair haver col·laborat amb ell des del principi i li va assegurar que havia contribuït al naixement del Tercer Reich. Hitler va atacar un més al món burgès qualificant-lo de dèbil i covard. Dirigint-se ara a Hewel, el dictador va exclamar que l’any 1923 ja tenien magnífics uniformes per construir un exèrcit coherent i va assegurar que el que havien tant ell com Benito Mussolini era inviable que passés a França.

Durant aquella jornada, el general Fedor von Bock es va queixar a Von Brauchitsch de que els abrics d’hivern per les tropes encara no havien arribat, el que suposava un endarreriment fatal per les baixes temperatures amb les quals es movien.

A Alemanya:

A Berlín, encara impressionat per la reunió el dia anterior amb el dictador, Joseph Goebbels va deixar constància en el seu Diari que Hitler ja pensava que la guerra s’allargaria més enllà del 1943.

A Letònia:

En el gueto de Riga els alemanys volien eliminar els 30.000 jueus del gueto i amb aquest objectiu grups de recerca varen recórrer part del gueto trucant porta per porta per examinar les cases. En aquells moments nevava una mica i la temperatura era de 7 graus sota zero. En principi només havien d’eliminar als jueus que no fossin aptes per treballar i per aquest fet el dia anterior els havien separat, però un cop els alemanys entraven a les cases mataven a trets a totes les persones que hi trobaven dins o se’ls emportaven per matar-les més tard. Entre 600 a 1.000 persones les varen matar d’immediat, entre ells hi havia malalts i els que no es podien moure.

A les quatre de la tarda varen començar a sortir de Riga columnes de jueus capturats i durant tres hores varen ser obligats a caminar a peu amb aquell intens fred fins arribar al bosc de Rumbula juntament amb 1.000 jueus alemanys que acabaven d’arribar en tren. Enmig del camí els policies alemanys i els letons varen matar-ne uns quants per diversió o perquè veien que les víctimes ja no podien caminar més de l’esgotament que portaven. Un cop tots ja eren al bos,c uns 1.700 guàrdies estaven preparats i diversos centenars de presoners soviètics havien cavat sis foses enormes en aquell terreny arenós. Ràpidament els varen fer desvestir en un prat i després els feien baixar a la fosa per una rampa de terra i els estiraven bocaterrosa o sobre els cadàvers de les anteriors víctimes. Dotze tiradors que treballaven per torns varen disparar contra els jueus durant tot el dia. El carregador determinava quan tenia que ser substituït el tirador per un altre. Friedrich Jeckeln, el cap de la policia a Riga, estava a la vora de la fosa rodejat per una multitud de membres del SD, policies i convidats civils. El comissari Lohse va fer una breu visita i, inclús, alguns comandants de la policia varen arribar a Rumbula des de llocs tan allunyats com del front de Leningrad. Els alemanys i els letons varen fer una pausa entre les cinc i les set de la tarda. 

A la nit els alemanys ja havien mort a 12.000 persones, mentre una unitat de Schutzmannschaften de letons custodiava la zona i matava als possibles supervivents. En total varen morir 14.000 jueus del gueto més els 1.000 jueus alemanys de Berlín que havien arribat, tot i que aquests no s’havien d’haver executat perquè Heinrich Himmler havia ordenat a Jeckeln només la seva retenció. Aquests jueus berlinesos varen ser transportats directament des de l’estació al bosc i assassinats a l’acte. L’ordre va arribar massa tard i el cap de les SS es va posar furiós en saber el destí d’aquelles persones i va advertir a Jeckeln de que no tornés a actuar per la seva compta. Himmler havia comunicat via telefònica també a Reinhard Heydrich que el transport de jueus procedent de Berlín no havia de ser liquidat. Els demés habitants del gueto que havien quedat varen ser assassinats a principis de desembre i només en varen deixar 2.500. 

Precisament, aquell dia el periodista d’origen jueu Lili Hahn va escriure en el seu diari que l’hi havia arribat el rumor de que les víctimes de les dues últimes deportacions des de Frankfurt havien sigut suposadament gasejades en un túnel proper a Minsk.

A la Unió Soviètica:

A Moscou, preparant-se per l’arribada dels alemanys, va aparèixer en primera plana del diari Pravda un avís que amenaçava, que a partir d’aquell dia totes les persones que vaguessin pels carrers de Moscou sense motiu justificat serien afusellades a l’acte, igualment serien executats tots aquells que especulessin amb els aliments.

En el front oriental:

En el sector nord:

A Leningrad, les autoritats soviètiques varen determinar que 11.085 persones havien mort a la ciutat de fam.

En el sector sud:

Els soviètics varen alliberar la ciutat de Rostov, conquerida feia pocs dies per les forces del Grup d’Exèrcits del Sud.

A Japó:

Preparant-se per l’atac a Pearl Harbor, els japonesos varen canviar tots els indicatius d’identificació de les seves embarcacions per segon cop en aquell mes. A més, el govern japonès va informar a Hiroshi Oshima de que les negociacions amb els nord-americans estaven trencades i, per aquest fet, li demanaven que li comuniqués a Hitler i a Joachim von Ribbentrop. L’ambaixador havia de dir que Gran Bretanya i Estats Units havien tingut una actitud hostil i provocativa cap a ells perquè es preparaven, segons l’opinió del govern japonès, per actuar a l’est asiàtic. El govern li va demanar a Oshima que fes comprendre que un incident armat entre Japó i les nacions anglosaxones podria fer esclatar una guerra molt més aviat del que es pensaven. Si els alemanys parlaven d’atacar a la Unió Soviètica, l’ambaixador havia de respondre que ja havien exposat la seva declaració de guerra el passat juliol i que si aquesta, aliada amb Gran Bretanya i Estats Units, es mostrava agressiva també ells, els japonesos, estarien disposats a respondre amb tota la potència. Tot i això, l’ambaixador tenia ordres de manifestar que els interessos japonesos estaven en la part meridional i preferien evitar una acció directe en el nord.  

Hirohito es va reunir durant aquell dia amb el príncep Takamatsu per saber si la Marina tenia alguns dubtes sobre les operacions militars. El príncep i germà seu, que era oficial naval, li va comunicar que la Marina compliria amb els seus deures, però que estarien encantats si poguessin evitar la guerra. Preocupat, l’emperador va cridar a Kido per demanar-li consell, ja que temia que li estiguessin amagant informació. Kido li va proposar que cridés al ministre de la Marina i al seu cap d’Estat Major per saber-ne més coses si tenia dubtes. Aquella mateixa tarda va convocar a Hideki Tojo, després al ministre de la Marina i per acabar a l’almirall Osami Nagano. Les seves preocupacions es varen diluir i li va demanar a Tojo que seguís endavant amb els plans militars. Més tard li va comunicar a Kido que no hi havia problemes amb la Marina.

29 de novembre de 1941

Dissabte:

En el Reich: 

A Alemanya:

Adolf Hitler va viatjar breument a Berlín per reunir-se amb els diferents alts càrrecs del Govern i els alts càrrecs militars. Una de les primeres reunions que va mantenir va ser amb l’arquitecte Albert Speer, que estava a favor de paralitzar les obres destinades en temps de pau per afavorir les empreses bèl·liques. Hitler li va assegurar que començaria les obres de Berlín i Nuremberg abans de que acabés la guerra i li va prometre que no deixaria que el conflicte li destrossés els seus somnis. En aquells moments Hitler ja veia que aquella guerra aniria per llarg i que potser no seria tant favorable per als seus interessos com s’havia pensat en un primer moment. Llavors, el dictador es va reunir amb el ministre Joseph Goebbels. Molt animat i amb un caràcter optimista, el dictador li va afirmar que creia que en el front oriental tot anava bé, tot i el revés del general Ewald von Kleist en perdre la ciutat de Rostov, i li va confirmar que no tenia dubtes de que els soviètics havien perdut la majoria dels seus grans centres armamentistes, assegurant que aquest era l’objectiu de l’operació. Tenia l’esperança de realitzar més avanços cap a Moscou, però reconeixia que envoltar la ciutat era impossible en aquells moments. Hitler era del parer de que el no podien aconseguir aquest any ho aconseguirien el següent.

Mentre el temps empitjorava en el front oriental, Hitler es va reunir amb el seu assistent Gerhard Engel per dir-li que havien començat la guerra amb un mes de retràs i que això acabaria portant problemes. Després es va reunir amb el comte Galeazzo Ciano, a qui li va explicar que la resistència que oferia Rússia no era pels seus homes sinó pel temps i el terreny d’aquella zona. Hitler encara confiava en que el temps milloraria, tot i que no parava de nevar, i creia que amb sis setmanes de bon temps es podria conquerir Moscou. El dictador també volia que la Wehrmacht avancés cap al Caucas per destruir la flota del Mar Negre i conquerir Iran i Iraq, i en aquest avanç volia el suport de les tropes italianes.

Hitler també es va reunir en aquella jornada amb el caps militars Wilhelm Keitel, Alfred Jodl, Walther von Brauchitsch i altres dirigents militars. També es va reunir amb  el ministre d’Armament Fritz Todt, que havia concertat prèviament una reunió amb ell per parlar de l’armament, i amb Walter Rohland, que estava al càrrec de la producció de carros de combat i que acabava de tornar del front. Rohland el va informar de la superioritat de la producció soviètica de carros blindats i el va advertir, basant-se en l’experiència d’un seu viatge als Estats Units el 1930, de l’immens poder armamentístic que li aniria a encontra a Alemanya si els nord-americans entraven en guerra. Li va recomanar que comencés a buscar una solució política per acabar amb la guerra. Todt, conjurat amb Rohland, li va explicar que la indústria anglosaxona era superior a l’alemanya i que no tenien possibilitats de victòria. El ministre també li va voler fer veure que la Wehrmacht no estava preparada per lluitar contra els soviètics en ple hivern i estava convençut de que aquest fet només portaria futures derrotes. De fet, tenia raó, perquè Hitler havia previst temps enrere que la guerra al front de l’Est la guanyaria abans de l’hivern i no va preparar a les seves tropes per aguantar temperatures inferiors a 30 graus sota zero, que eren les que hi havia en aquell moment. Quan Todt li va afirmar que la guerra ja no es podia guanyar per mitjans militars, Hitler, amb certa calma, li va preguntar com podia acabar amb la guerra. Todt li va respondre que només podia acabar amb una solució política. Hitler va romandre en silenci.

A la nit, Hitler tornava al seu quarter general de Rastenburg, on va rebre més males notícies del front.


Reinhard Heydrich va ordenar-li a Adolf Eichmann que redactés una invitació destinada a dotze alts funcionaris dels ministeris del govern juntament amb els alts comandaments de les SS i la RSHA i altres organismes directament implicats per una conferència que s’havia de celebrar a Wannsee el 9 de desembre de 1941, conferència que finalment es va posposar pel 20 de gener de 1942 per culpa de l’atac de Pearl Harbor, per parlar de la “qüestió” jueva. La invitació que va redactar deia:

El 31 de juliol de 1941, el mariscal del Gran Reich alemany (Hermann Göering) em va encarregar, amb l’ajuda de les demés autoritats principals, prendre totes les mesures organitzatives i tècniques necessàries per aconseguir una solució integral de la qüestió jueva, així com proporcionar-li quan abans una proposta integral.

Heydrich va acompanyar la invitació  amb còpies de la carta que Göering l’hi havia enviat aquell 31 de juliol.


A Nuremberg, membres de la Gestapo, les seves secretàries i les senyores de la neteja es varen reunir per celebrar una festa després de deportar als primers mil jueus de la ciutat. Mentre un taverner local servia les begudes, el grup picava del menjar robat als jueus que havien sigut deportats, feia mofa dels articles trobats en les bosses de mà i tots ballaven eufòrics. Només 11 d’aquests jueus varen sobreviure l’Holocaust.

A Lituània:

Mentre s’estava pensant en eliminar als jueus, a Fort IX, Kovno, com el 25 de novembre de 1941, els alemanys varen afusellar en massa als jueus alemanys que havien sigut deportats.

A Letònia:

En el gueto de Riga, Friedrich Jeckeln, un oficial alemany de les SS que havia arribat amb l’objectiu de desmantellar el gueto per ordres de Heinrich Himmler, va separar els jueus sans del gruix de la població del gueto per assassinar aquests últims l’endemà.

A Ucraïna:

Les tropes de les SS varen assassinar a 4.500 jueus en el port de Crimea de Kerch.

En el front oriental:

En el secor nord:

A la ciutat de Leningrad va començar a arribar per primer cop ajuda humanitària a través de camions humanitaris. Quan els alemanys van veure aquests camions els van atacar sense pietat, ja que no volien que ningú ajudés a la gent de la ciutat, que estava condemnada per Hitler a morir de gana. En total, les tropes alemanyes varen interceptar a 350 camions. L’objectiu de la Wehrmacht era la d’assassinar a qualsevol que ajudés a la ciutat, que es trobava encerclada pels soldats alemanys des del setembre de 1941. Cada dia morien 400 persones de gana a la ciutat.

En el sector central:

En la Batalla per Moscou, el coronel Hasso von Manteuffel va tenir que evacuar els seus homes de la 7º Divisió Blindada del cap de pont de Iakhroma, en el Canal de Moscou, per establir-se en posicions més sòlides a la riba oest del canal, ja que eren atacats per l’aviació soviètica. Al sud-oest, la 6º Divisió blindada va quedar protegida a la seva ala dreta del 56º Cos i la seva ala esquerra per les divisions d’infanteria motoritzades 14º i 36º per atacar Moscou. Però la possibilitat d’una ofensiva ràpida sobre Moscou, sortint del nord, es va veure que era inviable.

En el sector sud:

El 37º Exèrcit soviètic va obligar en el Grup d’Exèrcits Sud a retirar-se de Taganrog i els va aïllar a Rostov, a 202 quilòmetres de Moscou, entre els rius Mius i Donetz. De seguida, el mariscal de camp Gerd von Rundstedt, que veia que no tenien ni prou armes ni suficients provisions i estaven en inferioritat numèrica, va ordenar la retirada i d’aquesta manera els soviètics varen reconquerir Rostov. Però quan Hitler va tenir coneixements d’aquella ordre de retirada va enviar un telegrama al mariscal de camp Ewald von Kleist, on li explicava que la retirada de les tropes estava totalment prohibida.

A França:

Xavier Vallat va firmar el decret que instituïa la Union Générale des Israélites de France.

A la Gran Bretanya:

Winston Churchill feia 67 anys i, entre les moltes felicitacions que va rebre, va ser felicitat de forma cordial per Iosif Stalin.

A Japó:

El govern japonès va fixar la data del 7 de desembre de 1941 per atacar als Estats Units. Precisament, Hiroshi Oshima va informar des de Berlín al seu Govern per informar-lo de les intencions de Hitler del dia anterior de declarar la guerra a Estats Units tant bon punt ells també la declaressin i de no firmar cap pau per separat amb els nord-americans.

Hirohito, per la seva part, es va reunir amb els seus antics primer ministres i els va demanar la seva opinió sobre les futures accions militars. Tots ells varen apostar per la guerra, però varen fer una sèrie de preguntes sobre com es podria sostenir una guerra llarga. Yonai va ser dels més prudents en demanar evitar la pobresa.

A Ceilan:

Del port de Colombo va salpar el Prince of Wales destí a Singapur per defensar-la d’un possible atac japonès. En el trajecte a l’Oceà Índic es va trobar amb el Repulse i junts varen navegar amb la seva escorta de destructors cap a Singapur.

28 de novembre de 1941

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

Japó va oferir en els alemanys una nova aliança militar per una guerra conjunta contra els Estats Units i la Gran Bretanya. Per Adolf Hitler aquella oferta va ser, tal i com ell mateix va dir, com una obra de la Providència. A la nit, a Berlín, després d’un llarg consell de guerra presidit per Hitler, Joachim von Ribbentrop es va reunir amb l’ambaixador japonès Hiroshi Oshima per assegurar-li que Alemanya estava disposada a ajudar Japó si entrava en guerra contra els Estats Units i li va afirmar que no existia cap possibilitat d’una pau per separat entre Alemanya i Estats Units. El ministre li va dir que no veia possible una entesa entre japonesos i nord-americans i estava convençut de que ells, els japonesos, combatrien contra Gran Bretanya i Estats Units. L’ambaixador li va preguntar si l’estat de guerra entre ells, els alemanys, i els Estats Units era imminent. El ministre va dubtar uns segons abans de respondre fins que li va contestar que Franklin Delano Roosevelt era un fanàtic i que per aquest fet era important preveure com actuaria. Oshima va considerar aquesta resposta com estranya i, al final de l’entrevista, va insistir perquè els alemanys tinguessin una política clara en cas de que entressin en guerra contra els nord-americans. L’ambaixador li va preguntar per quina seria l’actitud dels alemanys en cas de que el conflicte s’estengués als països que ajudaven a Gran Bretanya. En aquest punt, Von Ribbentrop va ser clar i li va contestar que si Japó declarava la guerra a Estats Units, Alemanya també la declararia immediatament i no negociarien una pau per separat amb els nord-americans.


Hitler es va reunir aquell dia amb el líder àrab palestí Al-Hagg Muhammad Amin al-Hussaini per parlar de la “necessitat” que tenien d’eliminar als jueus. Aquell mateix dia, Hitler es va reunir amb el vice-ministre romanès, Mihai Antonescu, per parlar-li de la situació actual i el dictador li va afirmar que els jueus i els eslaus li estaven posant una dura resistència.


Abans de reunir-se amb l’ambaixador japonès, Joachim von Ribbentrop es va reunir amb el comte Galeazzo Ciano per parlar de la campanya en el front oriental. El ministre italià li va transmetre el desig del dictador Benito Mussolini d’augmentar la seva participació en el front oriental.


Fritz Todt es va reunir amb Albert Vögler i Walther Rohland. Tots tres varen estar d’acord de que la guerra contra la Unió Soviètica no es podia guanyar. L’endemà es varen reunir amb Hitler.


A les 14:04 va sortir de l’estació de Niederstetten el primer transport de jueus de la ciutat per deportar-los a l’Est. Per altra banda, aquell dia en que es va enviar un tren des de Colònia a Minsk es varen interrompre les deportacions cap a la capital bielorussa per les constants queixes dels militars. El maig de 1942 es varen reprendre les deportacions cap a Minsk.

A França:

Grups resistents varen tornar atacar a soldats alemanys. Aquesta vegada, Otto von Stülpnagel va demanar en el OKH que en els pròxims atacs es permetés deportar els jueus cap a l’Est com a càstig. 

En el front oriental:

En el sector nord:

A Leningrad, els soviètics continuaven evacuant per via aèria a la població de la ciutat.

En el sector central:

Els exèrcits Panzer 3º i 4º varen arribar al canal entre Moscou i el Volga, a només 20 quilòmetres de la capital soviètica, en unes condicions gèlides. La 7º Divisió Panzer inclús havia aconseguit creuar el canal, parcialment congelat, a Yajroma, però aquell dia sis SB del 150 SBAAB comandants pel sotstinent Filip Demchenkov varen aconseguir destruir el gran pont sobre el canal i interrompre d’aquesta manera l’avanç alemany. Aquest fet va permetre al 1º Exèrcit de Xoc del Front de Kalinin fer un contraatac amb èxit.

En el sector sud:

L’Exèrcit Panzer del general Ewald von Kleist es va veure obligat a retirar-se de la ciutat de Rostov després d’haver-la conquerit per culpa d’una contra-ofensiva soviètica. Els soviètics contraatacaven amb força amb els seus caces i, aquell dia, el tinent Günther Rall, comandant de la 8./JG 52, va ser tocat i va resultar ferit de gravetat per un Yak-1 a l’oest de Rostov. En aquell moment Rall havia obtingut 28 victòries.

En el nord de l’Àfrica:

Els alemanys varen nomenar a Albert Kesselring comandant en cap sud. El seu càrrec s’unia al de cap de la Luftwaffe en el Mediterrani però, tot i la importància del seu càrrec, no va ser un superior d’Erwin Rommel.

En els Estats Units:

A Hawai, després de l’alerta del govern nord-americà del dia anterior, un destacament mixt compost pel portaavions Enterprise, 3 creuers pesats i 9 vaixells de guerra varen sortir per entregar a l’illa de Wake un carregament d’avions.

A Argentina:

La Comissió d’Investiació d’Activitats Antiargentines va concloure que milers d’immigrants alemanys estaven controlats pel govern alemany i que molts d’ells rebien ajuda financera d’Alemanya per fomentar el Tercer Reich a Argentina.