18 de desembre de 1940

Dimecres:

La Directiva número 21:

A la Cancelleria del Reich, Adolf Hitler va firmar la Directiva de guerra número 21 en que s’ordenava en onze pàgines a les forces armades estar preparades per la campanya contra la Unió Soviètica i va canviar el nom de l’Operació Fall Fritz pel d‘Operació Barba-roja. El nom de Barba-roja prové de l’emperador medieval del Sacre Imperi Germànic del segle XII Frederic I, anomenat Barba-roja per ser pèl roig. La Directiva començava textualment:

La Wehrmacht té que estar preparada abans del final de la guerra contra la Gran Bretanya, per aixafar a la Unió Soviètica en una campanya ràpida. 

L’objectiu era ocupar els territoris russos situats al llarg de la línia A-A, des d’Arjàngels, a l’extrem nord, fins a la localitat del sud d’Astracan, situada a la desembocadura del riu Volga, amb tres milions d’homes. Gran part de les forces armades es dividirien en tres grans grups d’exèrcits: Nord, Centre i Sud. El primer es concentraria a Prússia Oriental i el segon a la regió nord-est de Polònia. Els dos serien els encarregats d’acabar amb els exèrcits soviètics de Bielorússia i els Estats bàltics a través de grans embolcalls i, a continuació, serien els que ocuparien Leningrad per després conquerir Moscou. El Grup d’Exèrcits del Sud es dividiria entre Polònia meridional i la Romania oriental. El seu objectiu seria destruir les forces soviètiques destinades a Ucraïna i capturar les zones industrials i mineres més rellevants. Aquest Grup tindria el suport de les forces romaneses. Hitler ja considerava en la seva Directiva la possibilitat de tenir suport de diferents països. En un dels fragments va dir que en els flancs de les operacions comptarien amb el suport actiu de Romania i Finlàndia. Els finlandesos haurien de cobrir, segons Hitler, l’avanç del grup septentrional de les forces alemanyes, que avançaria des de Noruega amb destacaments del grup 21º, i operaria en conjunció amb ell. A més, el dictador preveia que els finlandesos eliminessin la base soviètica de Hanko. 

El dictador pensava que tots els demés territoris russos, com els de Sibèria, serien abandonats i la gent d’aquella zona tindria que viure de forma primitiva sense ajudes. La data per començar aquesta campanya la va posar pel 15 de maig de 1941, i va exigir que es tenia que mantenir en secret. Aquesta Directiva de guerra va ser firmada pels generals Wilhelm Keitel i Alfred Jodl, i l’Alt Comandament de la Wehrmacht va ser l’encarregat de publicar les disposicions de la Directiva.

Després de que es conegués entre els alts càrrecs militars el contingut de la Directiva, el comandant Engel li va dir en el comandant Walther von Brauchitsch que Hitler no estava segur de com anirien les coses. El dictador desconfiava dels seus propis comandaments militars, ja que no tenia clar de la força dels soviètics i l’hi havia decebut la intransigència dels britànics.


Com a conseqüència de posar en marxa aquella arriscada i ambiciosa Operació, Hitler es va reunir a la Cancelleria amb Heinrich Himmler. El contingut de l’entrevista no es coneix, ja que no es va registrar i cap de les dues parts va transcendir després el què es varen dir, però és molt probable de que parlessin de les missions de les SS durant la futura Operació Barba-roja en la qüestió jueva.

17 de desembre de 1940

Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va resumir la seva estratègia contra la Unió Soviètica a Alfred Jodl i li va destacar de que tenien que resoldre tots els problemes de l’Europa continental el 1941 perquè, segons ell, els Estats Units estarien en condicions d’intervenir el 1942.

A Polònia:

En el gueto de Varsòvia, a dos quarts de quatre de la tarda, un taxi va aparcar davant una merceria del número 22 del carrer de Smocza. Un alemany de la Gestapo i un jueu varen baixar del vehicle i varen buidar la botiga. Després es varen dirigir a una altra botiga. L’alemany va treure la seva pistola i va començar a disparar a la multitud que hi havia al voltant. Com a resultat un noi d’onze anys va morir i una dona del carrer de de Dzielna va resultar greument ferida. Com el dia anterior, els alemanys varen apallissar als jueus del carrer de Karmelicka.  

A Itàlia:

El govern italià es va veure obligat a demanar en el govern alemany 100.000 tones mensuals més de carbó, 100.000 més de carburant, 5.000 més d’acer i 25.000 més de ferralla.

A Egipte:

Les forces britàniques varen arribar a la frontera líbia.

A la Gran Bretanya:

Winston Churchill estava molt emprenyat amb el president Franklin Delano Roosevelt perquè considerava que no escoltava les seves demandes d’ajuda i que no li concretava res. Irritat, li va escriure una carta en el qual li va retreure que es “netegés les mans” i el va advertir de que tot i que no podien pagar-li mai es rendirien. També el va avisar de que no podrien vèncer als alemanys i aconseguir el temps suficient perquè ells (els nord-americans) es poguessin rearmar. Però quan va acabar de redactar la carta, Churchill va saber que el President donaria una conferència de premsa aquella nit i va preferir guardar la carta al seu escriptori.

En els Estats Units:

En una conferència de premsa al Despatx Oval, Roosevelt va prometre que ajudaria a la Gran Bretanya i va deixar entreveure en púbic per primer cop que finançaria i equiparia als britànics perquè lluitessin contra els alemanys. El President, amb un to informal, va afirmar que la millor defensa d’Estats Units era l’èxit de Gran Bretanya en la defensa de si mateixa i va deixar anar aquesta metàfora:

Imagineu-vos que la casa del meu veí comença a cremar i que jo tinc guardada una mànega de jardí de 1.200 o 1.500 metres. Si el meu veí pot agafar la mànega i connectar-la al seu sortidor d’aigua jo podria ajudar-lo a apagar el foc. Què faig? Abans de donar-li no li diré: Veí, la meva mànega em va costa 500 dòlars; tens que pagar-me el seu preu. Quina transacció és aquesta? Jo no vull 500 dòlars, el que vull és que em torni la meva mànega després d’haver apagat el foc. El que intento és eliminar el símbol del dòlar.

Churchill va escoltar amb molta atenció el discurs i quan va finalitzar va estripar el seu telegrama crític i el va tirar a la paperera.

16 de desembre de 1940

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

A la nit, els britànics varen atacar sense èxit la ciutat de Mannheim. El resultat va ser decebedor per als britànics; només varen morir 18 dones, 14 homes i 2 nens, i varen perdre 7 dels 200 bombarders.


El doctor Felix Kersten va tornar a Berlín després d’estar unes setmanes a Itàlia convidat pel ministre Galeazzo Ciano. El doctor va continuar amb els seus tractaments de massatges a Heinrich Himmler.

A la Gran Bretanya:

Un informe secret del Govern recomanava que, en el futur, el Comandament de Caces donés prioritat als objectius petrolífers alemanys.

A la Unió Soviètica:

El mariscal Kliment Vorochilov va donar ordres de preparar la defensa terrestre a la base naval de Sebastopol.

A Líbia:

Rodolfo Graziani va abandonar Sollum, on estaven sent assetjats pels britànics després de retirar-se i perdre Sidi Barrani, i es va retirar amb les seves quatre divisions a Bàrdia. De prop els va seguir la 7º Divisió Blindada.

15 de desembre de 1940

Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

A la nit, els bombarders de la RAF varen atacar Berlín, bàsicament varen llançar les seves bombes en el barri comercial de Tauentzienstrasse, on milers de vidres varen quedar escampats al terra com a resultat de les explosions.

A França:

A París, en el Museu de l’Home, joves etnòlegs varen difondre el primer número d’un diari imprès en multicopista anomenat la Resistència.

Continuant a la capital francesa, a petició d’Adolf Hitler va arribar a l’estació d’Austerlitz des de Viena les restes mortals del fill de Napoleó Bonaparte, Napoleó II, mort l’any 1832 a l’edat de 21 anys. El seu taüt va ser muntat sobre una carro de canó i va ser transportat fins als Invàlids escortat amb la guàrdia d’honor del Heer més un seguici de gent que portava torxes. Un cop a l’entrada del mausoleu de Napoleó I, l’escorta del Heer li va rendir els honors corresponents a Napoleó II. El taüt va ser posat al costat del fèretre del seu pare. El mariscal Philippe Pétain va representar la cerimònia en el lloc de l’almirall francès François Darlan. Pétain havia declinat assistir a la cerimònia a l’últim moment perquè es trobava en plena crisi ministerial i, com la majoria de francesos, no sentia cap interès per les restes del duc de Reichstadt. També es va dir que tenia por a ser segrestat pels alemanys. Curiosament, aquell mateix dia però de 1840 les restes de Napoleó I varen arribar al port de Le Havre procedents de l’illa de Santa Elena i desenes de milers de francesos varen rebre al seu antic emperador.

A Holanda:

Aquell dia es va produir per primer cop una acció antisemita en un establiment públic quan un membre del NSDAP holandès va entrar uniformat en el Cafè Savoy, en el Leidseplin d’Amsterdam, on ja estaven esperant uns 40 nacionalsocialistes per exigir en els clients jueus que abandonessin el local en un termini de 10 minuts, passats als quals serien expulsats a cops de pal.

A Líbia:

Les tropes britàniques varen entrar al país per atacar als italians.

14 de desembre de 1940

Dissabte:

En els Estats Units:

En una conferència de premsa, Franklin Delano Roosevelt va justificar la seva ajuda a Gran Bretanya utilitzant la metàfora de mànega de jardí:

Si la casa del veí està cremant, l’home que té una mànega no diu:

La meva mànega costa 15 dòlars i ha de pagar-me aquesta suma abans d’utilitzar-la.

Senzillament li presta la mànega, l’ajuda a apagar el foc i després recupera la mànega.

Roosevelt va afirmar que els Estats Units en el futur prestarien a algunes nacions l’equip necessari per defensar les seves vides i la seva llibertat.

13 de desembre de 1940

Divendres:

La Directiva número 20:

Adolf Hitler va firmar la Directriu de guerra número 20, l’Operació Aktion Marita, per preparar l’obertura d’un front balcànic tant aviat com les condicions meteorològiques ho permetessin. D’aquesta manera, Hitler, que ja havia ordenat en la Directiva número 18 del 12 de novembre l’ordre d’ocupar la costa septentrional de l’Egeu, ara va donar l’ordre d’ajudar a les forces italianes en conquerir tot Grècia per treure’s de sobre a un aliat britànic. Per dur a terme tal projecte, s’havia d’enviar més tropes a Romania per poder ocupar el nord de Grècia. L’Operació també havia de servir per apoderar-se de les bases britàniques a les illes gregues. En concloure l’Operació Marita, Hitler va informar als seus comandants que es retirarien les forces que hi haguessin intervingut i se’ls donaria un altre destí. 

A Hitler no li va agradar gens ni mica que els italians no l’informessin de la invasió italiana a Grècia el passat 28 d’octubre, però no tenia cap més remei que ajudar al seu aliat perquè sabia que era una oportunitat per tornar a debilitar als britànics, ja que havien enviat les seves tropes a Grècia.

En el Reich:

A Alemanya:

Franz Halder va informar en una reunió amb els caps militars dels plans contra la Unió Soviètica de Hitler exposats el 5 de desembre. Halder va assegurar que la campanya implicaria l’utilització d’entre 130 i 140 divisions contra la Unió Soviètica a la primavera de 1941.

A França:

A Vichy, Philippe Pétain va destituir del govern a Pierre Laval per la seva postura tant clarament a favor d’Alemanya i el va substituir per Pierre-Etienne Flandin. En el Consell de Ministres, Pétain li va dir a Laval que ja no gaudia de la seva confiança i, a la tarda, l’ex ministre francès va ser detingut. Llavors, l’ambaixador d’Alemanya a França, Otto Abetz, va viatjar fins a Vichy per alliberar a Laval.

A la Gran Bretanya:

A Manor Park, a l’est de Londres, dos experts en desactivació de bombes, el capità M. F. Blaney i el tinent James, varen morir quan els va explotar que bomba que estaven desactivant. L’explosió va ser tan forta que també va matar a un sergent primer, un caporal interí, cinc sapadors i un comissari de policia, que observaven l’operació des de l’altra banda del carrer. Pel seu valor, el capità Blaney va rebre a títol pòstum la Creu de Sant Jordi. 

12 de desembre de 1940

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

Heinrich Himmler va crear un registre racial on s’hi havien d’inscriure tots els alemanys de “raça ària” que haguessin tingut alguna activitat política en un organisme nazi, els alemanys de raça ària encara que no haguessin tingut activitat política, els descendents d’alemanys de raça ària o persones casades amb alemanys de raça ària i els descendents d’alemanys absorbits per la nació polonesa.


Wilhelm Frick va ordenar que tots els malalts mentals jueus quedessin a partir de llavors confinats en una sola institució, la Bendorf-Sayn, en el districte de Coblença, que pertanyia a la Reichsvereinigung.


Alfred Jodl va llegir per primer cop el nom de l’esborrany de la futura Directiva número 21, aprovada el 18 de desembre de 1940 i on s’ordenava preparar-se per atacar a la Unió Soviètica. La Directiva portava aquells moments el nom de Fritz.

En la Batalla d’Anglaterra:

Els alemanys varen bombardejar la ciutat de Sheffield, important pel seu acer. 

A Itàlia:

En un sopar, els italians varen retre homenatge al metge Felix Kersten, que portava unes setmanes al país convidat pel ministre Galeazzo Ciano, amb qui es va fer amic, i ara havia de tornar a Alemanya per seguir tractant a Himmler, que portava dies queixant-se de la seva llarga absència. Durant el sopar, el ministre li va entregar la Creu de Comendador de Sant Maurici i Sant Làzaro.

A la Gran Bretanya:

A Londres, en una reunió del Gabinet de Guerra es va decidir, després de diversos debats, que s’havia d’atacar per aire la moral d’una sola ciutat alemanya mitjana. La ciutat elegida va ser Mannheim, que va ser atacada el 16 de desembre de 1940.

A Egipte:

Les tropes d’Archibald Wavell, amb el suport dels tancs, regiments australians, indis i neozelandesos, varen recuperar Sidi Barrani capturant a 20.000 soldats italians.

A Japó:

A Tòquio, l’agregat naval alemany de l’ambaixada alemanya Paul Wenneker va entregar en persona als oficials de l’Estat Major naval japonès els documents britànics capturats l’11 de novembre de l’embarcació SS Automedon traduïts al japonès. En els documents s’explicava l’estratègia britànica a l’Àsia i les defenses que tenien aquests a l’Extrem Orient. El vicealmirall Nobutake Kondo va quedar molt sorprès i agraït a la vegada per aquelles informacions i va convidar a l’agregat naval a un bon sopar a la capital japonesa.

11 de desembre de 1940

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va dir en una reunió de caps del partit nazi, on també hi havia Joseph Goebbels, que la guerra estava pràcticament guanyada i que la Gran Bretanya estava aïllada i que mica en mica es desmuntaria. El dictador, però, va decretar aquell mateix dia que l’Operació Fèlix no tindria lloc, ja que les condicions polítiques que justificaven aquesta ofensiva ja no existien.

A Egipte:

Després de l’èxit de la contraofensiva britànica del 9 de desembre, Archibald Wavell va poder enviar a la 4º Divisió índia a l’Àfrica Oriental com a reforç a les tropes que combatien i, en quan va arribar el seu reemplaçament, la 6º Divisió australiana va tornar a reprendre l’ofensiva. Els italians, per la seva part, després de la derrota de Sidi Barrani només resistien a Sollum, a la frontera libanesa-egípcia.

10 de desembre de 1940

Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va decidir que no podia dur a terme l’Operació Fèlix, l’ocupació a Gibraltar, per la negativa espanyola del 7 de desembre de 1940 d’entrar a la guerra. Després, Wilhelm Keitel va difondre l’ordre de Hitler de que no s’aplicaria la Directriu número 18 aprovada el 12 de novembre de 1940 perquè no existia la situació política necessària. Després va redactar la Directriu de guerra número 19, l’Operació Atila. En la Directriu va explicar que si sortia una rebel·lió en la part del imperi colonial francès sota el comandament del general Maxime Weygand haurien d’estar preparats per dur a terme una operació militar per ocupar ràpidament a la zona encara lliure del territori francès. Per aquest fet, Hitler preveia apoderar-se la flota francesa de Toló i les unitats de l’exèrcit de l’aire francès que es trobaven en territori nacional. Al final de la Directriu, Hitler va anotar que els preparatius per l’Operació Atila s’havien de guardar en secret i que, fins i tot, els italians no ho havien de conèixer.

Seguidament, Hitler es va dirigir a una fàbrica de municions de Berlín, on va pronunciar un discurs davant dels treballadors i va reforçar la idea en la victòria. En enumerar els seus enemics, Hitler va vociferar que els jueus eren:

aquella gent que sempre creu que pot exterminar nacions amb les trompetes de Jericó. 

Comparant els mons totalitaris i democràtics, va dir:

Mai podrem reconciliar-nos amb aquest món. Un d’aquests dos mons haurà de caure per complet. Són dos mons oposats, i penso que un d’ells s’ha d’enfonsar.


En la conferència anual celebrada a Berlín, Heinrich Himmler va exposar en els gauleiter i Reichsleiters l’informe d’Adolf Eichmann del 4 de desembre en què abordava la necessitat de reassentar a 5,8 milions de jueus europeus en un territori encara per determinar, tot i que Madagascar era el pla que més agradava. El cap de les SS també va afirmar que dos milions de jueus serien evacuats del Govern General sense miraments i va assegurar que els polonesos només eren reserva de mà d’obra per ser utilitzada per treballs aïllats o de temporada. En l’informe d’Eichmann també es deia que 501.711 jueus havien abandonat el Reich i que encara quedaven en el Gran Reich 315.642 jueus.


Per ajudar els italians al nord de l’Àfrica, els alemanys varen posar en marxa lOperació Mittelmeer, pel que va ser seleccionat el Fliegerkorps X (avions especialitzats en atacs contra bucs destinats en un principi a Noruega) perquè es dirigissin al nord de l’Àfrica i lluitessin al Mediterrani.

A Polònia:

En el gueto de Varsòvia, al matí, en els carrers de Chlodna i Zelazna les autoritats alemanyes varen agafar sacs de pa, greixos, queviures… dels jueus per la denúncia d’un policia polonès que va assegurar que es tractava de mercaderies de contraban.

A la Gran Bretanya:

A la nit, els alemanys varen bombardejar durament Londres.

A Egipte:

El 10º Exèrcit italià del general Rodolfo Graziani va ser abatut a Sidi Barrani pel 8º Exèrcit britànic després de l’ofensiva del dia anterior. Els britànics es varen fer amb el control de Tummar Est sense masses complicacions.