Dijous:

A França:

Al matí, els espanyols varen entregar per mediació del sots-secretari d’Estat Espinosa de los Monteros, tal i com havia demanat Joachim von Ribbentrop la nit anterior, un escrit en què no es deia res de nou sobre les condicions d’Espanya per entrar a la guerra. Quan el ministre el va llegir es va posar furiós perquè no era el què els hi havia demanat i va llançar insults cap a Ramón Serrano Súñer i Francisco Franco. Llavors, Von Ribbentrop va ordenar que el portessin a l’aeroport més pròxim i, enmig de la boira, va aterrar a Tours, des d’on es va dirigir a Montoire, a 50 quilòmetres al nord de Montoire, per ser present a la reunió entre Adolf Hitler i Philippe Pétain.

Després del desastre de la reunió amb Franco, Hitler s’estava dirigint aquell matí amb el seu tren, l’Amerika, a l’estació francesa de ferrocarrils de Montorire-sur-le Loire, per reunir-se amb el líder de la França de Vichy, el mariscal Philippe Pétain, i el primer ministre francès Pierre Laval. Per la seva part, els francesos, a les set del matí, davant de la porta de l’hotel du Parc va sortir-ne Pétain, vestit per una gran ocasió però amb una gavardina de color indefinit que no agradava a ningú, tot i que el mariscal francès deia que la duia perquè, segons ell, no tenia diners per comprar-ne una altra. Pétain va pujar juntament amb Laval i el doctor Ménétrel a un automòbil que els esperava per dirigir-se amb tota una comitiva cap al punt de trobada. Durant el trajecte, Pétain li va preguntar a Laval què li havia de dir a Hitler quan el veiés. Laval li va contestar que estigués tranquil perquè Hitler no deixava parlar a ningú i que comencés per dir-li que ell no volia la guerra. A la línia del pont del Allier, una companyia de la Wehrmacht va aparèixer de cop i els soldats varen presentar armes davant la comitiva francesa.

A la sortida del pont, una divisió blindada que havia servit en la Batalla de França va acompanyar-los fins a Tours. Des d’allí es varen dirigir al Gran Hotel, on es varen trobar l’ambaixador alemany a França, Otto Abetz, i les personalitats alemanyes que els varen acompanyar fins a la trobada amb Hitler. Després de dinar i de que Pétain fes la migdiada, a les 16:40 varen tornar a agafar el cotxe fins a Montoire. Quan varen arribar al poble, ja vespre, la comitiva francesa no va parar de trobar-se soldats que vigilaven el poble. En dirigir-se a l’estació una banda va interpretar La Marsellesa seguida de l’himne alemany. Llavors va aparèixer un destacament de les SS de la Leibstandarte Adolf Hitler, que va rendir homenatge al mariscal francès quan va baixar de l’automòbil. Von Dörnberg va anar a rebre a Pétain i, just després, si varen dirigir Wilhelm Keitel i Von Ribbentrop. El mariscal els va saludar amb una tímida salutació i va passar revista a la guàrdia d’honor sense mirar als soldats, mentre Von Ribbentrop i Laval el seguien. En silenci es varen dirigir cap al vestíbul de l’estació, que estava adornat amb els colors de les banderes franceses i alemanyes, i varen tenir que travessar les dues primeres vies sobre una catifa vermella i, allí, els esperava Hitler vestit amb l’uniforme del NSDAP, amb pantaló negre, una jaqueta amb la Creu de Ferro de primera classe, camisa blanca i corbata negre.

Quan començava a caure la nit, Hitler va sortir des del vestíbul de les taquilles, i va baixar del tren per anar a rebre al mariscal francès. li va encaixar la mà a Pétain sota els flaixos dels fotògrafs oficials. El dictador li va dir que li constava que no havia volgut la guerra i que lamentava tenir-lo que conèixer en aquelles circumstàncies. Pétain, després de que Paul Schmidt li traduís, va dir-li:

Bé, bé, moltes gràcies.

S’ha dit que Schmidt li va traduir malament i que Pétain no va entendre el què li va dir Hitler. A continuació, Hitler va convidar el mariscal a pujar al vagó de l’Amerika i, cortesament, el va ajudar a pujar-hi. Un cop dins, Hitler va asseure’s a la dreta del mariscal seguit del seu ministre d’Afers Exteriors, i li va tornar a repetir que sentia molt haver-lo de conèixer en aquelles circumstàncies. Durant la reunió, Pétain va estar molt agraït per la comprensió de Hitler per la difícil situació amb què es trobava França. Hitler, per la seva part, li va demanar que l’exèrcit francès tenia que entrar en combat per lluitar contra els britànics, a qui els va acusar de tots els mals, per fer un front comú. Però Pétain li va dir que no podia perquè el seu Exèrcit no estava preparat. Hitler, irritat, el va amenaçar que si no feia el que ell demanava al final de la guerra França perdria el seu imperi colonial i que veuria imposades unes condicions de pau tan dures com les de la Gran Bretanya. En veure’s amenaçat, Pétain li va preguntar si volia una pau de represàlies, i Hitler li va replicar que ell no ho volia i que desitjava afavorir França. Quan s’acostava al final de la reunió, Pétain, que havia reclamat sense sort el retorn dels presoners francesos que havia fet Alemanya durant la Batalla de França, va reclamar-li que siguessin retornats els departaments del nord de França com Calais i Dunkerque i que tornés la sobirania de Bèlgica, però Hitler es va limitar a contestar-li que necessitava reflexionar-hi i que podien donar per acabada l’entrevista perquè considerava que ja havia sigut útil.

Llavors, Hitler i Von Ribbentrop es varen aixecar de la cadira i varen acompanyar el mariscal fins al passadís. En aquell moment va sonar un toc de corneta per anunciar el final oficial de l’entrevista que havia durat prop de dues hores. Els soldats varen presentar armes a la plaça de l’Estació, mentre Hitler, Von Ribbentrop i Keitel varen acompanyar el mariscal fins al seu automòbil i es varen acomiadar d’ell, tot i que només Hitler li va encaixar la mà. Al mateix moment, la banda va tocar novament els himnes nacionals. Abans de pujar la vehicle, Pétain li va agrair breument a Keitel per la manera en que havia negociat el dia 22 de juny amb el general Charles Huntziger l’armistici. 

Quan Pétain tornava cap a Tours, Schmidt li va preguntar quin gest de Hitler el podia complaure, i el mariscal li va respondre que li agradaria l’alliberació del general Laure i la visita a un camp de presoners. Schmidt li va prometre que els seus desitjos es ferien realitat, tal i com va ser. Quan Pétain va arribar a la prefectura, a dos quarts de deu de la nit, du Moulin li va preguntar com li havia anat, i Pétain li va respondre que no havia anat malament tot i que no havia pogut escoltar a Hitler perquè parlava amb veu baixa i com que ell era sord no li podia dir quina veu tenia.

Curiosament, en cap moment de la reunió Hitler li va mencionar l’entrevista que havia mantingut amb Franco el dia anterior. Després de que la delegació francesa marxés, Hitler i el seu entorn es varen quedar a passar la nit a Montoire per l’endemà dirigir-se a Alemanya. Hitler va passar la nit frustrat, ja que les negociacions amb Espanya i amb França no havien anat tal i com ell havia desitjat, i sabia que no tenia la suficient capacitat per atacar la Gran Bretanya tota sola. Després, Hitler va explicar a Franz Halder i Alfred Jodl que creia que a partir de 1942 la Unió Soviètica estaria preparada per atacar Alemanya i que, per tant, era inevitable que el 1941 Alemanya ataqués primer als soviètics.

Durant el sopar, Hitler es va mostrar orgullós de que durant l’entrevista amb els francesos Laval l’hagués comparat amb Napoleó Bonaparte i va assegurar que Laval l’hi havia promès atacar junts a la Gran Bretanya. El dictador va descriure a Laval com un polític hàbil i un lleial amic, tot i que en to de broma va dir que era millor no fer-li un examen de puresa racial. De Pétain, Hitler va dir que s’havia comportat com un heroi caigut. 

En el Reich:

A Alemanya:

Wilhelm Josef von Thoma va entregar a les autoritats alemanyes un detallat informe en el que insistia en que les dificultats de donar provisions al nord de l’Àfrica a un cos nombrós de tropes era molt car i complicat, pel que aconsellava que si es tenia que ajudar als italians es fes sense involucrar-se en un escenari de lluita tan diferent per les tropes alemanyes.

---

Martin Bormann va rebutjar la sol·licitud de Hans Globke, que havia treballat en el Ministeri de l’Interior, d’afiliar-se al NSDAP per la seva antiga pertinència al Zentrum. 

A Polònia:

A Varsòvia, el carrer de Ceglana es va tornar a incloure dins del gueto. 

A Espanya:

A Catalunya, a l’aeroport del Prat de Barcelona, el cap de les SS, Heinrich Himmler, va tornar cap a Alemanya amb un avió alemany i va donar per finalitzat el seu viatge a Espanya que havia començat el 19 d’octubre de 1940. Abans de marxar cap al seu país, Himmler va deixar una corona de flors en el mausoleu d’un pilot de la Legió Condor que havia sigut abatut el febrer de 1939.

A la Gran Bretanya:

Winston Churchill es va reunir amb el professor de la facultat de Lletres de Besançon, Louis Rougier, que s’havia reunit el 20 de setembre de 1940 amb Philippe Pétain per negociar un acord secret entre França i la Gran Bretanya.

En els Estats Units:

El govern nord-americà va subscriure un acord amb el govern britànic en el qual es comprometia a equipar totalment a deu divisions britàniques més, utilitzant armes nord-americanes que en aquell moment s’estaven fabricant, i a equipar les divisions a temps per la campanya de 1942. Els nord-americans també es comprometien a donar prioritat al material necessari per mantenir aquestes divisions en el camp de batalla. Churchill va quedar molt satisfet per aquell acord. 

Dimecres:

L’entrevista entre Hitler i Franco:

Al migdia, Adolf Hitler va viatjar amb el seu tren, l’Amerkia, armat amb canons antiaeris, a Hendaia, a la frontera espanyola amb França, per entrevistar-se amb el dictador espanyol Francisco Franco. Aquesta va ser la primera i única vegada que es varen trobar personalment. Els alemanys no tenien gaires esperances en la trobada, i Franco anava a la trobada decidit a entrar a la guerra, tot i que pels nazis no era indispensable l’entrada d’Espanya en el conflicte.

Hitler i Joachim von Ribbentrop varen arribar a Hendaia a les 15:20. En aquells moments no hi havia ni rastre de la delegació espanyola i tant el dictador com el ministre varen parlar durant una estona per l’andana de l’estació mentre esperaven al contingent espanyol. Hitler li va explicar que no podien entregar en els espanyols cap compromís escrit referent a les atribucions de colònies franceses perquè volia que els francesos lluitessin contra la Gran Bretanya amb ells. El que sí que els hi podrien proposar eren certes parts de l’imperi colonial francès com per exemple Marroc i Orà. Poc després, Franco, amb vuit minuts de retràs sobre l’horari previst de dos quarts de quatre, va creuar el pont sobre el Bidasoa i es va aturar a l’estació espanyola. Anys més tard es va dir des d’Espanya que Franco havia arribat més tard del que ho havia fet per fer posar nerviós al líder alemany. De fet, Hitler estava de mal humor; detestava els viatges llargs en tren i sabia per les converses amb Von Ribbentrop que Franco podia resultar una persona complicada. Només veure’s es varen donar la mà i varen passar revista al batalló d’honor, Ehrenkompanie, que va presentar armes. Juntament amb la guàrdia d’honor hi havia Wilhelm Keitel i Walther von Brauchitsch. Després de l’estricte protocol es varen reunir en el luxós vagó restaurant de l’Amerika amb el ministre espanyol Ramón Serrano Súñer, el ministre Von Ribbentrop, i l’intèrpret Paul Schmidt.

Al principi de la reunió Hitler va intentar intimidar a Franco afirmant-li que Alemanya sortiria guanyadora de la guerra i es va definir a ell mateix com l’amo d’Europa. En preguntar-li què li semblava el poder alemany amb 230 divisions, Franco va respondre preguntant si estaven armades les divisions, resposta que va deixar de pedra a Hitler. Llavors, el dictador alemany li va demanar entrar a la guerra a partir de començaments de gener de 1941 i, a canvi, li prometia que les tropes alemanyes conqueririen el 10 de gener de 1941 Gibraltar i li va assegurar que li entregarien a Espanya. Assegut a l’altra banda de la butaca, Franco li va agrair el seu suport en la Guerra Civil espanyola i li va explicar que volia ser aliat amb Alemanya, però que les seves dificultats no li permetien entrar a la guerra, sobretot per la difícil situació econòmica que vivia el país i per l’opinió pública espanyola. Hitler el va intentar convèncer dient-li que Espanya tenia que entrar a la guerra al costat d’Alemanya i li va prometre que si ho feia estaria disposat a cedir-li una petita recompensa territorial. Però Franco volia negociar una recompensa molt més gran de la que li oferia Hitler, volia ocupar tot el Marroc i, inclús, la rectificació de la frontera pirinenca per tal de que Espanya incorporés en el seu territori el Rosselló, que havia passat a França després del Tractat dels Pirineus de 1659. En veure que no tenia els resultats pensats, Hitler es va anar posant nerviós, fins al punt que es va aixecar de la cadira per dir-li que era inútil discutir i li va explicar que no li podria prometre res fins que no discutís les qüestions territorials en la reunió de l’endemà amb el mariscal Philippe Pétain. En intuir que no hi hauria acord, tot i que varen acordar firmar un tractat que determinaria les condicions d’armament que permetria a Espanya entrar en guerra, a les sis de la tarda es va donar per acabada la primera reunió.

Després de la reunió, Ramón Serrano Suñer estava enfurismat perquè trobava intolerable l’oferta de Hitler, ja que creia que si entraven a la guerra Espanya hi entraria a canvi de res. A dos quarts de set, Serrano Súñer i Von Ribbentrop es varen reunir abans de que ho tornessin a fer els dos dictadors per preparar un pacte que haurien d’aprovar els dos líders i per intentar acostar posicions i arreglar les diferències que havien tingut. Súñer li va explicar que Franco no havia entès algunes coses i que tenia por que els britànics el poguessin atacar. Von Ribbentrop li va contestar que si Espanya entrava en el Pacte Tripartit els tres països ajudarien a Espanya.

A les vuit del vespre, Hitler i Franco es varen tornar a reunir per sopar i varen fer un col·loqui de dues hores on varen parlar de batalles de la Primera Guerra Mundial, però no varen acostar posicions. Al mateix temps, el general Moscardó es va reunir amb Keitel i Von Brauchitsch. Keitel va parlar breument amb Hitler, que li va dir que estava molt decebut amb l’actitud dels espanyols, sobretot de Serrano Súñer, i li va confessar que volia trencar les relacions amb els espanyols allí mateix.  

A les deu es varen tornar a reunir en el mateix vagó on s’havien entrevistat a la tarda per tornar a parlar de la possible entrada d’Espanya a la guerra. Els dos líders varen tornar a insistir en els seus punts de vista; Franco volia una recompensa territorial més gran per l’entrada d’Espanya a la guerra, i Hitler li va tornar a dir que primer n’havia de parlar amb els francesos. Al final, Franco, en veure que Hitler no cedia, va dir-li que ho sentia molt però que no podia entrar a la guerra i va exclamar que ja ha havia fet molt ocupant el Tànger. Enfadat davant d’aquella afirmació, Hitler li va dir que aquella acció no era la que necessitava Alemanya. A les dotze es va donar per acabada la reunió i Franco i Serrano Súñer varen baixar del vagó. El dictador espanyol es va esperar davant del tren de Hitler per acomiadar-se’n, però el tren va arrancar de manera brusca, que de ben poc va fer caure al dictador espanyol. Va tenir sort de tenir just darrere el general José Moscardó que el va aguantar. A continuació, Franco i la seva delegació varen pujar al seu tren i es varen dirigir cap a San Sebastià, on l’ambaixador espanyol a Alemanya, José Finat i Escrivà de Romaní, varen intentar convèncer al dictador perquè certifiquessin l’entrada d’Espanya a la guerra. Franco s’hi va negar. Mentre es dirigia cap a Montoire a Hitler se’l va sentir remugar:

No hi ha res a fer amb aquest tipus. 

Abans de marxar, Von Ribbentrop i Serrano Súñer es varen tornar a entrevistar a soles, però tampoc varen arribar a cap acord. Finalment, Von Ribbentrop va demanar en els espanyols que li presentessin un escrit amb les seves condicions a les vuit del matí del dia següent per ensenyar-li al mariscal Pétain a Montoire.  Després d’aquesta entrevista es va firmar un protocol secret en que Espanya va entrar a l’Eix i els espanyols varen declarar que estarien disposats a entrar en el Pacte Tripartit a canvi de Gibraltar i de diversos territoris d’Àfrica. Posteriorment, Hitler va afirmar-li en el dictador Benito Mussolini que abans de tornar amb negociar amb Franco preferia que li traguessin una mola.

En el Reich:

A França: 

A París, Pierre Laval, que havia tornat a la capital francesa la nit anterior després de reunir-se amb Hitler i Von Ribbentrop, va comunicar per telegrama que arribaria per la tarda a Vichy per reunir-se amb el Consell. Per la seva part, Pétain, que ja sabia que Laval s’havia reunit amb Hitler, no es va mostrar ofès perquè Hitler no s’hagués reunit abans amb ell que amb un dels seus ministres. A un quart de sis de la tarda, quan Laval feia una hora que havia tornat a Vichy, es va reunir el Consell de ministres on, abans, Pétain havia dit en el cap del gabinet, Moulin de La Barthète, que Hitler el rebria l’endemà i que el dictador alemany estava pensant en dominar la seva victòria i que volia proporcionar a França una oportunitat de sortir de la seva derrota. Pétain encara no sabia ni l’hora ni el lloc on es reunirien. Quan va acabar la reunió varen anar a sopar i llavors el conseller Achenbach, de la legació de París, els va dir que li acabaven de comunicar per telèfon que l’entrevista es celebraria el dia següent en alguna part al nord del Loire. Durant el sopar es va decidir que Laval acompanyaria al mariscal Pétain, que estava molt nerviós. Estava tan inquiet que fins i tot va pensar en retardar l’entrevista, però Laval li va dir que si ho feia Hitler se sentiria ofès amb ell.

---

Aquell dia varen continuar, com el dia anterior la deportació de jueus, un total de 6.504, de Baden i el Saarpfalz a Vichy per ordres de Hitler. Els alemanys volien expulsar com fos els jueus d’Alemanya.

A Alemanya:

Gerda Bormann va portar al món el seu vuitè fill, Gerda Bormann.

A Polònia:

A Varsòvia, els alemanys varen anunciar pels altaveus que quedaven excloses del gueto els carrers Walicow i Ceglana. 

A Espanya:

A Barcelona, a l’aeroport del Prat va aterrar l’avió del cap de les SS, Heinrich Himmler, que s’allotjaria a l’Hotel Ritz de la capital catalana. A la tarda, Himmler es va dirigir a Montserrat perquè estava interessat en trobar informació del Montsalvat wagnerià i del Sant Grial.

A Montserrat, Himmler va agafar com a guia el monjo Andreu Ripoll, nebot del poeta català Joan Maragall i intern en la residència geriàtrica Can Torres d’Alella de Barcelona, perquè sabia parlar alemany. Mentre passejava pel monestir va demanar que li deixessin veure la documentació sobre la llegenda del Parsifal, però no hi havia res d’allò en el monestir. Després va visitar el Museu Bíblic, on Himmler va afirmar que no creia que la data que li havia dit el monjo sobre la reproducció del Temple de Jerusalem fos certa. Per acabar la visitar es varen dirigir a la basílica, però Himmler no va entrar-hi perquè va preferir fumar-se una cigarreta. Andreu Ripoll va relatar aquesta visita a la periodista Montserrat Rico. 

Un cop va tornar cap a Barcelona, Himmler va visitar el carrer Vallmajor, on va visitar l’església del carrer que el 1938, durant la Guerra Civil, una txecà hi havia instal·lat una presó per torturar a trotskistes i anarquistes. Himmler no va dubtar en deixar-s’hi fotografiar davant d’aquell símbol del terror comunista. Després va anar a un sopar a l’Ajuntament de la ciutat. Quan va tornar al seu Hotel es va perdre una maleta de l’equipatge del cap de les SS.

A Itàlia:

A Roma, l’ambaixador grec va advertir en el seu govern que esperessin una invasió italiana entre el 25 i el 26 d’octubre. En rebre l’avís, els grecs es varen mobilitzar.

Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

A les 5:02 del matí va arribar un telegrama a Berlín on s’explicava que el dia anterior els soviètics havien fet arribar una carta, que es creia que l’havia escrit Iosif Stalin (o almenys així ho va afirmar l’ambaixador a Moscou Friedrich Werner von der Schulenburg), que deia que estaven disposats a negociar un acord amb Alemanya per atacar a la Gran Bretanya. En ella, Stalin va reconèixer l’oportunitat de que Viatxeslav Mólotov visités Berlín i acceptava d’aquesta manera la invitació alemanya. Quan Adolf Hitler va saber aquella notícia va tenir molt clar que havia de fer el que fos per atreure a la Unió Soviètica al bàndol de l’Eix per atacar a la Gran Bretanya.

---

Amb l’aprovació de Hitler, entre aquest dia i l’endemà un total de 6.504 jueus de Baden, el Palatinat i el Saarpfalz varen ser deportats en tren cap als camps d’internament dels Pirineus francesos. En les ciutats i els pobles dels quals varen ser expulsats, els alemanys es varen apoderar de tots els béns dels jueus deportats; les seves vivendes, empreses i pertinences. Segons un informe del funcionari de la fiscalia de Mannheim, aquell matí vuit jueus locals es varen suïcidar abans de ser deportats.

A França: 

Pierre Laval, que el dia anterior se li havia demanat que es reunís amb Joachim von Ribbentrop en una trobada secreta, va deixar Vichy per dirigir-se a l’ambaixada de la rue de Lille. Cap a les deu del matí, l’ambaixador alemany a França, Otto Abetz, que l’havia acompanyat tota l’estona, el va fer pujar al seu cotxe per dirigir-se a un lloc secret, que Laval encara desconeixia. Els dos homes varen dinar a Tours, i varen tornar a viatjar sense que el vicepresident del Consell sabés encara el seu destí. Quan varen passar sobre el pont de Loire, Abetz li va explicar que ara li podia dir que no només aniria a veure a Von Ribbentrop, sinó que també es reuniria amb Hitler. A les set de la tarda, Abetz i Laval varen arribar a l’entrada de la petita estació de Montoire-sur-le-Loire. Laval, acompanyat per Abetz, va pujar al vagó de Hitler i va ser rebut pel dictador, que li va donar la mà només pujar, per Von Ribbentrop i per l’intèrpret Paul Otto Schmidt, que ja es coneixien del passat quan havia visitat al canceller Heinrich Brüning. Laval li va deixar clar a Hitler de que si volia humiliar a França i si volia imposar condicions que ferissin l’honor francès no seria possible negociar. Hitler li va respondre que no volia fer una pau de venjança. De l’entrevista no tenim suficients documents per dir què es varen dir amb exactitud, però sabem que Laval en va sortir molt content. Abans de marxar, Hitler li va dir a Laval que desitjava veure a Philippe Pétain com més aviat millor, i li va preguntar si podia ser el 24 d’aquell mes. Llavors, Laval va tornar al cotxe d’Abetz i es va dirigir feliç a París.

A la tarda, els telegrames de les agències de premsa varen comunicar sense comentaris que Laval s’havia entrevistat amb Hitler. Per la seva part, Hitler va avançar en tren, sota la pluja, direcció a la frontera espanyola per entrevistar-se amb Francisco Franco a Hendaia.

A Holanda:

Els alemanys varen promulgar un edicte que definia als jueus. La definició era idèntica en la que es feia en les Lleis de Nuremberg, excepte en la data límit. Tota persona que descendís de dos avis jueus era considerada de raça mixta de primer grau si no estava casada amb un cònjuge jueu o pertanyia a la fe jueva abans del 9 de maig de 1940. Si estava casada o pertanyia a la fe abans del 9 de maig seria considerat jueu o jueva.

A Itàlia:

Benito Mussolini va fixar la data del 28 d’octubre per atacar Grècia. Aquell mateix dia va enviar una carta a Hitler, datada el dia 19, en que li donava a entendre que preparava una acció militar, per no li va precisar la naturalesa exacte ni l’hora de l’operació. 

A Espanya:

A Madrid, el cap de les SS, Heinrich Himmler, va visitar el Museu del Prado i el Museu Arqueològic. El govern de Franco no va parar d’homenatjar-lo pels carrers de la capital espanyola. Al final del dia, Himmler va sopar a l’Hotel Ritz.

A França:

El rabí en cap, Schwartz, va enviar una carta a Pétain per recordar-li que els jueus francesos, ara exclosos de tot càrrec públic, havien sigut sempre fidels servents de la pàtria, que sempre havien resat per la glòria i la grandesa de França i que, sense separar la seva religió de la terra natal, continuarien obeint les lleis de l’Estat, però que amb una llei d’exclusió respondrien amb ferma devoció a la mare pàtria. Pétain li va respondre amb una breu carta ordenant-li que obeís la llei.  

A Bulgària:

El rei Boris de Bulgària es va negar a participar en la idea de Benito Mussolini del 15 d’octubre de 1940 d’envair Grècia.

A la Gran Bretanya:

A Londres va arribar-hi el primer ministre belga, Hubert Pierlot, i el ministre d’Afers Exteriors, Paul-Henri Spaak.

A Suïssa:

A prop de Grenoble, dos caçadors d’un petit poble van trobar al peu d’un roure el cadàver de Willi Münzenberg, activista comunista que havia ajudat a Stalin a difondre el comunisme a Europa i havia ajudat als tres comunistes búlgars acusats d’haver incendiat al Reichstag el febrer de 1933, però que a partir de 1936 fugia de Stalin perquè era proper a les idees de Vladimir Lenin i tenia por, en les represàlies de Stalin de 1937-1938, de ser detingut i internat a un gulag. Tot donava a entendre que havia mort feia setmanes, o potser mesos, mentre fugia de les tropes alemanyes. El més probable és que hagués estat algú, no ell, qui li hagués posat la corda al coll.

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

En el Berghof, Obersalzberg, a la nit, Adolf Hitler va marxar al sud de França per reunir-se amb Pierre Laval, Francisco Franco i Philippe Pétain en diferents dies. Un cop va marxar, Eva Braun va organitzar una festa amb el personal del Berghof.

A França:

A partir d’aquell dia tots els comerços jueus varen ser senyalitzats com a tals. 

A Holanda:

Els alemanys varen començar a inscriure els negocis jueus. 

A França:

A primera hora del matí, a Vichy, Pierre Laval, que havia tornat de París aquell mateix dia, es va entrevistar amb Pétain durant uns minuts i, després, a les deu del matí, va ser avisat per l’ambaixador alemany a França, Otto Abetz, que Joachim von Ribbentrop li havia anunciat que es reunirien en un lloc secret l’endemà amb Hitler i li va demanar que fos discret i que no digués a ningú que es celebraria aquella trobada. Laval, joiós perquè pensava que podria representar França davant d’Alemanya, va fer avisar a les seves secretàries i els va dir que es veia obligat a tornar d’immediat cap a París i que no podia assistir a les reunions previstes d’aquell dia. Laval, que no va fer cas a la discreció que els alemanys li havien demanat, li va dir a Pétain tot el què passava. El cap d’Estat francès li va dir que estava d’acord amb aquella reunió però que trobava estrany que Von Ribbentrop no es volgués reunir-se amb ell o amb el seu ministre d’Afers Exteriors.

A la Unió Soviètica:

L’ambaixador alemany a la Unió Soviètica, Friedrich Werner von Schulenburg, va sortir del Kremlin amb una carta del ministre d’Afers Exteriors soviètic, Viatxeslav Mólotov, dirigida a Von Ribbentrop, en què s’acceptava una invitació per negociar a Berlín un acord entre els dos països per atacar a la Gran Bretanya.

A la Gran Bretanya:

A la nit, a Londres, Winston Churchill va pronunciar un discurs traduït en francès als micròfons de la BBC perquè l’escoltessin els francesos. El primer ministre els va dir que ell sempre havia sigut un aliat de França, i que ells continuaven lluitant contra els alemanys perquè la llibertat tornés a ser restablerta a Europa i es tractés amb justícia a tots els països del continent. Churchill els va recordar que els alemanys els hi prenien tots els drets com a francesos i els va animar a resistir recordant-los una frase de Napoleó quan lluitava contra els prussians. Qualificant a Hitler, el primer ministre el va definir com un home de desgràcia i un fill monstruós de l’odi i de la derrota i va admetre que el volien matar a cops. El primer ministre va acabar el seu discurs amb aquesta frase:

De manera que els desitjo bones nits, que dormint per agafar forces per l’endemà, perquè demà arribarà i brillarà intensament per als valents i els justs, amb amabilitat per tots els que pateixen per la causa i plena de glòria sobre les tombes dels herois. Així brillarà l’endemà.  

En la Batalla d’Anglaterra:

Els alemanys varen atacar el port de Liverpool, una de les principals portes britàniques d’entrada a l’Atlàntic. Aquell va ser el 200è atac alemany. 

A Espanya:

Heinrich Himmler va visitar El Escorial. 

Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler, en veure que la Batalla d’Anglaterra no anava tal i com havia planejat i amb la ment en atacar a la Unió Soviètica, va decidir cancel·lar definitivament l’Operació Lleó Marí. A continuació, acompanyat pel ministre Joachim von Ribbentrop, el dictador va començar un viatge amb el seu tren especial, l’Amerika, cap al sud de França per reunir-se amb els representants francesos i espanyols en diferents dies.

---

A dos quarts d’onze de la nit, va sonar per tercer cop l’alarma antiaèria a la ciutat de Dresden. Tot i que hi va haver alguns dispars de l’artilleria antiaèria, no es va produir cap atac i l’alarma va cessar.

A Polònia:

Arthur Greiser va informar als seus funcionaris, a la província oriental de la comarca del riu Warta, que el polonès només havia de ser un element de servei i va reiterar la seva crida a la fermesa i a ser durs, molts durs. 

A Espanya:

Al matí, el cap de les SS Heinrich Himmler va arribar a l’estació de trens de Madrid, on va ser rebut pel ministre Ramón Serrano Súñer amb tots els honors i es varen reunir en el Ministeri d’Afers Exteriors espanyol. Himmler va ser rebut com un Cap d’Estat i davant d’ell varen formar les esquadres falangistes i es va adornar la Gran Via amb banderes nazis. Aquestes banderes es varen fabricar de forma tan precipitada que només portaven l’esvàstica en una de les cares de les banderes, de manera que si se circulava en sentit contrari només es veien banderes vermelles. Al migdia, Himmler es va entrevistar durant una hora amb el dictador Francisco Franco en el Palau Reial del Prado.

Dissabte:

A Itàlia:

Benito Mussolini va escriure una carta per a Adolf Hitler per explicar-li que atacaria Grècia. Hitler va rebre la carta el 25 d’octubre de 1940. Hitler, per la seva part, va saber per Joachim von Ribbentrop que els italians tenien intenció d’atacar Grècia el 26 o el 27 d’octubre, però va creure que es tractava d’un error. Quan va saber que les informacions del seu ministre eren veraces, Hitler es va irritar perquè sabia que aquella campanya seria un greu error. Considerava que un atac a Grècia acabaria sent una excusa pels britànics per enviar avions a Grècia i aquests podrien amenaçar amb més facilitat els pous petrolífers de Plotesi.

En el Reich:

A Alemanya:

A Berlín, a la nit els bombarders de la RAF varen tornar a atacar. Aquest cop l’atac, que va ser de molt poca importància, va ser llarg i no es va donar el contra avís fins les sis de la matinada.

A França:

Els alemanys varen acabar aquell dia la inscripció dels jueus de la zona ocupada que havia començat el 3 d’octubre. El 90% dels jueus es varen inscriure en els registres alemanys.

A Espanya:

Al matí, el cap de les SS, Heinrich Himmler, va arribar a Espanya, on va ser rebut pel govern espanyol amb tots els honors. Himmler va visitar aquell dia les ciutats d’Irun, Sant Sebastià, Burgos, la Cartuja i, a la nit, va agafar un tren especial direcció a Madrid.

Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va acomiadar a Wilhelm Brückner com el seu assistent personal. No està molt clar el per què el va acomiadar, ja qui diu que va ser per culpa del secretari Martin Bormann, que no el podia ni veure, però també es diu que Brückner es va barallar amb l’encarregat domèstic de Hitler, Arthur Kannenberg.

---

Les empreses Junker i Messerschmidtt varen començar dissenyar el futur Messerschmidtt Me 323 Gigant.

A França:

A Vichy, el govern francès va promulgar l’Estatut del 3 d’octubre per als jueus i, d’aquesta manera, s’aprovava l’antisemitisme des del propi govern. El paràgraf 4 cancel·lava els acords relatius a la propietat jueva.

Per tal de justificar el seu nou Estatut a l’exterior, el secretari general del Ministeri d’Afers Exteriors va enviar un telegrama a Gaston Henry-Haye, l’ambaixador de Vichy a Washington, per donar-li arguments que podria utilitzar per explicar el nou Estatut als nord-americans. Bàsicament es responsabilitzava als jueus de tots els mals i Leon Blum i Jean Zay, l’anterior ministre d’Educació del govern Blum, varen ser acusats d’anti-nacionals i amorals i d’ajudar a la immigració jueva a França. També el secretari general li va demanar que expliqués que la nova legislació no tenia com objectiu els drets bàsics dels individus, tot i que en els jueus se’ls prohibia certes professions, ni amenaçava a les seves propietats.

A la Gran Bretanya:

El rei Jordi VI i la reina Elisabeth varen visitar els carrers damnificats per les bombes alemanyes a East End de Londres.

A l’Atlàntic:

Els sis submarins que el dia anterior havien atacat a un comboi varen atacar a un altre comboi, el HX 79, procedent de Halifax, Nova Escòcia. De les 49 embarcacions, els alemanys en varen enfonsar 12.

Dijous:

En el Reich:

A París:

Joseph Goebbels va viatjar a París per invitació de Hermann Göering. El ministre va arribar-hi a la tarda i es va dirigir primer al Palais Rothschlid per visitar una exposició al costat de Göering. Després va passejar pels carrers de la ciutat, va acabar el dia en el Casino de París.

A Itàlia: 

El mariscal Pietro Badoglio li va comunicar al comte Galeazzo Ciano que s’havia reunit amb els tres caps de l’Estat Major i que s’havien declarat contraris a la invasió de Benito Mussolini del 15 d’octubre de 1940 a Grècia.

A l’Atlàntic:

Al nord, a prop de Rockall, un grup de set submarins alemanys varen atacar al comboi SC-7, compost per 34 vaixells mercantils amb només quatre vaixells escorta, i que transportava subministraments de guerra de Canadà, havia salpat a Sydney, Nova Escòcia, a la Gran Bretanya. 17 vaixells mercantils van ser enfonsats i cap submarí va ser danyat.

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

Bombarders britànics varen atacar les bases navals de Kiel. 

A Polònia:

Els alemanys varen aprovar un decret en què s’ordenava concentrar a tots els jueus de Varsòvia en un gueto. Aquesta concentració havia d’acabar el 31 d’octubre.

A França:

El govern alemany va aprovar un segon decret antisemita que ordenava en els jueus a inscriure les seves empreses abans del 31 d’octubre. 

A la Gran Bretanya:

El Gabinet britànic va decidir que si a causa del mal temps no es podien llançar bombes sobre determinats objectius, els bombarders les deixarien caure sobre les grans ciutats com Berlín. També es va acordar no informar al públic sobre el canvi de política per si la població es desil·lusionava en veure que l’única arma ofensiva britànica, el bombardeig precís, resultava menys eficaç del que havien pensat. 

A Itàlia:

A Roma, després de la reunió del dia anterior, Pietro Badoglio va aconseguir que la invasió a Grècia s’aplacés fins al 28 d’octubre de 1940.

A Espanya:

El govern de Francisco Franco va nomenar a Ramón Serrano Suñer com a ministre d’Afers Estrangers.

En els Estats Units:

El govern nord-americà va aprovar l’allistament per al seu Exèrcit. En un sol dia es varen allistar més de 16 milions de nord-americans. Franklin Delano Roosevelt va declarar en un discurs radiofònic que estaven mobilitzant al poble perquè contribuís en la defensa nord-americana.

---

A Boston, les autoritats nord-americanes varen arrestar al mariner britànic George Armstrong, que havia anat a Nova York per posar-se en contacte amb el consolat general alemany i, a continuació, havia tornat a Boston per reunir informació sobre els combois atlàntics. Armstrong va ser enviat a la Gran Bretanya, on es va convertir en el primer britànic que va ser jutjat per espionatge de guerra. El varen declarar culpable i el varen penjar. 

Dimarts:

En el Reich:

A Bohèmia i Moràvia:

Constantin von Neurath va aprovar tres possibles solucions per la nova política a seguir en el Protectorat de Bohèmia i Moràvia. La primera solució era repoblar Moràvia amb alemanys, però hi havia el problema de què es faria amb els txecs que residien a la zona. La segona solució era deportar els txecs, però no es podia realitzar en un futur pròxim. La tercera solució era acceptar els txecs i germanitzar el Protectorat al mateix temps. Finalment, Adolf Hitler va decidir la sort dels txecs: la meitat serien assimilats, enviant-los a Alemanya per treballar com esclaus. Els demés, especialment els intel·lectuals, segons els terminis d’un informe secret, serien eliminats.

A Alemanya:

El SD de Bielefeld va informar de que tot i la setmana apassada l’assistència a la pel·lícula de Jud Süss ja es podia considerar d’excel·lent, ara sobrepassava tota expectativa. S’afirmava que cap pel·lícula havia aconseguit tenir un impacte semblant en amplis sectors del públic i que ningú es volia perdre el film.  

A França: 

Durant la nit va tenir lloc l’últim combat dels Fairey Battle. L’esquadró polonès 301 va atacar Boulogne i els esquadrons número 12 i 142 varen bombardejar Calais.

A Itàlia:

A Roma, Benito Mussolini, que encara estava mosquejat per la invasió d’Alemanya a Romania del 12 d’octubre de 1940, va reunir en el Palau de Venècia a Galeazzo Ciano, Pietro Badoglio, Soddu, Jacomoni i Visconti Prasca per parlar d’una invasió a Grècia. Curiosament, i fet aposta, el dictador italià va prescindir dels cap d’Estat Major dels tres exèrcits per aquella reunió perquè sabia que no estarien d’acord en aquella invasió. Un cop va començar la reunió, Mussolini va explicar quins serien els objectius de la campanya i les seves fases. Ciano va comentar que estava convençut que els grecs s’enfonsarien en el primer combat perquè, segons ell, a Grècia existia una clara separació entre el poble i una classe dirigent de polítics favorables als britànics. Tant Jacomoni com Prasca estaven molt convençuts de la seva superioritat militar i creien que la victòria seria fàcil per ells. A continuació, Mussolini va fer una sèrie de preguntes a Prasca sobre el terreny grec per entendre més bé com seria l’ofensiva i, llavors, va explicar que s’havia de buscar un incident per justificar l’atac. El general Prasca va explicar que tenien preparats armes i bombes franceses per simular un atac grec. Mussolini va posar la data del 24 d’octubre de 1940 perquè s’efectués tal incident.

En la Batalla d’Anglaterra:

A Londres, a la nit, la Luftwaffe va atacar amb duresa el centre de la capital britànica des de les vuit del vespre fins a les cinc de la matinada. Es varen produir 900 incendis i dotzenes de refugis varen ser tocats. Pall Mall va ser incendiat. El Carlton Club i el Reform varen quedar destruïts. Una bomba va caure en el Tresor i va matar a tres funcionaris i una altra va caure sobre l’estació de metro de Balham, on l’ona explosiva va arribar fins a l’andana i de les 600 persones que hi havia en varen morir 64. En total en aquell atac varen morir unes 400 persones. El cuiner del Downing Street i el seu ajudant varen salvar la vida perquè el primer ministre Winston Churchill els havia ordenat uns minuts abans que es dirigissin al refugi.  El futur Lord Chancellor Hailshamm es va endur de les ruïnes al seu pare, l’ex Lord Chancellor Hailshamm.

---

Tot i els atacs, el poble britànic es mostrava tenaç i el dia anterior varen estrenar una obra de teatre de William Shakespeare en un teatre on els camerinos havien sigut bombardejats. El Daily Express titulava aquell matí:

Shakespeare derrota a Hitler.