Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

Hermann Göering, seguint les ordres d’Adolf Hitler, va donar ordres a la Luftwaffe per la destrucció de la RAF i va aprovar un atac contra Londres per la nit del 24 d’agost. A més, Göering va aprovar en un memoràndum que els delegats del Reich en els països ocupats tenien que comprar accions de les empreses d’aquests països per part d’empreses alemanyes creades amb capital alemany i també tenien que impedir que les firmes dels països ocupats transferissin els seus títols de propietat a interessos a països neutrals com els Estats Units o Suïssa.

---

Joachim von Ribbentrop va rebre un llarg telegrama de Walter Schellenberg des de Lisboa, on aquest li va explicar que havia fet tot els possibles per impedir la marxa dels ducs de Windsor el dia anterior a les Bahames. Schellenberg va assegurar-li que l’automòbil que transportava l’equipatge dels ducs havia sigut sabotejat i per aquest fet havien embarcat tard en el buc nord-americà Excalibur. 

---

A la nit, des de Ràdio Bremen, William Joyce va dir irònicament en una transmissió per als oients britànics, que la RAF estava massa ocupada llançant bombes sobre camps i cementiris d’Alemanya per disposar de temps per la Batalla de França.

---

L’Església continuava oposant-se als assassinats de les persones amb problemes psíquics o físics, però aquell dia el conseller en cap del cardenal Adolf Bertram va advertir de que qualsevol acció imprudent i precipitada podria portar a la pràctica conseqüències nefastes pels assumptes pastorals i eclesiàstics. 

---

A Berlín, al migdia, en detectar un avió, els canons antiaeris, ubicats en els terrats de la Cancelleria i del Ministeri de l’Aire, varen disparar contra ell. Era una falsa alarma perquè es tractava d’un aprenent de pilot alemany que havia penetrat a la zona aèria prohibida sobre Berlín sense haver-ho comunicat. En aquell moment es va tenir que aturar la roda de premsa del portaveu oficial del Ministeri d’Afers Estrangers.

A França: 

Els alemanys varen obrir el camp d’internament i de trànsit de Schirmeck destinat a rebre presoners alsacians sospitosos de resistència o acusats del mateix delicte i d’oposició al nacionalsocialisme.

A Polònia:

Els alemanys varen obrir el camp de concentració de Gross-Rosen.

A Espanya:

Wilhelm Canaris es trobava en territori espanyol per examinar l’Operació Fèlix, la conquesta de Gibraltar. Després de treure’n les seves conclusions, l’almirall va entregar-li en el mariscal Wilhelm Keitel un informe on parlava d’aquesta invasió. Canaris li va dir que s’havia d’enviar un batalló del Regiment Brandenburg a la regió d’Algecires passant per França amb el camuflatge adequat per no se descoberts. Llavors, Canaris va suggerir que els soldats viatgessin de paisà i en camions per carreteres apartades per evitar els pobles. També aconsellava portar en vaixell a un altre batalló armat en un petit port espanyol a les proximitats de Gibraltar. Seguidament, les peces d’artilleria pesada i les seves municions serien enviades i instal·lades a Ceuta per bombardejar Gibraltar abans de l’entrada en acció de les tropes terrestres. Però, com que Ceuta no tenia grues suficientment fortes per desembarcar i col·locar els canons en el seu lloc, Canaris va suggerir utilitzar bombarders de gran radi d’acció de la Luftwaffe per deixar Gibraltar sota les bombes i per neutralitzar la flota accionada.

A Suècia:

El rei Gustau V va oferir en secret els seus serveis tant a Hitler com al rei Jordi VI per establir contactes per una pau negociada. El rei britànic va anotar:

Fins que Alemanya no estigui disposada a viure en pau amb els seus veïns europeus, sempre serà una amenaça. Tenim que treure’ns de sobre el seu esperit agressiu, les seves màquines bèl·liques i les persones que han après a utilitzar-les.

A França:

A Clermont-Ferrand, el govern de Vichy va jutjar en absència a Charles de Gaulle per rebel·lió i va ser condemnat a mort.

En el Mediterrani:

Una força naval britànica va atacar la base naval italiana a l’illa de Sardenya.

A la Gran Bretanya:

Winston Churchill, que es preparava per passar el cap de setmana a la residència de camp de Chequers, va escriure un article pel diumenge en el qual va advertir de que els missatges a favor de la pau que arribaven de Berlín no significaven res per ell.

---

William Aitken Beaverbrook va entrar a formar part del Gabinet de Guerra.

En els Estats Units:

Al matí, el president Franklin Delano Roosevelt va rebre un memoràndum de mans del seu secretari de l’Interior, Harold Ickes, en el qual es queixava de que no volguessin ajudar als britànics. Aquella mateixa tarda, Ickes es va dirigir a la reunió setmanal del Gabinet i va insistir en ajudar als britànics. Roosevelt, per la seva part, va començar a canviar d’opinió i va comentar-los que l’opinió general era que la supervivència de Gran Bretanya d’un atac alemanya podria dependre molt possiblement dels destructors nord-americans de la Primera Guerra Mundial que Churchill l’hi havia reclamat el 31 de juliol. En cas de que els britànics no poguessin resistir més, el president va proposar que les embarcacions de la Royal Navy es dirigissin o bé a Nord-Amèrica o a ports de l’Imperi Britànic. Aquella mateixa tarda es va comunicar a lord Lothian, l’ambaixador britànic a Washington, els detalls de l’oferta de Roosevelt. Lord Lothian ràpidament va enviar un telegrama a Londres per explicar-los la nova notícia. El president nord-americà també va declarar que s’hauria d’acordar algun tipus de tractat comercial amb els britànics amb l’objectiu de satisfer als republicans del Congrés.

A la Indoxina francesa:

El govern japonès li va enviar en el governador general, l’almirall Jean Decoux, un ultimàtum en que li exigia el dret de trànsit de tropes japoneses a Indoxina septentrional i la utilització dels aeroports francesos de la zona. L’almirall va cedir. 

Dijous:

La Directiva número 17:

En el Berghof, a Obersalzberg, Adolf Hitler va firmar la Directriu número 17 en que donava l’ordre d’intensificar la guerra aèria i naval contra la Gran Bretanya, la Verschärfter Luftkrieg. Hitler no confiava amb els anàlisis de Hermann Göering, que asseguraven que la Luftwaffe seria suficient per derrotar a la Gran Bretanya. Per això, Hitler va firmar unes ordres per tal de que la Kriegsmarine entrés en guerra a les costes britàniques. D’aquesta manera, el Blitz, el sostingut bombardeig aeri contra el Regne Unit per part de la Luftwaffe, no es portaria a terme per iniciativa pròpia, tal i com havia fet amb anterioritat, sinó que els atacs anirien coordinats amb la Kriegsmarine i sota les seves ordres. Hitler demanava però que s’acabés com més aviat millor amb l’aviació britànica, la RAF, i ordenava llançar la seva ofensiva principal contra la RAF el 6 d’agost, o en una data posterior la més pròxima possible, i creia que eliminar-la seria qüestió de 3 o 4 dies. La data en que començaria l’Operació portaria el nom clau del Dia de l’àguila. El Servei Secret britànic va conèixer aquest nom clau, però no sabia el seu significat. En aquesta ordre va ordenar que la Luftwaffe ataqués sobretot els ports que fessin de magatzems d’aliments i de provisions de l’interior del país i, per tant, la costa sud d’Anglaterra havia de ser menys atacada que la del nord perquè els seus ports no eren tan utilitzats com a magatzems. Així mateix, calia atacar les industries del país, tot i que també va demanar de mirar de fer tots els esforços possibles per evitar les pèrdues innecessàries de vides entre la població civil, encara que es reservava explícitament la prerrogativa de prendre personalment les decisions sobre l’ús dels bombarders per atemorir a la població. També va ordenar a la Kriegsmarine que ataqués, a part dels vaixells de guerra, els vaixells mercantils. La Directriu va ser firmada per Wilhelm Keitel, que va informar a la Wehrmacht de que probablement el 15 de setembre seria la data de la invasió d’Anglaterra, però va avisar de que era Hitler qui decidiria si la invasió tindria lloc o no aquell any perquè depenia del resultat de l’ofensiva aèria.

Göering els va dir en els seus generals que Hitler l’hi havia ordenat aixafar la Gran Bretanya amb la seva Luftwaffe. Però el cap de la Luftwaffe es va endur una bona sorpresa quan en l’informe d’un pilot alemany aquest afirmava que els Spitfire eren tant bons com els caces alemanys. Göering li va respondre:

Si és així tindré que posar al meu Inspector General de l’Aire davant d’un batalló d’afusellament.

Ernst Udet, l’Inspector General de l’Aire i amic de Göering, va somriure amb amabilitat. 

Göering també li va dir a Reinhard Heydrich que es posés a treballar per una possible ocupació de Gran Bretanya. La policia de seguretat de les SS i el SD havien de començar les seves activitats al temps que es produís la invasió militar, de forma que havien d’eliminar a nombroses organitzacions i societats que, a Anglaterra, eren hostils a Alemanya. 

Tot i això, Hitler continuava pensant en un atac a la Unió Soviètica i aquell mateix dia Franz Halder va començar a treballar-hi amb el seu Estat Major. 

En la Batalla d’Anglaterra:

A la nit, avions alemanys varen sobrevolar el Canal de la Mànega i varen llançar pamflets al sud d’Anglaterra, entre Hampshire i Somerset, que deien: Última crida a la raó, i reproduïen, en llengua anglesa, el discurs pronunciat per Hitler el 19 de juliol. L’endemà al matí, aquests pamflets amb papers verds i grocs, varen ser molt comentats entre els britànics. Més tard varen ser venuts en subhasta a benefici de la Creu Roja. Per la seva part, el Fighter Command britànic va perdre aquell dia 39 pilots. Com a resposta, la RAF va bombardejar les fàbriques d’Essen.

A la Unió Soviètica:

Viatxeslav Mólotov va confirmar a Alemanya la neutralitat de la Unió Soviètica en la guerra en un discurs al Soviet Suprem. El ministre, que va ser enviat per Iosif Stalin perquè pronunciés aquest discurs, va dir:

La nostra relació amb Alemanya, que va canviar de forma radical fa pràcticament un any, continua tal qual es va establir en l’acord soviètic-germànic.

En el Reich:

A Alemanya: 

Els bisbes catòlics varen presentar una queixa davant de Hitler pels assassinats que es produïen en els centres d’internament. L’arquebisbe de Fribug, Konrad Gröber, va escriure-li a Hans-Heinrich Lammers, el cap de la Cancelleria del Reich, que estaven disposats a sufragar totes les despeses que ocasionés a l’Estat les cures dels malalts mentals. Gröber el va advertir de la mala reputació que tindria el país si es sabés a l’exterior aquell assumpte.

---

La ràdio alemanya va afirmar (erròniament i fet intencionadament) de que el secretari de guerra nord-americà, Henry L. Stimson, havia dit que Gran Bretanya seria vençuda en breu i que la flota britànica passaria a estar sota el control dels alemanys.

A Polònia:

Hans Frank va ordenar que s’apliqués en tot el Govern General totes les lleis racials del Reich.

A Portugal:

Els ducs de Windsor, per consternació dels alemanys, varen salpar aquella tarda del port de Lisboa en el buc nord-americà Excalibur per dirigir-se a les Bahames, on el duc Eduard havia sigut nomenat governador d’aquestes illes. 

A Japó:

En les seves Directrius d’una política nacional bàsica, el príncep Fuminaro Konoye va demanar construir un fort Estat nacional de defensa capaç de fer front a “una gran prova sense precedents” (la conquesta de l’Àsia Oriental). 

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

En el Berghof, a Obersalzberg, a dos quarts de dotze del matí Adolf Hitler va celebrar una conferència militar a la sala de reunions per parlar de si s’havia d’envair a la Gran Bretanya o a la Unió Soviètica. El cap de la Kriegsmarine, Erich Raeder, va reiterar que la seva Armada no estaria en condicions d’atacar a la Gran Bretanya fins el setembre de 1940, i estava convençut de que si la Luftwaffe encara no controlava l’espai aeri britànic s’haurien d’esperar fins el maig de 1941, quan ell realment volia iniciar l’Operació. Raeder els va recordar que excepte durant la primera quinze d’octubre, el temps era generalment dolent en el Canal de la Mànega i en el Mar del Nord, i a més el mar era molt mogut per aquelles dates. Llavors els va dir que tot i que la primera onada d’atac aconseguir travessar amb condicions favorables, no hi havia cap garantia de que aquest temps favorable es prolongués fins la segona i tercera onada. A més, va sostenir que el front hauria de ser reduït i no estendre’s més que des del Pas de Calais fins Eastborune. Per aquest fet creia més convenient engegar l’Operació el maig de 1941. Veient aquesta realitat, Hitler va explicar que havia arribat a la conclusió de que la Gran Bretanya confiava plenament amb l’ajut de la Unió Soviètica i dels Estats Units i que, per tant, s’havia de destruir primer els soviètics abans que els britànics. Hitler va narrar que si eliminaven els soviètics també s’acabaria amb l’esperança britànica cap als nord-americans perquè comportaria un enorme augment de la importància de Japó a l’Extrem Orient. El dictador va afegir que com més hi pensava més clar tenia que Gran Bretanya estava obstinada en continuar la guerra amb el suport de la Unió Soviètica i els va comunicar que havien interceptat conversacions que anaven en aquest sentit. Hitler va creure que si atacaven a la Unió Soviètica el maig de 1941 al cap de cinc setmanes ja haurien guanyat la guerra i per això va ordenar en el seu Exèrcit que augmentés el número de les seves divisions fins a 180 a partir de les aproximadament 100 que existien fins llavors. Els va afegir que l’operació valia la pena només si el propòsit era aniquilar la nació soviètica i va exclamar:

Es tracta d’aniquilar les seves possibilitats mateixes d’existència! Aquest és el nostre objectiu!

A continuació, Franz Halder va anunciar que la invasió es produiria a la primavera de 1941 i va anotar en el seu diari personal que Rússia havia de ser aniquilada. Una curiositat d’aquella reunió va passar quan Hitler va esperar que Raeder, que estava encontra d’una possible invasió a la Unió Soviètica, abandonés la sala per poder anunciar les seves intencions d’atacar a la Unió Soviètica.

---

Joachim von Ribbentrop va rebre un nou missatge molt urgent i d’alt secret del seu ambaixador a Madrid, Eberhard von Stohrer, en que li va explicar que segons un emissari espanyol que acabava de veure els ducs de Windsor a Lisboa, aquests estaven fortament impressionats pels informes de les intrigues britàniques contra ells i temien per la seva seguretat, però tot i això tenien previst deixar la capital portuguesa l’1 d’agost per dirigir-se a les Bahames, tot i que el duc estava intentant amagar la data exacte de la partida. Segons l’ambaixador, Ramón Serrano Suñer faria tots els possibles per impedir la marxa dels ducs. Alarmat, Von Ribbentrop, des de Fuschl, va enviar a última hora de la tarda un telegrama molt urgent i molt secret a l’ambaixador en que li demanava que informés a l’amfitrió del duc, el banquer portuguès Ricardo do Espirito Santo Silva, que Alemanya volia la pau amb el poble britànic i que si no s’aconseguia la pau era per culpa del govern de Winston Churchill i, per aquest fet, consideraven la figura del duc com a molt important. Arribat el cas, Alemanya estaria disposada a satisfer els desitjos dels ducs i per això volia que el banquer portuguès evités la marxa dels ducs a les Bahames, ja que segons els seus informes el govern de Churchill els retindria a aquestes illes. El missatge de Von Ribbentrop va arribar a la delegació de Lisboa abans de la mitjanit. L’ambaixador es va reunir aquella mateixa nit amb Santo Silva i li va insistir en que transmetés el missatge de Von Ribbentrop al seu invitat.   

A Polònia:

A Cracòvia es va celebrar una important reunió per parlar de les deportacions del Warthegau a altres zones. Arthur Greisler va destacar les dificultats en què es vivia en el Wartheugau i va parlar de la massificació dels jueus, ja que la construcció del gueto de Lodz hi havia concentrat allí al voltant de 250.000 jueus, tot i que va declarar que era una simple solució provisional. Però Hans Frank li va dir que Heinrich Himmler, seguint les ordres de Hitler, l’hi havia assegurat de que hi hauria més deportacions al Govern General fins al final de la guerra. Greisler li va contestar que havia sentit dir a Himmler que es tenia la intenció de traslladar els jueus a algunes zones específiques d’ultramar. Després varen acordar que tots aquells jueus de Lódz haurien d’abandonar el Warthegau i estava previst que fossin deportats al Govern General.

A la Gran Bretanya:

Churchill va enviar un telegrama a Franklin Delano Roosevelt en el qual li va demanar de nou que li prestés els destructors de la Primera Guerra Mundial.

---

Els alemanys varen llançar bombes al sud-est de Cornualles, Devon, Somerset, Gloucestersthire, al sud de Gales i Shropshire.

---

Sir Alexander Cadogan va assegurar que els alemanys no envairien a la Gran Bretanya, sinó que arremetrien a Gibraltar i Egipte, i va afegir que la intel·ligència britànica no tenia res que corroborés la teoria d’una invasió alemanya, tot i que va deixar clar que la intel·ligència britànica era terriblement dolenta.

En el Mediterrani:

Els britànics varen dur a terme l’Operació Prisa, que consistia en que del portaavions Argu, que havia salpat des de Gibraltar fins a un punt davant a la costa de Sardenya, desplegués 12 caces que havien de recórrer els 300 quilòmetres fins a Malta. Només va morir un dels pilots dels 12 caces, el tinent Keeble, abatut en un combat aeri sobre el Gran Port de Malta. 

Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

El capità general Franz Halder i el mariscal de camp Walter von Brauchitsch, que s’encarregaven d’analitzar la possible invasió a la Gran Bretanya, estaven convençuts de que no es podia transportar la Kriegsmarine a les illes britàniques en el temps que es requeria.

A França:

A Vichy, el govern francès va crear les chantiers de la jeunesse, un noves quintes de nois joves, sota l’autoritat del general Joseph de la Porte du Theil.

A la Gran Bretanya:

A Londres, Winston Churchill va enviar un missatge a Franklin Delano Roosevelt per dir-li que no entenia per què, tal hi com estava la situació, no li enviava cinquanta o seixanta dels seus destructors més vells.

A Portugal:

A Lisboa, per tal de convèncer als ducs de Windsor perquè es traslladessin a Espanya i pensessin que els serveis secrets britànics els volien morts, un emissari alemany va trencar aquella nit la finestra del dormitori del matrimoni. La duquessa es va mostrar llavors molt partidària de marxar. Al mateix temps, Walter Schellenberg, que s’hauria d’encarregar de la seguretat del duc si creuava la frontera espanyola, va informar en el seu govern que acabava d’arribar a Lisboa sir Walter Monckton, un vell amic del duc i important oficial del govern britànic. A part, l’ambaixador alemany a Madrid, Eberhard von Stohrer, va informar a Joachim von Ribbentrop de que acabava de saber que els ducs estaven planejant abandonar Lisboa a partir de l’1 d’agost i li va demanar no amagar més les intencions de portar-lo a Espanya. A més, es sabia en aquella data que el duc havia expressat en el seu amfitrió, el banquer portuguès Ricardo do Espirito Santo Silva, el seu desig d’entrar en contacte amb Adolf Hitler.

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

En el Berghof, a Obersalzberg, Adolf Hitler es va reunir amb Alfred Jodl per parlar de possibles operacions militars en el futur. Jodl li va insistir en dissenyar una invasió a la Unió Soviètica. Hitler hi va estar d’acord i li va explicar que pensava que per guanyar la guerra tenia que aixafar primer als soviètics perquè desconfiava de les intencions del dictador Iosif Stalin. El dictador tenia por que els soviètics conquerissin més territori romanès l’hivern següent i ocupessin els territoris petrolífers romanesos que controlaven els alemanys. Per això li va demanar si podia tenir l’Exèrcit a punt per aquella mateixa tardor per fer front a les intencions soviètiques, però Jodl li va descartar per raons pràctiques. Davant d’aquesta negativa, Hitler li va dir que en aquest cas es necessitava una confiança absoluta. En seguit es va demanar a Wilhelm Keitel que dissenyés els plans per la invasió.

Després de la reunió, Jodl va informar al personal del OKW, a dos membres del personal de Walter Warlimont i el mateix Warlimont, en el vagó restaurant del tren especial Atlas, estacionat a l’estació de Bad Reichenhall, de les intencions de Hitler de desfer-se dels soviètics en un atac sorpresa pel maig de l’any següent per després a la tardor d’aquell any eliminar a la Gran Bretanya. Jodl sempre va creure que era possible una victòria ràpida contra els britànics, però els altres no els va fer cap tipus de gràcia el nou objectiu i es varen discutir durant una hora amb Jodl, que defensava aferrissadament que era millor lluitar ara contra el bolxevisme que més tard. El cap de l’Estat Major els va respondre per tancar el tema:

Cavallers, no és una qüestió que estigui subjecte a debat, sinó un decisió del Führer! 

A més, Hitler va ser informat aquell dia per l’Estat Major de la Kriegsmarine de que no seria possible desembarcar a les costes britàniques fins la segona meitat de setembre i que ni tant sols llavors l’Armada alemanya seria capaç de prestar el seu suport, en cas d’un contraatac britànic prolongat des del mar. Per aquest fet proposaven que la futura Operació Lleó Marí fos examinada el maig de 1941 o inclús més tard.

En la Batalla d’Anglaterra:

80 avions alemanys van atacar el port de Dover, però els britànics van afirmar que havien abatut a 17 avions alemanys. Més tard, el ministre d’Aviació britànic va acusar als alemanys de fer servir els avions de la Creu Roja perquè volessin per sobre de la Gran Bretanya per observar possibles objectius. Els avions de la Creu Roja estaven autoritzats per volar per damunt de la Gran Bretanya per missions sanitàries, però no per missions militars. Es possible que Hitler o el seu equip de govern aprofitessin aquells avions per missions militars.

Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

En el Berghof, Adolf Hitler va donar l’ordre de que és construís un Exèrcit de 180 divisions amb un complement molt ampliat de 37 divisions blindades i motoritzades que havia d’estar a punt per la primavera de 1941.

A continuació, Hitler es dirigir a Salzburg juntament amb el ministre Joachim von Ribbentrop per reunir-se amb Josef Tiso, el cap de govern Vojtech Tuka i Alexander Mach. Von Ribbentrop ja els havia demanat en els mandataris eslovacs una re-organització del seu govern: Ferdinand Durcansky, fins llavors ministre de l’Interior i Afers Exteriors, va ser substituït per Mach en la cartera de l’Interior i Tuka en la cartera d’Exteriors. En la reunió, Hitler els va demanar que s’apropessin a la política alemanya i els va explicar que estava decidit a construir un bloc econòmic que seria independent de la que va anomenar “estafa jueva internacional”. Hitler els va pregar  que fessin entrar en vigor una legislació per acabar amb els drets de la petita minoria jueva d’Eslovàquia. Els tres varen acceptar el nomenament de l’oficial de les SS Dieter Wisliceny com assessor oficial en matèria d’afers jueus. 

---

Heinrich Himmler va anunciar que un treballador d’una granja polonesa havia sigut penjat per haver mantingut relacions sexuals amb una dona alemanya.

---

El bisbe Clemen August von Galen va escriure-li en el cardenal Adolf Bertram, amb informació del pastor Friedrich von Bodelschwingh, que dirigia l’Hospital Bethel a Bielefeld, informació de les matances que duien a terme els nazis en els hospitals psiquiàtrics i l’instava a dur una postura moral sobre el tema. 

Les autoritats alemanyes varen expulsar al corresponsal nord-americà del Tribune Chicago, Maxwell M. Corpening, de qui es deia que era un home de confiança del coronel McCormick. El Ministeri de Propaganda també va intentar atribuir el reportatge del Tribune sobre unes hipotètiques condicions de pau amb Gran Bretanya que Alemanya havia presentat a través de Suècia al corresponsal Sigrid Schultz, de qui es volien lliurà. Al final només es va expulsar a Corpening.

A Espanya:

Wilhelm Canaris i els seus col·laboradors, de retorn d’Algecires, es varen aturar al poble de Biarritz per reunir-se amb el general Jorge Vigón, cap de l’Estat Major general de l’exèrcit espanyol, i el general Martínez Campos, cap del servei d’informacions espanyol. Després s’hi va afegir el general Wolfram von Richtofen. Canaris no els va amagar les dificultats que trobava en poder realitzar l’Operació Fèlix, la conquesta de Gibraltar, i sobretot patia per les conseqüències que podia patir Espanya. Canaris els va preguntar si Francisco Franco mantindria la neutralitat d’Espanya, i els dos generals espanyols li varen respondre que Franco era poc comunicatiu i que ignoraven què pensava i quines eren les seves intencions. Vigón li va arribar dir que ell, Canaris, coneixia millor a Franco que ells i li va preguntar per què no s’hi entrevistava. Canaris li va respondre que no coneixien com era Joachim von Ribbentrop, i els va avisar de que si anava a veure a Franco sense avisar a Hitler i a Von Ribbentrop patiria un atac de colera contra ell i que Himmler faria que la Gestapo el vigilés. Estranyat, Martínez Campos li va preguntar rient per què deia que la Gestapo el perseguiria, i Canaris li va contestar amb serietat que el vigilarien perquè s’hauria reunit amb un jueu perquè els noms Franco i el cognom Bahamonde eren considerats noms jueus pel serveis de les SS. Després de veure que els generals espanyols feien mofa de la seva teoria, Canaris va dir que esperava poder fer aviat una visita al seu amic Franco i que creia que es podria agafar uns dies de vacances si la Gran Bretanya acceptava l’oferta de pau proposada per Hitler. Després de la reunió, Canaris i Von Richtofen varen estudiar la situació espanyola.

Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

Preparant com seria una futura ocupació de Gran Bretanya, els alemanys varen crear un Estat Major militar econòmic per Gran Bretanya. Segons aquest Estat Major tot havia de ser confiscat immediatament després de l’ocupació, excepte els utillatges domèstics habituals. Qualsevol que posés un cartell que desagradés als alemanys seria executat immediatament, i la mateixa pena es preveia pels que no entreguessin les armes de foc o estacions de ràdio en 24 hores.

A Polònia:

En el Govern General es va aplicar la definició de jueu conforme les Lleis de Nuremberg.

A la Gran Bretanya:

Edmund Ironside va ser nomenat cap de la Guàrdia Nacional per si es produïa una invasió alemanya. Fins llavors els seus homes estaven mal equipats i no tenien cap tipus de formació.

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler es va reunir amb el recent nomenat primer ministre romanès, Ion Gigurta, i va intentar eliminar-li els temors davant un col·lapse de l’economia romanesa si els jueus eren eliminats massa ràpid i li va posar l’exemple d’Alemanya. Hitler li va afirmar que estava demostrat que els jueus eren absolutament prescindibles.

---

Joachim von Ribbentrop va rebre ara un llarg i molt urgent informe del seu ambaixador a Madrid, Eberhard von Stohrer, en que li va traçar un pla per dur els ducs de Windsor a Espanya. En l’informe, l’ambaixador el va informar de que el duc i la duquessa no veien en mals ulls tornar a Espanya i per aquest fet acabaven d’enviar una carta al duc per acabar-lo de convèncer. Segons el pla previst, el duc i la duquessa marxarien de Lisboa per unes vacances d’estiu a la muntanya en un lloc proper a la frontera espanyola, amb la intenció de creuar-la en un lloc designat en un moment determinat durant el transcurs d’una caçaria. En el moment acordat, Primo de Rivera dirigiria unes forces espanyoles per garantir la seguretat dels ducs amb l’ajuda de Walter von Schellenberg i el seu grup. Si els britànics intervenien estava previst que els ducs poguessin viatjar a Espanya en avió.

A Àustria:

A les canteres del camp de concentració de Mauthausen va morir el doctor Edmund Bursche, ex decà de la Facultat de Teologia Protestant de la Universitat de Varsòvia i germà del superintendent general de l’Església Evangèlica, el doctor Julio Bursche, com a conseqüència del treball i les pallisses.

En els Estats Units:

El govern nord-americà va suspendre del tot les exportacions nord-americanes de fuel per l’aviació a Japó.

En el bàndol Aliat:

Costa de Marfil es va adherir a la lluita de Charles de Gaulle.

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va ordenar que es fes efectiu el decret de la immediata represa de les obres de Berlín i de Nuremberg, ja que creia que la victòria seria aviat i tenia ganes de que es pogués celebrar la victòria pels nous carrers i edificis que tenia planejat construir i dissenyar.

Per tal de desballestar França, Hitler va nomenar a un governador general especial alemany a Peter Weyer pels cinc departaments francesos que integraven Bretanya i va formar un Comitè Nacional bretó amb l’objectiu de proclamar un nou Estat nacional.

---

Arrel probablement de la conserva que varen tenir el dia anterior entre Hitler i Joseph Goebbels, es va aprovar un pla d’evacuació dels jueus de Berlín. Goebbels, el gran instigador, va celebrar la notícia i, a més, se’l va informar que la totalitat dels jueus d’Europa serien deportats a Madagascar després de la guerra. El ministre considerava que l’illa africana seria un protectorat alemany sota el control d’un governador de la policia alemanya. 

---

El ministre Walther Funk va establir que la població dels països ocupats poguessin ser obligats a realitzar treballs forçats. En una roda de premsa d’aquella tarda, Funk va descriure “el nou ordre” i va admetre que el propòsit era fer d’Alemanya un país més ric garantint la seva màxima seguretat econòmica i també el màxim consum de béns. El ministre i president del Reichsbank va assegurar que abandonarien l’or com a base de la nova divisa europea que substituiria al Reichsmark. També va afirmar que l’or perdria gran part de la seva importància com a mitjà de pagament internacional, el qual afectaria greument a la reserva d’or dels Estats Units. El Reichsbank, segons Funk, actuaria com a cambra de compensació pel nou sistema europeu. Per altra banda, es va mostrar molt crític amb l’intervencionisme nord-americà en el comerç d’Alemanya amb Sud-Amèrica i va assegurar que o comercialitzaven directament amb els estats sobirans d’Amèrica del Sud o no mantindrien comerç amb ells. Davant la pregunta d’un dels periodistes sobre els rumors sobre que Hjalmar Schacht havia elaborat també un pla pel nou ordre, Funk va contestar que no havia sentit dir res sobre aquest assumpte, però després va matissar i va afirmar que havia llegit alguna cosa a la premsa estrangera, però va deixar clar que només es creia la meitat del que llegia en els diaris. Finalment, va concloure que Hitler confiava en els seus plans econòmics pel nou ordre.

---

Joachim von Ribbentrop va rebre un nou telegrama urgent i confidencial del seu ambaixador a Madrid, Eberhard von Stohrer, en que li va relatar que quan havien aconsellat en el duc de Windsor rebutjar el càrrec de governador de les Bahames i tornar a Espanya, ja que possiblement podrien fer que tornés al tro britànic, els ducs s’havien mostrat perplexes davant d’aquella proposta i havien respost que, segons la constitució anglesa, això no seria possible inclús després de l’abdicació de Jordi VI. Quan l’hi havien dit que podrien fer canvis a la Constitució anglesa si els ajudava a fer caure al seu germà, la duquessa de Windsor s’havia mostrat molt pensativa. Von Stohrer també li va dir que Primo de Rivera, que feia d’enllaç entre ells i el duc, no era conscient de que estava actuant a favor dels alemanys perquè estava convençut de que treballava pel govern espanyol. 

A França:

A Alsàcia, els alemanys varen treure els rètols francesos per substituir-los per altres alemanys.

A la Gran Bretanya:

Winston Churchill, que estava al corrent que el dia anterior Washington havia autoritzat entregar més material bèl·lic, sobretot avions a la Gran Bretanya, va autoritzar a les forces poloneses que hi havia llavors a la Gran Bretanya, unes 14.000 persones, que poguessin rebre fusells nord-americans quan arribessin dels Estats Units.

---

El capità Philippe Leclerc es va posar a la disposició del coronel Charles de Gaulle.

En la Batalla d’Anglaterra:

Bombarders alemanys, en un dels quals hi ha Adolf Galland, es varen dirigir a Anglaterra. A Bentley Priori es va donar l’alerta i ràpidament es va donar l’ordre a una esquadrilla de l’Esquadró 54 de Rochfort perquè interceptessin als alemanys. Els bombarders alemanys, però, varen aconseguir llançar les seves bombes abans d’agafar alçada i marxar. Un comboi que sortia de Southen va ser tocat de ple. De les 21 unitats, onze varen ser tocades, cinc de les quals varen ser enfonsades i la resta varen quedar fora de combat. Dos destructors, el Brillant i el Boreas, varen sortir de Dover. Els bombarders, però, varen rebre l’ordre d’atacar a aquests dos destructors i es varen llençar una i una altra vegada contra ells. En veure’s amenaçats varen tenir que retornar a Dover fent ziga-zagues. Els dos varen ser tocats i un d’ells va tenir que ser remolcat fins el port. En aquesta batalla els alemanys varen perdre 16 aparells i, en canvi, els britànics només 7.

En els Estats Units:

A Washington, els Estats Units varen restringir les exportacions de petroli i minerals, excepte a Gran Bretanya i a altres nacions americanes. La mesura es va dirigir especialment contra Japó, que depenia fortament de les importacions d’aquests recursos. En conseqüència, la planificació estratègica japonesa va decidir dedicar una atenció més gran a les Índies Orientals holandeses i a Malàisia per alleugerir la seva escassetat de matèries primes.

A Japó:

Un informe mensual de la intel·ligència militar expressava respecte envers la força de resistència britànica en la Batalla d’Anglaterra. L’informe deia que l’opinió pública continuava donant suport a la política de línia dura del govern i, subratllava, l’aplaçament de la invasió de Hitler, l’Operació Lleó Marí, perquè alemanys els faltaven efectius amfibis i no havien aconseguit imposar-se a l’aire.

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

A Obersalzberg, Adolf Hitler es va reunir amb el general de la Luftwaffe, Wolfram von Richtofen, per explicar-li la necessitat d’Alemanya de conquerir Gibraltar. Hitler creia que si Francisco Franco estava disposat a procedir en l’atac, Alemanya li facilitaria armament, i si la Gran Bretanya l’ataqués estava decidt a enviar tropes alemanyes a Gibraltar. Llavors, Hitler li va ordenar a Von Richtofen que participés en les entrevistes que Wilhelm Canaris havia de celebrar amb l’Estat Major espanyol.

---

A Berlín, en una conferència ministerial, Joseph Goebbels va donar instruccions als seus col·laboradors perquè intensifiquessin encara més l’ambient bèl·lic en el poble alemany. S’havia d’abandonar la “moderació” de les últimes setmanes, però només s’havia d’atacar al poble britànic davant del poble alemany.

Goebbels va parlar en aquella jornada amb Hitler i li va recordar la importància que li donava l’expulsió dels jueus de Berlín per “eliminar les últimes resistències al règim“.

---

En el Carinhall, Hermann Göering es va reunir amb el Dr. Albert Plesman, cap de l’aerolínia holandesa KLM, en la que el nebot de Göering, Peter Göering, hi havia treballat com a pilot. Plesman volia convertir-se en el negociador informal del govern alemany i del govern britànic per restaurar la pau. Tenia el seu propi pla de pau que demarcava clarament esferes d’influència que s’estenien a l’Àfrica. Göering li va prometre que parlaria de la qüestió amb Hitler quan tornés de Berchtesgaden.

En la Batalla d’Anglaterra:

A partir d’aquell dia fins el 8 d’agost els caces alemanys varen sobrevolar la zona del Canal de la Mànega de forma permanent. Cada aparell de la Luftwaffe feia una mitjana de dues o tres sortides diàries amb l’objectiu de volar al sud-est d’Anglaterra.

---

A la nit, en el Canal de la Mànega, una embarcació torpedera alemanya va veure una embarcació mercantil francesa desarmada, el Mecknès, que havia salpat aquella mateixa nit de Southampton, amb 1.179 repatriats francesos del personal naval, amb la insígnia francesa il·luminada per un reflector, els costats il·luminats, igual que els ulls de bou, i que feia senyals amb la sirena per indiciar que estaven allà. A més, varen transmetre per Morse el seu nom i la seva nacionalitat. Tot i indicar que eren francesos, els alemanys varen enfonsar la nau i 383 mariners francesos varen morir ofegats.

---

Al matí, una formació alemanya va apropar-se a la desembocadura del Tàmesi. El sistema d’alarma va activar la senyal d’alerta i, immediatament, l’Esquadró 54 Rochford, va rebre l’ordre d’interceptar els alemanys. A 6.000 metres d’altitud, els Spitfire varen trobar la primera onada de bombarders alemanys, però quan es varen disposar per entrar en combat varen aparèixer els bombarders de la segona onada. Entre ells hi ha Adolf Galland. Per ràdio, el líder de la secció va demanar reforços a la Sala d’Operacions. En el total de la batalla, tres aparells britànics varen ser destruïts contra vuit d’alemanys.

A la Gran Bretanya:

Espanya, Portugal i la Gran Bretanya varen firmar un acord tripartit per permetre intercanvis comercials en l’interior de l’àrea esterlina.

En els Estats Units:

El govern nord-americà va firmar un acord en virtut del qual els avions nord-americans es distribuirien segons les necessitats tant britàniques com nord-americanes. A més, s’estava calculant proporcions semblants per tots els fusells, carros de combat, canons de campanya, canons anti-carro i munició. Aquest canvi havia de satisfer les necessitats bèl·liques britàniques fins a finals de 1941 segons un càlcul.