Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va convocar una conferència urgent amb els seus alts caps militars per aturar la disputa que havia esclatat entre els seus comandants per l’operació a Noruega i Dinamarca. Hermann Göering, que estava molest perquè no havia sigut consultat prèviament en definir l’operació, estava enrabiat i va intentar demostrar que tots els preparatius anteriors no servien per res. Hitler va fer concessions a Göering, però va insistir en que el seu pla havia de seguir endavant i va demanar més compromís de l’Exèrcit i de la Marina.

---

A Berlín, Joseph Goebbels va rebre els redactors en cap de la premsa berlinesa i els caps de les corresponsalies berlineses de la premsa estrangera, i els va comunicar que s’esperava aviat un canvi en l’estratègia bèl·lica.

---

Els britànics varen llançar des de l’aire pamflets a la zona del Ruhr. Els següents dies ho continuaran fent.

A Polònia:

En el gueto de Varsòvia, les autoritats alemanyes varen ordenar en els treballadors cristians de Correus abandonar el gueto.

A la Unió Soviètica:

A partir d’una proposta feta per Lavrenti Beria, Iosif Stalin, Viatxeslav Mólotov, Kliment Vorochilov i Anastas Mikoian, tots quatre membres del politburó, varen aprovar l’execució de polonesos nacionalistes i contrarevolucionaris. Molts d’ells moririen en la massacre de Katin entre abril i maig de 1940, on varen morir assassinats 21.768 ciutadans polonesos. 8.000 eren militars presoners de guerra, 6.000 eren policies i la resta eren civils intel·lectuals presoners i acusats de sabotejadors, espies, terratinents, advocats…

---

Aquell matí, el govern soviètic va anunciar un cop més que estava disposat a negociar la pau amb Finlàndia. El govern finlandès es veurà obligat a negociar.

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

A la Cancelleria del Reich, Adolf Hitler va rebre l’explorador suec Sven Hedin per reunir-se amb ell. El dictador li va explicar que la seva vida era com un conte de fades i que havia tingut molta sort, però li va dir que creia que ja no viure gaire més anys perquè tenia més de 50 anys. Hedin li va respondre que ell tenia 75 anys. Per canviar de tema, l’explorador li va preguntar per Finlàndia. Hitler, davant d’aquella pregunta, es va treure un paper de la butxaca i li va llegir un article del Deutsche Nachisckten Bureau on deia que la lluita defensiva de Finlàndia era incòmode tant per la Unió Soviètica com per Alemanya. Després de guardar el paper un altre cop a la butxaca, Hitler li va dir que no tenia gens de ganes de posar-se en aquella batalla i li va explicar que li havia ordenat en el ministre Joachim von Ribbentrop que comuniqués en el dictador Iosif Stalin que no desitjava un pacte militar amb ells, els soviètics, però sí un acord econòmic. Hitler li va confessar que entenia a Stalin perquè creia que lluitava per petits territoris que havien sigut russos en el passat i estava convençut de que hi tenia tot el dret. Hedin li va preguntar com valorava l’ajuda que donaven els suecs als finlandesos, i Hitler li va respondre que absolutament neutral, però el va avisar de que si els britànics intentaven introduir-se en els països escandinaus ell atacaria. Finalment, l’explorador suec li va preguntar si era factible una pau entre Alemanya i les potències occidental. Hitler li va respondre que no. Després d’aquella pregunta es va acabar la reunió i es varen acomiadar.

El dictador també va rebre aquell dia a James D. Mooney, el vicepresident de la General Motors, que aquest li va dir que Franklin Delano Roosevelt sentia més amistat i simpatia per Alemanya del que generalment es creia a Berlín i que el President estava disposat a actuar com a moderador per restablir de nou la pau. En sortir de la reunió, Mooney es va reunir amb l’ambaixador alemany a Washington, Hans Dieckhoff, que estava uns dies a la capital alemanya. L’ambaixador va informar més tard al Ministeri d’Afers Exteriors per explicar que l’empresari nord-americà l’hi havia explicat el seu pla per acabar amb la guerra, però els va dir que no creia que la seva iniciativa tingués una gran importància.

---

La Gestapo va detenir a Ernst Peter Burger acusat de falsificar documents oficials. Burger, que treballava per Karl Haushofer, havia fet alguns informes crítics amb la Gestapo.

En la guerra finlandesa: 

Els soldats soviètics varen desencadenar una ofensiva general amb el propòsit d’apoderar-se de Vyborg i obrir camí cap a la capital finlandesa. Els primers atacs van ser neutralitzats, però amb la rapidesa en que es varen repetir els atacs soviètics i el cansament dels soldats finlandesos per la son, va permetre en els soviètics trencar la línia defensiva per diferents punts i tallar les comunicacions costeres entre l’oest i l’est. Una columna va aconseguir travessar uns 50 quilòmetres de gel i va atacar la costa finlandesa entre Helsinki i Vyborg. L’artilleria soviètica va establir les seves posicions davant a la costa i va bombardejar les línies de defensa de Vyborg des del gel. A la nit, els bombarders soviètics varen bombardejar la zona.

A la Gran Bretanya:

Els Estats Majors britànics varen suspendre la Força Stratford, l’operació militar que havia d’ajudar militarment a Finlàndia a partir del 20 de març, perquè veien que anaven massa tard i que l’operació no serviria per res.

Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va decidir que l’Operació Weser, l’ofensiva al Nord, precediria al Cas Groc, l’atac a l’Oest, i va dir-li a Alfred Jodl que tenia la necessitat de realitzar una enèrgica i ràpida acció a Noruega.

---

En el Carinhall, Hermann Göering es va reunir amb Sumner Wells. Segons el traductor Paul Schmidt, Göering el va tractar amb molta amabilitat, però per algun motiu no li va oferir l’habitual banquet. Wells va quedar impressionat pel Carinhall i tenia la impressió que acabaria tenint la mida de la Galeria Nacional de Washington quan les obres haguessin acabat. Wells, que era molt observador, va veure que el color de pell de la cara de Göering era molt pujat de to, i va quedar impressionat pel gran anell que portava a la mà dret amb sis diamants de gran mida i l’anell de la mà esquerra amb una maragda. Durant l’estona que varen estar conversant assentats en les butaques davant la xemeneia mentre a fora no parava ni un moment de nevar.

Göering es va mostrar tota l’estona natural i simpàtic, i va fer la seva pròpia defensa d’Alemanya en la política europea afirmant que havia fet tot el possible per mantenir la pau, tot i la “provocadora actitud dels britànics i els francesos”. En quan a la guerra, va explicar que Alemanya tenia totes les victòries a la mà i va assegurar que la força aèria alemanya regnava en els cels i així seguiria sent. Pensava que si la guerra era breu o llarga no tenia cap tipus d’importància perquè Alemanya tenia suficients matèries primes. Quan Wells li va senyalar que el poble nord-americà es veuria afectat per una guerra que devastava Europa, Göering li va replicar que no veia com una guerra a Europa podria afectar als interessos vitals dels Estats Units. Wells va contraatacar recordant-li que el poble nord-americà no havia desitjat participar en la Primera Guerra Mundial, però que va entrar-hi ràpidament un cop varen acceptar que els seus interessos nacionals estaven amenaçats, i li va dir que ara els nord-americans, a diferència del 1917, estaven profundament commoguts per la crueltat dels alemanys contra els jueus. Göering va intentar respondre-li dient que el que ells feien no era massa diferent del que feien els nord-americans amb els negres, però quan Wells li va senyalar la diferència entre una política governamental activa de discriminació i repressió, i la pràctica d’aquestes coses per determinar grups en contra del seu sentiment generalitzat de la nació i dels seus governants, Göering ja no va dir res més sobre aquest tema i es va queixar de que els britànics no acceptaven les ofertes de pau de Hitler.

Després, en acabar la trobada, Göering li va ensenyar la mansió i li va explicar que personalment havia col·locat tots els objectes i obres d’art. Li va ensenyar els regals que li havien fet els països estrangers, incloses les adquisicions recents de Japó. La sala de recepcions i els salons estaven decorats amb centenars de quadres, però la impressió de Wells era de que seria difícil trobar un edifici més lleig o un de més vulgar. Un cop acabat el recorregut per la casa, Wells va tornar en cotxe a Berlín. Durant el trajecte tenia clar que l’única forma d’aturar el poder militar d’Alemanya seria que les democràcies d’Europa occidental i els Estats Units tornessin a formar un bloc junts. Quan va arribar a la capital alemanya va veure que la gent estava abatuda i adusta.

Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

A Berlín, en un dia nevat, Adolf Hitler va rebre el sotssecretari d’Estat nord-americà, Sumner Welles, que aquest li va explicar que el president Franklin Delano Roosevelt li havia demanat saber si era possible una pau sòlida i duradora a Europa. Hitler li va respondre que no era Alemanya qui havia volgut la guerra, sinó que havien sigut França i la Gran Bretanya, i li va deixar anar un monòleg sobre els seus “intents” per mantenir la pau. Wells li va preguntar per les possibilitat d’arribar a acords comercials internacionals i el va avisar de les possibles dificultats econòmiques que podrien passar si la guerra continuava. El dictador li va contestar que el poble alemany estava unit a la seva persona i va acabar la reunió explicant-li que Alemanya volia la pau i, en canvi, França i la Gran Bretanya volien aniquilar-los i que per tant ara creia que el conflicte només seria resolt per les armes i que no hi havia cap altra solució que la lluita a mort. Estava convençut que el poble alemany venceria, però en cas de perdre el va avisar de que caurien tots junts. Welles es va acomiadar dient-li que el seu govern no volia que cap país fos aniquilat i li va demanar que no oblidés les seves paraules de que l’objectiu militar d’Alemanya havia de ser la pau. Hitler li va afirmar que ell no havia desitjat la guerra i que hauria d’haver dedicat la seva vida a construir enlloc de destruir.

Hitler però ja havia posat en marxa els plans per la seva següent operació militar, l’Operació Weser, però aquesta nova ofensiva no estava agradant als alts càrrecs militars. Hermann Göering, que no havia sigut informat de l’Operació, va posar el crit al cel davant de Wilhelm Keitel i després es va queixar davant Hitler.

Wells va marxar aquella nit de Berlín sense fer cap declaració a la premsa, sobretot la nord-americana, que esperava que anunciés alguna cosa.

---

Una quarantena d’agents de la Gestapo varen assaltar un ball a Hamburg, en la Curio-Haus, en el districte universitari, i varen tancar amb clau les portes i varen prendre les empremtes digitals de 408 persones, tots ells menors de 21 anys.

En els països escandinaus:

Noruega i Suècia varen rebutjar un cop més la petició francesa-britànica per obtenir el privilegi de trànsit marítim en les seves aigües, declarades neutrals.

Divendres:

L’Operació Weser:

Adolf Hitler va aprovar l’Operació Maniobres Weser, l’ocupació de Noruega i Dinamarca, i va publicar una ordre d’alt secret en que ordenava que l’atac s’havia de fer en el mateix moment en els dos països amb la màxima urgència. El dictador va explicar que l’ofensiva havia de ser sorpresa, però en el cas de que no es pogués dissimular l’atac s’havia de distreure els seus enemics. A continuació, va dir que un cop s’haguessin ocupat les bases noruegues, la Luftwaffe hauria de llançar atacs contra la Gran Bretanya per impossibilitar els atacs britànics en el Mar Bàltic i, d’aquesta manera, assegurar les bases alemanyes de mineral a Suècia. Hitler va afegir en l’ordre que l’acció s’havia de procurar que fos pacífica amb el pretext de defensar la neutralitat dels estats nòrdics, i que l’operació tenia com a base prevenir un atac britànic contra Dinamarca i Noruega. Per això, abans de l’acció s’enviarien a aquests governs peticions per entrar soldats als seus respectius països, tot i que Hitler va deixar clar que qualsevol resistència que trobessin fos aixafada. Quan la directiva va arribar al despatx del ministre Hermann Göering, aquest es va enfadar perquè no havia sigut consultat prèviament. A dins de l’Alt Comandament de l’Exèrcit tampoc va agradar aquesta ordre de Hitler perquè es demanaven més soldats per aquesta operació.

En el Reich:

A Alemanya:

Per ordres de Franklin Delano Roosevelt, Sumner Wells va arribar a Berlín per reunir-se amb alguns membres del govern alemany per veure si hi havia alguna possibilitat de posar fi a la guerra. L’endemà es reuniria amb Hitler. Wells sí que es va reunir amb Joachim von Ribbentrop i Ernst von Weizsäcker. Després de dinar va rebre a una sèrie de periodistes, entre ells William Shirer, a l’Ambaixada nord-americana, on no va fer cap comentari interessant, excepte que estava interessat en veure a Göering.

---

A Völkingen, a la regió de Saarland, el veterà de guerra Adam Lipper va entrar a l’oficina local de la Gestapo i va sol·licitar que l’enviessin a un camp de concentració durant sis mesos perquè tenia problemes amb l’alcohol. La Gestapo, consternada amb tal sol·licitud, va examinar el cas i el va enviar a la presó. Poc després, quan el mateix Lipper va declarar que estava curat del seu alcoholisme, va ser posar en llibertat. 

A la Gran Bretanya:

Lord Halifax va confessar-li a l’ambaixador finlandès a Londres, que la Força Stratford, que havia de posar-se en marxa el 20 de març per ajudar Finlàndia, arribaria massa tard. Els caps dels Estats Majors britànics ja varen advertir aquell dia que l’operació militar prevista a Finlàndia no serviria per res.

---

El govern britànic va anunciar que tallava la ruta marítima del carbó alemany via Rotterdam per Itàlia. Aquesta mesura va fer enfurismar a Benito Mussolini.

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler es va reunir amb Alfred Jodl per preguntar quina operació militar, si la del Nord o la de l’Oest, tenia que donar prioritat i si les podia engegar les dues a la vegada. Jodl li va aconsellar que separés completament les dues operacions. Hitler va acceptar la proposta de Jodl.

---

Preparant la invasió de Noruega, Nicolaus von Falkenhorst es va reunir amb Franz Halder per demanar-li tropes, especialment unitats de muntanya, per dur a terme l’Operació Weseruebung. El cap de l’Estat Major en un principi no va voler cooperar i va exigir ser informat més àmpliament sobre els preparatius en curs i les necessitats logístiques. A Halder el va molestar que Hitler no informés a Walter von Brauchitsch de l’Operació.

A Polònia:

Les autoritats alemanyes varen publicar el decret sobre l’obligació dels polonesos a registrar-se.

A França:

A primeres hores de la nit, Avions de reconeixement alemanys varen volar per sobre la regió de Paris. Les bateries antiaèries franceses varen atacar als avions sense èxit. Un dels projectils va caure en el districte cinquè de Paris, a prop de l’estació de metro Censier, a la Rue de Mirbel, causant la mort de dues dones i la amputació de la cama d’un home, a més de causa desperfectes a l’escola elemental situada en la Rue Monge i en un cafè. Un dels errors que varen cometre les autoritats franceses va ser no alertar a la població a través de les sirenes la presència dels avions enemics.

A Berlín, Adolf Hitler va fer un discurs on va demanar que es reconegués l’espai vital per Alemanya i la restitució de les seves antigues colònies.

Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

A Berlín, en una reunió a la que varen assistir-hi tots els caps dels exèrcits del front occidental, Adolf Hitler va aprovar i revisar el pla d’operacions Cop de Falç, Sickelschnitt, amb l’objectiu de destruir l’exèrcit francès a les Ardenes, segons suggeriment d’Erich von Manstein. El gruix de les unitats blindades de l’Exèrcit alemany va ser assignat a aquest pla. Les ordres definitives varen quedar de la següent forma:

El Grup d’Exèrcits B, al comandament de Fedor von Bock, cobriria el flanc nord. El 39º Panzer-Korps de Rudolf Schmidt, amb la 9º Divisió Panzer en avantguarda, actuaria en el sud d’Holanda. El 16º Panzer-Korps d’Erich Hoepner, amb les 3º i 4º Panzerdivisionen, creuaria el Mossa a Maastricht i avançaria cap a l’àrea de Gembloux, al llarg de la línia del Mosa i el Sambre, amb el que cobriria l’avanç principal del Panzergruppe de Paul Ewald von Kleist, que avançaria més al sud. Només havia d’evitar dirigir-se cap a Brussel·les, on possiblement es trobaria una resistència més dura.

En el centre, el Grup d’Exèrcits A, sota les ordres de Gerd von Rundstedt, portaria el pes principal de l’atac en el sector de les Ardenes. El 15º Panzer-Korps de Hermann Hoth, amb les 5º i 7º Panzerdivisionen, s’havien de dirigir cap al Mosa i creuar-lo a Dinant. El Panzergruppe de Von Kleist, amb els 41º i 19º Panzer-Korps, s’havien de dirigir també cap al Mosa, però una mica més al sud. El 41º de Georg-Hans Reinhardt, amb les 6º i 8º Panzerdivisionen, el creuaria al nord de Mézierès, i el 19º de Heinz Guderian, amb les 2º, 1º i 10º Panzerdivisionen, a Sedan.

El Grup d’Exèrcit C, situat al sud, es dirigiria cap a la frontera suïssa, amb els exèrcits 1º i 7º comandants pel general Wilhelm Ritter von Leeb, i tenia la missió d’esperar en posició defensiva davant la Línia Maginot per mantenir el front des del Rin fins al Mosel·la.

La Luftwaffe tenia un paper fonamental en l’Operació i, al igual que a Polònia, després d’atacar els aeròdroms Aliats hauria de donar suport a les tropes de terra. També llançaria tropes paracaigudistes sobre la rereguarda aliada. A Holanda la Luftwaffe tenia la missió d’ocupar o destruir els principals ponts i, a Bèlgica, d’ajudar a ocupar el fort d’Eben Emael.

La Kriegsmarine no actuaria, només enviaria alguns dels seus submarins i llanxes al Canal de la Mànega per informar dels moviments britànics.

L’OKW va adoptar ràpidament els nous plans bèl·lics de Hitler i els generals varen rebre l’ordre de tornar a desplegar els seus homes el 7 de març.

---

Després, Hitler es va dirigir a Munic per celebrar el 20è aniversari de l’aprovació del programa del NSDAP. A la Hofbraühaus i davant dels membres del partit, el dictador va assegurar que quan els jueus l’insultaven ell ho considerava un honor. Hitler va començar llavors a vociferar tota classe d’insults i acusacions contra els jueus sense arribar a mencionar-los. També en aquest discurs va assegurar que creia en Déu, tot i que quan es referia a Déu ho feia nomenant-lo Providència, i va dir que ell només era un imant enganxat a la nació alemanya per extreure l’acer del poble.

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

El Govern va aprovar un decret suplementari de la Llei per la Defensa de la Sang i l’Honor Alemanys que confirmava una disposició que en realitat ja estava establerta en les Lleis de Nuremberg. Segons aquest decret, en cas de relacions sexuals entre una persona ària i una jueva es castigaria sí o sí a l’home tant si era considerat jueu o ari. Si la dona era jueva i l’home ari, la dona rebria una sentència breu de presó o seria a un camp de concentració, però si la dona era ària i l’home jueu, la dona ària no rebria cap càstig.

A Polònia:

Les autoritats alemanyes varen publicar un segon decret sobre l’empadronament dels jueus, que obligava a que s’inscrivissin als jueus d’entre 14 i 60 anys. Aquest procés s’havia de fer amb dues etapes. La primera havia de començar l’1 de març, que afectava solament als jueus de 16 a 25 anys. La segona a la resta. A més, tots els jueus que tenien eines a partir de llavors ho havien de comunicar a les autoritats.

A Suècia:

El govern suec va prohibir el pas de les tropes aliades pel seu territori.

A Suïssa:

Com els dos dies anteriors, a Arosa, Ulrich von Hassell es va tornar a reunir amb Lonsdale Bryans per saber com reaccionaria el govern britànic a un possible enderrocament d’Adolf Hitler i a un nou govern.

Dijous:

A Suïssa:

Com el dia anterior, a Arosa, Ulrich von Hassell es va reunir amb el britànic Lonsdale Bryans per parlar de la reacció que tindrien els britànics si Adolf Hitler era enderrocat i es creava un nou govern.