Dimecres:

En la crisi txecoslovaca:

Alemanya va ocupar els Sudets tal i com s’havia estipulat en la Conferència de Munic del 29 de setembre de 1938. A Praga, el president txec Edvard Benes va dimitir per la invasió alemanya en els Sudets.

En el Reich:

A Alemanya:

El Gvern va aprovar l’obligació dels jueus de segellar el seu passaport amb una J vermella de tres centímetres d’alçada. Aquesta llei va ser signada per Werner Best.

Al mateix temps, un memoràndum del SD indicava que en una reunió dels alts representants del NSDAP en el grup local Goldegg, s’havia indicat que, segons les instruccions del Gau, tindria lloc una intensa operació contra els jueus el 10 d’octubre. Es volia enviar els jueus que no tinguessin passaport fins a Praga i els que no tinguessin diners els donarien 40 Reichsmarks perquè sortissin del Gau. En el memoràndum es deixava clar que s’havia d’evitar que la gent pogués tenir la sensació de que era un assumpte del NSDAP i que s’havia de procurar de que hi haguessin manifestacions espontànies per part del poble, ja que d’aquesta manera seria l’única manera d’utilitzar la força en cas de que els jueus es resistissin.

A França:

El Parlament francès va expressar la seva confiança en el govern d‘Edouard Daladier per 535 vots a favor contra 75 en contra. Els vots contraris pertanyien als comunistes i alguns intransigents.

A Eslovàquia:

El Partit Popular Eslovac es va reunir a Zilina per formar un govern autònom eslovac sota el lideratge de Josef Tiso.

A la Gran Bretanya:

A la Cambra dels Comuns, tot i l’eufòria pel Pacte de Munic que semblava que evitava la guerra amb Alemanya, Winston Churchill va advertir de que havien patit un derrota total i absoluta, i va afirmar que estaven en plena catàstrofe d’una amplitud incomparable. Churchill va assegurar que tots els països de l’Europa central i de la vall del Danubi serien eliminats per la política alemanya, i que tot just els nazis acabaven de començar la seva campanya d’expansió. Com que Churchill no formava part del govern, les seves paraules no varen ser escoltades.

Dimarts:

En el Reich:

L’arquitecte Albert Speer va comprar a Marie-Anne von Goldschmidt-Rothschild, una dona que provenia de família banquera jueva que aquell any havia fugit d’Alemanya cap a Nova York, una luxosa mansió al voltant del llac de l’illa berlinesa de Schwanenwerder per la insignificant suma de 150.000 Reichsmarks. El 1943, Speer es va vendre la casa a la Companyia de Ferrocarrils d’Alemanya per 389.506 Reichsmarks. L’arianització es produïa durant aquells mesos de 1938 a un ritme més accelerat i, per exemple, els comerciants jueus independents de Munic havien passat de 1.680 del mes de febrer a 666 del recompte d’aquell dia.

A la Gran Bretanya:

En un discurs a la Cambra dels Comuns, el primer ministre Neville Chamberlain va assegurar que el Pacte de Munic havia evitat ” una catàstrofe que hagués pogut acabar amb la civilització tal i com avui la coneixem”.

A Suïssa:

El Consell Federal Suïs va escriure una carta als seus consolats i delegacions amb instruccions perquè els jueus alemanys que sol·licitessin visats suïssos fossin avisats de que havien de treure els seus passaport amb el símbol J imprès en ells. En la carta es deia clarament que tenien un especial interès en que el símbol s’introduís ràpidament en els passaports de tals persones encara per expedir.

A França:

França va reconèixer al monarca italià Victor Manel III com emperador d’Abissínia.

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

La Cambra de Metges del Reich va exigir al ministre Bernhard Rust que els doctors jueus, als que ja se’ls havia prohibit exercir, que també perdessin el títol de doctor com més aviat millor. Rust i el ministre de Justícia varen consultar l’assumpte i, finalment i conjuntament amb el Ministeri de l’Interior, varen cancel·lar el títol de doctor en Medicina i llicenciat en Dret i, a més, varen plantejar també la possibilitat de redactar una llei que els eliminés tots els títols, graus acadèmics i distincions similars.

---

A Berlín, ara que de moment es sabia que no hi hauria guerra, es va desmantellar la bateria antiaèria instal·lada a la teulada de l’empresa IG Farben, a l’altra banda de l’Unter den Linden.

A la Unió Soviètica:

El conseller de l’ambaixada alemanya a Moscou, Werner von Tippelskirch, va enviar un informe a Berlín per explicar les conseqüències del Pacte de Munic sobre la Unió Soviètica. En l’informe explicava que creia que Iosif Stalin trauria les seves conclusions que el portarien a revisar la seva política estrangera, mostrant-se menys amistós amb la seva aliada França i més positiu amb Alemanya, i opinava que les actuals circumstàncies els oferien una possibilitat real per tancar amb els soviètics un nou acord econòmic de més envergadura.

A la Gran Bretanya:

A la Cambra dels Comuns, el primer ministre Neville Chamberlain va declarar que era la seva esperança i convicció que sota el nou sistema de garanties, la nova Txecoslovàquia gaudiria de més seguretat que la que havia conegut en el passat.

Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler li va dir a Joseph Goebbels que destruiria la resta de l’Estat txec quan pogués.

---

La Radio Alemanya de Berlín va confirmar que els militars havien declarat prohibides totes les emissions de ràdio, incloses les seves. Per la seva part, el Frankfurter Zeitung va treure aquell matí un article de Rudolf Kircher en el qual reconeixia les avantatges d’amenaçar amb la força i la guerra.

A Txecoslovàquia:

Els polonesos varen ocupar la regió de Teschen, on i vivia una minoria polonesa.

Dissabte:

La invasió dels Sudets:

Després de que Adolf Hitler, juntament amb Joachim von Ribbentrop, Neville Chamberlain, Benito Mussolini i Édouard Daladier, firmés el Pacte de Munic, Alemanya va ocupar la zona de parla alemanya de Txecoslovàquia, els Sudets. Les tropes alemanyes liderades per Wilhelm Ritter von Leeb varen començar a ocupar el territori, i un contingent de soldats va creuar la localitat de Haidmühle, on la població els va saludar amb la salutació feixista i amb mostres d’alegria.

---

Hermann Göering va convocar a l’ambaixador txec Vojtech Mastny al seu despatx i li va dir que Hitler no seguiria tolerant a Edvard Benes com a cap d’Estat txec. A menys que dimitís, Alemanya no tindria pietat, va dir Göering.

Divendres:

El Pacte de Munic:

A la una de la matinada va acabar la reunió que havia començat el dia anterior entre els caps d’Estat i els ministres d’Afers Exteriors alemanys, italians, francesos i britànics. Durant la última reunió varen tornar a discutir sobre el mateixos temes de la reunió d’Adolf Hitler i Neville Chamberlain del 22 de setembre a Bad Godesberg. Al final es va acordar en un conveni amb sis documentes annexes redactats en quatre idiomes el dret d’autodeterminació dels Sudets, que significava la unió amb Alemanya, i Hitler es va comprometre a ocupar la regió sense envair-la a partir de l’1 d’octubre de 1938, acabant el 10 d’octubre. A més, els alemanys varen aconseguir gràcies a aquell acord la fàbrica txecoslovaca Skoda, que era una de les fàbriques més grans d’armament. Tot i que sembla ser que tothom va marxar content de la reunió, alguns com Joachim von Ribbentrop no estaven del tot satisfets perquè no es durien a terme els plans bèl·lics d’Alemanya. Per segellar el Pacte, es va demanar a Heinz Linge que portés el llibre de visites de la Casa Parda. En aquest llibre es va fer la firma del conegut Pacte de Munic i d’aquesta manera es creia que s’evitava la guerra a Europa. Hitler, com a principal beneficiari, va firmar primer, i Chamberlain va firmar immediatament després. La firma de Benito Mussolini era tan gran que pràcticament no va deixar espai a Eduard Daladier, que va tenir que firmar en petit a una cantonada de la pàgina. A la firma dels quatre líders s’hi va escriure: En feliç memòria. Mentre s’estaven preparant els documents del Pacte, Chamberlain li va preguntar a Hitler si podia tornar-lo a rebre per celebrar una nova reunió, tot i que aquest cop només ells dos sols. En seguida hi va accedir i li va demanar que anés al seu domicili particular.

En sortir de la trobada, Hitler va baixar de les escales del Führerbau, el seu edifici de Munic, amb pas solemne. Benito Mussolini en sortia satisfet i orgullós, Chamberlain en va sortir badallant i Eduard Daladier en va sortir indiferent però preocupat a la vegada. Mussolini va rebre unes flors d’una membre de la Lliga de les Noies Alemanyes sota l’atenta mirada de Hitler i de Hermann Göering, que anava amb un vestit fosc i portava ben agafat el seu bastó de mariscal. Per la cara, el dictador italià estava molt satisfet per la trobada. Hitler va sortir acompanyat de Hermann Göering, Von Ribbentrop, Joseph Goebbels, Rudolf Hess i Wilhelm Keitel.

Immediatament després de firmar el Pacte, Daladier es va dirigir primer a l’Hotel Regina Palast, on s’hi allotjava Chamberlain, abans de dirigir-se al seu hotel, el Vier Jaheszeiten. Abans d’entrar a l’Hotel, un periodista li va preguntar si estava satisfet amb l’acord. Daladier, visiblement cansat, no va saber què contestar i es va dirigir a la porta en silenci. Els dos caps d’Estat varen ser saludats per milers de persones que estaven contentes de que no hi hagués guerra. Davant d’aquell espectacle, Daladier va decidir sortir al balcó i va ser acollit per una gran ovació. En els nazis no els va agradar gens aquestes simpaties populars cap als líders britànics i francesos, i Reinhard Heydrich va ordenar desallotjar la Maximilianstrasse. A dos quarts de dues, els representants txecs, Vojtech Mastny, l’ambaixador txec a Berlín, i el doctor Hubert Masaryk, que s’esperaven a l’habitació del costat varen ser introduïts a la suite de Chamberlain, on hi havia Daladier, Horace Wilson, Alexis Léger i Ashton Gwatkin. Després d’un llarg discurs, Chamberlain no es va voler responsabilitzar del que s’acabava de firmar i li va entregar el text al doctor Mastny. El diplomàtic txecoslovac li va preguntar a Daladier i a Léger si esperava una declaració o una resposta a l’acord per part del govern txec. Leger es va limitar a contestar-li que tenien poc temps i li va ordenar que un oficial txecoslovac designat a l’efecte s’havia de trobar a Berlín l’endemà per concloure els detalls de l’evacuació de la primera zona. Llavors els varen entregar un segon mapa lleugerament corregit. La delegació francesa estava molt abatuda perquè sabien que tard o d’hora hi hauria un conflicte, però Chamberlain estava molt adormit i no parava de badallar. Quan els francesos anaven per abandonar l’hotel, un grup de periodistes els esperaven en el rebedor. Daladier no va respondre a la pregunta de si estava satisfet amb l’acord. 

A Berlín, l’ambaixador francès André François-Poncet es va indignar molt quan va saber el resultat de la trobada i va cridar que aquesta no era manera de tractar als seus aliats, fent referència als txecoslovacs. Per la seva part, l’ambaixador txecoslovac es va posar a plorar. El primer periodista en informar del contingut de la reunió va ser Max Jordan de la NBC, que només acabar la trobada es va dirigir a Horace Wilson de la delegació britànica per aconseguir el text en anglès de l’acord. Un cop el va tenir va córrer a l’estudi de Hitler per posar-se en antena.

Un cop va sortir de la reunió, Hitler va acompanyar a Mussolini en cotxe a l’estació de trens de Munic. El dictador italià tornava aquell mateixa nit a Itàlia. En el moment que el tren de Mussolini es posava en marxa, aquest va treure el cap per la finestra i va estrènyer les dues mans de Hitler. Mussolini va ser rebut a Florència pel rei Victor Manel III, que estava molt satisfet per l’acord que havien arribat. Hitler, per la seva part, va tornar al seu domicili de la Prinzregentenplatz. 

A Munic, mentrestant, començava l’Oktoberfest i gent de totes les edats i procedències ballava visiblement beguda cançonejant extasiada durant tota la nit al so de la música de les bandes.

A Praga, a les sis del matí, l’encarregat de negocis alemany va despertar al ministre d’Afers Exteriors txecoslovac, el doctor Kamil Krofta, per presentar-li el text de la Conferència de Munic i fer-li saber que Txecoslovàquia estava convidada a enviar tres representants a la Comissió Internacional encarregats de vigilar l’execució de l’acord i que es reunirien aquella mateixa tarda a Berlín. Edvard Benes, que va saber de la notícia quan era al lavabo i va reunir el seu Govern i els militars al castell de Hradschin.  

Ja de dia, Chamberlain continuava preocupat per l’acord que havien arribat la nit anterior i, a primera hora, es va dirigir al domicili particular de Hitler a la Prinzregentenplatz en un cotxe descobert acompanyat per Dunglass i Walter Hewel. La gent que el va veure el va saludar efusivament pensant que era l’home que havia evitat la guerra. La reunió es va celebrar a dos quarts de dotze del matí, i Chamberlain li va portar un tractat de pau entre els dos països escrit per William Strang del Foreign Office. El document va ser redactat a màquina per la secretària Johanna Wolf, que va tenir que venir corrents per ordres de Hitler, a l’habitació d‘Eva Braun. Quan Paul Schmidt li va traduir el document, Hitler, que no li va fer cap gràcia aquell nou tractat, va acabar firmant l’acord de pau entre els dos països en el seu escriptori. En la conversa que varen tenir varen parlar d’Espanya, país del qual Hitler li va confessar que no hi tenia cap tipus d’ambició territorial, sobre les possibilitats econòmiques del sud-oest d’Europa, sobre solucionar el problema rus, sobre la qüestió del desarmament. Satisfet, Chamberlain es va guardar el document a la butxaca interior de la seva jaqueta i va encaixar la mà amb la de Hitler. El document deia:

Nosaltres, Führer i canceller d’Alemanya i primer ministre de Gran Bretanya, després d’una nova entrevista celebrada avui, estem d’acord en reconèixer que la qüestió de les relacions angleses-alemanyes revesteixi per les dues nacions i per Europa una importància primordial. 

Nosaltres considerem l’acord firmat ahir la nit i l’acord naval anglès-alemany com els símbols del desig dels nostres dos pobles de no enfrontar-se de nou en una guerra l’un contra l’altre.

Nosaltres hem decidit que aquest mateix sistema de consulta sigui adoptat per tractar qualsevol altre qüestió que pugui interessar als nostres dos països, i estem disposats a preservar els nostres esforços per suprimir totes les possibles causes de desacord i contribuir d’aquesta manera a mantenir la pau a Europa. 

Un cop al carrer, el primer ministre es va treure el barret per respondre la salutació alemanya de les tropes de les SS. Després de que el primer ministre marxés, Hitler va trucar a Von Ribbentrop per explicar-li el que acabava de firmar i li va assegurar que aquell paper no significava absolutament res. El ministre el va felicitar. Quan es varen trobar aquell migdia a l’andana, Hitler li va dir a Von Ribbentrop que estava molt satisfet per tal hi com s’havia desenvolupat les reunions.

Després de reunir-se amb Hitler, Chamberlain va aprofitar-ho per conèixer alguns llocs emblemàtics de la capital bavaresa, entre ells la Sternercker Bräu, la cerveseria a on Hitler hi havia assistit per primer cop a una reunió del DAP. Per la seva part, la majoria dels editors alemanys varen abandonar Munic en tren i no dissimulaven el seu entusiasme per l’acord. Entre ells hi havia Halfeld, del Hamburger Fremdenblatt, Otto Kriegk, del Nachtausgabe, i el doctor Boehmer, el cap de premsa estrangera del Ministeri de Propaganda. Els tres no varen parar de consumir xampany durant el trajecte cap a Berlín.

Llavors, Chamberlain va tornar a Londres com un triomfador. En aterrar a l’aeroport de Heston a dos quarts de sis de la tarda. Davant dels micròfons, Chamberlain va declarar que l’acord serviria per resoldre el problema txecoslovac i va prometre que portaria la pau a tot Europa. A continuació va ensenyar a tots el que l’havien anat a rebre el Pacte que havia aconseguit amb la firma de Hitler. Al llarg de la Great West Road es va reunir una multitud per felicitar al primer ministre, que es va dirigir al palau de Buckingham. La família reial britànica li va atorgar una rebuda d’heroi. Desenes de milers de persones es varen concentrar davant les portes del palau de Buckingham fins que el primer ministre i la seva esposa varen sortir al balcó del palau acompanyats pels reis per correspondre les aclamacions de la multitud. Jordi VI li va demanar a Chamberlain que fes una passa endavant perquè pogués ser aclamat en solitari. 

Poc després es va dirigir al 10 de Downing Street, on l’esperava una multitud. Després d’haver escoltat cridar a la gent Visca Neville i cantar For he’s a jolly good fellow, a les 19:27 Chamberlain, somrient, va pronunciar unes quantes paraules des d’una finestra del segon pis i va assegurar que la pau seria per totes les seves vides. 

El The Times va escriure fent referència al retorn de Disreael després del Congrés de Berlín de 1878:

Mai un conqueridor després d’una victòria aconseguida en el camp de batalla hauria tornat revestit de més nobles llorers. 

Al mateix temps, es va llençar la idea de crear un Fons nacional de reconeixement en honor de Chamberlain, el qual va rebutjar. Només Duff Cooper va ser l’únic que va presentar la dimissió en no estar d’acord amb el que s’acabava de firmar. 

Daladier, per la seva part, va marxar d’Alemanya aquell mateix dia i va emprendre el vol des de l’aeròdrom Oberwiesenfeld de Munic cap a París en el seu aparell Bloch 220 que portava el nom de Poitou. En arribar al camp Le Bourget, Daladier va veure des del cel que s’hi havia concentrat una multitud i li va demanar en el pilot que aterrés a Villacoublay,. Per qüestions tècniques varen aterrar finalment a Le Bourget. Quan la delegació francesa va sortir de l’avioneta varen ser rebuts com uns herois pel poble francès amb el govern francès, els senadors, els representants de la indústria i la banca, així com membres del cos diplomàtic. Daladier estava molt sorprès per l’entusiasme de la gent, ja que sabia que havien cedit davant de Hitler entregant-li el territori dels Sudets. Amb el seu equip de govern es va dirigir a la seu del Ministeri de Guerra, que era el despatx oficial de Daladier. En el Ministeri d’Afers Exteriors no paraven de rebre telegrames de felicitació. L’ambaixador nord-americà William Bullit li va entregar en el primer ministre un enorme ram de flors. Bullit va insistir en fumar-se una cigarreta amb el secretari de l’ambaixada alemanya a París, Curt Bräuer. La redacció del Paris-soir va anunciar aquell dia que organitzava una col·lecta per comprar-li a Chamberlain una casa a la costa francesa. El 4 d’octubre ja havien recaptat un milió de francs. 

A Praga, a les 12:50, el govern i els caps militars es varen reunir al castell de Hradschi i Daladier els va confessar que no tenia més elecció, tot i que va demanar consell a Moscou. El líder del Partit Comunista, Klement Gottwad, preferia enfrontar-se als alemanys, però Benes no hi va estar d’acord perquè “no era Hitler qui els havia derrotat, sinó els nostres amics”. Finalment el govern txecoslovac va capitular i va acceptar l’Acord de Munic, tot i que varen afirmar que havien sigut abandonats El general Jan Sirovy va declarar a les cinc de la tarda per la ràdio que estaven sols després de ser abandonats. Una multitud de txecoslovacs varen escoltar el discurs en silenci a la plaça de Wenceslao. Quan es va acabar el discurs i es va sentir l’himne nacional, aquesta multitud es va dirigir al castell de Hradschi enfurismada, exigint la dimissió de Benes. Durant tota la tarda, els ambaixadors francès, britànic i italià varen visitar al ministre Krofta per assegurar-se que els txecoslovacs acceptarien l’Acord. Quan l’ambaixador francès va intentar dirigir paraules de condol a Krofta, aquest li va tallar la paraula i va dir:

Ens han imposat aquesta situació; ara, tot ha acabat; avui ens toca a nosaltres, demà serà uns altres.

Per la seva part, Hitler estava eufòric i va comentar en el seu sector més proper que aquella havia sigut la seva primera conferència internacional, tot i que poc després va assegurar que seria l’última. Pensant amb el tema, Hitler no es va mostrar tan eufòric, ja que Chamberlain li havia espatllat la seva entrada triomfal a Praga i va poder veure que la gent demanava la pau abans que la guerra.

En el Reich:

A Alemanya:

Tal i com s’havia acordat el 25 de juliol, es varen retirar les llicències dels metges jueus.

Dijous:

La conferència de Munic:

Els líders d’Alemanya, Itàlia, Gran Bretanya i França es varen reunir a la Casa Parda de Munic per firmar el Pacte de Munic en el qual donaven a Alemanya el control del territori dels Sudets a canvi de que s’aturessin els plans expansionistes d’Adolf Hitler. En la reunió hi varen ser presents Adolf Hitler, Neville Chamberlain, Benito Mussolini i Édouard Daladier, i els ministres d’Afers Exteriors Joachim von Ribbentrop (Alemanya) amb l’ajudant Ernst von Weizsäcker, Galeazzo Ciano (Itàlia), Fernand Leger (França) i Horace Wilson (Gran Bretanya).

A primera hora del matí, Hitler va sortir de Munic per anar a buscar Mussolini a Kufstein, a l’antiga frontera austro-alemanya, per determinar amb ell les bases d’una acció comuna en la Conferència. L’estació estava tancada en aquells moments i la via deserta. Un cop va arribar el tren de Mussolini, els dos es varen reunir en el vagó saló i varen continuar junts el viatge a Munic. Durant el trajecte varen parlar de que algun dia haurien de lluitar contra els francesos i els britànics i que per tant s’havien de preparar. El dictador italià va fer un gest afirmatiu. Davant dels mapes que havien estès en una taula, Hitler li va explicar com liquidaria Txecoslovàquia.

Quan varen arribar a l’estació de Munic es varen dirigir primer al Prizn-Car-Palais, on s’allotjarien Mussolini i Ciano. En virtut d’una ordre de Hitler, es varen prohibir totes les mostres d’eufòria.

Per la seva part, Chamberlain es va enlairar de l’aeroport de Heston aquell matí i va ser acomiadat per tots els seus ministres del Gabinet, menys Eddie Winterton, i els alts comissionats d’Austràlia, Canadà, Irlanda i Sud-Àfrica, a més de l’ambaixador italià, l’encarregat de negocis de l’Ambaixada alemanya i alguns membres del Parlament. Tots els diaris britànics varen lloar el viatge del primer ministre i els seus intents per evitar la guerra.

Chamberlain va ser rebut a l’aeroport d’Oberwiesenfeld per Von Ribbentrop i el conseller d’Estat de Baviera, Christian Weber, que vestia amb l’uniforme general de brigada de les SS, sota crits de Heils i l’himne britànic. El primer ministre i els seus col·laboradors varen pujar a uns cotxes descapotable que els esperaven per dirigir-se a l’Hotel Regina, on s’allotjarien. Els carrers estaven plens de gent que els animava. Daladier, vestit amb un vestit gris de ratlles blanques, va ser rebut a l’aeroport per Hermann Göering, que anava amb el seu uniforme blanc de gala i el bastó de mariscal al puny, i es va allotjar a l’Hotel Vier Jahreszeiten. Durant aquell matí també varen arribar l’ambaixador francès, François Poncet, i el britànic, Neville Henderson. Abans de pujar a l’avió que l’havia de dur a Munic, Daladier es va reunir amb Maurice Gamelin, que li va precisar els límits de les concessions territorials que es podien fer als Sudets sense posar en perill la seguretat de França. El general francès li va demanar que no cedís les principals línies ferroviàries, certes línies secundàries però d’interès estratègic i les principals indústries de material defensiu. Sobretot, va afegir, era precís no permetre als alemanys que deixessin al descobert la bretxa de Moldàvia.

Abans de començar les reunions, Hitler va anar a buscar a Mussolini i junts es varen dirigir al Führerbau, davant de la Königsplatz,. Al voltant de la una del migdia varen anar a arribant els líders de França i la Gran Bretanya. El primer en arribar va ser el primer ministre britànic. Les SS varen ser les encarregades d’anunciar la seva arribada acompanyat per Von Ribbentrop a tocs de tambors. Chamberlain va entregar el seu abric i va pujar les escales, que estaven adornades de flors, fins al despatx de Hitler. El ministre alemany va saludar amb el Heil Hitler!, però Chamberlain va saludar amb una inclinació de cap. En tots els passadissos hi havia soldats de les SS. Mussolini no es va ni aixecar de la cadira per saludar-lo i, sota els focus del fotògraf Heinrich Hoffmann, Hitler va allargar la mà a Chamberlain. Al cap d’uns minuts es va obrir la porta i va entrar a la sala Daladier, que havia arribat tard perquè el ministre Léger s’havia endarrerit. Hitler el va saludar de la mateixa manera que a Chamberlain, encaixant-li la mà. Sense cap més cerimònia, Hitler va demanar-los que s’assentessin al voltant d’una taula rodona situada al costat de la xemeneia. Hitler va seure com sempre d’espatlles a la finestra, Chamberlain a la seva esquerra, i Daladier i Mussolini es varen asseure al sofà, a l’esquerre de Hitler. L’intèrpret Paul Schmidt no va parar ni un segon de traduir les conversacions. Durant la conversa, Mussolini va presentar un document, escrit el dia anterior pels alemanys, on es preveia una intervenció militar a Txecoslovàquia, tot i que es demanava evitar un conflicte bèl·lic. Daladier no va prestar atenció a les paraules dels seus homòlegs perquè tenia clar que tard o d’hora hi hauria la guerra, i va estar durant tota la reunió assentat a la seva cadira murmurant. Segons les actes dels alemanys, Daladier va donar suport a les paraules de Mussolini. Chamberlain, per la seva part, va suggerir fer venir els txecs per parlar de la qüestió, però Hitler ho va rebutjar, tot i que més tard va acabar acceptant que un representant txec pogués estar a disposició dels participants en l’habitació del costat. El primer ministre també es va mostrar contrari a la clàusula que ara volien aplicar que estipulava que els txecoslovacs, en abandonar la regió dels Sudets, no podrien endur-se amb ells ni els seu bestiar. Irritat davant d’aquella clàusula que trobava sense importància, Hitler li va cridar que no podien perdre el temps amb aquell tema. Chamberlain no va insistir més. La primera reunió va acabar a les tres del migdia per anar a dinar.

A fora l’edifici, una multitud de gent es va concentrar a la Königsplatz per saber quin era el resultat de la reunió. El traductor Schmidt va aprofitar la parada per cridar al general Wilhelm Keitel i al coronel Rudolf Schmundt perquè havien de portar un mapa de l’Estat Major general.

Els debats varen tornar a començar a dos quarts de sis de la tarda i, tal hi com havia promès Hitler, dos representants txecs, el doctor Vojtech Mastny, l’ambaixador txec a Berlín, i el doctor Hubert Masaryk, el ministre d’Afers Exteriors, varen ser introduïts sense cap cerimònia a l’habitació del costat. A Hitler no li va fer cap tipus de gràcia que Mussolini, que entenia el francès i l’anglès, parlés amb els seus homòlegs sense els intèrprets i en canvi ell, que no sabia cap més idioma que l’alemany, necessités constantment el seu intèrpret. Es limitava a imitar a Mussolini per fer veure que seguia les conversacions que no eren traduïdes. Ara els presents a la reunió estaven dempeus al voltant d’una llarga taula sobre on s’havien desenrotllat els mapes. Hitler va preguntar què passaria si els txecs no acceptaven el que acordarien, i Daladier li va respondre que ho tindrien que acceptar. Daladier havia rebut pressions de Léger per tal de que rebutgés les exigències de Hitler, però el líder francès estava massa atordit per prestar-li atenció. Hitler sí que va prestar atenció a les paraules de Léger i, en privat, el va insultar per “ficar-se a on no li tocava”.

A les set de la tarda, un funcionari britànic, Frank Ashton-Gwatkin, va entrar a l’habitació on hi havien els dos representant txecs i els va anunciar que s’havia arribat a un acord general però que no els podia informar dels detalls a part de que l’acord seria molt més dur que les proposicions britàniques i franceses.

A les vuit del vespre es va tornar a interrompre la reunió per anar a sopar. Hitler va convidar a tots els participants de la reunió a sopar en el seu nou apartament de la Heidemannstrasse, però només varen acceptar la invitació els italians. Els delegats francesos i britànics varen anar a sopar a fora. Al mateix moment, els traductors del Ministeri d’Afers Exteriors alemany i les delegacions estrangeres varen traduir i preparar les conversacions de la reunió.

A les deu de la nit, els representants txecs es varen reunir amb Wilson, que els va comunicar de part del primer ministre els punts principals de l’acord que havien arribat i els va entregar un mapa de les zones dels Sudets que havien de ser evacuades immediatament pels txecs. Quan els dos txecs varen intentar protestar, el funcionari britànic els va tallar la paraula i els va dir abans de sortir de l’habitació, que si no acceptaven aquella proposta es veurien obligats a resoldre-ho amb els alemanys, i que segurament els francesos els hi dirien al mateix que els hi deia però de forma més brutal. Els dos txecs varen protestar davant Ashton-Gwatkin sense èxit.

Poc abans de la mitjanit, els quatre líders de les potències més importants d’Europa es varen tornar a reunir. En aquell moment a la ciutat va començar a circular el rumor de que s’havia arribat a un acord. La gent es reunia a les cerveseries i en el parc de Maria Teresa per celebrar-ho.

Aquesta tercera reunió va acabar dos quarts de dues de la matinada de l’endemà quan Mussolini va ratificar la cessió a Alemanya dels territoris alemanys dels Sudets, però amb la condició dels britànics de sotmetre a una comissió internacional la cessió i de fer plebiscits a la població local. Mentrestant, la delegació txecoslovaca, que havia aterrat aquella tarda a l’aeroport d’Oberwiesenfeld, es va esperar ansiosa a l’Hotel Regina i van ser vigilats pels membres de la Gestapo, que els varen prohibir posar-se en contacte amb Praga i abandonar les seves habitacions.

A la Gran Bretanya:

A la tarda, Winston Churchill va intentar reunir firmes per enviar un telegrama a Chamberlain per instar-lo a no abandonar als txecoslovacs, però ni Clement Attlee ni Anthony Eden varen voler posar la seva firma. Llavors, el diputat conservador es va reunir amb Duff Cooper i amb Walter Elliot per recriminar-los d’acceptar la política del primer ministre. A la nit, Churchill es va reunir en el saló Pinafore del Savoy amb uns quants diputats. Estava de molt mal humor.

Dimecres:

Dilluns:

La crisi txecoslovaca:

A Alemanya:

A Berlín, al matí, Hermann Göering va rebre una trucada de l’ambaixador britànic Neville Henderson, que li va dir que la crisi per Txecoslovàquia es podria solucionar amb noves propostes i que depenen del resultat hi hauria guerra o pau. A més, l’ambaixador i li va demanar que Adolf Hitler acceptés reunir-se amb l’ambaixador francès François Poncet, que a les quatre de la matinada havia rebut instruccions per part de Georges Bonnet de presentar-li unes propostes semblants a les del primer ministre britànic Neville Chamberlain. En seguit, Göering es va acomiadar d’ell i es va dirigir a la Cancelleria del Reich per reunir-se amb Hitler. A les vuit del matí, Poncet havia trucat a la Cancelleria, però encara no havia obtingut resposta. El ministre de l’Aire, segons va anotar en el seu Diari Alfred Jodl, afirmava que difícilment era possible seguir evitant per més temps una Gran Guerra i que aquesta podria durar set anys, tot i que tenia clar que ells la guanyarien. Henderson després de parlar amb Göering també va intentar reunir-se amb Hitler, ja que tenia instruccions del seu govern per presentar-li el missatge personal que el primer ministre havia escrit el dia anterior en que li assegurava que podria obtenir tot el que volgués sense fer la guerra i sense dates i li proposava convocar una reunió amb les demés potències. 

Un cop va arribar a la Cancelleria, Göering li va demanar a Hitler que reflexionés sobre la seva decisió d’ocupar els Sudets, ja que a les dues de la tarda acabava l’amenaça d’envair el territori, i li va recomanar que trobés una solució pacífica. Schwerin von Krosigk i Constantin von Neurath li varen donar suport. Göering va acusar al ministre Joachim von Ribbentrop d’incitar la guerra amb la seva política exterior i, segons sembla, el va insultar i criticar durament davant de Hitler. Precisament, des de primera hora del matí, Von Ribbentrop es va reunir a la Cancelleria amb molts jerarques del NSDAP per parlar sobre què tenien que fer. En aquell moment tot era molt confús, els mateixos militars no sabien si havien d’actuar o no tant contra Txecoslovàquia o contra el govern. El coronel Hans Oster va preguntar en els diplomàtics del Ministeri d’Afers Exteriors si s’havia canviat l’ordre d’atacar Txecoslovàquia, però la resposta va ser negativa. El general Walter von Brauchitsch, que la tarda anterior havia sigut informat pel general Franz Halder d’un putsch contra el govern per l’endemà, també va intentar obtenir la confirmació de la imminent guerra abans de donar suport als conjurats.

Finalment no es va fer cap moviments de tropes en cap sentit. A les cinc del matí, l’ambaixador britànic a Roma lord Perth va rebre instruccions de Londres per entrevistar-se d’immediat amb el dictador Benito Mussolini per presentar-li una proposta de pau de Chamberlain. A les nou del matí, els italians havien rebut el missatge del primer ministre del dia anterior en que es demanava a Mussolini que aconseguís fer reflexionar a Hitler i acordés celebrar una conferència entre les potències enfrontades. A les onze, el comte Galeazzo Ciano trucava des de Roma al Ministeri d’Afers Exteriors alemany per parlar amb el ministre Von Ribbentrop, però com que aquest era a la Cancelleria no va poder parlar-hi i va parlar amb Erich Kordt. Llavors, Mussolini va trucar al seu ambaixador a Berlín, Arturo Attolico, per dir-li que es dirigís a la Cancelleria i que digués de que per mediació de lord Perth els britànics estaven disposats a negociar pels territoris dels Sudets i que ell s’oferia com a intermediari. La conversa entre Mussolini i Attolico va ser escoltada i enregistrada pels alemanys.

Cinc minuts més tard, l’ambaixador italià va sol·licitar comunicació telefònica amb el gabinet del ministre Von Ribbentrop perquè tenia un missatge urgent de Mussolini. Llavors, els diplomàtics alemanys li varen contestar que es dirigís d’immediat a la Cancelleria. Al cap de pocs minuts, Attolico es trobava a la Cancelleria, però va haver d’esperar una estona per reunir-se amb Hitler perquè el líder alemany estava reunit amb l’ambaixador Poncet, a qui finalment li va concedir una entrevista que va tenir lloc a un quart de dotze. Mentre s’esperava a l’avantsala de l’ampli saló, els homes de les SS preparaven la taula a on s’hi havien d’asseure els generals que planificaven la invasió a Txecoslovàquia. En el despatx, l’ambaixador francès li va demanar a Hitler que acceptés les propostes del seu govern i evités una guerra. Tot i les objeccions de Von Ribbentrop, també present a la reunió, Hitler va quedar impressionat pel mapa que portava Poncet i en el qual els territoris que li serien entregats eren més que els que oferien els britànics. El mapa, elaborat per l’Estat Major francès, marcava amb claredat les diferents fases de l’evacuació i els dies segons les exigències de Hitler.  

A les 11:40 del matí, Hitler va abandonar el seu despatx acompanyat per l’intèrpret Paul Schmidt i es va dirigir cap a l’ambaixador italià, que aquest li va dir que Mussolini li demanava que aplacés 24 hores l’atac i que estaven estudiant una solució al problema. Hitler li va respondre que acceptava la petició, i els ambaixadors francès i britànic varen ser informats personalment per Hitler de que s’havia aplaçat l’atac a Txecoslovàquia. Quan l’ambaixador Henderson va arribar a un quart d’una del migdia a la Cancelleria amb una nova carta del primer ministre Chamberlain, Hitler li va dir que havien posposat 24 hores l’atac a petició de Mussolini. Llavors es varen reunir en privat, però la reunió va ser interrompuda per l’ambaixador italià, que els va dir que Mussolini havia acceptat la proposta britànica de convocar una conferència amb les quatre grans potències. En sortir l’ambaixador de la reunió, Hitler es va dirigir a Heinz Linge, que portava els diaris, i li va dir que si seguissin els consells italians no acabarien mai més amb l’assumpte txec. 

A les tres de la tarda, Hitler va estar d’acord amb la proposta de Chamberlain de fer una reunió entre França, Gran Bretanya i Alemanya a Munic per parlar d’evitar la guerra a Europa. En seguit es varen enviar invitacions als líders del govern britànic, francès i italià demanant-los que es traslladessin a Munic per entrevistar-se l’endemà al migdia amb Hitler per resoldre la qüestió txecoslovaca. En els txecoslovacs no se’ls va convidar en aquella trobada on s’havia de definir el seu futur. Els britànics estaven disposats a donar a Hitler el territori dels Sudets a canvi d’obligar-lo a no tornar a envair cap país d’Europa. Tot i que el dictador va acceptar anar a la reunió, va imposar la condició de que Mussolini hi fos present. Durant la resta del dia, Hitler va estar de molt mal humor perquè estava nerviós per l’endemà. Immediatament després de que es sabés la notícia, a les oficines dels hotels de Munic varen començar a sonar els telèfons per reservar allotjaments i varen començar a circular rumors a la capital bavaresa de que es celebraria una conferència.

---

Però no tots els alemanys desitjaven seguir les ordres bèl·liques de Hitler; el cap de la policia berlinesa, el comte Wolf Heinrich Graf Helldorf, i el seu ajudant, el comte Friedrich von Schulenburg, varen estudiar el plànol de la Cancelleria per segrestar a Hitler i portar-lo davant d’un tribunal perquè fos jutjat pels seus actes. Hans Bernd Gisevius va entregar-li aquell matí a Erwin von Witzleben una carta en que es demanava actuar contra Hitler perquè no s’aturaria en ocupar els Sudets i voldria obtenir tota Txecoslovàquia. De seguida, Von Witzleben es va posar en contacte amb Halder per comunicar-li que Hitler no estava disposat a negociar i que aniria a la guerra. Halder, furiós amb el dictador, es va reunir després amb Von Brauchitsch per tirar endavant el cop d’Estat. Von Brauchitsch va donar suport a la idea d’enderrocar a Hitler perquè tampoc desitjava la guerra, ja que considerava que seria un desastre per ells. Halder va tornar amb la resta dels conspiradors per explicar-los que tot anava com havien dissenyat i que el cap de l’Exèrcit els donaria suport. Von Witzleben es va abraonar ràpidament al despatx de Gisevius per comunicar-lo que tot estava a punt.  

Tirant endavant el pla, a primera hora del matí, o sigui abans de que es sabés de que Hitler posposava la invasió, Friedrich Wilhelm Heinz va ordenar en els seus homes que abandonessin els seus llocs i es reunissin amb l’Alt Comandament de l’Exèrcit pensant en que Halder i Von Brauchitsch els donarien suport. Heinz va distribuir fusells, municions i granades de mà que havia rebut de Hans Oster i Wilhelm Canaris. Heinz pensava assaltar la Cancelleria i que allí els rebria Erich Kordt.

Però tot va canviar pels conspiradors quan Von Brauchitsch va entrar a la Cancelleria i va veure que l’ambient havia canviat. Allí li varen comunicar que britànics, francesos i italians havien fet moure a Hitler per dialogar es va fer enrere.

Al migdia, Witzleben va visitar un altre cop amb Halder en el seu despatx per discutir què tenien que fer i li va insistir en que donés ja l’ordre per executar el pla per detenir a Hitler. Però, a mitja discussió, varen ser informats de que el primer ministre britànic i el francès havien acceptat reunir-s amb el dictador i llavors varen decidir revocar l’ordre d’execució. Segons sembla, el comandant de les forces armades hauria demanat esperar a que es resolgués la situació després de la Conferència de Munic i va decidir posposar l’operació prevista.

---

Durant la resta de la tarda, Göering, Von Neurath i Von Weizsäcker varen redactar un projecte que havia de ser acceptat per Hitler i pels representants de les potències estrangeres en la reunió de l’endemà a Munic. Von Ribbentrop, que estava decidit en entrar en guerra i s’acabava de comprar un uniforme de campanya, va trobar el projecte massa tou i va encarregar al seu consultor, Freiderich Gaus, que redactés uns paràgrafs més enèrgics. Llavors, Von Weizsäcker va ordenar a l’intèrpret Schmidt que traduís el document escrit conjuntament amb Göering i Von Neurath a l’idioma francès. Després varen agafar un tren que els va conduir cap a la capital bavaresa. Durant el viatge, Schmidt va entregar-li una traducció del document a l’ambaixador Attolico, que li va presentar a Mussolini com un projecte propi. Abans de marxar cap a Munic, Göering li va dir a Karl Bodenschatz que faria tot el possible per evitar les hostilitats. A la nit, Hitler va agafar un tren a l’estació Anhalter i es va dirigir a Munic, tot i que després d’un breu descans va continuar direcció a Kufsteing, l’antiga estació fronterera d’Àustria. Rudolf Hess i uns quants dels seus col·laboradors es varen dirigir a Brenner per rebre la comitiva italiana.

A la Gran Bretanya:

A la capital britànica ningú dubtava de que en breu hi hauria guerra; es varen seguir obrint trinxeres i evacuant les escoles i els hospitals. La gent fugia de la ciutat en tren o en automòbil, fet que va provocar més d’una retenció. Una altra multitud es va concentrar a Whitehall i els voltants del palau de Westminster, on hi havien anat aquell dia Stanley Baldwin, l’arquebisbe de Canterbury, el duc de Kent i la reina Maria. Quan va entrar Chamberlain, visiblement cansat, es va produir una fort aplaudiment. Tot indicava que hi hauria guerra en aquell moment. Poc després va arribar va arribar en el Ministeri d’Afers Exteriors un comunicat de l’ambaixador Henderson en que informava de que Hitler havia invitat a Mussolini, Daladier i Chamberlain a una conferència a Munic per al dia següent. Alexander Cadogan va ser l’encarregat de marxar a la Cambra dels Comuns, on hi seria Chamberlain després de la missa de Westminster, per transmetre-li la sensacional notícia.   

A la Cambra dels Comuns, a la mateixa hora que Hitler acceptava la proposta britànica, Chamberlain va dir que s’enfrontaven a una situació semblant a la de 1914. En aquell moment va ser quan li varen donar la notícia a través de John Simon de que Hitler havia concedit una treva. D’immediat, el primer ministre va explicar que Hitler volia mantenir bones relacions amb la Gran Bretanya i els va comentar que gràcies a Mussolini s’havia obtingut el termini de 24 hores i que el 29 i el 30 de setembre de 1938 es reunirien a Munic. Un cop va acabar el seu discurs, a un quart de cinc de la tarda, els diputats es varen aixecar de les seves cadires, el varen aplaudir i varen tirar per l’aire les còpies de l’ordre del dia. Alguns inclús varen plorar i demanaven a crits, que Déu beneís al primer ministre. La gran majoria volien felicitar al primer ministre i es varen unir per entonar el Te Deum. Però no tots estaven satisfets amb aquell gir de guió. Winston Churchill, Anthony Eden, Amery i Nicolson es varen quedar asseguts als seus seients en silenci. Churchill sí que va donar la mà al primer ministre i li va desitjar sort en el seu viatge a Munic. 

Jan Masaryk, el fill del fundador de la república txecoslovaca, va assistir a aquella escena molt preocupat. Després es va dirigir al 10 de Downing Street per veure al primer ministre i al ministre d’Afers Exteriors lord Halifax per saber si la seva nació seria convidada a Munic. Chamberlain i Halifax li varen contestar que no perquè Hitler no ho hagués tolerat, i llavors Masaryk els va respondre amb resignació que s’hi havien sacrificat Txecoslovàquia per salvar la pau del món seria el primer en aprovar-los, però que si no era així esperava que Déu tingués contemplació amb les seves ànimes.

A un quart de vuit del vespre, Chamberlain va enviar un missatge a Eduard Benes per informar-lo oficialment de la Conferència de Munic i li va prometre que sempre tindria present els interessos de Txecoslovàquia i que es traslladava a Munic amb la intenció de trobar una solució que conciliés la posició del govern alemany i la del govern txecoslovac. Benes li va contestar de seguida per suplicar-li que no es prengués cap determinació a Munic sense que Txecoslovàquia pogués ser escoltada. 

---

A Londres es va publicar l’informe del conseller de Praga, lord Runciman, del 21 de setembre, en que aconsellava que es transferís a Alemanya els territoris en que els Sudets estiguessin en majoria, sense preocupar-se d’un plebiscit. 

---

Tot i que ara la crisi txecoslovaca havia fer un gir en anunciar-se una conferència de les grans potències europees, tothom es preparava per una possible guerra. 

Dimarts:

La crisi txecoslovaca:

A Alemanya:

Durant tot el dia la situació era molt tensa a Europa, ja que tothom esperava que en qualsevol moment es declarés la guerra. A Berlín, Adolf Hitler, després de que el traductor Paul Schmidt li traduís la carta del primer ministre Neville Chamberlain del dia anterior, semblava que cada cop estava menys disposat a utilitzar la força i estava molt furiós per no poder complir els seus plans.

Al matí, Hitler es va tornar a reunir amb Horace Wilson, que aquest portava una altra carta del primer ministre que garantia la retirada txeca dels territoris dels Sudets en el cas de que Alemanya renunciés a l’ús de la força. Quan Wilson li va preguntar si portaria alguna resposta a Londres, Hitler li va respondre que els txecs no tenien més opció que acceptar o rebutjar el memoràndum de Bad Godesberg i, alçant la veu, va assegurar que estava disposat a aixafar als txecs. Enfadat, Wilson es va aixecar de la butaca i el va amenaçar dient-li que si França es veiés de manera activa atacada per Alemanya la Gran Bretanya es veuria obligada a donar-li suport. Encara més furiós i amb un to cada cop més cridaner, Hitler li va exclamar que si el volien atacar que ho fessin i li va garantir que estava disposat a entrar en guerra. Llavors, el líder alemany va dir-li que era inútil seguir les negociacions i es va precipitar cap a la porta enfadat per reflexionar tot sol durant uns minuts. En una altra dependència, Hermann Göering li va explicar a Wilson, que si el govern txec no acceptava les condicions del memoràndum de Bad Godesberg hi hauria accions i respostes. Després d’uns quants minuts d’espera, quan Hitler es va tranquil·litzar, va ordenar a Ernst von Weizsäcker que redactés una carta per al primer ministre demanant-li que convencés als txecs de que fossin raonables i que a canvi ell es comprometia a no tenir cap més interès per Txecoslovàquia un cop els Sudets s’haguessin incorporat al Reich. Wilson volia continuar amb la reunió, però l’ambaixador Neville Henderson no li va aconsellar i va tornar cap a Londres aquella tarda.

A la una del migdia, Hitler va donar l’ordre secreta d’enviar certes unitats d’atac que s’estaven entrenant a les bases avançades de la frontera txeca i va ordenar també reforçar les posicions avançades al voltant d’Aquisgrà i Saarbrücken, a l’oest. Unes hores més tard, el dictador va llençar noves ordres secretes de mobilització. Entre elles es va ordenar que 5 divisions més es mobilitzessin cap a l’Oest.

Però, llavors, el món semblava que reaccionés; el govern iugoslau i romanès varen declarar que estaven a favor de Praga. També varen arribar notícies de París que deien que els francesos havien mobilitzat parcialment els seus soldats, i Itàlia semblava que no faria absolutament res per immobilitzar les tropes franceses. El president nord-americà Franklin Delano Roosevelt va proposar la reunió immediata d’una conferència de totes les nacions directament interessades i va donar a entendre que si esclatava una guerra el responsable seria Hitler. L’ambaixador alemany a Washington, Hans Dieckhoff, va enviar a Berlín un cable-telegrama urgent en que advertia al seu govern de que si Hitler utilitzava la força i Gran Bretanya intervenia, tenia bones raons per suposar que els Estats Units s’aliarien amb la Gran Bretanya. L’ambaixador va insistir de que no volia que el seu govern fes els mateixos errors que 1914 i menysprees les verdaderes intencions d’Estats Units. El rei de Suècia Gustav V va expressar que si Hitler no aplaçava en deu dies la data límit fixada per l’1 d’octubre de 1938 esclataria inevitablement una guerra mundial de la qual Alemanya seria la única responsable i va assegurar que la perdrien. A última hora del dia, Hitler va saber que la Royal Navy s’havia mobilitzat. A Praga, l’agregat militar alemany va telegrafiar a Berlín per dir que allà tot estava en calma i que s’havien pres les últimes mesures per la mobilització. A més de les potències estrangeres, també es mobilitzava l’oposició militar. A la tarda, Franz Halder va informar al general Walther von Brauchitsch del pla per efectuar un putsch contra Hitler el dia 29. Erich Kordt també va confirmar que s’actuaria el dia 29. Hans Oster va rebre aquella nit una còpia d’una carta en que es demanava actuar aquell dia contra Hitler i es va reunir amb Hans Gisevius en el quarter general de l’Abwehr per discutir què tenien que fer i per entregar-li la resposta de Hitler a Chamberlain. Oster va mostrar les seves reserves sobre que el cop d’Estat triomfés i li va confessar que estava convençut de que Hitler triomfaria i que les potències occidentals cedirien.

Al vespre es va celebrar una desfilada militar per demostrar el poder de les forces armades alemanyes i per preparar els soldats per una possible invasió a Txecoslovàquia. Hitler en persona li va ordenar a Erwin Witzleben que mobilitzés els seus homes perquè desfilessin pels carrers. Witzleben va complir les ordres, però, segons li va dir més tard a Gisevius, hagués preferit marxar amb els seus homes directament cap a la Cancelleria. Witzleben era un dels conspiradors. La divisió motoritzada de Pomerània va passar al llarg de la Wilhelmstrasse, on hi havia l’Ambaixada britànica i la Cancelleria del Reich, per ordres de Hitler, per després dirigir-se a la frontera txecoslovaca. Però aquesta vegada la població berlinesa no va fer cas de la desfilada perquè s’oposaven a una possible guerra. Segons alguns testimonis, a la Wilhelmstrasse la majoria de la gent es va negar a veure la desfilada i la majoria de vianants i curiosos van marxar a les boques del metro. No eren més de 200 persones. Les persones que sí que varen veure la desfilada estaven en silenci veient el pas de les tropes. Fins i tot un policia desesperat davant d’aquella situació va cridar a la gent perquè posessin entusiasme, ja que Hitler estava al balcó de la Cancelleria. La gent no es va moure com volia aquell agent. Es diu que Hitler, acompanyat per alguns generals, entre ells Erich Raeder, es va mostrar disgustat davant la reacció dels berlinesos cap a les seves tropes i va entrar a la Cancelleria enmig de la desfilada militar i sense que ningú l’aclamés. Henderson també va observar el fracàs d’aquesta desfilada des d’una finestra de l’Ambaixada britànica.

A la nit, Hitler es va reunir amb el ministre Joachim von Ribbentrop i amb Von Weizsäcker per comunicar-los que s’havia de seguir endavant amb l’acció militar de l’1 d’octubre. El dictador també va dictar des del seu despatx una última carta per a Chamberlain i va fer cridar al traductor Paul Schmidt perquè li traduís. Un cop traduïda, ràpidament es va telegrafiar a Londres.

A dos quarts d’onze de la nit, el primer ministre britànic va rebre la carta de Hitler i va respondre-li d’immediat dient-li que creia que podia aconseguir els seus objectius sense la guerra i que estava disposat a traslladar-se a Berlín per discutir amb ell i el govern txec, així com els representants de França i Itàlia, la cessió dels territoris txecs. A més, el primer ministre va enviar un telegrama al dictador Benito Mussolini per demanar-li que convencés a Hitler perquè acceptés les negociacions i estigués present en l’entrevista proposada.

Aquella mateixa nit, el OKW va rebre un telegrama del coronel Toussaint, agregat militar alemanya a Praga, que avisava de que a la capital txecoslovaca estava tot en calma, que s’havien pres les últimes mesures de mobilització, que eren un total de 800.000 homes.

A les 23:38, els britànics varen anunciar que havien mobilitzat la seva flota, una decisió que havia sigut aprovada a les vuit del vespre. D’immediat que va conèixer la notícia, Raeder va trucar a Hitler per informar-lo i li va aconsellar que no desencadenés la guerra. Els britànics no només varen mobilitzar la flota, ja que també va ser mobilitzada l’aviació auxiliar i s’havia declarat l’estat d’alarma. S’havien començat a cavar refugis en els parcs i en les places de Londres per protegir-se de possibles bombardejos. Els nens varen ser evacuats de la capital. A més, Chamberlain va enviar un missatge al president Eduard Benes advertint-lo de que, segons les informacions que tenia de Berlín, l’exèrcit alemany rebria l’ordre de traspassar la frontera txecoslovaca el dia següent a les dues del migdia si el govern txecoslovac no acceptava les condicions alemanyes. En el final del seu missatge, el primer ministre li recordava que la decisió final era seva i que en cas d’una negativa ells no els ajudarien. Poc després, Chamberlain li va enviar un altre missatge en que li proposava que acceptés l’1 d’octubre com la data d’ocupació militar alemanya de la regió d’Eger i d’Asch, més enllà de les fortificacions txecoslovaques. Després de la intervenció alemanya, una comissió de fronteres germàniques-txecoslovaques-britàniques delimitaria ràpidament la resta del territori que hauria de ser entregat als alemanys. Aquesta proposta va ser transmesa al Ministeri d’Afers Exteriors alemany a les onze de la nit per l’ambaixador Henderson, que va demanar que fossin sotmeses a Hitler. Chamberlain va acabar el seu missatge amb una nova advertència. En ella, li recordava que si no acceptava aquesta solució es produiria la invasió i el desmembrament del país per la força i que Txecoslovàquia després no tornaria a ser mai més la mateixa fos quin fos el resultat del conflicte que esclatés.

Aquella mateixa hora, el ministre Georges Bonnet va trucar al seu ambaixador, François-Poncet, per ordenar-li que visités a Hitler l’endemà i el sotmetés a una proposta francesa respecte a l’annexió dels Sudets, que anava encara més lluny que el projecte britànic.

A la Gran Bretanya:

3.000 nens cecs varen ser els primers evacuats de Londres preveient una guerra imminent amb els alemanys. L’Oficina de Guerra va demanar 25.000 voluntaris pel Servei Territorial Auxiliar.

---

A la tarda, en una reunió del Gabinet, els caps de l’Estat Major varen avisar de la possibilitat d’un conflicte. Poc després va arribar un informe de l’agregat militar a Berlín, el coronel Mason-MacFarlane, sobre la moral de l’exèrcit txecoslovac. Henderson va comunicar des de Berlín que tot estava decidit i que Hitler actuaria en breu. Els britànics varen passar aquesta informació al govern txecoslovac. La reunió es va donar per acabada a dos quarts de vuit del vespre. A part, Wilson li va ensenyar a lord Halifax el telegrama que havia redactat per instar als txecoslovacs a que acceptessin les exigències de Hitler. En el ministre no li va fer molta gràcia aquest telegrama, tot el contrari del primer ministre.

A dos quarts de nou de la nit, Chamberlain, lluny d’interessar-se pels txecoslovacs, va dir en en un discurs radiat que trobava horrible, fantàstic i increïble que estiguessin cavant trinxeres i provant màscares antigues per una disputa en un país llunyà on hi vivia gent de la qual no en sabien res.

A dos quarts de deu es va tornar a reunir el Gabinet i Chamberlain va continuar defensant la seva postura. Wilson va explicar-los que l’única possibilitat per evitar la guerra era enviar un telegrama a Praga i pressionar al govern txecoslovac perquè retirés les seves tropes de la frontera i permetessin l’ocupació dels Sudets. Però Duff Cooper va criticar el discurs del primer ministre, el qual va qualificar de derrotista i va amenaçar en dimitir. Lord Halifax va dir que estava en contra de capitular. Chamberlain es va mostrar sorprès en veure que no gaudia de molts suports i va donar mans lliures perquè s’actués com desitjaven. En acabar la reunió, Cooper li va preguntar en el primer ministre si s’havia de mantenir en secret la mobilització de la flota. Chamberlain li va dir que no, resposta que va provocar que Cooper marxés d’immediat a l’Almirallat per dir-li al Departament de Premsa que comuniqués la mobilització de la flota a tots els diaris de l’endemà al matí.

En el Reich:

A Alemanya:

Hitler va firmar el cinquè decret suplementari de la Llei de Ciutadania que prohibia en els jueus exercir d’advocats. Dels 1.753 advocats, només 172 se’ls va permetre continuar exercint però només per clients jueus. El decret no es va fer públic d’immediat a causa de la tensió comentada.

Dilluns:

En la crisi txecoslovaca:

A la Gran Bretanya:

Neville Chamberlain estava molt preocupat després de saber que el govern txecoslovac es negava a acceptar les proposicions d‘Adolf Hitler, i va redactar una carta per al dictador per dir-li que d’acord amb les previsions que havia comunicat en el transcurs de l’última entrevista, tot i que els txecs havien considerat totalment inacceptable el memoràndum de Bad Godesberg del 22 de setembre. A la tarda, Chamberlain va enviar el seu ajudant Horace Wilson a Berlín en un avió especial.

---

A Londres, Maurice Gamelin, el comandant en cap de les forces armades franceses i que havia acompanyat a dos ministres francesos, va informar a les autoritats franceses i britàniques de que unides les seves forces militars juntament amb les dels txecs eren més que les dels alemanys. En la frontera francesa amb Alemanya, França comptava amb 23 divisions davant les vuit dels alemanys i la Línia Sígfrid encara no estava acabada. Si entrava Itàlia en el conflicte al costat dels alemanys, Gamelin proposava atacar des del sud, llançant una ofensiva a l’altre costat de la frontera alpina per la vall del Po per després marxar cap al nord, direcció Viena, i continuar per prestar ajuda als txecs. Per preparar el poble per la més que possible guerra i les aliances que hi hauria, la premsa britànica va aparèixer aquell dia amb una declaració que anunciava que la Gran Bretanya donaria suport militarment a França i a Txecoslovàquia en el cas de que els exèrcits alemanys creuessin la frontera txeca.

---

A la tarda, Winston Churchill va emetre un comunicat en el que afirmava que l’única manera de mantenia la pau passava per dir-li a Hitler que una invasió el portaria a una guerra contra Gran Bretanya, França i la Unió Soviètica. El diputat conservador va convidar a una sèrie de parlamentaris contraris a la política de Chamberlain, entre ells Harold Macmillian, en el seu pis a Morpeth Mansion per dissenyar una estratègia conjunta per oposar-se al primer ministre. A les vuit del vespre, el Ministeri d’Afers Exteriors va emetre un comunicat que deia que si tot i els esforços de Chamberlain, Alemanya atacava Txecoslovàquia, França l’ajudaria d’immediat i Gran Bretanya i la Unió Soviètica es posarien del costat dels francesos. A Chamberlain no li va agradar gens aquest comunica perquè no havia sigut informat prèviament.

A Alemanya:

A les cinc de la tarda, a la capital alemanya, Hitler es va reunir en una sala de la Cancelleria del Reich amb Wilson, Neville Henderson i Ivone Kirkpatrick. En escoltar la traducció de la carta per part del traductor Paul Schmidt, en que se l’informava de que els txecs no acceptaven les seves propostes, Hitler es va empipar i es va aixecar de la seva butaca per exclamar que els tractaven com si fossin negres i va amenaçar de que el govern txec només tenia dues possibilitats: acceptar o rebutjar la proposició alemanya, i va afirmar que estava disposat a atacar. Fent veure que es dirigia a la porta per donar per acabada la reunió, el dictador va tornar a on eren els emissaris britànics i es va tornar a asseure a la seva butaca mentre li acabaven de traduir la resta de la carta. Llavors va donar en els txecs el termini fins les dues de la tarda del dimecres 28 de setembre perquè acceptessin les condicions del memoràndum de Bad Godesberg i va anunciar l’ocupació dels Sudets per l’1 d’octubre. Acabant la reunió, Hitler li va recomanar a  Wilson que anés aquella nit al Palau d’Esports perquè pogués veure l’estat d’ànim d’Alemanya.

Durant aquell dia, el president Franklin Delano Roosevelt va enviar un telegrama a Berlín i a Praga en el que demanava a Hitler i al president Eduard Benes que es posessin d’acord per solucionar el tema dels Sudets pacíficament. Poc després, el govern britànic va declarar en un comunicat que, juntament amb el president francès Eduard Daladier, demanava urgentment al president Benes que renunciés als territoris reclamats per Hitler. Precisament, aquell dia el govern txecoslovac va acceptar la proposta del dia anterior de Chamberlain de celebrar una conferència internacional en que hi haurien Alemanya, Txecoslovàquia i altres potències.

A la nit, Hitler va pronunciar el seu discurs en el Palau d’Esports, que estava ple de gom a gom amb 20.000 persones, on va dir en que els Sudets eren la seva última reclamació territorial a Europa, i va cridar que no volia a cap txec. És més, va assegurar que quan els txecs s’haguessin reconciliat amb les altres minories, l’Estat txec el deixaria d’interessar i que no necessitava res d’ells. El dictador va explicar que li pertocava a Benes escollir entre la pau i la guerra, però va afirmar que de totes maneres l’1 d’octubre els Sudets estarien sota el seu domini. Llavors, el líder alemany va explicar que li havia assegurat en el primer ministre en les reunions de Bad Godesberg, que només desitjava la pau, però que igualment li havia assegurat que esperava que el problema s’hagués solucionat. Hitler va afirmar que Praga tenia un milió d’homes armats i que França es mobilitzava. Quan es va assentar a la seva butaca, Joseph Goebbels es va aixecar d’un salt de la seva i va cridar en el micròfon, que el 1918 no es tornaria a repetir. Molt emocionat amb aquella frase,  Hitler es va aixecar cap a la taula i va cridar amb totes les seves forces mentre aixecava el braç dret:

Ja!, Sí!,

Seguidament es va deixar caure a la cadira esgotat. Les masses els varen aplaudir en cada frase i varen cridar emocionat durant uns quants minuts:

El Führer ordena, nosaltres obeïm!.

Aquesta era la imatge que Hitler volia que Wilson s’endugués cap a la Gran Bretanya. La d’un poble preparat per la guerra. A Munic, el ressò del discurs de Hitler va ser tan gran que quan s’estava celebrant el festival de tardor amb atraccions i espectacles, de sobte totes les funcions es varen aturar i pels altaveus de la ciutat es va sentir la veu del dictador explicant des del Palau que havia fet una oferta de pau a Txecoslovàquia i que si aquests s’hi negaven a acceptar-la els ocuparia.

Durant aquella nit, Hitler va dir davant del ministre Joachim von Ribbentrop i Ernst von Weizsäcker que estava decidit a destruir Txecoslovàquia.

---

Per la seva part, els conspiradors començaven a moure els fils per actuar. L’almirall Wilhelm Canaris va decidir finalment donar suport al cop d’Estat dissenyat per Hans Oster després de saber que Hitler acabava de rebutjar les propostes de Chamberlain.