Diumenge:
En el Reich:
A Ucraïna:
Adolf Hitler va ordenar que es conquerís la ciutat de Leningrad i va desplaçar un seu Exèrcit, que es trobava a Crimea, per ajudar al mariscal de camp Erich von Manstein a conquerir-la.
Davant les disputes entre Otto Dietrich i Joseph Goebbels, el dictador va establir en una disposició que totes les directrius per la premsa, incloses les de Goebbels, es canalitzarien a través de l’oficina de Dietrich, dictaminant que les conferències de Dietrich de les 12 del migdia serien les úniques que representarien la seva opinió. Goebbels, per contrarestar Dietrich, donarà la seva pròpia conferència ministerial a les 11 del matí.
A Alemanya:
En el camp de concentració de Sachsenhausen varen arribar els set primers presoners especials per formar part de l’equip de l‘Operació Bernhard.
A França:
L’arquebisbe de Tolosa, Jules-Géraud Salège, va dir en referència a la deportació dels jueus:
Que nens, dones i homes, mares i pares tenen que ser tractats com un vulgar ramat de bestiar, que membres d’una mateixa família tenen que separar-se uns dels altres per ser enviats a un destí desconegut, li està reservat al nostre temps ser testimoni d’aquest espectacle tràgic!.
En el front oriental:
En el sector sud:
A primeres hores del matí i amb una forta calor, des de l’estepa del nord de Stalingrad varen sortir files de panzers alemanys, que varen avançar ràpidament cap als ponts que creuaven el Don per dirigir-se als suburbis de la ciutat. Maniobraven amb precaució pels pontons i varen continuar amb aquesta precaució fins arribar a la riba oriental. Després els varen seguir els camions que transportaven la infanteria, municions, aliments, medicines i combustible, matèria que escassejava. Les unitats de propaganda que acompanyaven a l’Exèrcit varen tirar moltes fotografies sobre els seus vehicles. Un fotògraf va tirar fotografies de record. A la tarda, des de les seves posicions podien veure les columnes de fum que havien deixat la Luftwaffe en atacar Stalingrad.
Però l’avanç alemany va ser vist pels soviètics, que varen disparar la seva artilleria. Per sort pels alemanys, la seva punteria era molt desigual i els carros i les tropes de suport es varen agrupar ràpidament en tres grups de combat situats en el ventall de la riba est del riu. Llavors, els alemanys varen rebre el suport dels stukas. En les puntes de llança, els operadors de ràdio de la 16º Divisió Panzer trucaven al quarter general del 6º Exèrcit, situat a Golubikna, a la riba occidental del Don, per informar de cada quilòmetre que feien. Els soviètics semblava que s’enfonsaven i la resistència del nord, on eren atacats pels carros alemanys, era inexistent. D’aquesta manera els panzers varen poder avançar amb certa facilitat cap al Volga, just al nord de Rynok. Els soldats alemanys, a la primera que podien, escrivien a les seves famílies des del Volga i es mostraven orgullosos de ser entre els primers que posaven un peu en la nova ocupació alemanya. Uns pocs que havien servit en la campanya de l’any anterior, trobaven que els edificis blancs dels apartaments del marge occidental de la ciutat tenien una retirada a Atenes. Aquesta estranya connexió va dur a alguns soldats a referir-se Stalingrad com l’Acròpolis.
La majoria dels habitants de Stalingrad estaven dormint quan els alemanys creuaven el Don. A la fàbrica de tractors Dzerzhinski, els homes i les dones del torn de nit preparaven el muntatge final de 60 tancs quan, a les cinc del matí, varen rebre notícies de que s’havia trencat el front. Enmig de tan moviment i de tants nervis, els supervisors varen convocar una reunió per organitzar línies defensives al voltant de la fàbrica. Més al sud, en el barracó Tsaritsa, el quarter general dels soviètics, el comandant Andrei Yeremenko va ser despertat per les constants trucades telefòniques. De seguida que es va anar sabent la notícia de l’arribada dels alemanys es va fer despertat a tot l’Estat Major de tota la ciutat. A només 500 metres de distància, a la Plaça Roja, els altaveus de color negre varen advertir als ciutadans de la possibilitat d’incursions aèries. Però molt pocs ciutadans varen prestar-hi atenció, ja que els últims dies l’activitat aèria alemanya havia sigut molt limitada. El president del Soviet de la ciutat, Pigalev, va ser l’encarregat de donar l’avís per la ràdio, però no va mencionar de que els carros alemanys havien arribat a la part nord de la ciutat. No volia que la gent quedés impregnada pel pànic.
A dos quarts de deu del matí, quan la temperatura va arribar a 40 graus, el suplent del comandant de la 7º Força Aèria soviètica va trucar al barracó Tsaritsa per parlar amb el comandant Yeremenko, que no havia tingut temps d’esmorzar, per dir-li que els pilots militars de vol de reconeixement acabaven d’arribar i que l’hi havien dit que s’estava desenvolupant una gran batalla a la regió de Màlaia Rossoshka, a uns quaranta quilòmetres al nord-oest de Stalingrad, i que tot el terreny estava cremant. Aquests pilots varen declarar a més que havien vist dues columnes d’uns cent carros cada una i, darrere d’elles, compactes columnes de camions i d’infanteria. Yeremenko va ordenar que d’immediat sortissin els avions. A les onze, Yeremenko es va reunir en un búnquer amb Nikita Kruschev i alguns generals per explicar-los que enviaria forces a la part nord de la ciutat. Seguidament varen discutir com trobar més reforços pels suburbis amenaçats, però tots els presents estaven molt deprimits i sabien que aviat haurien de lluitar en una batalla molt complicada i difícil de guanyar. Quan el comandant general Koshuniov va trucar per informar-los de que els alemanys acabaven de cremar un important dipòsit situat a l’estepa, Yeremenko va perdre els nervis que fins llavors havia conservat. Llavors, dos generals més varen arribar al búnquer i varen informar de que un nou pont de pontons, l’únic que unia a Stalingrad amb la riba oposada, acabava de ser construït pels alemanys. Yeremenko els va ordenar que el destruïssin d’immediat. Preparant-se per l’arribada dels alemanys, el 1º Batalló de milícies de treballadors (alguns anaven amb l’uniforme, però la majoria anava amb roba de paisà) es va dirigir a les barricades d’obrers aixecades al llarg del riu Mokraia Meshetka. En els patis de la fàbrica de tractors situats als dos extrems de la carretera principal de Stalingrad, els comissaris polítics i els capatassos assignaven feines a milers de treballadors. Aquests rebien un braçalet, un fusell i una canana amb municions abans d’anar als batallons als marges del riu. Els treballadors que no varen ser seleccionats per anar a lluitar varen anar avisar als familiars dels que havien marxat al front.
Al migdia, els panzers seguien avançant cap a l’est esperant arribar al Volga. Al costat de la 16º Divisió Panzer, la 3º Divisió de Muntanya va intentar desesperadament obrir pas. Més enrere, la 60º Divisió Motoritzada estava confusa per la pols que es va aixecar de cop i tocaven la botzina per saber a on eren per tal de no xocar entre ells. A la tarda, l’avanç va continuar i els comandants dels carros varen veure els campanars de les esglésies i les cases blanques de Stalingrad. Des dels seus micròfons que portaven penjats al coll varen cridar en els seus homes:
Aquí davant hi ha Stalingrad.
Llavors, els Stukas varen tornar i els carros varen obrir foc. A les 16:08, la 8º Flota Aèria del comandant Wolfram von Richtofen, amb 600 bombarders Heinkel- 111 i Stukas, va bombardejar amb 1.000 tones de bombes la ciutat des de l’est per sorpresa dels soviètics, perdent a canvi només 3 avions. El lloc de comandament del Comitè de Defensa Municipal va rebre notícies dels llocs d’observació de tropes de Vigilància, Prevenció i Comunicació Aèries sobra l’arribada d’una quantitat de bombarders alemanys a la ciutat. Les sirenes antiaèries de seguida varen començar a sonar, igual que els xiulets de locomotores i les sirenes de les fàbriques L’atac va ser descomunal, s’atacava en grups de sis i nou avions a diferents nivells d’altura, i en total es varen comptar més de 2.000 sortides d’avions. L’objectiu principal era el centre de la ciutat, on no hi havien ni indústries ni militars, però sí la població civil, on moltes persones varen morir cremades per culpa de les bombes incendiàries. En total varen morir 300 civils en aquell primer dia. Els canons antiaeris dels voltants de la Plaça Roja varen disparar interrompudament per defensar-se, però varen anar tard. Dels tramvies es va fer baixar a la gent, que es varen quedar uns instants dempeus al mig del carrer en silenci veient com eren atacats. L’ona explosiva de les bombes va enfonsar la majoria de les cases dels carrers Gogol i Pushkin; la central depuradora d’aigua va quedar destrossada per un impacte directe i un altre impacte va tocar la central telefònica, que com a conseqüència va provocar que totes les comunicacions telefòniques quedessin interrompudes. La majoria de les peces antiaèries que disposava la defensa soviètica varen quedar destruïdes. A l’edifici del Pravda, al costat nord de la Plaça Roja, les bombes varen aixafar les parets exteriors i els supervivents es varen refugiar als subterranis. L’edifici s’enfonsaria al setembre. Mentre eren bombardejats, els altaveus de la plaça demanaven al poble que s’armés i lluités contra l’invasor. Però defensar-se era tota una quimera i fugir era molt complicat. Els avions alemanys disparaven a totes les persones que fugien de la ciutat buscant refugi més enllà del riu Volga. Quan varen acabar de destruir el centre, la ciutat va acabar de ser cremada quan els alemanys van bombardejar els enormes tancs de magatzem de petroli, que va encendre molts edificis que estaven construïts de fusta. Stalingrad va quedar en ruïnes, fet que va ser ideal per les tàctiques de guerrilla urbana, però els tancs varen tenir limitats els seus moviments. A les set de la tarda, el moment més intens del bombardeig, els dirigents del Soviet de la ciutat intentaven fer entrar en funcions una improvisada xarxa de subterranis i varen enviar ordres perquè continués la publicació del Pravda, tot i que l’edifici del diari estava destrossat i tots els treballadors estaven en un subterrani, a més que estaven massa espantats per poder treballar.
La ciutat va quedar en flames; els tancs de combustible es varen incendiar i sobre la ciutat, a gran altura, es varen aixecar densos núvols de fum negre que avançaven lentament ca al sud seguint la ribera.
Mentre la ciutat era atacada, darrere de la columna principal, els soldats alemanys varen entrar en els suburbis de Rinok, situats en el nord de Stalingrad, i varen seguir als tramvies. Quan els passatgers els varen veure es varen atemorir i varen abandonar ràpidament els tramvies per fugir. Creient que eren superiors, els alemanys se’n varen en fotre deixant-los per més endavant. A més, el 6º Exèrcit, flanquejat pels exèrcits romanesos, sota el comandament dels generals Petre Dumitrescu i Constantin Constaninescu, l’italià Italo Garibaldi i l’hongarès Gustav Jany, varen avançar des de Gumrak de manera brutal cap a Stalingrad, però la infanteria només va poder avançar uns quants metres. A Izbushensky, en la gran corba del Don, 600 soldats italians de la Cavalleria de Savoia varen carregar a cavall contra 2.000 soviètics armats amb morters i metralladores. Fent-los front amb sabres i granades de mà, els italians els varen foragitar. Aquesta va ser l’última càrrega de cavalleria exitosa de la guerra.
Centenars de camions i de carros de combat es varen desplaçar aquella hora al nord de la ciutat, mentre els operadors de ràdio de la 16º Divisió Panzer transmetien la notícia al quarter general del 6º Exèrcit. A la nit, la 16º Divisió Panzer va arribar molt a prop de Stalingrad avançant a les seves línies de suport. A uns vint quilòmetres de la seva rereguarda, la 3º Divisió Motoritzada es va aturar per passar la nit. Quinze quilometres més enrere, la 60º Divisió Motoritzada s’havia encallat en un gegantesc embotellament. Llavors, el general Hans Hube va ordenar a la seva 16º Divisió Panzer que s’agrupés en un perímetre circular defensiu amb l’artilleria pesada de la Divisió, cobrint 360º del front. Al mateix temps, Hube va donar instruccions per un imminent atac a la ciutat.
A mitjanit, amb el barracó Tsaritsa rodejat d’incendis, el general Yeremenko, esgotat i molt preocupat, va despenjar el telèfon de conferències BODO per parlar amb el dictador Iosif Stalin. Al cap d’uns minuts, Stalin estava a l’altra banda de l’auricular i va poder sentir com li deien que la situació era molt greu i que els funcionaris de la ciutat desitjaven tancar algunes de les fàbriques per traslladar les mercaderies i les màquines a l’altra banda del Volga. El general li va insistir que tant ell com Kruschev s’oposaven a aquest trasllat, però Stalin, furiós, li va cridar que no volia discutir aquella qüestió. El Comitè de Defensa de l’Estat va prohibir aquesta evacuació perquè per ells seria una senyal de derrota.
A les afores de la ciutat, a les sis de la tarda, després de que fes dos dies que la 1º Divisió de Muntanya hagués arribar al cim del turó del riu Volga, el mont Elbrus, a 8 quilòmetres al nord de Stalingrad, vuit homes de la 16º Divisió Panzer del 6º Exèrcit, amb Herbert Leupold al capdavant, va aprofitar el bon temps del dia per tornar a pujar la muntanya per aquest cop sí hissar-hi la bandera del Reich. Quan varen arribar al cim varen descobrir que la bandera que havien intentat clavar dos dies enrere no estava en realitat a la cima, sinó a certa distància. Aquesta vegada sí que varen clavar la bandera i varen poder fotografiar el moment, però quan el Ministeri de Propaganda va veure les fotografies va lamentar de que no s’hagués filmat. D’aquesta manera, el 7 de setembre si va enviar un equip de filmació.
A Suïssa:
Davant la indignació de la nova llei del Govern de no deixar entrar jueus al país, el Govern va enviar una nova ordre telefònicament a la policia de fronteres perquè acceptessin als menors de 16 anys, a qui tingués contactes a Suïssa, a les famílies i a la gent gran. Els demés serien entregats de retorn a la Gestapo.
A les illes Salomó orientals:
Aquell dia es va produir una batalla naval entre les forces japoneses i nord-americanes que va durar fins al 26 d’agost.
Diari del Tercer Reich 