Dimecres:

L’Operació Jubilee:

Al matí, 5.100 soldats canadencs de la 2º Divisió canadenca i 1.000 comandos britànics i rangers nord-americans, una divisió i dues brigades sota el comandament del general John H. Roberts varen desembarcar a la costa sud britànica de França, al port de Dieppe, a uns 100 quilòmetres de la Gran Bretanya, amb el suport de 252 vaixells de guerra (cap d’ells era més gran que un destructor), i 69 esquadrons d’avions. Així va començar l’Operació Jubilee amb l’objectiu principal de fer-se breument amb el control del port i de la ciutat. Els soldats havien de conquerir el màxim de soldats alemanys per interrogar-los, destruir les instal·lacions i les infraestructures i portar els avions de la Luftwaffe a lluitar contra la RAF per demostrar la debilitat aèria alemanya.

Però aquesta Operació va ser un fracàs; els comandos que tenien que destruir la bateria Goebbels, a l’est de Dieppe, es varen trobar a les 3:47 de la matinada amb un comboi coster alemany, que va donar la senyal d’alarma, amb una forta escorta. El xoc naval va fer que les llanxes de desembarcament es dispersessin abans d’hora i només 20 comandos varen aconseguir arribar a terra. Tot i això, varen ser capaços d’obstruir l’acció de la bateria alemanya impedint que disparessin cap al mar. Els canons de la bateria Hess varen quedar fora de combat. Les fases preliminars de l’Operació havien anat bé, però quan els canadencs es preparaven per desembarcar els errors de planificació es varen fer més que evidents. De seguida la força principal dels canadencs es va apropar al port de Dieppe, però en no poder utilitzar bombarders pesats, només dos esquadrons de bombarders mitjans varen enlairar-se a trenc d’alba per atacar al voltant del port. La seva força va ser insuficient. Només els seguien un grup de caces que no eren tan potents com els bombarders. Com havien esperat els Aliats, els caces Messerschmitt Me 109 i Focke-wulf Fw 190 es varen enlairar des de diferents aeroports de tot el nord de França i, de seguida, es varen produir violents combats sobre el Canal de la Mànega. En inferioritat numèrica i de potències, els Aliats varen atacar als alemanys amb els canons de les embarcacions aliades. Aviat es va fer evident que la Luftwaffe, que operava a prop de les seves bases, estava guanyant la partida als Aliats.

Mentre el combat aeri es produïa, les llanxes de desembarcament recorrien els últims metres fins a la costa. Per poder desembarcar sense trobar resistència, els canons de les embarcacions aliades els varen proporcionar foc de cobertura. Però les bateries costeres alemanyes, més poderoses, els hi varen tornar el foc, tocant les llanxes de desembarcament i inclús varen enfonsar un destructor. Algunes llanxes varen quedar danyades o encallades en el mar. Per salvar-se, els canadencs varen saltar d’elles, però es varen trobar amb un dens foc dels alemanys ja previnguts. D’immediat, els canadencs varen començar a patir nombroses baixes. A més, per si les coses ja no anaven prou malament, les erugues dels tancs Churchill varen tenir problemes amb la gruixa capa de còdols, que va quedar desgastada per l’aigua de la platja, cosa que els va convertir en objectius fàcils pels canons antitancs alemanys. Els que varen aconseguir arribar al dic de tres metres d’alt, que estava a l’altra banda de la platja, es varen trobar amb la impossibilitat de superar-lo i, llavors, encara més tancs Aliats varen ser destruïts. En conseqüència va augmentar la confusió a les platges pels Aliats i, a sobre, alguns reforços varen desembarcar en llocs erronis. El general Roberts, que supervisava el desembarcament des d’un dels destructors, es va trobar amb la impossibilitat de determinar quina era la verdadera situació, en especial perquè les comunicacions amb la costa eren deficients. Amb les baixes dels canadencs en augment, Dieppe es va convertir en una batalla desequilibrada, tot i que alguns soldats varen aconseguir entrar a la ciutat holandesa. Durant els combats, la població local va quedar-se a les seves cases, en part per la por i també per les consignes radiades per la BBC, que va demanar en els habitants que es mantinguessin al marge de les operacions. Al final, Roberts es va adonar que l’Operació no anava com estava planejat i a les nou del matí va ordenar la retirada.

Però la confusió causada per la matança a les platges i les comunicacions deficients varen dificultar la retirada, i es va necessitar més de quatre hores per dur-la a terme. Els homes s’apilaven a les llanxes de retorn i algunes d’elles varen bolcar i l’artilleria alemanya els va acabar de rematar. Dels 5.000 homes desembarcats, 4.384 varen ser morts o ferits, el 90% dels canadencs. Centenars de soldats canadencs varen ser capturats, i set comandaments de batalló es varen rendir. En canvi, els alemanys només varen perdre a 345 homes i només varen ser fets presoners quatre soldats de la Wehrmacht que varen ser enviats a la Gran Bretanya. A més, els Aliats també varen fracassar en els atacs a la Luftwaffe, mentre els alemanys perdien 119 avions, els Aliats en varen perdre 555, 106 dels quals varen ser completament destruïts durant la batalla. Tot i el fracàs de l’Operació, el sergent de la RAF, Jack Nissenthall, va fer una incursió contra una estació de radar alemanya i va aconseguir recollir informació crucial pel futur. A Dieppe va morir el primer soldat nord-americà caigut en combat en territori europeu, el tinent dels Ràngers, Edward V. Loustalot.

Un fet curiós d’aquella Operació es va produir quan un grup de soldats canadencs va matar a uns quants obrers de l’Organització Todt que estaven construint búnquers en aquella zona. El més probable és que els soldats canadencs es pensessin que eren funcionaris polítics, ja que aquells obrers portaven els uniformes nazis amb el braçalet amb la creu gamada i, segurament per aquest fet, els varen assassinar. Alfred Jodl va comentar aquells assassinats al ministre Albert Speer, i varen arribar a la conclusió de que es podria haver evitat si l’Alt Comandament de la Wehrmacht hagués comunicat en els Aliats, a través de Suïssa, quin era l’uniforme que feia servir l’Organització Todt. Tant Speer com Jodl varen creure que era millor no informar d’aquell fet a Adolf Hitler per por a possibles represàlies. Però Hitler ja havia sigut informat d’aquells fets per l’enginyer de l’Organització Todt i enemic de Speer, Xaver Dorsch. Hitler també va arribar a la conclusió de que la causa d’aquells assassinats era per culpa de l’uniforme, però tot i que Speer li va demanar més tard treure el braçalet amb la creu gamada en aquells treballadors, no va voler que el deixessin de portar. Tot i aquell error, Hitler es va mostrar molt satisfet per haver eliminat l’operació aliada i va dir que per primer cop els britànics tenien “l’amabilitat de creuar el Canal per veure les seves noves armes“. Per aquella victòria, Hitler va acceptar dies més tard enviar a Dieppe deu milions de francs en agraïment a l’actitud dels ciutadans i va ordenar que es posés en llibertat a tots els soldats francesos presoners de guerra que tinguessin família a Dieppe. Els francesos ho varen aprofitar per demanar una gran quantitat de presoners que no tenien cap relació amb Dieppe. Mentre el desembarcament passava, Winston Churchill dormia en una ambulància de l’exèrcit britànic adaptada a El Caire.

Un altre fet curiós d’aquella catàstrofe aliada va tenir lloc quan un grup de soldats que pertanyien als Fusellers de Mony-Royal varen aconseguir arribar a un poble després d’obrir pas per la platja. Després de quedar-se sense munició, els alemanys els varen fer presoners. Per humiliar-los, els alemanys els varen fer despullar. Mentre es treien la roba, un dels canadencs va saltar damunt d’un vigilant i li va prendre l’arma i després va disparar contra la resta d’alemanys. Els canadencs varen marxar pels carrers del poble amb només els calçotets posats direcció a la platja per reunir-se amb els seus companys. Quan varen passar per davant de les posicions alemanyes, cap alemany es va atrevir a atacar-los .

En el Reich:

Adolf Hitler i Joseph Goebbels es varen reunir en privat per analitzar la situació. El dictador li va dir que les operacions en el Caucas estaven marxant extraordinàriament bé i li va prometre que l’atac  contra Stalingrad estava a punt de començar i que la ciutat seria conqueria en 8 dies després de ser totalment arrasada. L’objectiu principal era el d’apoderar-se dels camps petrolífers del Caucas per assegurar definitivament el proveïment de petroli i tallar el de la Unió Soviètica. Hitler anava més enllà, perquè pensava ocupar Àsia Menor, envair Iraq, Iran i Palestina per privar als britànics del proveïment de petroli.

---

Martin Bormann va escriure que els eslaus tenien que treballar per ells, els alemanys, i que quan no els necessitessin per treballar tenien que morir, ja que la fertilitat eslava no els interessava.

A Polònia:

En el camp de concentració d’Auschwitz, Rudolf Hoess va sol·licitar a l’empres especialitzada Topf und Söhne un incinerador continu de cadàvers per la producció en massa.

---

Els alemanys varen deportar tots els pacients que estaven ingressats en un sanatori jueu a Otwock, a prop de Varsòvia, al camp d’extermini de Treblinka.

A Alemanya:

Davant de les informacions que sortien del Ministeri d’Afers Exteriors sobre l’anomenada qüestió jueva, Joachim von Ribbentrop va trucar a Martin Luther, el sotssecretari d’Estat i cap del departament Abteilung Deutschland, per demanar-li explicacions. De fet, volia saber per què s’havia tardat tant dins del seu Ministeri en aprovar la deportació dels jueus romanesos. En un informe de dotze pàgines redactat en dos dies i entregat al ministre el dia 21 sota el títol de Molt urgent!, Luther li va explicar el contingut de la Conferència de Wannsee del 20 de gener. Tot indica que Luther, que va participar en la famosa Conferència i en d’altres en que es varen prendre decisions sobre la Solució Final, no hauria informat fins llavors al seu ministre del contingut de les reunions. És més, inclús en aquest informe Luther no li va parlar dels assassinats que es cometien sinó de les deportacions, que considerava, inclús les dels altres Estats, molt necessàries per solucionar el conjunt de l’anomenada qüestió jueva. No li va explicar què passava amb els jueus deportats a l’Est i només li va mencionar que eren enviats el més lluny possible.

En el front del oriental:

En el sector nord:

Els alemanys varen ser atacats a les afores de Leningrad. Els soviètics varen llençar la seva ofensiva un cop més des del front de Vóljov cap al sud-est.

En el sector sud:

El general Friedrich Paulus amb el seu 6º Exèrcit de la Wehrmacht va començar un atac a la ciutat de Stalingrad. De seguida els britànics varen dubtar de que la Unió Soviètica pogués resistir l’atac a Stalingrad. Per altra banda, els alemanys varen ocupar la ciutat de Krasnodar.

---

Un grup d’alpinistes alemanys de la 1º Divisió de Muntanya va intentar escalar el cim del Elbrus, la muntanya més alta del Caucas, però una tempesta els va obligar a retrocedir.

En el nord de l’Àfrica:

El mariscal britànic Claude Auchinleck va anunciar que en els dos últims mesos havien capturat a 10.000 soldats de les forces de l’Eix. Al mateix temps, Harold Alexander va enviar-li la seva directiva oficial a Bernard Law Montgomery en la que li ordenaven resistir i lluitar a on era sense cedir terreny. El comandant del 8º Exèrcit va estar d’acord amb les ordres.

A l’Atlàntic:

El U-564 de Teddy Suhren va enfonsar dues embarcacions més.

A Guadalcanal:

Una unitat avançada de 917 soldats japonesos va desembarcar dels destructors a Punta Taivu, a l’est del perímetre defensiu japonès a Lunga. Subestimant la força dels marines nord-americans, els japonesos varen realitzar un atac nocturn frontal a Alligator Creek. L’assalt va ser contingut pels marines, que varen contraatacar i aniquilar la unitat japonesa.

Dimarts:

En el Reich:

Adolf Hitler va dictar la Directriu número 46 en que ordenava intensificar la lluitar contra els partisans. Per tal de que la gent conquerida no es revoltés, es va ordenar que les comunitats col·laboracionistes rebessin més racions d’aliments i, a més, quedarien exemptes dels treballs forçosos. Es tractava, segons Hitler, de donar un tracte just a la població local perquè ” hem pres consciència de que la condició per la destrucció de les bandes és que la població pugui tenir la seguretat de disposar d’un mínim per sobreviure”.

A Polònia:

Hans Frank es va reunir amb Fritz Sauckel per dir-li que estava content de comunicar-li que havien destinat a 800.000 obrers polonesos al Reich, però li va confessar que ara només li podia portar a 140.000 obrers més i que aquest era el seu límit perquè en el cas de que necessités més obrers seria necessària la intervenció de la policia, ja que no hi havia més voluntaris que volguessin forçar als polonesos a ser enviats com esclaus.

---

Entre les quatre i les cinc de la matinada, els homes del Batalló policia 101 varen entrar en el petit poble de Lomazy, un poble de menys de 3.000 habitants, on més de la meitat d’ells eren jueus que provenien de diferents llocs. Els alemanys havien deportat aquests jueus a Lomazy durant els mesos anteriors. Els homes de la segona companyia del Batalló varen necessitar dues hores per detenir a les seves víctimes i portar-los al punt de reunió establert, el camp d’atletisme del costat de l’escola. Els que no varen poder avançar cap al camp varen ser assassinats a sang freda. Els alemanys varen abatre als ancians, els malats i els joves en els carrers o en les mateixes cases. Els que varen reunir en el camp d’atletisme varen ser separats per sexes i els varen fer està allí durant unes hores mentre els fotografiaven. Llavors, un destacament de la primera secció va agafar a un grup d’uns 50 jueus, a qui varen equipar amb pales i aixades, per portar-los a una zona boscosa situada a més d’un quilòmetre de distància, on tindria lloc l’execució. Allí els varen obligar a cavar una gran fosa. Els hiwis, que s’havien endarrerit de l’hora establerta, finalment es varen presentar al bosc i, després de dinar i de beure vodka, varen començar la matança. Perquè anessin ordenadament cap al lloc d’execució, els alemanys varen rodejar als jueus amb una llarga corda que els hi havien donat uns pagesos polonesos de la zona. Qualsevol que sortís de la corda era abatut. Quan es varen aproximar al lloc de l’execució, els alemanys varen tornar a separar als homes i les dones, col·locant-los en diferents llocs, a uns 50 metres de la fosa. Llavors els varen obligar a tots a treure’s la roba i els varen treure tot objecte de valor que portessin al damunt. Un cop tot a punt, els homes de la segona secció es varen col·locar en dues files i varen obligar als grups de jueus, formats entre quinze i vint persones, a córrer cap a la fosa entre les files d’alemanys que els cridaven i colpejaven amb els fusells. Llavors, els alemanys disparaven. La fosa, que feia entre 1,6 metres i dos metres de profunditat i uns 30 metres d’amplada per 55 de longitud, va quedar plena. Els hiwis, que estaven totalment borratxos, els remataven amb un tret a la nuca. Al final, els hiwis varen acabar tant borratxos que varen tenir que ser substituïts pels alemanys, que varen matar als jueus a través del foc creuat. No volien entrar a la fosa perquè hi havia aigua que s’havia barrejat amb la sang de les víctimes. Els batallons d’execució varen disparar durant mitja hora abans de ser rellevats per un altre grup. En total varen disparar durant dues hores. Quan els hiwis es varen recuperar de la borratxera, tot i que alguns d’ells es varen quedar adormits a la gespa, varen tornar a substituir els alemanys i varen disparar durant una altra hora. Aproximadament, 1.700 jueus, homes, dones i nens varen morir d’aquesta manera. Curiosament, molts d’aquests jueus procedien d’Hamburg, la ciutat natal dels membres del Batalló. Al final, cap al vespre, els alemanys només varen deixar una vintena de jueus vius perquè enterressin la fosa comuna. Quan varen acabar els varen també assassinar.

---

A Auschwitz, tot i que més de 10.000 presoners de guerra soviètics havien participat en la construcció del camp de Birkenau, només es varen registrar 163 presoners de guerra soviètics. D’aquests, 96 varen sobreviure fins el final.

En el camp de Belzec varen arribar-hi 45 vagons amb 6.700 persones, de les quals 1.450 ja estaven mortes.

A la Gran Bretanya:

Als molls del sud d’Anglaterra varen arribar els primers camions plens de soldats Aliats, la majoria canadencs, que l’endemà desembarcarien a Dieppe. Al vespre, aquests soldats varen començar a pujar a les embarcacions. A la nit, les dragamines varen netejar de mines la part central del Canal de la Mànega per assegurar que les embarcacions assaltants tinguessin un pas net cap a Dieppe. Per desviar l’atenció, la 8º Força Aèria nord-americana va atacar amb les seves fortaleses volants B-17 la ciutat de Rouen.

---

Arrel de la informació de l’Ambaixada nord-americana del 23 de juliol, el comitè tècnic que investigava sobre l‘energia nuclear per al sector militar es va reunir. El comitè va declarar que les informacions que acabaven de rebre indicaven que els alemanys continuaven amb les seves investigacions sobre l’energia nuclear. Una de les fonts dels britànics era la de Paul Rosbaud i en el seu últim informe no es va parlar de reactors alemanys en funcionament.

A Egipte:

Bernard Law Montgomery va agafar el comandament del 8º Exèrcit britànic substituint el general Neil Ritchie. Al mateix temps, el general Harold Alexander va substituir al general Claude Auchinleck com a comandant del Pròxim Orient.

A Guadalcanal:

A l’aeròdrom Henderson Field, que estava a punt de poder ser utilitzat, els nord-americans varen començar a rebre poc a poc els primers avions, però a Guadalcanal es va començar a estendre’s la disenteria i, a més, hi havia escassetat d’aliments i els primers combats a l’interior demostraven que la bossa de resistència japonesa seria més difícil d’eliminar-la del que es pensaven. A part, des de Tòquio es va assignar en el 17º Exèrcit del tinent Harukichi Hyakutake l’objectiu de reconquerir Guadalcanal. Les tropes rebrien el suport de les unitats navals, inclosa la Flota Combinada del comandant Isoroku Yamamoto amb base a Truck. Per intentar superar totes aquestes dificultats, William Halsey va substituir a Robert Lee Ghormley com a comandant en cap de les forces del Pacífic sud.

Dilluns:

En el Reich:

A França:

Bombarders nord-americans de la 8º Força Aèria varen dur a terme el seu primer bombardeig atacant objectius alemanys a la platja de maniobres de Ruan. Amb els britànics atacant de nit i els nord-americans de dia, varen bombardejar l’estació de distribució de ferrocarril de Ruan. D’aquesta manera, la 8º Força Aèria nord-americana va començar la seva gran campanya de bombardejos utilitzant, aquell dia, 12 Boeing B-17 Flying Fortress amb motors de 1.200 cavalls de vapor. L’atac va ser liderat pel brigader general Ira C. Eaker a bord del Yankee Doodle, on també volava Paul W. Tibbets Jr, que es faria famós per pilotar el B-29 que deixaria caure a l’agost de 1945 la bomba atòmica sobre Hiroshima.

A Alemanya:

El Ministeri d’Afers Exteriors, a través de Martin Luther, va aprovar per carta la deportació dels jueus romanesos a Lublin per partir el mateix destí que la resta de jueus. La carta va ser entregada a Heinrich Müller, però ho va fer amb tres setmanes d’endarreriment, ja que la RSHA havia sol·licitat aquesta aprovació el 26 de juliol de forma urgent.

---

El Dresdner Anzeiger va editar un article en què es parlava sobre la collita i es deixava entreveure una clara situació d’emergència. Es deia que les previsions més pessimistes no s’havien confirmat, però s’assegurava que indubtablement s’havien de fer grans esforços.

En el front oriental:

En el sector sud:

En el Caucas, un grup d’alpinistes de les divisions 1º i 4º alemanyes de muntanya, sota el comandament del capità Groth, es varen llançar a l’assalt del mont Elbruz. Els alemanys en aquella jornada varen ocupar Kislovodsk.

A la Gran Bretanya: 

Els soldats Aliats, la majoria canadencs, varen continuar com el dia anterior amuntegant-se en camions per dirigir-se ràpidament cap a diferents ports de la costa sud britànica per desembarcar el 19 d’agost a Dieppe.

A Egipte: 

Winston Churchill va arribar al Caire des de Teheran després de passar uns dies a Moscou per reunir-se amb el govern soviètic.

A Guadalcanal: 

El tinent general japonès Haruyoshi Hyakutake va desembarcar a Guadalcanal, procedent de l’illa de Rabaul, amb 50.000 homes del 17º Exèrcit per atacar per terra a la 1º Divisió del Cos de Marines nord-americana que estava sota les ordres del general Alexander A. Vandergrift. Hyakutake va llançar petits atacs successius contra la pista d’avions Henderson Field, que estava sota el control de les forces nord-americanes. Per altra banda, el contraalmirall japonès Razio Tanaka va començar també el desembarcament d’homes i de subministraments al llarg del Slot, un corredor d’illes entre Rabaul i Guadalcanal.

---

Els nord-americans varen desembarcar a l’atol Makin. 30 marines varen perdre la vida i poc després es varen tenir que retirar. 

Diumenge:

En el Reich:

Al migdia, Adolf Hitler els va relatar en els seus convidats algunes curiositats que l’hi havia tocat viure amb els delegats estrangers que l’havien visitat i va confessar-los que els més antipàtics, en la seva opinió, eren els belgues i va lamentar no haver fet empresonar al monarca Leopold III el 1940. Llavors es va burlar de la reunió que havien tingut Winston Churchill i Iosif Stalin el 12 d’agost. Pel dictador, Churchill només era a Moscou per buscar prestigi i va afirmar que els britànics l’havien errat en la seva operació a Creta.

A la tarda, Hitler va confessar-los que Churchill i el seu entorn havien decidit la guerra contra ells molt abans de 1939 i va dir-los que ho sabia gràcies a les informacions que l’hi havia donat Unity Mitford. A continuació va lloar a l’obrer francès, dient que feia productes de gran qualitat tot i la seva falta de mitjans de producció. Canviant de tema, va defensar la despesa que havia fet en el rearmament alemany i va afirmar que gràcies a ell i a la seva voluntat s’havien suprimit tots els problemes d’ordre financer i s’havia modernitzat l’Exèrcit. Dirigint-se a Alfred Jodl, Hitler li va dir que havia fet concedir a la Wehrmacht molts més mitjans dels que havia demanat i que havia tingut que lluitar molt per aconseguir-ho, enfrontant-se a persones que lluitaven a les seves esquenes. El dictador va afirmar que s’hi l’haguessin escoltat més la Kriegsmarine podria disposar de quatre grans unitats més i va defensar el Pla Quadriennal. També es va queixar de que tant la Kriegsmarine com l’Exèrcit no fessin les corresponents exigències per obtenir més unitats i va criticar de que no s’hagués fortificat el país fins que va començar la guerra quan ell ho havia exigit el 1936. Hitler a la vegada els va confessar que mai havia tingut cap disputa amb la gent que manejava les finances perquè imposava sempre la seva voluntat, tot i que va dir que Hjalmar Schacht era en tot l’oposició sistemàtica. En canvi va lloar a Fritz Reinhardt perquè, en la seva opinió, havia ajudat a recaptar més impostos sense que augmentés el cost de la vida i sense desvaloritzar la moneda. També va criticar que totes les lleis que s’aprovaven fossin criticades pels mateixos tres ministres, Schacht, Constantin von Neurath i Stanislaus, tot i que aquestes tres lleis no afectaven als seus ministeris i, per això, defensava que es plantegessin els problemes directament als ministres interessats.

Més tard, el major Gerhard Engel va explicar que a l’aeròdrom de Königsberg, un oficial de la base s’havia apoderat d’alguns productes alimentaris per destinar-los al mercat negre. Aquest relat va fer enfurismar a Hitler, que va exclamar que això era un sabotatge de l’esperit de resistència de la nació i va demanar arribar fins el final en l’assumpte i que s’enviés a la presó als culpables. Hitler va acusar de que els culpables serien segurament juristes, o inclús el seu ministre de Finances, i va lamentar que Martin Bormann no hi fos present entre ells per poder dictar com havien d’actuar.

A la Unió Soviètica:

A Moscou, després de passar uns quants dies a la capital soviètica, a dos quarts de sis del matí, Churchill va agafar un avió per dirigir-se a Teheran. El primer ministre estava molt adormit perquè fins les tres de la matinada va estar reunit amb Stalin. A l’aeròdrom hi va anar acompanyat per Viatxeslav Mólotov. Abans de pujar a l’aparell, una banda de música va tocar les peces de La Internacional, el God Save the King i el Star Spangled Banner, durant les quals els presents es varen posar ferms i varen saludar.

A la Gran Bretanya:

Soldats Aliats, la majoria canadencs, es varen amuntegar en camions per dirigir-se als ports de la costa sud per després, el 19 d’agost, desembarcar a Dieppe. Només els caps d’aquells soldats coneixien la finalitat de l’operació.

En els Estats Units:

Un comitè especial dirigit per Bernard Baruch va fer un estudi sobre el problema de l’escassetat de cautxú en la situació de guerra, i va proposar racionar d’immediat el petroli i implantar un límit de velocitat.

Dissabte:

En el Reich:

Adolf Hitler va ordenar retirar de la línia del front a l’últim fill supervivent de cada família en la que haguessin matat a més d’un fill per tal de fomentar les famílies. Hitler es va reunir aquell dia amb Heinrich Himmler per parlar de la Solució Final.

---

Franz Halder va preguntar en el seu informe sobre la situació si no havien estès masses riscos en el front oriental.

A Alemanya:

En el camp de concentració de Dachau, Sigmund Rascher va començar els seus experiments per determinar fins a quina temperatura mínima podia aguantar un home. L’experiment es va dur a terme pensant en els paracaigudistes, que quan queien en altes altures havien d’aguantar temperatures molt fredes i sovint queien en aigües congelades. Abans de submergir-los en un tanc ple d’aigua i gel, a una temperatura d’entre 2 i 12 graus, el doctor va inserir elèctrodes en el recte dels presoners per mesurar la seva temperatura corporal. Alguns varen ser submergits amb els vestits protectors i les armilles salvavides de la Luftwaffe, però uns altres varen ser submergits totalment nuus i inclús anestesiats per comprovar si els moviments voluntaris influïen en el descens de la temperatura corporal. En aquelles congelades aigües els deixaven entre una i dues hores, fins que finalment les víctimes perdien el coneixement i acabaven amb hipotèrmies. Rascher, mentrestant, elaborava gràfiques de la seva temperatura i la disminució de la seva freqüència cardíaca. Un cop els treien de l’aigua els intentaven reanimar utilitzant diferents mètodes. En alguns casos els varen submergir en banys calents i en altres els varen posar en sacs de dormir prèviament escalfats o els enrotllaven amb mantes, a la vegada que utilitzaven fàrmacs i alcohol.  

A Holanda:

Després de que a Rotterdam uns holandesos intentessin destruir un tren que transportava tropes alemanyes, els alemanys varen afusellar a 50 ostatges civils per tal de que no es repetissin accions semblants. 

A Polònia:

Els alemanys varen posar en marxa un altre camp de treball a les mines subterrànies de carbó de Jawiszowice, a prop d’Auschwitz, a on hi varen anar a treballar treballadors forçats francesos i, posteriorment, belgues, a més dels jueus procedents dels barracons de Birkenau. Milers d’aquests homes varen perdre la vida en les dures condicions de treball. Otto Wächter va firmar aquell mateix dia la deportació de pràcticament 4.000 jueus grans a Birkenau per ser executats a les cambres de gas. Wächter va supervisar personalment el transport i, entre les víctimes, hi havia la mare de Simon Wiesenthal, el famós caça-nazis. 

A la Unió Soviètica:

A Moscou, a les set de la tarda, per quart cop i últim es varen reunir Winston Churchill i Iosif Stalin per discutir l’obertura d’un segon front a Europa. En aquesta reunió no hi havia ningú més que ells dos i els seus intèrprets i, durant l’hora que va durar la trobada, Churchill li va prometre que obririen aviat el segon front que tan desitjava el dictador soviètic. Stalin li va demanar un mínim de 20.000 camions per mes, ja que la producció soviètica no arribava a 2.000 per mes. Churchill va acceptar-ho.

El primer ministre havia promès en el general polonès Ladislas Anders anar a sopar amb ell a la vila nº7, on s’allotjava Churchill, després de que acabés la reunió, però cap a dos quarts de nou del vespre Stalin el va convidar en el seu apartament privat del Kremlin per prendre unes copes. En el primer ministre no li va fer gens de gràcia anar a aquella trobada perquè l’endemà a dos quarts de sis del matí havia d’agafar un avió cap a Teheran, però no va tenir cap més remei que anar-hi. Un cop reunits, s’hi va afegir el ministre Viatxeslav Mólotov, un gran bevedor segons Stalin, i va ser convidat per allargar més la reunió fet aposta perquè Churchill no marxés tan aviat l’endemà. La trobada va acabar a dos quarts de tres de la matinada i Churchill va agafar l’avió a l’hora establerta.

En el front oriental:

En el sector sud:

A Stalingrad, al matí, els exploradors soviètics sota les ordres del coronel Piotr Ilim varen baixar per la riba del riu Don i varen veure que arribaven els alemanys. Llavors, els sapadors varen fer esclatar unes càrregues explosives que havien col·locat prèviament sota el pont del riu, fent-lo saltar pels aires.

A Hongria:

L’ambaixador hongarès a Berlín, Döme Sztojay, va enviar un informe al seu govern en que explicava l’evolució recent de la política antisemita alemanya i va afirmar que l’anomenada “solució europea del problema jueu” havia evolucionat a la pràctica i que els alemanys estaven decidits a acabar-ho immediatament. L’ambaixador va deixar constància de que els alemanys volien enviar els jueus en guetos o camps de treball per fer-los treballar i que Heinrich Himmler volia posar fi a la deportació dels jueus europeus en un termini d’un any.

A Itàlia:

El petrolier SS Ohio va arribar al port de La Velleta, a Malta, tot i patir greus danys en el transcurs de l’Operació Pedestal, amb 10.000 tones de petroli. El Ohio va acabar tan danyat que el varen declarar inservible. 

A la Gran Bretanya:

Aquell dia va néixer la Força Pathfinder o FPF que havien d’ajudar als bombarders britànics en els seus atacs en territori alemany. 

A Japó:

Nobuo Fujita va pujar a un submarí per dur a terme un atac contra els Estats Units. En una bodega del submergible hi havia un petit hidroavió per dur a terme l’operació acompanyat del navegant Yukio Okoda.

En els Estats Units:

A Camp Claiborne, Louisiana, es va crear la mítica 101º Divisió Aerotransportada amb el general William C. Lee. La 101º Divisió destacaria durant el Dia D. El comandant va assegurar en crear la Divisió que la unitat no tenia història, però que tenia una cita amb el destí.

Divendres:

En el Reich:

El ministre interí de l’Est, Meyer, va manifestar indignat que no era missió d’un cap superior de les SS i de la Policia airejar en discursos i locucions una opinió absolutament personal sobre les possibilitats futures de certa evolució política a Letònia.  

A Rússia:

Els alemanys varen començar l’Operació Grif contra els partisans soviètics que operaven a la zona d’Orsha i Vítebsk. 

A l’Atlàntic:

Un P-38 va localitzar sobre Islàndia un Condor Focke Wulf Fw 200 i el va seguir per darrere mentre li disparava amb les seves metralladors fins que el va batre. Aquesta va ser la primera victòria nord-americana contra els alemanys en la Segona Guerra Mundial.

A la Unió Soviètica:

Iosif Stalin va convidar a Winston Churchill, que volia marxar aquell dia de Moscou, i el seu equip a sopar al Kremlin. El primer ministre va deixar de banda la picabaralla del dia anterior i va acceptar. A les nou de la nit, el grup britànic, amb Churchill al cap davant i com amfitrió, varen entrar en el saló Caterina del Kremlin. Hi havia un centenar de persones, inclosos la majoria dels generals soviètics que no estaven en el front. Des de que es varen assentar hi va haver una constant successió de brindis, tots ells acompanyats per breus discursos. Stalin, a mesura que avançava el sopar, es va passar gran part del temps recorrent la taula per brindar amb diversos subordinats. Churchill es va avorrir bastant, ja que Stalin estava sempre dret parlant amb altra gent. El primer ministre es referia a Stalin com “un pagès a qui podia manipular”. Arthur Tedder es va alarmar davant d’aquell comentari perquè tenia por que els soviètics l’haguessin escoltat a través dels micròfons. Dissimuladament li va escriure aquella observació en el menú i la va passar a Churchill. Quan varen tornar als seus allotjaments, es va avisar al primer ministre que hi havia micròfons per tot arreu, fet pel qual es varen posar a cridar a les parets:

Aviat ens encarregarem d’això. Els russos, segons m’han explicat, no són éssers humans. En la jerarquia natural es troba per sota de l’orangutan. Així doncs, deixem que anotin aquestes paraules meves i que les tradueixin al rus.

A la Gran Bretanya:

El Servei Secret britànic va desxifrar la principal clau d’Enigma que utilitzaven les SS. Els britànics varen conèixer la clau amb el nom de Codony i la varen seguir tota la guerra. 

En el Pacífic:

Al nord-est de Guadalcanal, entre les illes Russell i Florida, a la nit, va continuar la batalla naval entre les forces nord-americanes i japoneses.

Dijous:

En el Reich:

A Ucraïna:

Adolf Hitler es va reunir amb tot l’Alt Comandament de la Kriegsmarine, el cap de les Forces Armades, Wilhelm Keitel, i el ministre d’Armament, Albert Speer, per dir-los que per tal de que una invasió, com podria ser a la Gran Bretanya, tingués èxit es necessitava un port enorme i va ordenar que se’n construís un. Hitler, contemplant la possibilitat de lluitar en dos fronts, va reiterar la seva crida a construir el Mur Atlàntic que consistiria en 15.000 búnquers de formigó. 

---

En el quarter general de Hegewald, Heinrich Himmler de nou va necessitar tractament del doctor Felix Kersten.

A Polònia:

De Croàcia va sortir el primer transport de jueus direcció a Auschwitz.

---

Karl Wolff va escriure a l’encarregat del Ministeri de Transports que li produïa gran satisfacció que des de feia dues setmanes tots els dies sortia un tren amb 5.000 jueus des de Varsòvia direcció a Treblinka i que, inclús, estaven en condicions de finalitzar la deportació massiva a un ritme accelerat. 

A Alemanya:

A la nit, bombarders britànics varen bombardejar durant dues hores Magúncia, Schloss Johannisberg i Schloss Assmanshausen. Els tres castells varen ser destruïts i una bomba va impactar de ple a una església. Quan els bombers varen arribar a la zona ja no hi havia res a fer. 

A Holanda:

El delegat d’Afers Exteriors a La Haia, Otto Bene, va escriure un informe sobre les deportacions a Holanda i en el que va explicar que ara que els jueus sabien què significava la deportació ja no es presentaven voluntaris als transports. Dels 2.000 convocats en la darrere setmana, només 400 s’hi havien presentat.

En el front oriental:

En el sector sud:

Els alemanys varen arribar a Elista, situada a 300 quilòmetres al sud de Stalingrad. També varen conquerir la ciutat de Mineralniye Vody, en el Caucas.

En el Mediterrani:

A Malta, les forces aèries de l’Eix varen atacar l’illa deixant-la sense combustible, municions i aliments. Més de 70 Macchi 202 varen atacar a un comboi que es dirigia a Malta, però els Spitfire varen sortir per defensar-lo.

A Egipte:

A les onze del matí, el tinent general Bernard Law Montgomery va ser traslladat en avió a les crestes de Ruweisat perquè comandés al 8º Exèrcit britànic en substitució del general Neil Ritchie. Aquella ordre va ser donada pel primer ministre Winston Churchill uns dies abans.

A la Unió Soviètica:

A Moscou, Winston Churchill va enviar un telegrama a Franklin Delano Roosevelt per comentar-li la reunió del dia anterior amb Iosif Stalin. El primer ministre li va confiar de que la trobada amb el dictador soviètic havia sigut cordial i li va dir que confiava en poder establir-hi una relació honesta i ferma, i que no tenia dubtes de que el convenceria de que volien entrar en la batalla amb força i celeritat per obtenir els millors resultats.

A les onze de la nit, Churchill i Stalin es varen tornar a reunir durant unes quantes hores per parlar de l’obertura d’un segon front. En aquesta reunió sí que hi va poder ser Alan Brooke. El dictador va obrir la sessió entregant-li en el primer ministre una memòria que s’havia acabat de traduir i en la qual s’acusava als britànics d’incomplir el seu acord de crear el segon front. Churchill li va dir que ell també respondria per escrit i el va advertir de que no canviarien d’opinió i que les crítiques serien inútils. Stalin es va posar fet una mona i va acusar als britànics de trencar les seves promeses i de ser uns covards, i el va avisar que tard o d’hora tindrien que lluitar perquè no podien vèncer sense entrar en batalla. Churchill no es va voler quedar enrere i li va dir que ell també tenia problemes i que havia vingut amb l’esperança de “trobar una mà amiga” i que estava profundament decebut perquè no l’havia trobat. Durant els següents cinc minuts només va parlar Churchill, que ho va fer tan ràpid que cap dels dos intèrprets va aconseguir prendre notes, només Alexander Cadogan, fins que es va rendir. Stalin va tallar el discurs del primer ministre i es va posar a riure per després dir-li que les seves paraules no tenien cap tipus d’importància i que només importava l’esperit. Un cop va acabar la reunió, el dictador soviètic va convidar el grup britànic a sopar l’endemà. En tornar al seu habitatge, Churchill els va dir en els seus acompanyants que l’endemà marxaria.

---

Stalin va concedir a Andrei Yeremenko la suprema responsabilitat sobre els dos fronts de Stalingrad i va degradar al general Gordov.

A Suïssa:

Tot i ser un país neutral, el govern suïs va prohibir en una circular a la població jueva refugiar-se al seu país al·legant motius de seguretat i econòmics, tal i com ordenava el decret aprovat el 17 d’octubre de 1939. Aquella decisió no va agradar gens a la premsa del país que era favorable als Aliats.

En el Pacífic:

Entre Guadalcanal i l’illa Florida, a la nit es va produir una batalla naval entre les forces nord-americanes i japoneses.

En els Estats Units:

El comandant W. S. Hogg va criticar que l’ambició del FBI era massa gran per temps de guerra i va dir que alguns agents del FBI s’havien queixat que primer devien la seva lleialtat al seu cap, J. Edgar Hoover, i després als Estats Units.

Dimecres:

En el Reich:

A Ucraïna:

De forma urgent, Adolf Hitler es va reunir amb el ministre Hermann Göering, el general Wilhelm Keitel i Heinrich Himmler per establir un punt en comú en la trajectòria de la guerra. Després de consultar-ho amb els seus membres de més confiança de dins del partit nazi, Hitler va canviar d’opinió sobre l’Operació Blau, que estava destinada cap al sud de la Unió Soviètica, i va ordenar, amb el suport dels seus jerarques, que les forces del general Hermann Hoth que es dirigissin cap a Stalingrad després d’haver-els-hi demanat que anessin al Caucas. Aquest canvi d’estratègia no va ser consultat a cap dels grans mariscals o homes més importants de l’exèrcit alemany. Tot i que les noves ordres no varen agradar gens a dins de l’Exèrcit, quan en el general Hoth se li va notificar aquell canvi no va protestar i va complir les ordres.

---

Durant aquell dia,  al migdia, Hitler va defensar que el matrimoni era un acte sagrat, tot i que creia que era menys emocionant per l’home, i va criticar el costum dels convidats de fer petits discursos en honor als recents casats. Llavors, el dictador els va relatar el dia que va entrar en contacte amb les elits alemanyes, al voltant de 1921, i els va confessar que el seu programa havia alterat a les sensibilitats burgeses. També va recordar alguns episodis que li va tocar viure durant la Primera Guerra Mundial i va defensar els mariners abans que els soldats de terra. Dirigint-se a l’almirall Theodor Krancke, el dictador li va explicar que d’aquí provenia el complexa d’inferioritat que seguien experimentant els soldats de l’exèrcit de terra respecte als de la Kriegsmarine. 

Més tard, Hitler els va explicar en els seus convidats que el sabó alemany era de tal qualitat que un s’hi podia rentar les mans tants cops com fes falta sense que li fes mal la pell i els va confessar que havia sigut idea de Hermann Göering la creació d’aquest sabó. Parlant d’art, el dictador els va dir que el vals era el ball més bonic que existia i després el Schuhplattler, un ball típic de l’Alta Baviera. També va comentar que trobava ridícul que la gent que anava a la muntanya portés botes perquè no deixaven circular l’aire i els va confessar que prescindir dels pantalons curts havia sigut un dels seus grans sacrificis que havia fet a la vida perquè per ell portar pantalons llargs era una gran molèstia. Els va explicar que no notava el fred, i que abans podia portar pantalons curts (Lederhosen) fins i tot quan estaven a 10 graus sota zero. Llavors va declarar que en un futur volia tenir una brigada de muntanya de les SS que portessin pantalons curts. Parlant d’uniformes, els va dir que havien millorat els uniformes de la Wehrmacht.

---

Heinrich Himmler va rebre en el Feldkommando Hegewald a Walter Schellenberg, que aquest li va proposar mantenir contactes secrets amb els Aliats per estudiar les possibilitats d’un compromís de pau. Tot i que en un principi va rebutjar enèrgicament la proposta, al llarg de l’entrevista va anar canviant d’opinió. Tot i que li va permetre parlar amb intermediaris dels països neutrals, Himmler el va avisar de que en cas d’un greu error n’hauria d’assumir les conseqüències.

A les dues del migdia, Himmler, Schellenberg i set oficials més varen dinar tots junts. A tres quarts de cinc, Himmler i Schellenberg es varen tornar a reunir a soles. A dos quarts de set, Himmler va necessitar els tractament del doctor Felix Kersten, que també visitarà aquella mateixa tarda a Schellenberg, seguint la recomanació del seu cap. El doctor li va diagnosticar una disfrenia funcional agreujada per fortes tensions del duodè. Només en aquesta sessió, Schellenberg ja va notar millora, però va necessitar més tractaments. Kersten i Schellenberg es varen passar la nit parlant i de seguida varen simpatitzar. El doctor també li va manifestar el seu desig de pau i li va prometre influenciar a Himmler per acabar amb la guerra.

---

A Kiev, Fritz Sauckel va assistir a una conferència per estimular la col·laboració entre els organismes oficials per posar més èmfasis a la urgència de reclutar mà d’obra. Durant la reunió va tenir que escoltar una sèrie d’informes orals dels funcionaris del districte que no li varen agradar gens. No tenien suficients homes per entrar a les zones en les que hi havia activitat guerrillera perquè els guerrillers mataven als funcionaris alemanys. A més, quan aconseguien un grup de treballadors aquests s’escapaven a la que podien.

A Holanda:

Erich Rajakowitsch va enviar un telegrama a les SS a França en la que informava que ell personalment havia enviat a 83 jueus holandesos a Auschwitz, inclosos deu nens d’entre tres i deu anys.

A Polònia:

A Auschwitz, els alemanys varen gasejar a 550 jueus.

---

A un quart de dotze de la nit, bombarders soviètics varen bombardejar Varsòvia fins a dos quarts de dues de la matinada. En caure les primeres bombes varen sonar les sirenes antiaèries, que no varen deixar de xiular fins a dos quarts de tres de la matinada. L’objectiu dels soviètics, a part de la ciutat, eren les línies de ferrocarril del voltant. En conseqüència hi va haver diversos morts, alguns edificis varen quedar destruïts o danyats i l’endemà molts serveis públics com l’electricitat, l’aigua, els tramvies… no varen funcionar.

A la Unió Soviètica:

Des de Teheran, Winston Churchill, acompanyat per Averell Harriman, va arribar a Moscou a les cinc de la tarda després d’un últim tram de deu hores i mitja per reunir-se amb el dictador Iosif Stalin i alguns delegats francesos per discutir l’obertura d’un segon front que tan desitjava el dictador soviètic. El general Shaposhinkov i Viatxeslav Mólotov l’esperaven a terra. El primer ministre, amb Harriman al costat, va pronunciar un petit discurs a l’aeròdrom en el qual va declarar que estaven decidits a seguir sent camarades i germans fins que el règim nazi fos destruït. El primer ministre es va instal·lar a la State Villa nª7, a mitja hora del Kremlin, en un bosc de pins.

A les set de la tarda, Churchill es va reunir amb Stalin, i només l’acompanyaven en aquella reunió Harriman, Archibald Wavell, l’ambaixador a Moscou, Clark Kerr, i l’intèrpret soviètic, Valentin Berezhkov. Els generals que l’acompanyaven no havien arribat a temps perquè a Teheran havien tingut problemes amb el motor de l’avió i no es varen poder enlairar. En entrar al despatx de Stalin, el líder soviètic els va convidar a seure en unes butaques, amb Churchill a la seva dreta. Al damunt de la taula hi havia cigarretes de diverses classes, botelles d’aigua i gots. Churchill va ser el primer en agafar la paraula per preguntar com estava la situació militar al front oriental. Stalin li va respondre que creia que Hitler ja havia tret tota la seva artilleria i que ells estaven decidits a no perdre Stalingrad. També els va confessar que s’estaven preparant per llençar un gran atac en el nord de Moscou per fer retrocedir els alemanys en els fronts del sud. Churchill, llavors, es va veure obligat a reconèixer que ni el govern britànic ni el nord-americà es veien capaços de començar una operació semblant per aquell mes de setembre, l’únic mes en el que les condicions meteorològiques eren propícies. Stalin no va dissimular la seva decepció i li va dir que tenien visions diferents i li va deixar anar:

Un home que no està preparat per córrer cap risc no pot guanyar una guerra.

Llavors, Churchill va agafar una fulla de paper que hi havia davant seu i va començar a traçar les línies generals de la seva defensa. En primer lloc, els britànics i els nord-americans expulsarien als alemanys de l’Àfrica del Nord amb l’Operació Torxa. Acte seguit, va dibuixar un cocodril en forma d’Europa, amb la boca oberta cap a Gran Bretanya. El morro pronunciat, va explicar, representava la costa francesa, que estava fortament defensada. En lloc de ser el punt d’inici de la invasió, Churchill va dir que volia atacar en el que ell anomenava El vulnerable ventre d’Europa, l’Adriàtic i els Balcans. Stalin de seguida va qüestionar la idea. El primer ministre també li va parlar dels bombardejos a Alemanya i Stalin li va recomanar que llancessin les noves bombes britàniques de quatre tones amb paracaigudes perquè no s’enfonsessin a terra. La reunió va durar tres hores i quaranta minuts, acabant a les 22:40.

A la Gran Bretanya:

A Abergavenny, Escòcia, Rudolf Hess es va reunir amb el diplomàtic de l’ambaixada de Suïssa, el senyor Thurnheer. 

En els Estats Units:

L’actor Clark Gable es va presentar a les oficines de l’Exèrcit per presentar els seus serveis. Tot i tenir 41 anys, l’actor va ser acceptat. Gable volia superar la mort de la seva tercera esposa, Carole Lombard, morta aquell any en un accident aeri.

Dilluns:

En el Reich:

A Polònia:

A Auschwitz, els alemanys varen gasejar a 1.006 jueus. Des d’Holanda també es va deportar aquell dia a Auschwitz un tren carregat amb 559 jueus, més de la meitat varen ser gasejats en arribar al camp. Els demés varen ser enviats a Birkenau per treballar com esclaus. 

En el gueto de Varsòvia, els alemanys varen ordenar en el Consell Jueu eliminar a 7.000 treballadors. 

A Bielorússia:

En el camp d’extermini de Maly Trostenets hi va arribar un tren amb un miler de jueus procedents del camp de Theresienstadt. Només a 40 dels 960 jueus els varen fer treballar en un camp de treball, la resta varen ser gasejats. Només un d’ells sobreviuria la guerra. 

A Ucraïna:

A les nou del matí, en el quarter general de Hegewald, Heinrich Himmler va necessitar tractament del seu metge, el doctor Felix Kersten. 

A Suïssa:

El representant del Congrés Jueu Mundial a Ginebra, Gerhart Riegner, va alertar als governs britànic i nord-americà dels plans d’extermini del poble jueu que duien a terme els alemanys. En el telegrama que va enviar a través del cònsol britànic a Ginebra, Riegner els va confessar que havia rebut un informe alarmant que comunicava que en els quarters alemanys s’havia discutit un pla per exterminar entre 5,5 i 4 milions de jueus després de deportar-los a l’Est. Aquesta acció, segons Riegner, estava planejada per la següent tardor, i va relatar que executaven als jueus a través d’àcid prússic. Tant britànics com nord-americans no varen fer cas a aquest informe perquè no varen donar crèdit a tal infrmació. 

En el front oriental:

En el sector sud:

El 6º Exèrcit alemany va arribar a les afores de la ciutat de Stalingrad, però l’Alt Comandament soviètic es va adonar de l’amenaça i va mobilitzar a tots els ciutadans perquè ajudessin a preparar defenses davant de la ciutat. Entre els dirigents del Front de Stalingrad hi havia Andrei Yeremenko i Nikita Kruschov.

A Egipte:

A la nit, Winston Churchill va marxar en un bombarder Liberator cap a Teheran, la que seria la primera etapa del seu viatge a Moscou. L’acompanyava, a part del seu nombrós equip, Averell Harriman. El primer ministre va escriure durant aquell dia una nota per al general Harold Alexander en que li deia que el seu principal objectiu al nord de l’Àfrica era destruir a la primera oportunitat l’Afrikakorps d’Erwin Rommel, juntament amb tots els seus subministraments i bases a Egipte i Líbia. Per Alexander, aquella nota va ser una magnífica notícia. 

En el Mediterrani:

Un comboi naval britànic va passar per Gibraltar direcció a Malta en l’Operació Pedestal. 

A Guadalcanal:

Després de l’atac japonès del dia anterior, les embarcacions de transport nord-americanes encara estaven a mig descarregar i els portaavions, que prestaven protecció aèria, varen salpar de l’illa deixant els marines a terra ferma sense els recursos que tan necessitaven.