Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

A Berlín, Adolf Hitler va posposar la invasió a la Gran Bretanya fins al 27 de setembre de 1940. Més endavant la va posposar de forma indefinida perquè tenia por de perdre molts soldats, ja que sabia que no tenia l’èxit assegurat després de no eliminar la RAF. Estava convençut de que la millor manera de guanyar als britànics era aïllar-los del món i fer-los veure que havien de firmar la pau amb Alemanya. Hitler li va dir en el seu ajudant de camp, el tinent Karl von Puttkammer:

Conquerir França ens ha costat 30.000 homes. Durant una nit de travessia al Canal de la Mànega podríem perdre molts més i res ens garanteix que tindrem èxit. 

La Marina alemanya va anotar en el diari de guerra ultra-secret aquella posposició perquè no havien sigut capaços d’eliminar l’aviació britànica. A més, l’Estat Major de la Kriegsmarine va anunciar que l’activitat de la RAF no parava de créixer en els seus atacs sobre els ports del Canal de la Mànega i molestava els moviments de reagrupament. A més, aquella nit, els bombarders nocturns britànics, varen aprofitar que hi havia Lluna plena per atacar els ports del Canal de la Mànega. L’Estat Major de la Kriegsmarine va informar de pèrdues considerables de naus que obstruïen els ports d’invasió. A Dunkerque, 84 gavarres havien sigut enfonsades o danyades, entre Cherbourg i Helder, la Kriegsmarine va anunciar que un dipòsit de municions de 500 tones havia sigut destruït, un dipòsit de comestibles havia sigut enfonsat, que diversos vapors i torpedes havien sigut enfonsat i de nombroses pèrdues en tripulacions. 

Després, Hitler es va entrevistar, juntament amb el ministre Joachim von Ribbentrop, amb el ministre espanyol Ramón Serrano Súñer per negociar l’entrada d’Espanya a la guerra.

Al mateix temps, preparant una futura ocupació de les illes britàniques, Reinhard Heydrich va nomenar al professor Franz Six per un nou càrrec a Gran Bretanya. La seva missió seria combatre amb els mitjans que fessin falta totes les organitzacions, institucions i grups d’oposició que poguessin ser descoberts a Gran Bretanya, i impedir que s’emportessin qualsevol material utilitzables, centralitzar-lo i conservar-lo per un aprofitar-los per més tard. Londres havia de ser la seu central del quarter general de Six i va quedar autoritzat per establir petits Einsatzgruppen en altres llocs de Gran Bretanya a mesura que anessin sent necessaris.  

Per la seva part, Hermann Göering va ordenar que fos preparat al seu tren, l’Asia, per tornar al Canal de la Mànega i des d’allí dirigir les noves ordres per la Luftwaffe després de que Hitler hagués ordenat aplaçar sine die l’Operació Lleó Marí. També va convocar als seus oficials perquè havia sabut que el dia anterior en la sala d’oficials dels bombarders havia sigut hissada la bandera vermella en honor a la RAF (Era una tradició de la Luftwaffe de saludar a l’adversari quan havia lluitat amb valentia). 

---

Per ordres de Hitler, Göering va aprovar un decret en el que es creava una agència central, l’Oficina Central Fiduciària per l’Est, la Haupttreuhandstelle Ost, en què es donava permís per embargar les propietats dels jueus i els polonesos en els territoris ocupats excepte les pertinences personals i 1.000 Reichsmarks en efectiu. Des d’aquella data fins al 15 d’abril de 1943 varen ser enviats procedents dels territoris ocupats de l’Oest, 92 vagons carregats d’unes 2.775 caixes enviades en 10 combois caps a diferents punts d’Alemanya. Les caixes contenien pintures, escultures, mobles històrics, objectes d’art menors… També aquell dia es va donar autorització a Alfred Rosenberg per apropiar-se de qualsevol material històric de valor que trobés a les biblioteques i a altres llocs.

---

Hans Hinkel, en una reunió en el Ministeri de Propaganda, va declarar que els jueus serien enviats a l’illa de Madagascar.

En la Batalla d’Anglaterra:

A les dues del migdia, Junkers Ju 88 varen atacar les fàbriques de Bristol, però quan tornaven varen ser atacats pels caces Spitfire de l’esquadró número 152 de la RAF. A dos de quatre de la tarda, una formació de Bf-109 va bombardejar la ciutat de Kent. Quatre d’ells varen ser destruïts pels britànics. Durant la nit, els alemanys varen llançar més de 350 tones de bombes a Londres, al sud de Gal·les i a Liverpool. A la capital britànica, el primer ministre Winston Churchill va anunciar que 2.000 civils havien mort i que 8.000 havien sigut ferits des del començament del Blitz fins el moment. Però els alemanys a Londres es varen trobar amb una oposició de caces. 

A la Unió Soviètica:

El diari oficial de l’exèrcit soviètic, l’Estrella Roja, va anunciar que durant els combats lliurats després del 17 de setembre de 1939 els soviètics havien capturat a 181.00 presoners de guerra polonesos, dels quals 10.000 eren oficials de l’exèrcit regular i de la reserva.

A l’Atlàntic:

Una embarcació britànica, el City of Benares, que es dirigia a Canadà va ser atacada pels alemanys amb torpedes. 75 nens britànics, a més de 217 adults, varen morir ofegats. Un nen d’onze anys, Colin Ryder-Richardson, va intentar rescatar a la seva mainadera perquè no s’afogués. Tot i que la mainadera va morir, el nen va rebre del rei Jordi VI la medalla al valor. Era la primera vegada que es donava aquesta medalla a algú tan jove. 

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

A la Cancelleria, a l’hora de dinar, Adolf Hitler va fer seure a la seva dreta al seu xofer, Erich Kempka, que aquell dia feia 30 anys. Kempka li va demanar en el xofer d’Alfred Rosenberg si el Reichsleiter li podia regalar una fotografia seva amb data i firma. A taula es va parlar de la presència de Ramón Serrano Súñer a Berlín i Rosenberg li va preguntar a Wilhelm Frick quina impressió l’hi havia causat el ministre espanyol. Hitler va ressaltar el seu caràcter catòlic i va afirmar que tots els estats catòlics tenien que elegir al seu propi papa. El dictador llavors els va relatar les baralles que hi havia entre els protestants per les prestacions i va ironitzar sobre l’intent de Hanns Kerrl de tornar a posar ordre. Arthur Greiser els va informar sobre la regulació vigent en el Warthegau, en que les confessions eren privades. 

---

Hermann Göering va reunir a tots els comandants de la Luftwaffe i els va anunciar, després de la derrota del dia anterior, que el Fighter Command havia quedat reduït a 177 avions, i va declarar que havien de seguir atacant, però enlloc de bombardejar ciutats volia atacar als caces, perquè creia que en quatre o cinc dies els britànics es quedarien sense caces. En realitat, per aquella data, els britànics disposaven d’una força operativa de 656 avions, a més de que disposaven d’un gran número d’avions de reserva. Göering els va admetre que els “èxits” que havien aconseguit els dies 7 i 12 de setembre els havien enganyat. Però a continuació els comandants varen començar a parlar-li de la fatiga que patien els pilots i la seva decepció per no aconseguir l’objectiu final. Göering va repetir que només necessitaven cinc dies més. 

---

A Berlín, Joachim von Ribbentrop es va reunir amb el ministre Serrano Súñer per negociar l’entrada d’Espanya a la guerra. La trobava no va anar tan bé com les dues parts esperaven i només en va sortir de la reunió una oferta del dictador Francisco Franco de reunir-se amb Hitler a la frontera espanyola a l’octubre.

Després, Von Ribbentrop li va demanar en el seu ambaixador a Moscou, Werner von der Schulenburg, que informés a Viatxeslav Mólotov de que el pas d’unitats alemanyes enviades a Noruega a través del territori finlandès havia sigut un incident. 

---

Abans de dinar a la Cancelleria, Rosenberg es va reunir amb Heinrich Puttkammer i Heil, que el varen posar al corrent dels treballs a París i de les dificultats jurídiques que es trobaven en els fons confiscats. Rosenberg els va prometre que parlaria d’aquest tema amb Hitler. 

A França:

Des de la Gran Bretanya, pilots polonesos varen atacar els molls de Boulogne-sur-Mer per destruir les barcasses que els britànics temien que els alemanys utilitzessin per envair el país. Segons una autoritat alemanya, els bombarders de la RAF varen sorprendre a uns quants soldats que feien entrenament per la invasió i varen provocar grans pèrdues en homes i naus de desembarcament. 

A la Gran Bretanya:

A Londres, al matí, en els barris més devastats per l’atac del dia anterior es va anunciar en les pissarres dels venedors de diaris que 185 bombarders alemanys havien sigut destruïts. La realitat era que havien sigut 60. 

A la Unió Soviètica:

Donald Maclean va enviar un informe a Moscou de 60 pàgines sobre un projecte que els britànics havien assignat sota el nom clau Tube Alloys. Aquest document convidava a pensar que el govern britànic havia pres seriosament la possibilitat de crear armes nuclears.

A Egipte:

Rodolf Graziani va comunicar que la seva ofensiva cap a l’interior d’Egipte s’havia aturat per complet. 

En els Estats Units:

El Congrés nord-americà va votar, per primer cop en temps de pau, una convocatòria obligatòria del servei militar.

Diumenge:

En la Batalla d’Anglaterra:

Al matí, 230 bombarders i 769 caces es varen dirigir cap a Londres, Southampton, Bristol, Cardiff, Liverpool i Manchester. D’aquests, uns 100 bombarders Do-17 i 400 caces alemanys varen dirigir-se exclusivament a la ciutat de Londres amb l’objectiu d’atacar-la. Aquesta seria l’última gran ofensiva alemanya en territori britànic i, segons Hermann Göering, acabaria per sempre amb la RAF en 24 hores. L’objectiu era destruir el Comandament de Caça de la RAF.  

L’Oficina Central d’Operacions de la 11º Brigada aèria britànica, encarregada de la protecció de la capital, no va parar de rebre des de primera hora del matí alarmes que senyalaven el pas de bombarders pesats sobre el Canal de la Mànega i es varen preparar. Al cap de poc, avions de reconeixement alemanys varen sobrevolar Londres a gran altura i, en seguit, totes les esquadrilles britàniques disponibles, 24, varen donar voltes sobre la ciutat esperant instruccions mentre una altra formació, l’ala Duxford de Douglas Bader, formada per cinc esquadrons, va sortir en busca dels Do-17, a qui varen atacar amb molta duresa. Només alguns avions alemanys varen aconseguir passar les defenses britàniques, ja que la majoria varen ser o dispersats o bé varen ser destruïts abans de que poguessin llençar les seves bombes. Una bomba de gran calibre va caure a Buckingham Palace en les habitacions privades de la reia i una altra en la gespa. Beckenham, Westminister, Lambeth, Lewisham, Battersea, Camberwell, Crystal Palace, Clapham, Tooting, Wansworth i Kensington varen ser durament tocats. 

A la tarda, Londres va ser atacada per 158 Dorniers i Heinkels amb nombrosos caces d’escorta, però novament els britànics els esperaven. Alguns d’ells varen ser destruïts abans d’arribar a la capital i altres varen ser forçat a donar mitja volta. 300 Hurricane i Spitfire es varen enfrontar a ells sobre Londres. A les sis de la tarda, els alemanys varen enviar una vintena de Messerschmitt 110 sobre les fàbriques Supermarine de Woolston. 

A Kent, a l’altura de Canterbury, la RAF, amb els esquadrons 72 i 92, va aconseguir frenar els alemanys al sud-est d’Anglaterra, amb 175 Hurricane i Spitfire del Grup II, i els esquadrons de Bader els varen ajudar a derrotar als alemanys. En veure que no podrien atacar i que havien de fugir, els bombarders alemanys varen marxar cap a la costa i varen deixar anar les seves bombes al sud d’Anglaterra. L’Esquadró 504 va interceptar una formació alemanya entre Londres i Hornchurch.

Contents per la victòria, els britànics varen radiar aquella nit que havien destruït 185 avions alemanys, amb una pèrdua britànica de 40. Però, en realitat, els alemanys varen perdre un total de 60 avions (34 bombarders i 26 caces) amb altres 20 bombarders greument danyats però amb capacitat per tornar a la seva base. Segons unes altres fonts, els alemanys varen perdre 43 avions durant aquella jornada. Per la seva part, els britànics només varen perdre 26 avions. Un dels avions alemanys abatuts va caure sobre el patí de davant de l’estació de trens de Victòria, a Londres. El seu pilot, Robert Zehbe, s’havia tirat en paracaigudes sobre Kennington. Estava malferit i va ser agredit per uns civils enfurismats, però va ser rescatat per les autoritats, tot i que va morir més tard com a conseqüència de les ferides. 

Winston Churchill viatjava aquella tarda a la seva residència de Chequers quan es produïa el combat aeri, però en veure la importància de la jornada va ordenar aturar-se a Uxbridge per dirigir-se al subterrani del Grup 11. Keith Park va exposar-li la situació en el primer ministre i després va abandonar la sala per enviar noves ordres als seus bombarders. En saber que havien aparegut més Messerschmitt, Churchill es va dirigir a Park per preguntar-li de quantes reserves disposava. El comandant del Grup 11 no va amagar la seva preocupació. Acabava de trucar a Bentley Priory i havia demanat a Dowding que alertés al Grup 12 perquè preparés tres esquadrons de reforç. Park li va respondre en el primer ministre que no els quedava cap més esquadró. Després de saber que havien aturat els bombarders alemanys, Churchill va tornar al seu cotxe per continuar el seu trajecte cap a Chequers. 

Aquella derrota va fer reflexionar a Adolf Hitler, que ara va decidir posposar la invasió a les illes britàniques, l‘Operació Lleó Marí, indefinidament. Adolf Galland, que va participar en el combat, va escriure en el seu Diari que aquell dia no havien tingut èxit pel continu canvi d’ordres, per una falta de propòsits i per una gestió errònia per part del comandament militar. Aquell dia va ser conegut més tard com el Dia de la Batalla d’Anglaterra.

A més, Hitler va rebre més males notícies ara per part de la Kriegsmarine. Aquella nit la Marina alemanya va anunciar que havien tingut lloc poderosos atacs aeris britànics a tota la zona costera entre El Havre i Anvers. La incursió contra Anvers va estar protagonitzada per l’Esquadró 83. 

En el Reich:

A Alemanya:

El tinent coronel del OKW Bernhard von Lossberg va presentar un esborrany per un futur atac a la Unió Soviètica. L’esborrany plantejava la intervenció de quatre forces d’atac: una d’ells sortiria des de Prússia Oriental i travessaria els Estats bàltics amb la intenció d’ocupar Leningrad; una altra, la més poderosa, dotada del gruix de les unitats blindades, avançaria cap a llevant des de Polònia Oriental per envoltar i aniquilar les forces soviètiques a Minsk i a Smolensk per després conquerir Moscou; la tercera estaria situada a la regió sud-est de Polònia i la quarta estaria a Romania. Aquestes dues últimes s’unirien a Ucraïna per envoltar i aniquilar les forces soviètiques de la zona. 

---

Ramón Serrano Suñer va arribar a Berlín amb els seus col·laboradors, entre ells l’ambaixador alemany, per negociar l’entrada d’Espanya a la guerra.

Preparant una guerra llarga:

Les potències s’estaven preparant per un conflicte de llarga durada: Canadà va declarar que els homes entre 21 i 24 anys serien considerats aptes pel reclutament, i la Unió Soviètica va declarar el mateix en els homes entre 19 i 20 anys.

A Indoxina:

Els japonesos varen enviar un ultimàtum a França exigint la cessió de les seves bases naval a Indoxina. Principalment volien Vietnam del nord, tal i com havien firmat i establert el 29 d’agost, i varen amenaçar la capital, Saigon, actualment la ciutat de Ho Chi Minh, d’atacar-la.

Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

A Berlín, a la nit, va tenir lloc una reunió entre els alts comandaments i Adolf Hitler. Abans d’obrir la sessió, Erich Raeder li va entregar un memoràndum on s’exposava l’opinió de la Kriegsmarine sobre l’Operació Lleó Marí. En ell, la Marina afirmava que com que no s’havia complert les condicions desitjables (no s’havia destruït la RAF) per l’Operació i el risc era massa elevat.

En començar la reunió, Hitler va assegurar que un desembarcament a la Gran Bretanya amb èxit, seguit d’una ocupació, posaria fi a la guerra en poc temps perquè els britànics es moririen de gana. Però va assegurar que encara no es donaven les condicions propícies per la invasió i va posposar l’Operació Lleó Marí fins el 27 de setembre, tot i que va deixar clar que es continuaria atacant Londres. Tot i això, Hitler els va dir que les esperances que havia posat Gran Bretanya en la Unió Soviètica i en Estats Units tampoc s’havien materialitzat. El dictador va assegurar que la Unió Soviètica no vessaria sang per Gran Bretanya i que el rearmament d’Estats Units no seria efectiu fins el 1945. Els va comentar a continuació que un desembarcament a Anglaterra seria la solució més ràpida i va afirmar que la Kriegsmarine complia les condicions necessàries i que les operacions de la Luftwaffe estaven per sobre de tot elogi. Estava segur de que amb només quatre o cinc dies de bon temps podrien sotmetre als britànics. Però llavors va admetre que els britànics s’havien refet, que els caces britànics no havien sigut completament destruïts, tot i que també va assegurar que els informes dels seus èxits els donaven un quadre positiu. A continuació, Hitler va dir que un desembarcament coronat per l’èxit significaria la victòria total, però per aconseguir-ho tenien que tenir la supremacia aèria i va admetre que per culpa del mal temps no ho havien aconseguit. El líder alemany va deixar clar que els atacs aeris havien tingut un efecte formidable, sobretot en els nervis dels britànics, però va tornar a insistir en que la victòria aèria encara no s’havia aconseguit i es necessitaven entre deu i dotze dies. Llavors, el comandant en cap de l’Estat Major de l’Aire, el coronel general Hans Jeschonnek, li va demanar permís per començar atacs destinats a atemorir a la població civil britànica, sobretot volia atacar els barris residencials de Londres. Raeder va donar suport a aquesta idea, però Hitler li va insistir en que els objectius havien de tenir una rellevància econòmica i militar, tot i que va deixar la porta oberta a llençar més endavant aquests atacs per sembrar el terror. Raeder, gens amant d’aquesta Operació, va subratllar que difícilment la situació podria millorar per un desembarcament entre els dies 24 i 27 de setembre i demanava aplaçar-lo pel 8 o el 24 d’octubre. Hitler li va respondre que no prendria cap decisió fins el 17 de setembre i per tant no negava poder dur a terme l’Operació el 27 de setembre. Si llavors era impossible passaria a l’octubre.

Després de la reunió, el comandament suprem va redactar una directriu que afirmava que Hitler havia ordenat endarrerir un cop més l’Operació Lleó Marí, però que tots els preparatius havien de continuar, igual que els atacs aeris sobre Londres i es va demanar ampliar la zona d’objectius i deixar per al final els atacs a les zones residencials.

Però la Kriegsmarine continuava sense ser gens optimista per dur a terme aquesta Operació i aquella mateixa nit varen saber que a Anvers els britànics havien provocat greus danys als transports (cinc de vapor havien sigut seriosament danyats en el port, una gavarra havia sigut enfonsada, dues grues havien sigut destruïdes, igual que un tren de municions, i diversos hangars estaven en flames).

---

Alfred Rosenberg va rebre el diplomàtic finlandès, Toivo Mikael Kivimäki, que aquest li va explicar que els soviètics havien cedit en repetides ocasions, en especial en el tema de les illes Äland. Rosenberg també va rebre aquell dia al general Hermann Reinecke, que aquest li va explicar que un membre de l’equip del Reichsleiter a Copenhaguen havia parlat més del compte, malmetent la imatge alemanya a la zona ocupada. Després varen parlar de la Wehrmacht i el seu paper com a institució ideològica a més de militar.

En la Batalla d’Anglaterra:

Els bombarders alemanys varen tornar a atacar Londres i Buckingham Palace va rebre dos atacs.

A Egipte:

El 2ª Exèrcit italià, a les ordres del mariscal Rodolfo Graziani, va continuar penetrant des de Líbia en territori egipci i, des de les bases de Cirenaica, va llançar una ofensiva que, segons l’Estat Major de Benito Mussolini, els havia de dur sense problemes fins a Alexandria.

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

A Berlín, al matí, Adolf Hitler es va reunir amb els seus caps de servei i els va afirmar que la guerra aèria contra Gran Bretanya, la Batalla d’Anglaterra, anava molt bé, però va declarar que no tenia cap intenció de córrer cap risc en una invasió i per això considerava imprescindible comptar amb una superioritat absoluta. En la reunió també hi havia Hermann Göering, que acabava de tornar del cap Gris-Nez. 

Però Hitler durant aquella jornada va rebre un informe de la Kriegsmarine de París, que afirmava que la intervenció dels bombarders britànics, de les llanxes ràpides de superfície i de l’artilleria de cosa de llarg abast havien incrementat, per primer cop, la seva activitat. Els fondejadors de Calais, Dunkerque, Boulogne i Ostende estaven impracticables com a conseqüència dels bombarders britànics i de l’artilleria de costa. Les unitats de la Royal Navy, segons aquest informe, podien pràcticament operar en la Mànega sense ser molestats. Per aquestes raons consideraven que s’havia d’endarrerir la concentració de naus de la flota de desembarcament. També es va parlar de la Luftwaffe. Göering no va opinar igual que aquest informe.  

---

Aquell mateix matí a la capital, Vidkun Quisling va visitar a Alfred Rosenberg per acomiadar-se d’ell i expressar-li la seva felicitat per com havien anat les reunions dels últims dies. Després de ser informat sobre la situació d’Afganistan i de reunir-se amb Viktor Lutze per tractar dels últims errors de Josef Terboven a Noruega, Rosenberg va visitar aquella tarda a l’ambaixador espanyol, el general Eugenio Espinosa de les Monteros. 

---

Ramón Serrano Súñer va sortir d’Espanya direcció a Berlín acompanyat per l’ambaixador alemany Eberhardt von Sthorer i pels seus col·laboradors per entrevistar-se amb Joachim von Ribbentrop i Hitler.

En la Batalla d’Anglaterra:

Els alemanys, aprofitant els núvols, varen atacar de matinada amb 105 bombarders la ciutat de Londres. Dues bombes varen caure en el palau de Buckingham. El rei Jordi VI i la reina en varen sortir il·lesos de miracle. La princesa Elisabeth va pronunciar una frase que més tard es va fer famosa:

Me’n alegro de que ens hagin bombardejat. Ara, com a mínim, podré mirar a l’East End als ulls.

Qui no va quedar tan ben parat va ser la capella reial, que va ser greument tocada. Els alemanys també varen tocar Downing Street, Whitehall i Trafalgar Square.

Per la seva part, les forces navals lleugeres britàniques varen bombardejar els principals ports que havien de participar en l’Operació Lleó Marí: Ostende, Calais, Boulogne i Cherbourg, mentre la RAF va enfonsar 80 gavarres en el port d’Ostende. 

A la Gran Bretanya:

La NBBS, l’estació de ràdio a sou dels alemanys, va anunciar aquella nit que tot i que la invasió no es dugués a terme en un futur immediat, els bombarders alemanys farien la vida impossible. 

A Noruega: 

Davant de les costes de Narvik es va tornar a produir una batalla naval entre la Royal Navy i la Kriegsmarine. Per segon cop, els britànics van aconseguir destruir i inutilitzar els destructors alemanys. En les dues batalles van enfonsar a nou destructors alemanys.

A Egipte:

Els italians liderats per Rodolfo Graziani varen creuar la frontera de Líbia i varen ocupar As-Sallum per avançar cap a Sidi Barrani, a uns 80 quilòmetres a l’interior d’Egipte. Aquest atac va provocar que la Gran Bretanya es veiés immersa en dos fronts.

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

El quarter general del grup naval a l’Oest va informar en el govern alemany que les interrupcions causades per la RAF, l’artilleria de llarg abast i les forces lleugeres navals, havien agafat per primer cop una importància vital. D’aquesta manera, la Kriegsmarine, que no desitjava l’Operació Lleó Marí, va afirmar que els ports d’Ostende, de Dunkerque, de Calais i de Boulogne no podrien ser utilitzat a causa del perill dels bombarders i dels canons britànics. A més, varen dir que la Royal Navy podia ara operar sense problemes pel Canal de la Mànega. En conseqüència, aquest grup naval va demanar nous aplaçaments per l’Operació.

---

Alfred Rosenberg es va reunir amb el pintor Adolf Ziegler, que acabava de tornar de Biarritz. Rosenberg li va parlar del treball en l’institut i de la reunió amb Heinrich Himmler.

A Polònia:

En una reunió amb els caps de l’administració del Govern General, Hans Frank va anunciar que estava decidit a tancar el gueto de Varsòvia per tal d’evitar, segons les seves paraules, que els 500.000 jueus que hi vivien no els fessin cap mal. Frank també els va advertir de que no tots els jueus eren “tipus desastrats”, ja que per ell podrien constituir també un “segment artesanal necessari” de la societat polonesa. Per Frank no se’ls podia substituir per polonesos perquè, en les seves paraules, aquests últims no tenien ni l’energia ni les capacitats per ocupar el lloc dels jueus. Per això considerava que estaven obligats a deixar que els artesans jueus continuessin treballant.

A França:

L’exèrcit alemany va requisar 20.000 caixes de Benedeictine, de les quals 300 s’havien d’entregar d’immediat.

En la Batalla d’Anglaterra:

A la nit, els alemanys varen atacar les ciutats de Liverpool, Swansea i Bristol. Londres també va ser una de les ciutats atacades. Una de les bombes d’efecte retardat va caure a pocs metres de la catedral de Sant Paul, però no va esclatar. L’oficial artificier Davies i el seu ajudant, el sapador Wylie, varen tenir que estar tres dies treballant per treure la bomba del cràter de vuit metres de profunditat. Els dos varen ser condecorats amb la George Cross. Una de les bombes sí que va esclatar a prop de Buckingham Palace. Tots els vidres de la façana nord varen resultar trencats, les portes varen ser arrencades i l’estucat va quedar malmès. Els monarques en aquells moments no eren al Palau.

Winston Churchill va declarar sobre aquells atacs que rebien els últims dies:

No hi ha dubte de que Herr Hitler està consumint molt ràpidament la seva força de caces i, si segueix així moltes setmanes més, s’esgotarà i arruïnarà aquesta part vital de la seva Força Aèria. 

A la Gran Bretanya:

El Times va reproduir la crida de Churchill del dia anterior a la nació i es va fer ressò a les protestes alemanyes sobre els bombardejos de la RAF. Els metges britànics, per la seva part, varen reclamar més cascs d’acer per poder circular pels carrers i prestar els seus serveis durant les alarmes.

A Egipte:

Les tropes italianes varen començar a envair Egipte per Líbia, tot i l’oposició d’alguns generals. Els italians només varen aconseguir avançar alguns quilòmetres, fins les dunes de l’oasi de Sidi el-Barrani.

A Finlàndia:

El govern finlandès va permetre deixar que les tropes alemanyes transitessin pel seu territori després de firmar un tractat amb els alemanys. Els soldats alemanys podien a partir de llavors establir forts en el nord de Finlàndia.

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va decidir donar missions a l’Exèrcit i a la Luftwaffe a Romania per organitzar la protecció de les instal·lacions i els pous petrolífers romanesos a Ploesti i preparar els serveis que hi havia a Romania per utilitzar-los en futures operacions contra la Unió Soviètica.

Més tard, Hitler es va reunir durant dues hores i mitja amb Vidkun Quisling, que acabava d’arribar d’Oslo.

---

A Berlín, després de l’atac britànic del dia anterior, Joseph Goebbels va donar instruccions per teletip a la premsa perquè fos més cauta amb les notícies per tal de no enfonsar la moral alemanya. Diversos carrers del centre varen tenir que ser desallotjats. El Börsen Zeitung va qualificar de bàrbars als pilots britànics que varen atacar la nit passada. La BBC, per la seva part, va afirmar que la Potsdamer Bahnhof havia rebut l’impacte de les bombes. Aquesta afirmació era inexacte perquè, tot i que era un dels principals objectius, la bomba que va caure més a prop de l’estació ho va fer a uns 300 metres.

A la nit, els bombarders de la RAF varen tornar a la capital, però aquest cop el bombardeig va ser de poca importància, tot i que l’alarma va durar fins les dues de la matinada.

---

Alfred Rosenberg va rebre un informe del SD confidencial sobre la conferència episcopal a Fulda i es deixava clar que aquesta vegada s’havien mostrar contraris al règim nazi. Rosenberg va enviar-li a Hitler a través de Wilhelm Brückner el seu informe sobre el comportament de l’Església a dins i fora d’Alemanya. Per la seva part, Rosenberg va rebre aquell dia Quisling.

A Holanda:

Anton Mussert va donar instruccions a Henk Feldmeijer per organitzar les SS holandeses com una divisió de la NSB, la Nationaal-Soclistische Beweging.

En la Batalla d’Anglaterra:

Els bombarders alemanys varen atacar per sorpresa les fàbriques Supermarine de Southampton causant greus desperfectes i provocant la mort de 70 persones. A la nit, la Luftwaffe va continuar atacant Londres amb 180 bombarders.

A la Gran Bretanya: 

Prèviament a l’atac alemany, el primer ministre Winston Churchill va pronunciar un discurs per l’emissora de ràdio de la BBC, on va exaltar l’heroisme dels londinencs i els va prometre la victòria final i va definir als nazis com uns assassins. El primer ministre, però, va advertir als seus conciutadans de que si finalment es produïa una invasió alemanya en les illes britàniques no tardaria gaire i, per aquest fet, considerava la pròxima setmana i les següents com un període molt important de la història britànica. Els va advertir de que els alemanys feien tots els possibles per conquerir el domini de l’aire sobre Anglaterra, però també els va dir que fins ara havien fracassat. Agafant referents històrics, Churchill els va recordar quan l’Armada espanyola s’aproximava al Canal de la Mànega, mentre Drake es preparava per vèncer; o també en l’època que Nelson va defensar les illes davant l‘exèrcit francès de Napoleó Bonaparte.

A Noruega:

Davant de les costes de Narvik es va produir una batalla naval entre la Royal Navy i la Kriegsmarine. En aquella batalla els britànics van aconseguir enfonsar i inutilitzar alguns destructors alemanys.

Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler es va reunir amb Alfred Rosenberg i aquest li va exposar les seves actuals ocupacions i li va demanar que visités l’exposició Grandesa alemanya abans de la inauguració en novembre. Hitler va acceptar-ho. A continuació, el dictador va llegir el seu acord amb el OKW i el va aprovar i va estar d’acord en que els oficials fessin un curs d’instrucció en idees nacionalsocialistes. Precisament, Rosenberg havia escrit a Hermann Göering sobre aquest tema. El Reichsleiter també va informar al dictador de la seva intenció de crear instituts d’Escola Superior a Munic, Frankfurt… i va anunciar la imminent publicació d’un escrit sobre la pau de Westfàlia. Hitler, per la seva part, va elogiar la revista Art en el Tercer Reich i Rosenberg el va informar sobre una exposició que volia fer i li va encarregar que els futurs encàrrecs els encarregués a Robert Scholtz. Després li va demanar que firmés la concessió de plens poders en el tema ideològic i li va proposar la dissolució de l’APA. Hitler, per la seva part, li va demanar aplaçar la publicació del seu bolletí: Creiem en una Alemanya sencera fins després de la guerra. El dictador també lamentar atacar als britànics, tot i que a la vegada va dir que s’hi havia vist obligat per culpa de Winston Churchill, a qui va titllar d’idiota. Hitler va parlar llavors de Iosif Stalin i va remarcar que en el dictador soviètic no li havia fet gens de gràcia l’ocupació de Noruega. Tot i això, Hitler va augurar que la guerra amb els britànics no duraria gaire perquè creia que ja estava decidida. A l’hora de dinar, el líder alemany va parlar emocionat de Lluís I, el qual, en la seva opinió, havia fet de Munic una ciutat plena d’art. A continuació va parlar del respecte que tenia al comte Adolf Friedrich Schack, que havia construït una gran galeria en la seva època. Durant aquell àpat, Walther Hewel els va informar de la fugida de Carles II de Romania del país. Hitler, per la seva part, va lloar la figura de Boris III de Bulgària, afirmant que era un home molt intel·ligent.

---

Joseph Goebbels va respondre amb un sí a la pregunta de si la Gran Bretanya capitularia. Els militars opinaven com el ministre, mentre Hitler estava més indecís. Però les coses no anaven tal hi com havien planejat. L’Alt Comandament de la Marina va informar que no existia la menor prova de la derrota de l’aviació britànica sobre el sud d’Anglaterra i a la zona del Canal de la Mànega. L’Alt Comandament trobava aquest fet de màxima importància per jutjar la situació en el futur.

A més, aquella nit, a Berlín, els britànics varen llançar bombes en el barri governamental en un atac aquest cop de certa consideració. Una bomba va caure en el jardí de Goebbels. També varen caure bombes a l’hospital Hedwig, una de les quals va caure just a dins de l’edifici, en el patí de l’Hotel Adlon, en el jardí de l’Ambaixada nord-americana, la Porta de Brandenburg, en les oficines del Ministeri de Municions i el Reichstag es va incendiar. Totes les bombes incendiàries varen ser extingides abans de que poguessin provocar més danys. L’objectiu dels britànics era tocar la Potsdamer Bahnhof, però la bomba que va caure més a prop de l’estació ho va fer a uns 300 metres. Segons les autoritats alemanyes només varen morir cinc persones.

Arrel de l’atac del dia anterior, el Lokal Anzeiger va afirmar que els pilots britànics havien dut a terme “un dur cop a les lleis que regeixen un comportament honorable i viril en la fora de dur a terme una guerra.

---

El Ministeri de Propaganda va mostrar a la premsa una de les armes secretes dels britànics. Es tractava d’un artefacte incendiari de dues làmines de cel·luloide enganxades i amb una tauleta de fòsfor entre les dues parts. Els britànics, segons el Ministeri, el llençaven en estat humit. Quan s’assecava, al cap d’uns minuts, l’artefacte s’inflamava provocant una petita flamarada que cremava durant dos o tres minuts.

En la Batalla d’Anglaterra:

Després de molts dies de bombardejos alemanys sobre la ciutat de Londres sense trobar resistència, el govern britànic va ordenar que un gran número de canons disparessin al màxim de lluny possible contra els aparells de la Luftwaffe. Tot i que pels londinencs el principi els va semblar que es començava a defensar la ciutat, la veritat era que només es va obligar als aparells de la Luftwaffe a volar més alt. Aquella ordre no va impedir que els alemanys tornessin a atacar la capital durant la nit amb 148 bombarders. El mal temps va espatlla els atacs alemanys durant el dia.

Al migdia es va informar al Gabinet de Guerra que els bombardejos de les dues nits anteriors havien sigut bastant indiscriminats. D’immediat es va acordar que, com a acte de represàlia, els bombarders britànics que anessin a Alemanya rebessin instruccions de no tornar al país amb les seves bombes, encara que no poguessin localitzar els objectius que tenien que atacar.

---

La NBBS, l’estació de ràdio a sou d’Alemanya, va llençar una crida en la que exhortava als seus “companys” (els britànics) a fer un esforç per obtenir la pau.

---

Per la seva part, les autoritats navals alemanyes varen qualificar de anormal i inestable la RAF; la que Göering havia promès destruir i que era indispensable que no hi fos quan comencés l‘Operació Lleó Marí. L’Estat Major de la Kriegsmarine, que no veia gens clara aquesta Operació, va avisar del perill d’atacs aeris i navals britànics contra els moviments dels transports alemanys.

A França:

El govern francès va ordenar que només les persones de pares franceses podien treballar de la professió legal. D’aquesta manera s’excloïa o s’expulsava els jueus de feines com jutges, advocats, fiscals…

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va ordenar que es construïssin a Berlín sis búnquers antiaeris. Dels sis, només tres es varen acabar: el búnquer del Zoo, i els de Friedrichshain i Humboldthain. A continuació, Hitler es va reunir amb l’almirall Erich Raeder, que li va tornar a preguntar quan seria la invasió a la Gran Bretanya. Hitler no li va saber respondre. Raeder va informar després als seus subordinats de més graduació que la decisió de desembarcar a la Gran Bretanya encara no era ferma, ja que Hitler estava convençut de que s’aconseguiria sotmetre a la Gran Bretanya sense desembarcament. Raeder va afegir que Hitler no tenia pensat realitzar cap desembarcament si l’operació comportava masses riscos.

Per si de cas, Walter von Brauchitsch va començar a planificar com seria l’ocupació a les illes britàniques. En una directriu, el comandant en cap de l’Exèrcit va estipular que la població britànica masculina apte entre els 17 i els 45 anys seria, excepte si la situació local exigia fer una excepció, internada i enviada al continent.

---

A la nit, la RAF va tornar a bombardejar Berlín. L’atac no va ser de molta importància i només es varen veure algunes cases.

---

La ràdio nacional alemanya va anunciar que les seves emissions, ja reduïdes en els últims quinze dies, encara serien més breus per raons militars. El comunicat va afegir que no podien comunicar el motiu d’aquesta mesura.

A Espanya:

El general de la Luftwaffe, Wolfran von Richtofen, va viatjar fins a Sant Sebastià per entrevistar-se amb Francisco Franco, que estava estiuejant en terres basques. Franco, que es va interessar per saber com evolucionaven les operacions militars alemanyes, li va explicar que si Espanya tenia que entrar en guerra necessitava blat, carburant i altres productes. Von Richtofen li va prometre que si entrava en la guerra, Alemanya li proporcionaria aquells productes que necessitava i li va explicar que ja tenien preparades tropes especials per conquerir Gibraltar.

A la Gran Bretanya:

Segons un Informe del Servei Secret Nacional, en les zones portuàries la població mostrava signe visibles de que se’ls estava posant els nervis de punta. El Times va sortir editat amb un article sobre l’atac alemany del 7 de setembre i s’afirmava que havien destruït 117 aparells alemanys, quan en realitat havien sigut 41. Durant aquell dia es va informar en el rei Jordi VI sobre l’aflicció en el barri obrer de Londres, de manera que d’immediat es va dirigir a visitar l’escenari de la devastació, on va garantir a les víctimes que tenien tot el suport del poble britànic.

Diumenge:

En la Batalla per Anglaterra:

Després del bombardeig alemany del dia anterior a Londres, la Luftwaffe va tornar a atacar la capital britànica, atac que va continuar, nit rere nit, durant una setmana. 200 bombarders alemanys varen atacar les centrals elèctriques i les línies ferroviàries de la capital a dos quarts de vuit de la tarda. En aquest atac, els alemanys varen perdre 88 aparells, mentre que els britànics en varen perdre 21. Quan 400 avions alemanys varen travessar la costa britànica, 200 caces britànics es varen enfrontar amb ells; en la batalla aèria que va començar a continuació varen ser abatuts 28 avions alemanys, mentre que els britànics varen perdre 19 caces. 

A la tarda varen dur a Winston Churchill a un refugi antiaeri d’un barri de tradició obrera, a l’est de Londres, on 40 persones hi havien mort el dia anterior. Per ordre del rei Jordi VI aquest dia es va convertir en un dia de plegaries nacionals i es va reduir l’activitat del país. Durant aquella tarda, els britànics varen comunicar en el poble que el dia anterior havien abatut 15 aparells i que només n’havien perdut dos. Els diaris editats aquell diumenge per la nit a Londres varen parlar de que el dia anterior havien mort 400 londinencs. El Börsen Zeitung alemany va sortir amb el titular: Gran atac a Londres com a represàlia.  

A la nit, els alemanys varen atacar de nou la ciutat de Londres amb 217 bombarders alemanys. 

Hermann Göering, inclinat sobre el plànol de Londres, va estudiar el resultat dels bombardejos del dia anterior i va donar ordres per als següents atacs. 

---

El quarter general de les Home Forces va donar instruccions de que la Home Guard no es posés en estat d’acció immediata en rebre el dia anterior el codi clau Cromwell, excepte per missions especials; també va demanar que les campanes de les esglésies només toquessin per ordre d’un membre de la Home Guard que hagués vist personalment el descens de com a mínim 25 paracaigudistes i no pel simple fet de que hagués sentit el repic d’altres campanes o per qualsevol altre motiu. 

En el Reich:

A Alemanya:

A Bad Godesberg, Rudolf Hess es va reunir durant unes hores amb Albrecht Haushofer perquè volia saber quines personalitats britàniques desitjaven la pau amb ells per tal d’informar després a Adolf Hitler. Hess li va preguntar si tots els intents fallits per establir la pau havien fallat per culpa del llenguatge utilitzat i va demanar-li que concretés una entrevista en un territori neutral amb Douglas Hamilton perquè el lord tenia contacte directe amb el rei Jordi VI i Churchill quan desitgés. Haushofer el va avisar de que no seria fàcil aconseguir tal entrevista i que dubtava que aquest intent pogués produir algun fruit. Hess li va declarar que llavors reconsideraria la qüestió i li faria saber si prendrien iniciatives o no per posar-se en contacte amb els britànics.