7 de setembre de 1940

Dissabte:

En la Batalla per Anglaterra:

A les quatre de la tarda va començar la quarta fase de la Batalla d’Anglaterra; 348 bombarders de la Luftwaffe, escortats per 617 caces, varen atacar la ciutat de Londres per ordres del ministre Hermann Göering. Els britànics, però, estaven previnguts i, inclús, temien pitjors conseqüències. Durant aquell matí, el servei d’Informació del Ministeri d’Aviació va enviar un missatge a Bentley Priory alertant de que consideraven imminent el desembarcament alemany. 

El ministre de l’Aire va observar els seus aparells des d’una vessant a prop del cap Blanc-Nez, on hi havia el comandament de la Flota Aèria 2, després de baixar del seu tren, l’Asia. Johannes Fink, amb el seu uniforme, estava al seu costat i sortiria en breu amb la primera onada d’atacants. Entre ells també hi havia Albert Kesselring amb Lörzer. A prop hi havia la infermera del ministre, Christa Gormanns a punt amb les seves xeringues per si de cas. Des d’allí, Göering va coordinar el vol de la Luftwaffe per atacar just al cor dels britànics. En el moment que el cap de la Luftwaffe donava les seves instruccions, els bombarders juntament amb els caces, en dues formacions diferents, varen passar per damunt seu. En aquell moment va sonar el telèfon i Göering va enviar a la infermera Gormanns a agafar-lo. Poc després, Göering va trucar, a través de la infermera, a la seva esposa, Emmy Göering, per comunicar-li que Londres estava en flames i que era un dia històric per ells. 

Poc abans de les cinc de la tarda va sonar la primera sirena antiaèria a la capital britànica. A les sis de la tarda, a Bentley Priory varen entendre que era una incursió més violenta que les dels dies anteriors i per això varen enlairar 23 esquadrons per vigilar el sud de Londres, els aeròdroms i les fàbriques d’aviació. Els alemanys, que volaven entre 5.000 i 7.000 metres d’altura, varen dirigir els seus primers atacs al port de Londres i a l’East End. Els molls van quedar destruïts per les flames després de llençar bombes sobre l’arsenal de reial Woolwich i el riu Tàmesis es va incendiar pel petroli, el sucre i el rom que va caure l’aigua. Per culpa de 300 tones d’explosius varen cremar Poplar, Limehouse, Tower Bridge, Tottenham, West Ham… A la localitat de Silvertown, la població va quedar rodejada per les flames i va tenir que ser evacuada per l’aigua. Les altes temperatures d’aquella jornada, uns 30 graus, no varen ajudar als britànics. Els alemanys també varen atacar altres arsenals, fàbriques, dipòsits, centrals elèctriques… Els primers en veure els bombarders alemanys varen ser els homes del Cos d’Observació situats a la cima de la Universitat Transmiten. Poc després de les sis, l’Esquadró 609, un dels cedits en reforç a Keith Park per protegir les fàbriques Brooklands-Windsor, va interceptar els bombarders alemanys que estaven sobre Londres. 

Des del cap Blanc-Nez, Göering va retransmetre el seu discurs radiofònic per tota la nació sobre la destrucció de Londres. El ministre els va dir que ell tenia la direcció de la Luftwaffe en la lluita contra Gran Bretanya i els va informar de que per primer cop Londres havia patit un atac de dia. Després d’aquesta declaració, Göering va tornar al seu tren especial. Un locutor alemany va radiar durant aquella jornada:

El cor de l’Imperi britànic s’ha entregat a l’atac de les forces aèries alemanyes.

A les 20:10, uns altres 180 bombarders varen tornar a atacar per augmentar els temors de la població londinenca. Els aparells, que es guiaven pel resplendor del foc, llançaven bombes explosives de 50, 250 i 500 quilograms deixant-ne caure un total de 352 tones d’explosius, HE, i 440 bidons inflamables. L’objectiu van ser les zones residencials per desmoralitzar la població per tal de forçar el govern britànic a firmar la rendició. Les sirenes antiaèries varen ressonar immediatament. Els bombers no varen poder apagar els incendis fins l’endemà, lluitant contra nou incendis que varen fer necessari la intervenció de més de 100 autobombes. Només en un incendi en els molls de Surrey en varen fer falta 300. En total van morir 436 persones i 1.600 van quedar ferides. Moltes de les víctimes mortals provenien dels barris més humils, ja que els seus edificis eren més vulnerables. A més, un caça britànic, abatut quan disparava contra un bombarder alemany, va xocar contra el refugi antiaeri d’una família. Les tres persones que hi havia varen morir a l’instant. L’atac alemany va ser tan mortal i destructiu perquè, en part, les defenses britàniques eren molt dèbils, ja que només disposaven de 92 canons antiaeris per defensar la ciutat de nit. A part, els alemanys varen aconseguir que tots els ferrocarrils que eren al sud de la capital, vitals per la defensa en cas d’una invasió, es varen trobar bloquejats. Quan es va veure que no eren capaços de defensar-se, es va decidir reorganitzar les defenses de la ciutat amb el general Frederick Pile, el comandant en Cap de les Forces Antiaèries, al capdavant.

Un cop acabat l’atac, els britànics varen publicar un comunicat en el que varen informar de que havien sigut provats diversos incendis en instal·lacions industrials i que les instal·lacions de la xarxa de distribució d’electricitat i altres serveis públics havien patit diversos desperfectes i algunes vies de comunicació havien sigut tocades. A més, els dipòsits, segons el comunicat, havien sigut objecte de diversos atacs i es va avisar de que les informacions dels morts no serien facilitades fins més endavant. 

Després de l’atac, Adolf Hitler va ordenar destruir els aeroports de les ciutats britàniques. Aquells atacs es van perllongar durant 57 dies i es varen conèixer com els Blitz (llamp, en alemany). Per tenir encara més potència, els alemanys varen tenir l’ajut dels caces italians, tot i que no varen tenir gaire èxit i varen patir moltes baixes. La Luftwaffe portava dos mesos preparant aquell atac per destruir els aeròdroms de la RAF.

Preveient que serien envaïts en breu, els caps de l’Estat Major britànic varen avaluar un informe sobre una possible acció alemanya contra el Regne Unit. L’informe citava que el moviment cap a l’est i el sud de barcasses i naus petites amb rumb a ports situats entre Ostende i Le Havre suggeria que la data de la invasió era molt pròxima, ja que aquestes naus no es traslladarien amb una antelació innecessària a ports tan exposats als atacs dels bombarders. Aquesta teoria es veia reforçada en l’informe pel sorprenent potencial de la força aèria alemanya desplegada entre Amsterdam i Brest, i per l’increment d’aquesta força pel traslladat des de Noruega de 160 bombarders d’ampli radi d’acció, i per les unitats de bombarder en picat de curt abast que havien sigut traslladades a aeròdroms més avançats de la zona del Pas de Calais. A més, els britànics sabien que els alemanys havien cancel·lat tots els permisos dels seus soldats pel dia següent. També es deia que quatre alemanys, tot i que en realitat era un alemany i tres holandesos, capturats el dia 3 després de que desembarquessin en un bot de rems a la costa sud-est, havien confessat ser espies per vigilar els moviments militars britànics, i es va ordenar que tothom estigués preparat en el curs de les següents dues setmanes per informar dels moviments d’unitats de reservistes a la zona Oxford-Ipswich-Londres-Reading. Per acabar, l’informe deia que les condicions de la Lluna i les marees durant el període d’entre el 8 i el 10 de setembre eren molt favorables per una invasió per mar a la costa sud-est. Aquestes deduccions es varen fer arribar als caps dels Estats Majors a dos quarts de sis de la tarda. 

A les vuit del vespre, el Comitè d’Intel·ligència Conjunta britànica, presidit per Victor Cavendish-Bentinck del Foreign Office, va donar l’alarma, sota el nom clau de Cromwell, per indicar que l’assalt alemany era imminent. Aquesta va ser la única vegada que es va donar aquesta alarma. Més tard, el propi Bentinck va dir que ell aquell dia estava absent i que el seu substitut havia sigut el qui havia donat l’alarma. Ràpidament es varen mobilitzar totes les tropes, que varen quedar quarterades esperant als alemanys, i van fer sonar les campanes de les esglésies per avisar a la població. El toc de campanes per tot el país només va servir per fer escampar rumors de que paracaigudistes alemanys estaven sent llançats a l’illa. També es va transmetre a totes les formacions de l’àrea de Londres i al 4º i 7º Cossos de reservistes en el quarter general una ordre perquè estiguessin preparats per una invasió sense més avís. A la fàbrica Supermarine de Southampton va córrer el rumor de que s’estava produint el desembarcament alemany i els obrers es varen preparar per defensar els seus tallers. A més, els britànics varen destruir ponts i els cavalls de Frisa varen tallar les carreteres. Els Home Guard varen patrullar pels camp. Tres oficials d’una brigada de Lincolnshire varen morir en trepitjar unes mines. Posteriorment es va veure que informacions que s’havien donat no eren exactes, com la presència de llanxes alemanys a prop de la costa. Al mateix temps, els Royal Enginners varen destruir diversos ponts i algunes persones varen morir quan varen trepitjar unes mines que havien sigut posades a l’últim moment.  

En el Reich:

A Alemanya:

Després de l’abdicació de la nit anterior de Carles II de Romania, Hitler es va reunir amb el seu entorn, entre altres Alfred Rosenberg, i va parlar amb menyspreu dels romanesos. El dictador li va preguntar a Rosenberg si coneixia personalment a Ion Antonescu. El Reichsleiter li va contestar que no, però el va informar sobre la seva posició. Després varen parlar de l’Est i Hitler li va assegurar que volia construir-hi les millors instal·lacions culturals. 


Reinhard Heydrich, el cap del Servei de Seguretat (SD), va parlar d’un pla per assassinar la classe dirigent polonesa, l’Església i la noblesa, sense oblidar a tots els jueus. Heydrich només complia els desitjos de Hitler, que havia ordenat acabar amb tots els membres de la intel·ligència polonesa. Després de que es redactés el pla de Heydrich, es varen fer arribar a la cúpula nazi els primers informes del cap de l’Estat Major de l’Exèrcit, el general Franz Halder, sobre les dimensions que tindria el pla d’extermini a la població jueva previst a Polònia. En llegir el pla, Heinrich Himmler va dir que el seu objectiu havia sigut sempre per ell inalterable, que no era altre que aconseguir la puresa de la raça.


Arrel de l’atac britànic del dia anterior a Berlín, el Börsen Zeitung va treure un article que deia:

Mentre que l’atac de la força aèria alemanya es dur a terme sobre objectiu purament militars, un fet que reconeixen la premsa i la ràdio britànica, la RAF no sap fer una altra cosa que atacar contínuament objectius no militars a Alemanya. Un exemple perfecte va ser el criminal bombardeig del centre de Berlín de la passada nit. En aquest només es varen veure afectades vivendes i ni un sol objectiu militar.

El diari va arribar a dir que tots els objectius militars a Alemanya estaven perfectament protegits per canons antiaeris i, per aquest motius, els britànics llençaven les seves bombes sobre les vivendes civils sense protecció.

A partir d’aquell dia, tots els noticiaris dels cinemes es varen unir en un de sol i des del novembre es varen titular: Deutsche Wochenschau. 

A França:

Himmler aquell dia es trobava a Metz i davant dels oficials de les SS els va dir que la policia no es podia concebre sense les SS i va afirmar que havien de formar part de l’educació nacional política que estaven edificant en aquells moments. Va assegurar que en els seus onze anys com a Reichsführer de les SS sempre havia tingut l’objectiu de crear l’Ordre de la Sang per difondre la idea de la sang nòrdica per tal d’apoderar-se de l’alta política i privar d’ella als demés que no tinguessin aquesta sang. Llavors, el líder de les SS va dir que aprofitant la guerra formaria batallons de vigilància i els sotmetria a un entrenament de tres mesos perquè s’aprengués a lluitar contra les demés races per tal d’eliminar aquests homes, a qui considerava negatius pel poble alemany, per ajudar a la comunitat popular alemanya i per apropiar-se dels seus béns perquè en poguessin gaudir els alemanys.

A Polònia:

El líder del Consell Jueu de Lódz, Chaim Rumkowski, convidat per Emanuel Ringelblum, va visitar el gueto de Varsòvia, on va parlar meravelles de la situació del seu gueto. Però quan li varen preguntar per què la mortalitat era tan alta, Rumkowski no va contestar. A Varsòvia, mentrestant, durant aquell dia fins el dia 9 es varen produir detencions aleatòries per part de les autoritats alemanyes. Els detinguts passaven la nit a la presó de Pawiak.

A Itàlia:

El dictador Benito Mussolini va ordenar en el seu Exèrcit a Líbia que iniciés una ofensiva per terra contra Egipte, tot i que no estaven preparats per una operació d’aquell calibre.

A Romania:

Aquell dia es va aprovar el Tractat de Craiova on s’obligava en els romanesos a retornar a Bulgària la regió de la Dobrudja meridional. A més, s’efectuava un intercanvi de poblacions.

6 de setembre de 1940

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va convocar a Erich Raeder, el general Alfred Jodl, el cap de l’oficina d’operacions de l’Estat Major de la Wehrmacht, Adolf Heusinger, i a Hermann Göering en una conferència a Berlín per parlar de l‘Operació Lleó Marí. Raeder va plantejar obertament a Hitler evitar l’Operació, ja que no s’havia aconseguit eliminar la RAF, i va exposar que Gibraltar i Suez representessin l’objectiu principal per la continuació de la guerra. L’almirall va afirmar que era precís expulsar la Gran Bretanya del Mediterrani abans de la possible entrada a la guerra dels Estats Units. El general Jodl va declarar que estava d’acord amb el pla de Raeder, però va afegir-hi que necessitarien obtenir la cooperació del govern de Vichy i la d’Espanya. Göering també va estar d’acord amb ells, i va preveure una intervenció de tres grups d’Exèrcits: un d’ells obriria pas a través d’Espanya direcció a Gibraltar, el segon aterraria a Marroc per controlar l’Àfrica del nord francesa, i el tercer pels Balcans s’havia d’apoderar dels Dardanels i d’Ankara per marxar sobre Suez mentre els italians començarien una ofensiva sobre Suez per l’oest. Però Hitler hi va veure inconvenients en el pla de Göering perquè pensava que situaria Turquia al costat dels Aliats, i creia que abans s’hauria de convèncer a Benito Mussolini perquè cooperés juntament amb els francesos, cosa que creia que no seria fàcil. Hitler els va intentar tranquil·litzar en dir-los que estava convençut que no seria necessari cap desembarcament a Anglaterra perquè estava segur de la derrota britànica. El dictador també els va parlar del seu propòsit d’establir una Unió d’Alemanya del Nord.


En una reunió en el Ministeri de Propaganda, Hans Hinkel va comunicar que tot estava preparat per treure de Berlín cap a l’Est a 60.000 jueus en un termini de quatre setmanes. Els 12.000 restants desapareixerien en un altre termini de quatre setmanes, va assegurar.


A la nit, els britànics varen atacar novament Berlín. Tot i la contundent artilleria antiaèria, els alemanys varen ser incapaços de destruir un bombarder britànic. Els britànics varen aconseguir provocar dos grans incendis en la zona nord-centre de la capital. L’incendi més gran va cremar el dipòsit de mercaderies de l’estació de ferrocarril de Lehrter, com també l’estació de ferrocarril de la Schussendorfstrasse.

A Polònia:

Aquesta jornada va ser fins la data el dia que més divisions alemanyes varen començar a desplaçar-se cap a les regions poloneses annexionades a Alemanya i cap a la frontera soviètica, on hi havia reunides llavors 35 divisions, sis de les quals eren blindades. 


A Varsòvia, Chaim Rumkowski va arribar al gueto de Varsòvia per parlar de les condicions del gueto que ell liderava, el gueto de Lódz. Rumkowski va parlar meravelles del seu gueto. 

A la Gran Bretanya:

Després dels últims atacs alemanys a les instal·lacions portuàries al llarg de la costa meridional, els britànics varen donar la senyal groga davant una possible invasió.


Winston Churchill va donar el balanç de les incursions alemanyes sobre Gran Bretanya durant el mes d’agost: 1.075 civils morts, dels quals 335 són dones i 113 nens. 

En la Batalla d’Anglaterra:

Una flota de petites embarcacions alemanyes varen arribar als ports de la Mànega i el Pas de Calais, de Bèlgica i Holanda, per reunir-se amb embarcacions més grans. En total eren 168 vaixells de transport, 1.910 xalanes, 419 remolcadors i uns 1.600 guardacostes. A la nit varen ser atacats per avions Blenhiem.

Durant aquella nit, tots els creuers, destructors i embarcacions més petites varen rebre l’ordre de mantenir les calderes a pressió, en alerta 1, davant d’una invasió imminent en les següents 12 hores.   

A Romania:

El rei Carles II va abdicar a favor del príncep Miquel de 18 anys després de ser pressionat per Ion Antonescu i sota amenaça d’assassinat. El rei abdicat se’n va anar a l’exili, a Suïssa, amb la seva amant Magda Lupescu en un tren especial de 10 vagons carregats al límit.

A Canadà:

A Halifax, Nova Escòcia, els nord-americans varen entregar en els britànics els sis primers destructors nord-americans. 

5 de setembre de 1940

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

El bisbe protestant de Württemberg, Theophil Wurm, que s’havia queixat per carta el 19 de juliol al ministre Wilhelm Frick pel programa d’eutanàsia i no havia obtingut resposta, li va tornar a escriure per preguntar-li si Adolf Hitler estava al corrent d’aquest assumpte i si ho aprovava.

A Luxemburg:

Les autoritats alemanyes varen presentar les Lleis de Nuremberg de 1935 i es varen apoderar dels 355 negocis pertanyents a jueus que hi havia a Luxemburg.

En la Batalla d’Anglaterra:

Els alemanys varen dirigir-se cap a Biggin Hill, però abans varen atacar Croydon per desviar l’atenció. Quan tornaven, els bombarders varen ser atacats per mitja dotzena de Spitfire. Liverpool va ser novament bombardejada.

A Itàlia:

En la Biennal de Venècia, el cineasta Veit Harlan amb la seva esposa, l’actriu Kristina Söderbaum, i l’actor principal, Ferdinand Marian, varen presentar una pel·lícula suposadament dedicada a Joseph Ben Süsskind Oppenheimer, anomenat Jud Süss, un famós jueu del segle XVIII que estava al capdavant de les finances del duc de Wurtemberg. La pel·lícula, tot i estar basada en un personatge real, era una ficció grossera realitzada amb el suport de Joseph Goebbels, que presentava els jueus com avariciosos, mentiders i hipòcrites.

A la Gran Bretanya:

Davant la possibilitat d’un pacte amb els soviètics i els rumors de que aquests exigissin concessions territorials, Winston Churchill va ser clar a la Cambra dels Comuns quan va reconèixer que no era la seva intenció cap tipus de canvi territorial durant la guerra, excepte que es realitzés amb el lliure consentiment i la bona voluntat de les parts.


El Reconeixement Fotogràfic Britànic va registrar un increment del número de barcasses a Ostende.

A la Costa de l’Or (l’actual Ghana):

Els primers avions britànics, empaquetats en caixes, varen arribar a Takoradi per establir una ruta aèria cap a Egipte.

4 de setembre de 1940

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

A Berlín, al migdia, Adolf Hitler es va reunir amb Hans-Heinrich Lammers per parlar sobre Noruega. En sortir d’aquesta reunió es va trobar amb Alfred Rosenberg i varen anar a dinar, juntament, entre altres, Martin Bormann i Walther Hewel. Hitler va culpar al Ministeri d’Afers Exteriors de tots els problemes que havien tingut a Noruega. Rosenberg li va indicar que Josef Terboven actuava seguint les ordres de Theodor Habicht. El Reichsleiter, canviant de tema, li va relatar que en un palau Rothschild de París havien trobar grans tresors, entre altres coses una caixa amb busts de porcellana de Frederic el Gran.

A la tarda, Hitler es va reunir amb Joseph Goebbels per parlar de la intervenció d’Espanya en el conflicte. Després de reflexionar-hi una estona varen arribar a la conclusió de que després de la Guerra Civil espanyola, que havia provocat dos milions de morts, Espanya tenia poca capacitat de maniobra per entrar en una altra guerra. Després es varen dirigir al Palau d’Esports per inaugurar com cada any la campanya hivernal d’ajuda. Fins l’últim moment, l’assistència del líder alemany es va mantenir en secret per temor a que els bombarders britànics, aprofitant una capa de núvols, ataqués la capital. El Ministeri de Propaganda va ser l’encarregat d’avisar a la premsa de que Hitler apareixeria per pronunciar un discurs.

Hitler, davant de milers d’auditors, la gran majoria infermeres, assistents socials alemanys i periodistes com William Shirer, va pronunciar un enèrgic discurs on va assegurar que si els britànics declaraven que atacarien les ciutats alemanyes amb grans contingents ells destruirien les seves. També va dir que estava cansat del paper dominant de l’Imperi britànic al llarg de la història i que els atacs que ells produïen no eren res comparat amb els que ells feien sobre territori britànic. El dictador va definir a Winston Churchill com “aquest cèlebre corresponsal de guerra” i va assegurar que per un caràcter com el de Duff Cooper no hi havia paraules i que només els bavaresos tenien una paraula que expressava adequadament a aquests homes: Krampfhenne (vella gallina nerviosa). També va afirmar que les paraules de Churchill o d’Anthony Eden no significaven res pel poble alemany i que en el millor dels casos només els feia gràcia. El públic el va aplaudir de seguida efusivament. Hitler, però, va reconèixer que Churchill feia una demostració del seu últim invent, el raid nocturn, però va dir que atacava de nit perquè no podia atacar de dia, mentre que els avions alemanys podien volar sobre territori anglès tots els dies. A continuació els va confessar que durant els últims tres mesos no havia contestat els atacs britànics amb l’esperança de “posar a fi a tota aquesta maldat” i que Churchill s’ho havia pres com un signe de debilitat, però va prometre que ara contestaria nit darrere nit i va assegurar que mentre l’aviació britànica llençava 2.000, 3.000 o 4.000 quilograms de bombes, ells llençaven en una nit 150.000, 200.000, 300.000 o 400.000 quilograms. El públic el va tornar a aplaudir efusivament. El líder alemany va exclamar que la Gran Bretanya seria aniquilada sí o sí posant fi al treball dels bombarders britànics, que els va anomenar pirates nocturns, si continuaven augmentant els seus atacs a les ciutats alemanyes. El públic va tornar a aplaudir efusivament, sobretot els més joves, que es varen aixecar dels seus seients per cridar la seva aprovació. Hitler va assegurar que els avions de la RAF en prou feines aconseguien creuar el Mar del Nord i va afirmar que llençaven les bombes sobre districtes residencials, granges, pobles o qualsevol punt on hi brillés una llum. Irònicament, va dir:

A Anglaterra estant plens de curiositat i no paren de preguntar: Per què no venen? No es preocupin, no es preocupin. Ja vindrà. Ja vindrà.

El dictador va concloure el seu discurs en dir que un dels dos imperis quedaria destruït, i va prometre que no seria el nacionalsocialista. El públic, sobretot el femení, va cridar a la vegada: Mai!. El discurs no va ser retransmès en directe, però sí que va ser gravat i fos dues hores més tard de que acabés.

A tres quarts de dotze de la nit, els avions britànics es varen presentar de nou i varen sobrevolar la ciutat durant dues hores. Una bomba va caure en el zoològic i va matar a un policia.

A França:

Les noves unitats voluntàries franceses varen ser quarterades en les barraques de Borgnis-Desbordes a Versalles, sota el comandament del coronel Roger Labonne, que va entrenar als primers 828 oficials, sots-oficials, classes i soldats.

En la Batalla d’Anglaterra:
Els bombarders alemanys varen atacar a una fàbrica d’aviació a Brookland, seu de les fàbriques Vickers Armstrong, que construïen els bombarders Wellington. 14 Ju 87 varen aconseguir passar totalment desapercebuts de les defenses britàniques i varen seguir la via ferroviària dels Southern Railways. Finalment varen arribar al seu objectius i varen atacar ràpidament el seu objectiu. Dos d’ells varen ser destruïts, però varen aconseguir llençar sis bombes que varen causar 88 morts i 600 ferits, a més de que varen aturar la producció de les fàbriques durant quatre dies. Quan estaven a prop de Clandon tornant cap a les seves bases, els Ju 87 es varen veure sorpresos pels Hurricane. Al final de la jornada, els alemanys varen perdre 25 aparells per 17 dels britànics. Liverpool va ser novament bombardejada durant aquell dia.

3 de setembre de 1940

Dimarts:

En la Batalla d’Anglaterra:

La RAF i la Luftwaffe van protagonitzar una increïble batalla sobre Kent. 50 bombarders Do 17 escortats per 80 Bf 110 i 40 Bf 109 varen volar per sobre de Thames Estuary per colpejar els aeròdroms de la RAF a North Weald, Hornchurch i Debden. Tots tres aeròdroms varen ser atacats, però els danys es varen poder reparar. A Biggin Hill els alemanys hi varen produir dues incursions menors. Liverpool també va ser bombardejada durant aquella jornada. Per aquells atacs, els alemanys varen perdre 17 caces i 8 bombarders, mentre que la RAF va perdre 20 caces i 2 bombarders. Quedava clar que la RAF estava lluny de ser destruïda com volien els alemanys, i Wilhelm Keitel va ordenar en una directriu endarrerir l’Operació Lleó Marí fins el 21 de setembre de 1940. Les ordres pel llançament de l’atac serien donades segons Keitel el dia 11 de setembre, tot i que ja va avisar de que tots els preparatius eren susceptibles de ser anul·lats fins 24 abans de l’hora zero. Com a resposta a aquells atacs, a mitja nit la RAF va atacar per tercer cop la ciutat de Berlín, causant aquesta vegada més morts i més destrucció.

En el Reich:

A Alemanya:

Joachim von Ribbentrop va redactar un segon memoràndum per al govern soviètic, aquest cop en uns termes més dures, en que afirmava que Alemanya havia violat el Pacte de Moscou en permetre que els romanesos es quedessin la meitat de la Transilvània hongaresa, perquè, segons el ministre, la Unió Soviètica havia comès una greu falta annexionant-se els Estats Bàltics i dues províncies romaneses sense consultar-ho prèviament. 


Friedrich Paulus va ser traslladat a l’Alt Comandament de l’Exèrcit com a cap de la Secció Primera de l’Estat Major. Només posar-se a treballar en el seu nou càrrec es va trobar amb uns plans no desenvolupats sobre un atac contra la Unió Soviètica i se li va ordenar que continués amb els nous plans.


Karl Haushofer va enviar una carta al seu fill Albrecht Haushofer, que es trobava a Londres, per comunicar-li que tot estava ben preparat per un atac massiu contra la Gran Bretanya i que només faltava que Adolf Hitler premés el botó i li va confessar que es preguntava si de veritat no hi hauria una manera per tal d’evitar l’Operació Lleó Marí i que creia que hi havia tal possibilitat de diàleg després de que Rudolf Hess li comuniqués que intentaria trobar una solució. En acabar la carta li va preguntar en el seu fill si seria es podria parlar de tal assumpte en un lloc neutral amb un intermediari que podria ser Ian Hamilton o Douglas Hamilton

A Holanda:

A La Haia, Hermann Göering va convocar una reunió amb Beppo Schmid, Albert Kesselring i Hugo Sperrle amb els seus Estats Majors en un pavelló. El ministre els va modificar categòricament les instruccions que havia donat a les seves tres flotes aèries i va permetre al Comandament de l’Aviació que els caces descansessin durant uns dies, fet que va beneficiar als caces britànics. En preguntar en quines condicions es trobava el Comandament de l’Aviació de caça britànica, Kesselring li va assegurar que els caces britànics estaven liquidats. Sperrle, més caut, va afirmar que encara disposaven de 1.000 aparells. Kesselring llavors va continuar amb el seu relat en afirmar que els aeròdroms del sud de Londres havien sigut destruïts i va demanar atacar la capital ara que, en la seva opinió, es trobava indefensa. A més, va assegurar que la majoria dels esquadrons de defensa havien tingut que refugiar-se més al nord. Göering els va confessar que Hitler volia que Londres fos castigada i que ell (Göering) es preguntava si els caces britànics havien disminuït suficientment perquè una operació d’aquesta envergadura pogués tirar-se endavant sense que representés un risc per als bombarders alemanys. Sperrle va respondre amb un no. Kesselring amb un sí. Sperrle es va defensar de la seva resposta demanant atacar sobre els aeròdroms. Schmid li va donar suport recordant les instruccions del seu Estudi Blau. Però Kesselring va continuar obstinat amb la idea d’atacar la capital perquè considerava que no podrien destruir els caces britànics a terra i, per això, creia que se’ls havia d’obligar a sortir i considerava que l’única manera perquè sortissin era atacant Londres. La conferència va acabar amb l’aprovació de la idea de Kesselring d’atacar Londres per fer sortir els caces britànics, que era la idea que més agradava a Göering perquè preferia destruir abans el Comandament de l’Aviació de Caça que les grans ciutats britàniques. 

A la Gran Bretanya:

Un poc abans de l’alba, un espia alemany i tres espies holandesos varen arribar en barca a la costa meridional de la Gran Bretanya. Primer varen arribar dos holandesos a prop de Hythe, al sud-oest de Folkestone, procedents de Touquet. La seva missió era informar sobre les defenses costeres, la potència i els desplaçaments de l’exèrcit britànic i sobre la RAF. Els dos varen ser detinguts al cap de poques hores de desembarcar quan una patrulla els va descobrir rondant per la platja amb  un parell de sabates de recanvi penjant del coll. A més, anaven equipats amb un aparell emissor de ràdio. Una mica més tard, dos espies més, un d’ells era l’alemany, varen arribar a Dungeness i allí es varen separar. L’alemany es va posar a instal·lar una antena en la copa d’un arbre i va començar a llençar missatges. El segon, però, va ser detingut en demanar sidra en un pub fora de les hores autoritzades per la consumició de begudes alcohòliques. El seu company va ser detingut el dia següent. Els quatre varen ser duts a judici. Tres d’ells varen ser penjats al desembre. El quart, un holandès, va continuar a presó durant tota la guerra i després va continuar tancat a Holanda

En els Estats Units:

Els nord-americans varen fer les primeres entregues de destructors, 50, a la Gran Bretanya després d’arribar a un acord comercial.

A Romania:

Després de que Romania cedís territoris per les pressions alemanyes i italianes, la Guàrdia de Ferro va fer un intent fallit per prendre el poder. Per aquest cop d’Estat, el rei Carles II va decidir nomenar primer ministre el general Ion Antonescu, que va instaurar una dictadura militar.

2 de setembre de 1940

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va ordenar passar a la segona fase de la Batalla d’Anglaterra llançant importants atacs contra objectius econòmics i militars, i especialment contra Londres.

En la Batalla d’Anglaterra:

Al matí, bombarders alemanys varen atacar les instal·lacions de la RAF a Eastchurch, Rochford, Nord Weald i Biggin Hill. A la tarda varen atacar les instal·lacions de Hornchurch, un altre cop a Eastchurch i a la fàbrica de bombarders Vickers a Brookladns, Weybridge i Surrey. Durant el dia, la RAF va destruir 27 caces alemanys i 10 bombarders, mentre que les defenses antiaèries britàniques varen destruir a 1 caça i 3 bombarders. Per la seva part, la RAF va perdre a 20 caces i 10 pilots varen morir durant l’atac. A la nit, els alemanys varen bombardejar Londres i Liverpool. Els britànics varen informar precisament aquella nit que durant l’agost havien mort 1.075 civils en els Blitz

En els Estats Units:

Mitjançant un acord de l’executiu que li permetia saltar-se el Congrés, Franklin Delano Roosevelt va enviar a la Gran Bretanya 50 destructors de la Primera Guerra Mundial a canvi de la cessió durant 99 anys de bases navals i aèries en sis colònies britàniques entre les Bahames i la Guyana britàniques, les bases del Carib i les Bermudes.

1 de setembre de 1940

Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va ascendir a general d’infanteria a Alexander von Falkenhausen, que estava retirat, perquè fos comandant militar de Bèlgica i en el nord de França.


Durant aquell dia va començar el moviment d’embarcacions des dels ports alemanys del Mar del Nord cap als ports de desembarcament del Canal de la Mànega per dur a terme l’Operació Lleó Marí. A més, baró Von Falkenstein va afirmar que des del 8 d’agost les pèrdues respectives de la RAF i de la Luftwaffe havien sigut de 1.217 i de 477 aparells i, per tant, va concloure que els caces britànics estaven en molt mal estat. El baró va assegurar que si els atacs alemanys continuaven igual al mes de setembre podrien debilitar de forma notable els ports i els llocs de producció britànics.


A Berlín, arrel de l’últim bombardeig britànic, el recinte zoològic va quedar acordonat durant tot el dia. A la nit, els britànics varen tornar a la capital britànica, però no varen aconseguir fer un atac de consideració.

A França:

A Than, Alsàcia, es varen fundar les primeres cèl·lules de la que s’anomenaria la setena columna d’Alsàcia, una organització clandestina al servei del comandant en cap de l’exèrcit francès per tal de que alliberés França.

A Polònia:

A Varsòvia, en motiu del primer aniversari de la invasió alemanya a Polònia, els polonesos varen fer públics uns manifests contra l’ocupació alemanya. El Partit Socialista Polonès va convocar una vaga de dues, durant la qual la població s’havia de quedar a casa. La vaga va tenir cert seguiment. El DN va exigir que la vaga durés tot el dia. Unes quantes desenes de joves es varen passejar pel carrer de Leszno portant xapes blanques i vermelles (la bandera polonesa) i unes altres amb el lema: Visca Polònia!

A la Unió Soviètica:

A Moscou, Werner von der Schulenburg va entregar-li a Viatxeslav Mólotov un llarg memoràndum de Joachim von Ribbentrop en que li explicava i li justificava la conferència de Viena del 30 d’agost, en que Hongria es quedava la Transilvània Septentrional de Romania. El ministre soviètic va anotar que els alemanys ara s’havien mostrat distants i més reservats de l’habitual.

En la Batalla d’Anglaterra:

La 2º Flota Aèria va enviar 120 aparells a atacar la base aèria de Biggin Hill, Tilbury, Eastchurch i Detling, després de creuar la ciutat portuària de Dover. Un cop més els britànics els varen descobrir i Bentley Priory va llençar 14 esquadrons i mig. Per culpa del fort bombardeig que va patir Biggin Hill, l’Esquadró 72, que tornava de la seva missió, no va poder aterrar i va ser desviat a Croydon. Després de carregar carburant, el 72 va sortir de nou i es va topar amb 150 avions alemanys que venien del cap Gris-Nez. Biggin Hill va ser la zona més castigada del dia i, per setè cop, bombardejada mortalment. A més, per primer cop des de l’inici de la Batalla d’Anglaterra, els alemanys varen destruir més avions que no en varen perdre. Tot i això, els britànics varen afirmar haver destruït 35 aparells alemanys i que ells només n’havien perdut 31.

A Eslovàquia:

Tal i com es va acordar 28 de juliol, el SS-Hauptsturmführer Dieter Wisliceny es va convertir en conseller pels afers jueus del govern eslovac.

A Kènia:

Les tropes italianes varen ocupar Debal i Buna. Un cop finalitzada aquestes dues conquestes es varen aturar.

31 d’agost de 1940

Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

En el Berghof, a Obersalzberg, Adolf Hitler va acomiadar a dos criats seus, el Hauptsturmführer Wiebiczeck i el Oberscharführer Sander, per suposadament haver-li robat. Hitler els va enviar en el camp de concentració de Dachau durant un temps indefinit. L’assistent de Hitler a Obersalzberg, el SS-Hauptsturmführer Max Wünsche, va escriure-li una carta a Heinrich Himmler a Berlín per comentar-li els fets.


Rudolf Hess es va reunir durant tres hores amb el seu antic professor Karl Haushofer per intentar estudiar com ho podien fer per evitar l’Operació Lleó Marí.


El fins llavors cònsol japonès a Kovno, Chiune Sugihara, va ser destinat a Berlín. La seva missió era emetre visats a tots els jueus que arribessin al seu consolat perquè fugissin. 


El Börsen Zeitung va titular aquella nit sobre els darrers atacs aeris a Berlín: Pirates aeris britànics sobre Berlín.

En la Batalla d’Anglaterra:

La Luftwaffe va intensificar els seus atacs del dia anterior contra les bases d’operacions de caça britànics gràcies al bon temps d’aquella jornada. En total varen ser atacats tres aeròdroms i els britànics varen abatre 39 aparells alemanys. North Weald, Duxford i Debden varen ser atacats per Dornier escortats per caces. Els Spitfire de l’Esquadró 19 varen enlairar-se per interceptar-los. A Dover es varen incendiar 50 globus.

A la tarda, un centenar d’aparells alemanys va creuar la costa a Dungeness. Uns quants d’aquests avions es va dirigir cap al nord-est i una altra, la KG 2 del coronel Johannes Fink, va continuar recte, cap al nord. La primera onada va atacar un cop més Croydon i Biggin Hill. A Croydon, dotze bombes varen destruir un hangar i varen danyar algunes edificacions. En el curs de la batalla, els Hurricane de l’Esquadró 85 va destruir a dos Messerschmitt 109 i un Messerschmitt 110, tot i que varen perdre dos aparells. A Biggin Hill varen morir set britànics per culpa de l’atac i les línies telefòniques varen quedar tallades, fet pel qual es varen instal·lar línies de campanya. Per la seva part, el grup de Fink va arribar a Hornchurch. Ràpidament els britànics els varen perseguir i es va produir una nova batalla aèria. Aquest dia va ser fins llavors el més mortífer pel Comandament de l’Aviació de caça britànica. En total els britànics varen perdre 39 aparells i 14 dels seus pilots varen resultar morts. La Luftwaffe va perdre 41 avions.

Durant la nit, Liverpool va patir el seu quart bombardeig consecutiu.

A França:

A Lió es va reunir l’assemblea de cardenals i arquebisbes amb l’anomenada qüestió jueva com a punt principal. En la reunió es va donar conformitat a l’Estatut que estava planejant el govern de Vichy i que s’aprovaria el 3 d’octubre.

30 d’agost de 1940

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

L’Alt Comandament alemany, per iniciativa de Walter von Brauchitsch, va emetre el pla revisat de la invasió a la Gran Bretanya, l’Operació Lleó Marí, titulat: Instruccions per la Preparació de l’Operació Lleó Marí. El grup de l’atac del 9º Exèrcit, part del Grup d’Exèrcits A, salparia d’El Havre i desembarcaria a l’àrea de Brighton-Worthing, a Sussex. La primera onada havia d’assegurar el cap de la platja. En la segona, composta per dues divisions panzer, cada una amb blindats, artilleria, tropes mòbils i infanteria d’assalt, i una divisió motoritzada, seria la verdadera invasió. El paper dels panzer era sortir del cap de platja i dirigir-se cap a l’oest, direcció Portsmouth. El segon front, en mans del 16º Exèrcit, també part del Grup d’Exèrcits A, sortiria de la zona de Calais-Ostende-Anvers i desembarcaria a l’àrea de Folkstone-Dungeness, al voltant de Rye, i a Bexhill-Eastbourne. Després d’establir el cap de platja havien d’avançar cap al nord per destruir les principals reserves de l’exèrcit britànic i creuar el riu Medway. Els dos desembarcaments havien de tenir el suport de les tropes paracaigudistes, que es llançarien sobre els Downs, al nord de Brighton, per ajudar a formar el cap de platja d’assalt Brighton-Worthing, i al nord-oest de Folkstone, a Kent, per ocupar el Canal Reial Militar. L’objectiu inicial dels dos grups d’assalt era establir un ampli front des de l’estuari del Tàmesis a Portsmouth. Un cop establerts, començarien a arribar tropes i subministraments addicionals i els panzers del grup d’assalt Brighton-Worthing atacarien cap a Basingstoke, Newbury i Oxford per assegurar que podrien creuar el Tàmesis i rodejar i aïllar Londres i el sud-est en un gran moviment en pinça. La resta d’unitats, ubicades en tot el Medway i en l’estuari del Tàmesis, avançarien cap a Londres, l’objectiu dels alemanys. Tot i això, en el pla s’afegia que l’ordre d’execució de l’Operació dependria de la situació política.


A la nit, bombarders britànics varen tornar a bombardejar objectius militars a Berlín. Una de les fàbriques tocades va ser la de Siemens. L’Alt Comandament va anunciar més tard que els canons antiaeris havien impedit que els bombarders poguessin llençar les bombes i només ho havien pogut aconseguir a l’exterior dels límits de la capital.

A Àustria:

En el Palau Belvedere, el govern alemany i italià varen obligar a Romania a acceptar l’Arbitratge de Viena pel qual la regió de Transilvània septentrional passava a Hongria. Quan el ministre d’Afers Exteriors romanès, Michel Manolesco, va veure en el mapa la línia que atribuïa la meitat de Transilvània a Hongria, es va desmaiar sobre la taula en que s’havia de firmar l’acord i no va recuperar el coneixement fins que els metges el varen reanimar amb oli canforat.

En la Batalla d’Anglaterra:

Al matí, aprofitant el bon temps, la Luftwaffe va llançar 1.345 atacs contra els nou centre d’operacions dels comandaments de caça que hi havia en el sud de la Gran Bretanya. Els britànics, novament, els varen descobrir i el Comandament de l’Aviació de caça va llençar sobre els alemanys 16 esquadrilles. Sobre Biggin Hill, un dels principals aeròdroms atacats i que seria atac durant tres cops només en aquell dia, els britànics varen destruir 17 avions alemanys, mentre que només es va perdre un avió britànic. Tot i això, 39 britànics varen morir i 26 més varen resultar ferits. Els alemanys també varen atacar a les embarcacions de l’estuari del Tamesi. A la nit, els bombarders alemanys varen bombardejar amb bombes incendiàries la ciutat de Londres.

A l’hora de sopar, Trafford Leigh-Mallory, comandant del Grup 12, va aterrar a Coltishael per felicitar als pilots de l’Esquadró 242, que havien destruït 12 aparells alemanys durant el dia. En total, els alemanys varen perdre aquell dia 36 aparells. Els britànics 25.

Un cas curiós que va passar aquell dia el va protagonitzar l’as de l’aviació alemany Franz von Werra, que en la ràdio de Berlín va firmar haver destruït en una sola sortida a tres i, segurament, a quatre Hurricane a l’aire i més de cinc a terra. El cas va tenir molt de rebombori a Alemanya, on la premsa va exaltar la “seva gesta”. Però els britànics, que també varen fer ressò del cas, varen posar en dubte les xifres que havia donat el pilot alemanys en afirmar que cap esquadró havia perdut cap aparell en les condicions que afirmava Von Werra. La realitat era que Von Werra no va destruir cap aparell britànic.

En el Mediterrani:

La Royal Navy va començar l’Operació Barrets, que consistia en enviar el cuirassat Valiant, el portaavions Ilustrious i diversos bucs de guerra més per tot el Mediterrani, des de Gibraltar fins Alexandria, amb avions, armes i municions.

A França:

El govern francès va concedir a Japó facilitat militars a Tonkin, al nord de la Indoxina, i va prometre proporcionar grans quantitats d’arròs indoxinès a canvi del compromís que continuarien reconeixent la sobirania francesa a Indoxina. Diversos milers de soldats japonesos es varen traslladar a Tonquin, a prop de Hanoi.

En els Estats Units:

A Washington, l’Ambaixada alemanya va protestar contra el fet de que els nord-americans consideressin al corresponsal del Berliner Morgenpost, Colin Ross, un espia nazi i el volguessin expulsar dels Estats Units. Al cap d’unes hores, el propi Ross va fer una declaració on va negar ser un espia.

29 d’agost de 1940

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

La RAF va continuar atacant Berlín.


Com el dia anterior, Heinrich Himmler va rebre el seu tractament de massatges del doctor Felix Kersten, tot i que ja estava recuperat dels seus dolors estomacals, i varen tornar a parlar de l’aristocràcia, tant de l’alemanya com de la britànica. Himmler volia canviar el sistema de títols nobiliaris, ja que creia que l’aristocràcia estava sobrevalorada i volia, en els que no sabessin gestionar-se les seves propietats, treure’ls-hi les terres. El líder de les SS també li va explicar que volia crear una nova aristocràcia d’agricultors a l‘Europa oriental, i va defensar el món rural dient que era a on es trobava la font de la renovació, entre altres coses. Mostrant-se menys amable, Himmler li va retreure que encara conservés la seva casa a La Haia. Kersten va acceptar traslladar-se, però amb la condició de que pogués dirigir personalment el trasllat. El cap de les SS va cedir, però li va ordenar que marxés immediatament i que només es pogués estar un màxim de deu dies a la ciutat holandesa i amb l’obligació de presentar-se diàriament a l’oficina de Hans Albin Rauten.

En la Batalla d’Anglaterra:

La 2º Flota Aèria, formada per 564 Messerschmitt 109 i 159 Messerschmitt 110, varen dirigir-se a Gran Bretanya. En veure el perill que se’ls aproximava, Keith Park va ordenar enlairar els seus caces pensant que tots aquests caces protegien a bombarders. Finalment, tal hi com volien els alemanys, es va produir un combat aeri.

A França: 

El govern de Vichy va crear la Legió de Combatents. Per altra banda, Vichy va firmar l’autorització perquè contingents militars japonesos desembarquessin a Tonquin, a Vietnam del nord.

En el bàndol Aliat:

A l’Àfrica Equatorial francesa, el Camerun, Oceania i els territoris francesos de l’Índia es varen adherir a la causa de Charles de Gaulle.