8 de març de 1942

Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

A la nit, la RAF va bombardejar amb 211 bombarders la ciutat alemanya d’Essen i la fàbrica Krupp.

A Java:

A la una del migdia varen començar les conversacions de pau. El comandant de les forces armades neerlandeses, el general Ter Porten, els britàniques, els nord-americanes i els australianes no varen tenir més remei que capitular i acceptar la rendició incondicional. D’aquesta manera, les Índies Orientals varen passar a mans dels japonesos.

A Birmània:

Els japonesos varen ocupar la ciutat de Rangun i van capturar 100.000 tones de provisions que els britànics havien abandonat dos dies abans. D’aquesta manera, els japonesos impedien l’arribada de reforços a la Xina i aconseguien amenaçar la Índia.

A Nova Guinea:

Els japonesos varen desembarcar al nord-est i varen ocupar Lae i Salamaua. 

7 de març de 1942

Dissabte:

En el Reich:

A Polònia:

Al migdia, Adolf Hitler va dir en els seus convidats que l’idioma anglès no servia per expressar pensaments que anessin més enllà de l’ordre de les coses concretes, tot el contrari de l’alemany, que per això creia que Alemanya era el país dels pensadors. De l’italià va afirmar que era l’idioma dels músics. Llavors el dictador va explicar-los que a Alemanya hi faltaven poetes i es va queixar de que l’idioma alemany estigués limitat a les vocals a, e i i, i tingués masses consonants sibilants, tot i que va demanar no modificar l’idioma amb paraules de fora.

A Alemanya:

Joseph Goebbels va llegir un informe del SD i de la policia respecte el tema de la Solució Final. El ministre, que sabia que a Europa encara quedaven 11 milions de jueus, va creure que aquests haurien de ser concentrats immediatament en els camps de concentració i que després de la guerra, els supervivents, s’hi n’hi havia, havien de ser enviats a una illa llunyana com Madagascar. Però en qualsevol cas estava convençut que havien d’eliminar els jueus del continent. Goebbels va escriure en el seu Diari:

La situació és propicia per una solució definitiva de la qüestió jueva. Les generacions posteriors ja no tindran ni la força de la voluntat ni l’actitud d’alerta instintiva. Per això estem treballant bé en procedir de forma radical i coherent. La missió que assumim avui serà una avantatge i una gran ajuda pels nostres descendents.

Goebbels afegia que tots els jueus serien deportats del Govern General a l’Est en un procediment bàrbar que no es podia descriure en detall. El ministre assegurava que es liquidaria a un 60% dels jueus, mentre que un 40% seria utilitzat pel treball. Goebbels afirmava que era una lluita a vida o mort entre la raça ària i els jueus, a qui va definir com a microbi, i que Hitler era el pioner impecable i el portaveu d’aquesta solució radical. Admetia a la vegada que gràcies a la guerra podien actuar d’aquella manera, ja que en temps de pau se’ls faria impossible dur a terme tal operació i va culpar als jueus del conflicte.

A Ucraïna:

A Lvov, les autoritats alemanyes varen exigir la deportació de 33.000 persones jueves, una tercera part de la població jueva. Els alemanys varen començar les batudes basant-se en la llista de les persones sense feina. Una comissió jueva es va encarregar de la selecció de les persones capturades.

A Croàcia:

A Zagreb, l’arquebisbe Stepinac va escriure en el ministre de l’Interior de Croàcia sobre els rumors sobre imminents arrests massius de jueus que havien de ser enviats a camps de concentració. L’arquebisbe li va afegir que si aquests rumors eren certs li donava llibertat per tal de que ho impedís perquè ho considerava un atac contra ciutadans innocents. L’apel·lació de l’arquebisbe no va servir per res.

A la Gran Bretanya:

Winston Churchill va comunicar-li a Franklin Delano Roosevelt que estava disposat a sacrificar els estats bàltics per tal de mantenir a Iosif Stalin al seu bàndol. El primer ministre li va confessar que la gravetat de la situació l’havien dut a considerar que els principis de la Carta Atlàntica no havien d’interpretar-se de manera que neguessin a la Unió Soviètica les fronteres que havia ocupat quan els alemanys els havien atacat. Per aquest fet, va demanar donar llibertat total per firmar el tractat que Stalin desitgés com més ràpid millor. També li va augurar que els alemanys passarien a l’ofensiva aquella primavera i que ells tenien molt poc a oferir a l’únic país que estava lluitant contra els soldats alemanys.

En la mateixa direcció que Churchill, Stafford Cripps, l’ambaixador britànic a Moscou, va concedir una entrevista al Daily Mail, que més tard va ser publicada per la revista Life, en la qual va afirmar que per defensar Leningrad era essencial que els soviètics controlessin el golf de Finlàndia i la costa bàltica. L’ambaixador va assegurar que estava plenament convençut que el govern soviètic no exigiria més expansió territorial i que no desitjaven posar-se en els assumptes interns dels altres països. En aquesta defensa del govern soviètic, va afirmar que la Unió Soviètica era l’únic poble d’Europa que havia pogut oferir resistència a les tropes alemanyes.

A Birmània:

El 15º Exèrcit japonès va ocupar Rangun, la capital, després de l’evacuació dels britànics per la selva ordenada el dia anterior pel general Alexander.

A Java:

Després d’haver ocupar les illes Christmas amb un intens bombardeig naval, la força japonesa va tornar a Kendari. Les restes de l’esquadra holandesa es va establir a Ceilan. Els japonesos també varen ocupar l’illa de Tjebia, coneguda com l’illa de les febres, davant les costes de Sumatra.

Els japonesos anaven de victòria en victòria i el comandant en cap japonès va sol·licitar una entrevista amb el comandant en cap holandès perquè les forces australianes, holandeses, britàniques i nord-americanes firmessin la capitulació a les Índies Orientals Holandeses sota amenaça de bombardejar Bandung s’hi no acceptaven les seves condicions. Els holandesos es varen rendir i 100.000 soldats holandesos, britànics i nord-americans varen caure presoners.

A Japó:

Mentre continuaven lluitant a les Índies Holandeses i seguien avançant per Birmània, el general Moritaki Tanabe, en representació de l’Exèrcit, i l’almirall Takasumi Oka, de l’Armada, es varen reunir per preparar l’estratègia a seguir en el futur. L’Exèrcit volia continuar atacant el continent asiàtic, però l’Armada preferia atacar Austràlia, i durant uns quants dies varen debatre les futures operacions.

6 de març de 1942

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

A Berlín, Joseph Goebbels va rebre els informes de les baixes en el front oriental des de que havia començat l’any. Les xifres eren terribles, fins al 20 de febrer de 1942 havien mort 199.448 soldats, 708.351 havien quedat ferits, 44.243 havien sigut declarats desapareguts i 112.637 havien patit congelació (14.357 de tercer grau). Després de veure aquestes xifres, Goebbels va decidir no publicar-les. Per altra banda, un informe del SD advertia de que els partisans controlaven grans zones de la Unió Soviètica, i que la situació alimentària en les zones ocupades de l’Est era molt complicada i que milers de persones morien de gana.

A continuació, el ministre va revisar la premsa britànica i després un informe sobre l’estat de l’opinió a França, un informe d’Afers Exteriors sobre les relacions entre el règim de Vichy i el règim alemany, un altre informe sobre un atemptat contra Franz von Papen a Turquia i sobre un projecte d’atemptat contra el dictador portuguès Antonio de Oliveira i Salazar, un informe del Ministeri de Justícia i finalment un informe intern que resumia el to de les cartes que es rebien en el Ministeri de Propaganda. Després, Goebbels es va dirigir en cotxe, tot i la neu que hi havia a la carretera, a Brandenburg per pronunciar un discurs de més de dues hores davant dels militars. No va ser fins a mitjanit que va tornar a casa.


Aquell dia va sortir a la mar el cuirassat alemany de 42.000 tones Tirpitz, bessó del Bismarck, amb l’objectiu d’atacar la ruta aliada de Murmansk, que era per on els Aliats occidentals enviaven subministraments a la Unió Soviètica. El cuirassat va ser sorprès pel cuirassat britànic King George V i el portaavions Victorious obligant-lo a tornar a West Fiord.


En el quarter general de la RSHA, Adolf Eichmann els va dir en els caps de la Gestapo que s’havia de deportar a 55.000 jueus més des del Reich, el Protectorat de Bohèmia i Moràvia i la Marca Oriental (Àustria) cap a l’Est. Aquesta vegada la majoria de jueus vindria de Praga i Viena. Eichmann va demanar que les autoritats locals de la Gestapo anessin en compte de no incloure entre els deportats a ancians per evitar noves queixes i volia que aquests fossin enviats a Theresienstadt. A més, Eichmann els va comentar de que a partir d’ara no avisarien als jueus de les deportacions per avançat i que l’oficina local de la Gestapo seria informada de la data de sortida només sis dies abans per tal d’evitar rumors i qualsevol acció de la població per tal d’evitar tals deportacions. A continuació, Eichmann els va parlar de les dificultats del transport, ja que els únics trens disponibles eren els Rusenzüge, que portaven als treballadors de l’Est i tornaven buits. Aquests tren no podien transportar a tanta gent.

També en la mateixa reunió varen parlar de què havien de fer amb les persones de raça mixta. La solució que posaven era que patissin el mateix destí que els jueus o bé aprovar les dues propostes que havia donat Wilhelm Stuckart el 16 de febrer d’esterilitzar els mestissos de primer grau i que es dissolgués obligatòriament els matrimonis mixts després de donar temps suficient al cònjuge ari perquè és divorciés voluntàriament. Aquesta reunió es va conèixer més tard com la conferència de la segona Solució Final, tot i que el ministre en funcions de Justícia, Franz Schlegelberg, hi va posar objeccions. En la discussió que va seguir a continuació, ja que es considerava contraproduent deportar-los a l’Est com els jueus, es va arribar a plantejar la possibilitat de deportar-los a un gueto com el de Theresienstadt sense esterilització, això sí separats per sexes. L’informe de la reunió va sol·licitar en els participants que fessin arribar les seves últimes observacions en quinze dies i es va deixar més o menys clar que una altra reunió no era útil.

A més, el govern va prohibir en els jueus utilitzar el tramvia perquè, segons ells, els jueus tenien una reiterada falta de disciplina en el tramvia. Tot i això, se’ls permetia utilitzar aquest transport per anar i tornar del treball.

A Rússia:

A Klintsy, els alemanys varen transportar a 270 jueus i 30 gitanos en camions a una tanca de les afores de la ciutat, on els varen ordenar despullar-se i els varen matar a trets.

A Indonèsia:

A Java, els japonesos van ocupar Batàvia, la capital de les Índies Orientals holandeses, avui Indonèsia, sense trobar resistència i van capturar a 100.000 holandesos que es van veure abocats a una captivitat espantosa.

A Birmània:

El general Alexander, davant l’amenaça japonesa després de que les tropes índies no aconseguissin tornar a obrir la carretera entre Rangun i Pegu, capturada pels japonesos el dia anterior, va decidir abandonar Rangun.

5 de març de 1942

Dijous:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de RastenburgAdolf Hitler va ordenar que es paralitzés les obres que s’estaven fent a Obersalzberg pels problemes del Reich per finançar la guerra, que no havien previst que fos tan llarga, ja que volia que tota l’economia anés dirigida al conflicte armat. Hitler va fer enviar una carta al secretari Martin Bormann, que s’ocupava dels temes d’Obersalzberg, perquè paralitzés les obres, però aquest no va fer cas d’aquelles ordres i va continuar les obres de remodelació de la zona. Per Bormann aquelles ordres no venien de Hitler, sinó que tenia clar que eren del ministre Albert Speer, el seu enemic, i per tant no veia motius per acatar aquelles ordres. Les obres a Obersalzberg es varen paralitzar definitivament el 8 de setembre de 1944.

Per altra part, Speer i el ministre de Transports, el doctor Julius Dorpmüller, es varen reunir amb Hitler en el quarter amb l’objectiu de parlar dels problemes del transport. Speer li va explicar tots els problemes que generava, sobretot en els països ocupats, el seu pla d’augmentar la producció bèl·lica, però Hitler va creure que exagerava i pensava fermament que no era un problema tan greu com els hi semblava.


Hans Frank, que estava sent acusat per Heinrich Himmler, Martin Bormann i Hans Lammers de corrupció com a governador del Govern General, va ser convocat al tren de Lammers per fer front a les acusacions. Himmler va actuar com a fiscal i va acusar a la dona de Frank, Brigitte Frank, d’haver adquirit deu abrics de pell a preus d’ocasió, igual que les plomes, els anells i els braçalets d’or que eren dels jueus. També el varen acusar de rebutjar l’arribada de més jueus al Govern General i d’haver facturat per la seva finca de Schobernhof el comboi d’aliments i llençols. Frank, derrotat, va tenir que admetre al HSSPF Krüger com a secretari d’Estat en el Govern General, tolerant que Himmler li donés instruccions, i la promesa de rellevar al governador de Lublin, Zoerner, que s’havia mostrat contrari a les SS.

A Alemanya:

El Govern va emetre una circular en la que prohibia en els jueus la correspondència “innecessària”, comprar o abonar-se a revistes i setmanaris, utilitzar cupons de racionament sense la J, de jueu i limitava la compra i emmagatzematge de medicines, com l’ús dels aparells elèctrics.


Himmler, irritat perquè la seva Arma SS estava tenint vida pròpia i no seguia la conducta de les SS, va escriure aquell dia que allí hi veia un gran perill perquè l’Arma SS havia agafat el lema “necessitats de guerra” com havia fet la Wehrmacht sota el lema mesures per la defensa nacional. 

A Ucraïna:

A la ciutat de Feodosia, a Crimea, com a conseqüència dels atacs dels partisans a la zona, els alemanys varen començar a assassinar a comunistes, partisans, gitanos i asocials. Durant tres setmanes varen morir més de 2.000 persones. Segons l’Informe de Situació de les Operacions Número 184 varen morir 678 jueus, 359 funcionaris comunistes, 153 partisans i 810 persones considerades asocials com gitanos, malalts mentals i sabotejadors. 

A França: 

El govern de Vichy va culpar als degaullistes dels bombardejos a París del 3 de març.

A la Gran Bretanya: 

El general Alan Brooke va substituir a l’almirall Dudley Pound com a president del Comitè de l’Estat Major General, responsable del desenvolupament diari de la guerra i de la planificació pel futur. Al mateix temps, el govern britànic va ampliar l’edat de reclutament als homes entre els 41 i els 45 anys.

A Indonèsia:

A Java, mentre les forces aliades intentaven marxar per mar davant la superioritat japonesa, avions de la força d’assalt japonesa varen atacar Tijlatjap, enfonsant 17 embarcacions i varen destruir per complet el port. Els holandesos varen anunciar l’evacuació de Batàvia. 

A Birmània:

Les forces japoneses varen entrar a Pegu, a poc menys de 60 quilòmetres de la capital, Rangun. 

4 de març de 1942

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

A Berlín, l’especialista jueu del SD a França, Theodor Dannecker, juntament amb els seus companys de Bèlgica i d’Holanda, es va reunir amb Adolf Eichmann i va rebre instruccions per iniciar els preparatius locals per la deportació dels jueus cap a l’Est. A França hi havia en aquells moments 100.000 jueus.


Gerda Bormann va parir el seu novè fill, Fred Hartmut. 

A França:

A París, un guàrdia alemany va ser assassinat a trets enmig del carrer. Com a resposta a aquell atac, el nou comandant militar, Carl Heinrich von Stulpnagel, va fer afusellar d’immediat a vint comunistes i després va publicar els noms de vint comunistes i jueus que pensava afusellar sinó es trobava al culpable. Joseph Goebbels va anotar en el seu Diari que aquest era el mètode que ell proposava i va afegir que si s’aplicava amb rigor els resultats serien visibles. 


La RAF va bombardejar sobre la fàbrica Renault.

A Bielorússia:

Els alemanys varen treure a 3.000 jueus del gueto de Baranovichi i els varen matar

En els Estats Units:

Tal hi com havia predit l’oficial Joe Rochefort el 2 de març, a la nit dos grans hidroavions japonesos varen atacar Hawaii, però les seves bombes no varen causar danys, ja que les varen tirar en unes muntanyes a uns 15 quilòmetres aproximadament de Pearl Harbor i altres varen caure al mar. Els nord-americans varen reaccionar massa tard i els caces no varen poder aconseguir interceptar als atacants.

En el Mar de Java:

Els quatre vells destructors nord-americans que havien aconseguit escapar indemnes de la Batalla del Mar de Java de finals de febrer, el Edwards, el Alden, el Ford i el Paul Jones, varen arribar a Freemantle, Austràlia. Tot i això, els japonesos varen enfonsar el destructor britànic Stronghold i el balandre australià Yarra; 138 dels seus mariners es varen ofegar. 

3 de març de 1942

Dimarts:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg, al migdia, Adolf Hitler va defensar que els països conquerits no tinguessin un exèrcit propi i va justificar als Tories britànics en aquesta qüestió perquè estava segur que si l’Índia hagués tingut un exèrcit propi ja seria un país independent. Va afirmar que els britànics havien governat bé a l’Índia i que els hindús s’havien beneficiat de ser una colònia britànica. Canviant de tema, Hitler va explicar en els seus convidats el tipus d’ensenyança que volia que tinguessin els russos en un futur. Per ell la solució ideal seria ensenyar-los el més elemental i prou, menys que els sordmuts. No volia que tinguessin edicions amb paper perquè creia que amb la ràdio ja farien, i va explicar que els donaria tanta música com volguessin. L’opinió del dictador era que no se’ls havia de confiar cap treball que suposés el menors esforç mental. Hitler demanava que hi hagués una ensenyança que s’adaptés ” a la realitat actual” i que es posés més èmfasis en ensenyar les coses essencials per la futura professió que senyalés l’alumne. Recordant el seu temps com alumne, el dictador els va assegurar que la meitat dels seus professors estaven trastornats i eren dolents en el seu ofici, tot i que va afirmar que els que eren bons eren excepcionals, i va dir, segurament pensant en si mateix, que trobava tràgic que aquestes persones (els professors dolents) poguessin tancar el camí d’un jove. Hitler va assegurar que a ell li feia falta deu cops menys de temps que als seus companys per fer els deures i que la seva assignatura favorita era la Història. Per acabar el seu relat, el líder alemany va afirmar que els “empollons” que passaven brillantment els exàmens més tard es trobaven que veien triomfar als seus companys “més dotats” que ells mateixos havien qualificat de mandrosos. 


De la població de Zychlin, els alemanys es varen endur 3.200 jueus cap al camp d’extermini de Chelmno per assassinar-los amb el gas

Per la seva part, Joseph Bühler, sots altern de Hans Frank, va enviar una carta al cap del districte de Lublin per donar el seu consentiment per un trasllat molt més limitat de jueus al Govern General i el va informar que aprovava el trasllat de 14.000 jueus al districte de Lublin perquè ho fossin allotjats de manera temporal en un camp de trànsit.  

A Alemanya:

Joseph Goebbels va rebre un informe secret sobre la situació a Londres i va deduir que un ampli sector del govern britànic treballava per una pau separada amb Alemanya, però que en cap cas ho acceptava el primer ministre Winston Churchill.


La població s’enfrontava a noves restriccions per la necessitat de matèries primes per la indústria de guerra. Però el govern estava més preocupat per la circulació d’una carta (que ells consideraven falsa) del desaparegut aviador Werner Mölders, considerat un heroi nacional, on criticava durament al règim nazi per atacar a l’Església.


El bombarder britànic Lancaster va dur a terme la seva primera operació, deixant caure mines a la badia de Heligoland, en el Mar del Nord.

A França:

París, més de 200 bombarders de la RAF varen bombardejar els suburbis industrials i van destrossar les fàbriques Renault de Billancourt. Dels 3.000 treballadors de la plantilla només en varen morir 5, però unes bombes varen errar l’objectiu i varen caure sobre les cases del costat, ocasionant uns 600 morts i 1.000 ferits. Tots francesos, cap alemany.

A Eslovàquia:

Vojtech Tuka va anunciar al seu Gabinet que representants alemanys havien donat finalment la seva aprovació a la deportació total dels jueus eslovacs.

En els Estats Units:

Franklin Delano Roosevelt va reconèixer el coronel Charles de Gaulle com a dirigent del Moviment Francès de Resistència.

A la Gran Bretanya:

El Comitè Nacional francès es va reunir enmig d’una greu crisi després de que De Gaulle hagués tingut que acceptar la neutralitat de les illes de Saint-Pierre-et-Miquelon i l’administració compartida de les illes. De Gaulle va explicar que havia tingut raó en donar l’ordre d’ocupar-les, tot i l’opinió dels seus aliats. Llavors els va explicar com li havia anat la reunió que havia mantingut amb Churchill el 22 de gener. Un cop va explicar-ne tots els detalls, l’almirall Émile Muselier, molest pel tracte que havia rebut De Gaulle i pel fet de veure que no els consideraven uns aliats, va anunciar que presentava la seva dimissió com a comissari nacional de la Marina.

En el Mar de Java:

A la tarda, els japonesos varen anunciar l’enfonsament d’un creuer pesat i dos destructors britànics que havien sortit de Batàvia, portant refugiats cap a Austràlia.

A Austràlia:

Nou caces japonesos varen atacar durant quinze minuts la ciutat de Broome i varen destruir 23 avions australians, nord-americans, holandesos i britànics i varen matar a unes 70 persones. Un bombarder nord-americà, que va aconseguir enlairar-se, va ser enfonsat al mar. 

A Kènia:

A Nairobi, Amadeu de Savoia-Aosta va morir a la presó on era arrestat.

2 de març de 1942

Dilluns:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg, Adolf Hitler es va reunir amb els generals Georg von Küchler, Fritz Lindemann i Friedrich-Wilhelm von Chappuis per establir els preparatius per l’Operació Raubtierque havia de trencar i eliminar la bossa soviètica a l’oest del Voljov.


De Krosniewice es va deportar a 900 jueus al camp d’extermini de Chelmno per matar-los en els furgons de gas.

A Bielorússia.

Els alemanys varen assassinar a 8.000 jueus del gueto de Minsk.

A Malàisia:

Els japonesos es varen annexionar el nord de Malàisia

A Ceilan:

Davant la superioritat japonesa, l’almirall holandès Conrad Helfrich va rebre l’ordre de retirar les seves últimes unitats. Però els japonesos varen intuir el moviment dels Aliats i, per impedir l’evacuació del personal i de les embarcacions que encara quedaven a Java, varen enviar una potent formació naval amb la missió de vigilar la costa meridional de l’illa.

En els Estats Units:

L’oficial Joe Rochefort va anticipar un atac aeri sobre Hawaii pel dia 4 de març.


El comandant del Comandament de Defensa Occidental, el general John L. DeWitt, va pronunciar el seu primer discurs en el que va suggerir que els nord-americans d’origen japonès haurien de ser expulsats de la Cosa Oest amb l’objectiu “d’acabar amb l’espionatge i els actes de sabotatge”.

A Austràlia:

Tots els civils adults australians varen ser considerats aptes pel servei en files.

A Xile:

El govern xilè va enviar una nota a les potències de l’Eix advertint-les de que si continuaven navegant per les seves aigües els atacarien.

1 de març de 1942

Diumenge:

En el Reich:

A Polònia:

Al migdia, en el quarter general de Rastenburg, reunit amb el seu entorn, entre ells Heinrich Himmler, Adolf Hitler els va recordar que gràcies a Dietrich Eckart havia conegut a Adolf Müller, tot i que els va confessar que la seva primera impressió cap a ell no havia sigut bona. El va definir com un gras sense gaires modals, tot i que va dir que era un geni en el seu ofici de la premsa, però a la vegada el va titllar de faldiller i els va confessar que havia tingut com a mínim quatre fills il·legítims.

A la tarda, reunit un altre cop amb els seus convidats i amb Himmler entre ells, el dictador va deixar anar unes quantes frases masclistes davant dels seus convidats i va descriure, amb un to burlesc, a les dones definint-les com a fredes, traïdores i envejoses entre elles. Hitler llavors va defensar que les dones tinguessin fills, encara que fossin il·legítims, i va criticar els perjudicis socials de les elits burgeses.


Fedor von Bock, nou comandant del Grup d’Exèrcits del Sud, va informar a Hitler de que, tot hi haver patit moltes baixes, els soviètics encara podien ser capaços no només de recórrer a reserves de tropes suficients per respondre a l’ofensiva de primavera alemanya, sinó també de crear nous exèrcits a l’est de Moscou.

A Alemanya:

Després de diversos dies de reunions en el CarinhallHermann Göering va firmar un decret on donava encara més poders i llibertats al ministre d’Armament Albert Speer per aconseguir més finançament pel desenvolupament de l’armament en el Pla Quadriennal. Estava clar que Speer havia guanyat la batalla a Göering, ja que aquest va tenir que renunciar a tots els seus plans per aconseguir més poder envers a Speer, que comptava amb les simpaties de Hitler.


El govern va donar permís a Adolf Eichmann per començar les deportacions de jueus de França cap a l’Est.

A França:

Un grup de paracaigudistes britànics va aterrar a El Havre sense conseqüències pels interessos alemanys, però va quedar en descobert que les defenses alemanyes al llarg de les costes franceses no funcionaven tan bé com pensaven. Ja era la segona incursió que feien els britànics en pocs dies a les costes franceses.

A Bielorússia:

5.000 jueus del gueto de Minsk varen rebre l’ordre de concentrar-se en un lloc determinat pel seu trasllat a noves instal·lacions per la Policia de Seguretat. Però el Obersturmbannführer Strauch no els volia traslladar a unes noves instal·lacions, ja que el que volia era eliminar-los. En aquell moment va intervenir-hi el comissari general de Rutènia Blanca, Wilhelm Kube, que, en secret, va avisar als jueus. Advertits, els jueus no es varen presentar i Strauch i Kube varen tenir una forta picabaralla. El mateix Heinrich Himmler va denunciar a Kube davant del seu superior, el ministre Alfred Rosenberg, que va prometre que solucionaria el tema.

En el front oriental:

En el sector central:

Els soldats alemanys es varen retirar de Kaluga.

En el sector sud:

Els soviètics varen començar una ofensiva a Crimea.

A Itàlia: 

El govern italià va prohibir a la població escoltar les emissores aliades i neutrals.

En el Mar de Java:

A les 00:26, els japonesos continuaven atacant a les embarcacions aliades i varen enfonsar el Perth i, vint minuts més tard, el Evesten. El Houston va resistir durant més d’una hora en una batalla brutal i, inclús, va aconseguir enfonsar quatre embarcacions de transport i un dragamines abans de ser destruït. A dos quarts de deu del matí, els japonesos varen descobrir el danyat creuer Exeter i els destructors Encounter i Pope, que també varen ser enfonsats. En total, els Aliats varen perdre 2 creuers, 3 destructors i 2.300 mariners en el Mar de Java, i altres 2 creuers i 1 destructor a l’estret de Sonda. Només els vells destructors nord-americans Edwards, Alden, Ford i Paul Jones varen poder escapar indemnes. 

28 de febrer de 1942

Dissabte:

En el Reich:

A Polònia:

A la tarda, Adolf Hitler va explicar-los en els seus convidats que posaria fi a la crisi dels allotjaments construint un milió de vivendes anuals durant cinc anys un cop acabés la guerra i es va mostrar partidari de posar en pràctica tots els petits invents que hi havien per facilitar la vida de les dones que es cuidaven de la llar. Hitler pensava en Robert Ley perquè dissenyés aquestes noves llars que haurien de tenir jardí, garatge i una llar d’infants a prop i va acusar als juristes de que el cost de la vivenda fos tan elevat.  

A la nit, Hitler els va explicar que el primer cop que havia anat com a convidat per la família Bechstein a la Vila de Bayreuth, molt a prop de la casa de Winifred Wagner, havia sigut el 1925, tot i que els va confessar havia dubtat d’anar-hi perquè Siegfried Wagner, segons la seva opinió, estava lligat als jueus. Després de relatar-los com havia viscut aquell dies a Bayreuth, el dictador els va narrar que havia sentit una gran pena que durant els següents hagués hagut de renunciar assistir al Festival i va lloar la figura de Cosmina Wagner per haver enllaçat Bayreuth amb el nacionalsocialisme. De Siegfried va dir que eren amics, tot i que va assegurar que era neutre en política perquè estava “lligat” als jueus.   

A Alemanya:

Alfred Rosenberg va escriure una llarga carta a Wilhelm Keitel per dir-li que era una tragèdia el destí dels presoners de guerra soviètics, ja que dels 3.600.000 presoners només uns centenars de milers havien pogut tornar a fer els seus treballs habituals. Rosenberg va explicar-li que la majoria estaven malalts i que molts havien mort de gana perquè es prohibia a la població civil donar-los menjar. A més, va criticar que els que no podien més per esgotament se’ls afusellava pels carrers davant dels civils i que molts cops no es buscava allotjament per als presoners de guerra obligant-los a dormir al carrer enmig del fred, la neu i la pluja. Rosenberg li va recordar que la guerra a l’Est encara no havia acabat i que s’havia de promoure la deserció en l‘exèrcit soviètic i que l’objectiu final no era el caos i la devastació, sinó una ocupació i un desenvolupament econòmic dels territoris ocupats i, per això, necessitaven la col·laboració duradora de la població soviètica. El ministre també li va explicar que aquest maltracta als presoners acabava fent mal al nacionalsocialisme perquè no es convenceria a la població conquerida de que era millor que el bolxevisme i deixava clar que la raó per la qual creixia la resistència de l’exèrcit soviètic era per aquest fet.


Franz Halder va fer un balanç de l’Operació Barba-roja i va anotar que les pèrdues de la Wehrmacht arribaven a 1.500.636 homes, o sigui un 31% dels efectius: 202.257 morts, 752.642 ferits, 112.617 amb problemes de congelació, 46.511 desapareguts i 413.609 presoners.


El govern va rebre informes preocupants sobre l’augment d’assassinats a les ciutats franceses i la falta d’aliments a París. L’Ambaixada alemanya a la capital francesa es va queixar de la falta de claredat en la política alemanya respecte a França. Per fer front aquella sèrie de problemes varen destituir el comandant militar a França, el general Otto von Stulpnagel pel general Heinrich von Stulpnagel.


Des del seu quarter general a Berlín, Chandra Bose va declarar que desitjava la llibertat de l’Índia i que estava disposat a col·laborar amb Alemanya. Joseph Goebbels va apuntar en el seu Diari que la crida de Bose havia despertat una còlera infinita a Londres i que havia impedit en l’últim moment que el Ministeri d’Afers Exteriors revelés que Bose estava a Berlín.  


Franz Kersten es va reunir amb l’ambaixador finlandès i el va informar de les últimes conversacions que havia mantingut amb Heinrich Himmler i de que ara els alemanys no pensaven envair Suècia com li havia assegurat feia uns dies.


Hans Joachim Marselille va arribar a Berlín per un període de temps de llicència.

A Lituània:

En el gueto de Vilna acabava el termini perquè els jueus entreguessin tots els llibres del gueto sense excepció. 

A Turquia:

A Ankara, els alemanys van detenir a un grup de polonesos acusats d’haver efectuat un atemptat contra la vida de l’ambaixador Franz von Papen el 25 de febrer de 1942. Tot i les detencions, el govern alemany sempre va creure que darrere de l’atemptat hi havien els serveis secrets britànics.

En el front oriental:

En el sector sud:

En el sector de Dönetz, a les cinc del matí els soldats soviètics varen atacar una zona on s’hi concentraven uns quants soldats alemanys. La batalla no va durar més d’una hora i va acabar amb victòria soviètica. Els soldats alemanys que varen aconseguir sobreviure l’atac es varen dirigir cap a l’oest en busca de reforços i de protecció. A la nit, les restes de la població de Gromovaja-Blaka varen caure en mans alemanyes, però el poble estava destruït i estava situat en el fons d’una vall, cosa que podia facilitar un atac soviètic.

A la Gran Bretanya:

Després de l’operació secreta de la nit anterior a França per desinstal·lar una instal·lació anomenada Würzburg a Bruneval, a prop de El Havre, els tècnics del servei de contraespionatge de Portsmouth es varen dedicar a estudiar i desmuntar els aparells electrònics que els hi havien portat els paracaigudistes. L’Operació Tallant va ser una important fita pels britànics, que per aquella època anaven necessitats de victòries després de tantes derrotes i, a les sis de la tarda, el grup que havia assaltat la instal·lació va pujar a bord del Prins Albert, on es va celebrar una triomfal roda de premsa per explicar com havien efectuat aquella important missió. El rei Jordi VI va escriure fent referència a aquella Operació, que no podia evitar està deprimit davant la perspectiva de futur, però que era meravellós tenir sort en alguna cosa. 

En el mar de Java:

Els japonesos varen envoltar Java després de la batalla del dia anterior. Per aquella batalla la flota aliada va quedar bloquejada en el mar de Java però, tot i això, quatre destructors nord-americans varen aconseguir burlar el bloqueig japonès i varen travessar de nit l’estret de Bali. Els demés bucs varen ser enfonsats o greument avariats. Al vespre, dos creuers que havien aconseguit fugir de l’atac japonès del dia anterior, el creuer pesat nord-americà Houston i el creuer australià Perth, varen salpar de Batàvia juntament amb el destructor holandès Eversten per escapar dels japonesos a través de l’estret de la Sonda. Però aquestes embarcacions desconeixien que hi havia un comboi japonès amb una poderosa escorta i, quan varen ser descoberts a la badia de Banten pel destructor Fubuki, varen ser atacats amb nou torpedes. Per la seva sort, els japonesos varen fallar, però llavors els creuers pesats Mogami i Mikuma varen obrir foc contra les embarcacions aliades. Només en el Perth es varen ofegar 352 marines; dels supervivents que varen poder ser rescatats per embarcacions japoneses, 105 varen morir com a presoners de guerra. 

A Indonèsia:

El portaavions Sea Witch va transportar a Tjilatjap 27 avions desmuntats, però era massa tard per muntar-los, de manera que els holandesos, per evitar que caiguessin en mans dels japonesos, els varen enfonsar en el port.  

27 de febrer de 1942

Divendres:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg, al migdia, Adolf Hitler va criticar durament l’Església dient que aquesta religió ja només interessava a una desena part de la població del planeta i va afirmar que molts pocs dels que deien ser bons catòlics se la creien i els va definir com estúpids. Llavors va criticar el paper del clergat en la Guerra Civil espanyola dient que podien haver dit durant aquells dies:

Ens defensarem amb el poder de l’oració.

Per Hitler, la realitat era que els clergues havien preferit pagar molts diners als infidels, els nazis, per tal de que l’Església es pogués salvar. El dictador va criticar que “homes intel·ligents” poguessin creure en aquestes “supersticions” i va afirmar que no podia admetre que en el curs de la història haguessin mort centenars de milers de persones per aquesta religió. Es va mostrar orgullós d’estar allunyat del món catòlic, de qui va dir que estava basat en grans mentides, i va recordar que el 21 de març de 1933 no havia volgut participar en les cerimònies religioses organitzades a Potsdam en la inauguració del nou Reichstag. Amb fanfarroneria a la boca, va explicar que la seva presència a la Terra era providencial i va afirmar que era degut a la voluntat d’un ésser superior. Després de d’acusar l’Església de traficar amb les ànimes, va assegurar que estaven vivint el final de la “malaltia” del cristianisme, tot i que va lamentar de que no veuria en vida el final d’aquest període perquè esperava que tardés entre 100 i 200 anys. Comparant un cop més cristianisme, bolxevisme i els jueus, Hitler va exclamar que el món jueu-bolxevic havia de desaparèixer. 

A la tarda, Hitler va explicar-los que necessitava un governador per Bèlgica com Arthur Seyss-Inquart i els va explicar que havia pensat amb Jury pel càrrec. Després d’afirmar que els monarques quan arribaven a certa edat es tornaven molestos, va criticar que Leopold III continués portant la corona. A continuació els va anunciar que en breu tindrien a París un segon govern francès, tot i que va criticar que Otto Abetz s’inclinava massa en la col·laboració per culpa de la seva esposa, que era francesa, i va defensar ocupar el màxim de temps la capital francesa enlloc de crear un govern francès col·laboracionista. A continuació, Hitler va critica que Heinrich Himmler defensava amb massa èmfasis la política d’Enric Lleó perquè havia mirat d’ocupar les terres de l’Oest enlloc de les de l’Est com ell desitjava. Per acabar, Hitler va demanar atacar amb més duresa als britànics a través de la propaganda difonent tota classe d’eslògans simples.

A la nit, Hitler els va comentar en el seu entorn que la gran idea de Max Amann havia sigut assegurar l’existència financera de la Völkischer Beobachter gràcies als beneficis realitzats per les edicions del NSDAP i li va agrair el seu suport financer durant l’època que havia estat tancat a la presó de Landsberg el 1924. 


Heinrich Himmler i l’empresa I.G. Farben varen firmar un contracte on es posava a disposició de la fàbrica a Monowitz, a prop d’Auschwitz, fins a 30.000 presoners del camp de concentració. Els presoners treballarien d’entre deu i onze hores a l’estiu, i nou a l’hivern. Aquell mateix dia, a Auschwitz, Rudolf Hoess es va reunir amb altres oficials de les SS per decidir treballar l’emplaçament d’un nou crematori que es proposava construir, que passaria del camp principal a l’amplia extensió del nou Auschwitz-Birkenau.

A Alemanya:

En el CarinhallHermann Göering i Albert Speer es varen tornar a reunir per parlar de qui havia de controlar el Pla Quadriennal. Speer li va mostrar un esborrany del Pla Quadriennal on figurava ell com apoderat general per les qüestions d’armament. Quan Göering se’l va llegir no li va agradar gens, però es va veure obligat a acceptar-lo ja que sabia que tenia l’aprovació de Hitler. Disgustat, li va comentar a Speer que s’estava proposant fer masses coses i li va aconsellar que seria millor per ell que mirés de limitar els seus objectius. Però el ministre d’Armament, que quan era arquitecte ja estava acostumat a treballar sota una gran pressió en més d’una tasca, no va fer cas del suggeriment del ministre Göering.


El Govern va rebre informes on es podia llegir que els habitants dels països ocupats estaven preocupats per la falta d’aliments i pel fred.

A França:

A les cinc de la tarda, els britànics varen començar l’Operació Tallant per destruir una instal·lació de radar alemanya a França, el Würzburg. Sobre tres quarts de deu de la nit, els tècnics militars alemanys de l’estació de Bruneval, a prop de El Havre, van veure aparèixer en els seus radars una formació aèria que volava sobre el Canal de la Mànega direcció a les costes franceses. En un moment varen calcular la posició i la velocitat dels aparells detectats i, immediatament, es va donar l’alarma i es varen orientar les antenes cap a alta mar per seguir els aparells. Però, de cop, la suposada formació britànica va desaparèixer de les pantalles i de nou va tornar aparèixer a l’interior de França volant per sobre Antifer i després van tornar cap a la Gran Bretanya. Per casualitat, aquella nit sobrevolaven les aigües del Canal 12 bombarders Whitley del 51º Esquadró de la RAF.

Mitja hora després, quan els alemanys ja pensaven que el perill s’havia acabat, van sentir que es disparaven trets molt a prop d’on es trobaven i, quan varen sortir al patí, es van topar amb uns paracaigudistes britànics. Els alemanys, molt sorpresos, no van poder reaccionar i van ser desarmats sense poder avisar a l’Estat Major per telèfon o per ràdio. Entrant a la sala de radar, els britànics fotografiar tot el que varen veure d’interès i els especialistes varen dissenyar croquis i varen aprendre apunts del què hi havia allà dins mentre uns altres paracaigudistes van desmuntar tot el que creien que es podien endur. Al cap de pocs minuts, els britànics varen córrer cap a la platja on els esperaven unes llanxes ràpides de la Royal Navy, que els va portar cap a Londres amb un tècnic alemany emmordassat. Els alemanys els varen disparar amb les seves metralladores, però no varen poder fer res per impedir que fugissin. Un cop a alta mar, els components robats de la instal·lació Würzburg varen ser transferits a una llanxa torpedera que va posar rumb a Portsmouth. Els britànics varen perdre per aquella missió a dos homes, que varen morir pels trets alemanys, i sis més que varen caure en mans alemanyes i varen viure la resta de la guerra com a presoners; els alemanys varen perdre cinc homes i tres més varen ser enviats a la Gran Bretanya com a presoners de guerra.

A la Gran Bretanya:

El comandant Sydney Bufton va escriure un memoràndum pel seu cap, el capità de gruo John Baker, per advertir-lo de que arribaven crítiques a l’ofensiva de bombardeig estratègic no només dels altres dos serveis de les forces armades, sinó també del Parlament, perquè, en la seva opinió, els resultats havien sigut imprecisos, inconsistents i gens decisius.

En el mar de Java:

El general holandès Conrad Doorman, en saber el dia anterior de l’arribada d’una flota japonesa de transport de tropes, va fer sortir a alta mar, tot i l’esgotament dels seus soldats, a cinc creuers i nou destructors per enfrontar-se als japonesos, que eren dues flotes comandades pel contraalmirall Takeo Takagi. A les quatre de la tarda, la flota japonesa va veure a la divisió holandesa i la va atacar. Set destructors japonesos es varen llançar sobre l’avantguarda holandesa però, en veure el seu moviment, Doorman va fer virar la seva formació 20 graus a babord i es va allunyar rumb a l’oest. Els japonesos en seguit els varen disparar, però cap salva va tocar el seu objectiu, que en aquells moments es trobava a uns 15 quilòmetres de distància. Sobre les cinc de la tarda, una salva del Haguro va tocar la sala de màquines del Exter, que va impactar contra el Houston. Quinze minuts més tard, ja més pròximes les dues flotes, els japonesos varen destruir el primer destructor holandès i, un a un, varen anar destruint les altres embarcacions holandeses. Doormann va intentar reestructurar la seva formació per ampliar la distància amb els japonesos mentre disparava les seves bateries, però no va aconseguir tocar-los.

A les 19:27, els creuers Nachi, Haguro i Fintsu varen localitzar de nou a la flota holandesa, que va aconseguir esquivar torpedes japonesos i, inclús, va intentar atacar. Però els destructors es varen quedar aviat sense torpedes i un d’ells es va enfonsar en tocar una mina. Amb només quatre creuers i un destructor, el desavantatge era enorme pel general Doorman. A les 21:50, un avió de reconeixement japonès va il·luminar el cel sobre la columna holandesa amb les seves bengales. Després d’un intercanvi de trets d’artilleria, el De Ruyter va ser el primer en ser tocat. El va seguir el Java quatre minuts més tard, juntament amb dos destructors britànics, el Electra i el Júpiter. Abans d’enfonsar la seva embarcació, Doormann va ordenar a les altres naus, el Perth i el Houston, que no recollissin tots els supervivents i escapessin al sud-est, cap a Batàvia. Doormann va morir en la batalla. En total, la batalla va durar set hores i va acabar amb victòria nipona, que només va perdre una embarcació de transport. Aquella seria l’última victòria naval japonesa en la Segona Guerra Mundial. A mitjanit, les restes de l’esquadrilla del general Doorman varen arribar a Batàvia, però les restes de la flota holandesa es trobava ara tancada en el mar de Java rodejada pels japonesos.